antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimarts, 30 de desembre de 2008

El bon Nadal

De escalades a osona


Amb l'amic Miquel Casas de Manlleu, també conegut com el Sípia, ens solem enviar mails (no sempre guarros)i l'ultim que m'ha enviat per felicitar el Nadal a tots els amics m'ha agradat especialment. És per aixó que li he demant si li feia res que el pengés al blog per que tothom el pugui llegir i evidentment m'ha respost que si. Aquí us l'adjunto:

Per fi he trobat un espai buit per enviar-vos algunes fotos dels camins verticals d’aquest estiu, trescant pel Pirineu - fixeu-vos, ja estem a Nadal, de la calor de l’estiu al fred de l’hivern, de la pluja a la neu, tot es transforma i nosaltres també, en crisi o sense, també ens anem adaptant, molta imaginació i no ofegar-se en un mar de núvols. Sí, ja ho sé, no sempre es viu en claredats extremes, avui sense anar més lluny, l’aiguabarreig dels efectes m‘ha provocat un cert tumult, una peresa que costa de combatre. És bo aleshores reposar una estona, veure com els ocells aixequen el vol a l’altre costat del riu.
M’agradaria retrobar-me amb tots vosaltres, però sé que no serà possible. M’agradaria convidar-vos a tots a casa nostra, però tampoc podrà ser. O en cas de necessitat, poder-vos ajudar, però això torna a ser un impossible, tan impossible com que sempre sigui primavera. No hi ha temps nous, només l’incertesa del futur...però si aquests dies agafem impuls, tinc la certesa que els capvespres seran més plàcids i l’ombra més allargassada. Que el vent d’hivern us porti una fulla, escrita amb aquestes paraules:

que tingueu un Nadal clar, auster i feliç.

Si us ha agradat una miqueta, l’any vinent en farem un altre, si fóssiu el meu amor us en faria un cada dia.

De escalades a osona


Miquel Casas el Sípia

També ha adjuntat, com sol fer habitualment, una serie de fotos per fer enveja a la penya i n'he volgut adjuntar unes quantes. Un crac.

Saludus

divendres, 26 de desembre de 2008

Per fi la Conrado...

De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

En Pep al primer llarg, el més vertical.

Després de tres setmanes d’intents, jugant a la loteria de la meteo, les condicions i els plans aliens al climb, per fí hem aconseguit escalar la Conrado Altamira. Ja la setmana passada, amb la escalada de la Phoenix, la meva autoestima es va veure sobradament recompensada però aquest dissabte, amb l’escalada de la seva germana gran, la meva personalitat ha ratllat la fina línia de la vanitat. I és que aquesta escalada és una delicatenssen. Si la Phoenix et posa les piles pel que fa a la dificultat, la Conrado et satura els sentits de plaer perquè tota la seva línia, recorregut i passos només els havia pogut concebre al meu imaginari en aquelles vies que les guies anomenen perfectes. Poc ens podíem imaginar que aquesta via, en una zona tan propera a nosaltres, ens estaria esperant després de tant temps per flirtejar amb nosaltres i ensenyar-nos els seus encants.
De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

En Jordi començant el primer llarg.

La setmana anterior ens havia deixat els ànims a cotes estratosfèriques i no podíem deixar passar aquest estat de gracia sense provar de fer el doblet. Així repetint la formula de la setmana passada, ens repartim en Xevi i l’Oriol a la Phoenix i en Pep, en Jordi i jo a la Conrado. En Jordi ens el varem trobar per casualitat la setmana passada a la Phoenix i quan li varem comentar els plans que teníem per aquest dissabte de seguida es va apuntar amb nosaltres. Cap problema, el gaudi de l’escalada no es veu mermat per la quantitat de gent amb qui l’has de repartir sinó que es mesura pels dies que duren les sensacions de la via al teu cervell i que t’impedeix de pensar en el proper projecte, contràriament, la quantitat de gent amb qui comparteixes projecte es directament proporcional a l’increment d’aquest gaudi.
Rollos a part, la via és una de les millors. Es fa tota a piolet tracció, dificultats assequibles i mai extremes i una verticalitat i un ambient que només poden donar les vies de caràcter. La dificultat és mou homogèniament entre els 60º i els 75º amb algun pas puntual a 80º i segons les condicions podem trobar algun pas de roca, sense massa dificultat si la via es troba, repeteixo, en condicions. I em faig redundant en aixó d’estar en condicions perque aquesta via si per una cosa es caracteritza és per la seva dificultat de formació. En el meu cas particular, fa molts anys, que hivern rera hivern vaig portant una mica de control de la seva formació i mai havia vist que a mitjans de Novembre i durant UN MES!!!! aquesta via estigués formada. De totes formes, potser aquesta llarga espera ha contribuït encara més a gaudir d’aquesta escalada. La via té una entrada directa, que és la més recomanable, que és on es concentra la major dificultat en gel (80º). Si aquesta entrada no està formada també es pot entrar, tal i com varem fer amb en Xevi fa un parell de setmanes, en travessia per la esquerra buscant el camí entre el mixte més fàcil. A dalt de tot tenim dues sortides, la directa que torna a ser la més recomanable i a l’hora la més difícil (70º/V) o bé escapar-se per les planxes de neu que s’endevinen poc abans d’arribar a la cova on es munta la penúltima reunió. Pel material portar el tipic per aquestes escalades: tascons, friends i microfriends i 4 o 5 pitons variats.
I per acabar la jornada i que ja es va convertint en costum, la ja tradicional recuperada de forces a base de fritanga a Can Jepet. Un consell, si aquella nit us voleu marcar un homenatge no demaneu l’allioli que és molt traïdor i es recupera quan creies que ja el tenies superat....
De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

En Pep sortint de les dificultats del primer llarg.

De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

En Jordi asegurant a la primera reunió. L'ambient és brutal i les reunions incomodes.

De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

En Pep al tercer llarg.

De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

A l'estretiment de la part superior de la via.

De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

A la ultima reunió.

De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

Assegurant tot assegut a l'aresta cimera ja podem dir que hem fet la via i en Pep ho sap, la seva cara ho reflexa.

De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

I la meva també...

De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

Esperant a en Xevi i l'Oriol que acabin la seva via surten unes quantes fotos bastant guapes.

dilluns, 22 de desembre de 2008

YOSEMITE FEELINGS

De perfil

Dubtant entre suministrar-me la meva racció setmanal de CSI o deixar aflorar lliurement la vena nostalgica, he optat per aquesta ultima. Així, mirant les fotos d'aquest estiu he trobat una que resumeix perfectament el feeling que es viu al Valley: mans ronyoses i embolicades, la resta pasa a un segon terme. En Parrella em va aconsellar que mirés de guardar els guants d'esparadrap per no haver d'estar fabricant'els a cada via i em sembla que els vaig llençar. El seu consell tenia una intencionalitat principalment practica però ara m'hauria anat bé haver-li fet cas per com a minim rememorar en viu aquells dies de Setembre.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Encara s'em dibuixa un somriure als llavis. El corredor Phoenix.

Som dimarts i encara quan vaig en cotxe i en altres moments d'introspecció s'em dibuixa un somriure als llavis. És la reacció que em sorgeix sempre després de les bones escalades i que tarda uns dies a desapareixer. Perque hi ha escalades i bones escalades. Evidentment són uns termes completament subjectius peró que em permeten diferenciar aquelles ascensions que consideres preuades i esperades llargament i que un cop les has fet et permeten el luxe de tatxar de la llista dels top ten un dels teus projectes de les escalades que realitzes seguint la inercia del moment i que no et suposen massa esforç ni sacrifici. Aixó m'ha passat després d'escalar el corredor Phoenix al Gra de Fajol Gran. No sé si per ser un mite de joventut o bé per la seva anecdotica possibilitat de formació aquesta era una via, juntament amb el seu bessó corredor Conrado Altamira, que feia molts anys que esperava repetir.
Després de l'intent frustrat pel mal temps de fa quinze dies a la Conrado i de descartar per l'escalada el pont de la purissima per dedicar-lo a la gastronomia francesa, aquest cap de setmana no podiem deixar passar l'oportunitat per fer-hi un altre intent amb en Xevi. De seguida que varem explicar les nostres intencions en Pep i l'Oriol es van apuntar sense pensar-s'ho ja que nomes de plantejar-te un projecte d'aquest tipus el tema ja apunta a jornada gloriosa. Cap problema, farem dues cordades.
Arribem al peu de la Conrado amb la intenció de posar-nos a la via les dues cordades, una rera l'altre, però ens trobem uns companys d'Amer i Santa Coloma de Farners (un saludu) que han tingut la mateixa intenció que nosaltres i que han sigut més rapids. Ens tocarà esperar que acabin el primer llarg per poder començar nosaltres. Al cap d'una estona d'esperar-nos comencem a agafar fred i decidim que el millor serà repartir-nos entre el Phoenix i la Conrado per així no haver-nos d'esperar tanta estona a les reunions i reduir així la possibilitat de ser tocat per algun tros de gel o neu. L'Oriol i en Xevi a la Conrado i en Pep i jo a la Phoenix.
La Phoenix és una canya en quan a bellesa i dificultat, havia sentit que algú l'havia repetida tota a piolet tracció feia uns dies pero ara la realitat era ben distinta. Els ressalts més verticals eren en mixte i t'obligava a ballar una dansa precaria per anar a buscar la neu dura que hi havia a sobre per poder sortir de les dificultats. El primer i segon llarg tenen un ressalt en mixte cadascun que és on recau la major dificultat de la via. Trobem alguns pitons i alguna reunió muntada que dona una mica de vidilla pero els passos t'els has de currar igualment. Algú dirà que la via té alguns passos de drytooling, flipats, pero en realitat es tracta dels tipics passos de mixte guarro, d'arrossegar-te i ganxejos precaris que sempre s'ha hagut de fer a Vallter quan les condicions no son les ideals.
Després vé un tram central de corredor facil i arribem a l'ultim llarg de la via, també amb un tram de mixte pero més facil que els anteriors.
Esperem a en Xevi i l'Oriol que acabin a la Conrado, que al final han estat sols tot el dia (que cabroooooooooonnnnnnnnnnnnnnnssssssssssss), tirem quatre fotos mentre els esperem i amb aquestes que ens trobem en Jordi i la Mercé de Barcelona, que vaig coneixer a la Peque Mantecas de la Roca Alta, que sortien de la Phoenix. Quina casualitat, els duiem a darrera i ni tan sols els haviem vist.
Quin dia tan rodó: taxtes una via que feia temps que esperaves, surts amb tres companys i tots triumfem i et retrobes a amics que només et trobes escalant... Aixó s'ha de celebrar i no hi ha millor manera que a Can Jepet de Setcases fotem-nos un pa amb tomaquet i fritanga. Per cert, quin crac aquest d'en Jepet...
De Gra de fajol Gran- Corredor Phoenix

En Pep al corredor central del Phoenix

De Gra de fajol Gran- Corredor Phoenix

Al llarg de sortida. Poques fotos als trams dificils, el cap el tens en altres llocs...

De Gra de fajol Gran- Corredor Phoenix

En Xevi entrant a la Conrado per on més tira...

De Gra de fajol Gran- Corredor Phoenix

L'Oriol al corredor central de la Conrado. Xo si que mola...

De Gra de fajol Gran- Corredor Phoenix

En Xevi a l'ultim llarg. Guapa perspectiva del tram superior de la Conrado.

He penjat la ressenya amb les dificultats que varem trobar nosaltres aquest dia a l'apartat de ressenyes d'aquí el costat i hi ha més fotos si cliqueu a sobre de qualsevol de les que he penjat aquí.

dimarts, 2 de desembre de 2008

La llarga espera continua...

Fa més de deu anys que m'acosto hivern rera hivern a Vallter a rascar els seus mixtes i a enfonsar-me en la neu de les seves canals i fa més de deu anys que estic a l'espectativa de veure formades dues linies que des de el primer dia em varen cridar l'atenció. Així com les canals del Gra de fajol petit es formen amb relativa facilitat, les vies del seu homonim germà gran sempre han sigut més avares en neu i gel. A excepció de la Central, les altres vies hivernals que recorren aquesta gran paret sempre han tingut una certa fama de dificil formació. És per aixó, que quan en Parrella em va comentar que degut al front fred que creuava Catalunya aquells dies la Conrado Altamira i la Phoenix estaven formades em vaig quedar perplex: no podia creure que unes vies que al pic de l'hivern de la majoria d'anys no reunien unes condicions minimes per ser repetides, ara, a finals de Novembre, estaven com mai havien estat. No podia deixar passar aquesta oportunitat, si el fred aguantava una setmana tindriem alguna opció de triomfar a la Conrado, la via que recorria aquest pany de paret que més m'atreia. I així va ser, el front fred s'allargava a la part inferior de la tele mentre en Tomàs Molina ens explicava mil histories que a mi no m'interessaven gens ni mica. Tenia una fixació, aquest cap de setmana podria intentar la via però no seria facil. Hauriem de lidiar amb uns simbols que apareixien timidament a la previsió del dissabte en forma de nuvol i neu.
No em va costar massa convencer a en Xevi per dedicar el dissabte a fer un intent. Ell també aspirava secretament a poder repetir algun dia aquesta via i a més qualsevol altra intenció d'escalar en roca era completament inviable degut a la mala previsió de la meteo. Al mateix parking ja ens varem adonar que aquesta nefasta previsió havia fet enrrera molta gent ja que el parking del refugi, que en altres temps estava brollant d'activitat, ara es trobava solitari i sense gent preparant-se per fer activitat.
Arribant al peu de via decidim entrar per la entrada original , una travessia pel terreny més facil i que accedeix a la canal que forma la via, que originalment era ressenyada amb dificultats exclusivament en roca i ara es podia escalar en una escalada 100% Scottish: verglàs i mixte per posar les piles i un recorregut gens evident que obliga a buscar en camí més fàcil en sentit ascendent o descendent. Després varem veure que hi ha una entrada directa formada que malgrat ser més dificil pel que fa a dificultats estrictes en gel si que ofereix una ascensió més directa i a la vegada menys compromesa.
Superat aquest primer tram el temps es comença a complicar i la canal, fent d'embut de tota la neu que va caient, ens comença a arrebossar amb una capa de neu constant que rodola pendent avall sense trobar cap aturador natural, prova de la verticalitat sostinguda de la via, i que ens impedeix poder veure on fer el seguent pas.
La motivació pot més que la incertesa i aconseguim fer el segon llarg, amb un pas de V en origen i ara a piolet tracció. El tema empitjora i decidim tirar avall. Estem prou satisfets ja que l'intent que em fet ens ha fet lluitar força i la sensació que ens enduem no és de cap manera amarga excepte pel fet que la llarga espera continua...
 

 
Posted by Picasa

dimecres, 26 de novembre de 2008

Amistades Pelirrojas i Putes Mosques - Perles

Estic en una etapa de la meva vida d'escalador molt disfrutona. El que els yanquis anomenarien "easy life". Per diverses circumstancies, i deixant-me emportar una mica pels esdeveniments, em trobo que porto unes quantes setmanes consecutives que els projectes que anem materialitzant van sent vies llargues i equipades per disfrutar: l'Amanita Moscata, el Balsam del Tigre, etc... i ara aquest cap de setmana la combinació espectacular pel que fa a bellesa de la Amistades Pelirrojas i la Putes Mosques.
La idea inicial era, amb l'Oriol (en Xevi tenia un examen i no va poder venir), anar a Canalda a repetir la Victimes del 92 i començar a posar-nos les piles de nou amb les rutes classiques. I quin millor lloc que Canalda per posar-te les piles... El cas és que varem arribar a peu de paret i el vent amb ratxes huracanades que feia a aquelles hores del matí ens va fer una mica de culin i varem decidir que no era el millor dia per repetir una via en aquesta paret. Prou putes les passes a Canalda en condicions ideals que no cal complicar-ho amb unes forces dels elements adverses.
Calia trobar una alternativa rapida per salvar el dia i aquesta es trobava continuant uns quants revolts més per la carretera on erem: Perles. Jo mai hi havia estat peró havia sentit parlar de dues vies que creia que podien valer prou la pena. L'Oriol ja havia visitat la zona peró estava obert a aquesta opció ja que recordava, molt vagament, que el lloc era prou interessant.
I realment ho és i sobretot la combinació de les vies que varem fer, la Amistades Pelirrojas i la Putes Mosques. La Amistades Pelirrojas és bastant sostinguda en 6a i té algun pas de finura, de col.locar-te bé i trobar el camí correcte, sobretot al primer llarg i algun pas puntual del segon. La roca és excelent amb una adherencia i unes llastretes que ens faran disfrutar al maxim.
De Putes Mosques i Amistades pelirrojas

De Putes Mosques i Amistades pelirrojas

L'Oriol al final del segon llarg de la Amistades Pelirrojas. Poques proves més calen per demostrar que la roca és excelent.

Igualment, la Putes Mosques té una roca ideal peró els llargs son més variats en tot el recorregut. El primer llarg, igual que a la Amistades, és de finura, adherencia i presa petita. És el llarg més dificil de les dues vies (6b) pero les dificultats es concentren a la sortida del desplomet a la meitat del llarg. Cal col.locar-se bé per xapar i anar a buscar les preses bones que hi ha a sobre del desplom. El segon llarg va per un mar de regletes molt guapo, sostingut. El tercer, més espectacular que dificil, pasa per sota un sostre amb unes preses de putissima mare i un cop superat el sostre haurem de navegar per unes plaques de calcari gris maquissimes. L'ultim llarg és molt variat i combina trams de placa amb trams de encastaments de mans i bavaresses. També val la pena. En definitiva, una combinació de 8 llargs a cada qual millor que l'anterior, roca excelent i passos molt estetics. Que més es pot demanar per fer feliç la vena hedonista que tots duem a dins?
De Putes Mosques i Amistades pelirrojas

Passos espectaculars per sota el sostre. Les fotos són obligades...

Ultimament, fent una valoració de les escalades que hem fet aquestes ultimes setmanes i el que flipo un cop he acabat aquestes vies, em sento molt identificat amb el capitol dels Simpsons on en Homer troba una feina de critic gastronomic:
-És que usted no sirve para este trabajo. Que significa "ocho tenedores"?. I su ultima critica fue de un trozo de pizza que encontró detrás del sofá...
- (Homer)Si, y perdió puntos porque llevaba un chicle pegado...



Compte amb en Homer que sembla que té gana...



Doncs, igual que flipa en Homer menjant, em passa el mateix amb les vies que em fet ultimament, m'agraden totes i a totes hi trobo alguna cosa que les fan especials i uniques. Estaré malalt per una sobredosi d'optimisme? O és que l'optimisme es pot arribar a confondre amb la malatia en aquests temps on els escaladors ens liem en mals rollos de reequipaments i merdes d'aquestes? De totes maneres, sigui malatia o sobredosi d'optimisme no penso moure un dit per canviar una situació que a mi m'està de putissima mare...
Per cert, si algú s'ho estava preguntant, evidentment varem acabar la jornada al Bar Tahussà de Coll de Nargó fotent-nos un pa amb tomaquet (fan anar un oli bonissim)amb beicon que encara tenia pels a les vores. Directe a les lorzas...
De Putes Mosques i Amistades pelirrojas

La ressenya està penjada a l'apartat de ressenyes d'aquí el costat i clicant als enllaços de sota les imatges es poden trobar la resta de les fotos d'aquest dia.

dimarts, 11 de novembre de 2008

BALSAM DEL TIGRE a la Paret Bucolica

Hi ha una cosa que envejo de l'escalada esportiva: que es pot quedar amb molts colegues a la vegada per fer una sortida conjunta a un lloc concret. Per contra, a l'escalada clàssica, degut a la complexitat de l'activitat (aproximació, descens...) és molt dificil quedar amb diversos companys per anar a escalar a un lloc determinat i que cadascú pugui tenir un projecte independent. Potser és per aixó que quan quedes per fer una via llarga ho parles amb un sol company o com a molt amb dos per fer una cordada de tres. És per aixó, que aquells dies que pots coordinar una sortida amb diversos amics els recordes especialment.
Aquest dissabte, entre una cosa i un altra varem quedar per anar a escalar els dos germans Casals (Xevi i Jordi), en Miquel Perez i jo i les espectatives eren bastant altes: intentariem, fent dues cordades, escalar una via diferent cada cordada a l'esperò de les Orenetes, la Alfa centauro, la UES, o alguna d'aquestes... Al final però, fent un analisi més objectiu dels factors varem veure que era una mica temerari posar-nos en unes vies tan llargues amb els horaris que ens haviem plantejat. Per tant, i mantenint una mica el plantejament inicial, varem anar cap a Oliana (després d'esmorzar tranquilament a Ponts, evidentment) amb la intenció d'assaltar la Paret Bucolica amb dues cordades independents a dues vies diferents però a la vegada que ens permetessin gaudir de una jornada compartida amb tres companys més. Varem triar la Balsam del Tigre i la Terra de Dinosaures ja que al ser dues vies practicament bessones podriem escalar cadascú pel seu compte peró a la vegada tots junts. En Xevi i en Linyo varen fer la Terra de Dinosaures i en Miquel i jo la Balsam del Tigre. Pel que ens va comentar en Xevi i en Jordi, la Terra de Dinosaures val molt la pena, roca bona, bon assegurament i linia molt estetica i la Balsam del Tigre més del mateix.
De BALSAM DEL TIGRE

De BALSAM DEL TIGRE

En Xevi i en linyo a la Terra de Dinosaures

De BALSAM DEL TIGRE

En Miquel acabant la primera tirada.

De la Balsam del Tigre cal destacar els dos primers llargs com els mes guapos i sobretot la placa de V del segon llarg, amb unes busties brutals i completament vertical, però sobretot, cal destacar la entrada a aquesta placa ja que cal superar un petit sostret que té una mica de trucu. El sostre és completament llis peró a sobre d'ell, ja a la placa, hi ha unes busties que espanten. Per tant, despres de mirar-m'ho una mica vaig fer un pas de taló per sobre del sostre, tibada i vaig sortir a la placa. Un pas de força però espectacular com pocs. Jo flipava, mai m'hagués imaginat que podria fer un pas d'aquest en una via del nostre nivell, només ho havia vist en fotos d'en Güllich i tal. A partir d'aquí, la via perd una mica de continuitat per continua sent molt maca, amb algun pas una mica raro en algun tram. L'equipament és excelent tot i que nosaltres varem portar un petit joc de Tricams i tres Aliens que gairebé no vam ni fer servir.
De BALSAM DEL TIGRE

El pas de taló del segon llarg. No és aquest pero casi...

De BALSAM DEL TIGRE

En Miquel flipant amb les busties de la via.

Varem gaudir d'una jornada com si haguessim estat en una escola d'esportiva, amb diversos companys, cadascú amb els seus projectes, comentant els temes d'una via a l'altra i acabant el dia fotent-nos un menú a l'Hostal Cadí de Ponts a base de canelons, guatlles, gelat i café (i perque no fumem que si no amb puro i tot). Així no arribarem mai a fer grau...
De BALSAM DEL TIGRE

El final de una jornada compartida.

La ressenya comentada està penjada a l'apartat de ressenyes situat a la dreta del blog

dijous, 6 de novembre de 2008

"Le 8ème degré. Dix ans d'escalade libre en France"

Sempre que veig una parada de llibres vells m'aturo per fer-hi una ullada, no per fer-me l'intelectual o l'interessant (de fet la Judit ja m'enjega), sinó perqué tinc la experiencia que a vegades, molt poques, trobo alguna joia que val la pena comprar. Busco exclusivament llibres d'escalada, com no podria ser de una altra manera, siguin antics o simplement vells i aixó fa que la probabilitat d'exit sigui completament anecdotica. Evidentment podria trobar molts exemplars en llibreters especialitzats peró es clar, pagant-ne les ganes: ja em vaig gastar molta pasta comprant "Escaladas en Yosemite" d'en Meyers i després d'aixó ja s'em van passar les ganes. El que em mola és remenar entre un munt de merda i molt de tant en tant Oh, sorpresa! tenir un cop de sort i comprar algun llibrot que potser ni coneixia, amb un escás valor de coleccionista i que tenen allá colgat sense donar-hi cap importancia. Haig de confessar que alguna vegada he trobat alguna joia de debó peró les que menys...
El cas és que varem anar a donar el volt a Fires de Sant Narcís a Girona i voltant per les parades dels carrers del casc antic, on cada any hi ha moltes parades de llibres vells i antics, vaig trobar un d'aquests llibrots vells (que no vol dir antic) i d'un escàs valor de coleccionista pero que a mi em va cridar molt l'atenció: "Le 8ème degré. Dix ans d'escalade libre en France" d'en Jean Baptiste Tribout, un dels precursors del friki a França als anys 80.
De 80'S

El llibre està escrit en francés i poca cosa arribo a pillar pero les fotos que hi ha a dins molen un pilot. Unes pintes vuitanteres que flipes, amb les tipiques malles de lleopard o les samarretes fucsia, estereotip tipic de l'escalada friki als anys vuitanta a França i de rebot al nostre pais. M'ha recordat un munt les fotos d'en Pere Morales o en Fixe escalant a Montgrony per aquestes dates on escalar un vuité era equiparable a un viatge a la lluna i on el parabolt era conegut unicament per les rondalles explicades a la vora del foc.
Ah! i el millor de tot va ser el preu: 1 euro!!!!!
Us deixo una petita mostra per estimular la vena nostalgica.
De 80'S

De 80'S

De 80'S

dimarts, 4 de novembre de 2008

Camí a Itaca (la nostra Itaca és a Montserrat)

Poc ens pensavem que podriem escalar aquest finde. Tota la setmana plovent i amb una previsió de la meteo no més optimista pel cap de setmana donaven més aviat poques esperances de poder enfilar-se a qualsevol lloc. A l'ultim moment pero, una rapìda i pesimista ullada al meteocat ens va donar una petita alegria: clarianes pel dissabte al matí. Malgrat tot, les esperances de poder escalar eren ben escasses ja que una setmana de pluja continuada deixa les parets ben molles pero com a mínim aquesta bona noticia d'ultima hora ens permetria fer una intentona amb un minim de garanties. Per experiencies anteriors en situacions com aquesta i també per una limitació horaria ens varem decantar per sortir a Montserrat ja que les cares més assoleiades i ventades de les agulles s'assequen més rapidament que qualsevol altra paret.
De Via Itaca a la Saca Gran

Buff!!!txungu amb tanta mullena... en tot cas anem fins al peu de via...

Arribant a Can Massana la visió no va ser gaire estimulant, un gran nuvol cobria tot el massis deixant totes les parets ben amarades pero donant una confiança cega a la previsió del meteocat varem decidir esperar una estona que s'obrissin les clarianes i s'assequés alguna paret. De fet ja entrava dins els plans, ja que qualsevol escalada a Montserrat passa imperativament per un bon esmorzar a Ca L'Anna ( a vegades em pregunto si les sortides que fem es poden considerar esportives...). Ben esmorzats i havent triat la via Itaca de la Saca Gran com la que més s'ajustava a les nostres espectatives ens dirigim de nou cap a Can Massana. Ningú volia exterioritzar el que rossegava per dins peró un sentiment de pesimisme regnava a l'ambient, moltes de les parets continuavem molles. Tot i així, la motivació ens pot més que el pessimisme i enfilem de totes formes cap al peu de via i quina va ser la nostra sorpresa quan en arribar al coll de les Portelles veiem que moltes de les agulles més exposades tenien les arestes Brucs ben seques, ens havia tocat la loteria. Tot i així i degut a l'espés bosc que hi ha a la zona d'Agulles, els primers metres de totes les agulles estaven amarades, incloent la Saca Gran. La via Itaca però, al començar en un tram de Ae, permetia salvar aquest tram inescalable per la mullena de forma segura i elegant i a partir d'aquí disfrutar en tot el seu recorregut de l'escalada lliure.
La via és una canya i no entenc com no l'havia fet en els primers anys de descoberta, quan les nostres visites a Agulles eren freqüents, ja que l'Aresta Brucs, que va pel costat, havia rebut la nostra visita multitud de cops. En tot cas, la via la van reequipar a l'any 2006 i aixó deu haver fet que es torni a parlar d'ella...
Com deia, la via és guapissima, de finura en placa i a part del tram d'Ae del principi, la resta és d'escalada lliure d'una dificultat moderada, classica. Cal destacar, però, un parell de passos del segon llarg. Entre la primera i segona xapa d'aquest segon llarg cal fer un pas de decisió peró la visió de la propera xapa et dona anims per arribar-hi. Passada aquesta assegurança el tema canvia. Més o ménys s'intueix el recorregut cap a l'esquerra pero la seguent xapa no es veu, i no perque estigui amagada darrera alguna panxeta o esperó sinó perque és mooooooooolt lluuuuuuuuuuunnnny. En tot cas no queda més remei que continuar bastants metres de V- completament desequipats (tot i portar els Tricams, si no hi ha forats, no es poden fer miracles) fins que al final, creuant de nou cap a la dreta veiem que apareix, em va semblar que ben lluny, una nova xapa que es converteix en l'antidot perfecte per baixar els nivells d'adrenalina a la sang. És el pas que marca la inflexió de la via ja que a partir d'aquí la paret va perdent inclinació fins que s'ajunta al seu tercer llarg amb l'Aresta Brucs i s'arriba al cim. Nosaltres portavem bastant arsenal (basicament perque estem farts d'anar a tot arreu amb la tova) peró amb un joc de tascons mitjanets o els aliens pel petit diedre del primer llarg es passa.
Una via guapa si senyor, llarga per ser a Agulles i que ens permet fer molts metres de la escalada en placa montserratina que tan ens agrada, amb el punt just per posar-te les piles i tornar a casa amb la sensació d'haver triunfat en un dia que el pessimisme ho cobria tot amb el seu tel negre.
De Via Itaca a la Saca Gran

El nenivan arribant a la R1, tot sec, bona roca, via guapa, aixó pinta bé...

De Via Itaca a la Saca Gran

Pitons casolans al diedre del primer llarg per donar vidilla

De Via Itaca a la Saca Gran

De Via Itaca a la Saca Gran

En Xevi a la R1. Aixó va bé...

De Via Itaca a la Saca Gran

Arriant veles per començar a navegar pel segon llarg. Que si, que és el segon llarg, que no és a terra...

De Via Itaca a la Saca Gran

Sóm uns putus cracs, quina via tan guapa i sols tot el dia. Enllaçant amb l'aresta Brucs arribant al cim

La ressenya està penjada a l'apartat de ressenyes i qui vulgui info extra ja ho sap: un mail i a correr.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Els flipats acaben a la Roca Alta - Via Peque Mantecas

No conec a gent mes flipada que els escaladors i sé de que parlo. Conec a aficionats a les motos, als ralis, al submarinisme, a l'escalestric i molts d'altres però cap d'aquests es pren la seva afició com ens la prenem els escaladors. Cada cop ho tinc més clar i cada cop em mola més. I per qué surto jo ara amb aixó? Doncs perquè aquest dissabte em vaig acabar de convencer: baixant per la pista que enllaça el parking de la Roca Alta amb la carretera que va a Vilanova de Meià vam tenir una petita topada amb el cotxe, res una parida, però la conversa que varem tenir amb l'altre em va fer veure la llum. Doncs aixó, una vegada varen passar els deu segons posteriors a l'impacte i ens varem recuperar de l'ensurt, sortim del cotxe i comencem a parlar amb l'altre paio: un francés, no més alt que en Xevi o jo, però amb unes espatlles i uns braços descomunals, encara plens d'acid lactic i les venes a punt d'explotar, vaja un escalador, un master i que anava amb la seva parenta. A priori no convenia discutir-se gaire i anar de mal rollo ja que teniem les de perdre.... Però per sorpresa nostre i havent arribat a la conclusió que tant tenia culpa ell com jo i que els danys eren més haviat pocs varem decidir no arreglar els papers de l'assegurança i que cadascú pagués la seva destrossa. Era un tio molt agradable que parlava una mica de castellà i aixó va fer que comencessim a parlar. Així, tenint els cotxes encara parats enmig la pista i colapsant el transit, mentre anavem prenent la decisió de no arreglar els papers, comencem a comentar:
-Así que, sois escaladores, que via habeis hecho?
-(el francés) Pues no sé como se llama, en esa pared de ahí enfrente, una via de V, 6a, 6a i 6a+...
-Ah! la pared de Zarathrustra. Puede ser la via Guerrero Mariposa?
-Si, eso és...
-Bua, és guapissima, para mi la mejor de la pared...
-Pues sí, nos ha gustado mucho y vosotros que via habeis hecho?
-Aquí arriba en la Roca Alta, la Peque Mantecas... La conoces?
-No, no me suena... Es guapa?
i tal i qual....
fins que al final ens varem adonar, despertant-nos de la hipnosi a la que la conversa ens havia portat, que duiem una estona allà parlant de temes completament allunyats del que ens havia fet trobar-nos (la topada) pero amb un denominador comú que als dos ens feia bullir la sang, la escalada. Poc més tard, reafirmant la decisió que tan rapid haviem pres sobre l'accident, ens acomiadem i cadascú continua el seu camí. Ja em direu si no és una mica surrealista: tenir un accident de transit i en pocs minuts derivar la conversa cap a l'escalada. Aixó només pot passar en el nostre mundillo....
De peque mantecas

Redeu, quin xafastre! la Judit em matarà....

Bé el cas és que aquest dia haviem quedat amb en Xevi per anar a repetir la Peque Mantecas de la Roca Alta, a Vilanova de Meià, després que aquell dimarts, escalant al rocodrom de Vic, en Roger de Tona ens donés tans bons informes. En Xevi ja m'he n'havia parlat i jo també en tenia ganes però és una via que havia mitificat una mica, sobretot pel primer llarg, de 6a i semiequipat, i aixó havia fet que sempre hagués posposat inconscientment la data per anar a repetir-la.
El primer llarg, el que torbava als meus malsons, al final va ser una disfrutada i per moments em vaig sentir de nou, dos mesos després, escalant les fisures del yanqui, amb uns empotraments dignes de les millors vies de fisura. En Xevi va desequipar el llarg però arribant a la reunió ja m'anunciava que no es trobava bé i que tirava avall. Quina llastima! amb les ganes que en tenia... Per sort meva, vam coincidir amb en Jordi i la Mercé de Barcelona, que repetien la via darrera nostra i que va fer que em pogués ajuntar amb ells i acabar la via. Va ser una canya de via, sobretot la placa de V+ del quart llarg, semiequipat, amb roca excelent i fisures horitzontals a tuti plein, brutal...

De peque mantecas

En Xevi al primer llarg. Com a minim va poder fer un llarg dels mes guapos...

De peque mantecas

En Jordi acabant el primer llarg. Estem al Yanqui o que?

De peque mantecas

La Mercé empatxant-se de fisura al primer llarg

De peque mantecas

La placa del quart llarg, un dels més guapos....

De peque mantecas

El nenivan a l'ultim llarg. També guapo però amb un pas raro al tram de 6a...

La ressenya està penjada a l'apartat de ressenyes i qui vulgui més informació només cal que m'escrigui un mail.

dijous, 23 d’octubre de 2008

XESCA.ORG - Primera xarxa d'escaladors de Catalunya

Una iniciativa que penso pot ser molt interessant per aglutinar el colectiu d'escaladors. Davant una inoperancia total de la FEEC per representar els interessos dels escaladors (excepte comptades ocasions) s'ha creat, com a primer pas, un cens d'escaladors per tal de crear iniciatives especifiques que defensin la voluntat d'aquest colectiu. Tots sabem que la federació la forma un gran nombre de persones amb intersos molt diversos i que moltes vegades difereixen substancialment dels dels escaladors, que sempre em estat les ovelles negres del sector muntanyenc, i per tant es fa impossible distinguir dins la federació a aquells que practiquen muntanyisme en general o escalada en particular.
Així, un primer pas per començar a coordinar tota aquesta gent que actualment està dispersa dins la federació, s'ha creat aquesta base de dades de caracter no institucional per identificar a totes aquelles persones amb un interés comú: la escalada. De moment és només aixó, una base de dades, peró esperem que a partir d'aquí es comencin a engejar iniciatives concretes que lluitin contra les decisions dictatorials que van minant el nostre esport. Un exemple molt clar d'aixó és la associació Acces Fund als USA i la bona feina que ha fet per regular objectivament i permetre l'escalada a molts llocs que de ser en el nostre país no podriem visitar ni pagant entrada....
Jo ja m'he apuntant i poso aquest bloc a disposició de qualsevol iniciativa que possin en marxa. Us podeu apuntar a:

http://www.xesca.org/

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Pedraforca - Cara nord del Pollegó inferior. Via Solstici d'estiu.

L'Edu Sallent i en Quim Bretcha, dos amics del sud d'Osona, m'han enviat la ressenya de l'ultima via que han obert a la cara nord del Pollegó inferior del Pedraforca. Es admirable que encara hi hagi gent capaç de trobar linies prou evidents a parets molt estudiades; cal tenir l'habilitat de poder mirar-te una paret i enlloc de buscar les linies existents interessar-te per aquella linia que s'intueix i que representa una incognita. Però amb aixó no n'hi ha prou. A més, s'ha de tenir la voluntat i la inquietud d'anar-ho a explorar i setmana rera setmana tenir la paciencia suficient que et permeti creure que el projecte que estas duent a terme pot valer la pena. Aquests dos companys ens han tornat a demostrar amb aquesta via la seva capacitat de bons alpinistes, imatge antagonica dels nous gimnastes de la vertical, i que els ha permés obrir i repetir vies que requereixen grans dosis d'aquestes qualitats.
Qualsevol que hagi repetit la via Font, paral.lela a aquesta, segur que s'haurà preguntat quina via hi ha en alguns d'aquells diedres tan estetics que hi ha al capdamunt de la paret. Ara ja ho sabem i espera la nostra visita.
De Resenyes