antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dilluns, 28 de juliol del 2008

MORRO DEL QUER - Via Cola-Jet

Ja gairebé m'havia tret del cap obrir cap més via al Morro del Quer. Després d'inspeccionar la paret per totes bandes, la perspectiva d'obrir algun altre itinerari es tornava més aviat poc atractiva, degut sobretot, a les poques línies evidents que quedaven per obrir. Havia estat, des de que varem obrir la via de les Nimfes a l'any 2005, una etapa molt fructífera. Tres anys de molta feina equipant i sobretot netejant de pedres i sorra la paret i que em feia tenir la sensació que ja s'havien acabat les possibilitats d'obrir alguna cosa decent.

Començava a sentir que era el final de un cicle, que estava en un impàs de temps abans no tornés a tenir projectes i il.lusions noves. Encara queda alguna feina per fer, alguna via inacabada o netejar algun punt d'alguna altra, però crec que el meu subconscient m'impedeix acabar aquestes tasques, com un mecanisme de defensa contra la por que s'acabi una etapa molt dolça i satisfactòria. Em volia guardar aquestes feinetes, desagradables per molta gent, per tenir l'excusa de poder pujar algunes vegades mes a treballar en la intimitat d'aquest lloc tant místic. El que si tenia clar, des de que amb en David Barceló varem acabar d'obrir la via del Damocles Impertorbable, era que les línies evidents del Morro del Quer s'havien acabat i que difícilment podria obrir alguna altra via.

Va ser el mateix David Barceló el que em va animar a explorar el diedre que sortia a l'esquerra de la Via del Damocles Impertorbable. Jo ja me l'havia mirat quan estàvem obrint aquesta via però les herbes i blocs inestables que aparentment hi havia a tot el diedre i una fissura a primera vista cega del tot m'havia fet desistir de fer una exploració més detallada. Inclús em vaig trobar en la situació que sobre l'interès mostrat per l'Oriol de Tona sobre aquesta línia, li vaig fer passar les ganes argumentant una mes que probable perillositat degut als blocs que havia observat en tota la línia. Així doncs, i gracies a la inistencia d'en David, ens varem acostar el diumenge 27 de Juliol de 2008 a fer una primera exploració de la línia.

Armats amb la serra a una banda i el martell a l'altra varem començar a escalar els primers metres i ja des de el principi em vaig adonar que les meves expectatives sobre el nou itinerari eren del tot errades. Si que varem fer caure algun bloc i alguna pedra i també varem tallar algun que altre arbust, però un cop feta aquesta desagradable feina varem poder descobrir una línia molt estètica i sobretot prou evident. Acabat el primer llarg, que coincideix a la primera reunió de la Via del Damocles Impertorbable, i havent començat d'obrir el segon, aviat ens varem adonar que aquesta via, malgrat les fissures del primer llarg, havia de quedar totalment equipada amb parabolts. Les plaques que començaven a partir del sostre implicaven una escalada combinada que no hagués resultat gaire atractiva i per tant varem optar per despenjar-nos per dalt i acabar d'equipar aquest segon llarg i aprofitant a més, per arreglar definitivament el primer llarg que havia quedat molt poc protegit amb assegurances fixes.

Finalment, i a causa de la bona sensació que ens havia transmès la via, no varem poder esperar al cap de setmana següent per fer la primera repetició de la via. Aquell mateix dimecres, sortint de treballar a les set, ens escapem en una excursió llampec a marcar el rotpunk a la via, arribant al cim amb el temps just per ordenar el material amb les ultimes clarors del dia enceses per una posta de sol com les que em pogut disfrutar molts cops des de aquest balcó privilegiat.

L'origen del nom de la via és prou curiós: el dia que varem pujar a fer la primera repetició de la via, varem parar al bar Oasis de Sant Quirze i a en David li va picar per comprar uns Cola-Jet's. A mi em va fer molta il.lusió poder menjar-me un gelat d'aquest en els moments previs a una primera repetició, amb la incertesa pròpia del moment. Sempre he cregut tenir el trauma infantil amb els gelats de gel, també coneguts com "polonieve", ja que la meva mare no me n'havia comprats gaires argumentant un més que baix poder nutricional. Així, doncs, amb la conjunció d'aquest petit detall amb un moment molt especial, ens va donar la idea pel nom de la via ja que per nosaltres va marcar molt aquesta primera repetició. Ja sé que no és gaire original però a nosaltres ens mola...

dissabte, 19 de juliol del 2008

VIA DIRECTA AL PA DE FIGA (Serra de tramuntana)

Mallorca, tan a la vora i accessible i a la vegada tan lluny, separada de Catalunya per un tros de mar que aïlla i dificulta qualsevol relació entre les dues terres. Pels escaladors, a més, hi ha l'agreujant de la manca d'informació sobre les vies que hi ha si ho comparem amb la que existeix a zona continental dels Països Catalans, a excepció, això si, de un mite ja gairebé històric de una roca i unes vies d' excel.lent qualitat però que ningú reconeix haver tastat. Amb la poca informació que teníem, obtinguda exclusivament del llibre d'en Soldevila "Les 100 millors escalades de Catalunya", i aprofitant l'avinentesa del casament de l'amic Oriol, també escalador, amb una ferma mallorquina ens varem animar a intentar escalar alguna d'aquestes rutes insulars que tanta bona fama tenien i que tant ens intrigaven. La via estava decidida sense pràcticament ni parlar-ne ja que la ressenya i la foto de la paret que hi ha al llibre d'en Soldevila ens havia captivat des de el primer moment i sabíem, ja des de feia molt de temps, que no deixaríem desaprofitar la oportunitat que se'ns presentes amb la primera excusa que tinguéssim per anar a Mallorca. Al final però, els plans es podien tòrcer amb la mes mínima variable obligant a adaptar-nos a la nova situaciò i finalment així va ser: l'Oriol no va poder venir per raons obvies, un casament implica uns preparatius i una núvia que hi té molt a dir. Per tant amb la via triada i en Xevi i jo decidits empaquetem el material d'escalada al costat del frac , la corbata, el banyador i la tovallola i volem cap al calcari promès.
La logística va ser molt senzilla des de el primer moment. Sabíem amb escreix que una escalada a Mallorca a ple mes de juliol no és la empresa mes recomanable però quan la motivació supera els neguits no hi ha cap inconvenient que pugui aturar la nostra determinació. Així, llevant-nos a les 4:30 del matí per poder fer com a mínim l'aproximació a l'ombra emprem el camí cap a la paret que durant tant de temps ens havia fet somiar, permetent-nos començar a escalar el primer llarg, que era a priori el més difícil, amb la fresca de la matinada. Aquest primer llarg, així com al llarg de tota la via, té una roca calcaria excel·lent i un tipus d'escalada que recorda molt a la via de l'Estimball de la cara sud del Pedraforca, amb llargs semi equipats i els punts més difícils perfectament equipats.
La calor no va tardar a fer acte de presencia i ja al tercer llarg, amb el sol encara a mig horitzó, ens estàvem plantejant el fet de continuar o recular abans no fóssim més amunt. Va ser llavors quan analitzant totes les variables que teníem a favor varem decidir continuar, malgrat saber que a partir de llavors l'escalada deixava d'estar al nivell del plaer i començava un patiment que ens obligaria a lluitar contra la paret i contra nosaltres mateixos si volíem sortir-ne exitosos però que per contra, ens produiria una satisfacció difícilment mesurable si aconseguíem el nostre objectiu. Al final, va resultar ser la opció correcta i varem poder acabar la via però la experiència viscuda ens farà plantejar en el futur la possibilitat de quedar-nos a la platja quan a mitjans de juliol ens passi pel cap emprendre un projecte d'aquestes característiques. No hi haurà dia que passi que no aprenguem coses noves...


LA DESCOBERTA D'UN TRESOR AMAGAT

Feia molt de temps que amb en David Vilaseca, el tocu, ens haviem proposat de trobar una paret al Bisaura per obrir-hi una via d'escalada. No ens importaba la qualitat de la roca, la llargada o la estetica de la paret. Simplement el fet de poder obrir alguna cosa en un lloc tan estimat i proper a casa ens era suficient recompensa. Degut a la ja tradicional i coneguda carencia de parets adients per l'escalada en tota la comarca d'Osona la nostra esperança era mes haviat escassa i per aixó ens conformavem amb poca cosa: amb un rostoll de pocs metres hauriem satisfet les nostres espectatives mes optimistes. Fins que varem trobar el tresor amagat... (de fet no era gaire amagat, simplement no haviem pensat anar-ho a veure...)
Era un dissabte de la primavera de 2005 quan en David em va venir a veure a casa. Aquella nit s'havia quedat a "dormir" la Judit i encara erem al llit pero poc li va importar per pujar a casa i assentar-se al capçal per explicar-me, encara amb lleganyes als ulls, que havia trobat una paret que havia d'anar a veure, que era ideal per obrir una via i que sortia mes d'un llarg...!!!!!! Per flipar vaja, que el que haviem buscat durant tants anys ja ho haviem trobat...i ho tenien al davant del nas, era el Morro del Quer, conegut per tots els habitants del Bisaura i visible des de la majoria dels punt elevats d'aquesta comarca. Com ens podia haver passat per alt? Evidentment vaig dubtar des de el primer moment que mai poguessim obrir res en aquesta paret ja que creia que era impossible que una paret tan evident hagués passat inadvertida als ulls experts de molts escaladors que ja havien voltat per aquí i per aixó vaig voler treure'm de sobre en David i continuar dormint. Després d'aguantar-li el rollo durant bastant estona ho vaig aconseguir pero no sense que primer obtingués de mi el compromís que m'ho aniria a mirar el mes haviat possible... Haig de reconeixer que malgrat la meva reticencia inicial va aconseguir despertar en mí un brí de curiositat que em va empenyer a acostar-me a aquest punt tan emblematic de la nostra terra el mateix diumenge. Aquest dia va marcat el moment decisiu per obrir la primera via d'escalada del Bisaura: els dos ja estavem convençuts que podiem obrir una linia i les condicions no podien ser millors: una roca relativament acceptable, una bona altura i sobretot un lloc d'una bellesa que mai haguessim pogut imaginar. La flama ja estava encesa, ara quedava acabar la feina....