antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dijous, 28 d’agost de 2008

Es possible escalar a Vilanova de Meià a l'Agost?





Si nois, encara que sembli increïble, és possible.... A l'Agost, trobar una via fàcil, clàssica i assequible i que a sobre estigui a l'ombra és una tasca pròpia de rata de biblioteca però gracies a que aquest divendres va passar un front de tempesta i que el dissabte al matí encara cuejava una mica ens va permetre poder escalar una via a ple Montsec amb una temperatura completament temperada durant tot el matí. Evidentment estàvem sols a tota la zona ja que Montsec i estiu son dos conceptes completament antagònics. La via que varem triar va ser la clàssica Txubascos Bascos a la paret de Zaratrustra per poder escalar durant el matí i ser fora quan entrés la calor.

A vegades m'agrada sortir amb la Judit a fer alguna via fàcil i clàssica per tal de poder-li ensenyar i pugui arribar a comprendre el que sentim quan ens llevem els dissabtes a les cinc del matí per enfilar-nos a qualsevol lloc amb els amics. Aquesta via és ideal però a l'estiu és una empresa del tot desaconsellable si no és amb unes condicions de la meteo molt determinades com les d'aquest dissabte. Varem temptar la sort, ja ho sé, però la jugada ens va sortir rodona...

Sobre la via no cal dir res que no s'hagi dit ja. Potser tots els escaladors de Catalunya l'han feta alguna o diverses vegades, jo inclòs, que ja fa molts anys la vaig fer amb en David Vilaseca, però es tracta de una via ( no ho recordava) amb una qualitat de la roca insuperable i una línia del tot estètica. A més, el fet de trobar-se totalment equipada fa que puguem gaudir exclusivament del plaer del gest i deixar de banda (fins a cert punt es clar ) les preocupacions per proporcionar-nos un assegurament decent. Amb quatre llargs i una dificultat mantinguda en V/V+ ens permet redescobrir un cop i un altre les ja mítiques fissures horitzontals que ha fet famosa la roca de Vilanova. Cal seleccionar molt acuradament les vies quan vas a escalar amb algú que no li bull la sang per la motivació d'enfilar-se perquè viure una mala experiència pot significar la ultima via que facis amb ell. No va ser el cas i crec que la Judit voldrà tornar a sortir més dies a disfrutar d'aquest tipus d'escalades.

Tornant, la parada a la pastisseria de la Rosa Serra a menjar uns cocs és ja obligatòria (en Xevi ja sap de que va) i sempre tens la oportunitat de tastar uns gustos nous per acabar d'arrodonir una jornada destinada a l'autocomplaença hedonista.

diumenge, 24 d’agost de 2008

Els TRICAMS molen

Ja fa molts anys, als primers anys de la descoberta dels misteris de les passejades per la vertical (com diria el Picazo), el meu mestre-gurú en aquells temps, en Xevi Martorell, em va ensenyar el noble art de l'assegurament en el terreny d'aventura:

- Veus nano, amb un joc de friends i un de tascons pots assegurar decentment la majoria de vies...
- Ja ho veig, però quan no tenieu friends com ho feieu per assegurar aquestes fisures amples i paral.leles?
- Buff...!!! era bastant txungo... la majoria de vegades posaves algun tac de fusta o res... Bé espera, hi havia unes histories que es deien Tricams que els feia la Camp pero poca gent sabia com funcionaven. Es veu que eren tope dificils de posar i treure i molt poca gent en tenia. A més, crec que ja els han deixat de fer....


Aquí va quedar el tema i amb la informació que em va proporcionar el mestre aquell dia ja em vaig creure expert en aquetes peces i sense la més minima intenció d'aprofundir més sobre aquesta tecnica. No va ser fins molts anys després quan en Xevi (Casals) i jo ens varem trobar per casualitat una peça d'aquestes abandonada a la via Colores de Terradets. Jo , fent alarde de la meva "vasta" cultura sobre aquest tema, de seguida vaig despreciar aquesta troballa argumentant la obsolecència d'aquestes peces per la existencia dels friends que els superaven en prestacions; pero en Xevi es va entossudir a probar-lo. Va tardar molts dies a trobar el moment adequat pero repetint la GAM de la Momieta de Montserrat varem tenir finalment la il.luminació de la veritat. D'entre la gran merda que hi ha per assegurar la via, tot de burins originals del anys cinquanta, amb la tova corresponent mentre buscavem el camí per arribar a la primera reunió, ens trobem un pas on originalment es pitonava i ara els masters pasaven en lliure. Evidentment nosaltres no teniem ni el nivell ni la motivació necessaria per apurar en lliure el pas amb aquella ruina d'assegurances i així, col.locant el tricam al forat deixat pel pitonage en un forat al mig de la placa, varem fer un vil A0 i aixó ens va permentre arribar a la reunió. (després varem abandonar la via degut a la més que probable possibilitat d'obrir-nos la crisma, pero aixó és una altra historia). Aquest dia va ser decissiu i va marcar un punt d'inflexió en la manera en que ens varem plantejar a partir de llavors l'assegurança de les vies desequipades.

Després d'aquest decissiu moment varem maximitzar molt l'ús de tricams a Montserrat ja que la morfologia de la roca montserratina moltes vegades no permet un adequat assegurament a base unicament de friends i tascons. També varen triomfar bastant per assegurar correctament quan escalem per murs de calcari ratllat horitzontalment tipus Vilanova de Meià o Terradets on la tecnica més utilitzada, i a vegades la unica, és a base de friends flexibles.

A continuació es detallen bastantes de les possibilitats d'assegurament que ens permeten els Tricams, que no son les uniques:


Originalment els tricams es varen concebre per assegurar les fisures verticals paral.leles com la de la foto ja que treballen basculant sobre l'emplaçament. Aquest ús va quedar totalment obsolet amb l'aparició dels friends pero no cal despreciar-los per altres llocs més aleatoris. A la foto es pot veure un tricam del numero OO en un emplaçament de "manual". Aquesta mida, que és la més petita, i el seu superior de color negre són les talles més recents en sortir al mercat i són ideals per col.locar en els forats deixats pel pitonage i molts dels forats deixats per la caiguda de codols a Montserrat.







S'ha col.locat el tricam rosa a un forat tipic com els que podem trobar a les fisures horitzontals de Vilanova de Meià o Terradets amb la particularitat que en l'emplaçament que es veu a la foto l'ús de friends és totalment impensable. Fins fa poc més de un any, el rosa era el numero més petit que es fabricava pel que l'ús d'aquest aparells era una mica limitat. Amb el llançament de dos numeros més petits s'han ampliat enormement les possibilitats d'aquests estris.




Una altra de les possibilitats dels tricams és la del seu funcionament com a encastador passiu fet que els converteix en unes eines del tot polivalents. Evidentment mai podran substituir uns Wild Country Rocks però en cas de necessitat també ens poden servir per aquest fet. Per tant, estem davant l'eina ideal per portar a sobre quan emprenem la tipica via "equipada" pero que preveiem que haurem de posar alguna cosa: els podrem posar indistintament en fisures horitzontals o verticals, paral.les o no, en forats... i sobretot ens estalvirà dur el pes innecessari del joc de friends i tascons. Evidentment, si la via és desequipada no substitueixen els tascons clàssics i els friends però es converteixen en el seu complement ideal.



Una de les altres possibilitats que ens donen els tricams és la seva colocació en forats de tota mena. Els més habituals seran els deixats pel pitonatge així com els deixats pels codols del conglomerat o els provocats per l'erosió en l'arenisca. Aquí la unica alternativa possible són els friends flexibles però la seva amplada entre lleves i la necessitat de disposar d'uns plans paral.lels els fan moltes vegades inutils. Els tricams per contra, treballen en espais molt més estrets i sobretot irregulars ja que els seus tres punt de treball encaixen més facilment en forats de formes diverses


Un altre exemple de col.locació en forats. Aquí veiem el tipic forat en conglomerat deixat per un codol que ha caigut. Puntualment es podria substituir per un friend però en el cas de la foto les lleves no quedarien paral.les i el faria perillar. Per contra, el tricam de la foto està a canyon...

Per ultim, veiem un emplaçament de fortuna. Si estem de sort que el moviment de la corda no el fa sortir ens pot oferir un assegurament psicologic. En tot cas, col.locar qualsevol altra peça en aquest forat és pura il.lusió...
Una altra ultilitat que se li poden donar és en l'assegurament en vies de gel. Les talles més grans que són construits mitjançant dues planxes rematxades entre elles per donar la forma del Tricam li donen a la peça uns vertexs molt agressius i per tant es poden empotrar als espais deixats entre la pedra i el gel fent que la punxa del Tricam mossegui la part del gel. Això ja és per flipar.
Per ultim, m'agradaria fer incís en que aquest aparells, malgrat el que pugui semblar en aquest article, no representen la panacea en questió d'assegurament. L'ús de tascons clàssics i friends continuen i crec que continuaran sent imprescindibles durant molts anys (milions d'escaladors no poden estar equivocats) pero repeteixo i repetiré fins a la sacietat: són el complement perfecte en aquells emplaçaments més aleatoris on els esmentats no treballen bé o com a joc d'encastadors polivalents i de fortuna en vies "equipades".
Personalment recomano les prestacions de les quatre mides més petites del joc tradicional (rosa, vermell, blau i negre) ja que les més grans són moltes vegades substituides per friends i sobretot recomano les dues talles mes petites que han tret al mercat recentment (el blanc i el negre) ja que en forats de pitonatge o forats de codols a Montserrat son immillorables. El pes que representa aquest joc de sis peces és ridicul...
Espero que aquest treball que he preparat us pugui ser de utilitat i que pogeu descobrir uns aparells totalment desconeguts pero que ofereixen un complement perfecte als mitjans tradicionals d'assegurament. En cap cas he intentat fer un treball exaustiu i molt menys definitiu ja que la gracia d'aquests temes és descobrir-los un mateix tal com he fet jo. Per tant, es tracta de una introducció en l'ús d'aquests aparells ja que moltes altres aplicacions en poden ser possibles, n'estic segur.
Per ultim, aclarir que la Camp, que son els unics fabricants d'aquests estris, no em paga res per aquest article (pero accepto la voluntat) ja que la intenció, com ja he dit, és divulgar la utilització de uns aparells que considero del tot utils i actuals a tot aquell que en desconeixi la seva existencia. Quan sortiu en lliure a navegar per les plaques montserratines sense cap assegurança a la vista i el gran arsenal de tascons i friends que porteu penjat del portamaterial no valgui ni el seu valor a pes, segur que agraiu posar una peça d'aquelles tan extranyes que dueu oblidades a darrera de tot en un d'aquells forats que fins llavors havieu obviat. Ja em direu...

dilluns, 18 d’agost de 2008

PEDRAFORCA. Cara Nord del Pollego Inferior.- VIA FONT

Oju amb la Font.....!!!!!!!!!!!! La majoria de cordades que ha anat o anirà en el futur a repetir aquesta via molt probablement prengui com a referencia el llibre de ressenyes del massis preparat per en Joan Jover. No es una cosa molt extraordinaria ja que és potser el treball mes divulgat sobre aquest tema i aixó fa que molta gent el prengui com a consulta a l'hora de preparar una sortida a aquesta muntanya. Habitualment la informació recollida en ell és del tot suficient, precisa i fiable i malgrat alguns petits errors que no tenen cap inplicació important és un llibre del tot valid i util; prova d'aixó és la quantitat de gent que el fa servir encara anys després de la seva publicació. O aixó és el que creiem despres de repetir la via Font de la cara nord del Pollegó inferior... O els clássics eren uns maquines sobrenaturals que es fotien els V's fumant-se un Ideales, o som uns nyicris que només sabem escalar les plaques equipades o en Jover no ha fet mai aquesta via... Jo que sé, el cas és que varem triar aquesta via valorant la informació que havia al llibre, buscant una via rapida i assequible que ens permetés una rapida matinal i poder esquivar la pluja de tarda i ens varem trobar una clàssica, no dificil, però si que bastant exigent que va sobrepassar les nostres espectatives preconcebudes abans d'iniciar l'escalada. De fet aquest va ser l'error ja que esperavem trobar una excursió per terreny ajagut i ens varem trobar una via amb cara i ulls. Txungu quan vas amb el cap ple de prejudicis....


A banda de tot aixó, la via és molt maca i d'ambient classic i els que disfrutem de l'escalada interior i de xemeneia en guardarem un bon record. Malgrat el que pugui semblar des de el peu de via, la linia té molts passos de xemeneia i si no disfrutem amb aquest tipus d'escalada ens pot decepcionar una mica. No és el meu cas ja que disfruto enormement d'aquest tipus d'escalada i per aixó, malgrat la decepció inicial degut a la incoherencia amb la informació que duiem, en guardo un grandissim record. Cal destacar per sobre els altres llargs, l'ultim, que surt a l'aresta del cim. Estant a la penultima reunió, la unica equipada (amb dos pitons), tenim la opció de continuar per la evidencia, pel gran diedre-xemeneia que forma tota la via o bé continuar per la via original. Si agafem la sortida directa seguint la evidencia trobarem un diedre de molta més dificultat (V+/6a) desequipat que desentona una mica amb la resta de la via. Jo recomano, que és el que varem fer, seguir per la via original. Les dificultats seran semblants a les que haurem anat trobant a la resta de la via i a més la curiositat del llarg és antologica. De la reunió cal ficar-se a la estreta xemeneia que forma la gran llastra que continua cap a l'esquerra. Un cop arribats al final de la llastra aparentment no hi ha sortida i pot semblar que ens hem equivocat. No és així, caldra sortir a la cara exterior de la llastra per un oportú i estret forat. Un cop a fora cal anar a buscar un curt esperó que ens col.locarà a sobre de la llastra i d'aquí al cim (2 pitons). La resta de la via no necessita gaires comentaris. Els cinc primers metres de la via son potser els mes dificils (V/V+) i a partir d'aquí anirem trobant diversos resalts en xemeneia de IV+/V i mes amunt una zona intermitja de III fins arribar als dos llargs de sortida de la via. En aquesta zona inferior no trobarem gaire equipament (4 o 5 pitons) i haurem de montar les reunions pel que podem apurar els llargs al maxim ja que la morfologia de la via perment muntar reunions a molts llocs. En definitiva, és una via molt classica i recomanable, no dificil pero a nosaltres ens va sorpendre una mica pel fet de no portar una ressenya massa exacta.