antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Els flipats acaben a la Roca Alta - Via Peque Mantecas

No conec a gent mes flipada que els escaladors i sé de que parlo. Conec a aficionats a les motos, als ralis, al submarinisme, a l'escalestric i molts d'altres però cap d'aquests es pren la seva afició com ens la prenem els escaladors. Cada cop ho tinc més clar i cada cop em mola més. I per qué surto jo ara amb aixó? Doncs perquè aquest dissabte em vaig acabar de convencer: baixant per la pista que enllaça el parking de la Roca Alta amb la carretera que va a Vilanova de Meià vam tenir una petita topada amb el cotxe, res una parida, però la conversa que varem tenir amb l'altre em va fer veure la llum. Doncs aixó, una vegada varen passar els deu segons posteriors a l'impacte i ens varem recuperar de l'ensurt, sortim del cotxe i comencem a parlar amb l'altre paio: un francés, no més alt que en Xevi o jo, però amb unes espatlles i uns braços descomunals, encara plens d'acid lactic i les venes a punt d'explotar, vaja un escalador, un master i que anava amb la seva parenta. A priori no convenia discutir-se gaire i anar de mal rollo ja que teniem les de perdre.... Però per sorpresa nostre i havent arribat a la conclusió que tant tenia culpa ell com jo i que els danys eren més haviat pocs varem decidir no arreglar els papers de l'assegurança i que cadascú pagués la seva destrossa. Era un tio molt agradable que parlava una mica de castellà i aixó va fer que comencessim a parlar. Així, tenint els cotxes encara parats enmig la pista i colapsant el transit, mentre anavem prenent la decisió de no arreglar els papers, comencem a comentar:
-Así que, sois escaladores, que via habeis hecho?
-(el francés) Pues no sé como se llama, en esa pared de ahí enfrente, una via de V, 6a, 6a i 6a+...
-Ah! la pared de Zarathrustra. Puede ser la via Guerrero Mariposa?
-Si, eso és...
-Bua, és guapissima, para mi la mejor de la pared...
-Pues sí, nos ha gustado mucho y vosotros que via habeis hecho?
-Aquí arriba en la Roca Alta, la Peque Mantecas... La conoces?
-No, no me suena... Es guapa?
i tal i qual....
fins que al final ens varem adonar, despertant-nos de la hipnosi a la que la conversa ens havia portat, que duiem una estona allà parlant de temes completament allunyats del que ens havia fet trobar-nos (la topada) pero amb un denominador comú que als dos ens feia bullir la sang, la escalada. Poc més tard, reafirmant la decisió que tan rapid haviem pres sobre l'accident, ens acomiadem i cadascú continua el seu camí. Ja em direu si no és una mica surrealista: tenir un accident de transit i en pocs minuts derivar la conversa cap a l'escalada. Aixó només pot passar en el nostre mundillo....
De peque mantecas

Redeu, quin xafastre! la Judit em matarà....

Bé el cas és que aquest dia haviem quedat amb en Xevi per anar a repetir la Peque Mantecas de la Roca Alta, a Vilanova de Meià, després que aquell dimarts, escalant al rocodrom de Vic, en Roger de Tona ens donés tans bons informes. En Xevi ja m'he n'havia parlat i jo també en tenia ganes però és una via que havia mitificat una mica, sobretot pel primer llarg, de 6a i semiequipat, i aixó havia fet que sempre hagués posposat inconscientment la data per anar a repetir-la.
El primer llarg, el que torbava als meus malsons, al final va ser una disfrutada i per moments em vaig sentir de nou, dos mesos després, escalant les fisures del yanqui, amb uns empotraments dignes de les millors vies de fisura. En Xevi va desequipar el llarg però arribant a la reunió ja m'anunciava que no es trobava bé i que tirava avall. Quina llastima! amb les ganes que en tenia... Per sort meva, vam coincidir amb en Jordi i la Mercé de Barcelona, que repetien la via darrera nostra i que va fer que em pogués ajuntar amb ells i acabar la via. Va ser una canya de via, sobretot la placa de V+ del quart llarg, semiequipat, amb roca excelent i fisures horitzontals a tuti plein, brutal...

De peque mantecas

En Xevi al primer llarg. Com a minim va poder fer un llarg dels mes guapos...

De peque mantecas

En Jordi acabant el primer llarg. Estem al Yanqui o que?

De peque mantecas

La Mercé empatxant-se de fisura al primer llarg

De peque mantecas

La placa del quart llarg, un dels més guapos....

De peque mantecas

El nenivan a l'ultim llarg. També guapo però amb un pas raro al tram de 6a...

La ressenya està penjada a l'apartat de ressenyes i qui vulgui més informació només cal que m'escrigui un mail.

dijous, 23 d’octubre de 2008

XESCA.ORG - Primera xarxa d'escaladors de Catalunya

Una iniciativa que penso pot ser molt interessant per aglutinar el colectiu d'escaladors. Davant una inoperancia total de la FEEC per representar els interessos dels escaladors (excepte comptades ocasions) s'ha creat, com a primer pas, un cens d'escaladors per tal de crear iniciatives especifiques que defensin la voluntat d'aquest colectiu. Tots sabem que la federació la forma un gran nombre de persones amb intersos molt diversos i que moltes vegades difereixen substancialment dels dels escaladors, que sempre em estat les ovelles negres del sector muntanyenc, i per tant es fa impossible distinguir dins la federació a aquells que practiquen muntanyisme en general o escalada en particular.
Així, un primer pas per començar a coordinar tota aquesta gent que actualment està dispersa dins la federació, s'ha creat aquesta base de dades de caracter no institucional per identificar a totes aquelles persones amb un interés comú: la escalada. De moment és només aixó, una base de dades, peró esperem que a partir d'aquí es comencin a engejar iniciatives concretes que lluitin contra les decisions dictatorials que van minant el nostre esport. Un exemple molt clar d'aixó és la associació Acces Fund als USA i la bona feina que ha fet per regular objectivament i permetre l'escalada a molts llocs que de ser en el nostre país no podriem visitar ni pagant entrada....
Jo ja m'he apuntant i poso aquest bloc a disposició de qualsevol iniciativa que possin en marxa. Us podeu apuntar a:

http://www.xesca.org/

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Pedraforca - Cara nord del Pollegó inferior. Via Solstici d'estiu.

L'Edu Sallent i en Quim Bretcha, dos amics del sud d'Osona, m'han enviat la ressenya de l'ultima via que han obert a la cara nord del Pollegó inferior del Pedraforca. Es admirable que encara hi hagi gent capaç de trobar linies prou evidents a parets molt estudiades; cal tenir l'habilitat de poder mirar-te una paret i enlloc de buscar les linies existents interessar-te per aquella linia que s'intueix i que representa una incognita. Però amb aixó no n'hi ha prou. A més, s'ha de tenir la voluntat i la inquietud d'anar-ho a explorar i setmana rera setmana tenir la paciencia suficient que et permeti creure que el projecte que estas duent a terme pot valer la pena. Aquests dos companys ens han tornat a demostrar amb aquesta via la seva capacitat de bons alpinistes, imatge antagonica dels nous gimnastes de la vertical, i que els ha permés obrir i repetir vies que requereixen grans dosis d'aquestes qualitats.
Qualsevol que hagi repetit la via Font, paral.lela a aquesta, segur que s'haurà preguntat quina via hi ha en alguns d'aquells diedres tan estetics que hi ha al capdamunt de la paret. Ara ja ho sabem i espera la nostra visita.
De Resenyes

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Mas Guasch al Puntal de l'Albarda Castellana

Lluny de les zones d'escaldes més comodes i conegudes n'hi ha d'altres que també mereixen ser visitades. Ens limitem moltes vegades a enfilar-nos al primer pany de paret que ens sembla atractiu sense plantejar-nos que hi ha darrera aquell esperó o aquella carena que ens barra la vista i no és fins que arribem al cim i descobrim un nou horitzó que ens plantejem nous projectes més lluny i més exotics. Moltes vegades aquests nous projecte no passes d'aixó, de projectes, i una setmana i un altra ens limitem a visitar les zones conegudes fugint de la incertesa del desconegut. Per sort, els escaladors tenim una curiositat molt desenvolupada que ens empeny a explorar nous racons d'aquesta tan diversa terra en un afany de compendre millor les interioritats de la experiencia de l'escalada i aixó fa que algunes vegades vulguem sortir dels camins més trillats i volguem coneixer aquella paret, esperó o cim que no coneixiem i que una vegada varem veure a l'acabar una via, descobrint que el món no s'acaba darrera la paret que acabavem d'escalar.
De mas guasch

Molts cops, arribant al cim del Gorro Frigi ens hem explaiat amb la vista que s'obre a la nostra esquena, identificant vies que ja em fet o d'altres que estan esperant la nostra visita i que creiem que algun dia farem. Malauradament la llunyania o la incertesa ens fan desistir d'aquestes projectes apostant per opcions més favorables. Hi ha un dia, però, que aquesta ansia de seguretat es veu superada per una curiositat que ho pot tot. Aquests dies son els més propicis per empendre projectes que requereixin una gran dosi d'optimisme i motivació.
Sense arribar a aquests extrems d'optimisme i motivació, aquest dissabte ens varem plantjar amb en Xevi d'anar a descobrir una agulla que resta lluny de les zones habituals pero que guarda grans classiques que bé mereixen una visita: el Puntal de l'Albarda Castellana per la via Mas Guasch.
De mas guasch

Es una via que coneixia de feia molt de temps pero que mai m'havia despertat prou la curiositat com per decidir-me a anar a fer-li una visita. Va ser gracies a la insistencia d'en Xevi que ens varem animar a anar-hi i varem poder descobrir una gran classica d'una bellesa propia de les vies reconegudes amb aquest adjectiu. La via recorre un altiu esperó per un intermitent i a vegades indefinit diedre que el ratlla en tota la seva longitud i que li dona una logica aplastant. Recentment ha estat reequipada amb parabolts inox però sabent mantenir el regust que dona els molts anys d'acumulació d'oxid a les assegurances originals. Així, entremig de les excelents assegurances podem trobar encara restes dels burils casolans originals que ens permeten rememorar epoques on la escalada era cosa "d'homes" (permeteu-me l'expresió)pero sense deixar que la escalada de la via es converteixi en una perillosa empresa, havent de portar alguns friends petits i mitjans per complementar l'equipament. Nosaltres a més i com ja és habitual varem portar també el petit joc de Tricams que ens va permetre un assegurament complementari molt adient. Amb cinc llargs de recorregut més un de tramit per arribar al cim del Puntal, varem disfrutar de una gran via practicament tota en lliure amb dificultats de V/V+ amb algun pas puntual d'artificial que en cap cas fa deslluïr la bellesa de l'escalada.
Ens capfiquem quan, en arribar al peu de via, ens trobem, desilusionats, que una altra cordada ha tingut el mateix pensament que nosaltres i ens ha pispat la prioritat en l'escalada de la via. Aquest dia varem pensar, després de una dificil i emboscada aproximació, que dificilment hi hauria ningú, ja no a la via, sinó en alguns centenars de metres a la rodona. Que equivocats que estavem quan a l'arribar al peu de via ens trobem sorpresos que una altra cordada havia tingut la mateixa idea que nosaltres per aquell dia. Al final i contrariament a tota expectativa varem poder disfrutar de una magnifica jornada amb dos companys del Bages, en Salva i en Masfi de Sant Fruitós i Avinyó respectivament, que varen compartir amb nosaltres aquesta gloriosa escalada.
De mas guasch

De mas guasch

De mas guasch

De mas guasch

De mas guasch

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Temporada de bolets - Amanita Moscata a la Paret de les Bagasses

La paret de les Bagasses no acaba a l'Anglada Guillamon. O aixó és el que creia fins aquest cap de setmana. Sempre que parlavem d'anar a escalar a Terradets ens limitavem, com molta gent sol fer, a les vies que acaben a la falsa feixa i molt puntualment a les que recorren el pany principal de la paret i encara més excepcionalment al Peladet. Peró el que no coneixia és que més enllà de les comodes aproximacions hi ha altres vies que val la pena repetir.
Ja feia un temps que havia trobat la ressenya de l'Amanita Moscata a la pagina web d'en Luichy (Onaclimb.com) pero l'havia guardada al meu arxiu particular com a futurible pero sense donar-li massa interés. Va ser, podriem dir que per generació espontania, que ens varem interesar per aquesta via i aquell mateix cap de setmana, o sigui aquest cap de setmana, varem anar a repetir-la. Al final, l'Oriol, que no veiem des de el seu casament a Mallorca i que sortia de una llarga lesió es va apuntar a la sortida i varem repetir aquesta via tan maca.
Son cinc llargs bastant guapos, dos d'ells de 6a/6a+ que recorren les plaques tipiques de la regió completament equipats i de caracter esportiu i la resta de V/V+ ja una mica més desequipats (tan sols varem fer servir uns quants aliens per complementar l'equipament) per terreny més d'aventura. Al final, rapelant des de la ultima reunió, que no arriba al cim de la paret, tornem al peu de via.
Aquest dia va ser prou curiós doncs al parking de les Bagasses ens varem trobar, sense haver-ne parlat abans, amb dos amics de la plana: en Pep Vila i en Gerard Peix, dos masters que casualment tenien la intenció de repetir la via Los Delincuentes que és paral.lela a la Amanita Moscata i que ens va donar la oportunitat de compartir amb ells aquesta jornada

De Amanita Moscata - Terradets


De Amanita Moscata - Terradets


De Amanita Moscata - Terradets


De Amanita Moscata - Terradets


El que mola del fet que sigui el company el que porta la camara és que et permet explicar qualsevol historia en primera persona i recrear-te a més en la propia autocomplaença.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

La Vespa

No us penseu que soc tan cap quadrat com afirmo ser en la presentació que faig de mi mateix en aquest blog. Tot i que afirmo estar monotemitzat per l’escalada tinc altres aficions que ocupen el meu temps i no deixa de ser una exageració per emfatitzar el fet que l’escalada és la meva principal passió. Així, puntualment em venen rampells que em poden arribar a eclipsar la necessitat setmanal d’enfilar-me i m’obliguen a dedicar tot el meu temps lliure a aquesta nova inquietud. Malgrat tot, són situacions que reclamen la meva atenció de forma momentània i de seguida en perdo l’interés. Moltes vegades li he comentat a en Xevi que una de les coses que més li envejo és la capacitat que té de focalitzar tota la energia i esforços en un sol punt i que jo soc incapaç de fer. Tan aviat estic concentrat en una activitat com en perdo l’interés i canvio per fer-ne un altra. Amb l’escalada però és diferent. Més que una afició s’ha convertit en una necessitat vital que està per sobre de tot aixó.
Fa un parell anys em va venir un d’aquests rampells i encara no he pogut deslliurar-me’n del tot: la restauració d’andròmines i especialment la restauració de motos antigues. Aquest interés va sorgir arran de tenir alguns amics a Sant Quirze que ja havien restaurat alguna moto i a mi això em va captivar des del primer moment. Veure com d’un munt de ferros vells i rovellats tornes a donar vida a una maquina que feia més de quaranta anys que restava oblidada en un racó i sense esperances que tornés a circular dona una satisfacció difícilment mesurable. Conèixer tots els detalls de construcció, els seus defectes, submergir-te en les seves entranyes i descobrir meravellat una tecnologia que temps endarrere era puntera i que ara és considerada obsoleta dona un plaer que només coneix qui valora la solera de molts anys. Tot això és el que vaig sentir durant el llarg temps que em va dur de restaurar la Vepsa, una andròmina que podria haver-se perdut entre el munt residus inservibles que acumula l’esser humà al llarg de tota la vida i que després d’haver-la recuperat i posat en funcionament m’estimula suficientment la retina com a símbol de la meva capacitat per encuriosir-me, ni que sigui per un instant, per tants i diferents aspectes d’aquesta tan diversa existència.


De La Vespa

De La Vespa

De La Vespa

De La Vespa

divendres, 3 d’octubre de 2008

De quan el Puigsacalm era comentat a l'Infohielo

De GEL AL PUIGSACALM


De GEL AL PUIGSACALM


He recuperat de l'arxiu fotografic unes fotos que em fan recordar unes setmanes molt intenses de l'hivern de fa uns anys. Durant un periode de un mes, es van conjugar diversos factors que varen fer que la zona del Puigsaclam es convertís per un moment tan sols en referent pel que fa a escalada en gel mentre que a altres zones amb més tradició i regularitat de gel estiguessin seques i sense formar. Cada any s'ha pogut picar una mica de gel en aquesta zona, ja fos a una raconada o un altra, sempre però de forma residual. Pero aquest any va ser excepcional, jo mai ho havia vist...
Durant aquells dies ja s'intuïa que podria haver-hi alguna cosa formada pero l'experiencia de les vegades que haviem anat a explorar-ho i haviem tornat amb les mans buides ens feia desistir d'anar-ho a mirar. Va ser una intervenció al forum de la FEEC el que va obrir la veda i ens va permetre que durant el mes seguent poguessim escalar cascades que fins llavors nomes haviem pogut imaginar a la nostra ment. Es varen formar moltes cascades i podem dir que les varem repetir totes (algunes diverses vegades) pero la que destacava per sobre les altre i que crida més l'atenció és el Salt de les Cavorques, de mes de 150 metres i situat a sobre del Salt de Sallent. Mai ens haguessim pogut imaginar que aquell salt que ja impresionava a l'estiu i on practicament no hi queia aigua es glaçaria amb la consistencia suficient per poder-lo escalar. Va ser un més que encara recordem amb nostalgia i que dificilment es torni a repetir (espero que m'equivoqui). En l'unic que m'arrepenteixo és en no haver portat la camara de fotos (no sé perque) i les uniques imatges grafiques que guardo son les que em va enviar uns companys que varen repetir el Salt de les Cavorques a darrera nostre pero que serveixen perfectament per il.lustrar el que va representar aquell mes memorable.
Les dues que he penjat son precisament les que varen tirar aquests companys de la seva repetició a aquesta cascada després de nosaltres.

dijous, 2 d’octubre de 2008

Yosemite, un somni fet realitat o la materialització d'un viatge anunciat.



Yosemite, ...bufff....!!!!! des de que tenia setze anys, quan vaig començar a escalar, que somiava en viatjar algun dia al que jo creia que era el paradís. Molta lectura sobre mites i aventures en aquesta vall del salvatge oest americà varen propiciar una idealització profunda de la que va ser la casa d'en Bridwell durant uns anys. Una idealització que va provocar, com sol passar moltes vegades, que mitifiqués fins a limits insospitables el que seria escalar en aquest lloc, com si es tractes de un viatge a l’Edèn de l'escalada, al lloc on viuen els deus i on només uns escollits hi poden accedir després de superar increïbles proves, en definitiva, l’últim viatge, EL VIATGE.... La maduresa (si és que n'hem aconseguit una mica) em va permetre analitzar les coses amb més objectivitat i gracies a la gran quantitat de informació a la que tenia accés va fer que aquesta imatge idealitzada del meu somni de joventut s'anés transformant en una visió molt més mundana i accessible. Aquella imatge de vies de mil metres i tants dies a la paret, de surrealistes passos de ganxo i coppers ( que no n'havia vist mai cap) i aquelles fotos amb tant "aire" a sota els peus seguint línies perfectes que es difuminaven i finalment es perdien a l'horitzó vertical es va anar transformant en una visió molt més realista i sobretot accessible. Així com a Montserrat no tot son "Miralls Impenetrables" i "Santbenedictes" i ni tots els guiris que venen fan 8a a vista, vaig començar a comprendre que a Yosemite, com a tot arreu, hi ha vies de tota mena i per tots els nivells. Nomes cal tenir la informació per conèixer-les i que despertin suficientment la il·lusió com per prendre la decisió per anar-hi. Com que la il·lusió ja la tenia de feia tants anys i la informació la vaig poder acumular durant tants anys era incomprensible el perquè no m'acabava de decidir. La covardia algunes vegades (ho reconec) o la falta de materialització de projectes conjunts amb alguns companys varen fer que durant molts estius el viatge tan llargament somiat s'anés posposant una any rera un altre i la frustració anés creixent al final de cada temporada. Malauradament no tothom viu la vida com en Jack Kerouac i ni és com la pinta a "On the road" on les decisions es prenen a la lleugera i sense valorar-ne les conseqüències, on s'emprenen viatges transcontinentals nomes amb la voluntat de fugir d'alguna dona o muntar-te una farra a l'altra banda del mon. Malgrat que molts de nosaltres somiem en dur una vida d'aquesta mena algun dia a la vegada també fem una reflexió més profunda i aixó ens fa valorar amb més profunditat i objectivitat les conseqüències de la presa d'algunes decisions.


Finalment, després d'acumular ràbia i frustració any rere any pels projectes que es quedaven en no res, vaig reunir el valor suficient com per, com a mínim, anar a provar, a ensumar tan sols, la escalada a Yosemite. Dins un viatge molt més ampli i variat vaig quedar entesos amb la Judit per dedicar una setmana, uns dies només, a escalar al territori de l'ós. Les vies que faríem? tan em feia, qualsevol merda compliria la expectativa més optimista: ens presentaríem a la vall i ja trobaríem algú amb qui fer cordada, no era un tema que em preocupés massa... En l’últim moment, parlant amb en Parrella de Moià, amic de fa alguns anys pero que la distancia fa que no ens veiem o parlem tant com voldríem, vaig descobrir que Oh, casualitat! ell també anava pel seu compte a Yosemite i el millor: coincidíem tots els dies. El que tant havia costat de coordinar en el passat ara s'em presentava amb les millors condicions i sense haver-ho parlat o previst. Així, tenint lligat el tema del company de cordada per tots els dies que estaríem per la zona i havent quedat entesos en les vies que volíem repetir, així podríem maximitzar molt el poc temps que dedicaríem a escalar, varem quedar en trobar-nos quan arribéssim a la vall.

Després de un dur mes d'Agost on es comptaven els dies que faltaven per marxar, va arribar l'esperat dia i varem volar cap a l'origen de les nostres il·lusions des de feia tants anys, arribant un migdia d'un dia de principis de Setembre amb la motivació que em feia bullir la sang. Ens varem encordar per fer la primera via: es tractava de la clàssica After Six a la Manure Pile Buttress, una via de quatre o sis llargs segons es vulgui on varem poder descobrir, amb desil·lusió ho reconec, el que s'ha convertit en habitual a tota la vall: grans clàssiques de dificultat mitjana i d'una bellesa en origen poc comparable a res que el pas de un gran nombre de escaladors ha sobat i llimat fins a mermar la estètica de la escalada que tenien feia anys. És el preu que es paga per la popularitat...Va ser un cop molt dur després de tants anys de forjar un mite basat en unes idees carents de fonament. D'altra banda, comentar que la via és lògica i evident, amb roca excel·lent com ha de ser i que fa que encara es pugui repetir amb un mínim de garanties. Ens va servir de una perfecte presa de contacte per a partir de l'endemà emprendre objectius de més envergadura.

Tal dit, a l'endemà varem anar a fer la primera via que teníem prevista amb en Parrella: la Regular Route al Fairview dome situada a Tuolumne Meadows. Aquesta zona es guapíssima, es troba a sobre de la vall de Yosemite, a uns 3.000 mts d'altura, tot i que també forma part del parc natural i és un lloc d'una gran bellesa i perfecte per fugir dels dies de més calor, caracteritzat per grans boscos de pins i sequoies i enmig dels quals afloren grans doms de roca granítica on hi ha multitud de vies. Aquesta via, de uns 400mts, segueix un evident sistemes de fissures perfectes, de les que han fet famosa la escalada en aquest lloc, i destacant per sobre dels altres els dos primers llargs que segueixen un diedre ininterromput de 120mts amb una fissura perfecta al fons i completament desequipat. Aquesta escalada va compensar en escreix la desil·lusió del primer dia ja que aixó ja s'ajustava més a la idea preconcebuda que portava sobre l'escalada de Yosemite.

La previsió pels propers dies era anar a fer l'Snake Dike del Half Dome, una clàssica via de dificultat mitjana baixa però molt i molt i molt exposada que recorria una gran beta de quars rosa enmig de una gran placa monolítica com si cavalquéssim a l'esquena d'algun drac mil·lenari adormit dins la roca i que es cargolava buscant l'escalfor de la terra. La principal atracció de la via era el seu estètic recorregut però calia comptar a no trobar cap expansió ni possibilitat de protecció i uns horaris que representaven part de la dificultat de la via (4 hores d'aproximació, 4 hores de via i 4 hores de descens). Va ser oberta per en Jim Bridwell i des de llavors es va convertir en una manera molte elegant de pujar dalt del cim que representa l'emblema de Yosemite: el Half Dome. Amb la via a Tuolumne Meadows i aquesta al Half Dome ja haguéssim acomplert amb les previsions i tornaríem a casa amb la sensació de la feina feta. Per tant, a l'endemà de fer la via Directa el varem dedicar a reposar per poder afrontar amb un mínim de garanties la dura jornada que es presentava de cara a l'escalada al Half Dome. Jo però no vaig poder estar-me quiet ja que després de tant esperar aquest moment no em podia permetre el luxe de desaprofitar el més mínim de temps en qualsevol cosa que no fos escalar i enlloc de reposar tal com havíem quedat, vaig ajuntar-me amb uns Gallecs que varem conèixer per la vall (en Fernando i l'Ana) i amb els quals vam compartir tots els dies que varem estar per allà. Uns paios molts catxondos amb els que varem compartir grans moments al Curry Village i que teníem la mateixa motivació: el Pilar Central del Frenzy. Es tracta de una gran via situada al Middle Cathedral, just enfront del Capitan i del qual tenim grans vistes, i que originalment recorria tota aquesta gran paret però que les repeticions posteriors es van limitar a repetir únicament als seus primers cinc llargs que son els que reuneixen la major bellesa. És una via oberta pel gran mestre Jim Bridwell pel bell mig de la monolítica paret seguint un sistema de fissures perfecte en els seus cinc llargs. Una via com la dibuixaria un nen petit: un gran llençol ratllat de dalt a baix per una fina línia de llapis on el camí vé marcat per la pròpia roca peró que lluny de limitar la creativitat de l'escalador, el fa gaudir de una estètica de moviments poc usual. Un cop més però la decepció va ser majúscules ja que, com passa en les clàssiques més repetides, la trobem excessivament sobada. Malgrat tot, carregats amb tres jocs de Camalots, alguns d'ells de mida extra, repetim tres dels seus llargs, els més difícils, no sense haver de dedicar-hi bastant esforç.
Un cop superada la decepció de les vies sobades, ens varem preparar per emprendre l'ascensió a l'Snake Dike al Half Dome. La logística era bastant senzilla: ens llevem a les tres del matí per poder fer l'aproximació sota la fresca de l'albada i un cop sortís el sol ja estaríem preparats per emprendre l'escalada. Així, llevant-nos a l'hora prevista aviat vaig veure que alguna cosa no rutllava del tot bé. Una afecció estomacal m'afeblia i els resultats no van tardar en aparèixer: el camí que hauríem d'haver realitzat en mitja hora em va costar una hora i per tant la decisió va ser rapida: girem cua, no tindria cap sentit continuar en aquestes condicions. Aquesta afecció em va costar un dia sencer de llit i la corresponent variació de tots els plans: l'endemà ja era l’últim dia que estaríem a Yosemite i no podíem arriscar-nos a emprendre una escalada amb aquests horaris i arriscar-nos a perdre el vol de tornada. Merda!!!! amb les ganes que en tenia... i sobretot les ganes que tenia en Jordi que era el seu tercer intent al Half Dome per diverses vies i sempre havia avortat els seus plans: començava a ser una muntanya maleïda per ell. Sobretot em va saber greu per ell ja que jo ja havia acomplert les meves expectatives d'escalar al lloc dels meus somnis i en canvi ell difícilment tindria una altra oportunitat per poder pujar al Half Dome.
L'endemà va ser un dia trist, de comiat. Varem escalar diverses vies d'escola, fisurades i de "knobs", les grans pedres que afloren del llis granit en molts punts de la vall tal com el conglomerat a Montserrat, i arrossegant els nostres tristos cors per les ultimes vies que escalàvem a la vall ens varem acomiadar, potser fins després o potser fins mai mes, del lloc de naixement de una il·lusió que havia nascut feia molts anys i que ara podia sentir que un somni creat a base de mites en els anys de joventut s'havia fet realitat. O potser era la materialització d'un viatge anunciat i llargament posposat?

(Properament aniré penjant més fotos)

Posted by Picasa


De yosemite

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Romantica escalada a la Cervera Raul de la Talaia Gran

Qualsevol ascensió a la zona d'Ecos està envoltada de un gran grau de romanticisme. A una llarga aproximació cal sumar-li la sol.litud de que gaudim practicament tot el dia (sens dubte un efecte d'aquesta llarga aproximació) i a més, cal tenir en compte que és una zona que es va salvar dels incendis dels anys vuitanta i per tant la vegetació que trobem a tota la zona és la original que hi ha hagut sempre, amb grans alzines i boixos, clar exemple del bosc mediterrani que proporciona uns efectes de llums i ombres durant l'aproximació i el descens molt espectaculars. La Talaia Gran, a diferencia del conjunt que forma el massis principal d'Ecos, gaudeix de grans vistes tan del vessant nord del massis, amb tota la plana del Bages als seus peus així com del vessant sud fins alvirar els grisossos reflexes del Mediterrani a l'horitzó ja que es troba situada just a la carena on hi ha el canvi d'aigües i sense cap altra agulla que li resti visibilitat en ambdos vessants. A més, per la banda de Sant Jeroni, tenim una perspectiva poc habitual de la gran paret oest per on discorren grans classiques com la TIM. La Cervera Raul recorre la llarga aresta que fa l'agulla principal de les Talaies pel seu vessant sud i per tant bé podria haver-se anomenat aresta Brucs com moltes de les vies que recorren les arestes orientades a aquest poble. La roca és excel.lent i el recorregut llarg i evident i arribant al cim gaudim de una vista com poques vegades podem trobar a Montserrat: en un sol punt tenim la vista que hi ha en tota la cara nord, amb la immensitat de Catalunya als nostres peus i a la nostra esquena la panoramica, cada cop més reconeguda, del vessant sud i les escalades al sol fugint de les inclemencies del cru hivern. La via es troba a més reequipada des de l'any 2006 amb parabolts de 8mm i per tant el gaudi de l'escalada és total, havent de portar un petit joc d'encastadors per complementar l'equipament tot i que podem considerar-la una via practicament equipada. Evidentment nosaltres varem portar el petit joc de Tricams que ens va anar de conya... Pel seu recorregut recorda molt a l'Aresta Ribas de la cara sud pero a diferencia d'aquesta amb molt més bona roca i un ambient i paisatge molt millor, aixó si, haurem de pagar el preu de una aproximació més llarga malgrat que per alguns aixó pot ser part del premi.

Posted by Picasa