antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 26 de novembre del 2008

Amistades Pelirrojas i Putes Mosques - Perles

Estic en una etapa de la meva vida d'escalador molt disfrutona. El que els yanquis anomenarien "easy life". Per diverses circumstancies, i deixant-me emportar una mica pels esdeveniments, em trobo que porto unes quantes setmanes consecutives que els projectes que anem materialitzant van sent vies llargues i equipades per disfrutar: l'Amanita Moscata, el Balsam del Tigre, etc... i ara aquest cap de setmana la combinació espectacular pel que fa a bellesa de la Amistades Pelirrojas i la Putes Mosques.
La idea inicial era, amb l'Oriol (en Xevi tenia un examen i no va poder venir), anar a Canalda a repetir la Victimes del 92 i començar a posar-nos les piles de nou amb les rutes classiques. I quin millor lloc que Canalda per posar-te les piles... El cas és que varem arribar a peu de paret i el vent amb ratxes huracanades que feia a aquelles hores del matí ens va fer una mica de culin i varem decidir que no era el millor dia per repetir una via en aquesta paret. Prou putes les passes a Canalda en condicions ideals que no cal complicar-ho amb unes forces dels elements adverses.
Calia trobar una alternativa rapida per salvar el dia i aquesta es trobava continuant uns quants revolts més per la carretera on erem: Perles. Jo mai hi havia estat peró havia sentit parlar de dues vies que creia que podien valer prou la pena. L'Oriol ja havia visitat la zona peró estava obert a aquesta opció ja que recordava, molt vagament, que el lloc era prou interessant.
I realment ho és i sobretot la combinació de les vies que varem fer, la Amistades Pelirrojas i la Putes Mosques. La Amistades Pelirrojas és bastant sostinguda en 6a i té algun pas de finura, de col.locar-te bé i trobar el camí correcte, sobretot al primer llarg i algun pas puntual del segon. La roca és excelent amb una adherencia i unes llastretes que ens faran disfrutar al maxim.
De Putes Mosques i Amistades pelirrojas

De Putes Mosques i Amistades pelirrojas

L'Oriol al final del segon llarg de la Amistades Pelirrojas. Poques proves més calen per demostrar que la roca és excelent.

Igualment, la Putes Mosques té una roca ideal peró els llargs son més variats en tot el recorregut. El primer llarg, igual que a la Amistades, és de finura, adherencia i presa petita. És el llarg més dificil de les dues vies (6b) pero les dificultats es concentren a la sortida del desplomet a la meitat del llarg. Cal col.locar-se bé per xapar i anar a buscar les preses bones que hi ha a sobre del desplom. El segon llarg va per un mar de regletes molt guapo, sostingut. El tercer, més espectacular que dificil, pasa per sota un sostre amb unes preses de putissima mare i un cop superat el sostre haurem de navegar per unes plaques de calcari gris maquissimes. L'ultim llarg és molt variat i combina trams de placa amb trams de encastaments de mans i bavaresses. També val la pena. En definitiva, una combinació de 8 llargs a cada qual millor que l'anterior, roca excelent i passos molt estetics. Que més es pot demanar per fer feliç la vena hedonista que tots duem a dins?
De Putes Mosques i Amistades pelirrojas

Passos espectaculars per sota el sostre. Les fotos són obligades...

Ultimament, fent una valoració de les escalades que hem fet aquestes ultimes setmanes i el que flipo un cop he acabat aquestes vies, em sento molt identificat amb el capitol dels Simpsons on en Homer troba una feina de critic gastronomic:
-És que usted no sirve para este trabajo. Que significa "ocho tenedores"?. I su ultima critica fue de un trozo de pizza que encontró detrás del sofá...
- (Homer)Si, y perdió puntos porque llevaba un chicle pegado...



Compte amb en Homer que sembla que té gana...



Doncs, igual que flipa en Homer menjant, em passa el mateix amb les vies que em fet ultimament, m'agraden totes i a totes hi trobo alguna cosa que les fan especials i uniques. Estaré malalt per una sobredosi d'optimisme? O és que l'optimisme es pot arribar a confondre amb la malatia en aquests temps on els escaladors ens liem en mals rollos de reequipaments i merdes d'aquestes? De totes maneres, sigui malatia o sobredosi d'optimisme no penso moure un dit per canviar una situació que a mi m'està de putissima mare...
Per cert, si algú s'ho estava preguntant, evidentment varem acabar la jornada al Bar Tahussà de Coll de Nargó fotent-nos un pa amb tomaquet (fan anar un oli bonissim)amb beicon que encara tenia pels a les vores. Directe a les lorzas...
De Putes Mosques i Amistades pelirrojas

La ressenya està penjada a l'apartat de ressenyes d'aquí el costat i clicant als enllaços de sota les imatges es poden trobar la resta de les fotos d'aquest dia.

dimarts, 11 de novembre del 2008

BALSAM DEL TIGRE a la Paret Bucolica

Hi ha una cosa que envejo de l'escalada esportiva: que es pot quedar amb molts colegues a la vegada per fer una sortida conjunta a un lloc concret. Per contra, a l'escalada clàssica, degut a la complexitat de l'activitat (aproximació, descens...) és molt dificil quedar amb diversos companys per anar a escalar a un lloc determinat i que cadascú pugui tenir un projecte independent. Potser és per aixó que quan quedes per fer una via llarga ho parles amb un sol company o com a molt amb dos per fer una cordada de tres. És per aixó, que aquells dies que pots coordinar una sortida amb diversos amics els recordes especialment.
Aquest dissabte, entre una cosa i un altra varem quedar per anar a escalar els dos germans Casals (Xevi i Jordi), en Miquel Perez i jo i les espectatives eren bastant altes: intentariem, fent dues cordades, escalar una via diferent cada cordada a l'esperò de les Orenetes, la Alfa centauro, la UES, o alguna d'aquestes... Al final però, fent un analisi més objectiu dels factors varem veure que era una mica temerari posar-nos en unes vies tan llargues amb els horaris que ens haviem plantejat. Per tant, i mantenint una mica el plantejament inicial, varem anar cap a Oliana (després d'esmorzar tranquilament a Ponts, evidentment) amb la intenció d'assaltar la Paret Bucolica amb dues cordades independents a dues vies diferents però a la vegada que ens permetessin gaudir de una jornada compartida amb tres companys més. Varem triar la Balsam del Tigre i la Terra de Dinosaures ja que al ser dues vies practicament bessones podriem escalar cadascú pel seu compte peró a la vegada tots junts. En Xevi i en Linyo varen fer la Terra de Dinosaures i en Miquel i jo la Balsam del Tigre. Pel que ens va comentar en Xevi i en Jordi, la Terra de Dinosaures val molt la pena, roca bona, bon assegurament i linia molt estetica i la Balsam del Tigre més del mateix.
De BALSAM DEL TIGRE

De BALSAM DEL TIGRE

En Xevi i en linyo a la Terra de Dinosaures

De BALSAM DEL TIGRE

En Miquel acabant la primera tirada.

De la Balsam del Tigre cal destacar els dos primers llargs com els mes guapos i sobretot la placa de V del segon llarg, amb unes busties brutals i completament vertical, però sobretot, cal destacar la entrada a aquesta placa ja que cal superar un petit sostret que té una mica de trucu. El sostre és completament llis peró a sobre d'ell, ja a la placa, hi ha unes busties que espanten. Per tant, despres de mirar-m'ho una mica vaig fer un pas de taló per sobre del sostre, tibada i vaig sortir a la placa. Un pas de força però espectacular com pocs. Jo flipava, mai m'hagués imaginat que podria fer un pas d'aquest en una via del nostre nivell, només ho havia vist en fotos d'en Güllich i tal. A partir d'aquí, la via perd una mica de continuitat per continua sent molt maca, amb algun pas una mica raro en algun tram. L'equipament és excelent tot i que nosaltres varem portar un petit joc de Tricams i tres Aliens que gairebé no vam ni fer servir.
De BALSAM DEL TIGRE

El pas de taló del segon llarg. No és aquest pero casi...

De BALSAM DEL TIGRE

En Miquel flipant amb les busties de la via.

Varem gaudir d'una jornada com si haguessim estat en una escola d'esportiva, amb diversos companys, cadascú amb els seus projectes, comentant els temes d'una via a l'altra i acabant el dia fotent-nos un menú a l'Hostal Cadí de Ponts a base de canelons, guatlles, gelat i café (i perque no fumem que si no amb puro i tot). Així no arribarem mai a fer grau...
De BALSAM DEL TIGRE

El final de una jornada compartida.

La ressenya comentada està penjada a l'apartat de ressenyes situat a la dreta del blog

dijous, 6 de novembre del 2008

"Le 8ème degré. Dix ans d'escalade libre en France"

Sempre que veig una parada de llibres vells m'aturo per fer-hi una ullada, no per fer-me l'intelectual o l'interessant (de fet la Judit ja m'enjega), sinó perqué tinc la experiencia que a vegades, molt poques, trobo alguna joia que val la pena comprar. Busco exclusivament llibres d'escalada, com no podria ser de una altra manera, siguin antics o simplement vells i aixó fa que la probabilitat d'exit sigui completament anecdotica. Evidentment podria trobar molts exemplars en llibreters especialitzats peró es clar, pagant-ne les ganes: ja em vaig gastar molta pasta comprant "Escaladas en Yosemite" d'en Meyers i després d'aixó ja s'em van passar les ganes. El que em mola és remenar entre un munt de merda i molt de tant en tant Oh, sorpresa! tenir un cop de sort i comprar algun llibrot que potser ni coneixia, amb un escás valor de coleccionista i que tenen allá colgat sense donar-hi cap importancia. Haig de confessar que alguna vegada he trobat alguna joia de debó peró les que menys...
El cas és que varem anar a donar el volt a Fires de Sant Narcís a Girona i voltant per les parades dels carrers del casc antic, on cada any hi ha moltes parades de llibres vells i antics, vaig trobar un d'aquests llibrots vells (que no vol dir antic) i d'un escàs valor de coleccionista pero que a mi em va cridar molt l'atenció: "Le 8ème degré. Dix ans d'escalade libre en France" d'en Jean Baptiste Tribout, un dels precursors del friki a França als anys 80.
De 80'S

El llibre està escrit en francés i poca cosa arribo a pillar pero les fotos que hi ha a dins molen un pilot. Unes pintes vuitanteres que flipes, amb les tipiques malles de lleopard o les samarretes fucsia, estereotip tipic de l'escalada friki als anys vuitanta a França i de rebot al nostre pais. M'ha recordat un munt les fotos d'en Pere Morales o en Fixe escalant a Montgrony per aquestes dates on escalar un vuité era equiparable a un viatge a la lluna i on el parabolt era conegut unicament per les rondalles explicades a la vora del foc.
Ah! i el millor de tot va ser el preu: 1 euro!!!!!
Us deixo una petita mostra per estimular la vena nostalgica.
De 80'S

De 80'S

De 80'S

dimarts, 4 de novembre del 2008

Camí a Itaca (la nostra Itaca és a Montserrat)

Poc ens pensavem que podriem escalar aquest finde. Tota la setmana plovent i amb una previsió de la meteo no més optimista pel cap de setmana donaven més aviat poques esperances de poder enfilar-se a qualsevol lloc. A l'ultim moment pero, una rapìda i pesimista ullada al meteocat ens va donar una petita alegria: clarianes pel dissabte al matí. Malgrat tot, les esperances de poder escalar eren ben escasses ja que una setmana de pluja continuada deixa les parets ben molles pero com a mínim aquesta bona noticia d'ultima hora ens permetria fer una intentona amb un minim de garanties. Per experiencies anteriors en situacions com aquesta i també per una limitació horaria ens varem decantar per sortir a Montserrat ja que les cares més assoleiades i ventades de les agulles s'assequen més rapidament que qualsevol altra paret.
De Via Itaca a la Saca Gran

Buff!!!txungu amb tanta mullena... en tot cas anem fins al peu de via...

Arribant a Can Massana la visió no va ser gaire estimulant, un gran nuvol cobria tot el massis deixant totes les parets ben amarades pero donant una confiança cega a la previsió del meteocat varem decidir esperar una estona que s'obrissin les clarianes i s'assequés alguna paret. De fet ja entrava dins els plans, ja que qualsevol escalada a Montserrat passa imperativament per un bon esmorzar a Ca L'Anna ( a vegades em pregunto si les sortides que fem es poden considerar esportives...). Ben esmorzats i havent triat la via Itaca de la Saca Gran com la que més s'ajustava a les nostres espectatives ens dirigim de nou cap a Can Massana. Ningú volia exterioritzar el que rossegava per dins peró un sentiment de pesimisme regnava a l'ambient, moltes de les parets continuavem molles. Tot i així, la motivació ens pot més que el pessimisme i enfilem de totes formes cap al peu de via i quina va ser la nostra sorpresa quan en arribar al coll de les Portelles veiem que moltes de les agulles més exposades tenien les arestes Brucs ben seques, ens havia tocat la loteria. Tot i així i degut a l'espés bosc que hi ha a la zona d'Agulles, els primers metres de totes les agulles estaven amarades, incloent la Saca Gran. La via Itaca però, al començar en un tram de Ae, permetia salvar aquest tram inescalable per la mullena de forma segura i elegant i a partir d'aquí disfrutar en tot el seu recorregut de l'escalada lliure.
La via és una canya i no entenc com no l'havia fet en els primers anys de descoberta, quan les nostres visites a Agulles eren freqüents, ja que l'Aresta Brucs, que va pel costat, havia rebut la nostra visita multitud de cops. En tot cas, la via la van reequipar a l'any 2006 i aixó deu haver fet que es torni a parlar d'ella...
Com deia, la via és guapissima, de finura en placa i a part del tram d'Ae del principi, la resta és d'escalada lliure d'una dificultat moderada, classica. Cal destacar, però, un parell de passos del segon llarg. Entre la primera i segona xapa d'aquest segon llarg cal fer un pas de decisió peró la visió de la propera xapa et dona anims per arribar-hi. Passada aquesta assegurança el tema canvia. Més o ménys s'intueix el recorregut cap a l'esquerra pero la seguent xapa no es veu, i no perque estigui amagada darrera alguna panxeta o esperó sinó perque és mooooooooolt lluuuuuuuuuuunnnny. En tot cas no queda més remei que continuar bastants metres de V- completament desequipats (tot i portar els Tricams, si no hi ha forats, no es poden fer miracles) fins que al final, creuant de nou cap a la dreta veiem que apareix, em va semblar que ben lluny, una nova xapa que es converteix en l'antidot perfecte per baixar els nivells d'adrenalina a la sang. És el pas que marca la inflexió de la via ja que a partir d'aquí la paret va perdent inclinació fins que s'ajunta al seu tercer llarg amb l'Aresta Brucs i s'arriba al cim. Nosaltres portavem bastant arsenal (basicament perque estem farts d'anar a tot arreu amb la tova) peró amb un joc de tascons mitjanets o els aliens pel petit diedre del primer llarg es passa.
Una via guapa si senyor, llarga per ser a Agulles i que ens permet fer molts metres de la escalada en placa montserratina que tan ens agrada, amb el punt just per posar-te les piles i tornar a casa amb la sensació d'haver triunfat en un dia que el pessimisme ho cobria tot amb el seu tel negre.
De Via Itaca a la Saca Gran

El nenivan arribant a la R1, tot sec, bona roca, via guapa, aixó pinta bé...

De Via Itaca a la Saca Gran

Pitons casolans al diedre del primer llarg per donar vidilla

De Via Itaca a la Saca Gran

De Via Itaca a la Saca Gran

En Xevi a la R1. Aixó va bé...

De Via Itaca a la Saca Gran

Arriant veles per començar a navegar pel segon llarg. Que si, que és el segon llarg, que no és a terra...

De Via Itaca a la Saca Gran

Sóm uns putus cracs, quina via tan guapa i sols tot el dia. Enllaçant amb l'aresta Brucs arribant al cim

La ressenya està penjada a l'apartat de ressenyes i qui vulgui info extra ja ho sap: un mail i a correr.