antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimarts, 30 de desembre de 2008

El bon Nadal

De escalades a osona


Amb l'amic Miquel Casas de Manlleu, també conegut com el Sípia, ens solem enviar mails (no sempre guarros)i l'ultim que m'ha enviat per felicitar el Nadal a tots els amics m'ha agradat especialment. És per aixó que li he demant si li feia res que el pengés al blog per que tothom el pugui llegir i evidentment m'ha respost que si. Aquí us l'adjunto:

Per fi he trobat un espai buit per enviar-vos algunes fotos dels camins verticals d’aquest estiu, trescant pel Pirineu - fixeu-vos, ja estem a Nadal, de la calor de l’estiu al fred de l’hivern, de la pluja a la neu, tot es transforma i nosaltres també, en crisi o sense, també ens anem adaptant, molta imaginació i no ofegar-se en un mar de núvols. Sí, ja ho sé, no sempre es viu en claredats extremes, avui sense anar més lluny, l’aiguabarreig dels efectes m‘ha provocat un cert tumult, una peresa que costa de combatre. És bo aleshores reposar una estona, veure com els ocells aixequen el vol a l’altre costat del riu.
M’agradaria retrobar-me amb tots vosaltres, però sé que no serà possible. M’agradaria convidar-vos a tots a casa nostra, però tampoc podrà ser. O en cas de necessitat, poder-vos ajudar, però això torna a ser un impossible, tan impossible com que sempre sigui primavera. No hi ha temps nous, només l’incertesa del futur...però si aquests dies agafem impuls, tinc la certesa que els capvespres seran més plàcids i l’ombra més allargassada. Que el vent d’hivern us porti una fulla, escrita amb aquestes paraules:

que tingueu un Nadal clar, auster i feliç.

Si us ha agradat una miqueta, l’any vinent en farem un altre, si fóssiu el meu amor us en faria un cada dia.

De escalades a osona


Miquel Casas el Sípia

També ha adjuntat, com sol fer habitualment, una serie de fotos per fer enveja a la penya i n'he volgut adjuntar unes quantes. Un crac.

Saludus

divendres, 26 de desembre de 2008

Per fi la Conrado...

De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

En Pep al primer llarg, el més vertical.

Després de tres setmanes d’intents, jugant a la loteria de la meteo, les condicions i els plans aliens al climb, per fí hem aconseguit escalar la Conrado Altamira. Ja la setmana passada, amb la escalada de la Phoenix, la meva autoestima es va veure sobradament recompensada però aquest dissabte, amb l’escalada de la seva germana gran, la meva personalitat ha ratllat la fina línia de la vanitat. I és que aquesta escalada és una delicatenssen. Si la Phoenix et posa les piles pel que fa a la dificultat, la Conrado et satura els sentits de plaer perquè tota la seva línia, recorregut i passos només els havia pogut concebre al meu imaginari en aquelles vies que les guies anomenen perfectes. Poc ens podíem imaginar que aquesta via, en una zona tan propera a nosaltres, ens estaria esperant després de tant temps per flirtejar amb nosaltres i ensenyar-nos els seus encants.
De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

En Jordi començant el primer llarg.

La setmana anterior ens havia deixat els ànims a cotes estratosfèriques i no podíem deixar passar aquest estat de gracia sense provar de fer el doblet. Així repetint la formula de la setmana passada, ens repartim en Xevi i l’Oriol a la Phoenix i en Pep, en Jordi i jo a la Conrado. En Jordi ens el varem trobar per casualitat la setmana passada a la Phoenix i quan li varem comentar els plans que teníem per aquest dissabte de seguida es va apuntar amb nosaltres. Cap problema, el gaudi de l’escalada no es veu mermat per la quantitat de gent amb qui l’has de repartir sinó que es mesura pels dies que duren les sensacions de la via al teu cervell i que t’impedeix de pensar en el proper projecte, contràriament, la quantitat de gent amb qui comparteixes projecte es directament proporcional a l’increment d’aquest gaudi.
Rollos a part, la via és una de les millors. Es fa tota a piolet tracció, dificultats assequibles i mai extremes i una verticalitat i un ambient que només poden donar les vies de caràcter. La dificultat és mou homogèniament entre els 60º i els 75º amb algun pas puntual a 80º i segons les condicions podem trobar algun pas de roca, sense massa dificultat si la via es troba, repeteixo, en condicions. I em faig redundant en aixó d’estar en condicions perque aquesta via si per una cosa es caracteritza és per la seva dificultat de formació. En el meu cas particular, fa molts anys, que hivern rera hivern vaig portant una mica de control de la seva formació i mai havia vist que a mitjans de Novembre i durant UN MES!!!! aquesta via estigués formada. De totes formes, potser aquesta llarga espera ha contribuït encara més a gaudir d’aquesta escalada. La via té una entrada directa, que és la més recomanable, que és on es concentra la major dificultat en gel (80º). Si aquesta entrada no està formada també es pot entrar, tal i com varem fer amb en Xevi fa un parell de setmanes, en travessia per la esquerra buscant el camí entre el mixte més fàcil. A dalt de tot tenim dues sortides, la directa que torna a ser la més recomanable i a l’hora la més difícil (70º/V) o bé escapar-se per les planxes de neu que s’endevinen poc abans d’arribar a la cova on es munta la penúltima reunió. Pel material portar el tipic per aquestes escalades: tascons, friends i microfriends i 4 o 5 pitons variats.
I per acabar la jornada i que ja es va convertint en costum, la ja tradicional recuperada de forces a base de fritanga a Can Jepet. Un consell, si aquella nit us voleu marcar un homenatge no demaneu l’allioli que és molt traïdor i es recupera quan creies que ja el tenies superat....
De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

En Pep sortint de les dificultats del primer llarg.

De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

En Jordi asegurant a la primera reunió. L'ambient és brutal i les reunions incomodes.

De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

En Pep al tercer llarg.

De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

A l'estretiment de la part superior de la via.

De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

A la ultima reunió.

De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

Assegurant tot assegut a l'aresta cimera ja podem dir que hem fet la via i en Pep ho sap, la seva cara ho reflexa.

De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

I la meva també...

De Gra de Fajol Gran - Corredor Conrado Altamira

Esperant a en Xevi i l'Oriol que acabin la seva via surten unes quantes fotos bastant guapes.

dilluns, 22 de desembre de 2008

YOSEMITE FEELINGS

De perfil

Dubtant entre suministrar-me la meva racció setmanal de CSI o deixar aflorar lliurement la vena nostalgica, he optat per aquesta ultima. Així, mirant les fotos d'aquest estiu he trobat una que resumeix perfectament el feeling que es viu al Valley: mans ronyoses i embolicades, la resta pasa a un segon terme. En Parrella em va aconsellar que mirés de guardar els guants d'esparadrap per no haver d'estar fabricant'els a cada via i em sembla que els vaig llençar. El seu consell tenia una intencionalitat principalment practica però ara m'hauria anat bé haver-li fet cas per com a minim rememorar en viu aquells dies de Setembre.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Encara s'em dibuixa un somriure als llavis. El corredor Phoenix.

Som dimarts i encara quan vaig en cotxe i en altres moments d'introspecció s'em dibuixa un somriure als llavis. És la reacció que em sorgeix sempre després de les bones escalades i que tarda uns dies a desapareixer. Perque hi ha escalades i bones escalades. Evidentment són uns termes completament subjectius peró que em permeten diferenciar aquelles ascensions que consideres preuades i esperades llargament i que un cop les has fet et permeten el luxe de tatxar de la llista dels top ten un dels teus projectes de les escalades que realitzes seguint la inercia del moment i que no et suposen massa esforç ni sacrifici. Aixó m'ha passat després d'escalar el corredor Phoenix al Gra de Fajol Gran. No sé si per ser un mite de joventut o bé per la seva anecdotica possibilitat de formació aquesta era una via, juntament amb el seu bessó corredor Conrado Altamira, que feia molts anys que esperava repetir.
Després de l'intent frustrat pel mal temps de fa quinze dies a la Conrado i de descartar per l'escalada el pont de la purissima per dedicar-lo a la gastronomia francesa, aquest cap de setmana no podiem deixar passar l'oportunitat per fer-hi un altre intent amb en Xevi. De seguida que varem explicar les nostres intencions en Pep i l'Oriol es van apuntar sense pensar-s'ho ja que nomes de plantejar-te un projecte d'aquest tipus el tema ja apunta a jornada gloriosa. Cap problema, farem dues cordades.
Arribem al peu de la Conrado amb la intenció de posar-nos a la via les dues cordades, una rera l'altre, però ens trobem uns companys d'Amer i Santa Coloma de Farners (un saludu) que han tingut la mateixa intenció que nosaltres i que han sigut més rapids. Ens tocarà esperar que acabin el primer llarg per poder començar nosaltres. Al cap d'una estona d'esperar-nos comencem a agafar fred i decidim que el millor serà repartir-nos entre el Phoenix i la Conrado per així no haver-nos d'esperar tanta estona a les reunions i reduir així la possibilitat de ser tocat per algun tros de gel o neu. L'Oriol i en Xevi a la Conrado i en Pep i jo a la Phoenix.
La Phoenix és una canya en quan a bellesa i dificultat, havia sentit que algú l'havia repetida tota a piolet tracció feia uns dies pero ara la realitat era ben distinta. Els ressalts més verticals eren en mixte i t'obligava a ballar una dansa precaria per anar a buscar la neu dura que hi havia a sobre per poder sortir de les dificultats. El primer i segon llarg tenen un ressalt en mixte cadascun que és on recau la major dificultat de la via. Trobem alguns pitons i alguna reunió muntada que dona una mica de vidilla pero els passos t'els has de currar igualment. Algú dirà que la via té alguns passos de drytooling, flipats, pero en realitat es tracta dels tipics passos de mixte guarro, d'arrossegar-te i ganxejos precaris que sempre s'ha hagut de fer a Vallter quan les condicions no son les ideals.
Després vé un tram central de corredor facil i arribem a l'ultim llarg de la via, també amb un tram de mixte pero més facil que els anteriors.
Esperem a en Xevi i l'Oriol que acabin a la Conrado, que al final han estat sols tot el dia (que cabroooooooooonnnnnnnnnnnnnnnssssssssssss), tirem quatre fotos mentre els esperem i amb aquestes que ens trobem en Jordi i la Mercé de Barcelona, que vaig coneixer a la Peque Mantecas de la Roca Alta, que sortien de la Phoenix. Quina casualitat, els duiem a darrera i ni tan sols els haviem vist.
Quin dia tan rodó: taxtes una via que feia temps que esperaves, surts amb tres companys i tots triumfem i et retrobes a amics que només et trobes escalant... Aixó s'ha de celebrar i no hi ha millor manera que a Can Jepet de Setcases fotem-nos un pa amb tomaquet i fritanga. Per cert, quin crac aquest d'en Jepet...
De Gra de fajol Gran- Corredor Phoenix

En Pep al corredor central del Phoenix

De Gra de fajol Gran- Corredor Phoenix

Al llarg de sortida. Poques fotos als trams dificils, el cap el tens en altres llocs...

De Gra de fajol Gran- Corredor Phoenix

En Xevi entrant a la Conrado per on més tira...

De Gra de fajol Gran- Corredor Phoenix

L'Oriol al corredor central de la Conrado. Xo si que mola...

De Gra de fajol Gran- Corredor Phoenix

En Xevi a l'ultim llarg. Guapa perspectiva del tram superior de la Conrado.

He penjat la ressenya amb les dificultats que varem trobar nosaltres aquest dia a l'apartat de ressenyes d'aquí el costat i hi ha més fotos si cliqueu a sobre de qualsevol de les que he penjat aquí.

dimarts, 2 de desembre de 2008

La llarga espera continua...

Fa més de deu anys que m'acosto hivern rera hivern a Vallter a rascar els seus mixtes i a enfonsar-me en la neu de les seves canals i fa més de deu anys que estic a l'espectativa de veure formades dues linies que des de el primer dia em varen cridar l'atenció. Així com les canals del Gra de fajol petit es formen amb relativa facilitat, les vies del seu homonim germà gran sempre han sigut més avares en neu i gel. A excepció de la Central, les altres vies hivernals que recorren aquesta gran paret sempre han tingut una certa fama de dificil formació. És per aixó, que quan en Parrella em va comentar que degut al front fred que creuava Catalunya aquells dies la Conrado Altamira i la Phoenix estaven formades em vaig quedar perplex: no podia creure que unes vies que al pic de l'hivern de la majoria d'anys no reunien unes condicions minimes per ser repetides, ara, a finals de Novembre, estaven com mai havien estat. No podia deixar passar aquesta oportunitat, si el fred aguantava una setmana tindriem alguna opció de triomfar a la Conrado, la via que recorria aquest pany de paret que més m'atreia. I així va ser, el front fred s'allargava a la part inferior de la tele mentre en Tomàs Molina ens explicava mil histories que a mi no m'interessaven gens ni mica. Tenia una fixació, aquest cap de setmana podria intentar la via però no seria facil. Hauriem de lidiar amb uns simbols que apareixien timidament a la previsió del dissabte en forma de nuvol i neu.
No em va costar massa convencer a en Xevi per dedicar el dissabte a fer un intent. Ell també aspirava secretament a poder repetir algun dia aquesta via i a més qualsevol altra intenció d'escalar en roca era completament inviable degut a la mala previsió de la meteo. Al mateix parking ja ens varem adonar que aquesta nefasta previsió havia fet enrrera molta gent ja que el parking del refugi, que en altres temps estava brollant d'activitat, ara es trobava solitari i sense gent preparant-se per fer activitat.
Arribant al peu de via decidim entrar per la entrada original , una travessia pel terreny més facil i que accedeix a la canal que forma la via, que originalment era ressenyada amb dificultats exclusivament en roca i ara es podia escalar en una escalada 100% Scottish: verglàs i mixte per posar les piles i un recorregut gens evident que obliga a buscar en camí més fàcil en sentit ascendent o descendent. Després varem veure que hi ha una entrada directa formada que malgrat ser més dificil pel que fa a dificultats estrictes en gel si que ofereix una ascensió més directa i a la vegada menys compromesa.
Superat aquest primer tram el temps es comença a complicar i la canal, fent d'embut de tota la neu que va caient, ens comença a arrebossar amb una capa de neu constant que rodola pendent avall sense trobar cap aturador natural, prova de la verticalitat sostinguda de la via, i que ens impedeix poder veure on fer el seguent pas.
La motivació pot més que la incertesa i aconseguim fer el segon llarg, amb un pas de V en origen i ara a piolet tracció. El tema empitjora i decidim tirar avall. Estem prou satisfets ja que l'intent que em fet ens ha fet lluitar força i la sensació que ens enduem no és de cap manera amarga excepte pel fet que la llarga espera continua...
 

 
Posted by Picasa