antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimarts, 22 de desembre de 2009

La Falconera, escalades al sol.

De La Falconera. Arqueologia Transmediterania

Les zones d’escalada al Garraf no són precisament idíl•liques: canteres, autopistes, la carretera de la costa amb tot el transit i manguis que t’obren el cotxe... configuren un paisatge que fan que aquestes escoles no figurin entre les meves predilectes. Però n’hi ha una que degut a la seva situació queda la marge de totes aquestes artificialitats i es converteix com una zona única a Catalunya. Aquesta és la Falconera. No conec cap altra zona al nostre país, tant ric i variat en rocs i tapies, que tingui les característiques de la Falconera. Una aproximació ridícula, bona roca, un clima ideal per l’hivern i un paisatge darrera nostre que estimula els sentits d’una forma diferent: el mar obert que s’obre des de sota els nostres peus fins a l’horitzó. És sobretot aquest paisatge que es gaudeix des de la paret la que fa que aquesta paret em moli un munt, llàstima que no sigui més llarga. Fins fa pocs mesos pensava que només hi havia una via en aquesta paret que valia la pena, la Chani i que coneixia pel llibre d’en Jover “55 escalades de dificultat mitjana baixa” que tan va marcar els meus inicis. Va ser no fa massa que vaig conèixer, gracies a la tasca d’en Flx al seu blog “Caminos Verticales” on recull moltes de les vies de la paret, que vaig descobrir aquesta via de nom igual que la paret que supera i també moltes altres que es van convertir a l’acte en alternatives molt llamineres per fugir de la boira i el fred que ens enterboleix el raonament als llargs hiverns d'Osona.
Aquest finde, amb el front polar que arrasava qualsevol intenció d’enfilar-se a algun lloc, era el moment ideal de tornar a aquesta paret tan estimulant. Amb en Ramon de seguida ho varem tenir clar perquè cap dels dos havia fet la via i a priori semblava molt atractiva, amb una aproximació un pel atípica pero molt intrigant i un recorregut molt estètic.
Cal anar fins a les vies d’escalada que comencen a sobre de la via del tren, baixar a sota i entrar al túnel durant pocs metres. A l’acte trobem un forat de ventilació amb vistes al mar que ens mena per unes vires fins a una estranya construcció que originalment devia servir d’embarcador i que ara és el millor peu de via que puguem trobar. Del forat de la via del tren a les vires cal fer un petit rapel o desgrimpar amb molt de compte. I dic amb molt de compte perque el menda, en un alarde d’habilitat escalatoria, va voler desgrimpar-ho alegrament i abans que hagués fet una segona passa ja estava volant fins al terra. L’esquenasso va ser monumental i encara me’n ressento, però el pitjor hagués set que enlloc d’aterrisar i parar la volada a la vira, hagués rebotat i me n’anés anat a parar al mar, uns quinze metres mes avall, amb tot el ferro penjant i tota la roba imprescindible per aquestes dates posada. Avui sortiria als diaris, apartat de necrologiques... Per sort el tema va quedar en una anècdota i una batallita més per explicar.
Sobre la via comentar que es fa un pel curta perquè amb quatre llargs liquides la paret. A més com que es troba pràcticament equipada es fa molt ràpidament (només varem posar un tasconet petit i un parell d’Aliens) i és ideal per fer una matinal rapida. Fer especial comentari que el reequipament que han fet el varem trobar del tot encertat ja que està fet a base de químics inox i es va aprofitar per modificar lleugerament el traçat original on enlloc de buscar les debilitats de la paret com manaria en qualsevol obertura clàssica es redreça lleugerament la línia per aprofitar els panys més estètics de la zona amb formacions tipus “tafonis” al més pur estil Còrsega i Sardenya i fer-la encara més recomanable. Consideracions ètiques a part, en aquest cas concret la feina feta és excel•lent i l’únic que podem fer es felicitar a qui hagi pres aquesta iniciativa.
I quinze dies més tard, (quinze dies perque encara no m'havia recuperat de l'esquenasso) varem tornar a la paret amb en Miquel i en Xevi, aquest cop per fer la Arqueologia Transmediterrania. Aquesta via és un pel atipica ja que enllaça diversos itineraris ja oberts i afegeix uns quants llargs inedits per formar una integral prou llarga i interessant. Començant del port de Garraf, aprofita els llargs oberts fa anys per accedir a les vies de la banda dreta de la paret i un cop s'acaba aquest pany de paret, amb dos o tres llargs nous, enllaça amb la Chani a la seva primera reunió. I realment val molt la pena, sobretot aquests dos o tres llargs inedits perque encerta el camí per un terreny no massa evident pero que resulta ser del tot recomanable amb les onades picant a pocs metres dels nostres peus. Felicitats als oberturistes per la feina feta i la bona vista per encertar l'itinerari de forma tan recomanable.
Hi ha moltes ressenyes de la paret a http://caminosverticales.blogspot.com/

De La Falconera. Arqueologia Transmediterania

De La Falconera. Arqueologia Transmediterania

De La Falconera. Arqueologia Transmediterania

dimarts, 15 de desembre de 2009

El moviment menys elegant de l'escalada: el pas de genolls. Habitual a la via Victimes del 92 a Canalda.

De Canalda - Victimes del 92

Tot parlant amb en Jortx em vaig adonar que la meva experiència Canaldera era realment ridícula. A una més que isolada escalada ja fa molts anys a la Fills del Vent amb en Xevi s’hi havia de sumar la bona ratxa que duia el noi d’Avinyó i en Mohawk (7 vies en menys de mig any, i vies no precisament fàcils) i que feia que mentre m’ho explicava m’anés enfonsant cada cop mes a la meva pròpia misèria. Ara entenc que el meu subconscient va quedar tocat i a la mínima oportunitat proposaria anar a fotre l’atxasso a la via que feia molt de temps que ja m’havia proposat, la Victimes del 92. I la oportunitat es va presentar aquest finde. Després de la inauguració oficial de la casa nova d’en Marcel i trobar-nos molts dels motivats d’Osona per celebrar-ho, quedem el mateix Marcel, en Miquel Cases, en Pep Fusté i jo mateix per fer alguna cosa, encara indeterminada. S’està convertint en habitual aquestes sortides multitudinàries. El que abans eren sortides solitàries de dues persones a alguna paret perduda i amb la fixació d’una via entre cella i cella ara són festes de tot el dia que comencen al bar, continuen a la paret i acaben de nou al bar entre mitjanes Estrella i entrepans de buti. Així doncs enmig de una intensa negociació a les vuit del matí, encara amb lleganyes als ulls, vaig deixar anar aquesta idea i després de diversos estira i arronsa ens varem decidir per aquesta via.
Arribant a la paret però, la imatge no podia ser més desoladora perquè el límit de la boira, que preveiem no arribaria al peu de paret com sol passar al Prepirineu, sobrepassava en escreix tota la tapia i per tant la temperatura baixava en picat que d'altra banda és el que toca aquests dies. El sentiment de desànim provocat per la boira ens va guanyar la primera partida. Tot i així, avantatges d’anar amb gent curtida, decidim fotre-li ganes i ens anem cap a la paret amb l’esperança vaga que el sol anés guanyant terreny i acabés embolcallant-nos amb els seus càlids braços. No va ser així i quan ens varem voler adonar la boira havia guanyat ja no una altra partida sinó la tota la guerra.
La via no ens va decepcionar gens i resseguint una de les millors plaques grises de Canalda amb un sinuós camí es converteix en una via molt recomanable. Es troba molt ben reequipada amb parabolts inoxidables que es mimemitzen molt bé amb la roca fent que l’essència d’aventura encara es conservi. Les reunions són totes molt còmodes i és als llargs on s’ha de treure pit on malgrat l’excel•lent equipament cal fer les excursions típiques especialitat de la casa havent de navegar i superar les panxes made in Canalda constantment i on els menys valents ens veiem forçats a realitzar el moviment menys elegant de tot el ventall de passos que ens ofereix l’escalada: el pas de genoll... Quin ridícul quan et trobes escalant amb l’assegurança ben a prop i et permets el luxe de recrear-te amb moviments elegants i estètics i progressivament, a mesura que et vas allunyant de l’assegurança salvadora, els moviments es van tornant feixucs i estàtics fins arribar a aquell punt de no retorn on davant la contingència d’haver de superar aquella panxa que ens barra el pas la nostra covardia busca al racó més amagat de la nostra memòria la manera més econòmica i segura pels nostres nervis de superar el pas. Aquesta recerca troba la solució al pas de genoll. Malauradament aquesta covardia fa acte de presencia diversos cops durant l’escalada a aquesta via i son diverses les vegades on el comentari de “no em facis fotos ara que quedaré fatal” ressona entre la boira.
La ressenya que duiem la varem trobar al bar la Roella de Solsona i ens va anar molt bé perque hi havia marcades totes les assegurances. A banda d’aixó varem fer servir els tascons petits i mitjans i el Camalot verd.
De Canalda - Victimes del 92

De Canalda - Victimes del 92

De Canalda - Victimes del 92

De Canalda - Victimes del 92

De Canalda - Victimes del 92

De Canalda - Victimes del 92

dimarts, 1 de desembre de 2009

L'altre projecte.

Per fi em acabat la via. Després d’haver començat a equipar-la a finals de la primavera passada i amb la interrupció obligatòria degut als rigors de l’estiu al Montsec, acabem d’equipar la línia que ens havíem proposat després d’haver obert l’Esperò Enric Vilaplana i tenir una magnifica visió de les plaques que anaven per la dreta, per on transcorre la via. Així, havent dedicat en total quatre dissabtes repartits entre la primavera i els tres últims caps de setmana enllestim aquesta línia tan suggerent del Frare Gros.
Al final ens han sortit, al nostre parer, quatre llargs bastant guapos , amb una verticalitat i ambient del quinze i roca excel•lent. La dificultat encara està per confirmar perquè únicament hem pogut repetir, l’últim dia de feina, els dos primers llargs però no creiem que superi el 6é i això sumat a l’excel•lent equipament farà que sigui una via per disfrutar de tots els imputs que ens ofereix aquesta amagada paret. De moment, la via Genollets de Vellut, que així es diu, espera la primera repetició que ja m’ha confirmat en Miquel que no tardarà a fer i evidentment a tenir una graduació dels llargs més acurada i serà llavors quan pugui fer definitivament la ressenya. De moment us l’explico i llavors penjaré la ressenya, tan d’aquesta com de l’Esperò Enric Vilaplana que varem obrir a la primavera i que esperava a divulgar fins que no acabéssim la feina.
Em treballat al projecte en Jordi Solà, en Miquel Vilaplana i en menda però també cal mencionar el suport i col•laboració incondicional de l’Eulàlia i la Judit. Aquí van unes fotos per començar a veure de que va el tema.
De El Frare Gros - Via Genollets de Vellut

De El Frare Gros - Via Genollets de Vellut

De El Frare Gros - Via Genollets de Vellut

De El Frare Gros - Via Genollets de Vellut

De El Frare Gros - Via Genollets de Vellut

De El Frare Gros - Via Genollets de Vellut

dimarts, 24 de novembre de 2009

El Projecte

Tinc al davant el projecte mes difícil que fins ara mai m’havia plantejat. Aquest projecte no té mil metres de desnivell, ni la roca dolenta, ni les assegurances cada quinze metres i tampoc té una dificultat tècnica estratosfèrica. Però malgrat tot és un projecte que implicarà que doni el 110% de mi mateix si vull sortir-ne amb un mínim de garanties i a la vegada, si en surto mitjanament victoriós estic segur que em donarà molta més satisfacció si ho comprarem amb el que m’haurà costat realitzar-lo. Per aquest projecte no valen entrenaments específics, ni fer moltes series i ni tenir molt de fons. Per aquest projecte cal venir preparat de fa molt de temps i és la mateixa vida i les pròpies experiències les que et van preparant pel moment del crux. Aquest projecte no és qüestió de un dissabte, ni d’un cap de setmana i tampoc d’un mes perdut al cul del món sinó que el tindré molt a la vora de casa i em demanarà una dedicació a temps complet durant molts anys i que faré encantat i sense esperar res a canvi amb la convicció i fe cega de saber que d’aquí molts anys quan faci balanç de tot el viscut haurà valgut la pena. Aquest projecte es diu Arianna.
De perfil

dijous, 12 de novembre de 2009

La UES a la Cinglera dels Esplovins

De Cinglera dels Esplovins - Via UES

La setmana passada varem lligar una sortida d’aquelles multitudinàries, de quedar tres persones per anar a escalar, ens varem anar apuntant penya que també volia fer la via i al final varem ser set persones. No els hi pots dir que no... Set escaladors osonencs amb un mateix objectiu, per molts llargament desitjat. En Miquel Vilaplana, l’Edu Fabrego, en Quim i en Ramon de Taradell, en Xevi, l’Oriol i el menda unim esforços per tatxar la UES de la Cinglera dels Esplovins, una via relativament moderna pero que ja s’ha convertit en una clàssica. Alguna cosa deu tenir... Ens varem repartir en tres cordades, en Quim i l’Edu en una cordada rapida al davant i al darrera una cordada de tres amb en Miquel, l’Oriol i en Ramon i més endarrere en Xevi i jo, un festival vaja...
La via es diferencia en dues parts molt marcades separades entre elles per la gran feixa que retalla tota la paret horitzontalment. La part de baix no val gaire la pena, inclús decepciona degut a les expectatives que t’havies forjat. Llargs relativament fàcils i discontinus es succeeixen fins arribar a la feixa, i on es aquí on es destapa el bacallà. La segona meitat es la que mola, completament vertical, bon calcari gris i una línia completament suggerent seguint una aparent i fugissera fissura. A la part inferior no li calen més comentaris, és una excusa per arribar a la paret de dalt. Els segon i tercer llarg d’aquesta segona part son els més difícils, el segon de 6b+ amb passos tècnics i d’encastament a la fissura i el tercer molt més difícil, de 7é, que supera un petit sostre, pasos explosius si es va en lliure. No cal dir que aquests dos llargs es poden fer trampejant completament en A0, el segon encara ens va sortir però el tercer, estrep i amunt... A partir d’aquí es combina una gran escalada seguint una sèrie de diedres i fissures enllaçades per alguna placa, tots aquesta part de excel•lent roca gris, ambientasso del quinze i passos elegants i estètics. Portàvem alguns Aliens per si de cas i no els varem fer servir ja que es troba molt ben equipada, inclús a la part de baix ens pot semblar que sobra alguna xapa...
El descens llarg de collons anant a buscar la baixada de la ferrada Regina. Ull de no confondre’s amb la gran quantitat de marques blaves que hi ha arreu, cal anar fins al final de tot a trobar les marques vermelles del descens de la ferrada, que varem fer de nit i sense frontal. Víctimes del canvi d’hora i de la imprevisió...
I aquest finde, un intent frustrat a la Brown Sugar de la Mòmia degut al mal temps, vent i alguna gota de pluja, però sobretot a la exigència de la via ens obliga a refugiar-nos a recer del monestir a les vies deportives que hi ha per allà escampades. De miserable que va ser la sortida que ni fotos varem fer.
De Cinglera dels Esplovins - Via UES

De Cinglera dels Esplovins - Via UES

De Cinglera dels Esplovins - Via UES

De Cinglera dels Esplovins - Via UES

dijous, 22 d’octubre de 2009

Motivades....

De perfil

Quan ens ajuntem amb en David Barceló ens ve de tant en tant alguna motivada i ens fiquem en alguns fregaos que flipem durant dies. Algunes d'aquests ens surten bé, sense anar més lluny algunes de les millors vies del Morro del Quer s'han obert amb una empenta d'aquest tipus i dubto que jo sol hagués fet unes linies tan maques, pero d'altres ens surten una mica rana. Buscant pel fons del disc dur he trobat una foto que en el seu dia em a va molar molt i que ja no recordava que la tenia. Doncs aixó, en un rampell d'aquests que dic ens anem un finde de dos dies i prou als Galayos a fer la via de la Luna a la Penya del Aguila. Aqui es res... El lloc es guapissim, salvatge i molt alpi per trobar-se al mig de la peninsula iberica i la Penya del Aguila és on hi ha les vies més flipants del lloc. Hi ha vies classiques a tutti plein pero les vies més guapes son aquí. Total que en fiquem a la via de la Luna per una variant de A3 que hi ha per la esquerra i quan arribem a la R veiem que no comunica amb la via de la Luna. Cagada al pal, tirem avall. (per cert res a veure aquests artificials amb els de conglomerat o calcari, als A3 d'aquí et fonen el cervell). Per aprofitar la sortida i ja que erem allà ens fiquem a la Tiempo de Cambio que va pel costat esquerra i diuen que és la via fissura més guapa del pais. Fem dos llargs i finalment tots els excessos que em fet des de que em sortit de casa ens passen factura i també hem de tirar avall. Per cert, realment molt guapa la via aquesta, imprescindible pels fanatics del crackclimbing.
En resum podriem dir que en aquesta sortida no varem fer massa res pero en guardo encara un record molt viu i intens i a sobre ara he recuperat aquesta foto. Me la va tirar en David just a l'inici del llarg de A3 i l'ambient és de puta mare, sembla el Capi o no?
Per cert, el diumenge a la tarda ja tornavem a ser a casa per anar al cine amb la Judit i és que en David és tot un road man...

dimarts, 20 d’octubre de 2009

La Prima de la paret del Roget al Pedraforca, més fisures...

De Pedraforca- Via Prima

A mitja setmana en Xevi em diu que ha quedat per escalar amb en Jortx, que malgrat ser parent llunyà seu, la relació que manteníem era estrictament a través del blog. I és potser gracies a aquesta parentela que finalment es varen decidir a quedar per sortir a escalar junts; jo m’hi vaig apuntar sense cap remordiment i decidim anar a provar la Prima al Roget del Pedraforca que tots tres tenim ganes de fer. En el nostre cas, ja havíem provat d’escalar-la uns anys enrere però la pluja va avortar els nostres plans tot just quan començava el millor, a tres llargs pel final i per tant era una espina que, tot i no fer mal, encara teníem clavada i anava molestant.
Em va agrada la definició que el noi d’Avinyò va fer de nosaltres: “clàssics amb mentalitat deportiva” i que vaig trobar ben encertada perquè a la debilitat que tenim per aquestes vies de paret i tota la logística que això comporta (horaris, aproximació...) no podem perdonar l’inici i el final de la jornada al bar amb un bon tiberi i vacil•lades i motivades varies. Jortx, si vas sortint amb nosaltres t’hi acostumaràs ràpid i acabaràs coneixent la rica cultura gastronòmica del país, en aquest sentit tindràs uns bons mestres...
Total, que després d’esmorzar a Saldes ens anem a escalar amb els horaris de guais que fem sempre. La via és molt recomanable i és per això que la ressenya en Soldevila al seu llibre (Parrella ja en tinc una altra...) sobretot pels dos últims llargs, de pel•lícula, totalment increïbles... Els llargs de baix, va buscant sempre el millor terreny i la evidencia per plaques i diedres del rollo clàssic semiequipat amb pitons als diedres i xapes a les plaques. A mesura que anem pujant la paret es va tornant més ciri cada cop i arribant als dos ultims llargs comença la sobredosi hedonista. El penúltim llarg és un diedre perfecte de 40 metres amb una fissura al mig també del rollo ianqui i que podem desglossar en varies parts: surts de la reunió i els primers 10 metres son de V/V+ i es va posant tiesu fins que trobem un pas de 6a. Aquí trobem l’únic equipament del llarg, dos pitons (un d’ells un cop fet el tram difícil) i un cordino que surt del fons de la fissura enganxat no se on. Fet aquest tram trobem la zona intermitja que continua el díedre perfecte però aquí ja més fàcil (V) i que ens porta al crux del llarg, on la fissura, que continua perfecta, desploma i hem de fer un parell de passos explosius per fer el pas (potser 6b). A partir d’aquí ens queden uns metres ja més fàcils fins a la R. I l’últim llarg continua el rollo. Aquest ja és més difícil i sostingut que el penúltim però a la vegada molt més equipat havent de complementar tant sols alguns passos entremig dels bastants parabolts que hi ha. De dificultat, passos de 6a/6a+ sostinguts, potser 6b+ de continuïtat. De material varem portar sobretot dos jocs de Camalots fins al 3 (blau), uns quants aliens i alguns encastadors, tot aixó especialment pel penúltim llarg. Mola reservar un Camalot vermell i un de groc pel pas més difícil d’aquest llarg, la fissura desplomada a dalt de tot. A més, és molt recomanable envenar-se les mans per aquests dos llargs perquè els encastaments de mà son de manual i així les fotos surten més molones. Això d’envenar-se s’hauria de considerar dopping perquè en fissura puges un grau de cop... El descens en rapel per la mateixa via, vigilant sobretot la llargada dels llargs perquè la verticalitat de la paret enganya.
Parrella, després de conèixer personalment a en Jortx, et recomanaria que fessis un esforç i enterris “el hacha de guerra”, és un bon sagal i ho va fer sense mala intenció, el nano. A més, viuràs més anys amb tranquil•litat.... Ja quedarem un dia tots junts per escalar en aquests marges que equipes.
De Pedraforca- Via Prima

De Pedraforca- Via Prima

Al penultim llarg

De Pedraforca- Via Prima

divendres, 16 d’octubre de 2009

Aburrida cronica sense fotos de tres findes d'activitat.

Degut a la meva puta ignorància en els temes digitals i en els conseqüents problemes que he tingut en els últims dies per carregar les fotos de les ultimes escalades, he anat posposant de manera inconscient la obligació moral que m’havia imposat d’anar publicant regularment les sortidetes que anem fent. No és que siguin unes escalades massa significatives però amb aquest post com a mínim compliré amb el compromís personal que m’havia autoimposat. De moment sense fotos perquè no sé que coi passa que no les puc carregar, serà una mica avorrit....
Just al cap de setmana següent de tornar de Suïssa ja frissava per enfilar-me per algun lloc guapo. Amb en Xevi feia molt de temps que teníem pendent la Promio Moreno a Roca Regina. Després d’haver escalat la Gali i la Pere Camins el següent esglaó per completar la trilogia de clàssiques de la paret és sens dubte la Promio. Aquesta paret m’agrada un pilot perquè la mires de la carretera i flipes i un cop t’enfiles no et defrauda, et fa suar la cansalada de baix a dalt fet que contribueix a maximitzar la satisfacció desprès de cada escalada. El cas és que fem els tres primers llargs, molts guapus per cert, i degut a un mal feeling d’aquells que et venen de forma irracional decidim tirar avall, satisfets aixó sí, d’haver fet com a mínim alguns dels llargs més difícils de la via. La part de la via que varem fer és del tot vertical i es troba semiequipada amb alguns parabolts i sobretot pitons havent de portar la metralla típica per aquestes empreses prioritzant sobretot els Aliens que en aquesta paret triomfen un munt. En quan a la dificultat de 6a/A1 cap amunt depenen del que forcem en lliure.
El cap de setmana següent podem lligar una sortida d’aquelles multitudinàries com les d’abans i entaforant-nos cinc paios al Toyota d’en Xevi (En Gerard, en Marc i en Ramon del Sud d’Osona en una cordada i en Xevi i jo del nord en una altra) ens anem a la cara sud de Roca Narieda ja que fa temps que ens recomanen la Sales de Fruta Eno, nom que cal reconèixer poc evocador. La primera impressió que t’emportes de la paret és decepcionant: no es veu continuïtat enlloc, tot està ple de mates i molt menys veus que pugui haver-hi vies de 600 metres. Un cop a la paret el tema canvia una mica i gracies a la bona visió per encertar la obertura de la via vas enllaçant un seguit de plaques que no avorreix malgrat que la paret si esdevé discontinua tal com es preveia però molt menys de que aparentava des de abaix. La via està full equiped i cal destacar les plaques centrals i en especial la que recorre el llarg de 6b i el 6a posterior, antològica, i que des de el peu de via ja veus com la placa més interessant del sector. Per sobre i per sota també hi ha llargs interessants, tots ells d’escalada tècnica i en Art- ehrencia (Tranki dixit) en roca excel•lent i que fa que t’enduguis a casa un bon record de la via. La placa del primer llarg també es maca però t’agafa molt fred i fa que no es disfruti del tot. La dificultat obligada als llargs més difícils potser es de 6a. Aquí varem triomfar de valent i tan a en Xevi com a mi ens va sortir el llarg de 6b a vista i varem poder vacil•lar una estona al bar al master Gerard perque en definitiva si apretem als llargs dificils es per vanitat, no? Bé a vegades també per autosatisfacció...
I per acabar, aquest finde també quedem uns quants i ens tornem a entaforar aquest cop al meu Clio (contigo al fin del mundo nen) en Xevi, l’Oriol en Miquel Perez i jo i ens anem a Montserrat, als Gorros. Amb en Miquel fa molt de temps que no coincidim ja que ha estat molt liat amb el tema del doctorat i un cop alliberat d’aquesta obligació organitzem aquesta sortida per escalar junts de nou. Ens fiquem en dues cordades a la Opera Prima, menys guapa del que em pensava, ja que no es gaire continua: concentra les dificultats en passos aïllats i llavors el llarg esdevé més fàcil. També full equiped i gens obligada. Un cop a dalt, en Xevi i l’Oriol se’n van a fotre l’atxasso a la Stromberg (molt més guapa) i en Miquel i jo a la 98 octanos a la Madalena de just al davant. És una Punsola en petit, amb això n’hi hauria d’haver-hi prou per comentar-la: dificultat creixent de baix a dalt, bona roca i bon equipament per forçar i una estètica molt similar a la via del Cavall si exceptuem evidentment les dimensions.
Comentari a part, he pogut comprovar que aquestes vies reequipades a la zona de Gorros amb parabolts grocs et trobés de tant en tant amb alguna xapa que està col.locada de tal forma que el mosquetò que va a la xapa reposa a la roca fent palanca ja que hi ha algun sortint a sota del seguro que no permet que estigui reposant completament pla a la pedra. No cal dir que es una eventualitat potencialment perillosa en cas de caiguda ja que pot arribar a trencar el moscata. Jo ho solucionava fotent un alondra directament a la xapa, solució aquesta menys perillosa que la palanca del mosquetó. Per tant oju i que cadascú ho valori per ell mateix. Potser son neures meves però a tots els manuals que em vaig xupar de jove feien especialment incís en això i és un tema que personalment he intentat evitar quan he equipat alguna via perque ho he considerat sempre prou important.

divendres, 25 de setembre de 2009

Another day in paradise a la cara nord del Piz Badile, de la monotonia a la perfecció.

De PIZ BADILE - Another day in paradise

La cara nord del Piz Badile sempre m’havia atret. Des de el primer dia que vaig veure aquesta imatge, potser tot llegint durant la meva adolescència el llibre d’en Rebuffat Estrelles i Tempestes la perfecció de les seves línies havia quedat gravada al meu interior com si s’hagués fet a foc roent. Una mole de granit d’aquella magnitud amb la vigilància perpetua del glaciar al seus peus era un impacte massa gran per la ment calentorra d'un adolescent i per tant es va convertir en un projecte que sabia algun dia faria. A més, sent aquesta paret una de les sis cares nord clàssiques del Alps tal com va col•leccionar el mateix Rebuffat en aquest llibre que tan em va influenciar, va convertir aquesta escalada de futurible a mite en el meu ideari particular. La via no calia ni perdre temps a triar-la: en Cassin va obrir una atrevida línia quan tan sols tenia vint-i-un anys que de seguida es va convertir en clàssica. Això no m’ho vaig plantejar mai fins que varem ser a peu de paret.
Passats els anys, finalment arriba el moment de provar la escalada i es que ara visc la escalada d’una forma més pausada que anys enrere. El que abans era fanatisme i frisamenta ara es converteix en meditació i raonament i aquests projectes que fa tants anys que es varen crear al meu cap ara es poden anar realitzant amb la garantia que ofereix la experiència acumulada amb els anys i la correcta valoració dels factors aliens al climb fent que no caigui al fosc i profund pou de la frustració. Així, amb en Miquel de seguida ens entenem per anar a provar una paret que tots dos tenim moltes ganes de fer i aprofitar la sortida per fer altres vies però prioritzant aquesta. Amb en Miquel em mola molt fer aquest tipus de sortides. Professor retirat que viu una segona joventut a les muntanyes i pioner de l’escalada a Osona als anys seixanta, els temes de conversa mai giren exclusivament entorn a la vertical i qualsevol conversa durant els llargs trajectes en cotxe o les esperes obligades als refugis, explicada amb aquell aire pedagògic que tan a perfeccionat al llarg dels anys i que tan m’agrada, es converteix en una lliçó magistral de sabiduria en qualsevol camp.
La zona on es troba el Badile em va impressionar enormement. A cavall entre la frontera de Suïssa i Itàlia el lloc no deixa indiferent. Al fons de la vall un circ de muntanyes granítiques, totes elles amb parets de més de cinc-cents metres i formes perfectes (entre elles el Badile com la mes perfecta de totes) neixen de un petit glaciar en clar retrocés i més en sota encara la verdor saturada del país alpí. Al refugi s’arriba després de una hora i mitja de dura caminada per entremig de un bosc impressionant i salvant un desnivell brutal. Aquest es troba al final de la verdor, on comença el paisatge gris i fosc del granit nu, als peus de l’aresta nord de la muntanya però encara en una situació on la cara nord que em vingut a escalar només ens intueix les seves subtils formes com una ballarina amagada darrera de semitransparents vels, fent que encara creixin més les ganes d’anar més enllà i descobrir el tresor que s’amaga darrera aquella esquena dorsal de drac adormit que es l’aresta nord de la muntanya. L’estada al refugi no cal dir que va ser perfecta, això és Suïssa xavals. Tiberis de puta mare i un tracte més que cordial van fer que ens plantegéssim prolongar la nostra estada per tota la setmana en aquest racó tan màgic. Ens queda encara molt camí a casa nostra per igualar aquesta atenció (excepte honroses excepcions). Aquí s’hi ve a escalar (res de caminadors o gent fent travessa) i el servei que es dona es per això, tot dins un ambient dominat pel fanatisme on les converses monotemàtiques relacionades amb la pedra surten per generació espontània a qualsevol racó. Hi ha qui va a l’aresta nord, hi ha qui va a la Cassin, però segur que a l’endemà tothom està enfilat. (Parèntesis: varem conèixer en Josep i la Susana companys de puta mare de Mallorca. Un saludu si llegiu això) Total, que aquella tarda, veient el col•lapse que hi hauria a l’endemà a la Cassin acordem seguir el pla B, recomanat pels cracs de Manlleu, Miquel Cases i cia, garantia assegurada: Another day in Paradise, paral•lela a la Cassin molt més directa però a la vegada més difícil i també més equipada. 600 metres de placa continuada i sostinguda de V/V+ (el primer llarg de IV el trobes al final de tot, a l’aresta quan comences els ràpels) amb dos llargs de 6b (6a obligat) sempre (SEMPRE) en adherència i escalada tècnica. D'aquí el titol del post, estàs a mitja via i no saps ben bé on ets i quants llargs has fet, tots els llargs son iguals i aixó et desconcerta una mica pero aquest sentiment de monotonia es transforma rapidament quan t'adones que estàs escalant una placa perfecta de mes de mig quilometre, d'una roca excel.lent i cap llarg que sigui lleig. Per flipar.
La via comença encara mes avall al glaciar però nosaltres, igual que fa tothom per evitar carregar amb el material de neu, comencem a la vira d’accés des de l’aresta i que ens permet fins i tot deixar les sabates al peu de via i recollir-les en baixant. Cal portar únicament alguns friends per complementar l’equipament, sobretot a la part superior quan enllaça amb l’aresta nord i es que quan es trobes al mig d’aquelles llises plaques, o escales amb el que hi ha posat o no avances. Realment una molt, molt maca escalada que no té res a envejar a la clàssica Cassin del costat . Tothom ve a fer la clàssica de la paret per raons obvies i això fa que els col•lapses siguin habituals però aquesta, traçant una elegant i discreta línia pel costat dret ens reserva un petit tresor a aquells que vulguin acostar-s’hi. A més ens permet evitar les humitats freqüents que es formen a les xemeneies i llastres que ressegueix la Cassin ja que la Another day... sempre s’asseca molt mes ràpid desprès de les freqüents pluges que hi ha per aquí. El descens per l’aresta nord també es molt interessant, jugant sempre a aquell joc de l’alta muntanya de no saber on acaba la desgimpada i on comença la vertical i cal muntar el ràpel tot descobrint el camí a cada pas enmig de la immensitat de la muntanya.
La resta de la setmana volíem canviar de vall i dedicar-la a escalar pel Eldorado però el mal temps va fer que haguéssim d’improvisar cada dia i haver de triar vies menors al Sussen Pass, Handegg i ja tot tornant, al Vercors, una excursioneta impressionat per la normal del Mont Aiguille amb acollonida final al descens entre llamps, trons, pedra i tempesta torrencial. Al final encara varem amortitzar tots els dies.

dimecres, 19 d’agost de 2009

La flama del Canigó guaitava la nostra escalada al Gran diedre del Pic Barbet.

De Pic Barbet - Gran diedre

Feia dies que no ens veiem amb en Pere. Des de la ultima escalada que varem fer pegats, ja no sé quan fa, a la Wild Planet de Vilanova que no ens havíem vist. Havíem parlat diverses vegades per telèfon però sempre els típics comentaris no havien acabat de quallar en una sortida en ferm: “...si, hem de quedar...”, “...a veure si sortim a fer alguna cosa...” Finalment, sense massa problemes ens truquem entre setmana i quedem. Ben fàcil aquest cop. El principal escull era cap a on anar la calor que fa. Hem de buscar una cara nord ben fresqueta... El Gran Diedre de la cara nord del Pic Barbet va ser la primera opció que va sorgir i la varem triar de seguida, sense masses discussions. En Pere feia uns dies que havia estat en aquesta paret del massís del Canigó precisament fent un intent a aquesta via. Per un error a l’hora de trobar el peu de via va fer que fessin el Pilar de Chouca però això no va fer res més que augmentar les ganes de tornar a fer el Gran Diedre. Per la meva part, un intent avortat al segon llarg per la mullena de la paret ja fa una colla d’anys a la via Aires Nouvelles era la meva única referència d’aquesta paret però va quedar tan amagada al fons de la meva memòria que no vaig pensar mai mes a tornar-hi. La bona roca, l’ambient i la línia de les vies però, feia el tema del tot atractiu i la via que ens proposàvem era una classicorra del quinze per tant ens agradaria segur. Es pot dir que es una alpinada de cara nord al Pirineu Oriental: salvatge, obscur, accés amb neu... però a una paret típicament de la zona, paret de gneis monolític i d’excel•lent qualitat i aproximació i descens de rollo easy life.
L’accés a la paret és del tot agradable en una horeta escassa d’aproximació des de el refugi de Cortalets i a mesura que ens anem apropant a la paret tenim una vista d’alló mes salvatge de la tapia. S’alça des del fons de la tancada vall glacial que forma el Canigó i el pic Barbet i on escassament hi arriba el sol. La paret, des de aquesta perspectiva, s’observa del tot llisa i monolítica sense cap línia evident que la defineixi i això fa augmentar encara mes la sensació d’altura i salvatgia. La imatge que es té des dels agradables prats del refugi de Cortalets és com la mateixa entrada a l’infern, com si Dante s’hagués inspirat en aquesta visió per descriure el descens a les tenebres a la Divina Comedia.
Havent localitzat fàcilment el gran diedre al centre de la paret un cop tenim una perspectiva frontal de la paret podem optar per entrar per diversos llocs, prèvia superació sense masses dificultats de la petita congesta de neu (alguns en diuen glaciar) i que hi ha permanentment al peu de la paret. Vigilant no calen ni piolet ni grampons. Nosaltres varem entrar per l’evident diedre de la via Mauber i que va fins a la repisa herbosa de la R1 que comparteixen ambdues vies. Ens va semblar la entrada més maca donat que la entrada original va per unes plaques no massa evidents. D’aquí continuem per l’evident i estètic diedre que dona nom a la via durant dos llargs. Dificultat màxima V+ molt equipat amb pitons. Un cop acabat el diedre cal sortir, una mica a l’aventura, a buscar el terreny més evident per unes plaques primer en tendència a l’esquerra fins a l’altura de la gran cova característica i d’aquí en tendència a la dreta per buscar la sortida habitual, sempre per terreny evident i fàcil. Hi ha una sortida directa per l’esperó que hi ha a sobre de la cova i que pot ser interessant coincidint aquest amb els ultims metres amb l’esperò de Chouca. El descens es pot fer caminant cap a l’esquerra de la paret durant 45 minuts per un camí de puta mare en direcció al refugi o bé per la bretxa Durier (de la paret cap a la dreta) i de nou cap al peu de via o bé aprofitar i pujar al Canigó. Aquesta segons alternativa, si no volem pujar al Canigó és la menys recomanable. Com dirien a Caranorte “Tope classica”
De Resenyes

La ressenya que duiem feta per l'amic Edu Sallent. Devia ser de una repetició de fa molts anys perque he hagut de modificar algunes coses, reunions i tal.... Ara ja està modificada.
De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

Reunions a la francesa...
De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

dijous, 13 d’agost de 2009

Ironies...

De Montserrat

Quina ironia, la setmana passada varem travessar tot el país i ens varem fotre una aproximació de dues hores i mitja buscant les millors fissures de Catalunya i no les varem trobar. Aquest cap de setmana, sense planejar-ho, anem a Montserrat perquè la meteo no pinta gens bé i ens trobem amb una via amb les millors fissures que he trobat mai en conglomerat, en calcari i moltes de granit. I això que només varem fer dos llargs perquè la pluja va acabar fent acte de presencia però els llargs que varem escalar i el que es preveia per endavant em dona força per afirmar amb tanta rotunditat que es tracta de una de les millors vies de fissures de Montserrat. Que ja és molt... Aixó, sumat a la agradable aproximació, fa que ens dugéssim una més que agradable sorpresa sobre aquesta via, oberta fa relativament poc i sobre la qual, la única informació que tenia era una ressenya sense cap comentari al llibre d’en Picazo, “Ascensiones de leyenda” pero que ja em va cridar l’atenció des de el primer moment. Quan la ressenya et recomana portar un joc de friends complert amb les talles mitjanes repetides el tema es converteix com a mínim en intrigant. Ara les expectatives es van convertint en realitat, una realitat molt més guapa del que havíem previst en un principi i vaig comptant el temps que em queda per tornar i acabar-la (si podem es clar...)
Penjo unes quantes fotos per anar fent boca i quan l’hagi pogut repetir (que serà aviat) faré un post de guais amb tota la informació. No entenc com no és una clàssica...
De Montserrat

De Montserrat

De Montserrat

De Montserrat

De Montserrat

De Montserrat

De Montserrat