antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dijous, 26 de febrer de 2009

Maduritas Calientes - Rubies

A sobre del poble abandonat de Rubies, enmig d'una atmosfera amb reminiscencies del pasat, hi ha una serie de parets, no massa altes pero que tenen un conjunt de vies que valen molt la pena repetir. Nosaltres ens varem decantar per la ja classica maduritas calientes i no ens va defraudar. Té quatre llargs molt llargs (permeteu-me la redundancia)i està tota equipada, la roca es de bona a excelent amb unes formes, busties i murs que els esperits més sensibles a la bellesa sabran apreciar. L'ideal es combinar aquesta via amb alguna altra que hi hagi per la paret ja que la logistica de la zona ho permet perfectament i ens proporcionarà una jornada ben completa.
Aquí van algunes fotos:
De Rubies - Maduritas Calientes

De Rubies - Maduritas Calientes

La jornada va començar malament: punxada del Clio al mig del fanguissar i les esperances d'enfilar-se per terra. Ningú per enlloc i molt menys altres escaladors, el lloc és solitari de collons... Per sort, i sense haver-no previst, al cap de deu minuts es presenta un cotxe amb quatre paios a dins. Quina casualitat: en Gerard, en Ramon, en Miquel Perez i en Miquel Vilaplana, colegues de la comarca. Si ho intentes coordinar expressament no ho aconsegueixes... Total, que ens varen salvar la jornada, vam teure el cotxe del fang i ens varem anar a escalar amb ells.

De Rubies - Maduritas Calientes

De Rubies - Maduritas Calientes

De Rubies - Maduritas Calientes

dimarts, 24 de febrer de 2009

Historie d'eau a Izas

De Izas - Historie d'Eau

Arriba l'hivern i comences a fer plans per tatxar aquells projectes que s'han anat convertint en il.lusions al llarg del temps. Només es disposa de pocs mesos per maximitzar el poc temps amb el maxim de vies possibles i aixó sense comptar amb els imprevistos de la meteo, els temes aliens a la perversió vertical i qualsevol altre questió banal que pot passar a davant. A més, hi ha temporades que l'unic que pots fer és posposar inevitablement aquest projectes fins al cap d'un altre any perque el fred, la gran esperança hivernal, no ha tingut prou força per aturar l'avanç imparable de l'element liquid.
Pero aquest any no ens podem queixar. L'hivern ha entrat amb força ben d'hora en forma de neu i fred i ens ha regalat, als que ens agrada buscar per les raconades més amagades les efimeres linies glaçades, unes condicions com pocs anys haviem trobat i per tant, cal aprofitar-ho. Ja varem començar a les darreries de la tardor amb unes escalades a Vallter que feia molts anys que perseguiem i aquest diumenge, amb la excursió a Izas, també varem poder liquidar un deute pendent, un neguit que ja feia molt de temps, massa, que duiem a dins. Havent-hi per fi una finestra de bon temps que coincidís amb el finde no varem dubtar ni un moment per escapar-nos fins aquest racó tan allunyat per nosaltres i repetir aquesta via tan recomanable.
És una via ben llarga, d'uns 300 metres i bastant sostinguda en la seva dificultat amb inclinacions maximes de fins a 85º. Nosaltres apuravem al maxim de corda (60 metres) i varem fer 6 llargs amb alguna sortida a l'ensemble pero sempre acabaves trobant alguna reunió muntada sobre pitons. Els llargs més recomanables son el primer, el diedre central i l'anomenada autopista, una planxa de gel a dalt de tot que vé a ser el final de festa perfecte de una jornada memorable. El que no mola tant és si tens alguna cordada al davant. Varem poder comprovar que en aquesta via el cos humà es trasformà en un iman pel gel que cau havent de torejar, sobretot a la part superior, tots els trossos que llencen els de davant. I es que l'alpinisme, com va dir un dia un mestre vivent de l'escalada, és molt dur...
D'altra banda, el lloc en si mateix ja mereix una visita. A mí em va recordar una barreja entre el paisatge del Pedraforca i l'ambient d'alta muntanya que regna per aquestes valls.
De Izas - Historie d'Eau

A l'aproximació es comença a entreveure el perfil de la via i sobretot, a dalt de tot, l'autopista.

De Izas - Historie d'Eau

Al primer llarg.

De Izas - Historie d'Eau

Començant el segon llarg.

De Izas - Historie d'Eau

En Miquel i en Jordi a la R1

De Izas - Historie d'Eau

Guapa perspectiva del diedre central.

De Izas - Historie d'Eau

De Izas - Historie d'Eau

En Xevi acabant el llarg del diedre central. L'ambient comença a ser guapu

De Izas - Historie d'Eau

I per fí l'autopista

De Izas - Historie d'Eau

En Xevi liat a la feina.

De Izas - Historie d'Eau

De Izas - Historie d'Eau

I al descens l'ambient continua. El final d'una jornada per recordar

dijous, 19 de febrer de 2009

La chica del Martini a Vilanova de Meià o com escalar una via amb la menor elegancia possible.

Aquests dies no tinc massa temps per escriure pero malgrat aixó i com a minim penjaré les fotos d'aquest dia, que n'hi ha alguna de xula... En definitiva dient que la via és guapa i val la pena hauria de ser suficient perque la informació tecnica es pot trobar a qualsevol guia pero en la nostra repetició cal comentar el ridicul considerable que varem fer degut a la manera miserable d'arrossegar-nos per la via. I és que els 6a obligats de Vilanova mai ens han sigut facils.
De Vilanova de Meià - La Chica del Martini

En Xevi a la R1

De Vilanova de Meià - La Chica del Martini

La placa de 7b+ del segon llarg. L'estrep delata la nostra miseria...

De Vilanova de Meià - La Chica del Martini

Arribant a la R a no se qui llarg....

De Vilanova de Meià - La Chica del Martini

La verticalitat es la tonica de tota la paret.

De Vilanova de Meià - La Chica del Martini

Aquí riem pero feia una estona treiem el fetge per la boca.

De Vilanova de Meià - La Chica del Martini

Tornant cap a casa, el poble de Gos tenia una perspectiva bastant maca.

Ens varem trobar en Mohawk i l'Ivan a El senyor de los bordillos (Un saludu) i també varen sortir algunes afotillos interessants
De Vilanova de Meià - La Chica del Martini

En Mohawk al desplomasso del segon llarg

De Vilanova de Meià - La Chica del Martini

L'Ivan al tercer llarg

De Vilanova de Meià - La Chica del Martini

De Vilanova de Meià - La Chica del Martini

L'altra cordada a el Senyor de los bordillos

dimecres, 11 de febrer de 2009

A recer del Mestral

De Montserrat-Efectes del vent

No hi ha res que em frustri més que estar esperant tota la setmana que arribi la merescuda recompensa del finde i que es presenti el mal temps el dijous o el divendres i et foti tots els plans enlaire. Tot i així, pocs son els caps de setmana que et quedes a casa esperant aquest mal temps que preveuen. El quid de la questió és anar-ho a mirar amb els teus propis ulls i pendre tu mateix la decisió d'escalar o no. Com a minim sempre pots acabar anant-te a esmorzar de forquilla i ganivet...
I el cap de setmana de la ventada no podia ser diferent. Varem quedar amb en Miquel Vilaplana, que després de molt de temps degut a una lesió d'escalada tornava a cavalcar per les parets, per anar a provar d'enfilar-nos per alguna raconada que estigués arrecerada de Montserrat. La varem trobar peró les baixes temperatures i el sol que no s'atrevia a acabar de treure el nas ens va fer recular després d'escalar un llarg perdut enmig del laberint de canals i carenes.
Quan varem haver tornat al Bruc l'espectacle no podia ser més dantesc. Tot de pins per terra, a sobre de les cases i els cotxes que hi havia aparcats i el festival encara continuava. Així, varem tirar quatre fotos per satisfer la nostra vena morbosa i vam posar pies en polvorosa...
De Montserrat-Efectes del vent

De Montserrat-Efectes del vent

De Montserrat-Efectes del vent

Corredor Nord-Est de la Vinyola

De Porte Puymorents - Esquiada fins a la Vinyola

L'altre dia, ja ni m'hen recordo, potser fa una setmana ja, varem decidir amb en Xevi anar a Porté Puymorents a escalar alguna canal. En Xevi estava motivadissim després de un periode de autoenclaustrament degut a les obligacions estudiantils pero la meteo no ens va donar masses opcions per triar. Varem decidir anar cap aquesta zona del Pirineu nord oriental per tal de fugir de les ponentades que es preveien tot i que les previsions de les condicions de les vies no presentaven a priori unes condicions excelents.
Per sort, varem pillar els esquis i aixó ens va permetre com a minim salvar la jornada. La aproximació es llarga de collons i més encara amb la neu que varem trobar. Mentre anavem per les pistes cap problema, neu trepitjada i n'ha fent pero un cop vam sortir a terreny no balisat el tema va canviar: hi havia més d'un metre de neu nova i cap traça enlloc, així que a obrir traça i paciencia...
Al cap de quatre hores de foquejar arribem al peu de via mes cremats que la motodunhipi i a més la via, tot i que amb un aspecte bastant guapo, tenia la neu sense transformar i hagués fet que qualsevol intent de guanyar algun metre es convertís en una lluita titanica. I poques ganes teniem de pasar-les putes... I també era bastant tard... O sigui, que la conjunció astral es va alinear en contra nostra i feia que qualsevol condicinant fos una excusa més i millor que l'anterior per justificar la nostra decisió de calçar-nos els esquís i tirar avall.
La baixada va ser orgasmica, la neu estava perfecta per esquiar i aixó ens va salvar sobradament la sortida tot i que al final vaig haver de donar una petita penyora per pagar la poca assiduitat amb que practico l'esquí de muntanya.
De Porte Puymorents - Esquiada fins a la Vinyola

De Porte Puymorents - Esquiada fins a la Vinyola

De Porte Puymorents - Esquiada fins a la Vinyola

De Porte Puymorents - Esquiada fins a la Vinyola

De Porte Puymorents - Esquiada fins a la Vinyola

De Porte Puymorents - Esquiada fins a la Vinyola

Aquesta és la penyora que vaig haver de pagar. No us poseu catxondos, eh?