antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 19 d’agost de 2009

La flama del Canigó guaitava la nostra escalada al Gran diedre del Pic Barbet.

De Pic Barbet - Gran diedre

Feia dies que no ens veiem amb en Pere. Des de la ultima escalada que varem fer pegats, ja no sé quan fa, a la Wild Planet de Vilanova que no ens havíem vist. Havíem parlat diverses vegades per telèfon però sempre els típics comentaris no havien acabat de quallar en una sortida en ferm: “...si, hem de quedar...”, “...a veure si sortim a fer alguna cosa...” Finalment, sense massa problemes ens truquem entre setmana i quedem. Ben fàcil aquest cop. El principal escull era cap a on anar la calor que fa. Hem de buscar una cara nord ben fresqueta... El Gran Diedre de la cara nord del Pic Barbet va ser la primera opció que va sorgir i la varem triar de seguida, sense masses discussions. En Pere feia uns dies que havia estat en aquesta paret del massís del Canigó precisament fent un intent a aquesta via. Per un error a l’hora de trobar el peu de via va fer que fessin el Pilar de Chouca però això no va fer res més que augmentar les ganes de tornar a fer el Gran Diedre. Per la meva part, un intent avortat al segon llarg per la mullena de la paret ja fa una colla d’anys a la via Aires Nouvelles era la meva única referència d’aquesta paret però va quedar tan amagada al fons de la meva memòria que no vaig pensar mai mes a tornar-hi. La bona roca, l’ambient i la línia de les vies però, feia el tema del tot atractiu i la via que ens proposàvem era una classicorra del quinze per tant ens agradaria segur. Es pot dir que es una alpinada de cara nord al Pirineu Oriental: salvatge, obscur, accés amb neu... però a una paret típicament de la zona, paret de gneis monolític i d’excel•lent qualitat i aproximació i descens de rollo easy life.
L’accés a la paret és del tot agradable en una horeta escassa d’aproximació des de el refugi de Cortalets i a mesura que ens anem apropant a la paret tenim una vista d’alló mes salvatge de la tapia. S’alça des del fons de la tancada vall glacial que forma el Canigó i el pic Barbet i on escassament hi arriba el sol. La paret, des de aquesta perspectiva, s’observa del tot llisa i monolítica sense cap línia evident que la defineixi i això fa augmentar encara mes la sensació d’altura i salvatgia. La imatge que es té des dels agradables prats del refugi de Cortalets és com la mateixa entrada a l’infern, com si Dante s’hagués inspirat en aquesta visió per descriure el descens a les tenebres a la Divina Comedia.
Havent localitzat fàcilment el gran diedre al centre de la paret un cop tenim una perspectiva frontal de la paret podem optar per entrar per diversos llocs, prèvia superació sense masses dificultats de la petita congesta de neu (alguns en diuen glaciar) i que hi ha permanentment al peu de la paret. Vigilant no calen ni piolet ni grampons. Nosaltres varem entrar per l’evident diedre de la via Mauber i que va fins a la repisa herbosa de la R1 que comparteixen ambdues vies. Ens va semblar la entrada més maca donat que la entrada original va per unes plaques no massa evidents. D’aquí continuem per l’evident i estètic diedre que dona nom a la via durant dos llargs. Dificultat màxima V+ molt equipat amb pitons. Un cop acabat el diedre cal sortir, una mica a l’aventura, a buscar el terreny més evident per unes plaques primer en tendència a l’esquerra fins a l’altura de la gran cova característica i d’aquí en tendència a la dreta per buscar la sortida habitual, sempre per terreny evident i fàcil. Hi ha una sortida directa per l’esperó que hi ha a sobre de la cova i que pot ser interessant coincidint aquest amb els ultims metres amb l’esperò de Chouca. El descens es pot fer caminant cap a l’esquerra de la paret durant 45 minuts per un camí de puta mare en direcció al refugi o bé per la bretxa Durier (de la paret cap a la dreta) i de nou cap al peu de via o bé aprofitar i pujar al Canigó. Aquesta segons alternativa, si no volem pujar al Canigó és la menys recomanable. Com dirien a Caranorte “Tope classica”
De Resenyes

La ressenya que duiem feta per l'amic Edu Sallent. Devia ser de una repetició de fa molts anys perque he hagut de modificar algunes coses, reunions i tal.... Ara ja està modificada.
De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

Reunions a la francesa...
De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

De Pic Barbet - Gran diedre

dijous, 13 d’agost de 2009

Ironies...

De Montserrat

Quina ironia, la setmana passada varem travessar tot el país i ens varem fotre una aproximació de dues hores i mitja buscant les millors fissures de Catalunya i no les varem trobar. Aquest cap de setmana, sense planejar-ho, anem a Montserrat perquè la meteo no pinta gens bé i ens trobem amb una via amb les millors fissures que he trobat mai en conglomerat, en calcari i moltes de granit. I això que només varem fer dos llargs perquè la pluja va acabar fent acte de presencia però els llargs que varem escalar i el que es preveia per endavant em dona força per afirmar amb tanta rotunditat que es tracta de una de les millors vies de fissures de Montserrat. Que ja és molt... Aixó, sumat a la agradable aproximació, fa que ens dugéssim una més que agradable sorpresa sobre aquesta via, oberta fa relativament poc i sobre la qual, la única informació que tenia era una ressenya sense cap comentari al llibre d’en Picazo, “Ascensiones de leyenda” pero que ja em va cridar l’atenció des de el primer moment. Quan la ressenya et recomana portar un joc de friends complert amb les talles mitjanes repetides el tema es converteix com a mínim en intrigant. Ara les expectatives es van convertint en realitat, una realitat molt més guapa del que havíem previst en un principi i vaig comptant el temps que em queda per tornar i acabar-la (si podem es clar...)
Penjo unes quantes fotos per anar fent boca i quan l’hagi pogut repetir (que serà aviat) faré un post de guais amb tota la informació. No entenc com no és una clàssica...
De Montserrat

De Montserrat

De Montserrat

De Montserrat

De Montserrat

De Montserrat

De Montserrat

dimecres, 5 d’agost de 2009

Mestres-Lleonart a les Torres de Bassiero. La caiguda d'un mite.

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

La caiguda d’un mite que fa molts anys que s’ha anat forjant sempre és la més dura. Et vas creant una imatge amb tots els imputs que vas rebent al llarg dels anys però aquesta imatge no vol dir que sigui ni molt menys la real. Frases lapidaries com “Ens esperen vuit llargs de fissures com n’hi ha pocs al Pirineu Català” et van matxacant al cap una idealització que quan tastes la realitat, el cop et deixa baldat, però a la vegada fa néixer al mateix moment un sentiment d’alliberament de les cadenes que et tenien lligada la voluntat durant tots aquells anys que havies somiat aquesta escalada i que només marxa quan decideixes emprendre tu mateix l’aventura del descobriment de la veritat. I això és el que m’ha passat amb la Mestres Lleonart de les Torres de Bassiero. Tot comptant, potser ja fa 12 o 13 anys que conec la existència d’aquesta via. Va ser arran que vaig adquirir el llibre “Roca Lliure” de l’Alfons Valls on, a les ultimes pagines on sortien una sèrie de ressenyes de vies guapes a Catalunya, que vaig començar a forjar-me aqueta imatge de petit Yosemite a casa nostra. Malgrat tot, degut a la complicada logística que representa emprendre aquesta escalada, vaig anar posposant estiu rere estiu la repetició d’aquesta via tan llargament desitjada. No va ser fins aquest any que en Parrella va començar a tatxar les vies ressenyades a la bíblia d’en Soldevila (que també inclou la via) que se’m va despertar aquella espurna que es necessària per emprendre qualsevol aventura. Així, amb en Xevi i en Parrella quedem per tatxar de una vegada per totes una de les vies que feia més anys que teníem pendents.
Després de valorar diverses alternatives logístiques varem optar per agafar un taxi a Espot i pagant un preu insultant ens va portar fins al refugi d’Amitges. (el servei regular de taxis comença a les 9.00 del matí però amb antelació es pot encarregar el trajecte per una altra hora) D’aquesta forma, malgrat allargar l’aproximació, t’estalvies 400 metres de desnivell respecte l’aproximació des de la Ratera i fa que ambdues alternatives sigui idèntiques de durada però una molt menys dura que l’altra. L’aproximació és molt caòtica i tot i no ser molt llarga en quan a distancia si que tardes les dues hores i mitja de rigor pel fet de transcórrer per un terreny sense camí marcat i havent d’esquivar constantment uns blocs de tartera enormes. Trobarem una corda fixa per superar un ressalt i de tant en tant alguna fita fins a les agulles de Bassiero (no confondre amb les Torres de Bassiero que es on hi ha la via) on t’has de desviar a l’esquerra per anar a buscar la via al fons de la vall. Només l’aproximació sola ja val la pena. Una excursió guapíssima per una vall solitària i salvatge i on els ulls dels escaladors queden completament embaladits per la multitud de possibilitats i línies màgiques que van sortint a cada pas. Al fons de la vall, delimitat per un circ aparentment infranquejable de parets, hi ha el cim de Bassiero i fent-li de contrafort, les Torres de Bassiero. Frontalment, no deixa de ser una paret amb alguna línia que defineix la seva forma. Es de perfil on s’endevina la complicada estructura de la paret, amb la primera torre, la agulla xica, la segona torre...formant un caos d’agulles esmolades que retallen el cel.
Nosaltres només varem fer la primera agulla i varem quedar completament satisfets, no per les suposades “millors fissures de Catalunya” que ens va decepcionar infinitament, sinó perquè l’escalada de la primera agulla ja suposa tota una ascensió en si mateixa, salvatge, difícil, aèria i amb un cim tan estret i vertiginós que et fa plantejar inclús les raons més bàsiques del perquè emprenem aquest tipus d’empreses. Des de el cim estant, varem veure l’aparença de la segona torre i aquelles tan anelades fissures de pel•lícula continuaven sense aparèixer, per tant decidim rapelar fins al terra i donar per acabada la excursió.
Per la via cal portar un joc de friends (Camalot fins el tres, blau), un de tascons, algun universal o pla pel pas de 6a del tercer llarg i el Camalot numero 5 (el verd més gordo) per l’Off-width del segon llarg i començament del tercer. Portàvem alguna ressenya que deia de portar el Camalot numero 4 (lila) i la cara de capullo que se’m va quedar quan me’l vaig treure del portamaterial, el vaig anar per posar i ni tocava vores va ser monumental. Sort del roc empotrat que hi ha a l’inici i algun alien precari que vaig poder col•locar perquè si no el llarg el feia a pel.... També dir que el pas de 6a del tercer llarg es de difícil equipar amb assegurances flotants i per tant es recomanable dur algun pitonot (si ets un master no cal). Hi ha un pitó amb unes cintes ja molt amunt i un tascó abandonat que a en Xevi se li va petar el cable i va fotre una volada. Per tant preveure algun invent per aprofitar el tascó, ara amb el cable trencat. Les reunions tenen totes com a mínim dos pitons i sempre son a llocs evidents. El descens fins a terra, amb dos rapels: un de 30 metres fins al coll de les dues agulles i un de 50 metres fins al terra. Nosaltres portàvem la ressenya del Ballart al Roca Lliure (inservible), la del Soldevila de les 100 millors i una que tenia en Parrella de l’any 94. Al final, de la suma de les dues ultimes varem trobar la informació necessària per encertar la via. Les penjo més avall. A banda d’això, de fissures de somni, més aviat poques, això no és el ianqui, i recorda més aviat la escalada pel gneis de Vallter que les vies de més enllà dels mars.
Com ja he dit ,tot i la decepció que ens varem endur pel mite de fissures californianes que ens havíem creat, la escalada, com a mínim de la primera torre, ja val completament la pena per altres raons de les que es prediquen a les diverses publicacions de referència. Això si, cal tenir una mentalitat més aviat calssicorra per animar-te a anar-hi i disfrutar de l’escalada.
De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Resenyes

La ressenya d'en Soldevila "Les 100 millors escalades de Catalunya"

De Resenyes

De Resenyes

La ressenya d'en Gelabert de l'any 94

Hi ha moltes mes fotos a l'album web (clicar a sobre de qualsevol foto)

dimarts, 4 d’agost de 2009

Solstici d’Estiu, el naixement de una gran clàssica moderna.

De Pedraforca - Solstici d'Estiu

L'off-width del primer llarg per comença a escalfar...

L’Edu em va passar la ressenya de la via que acabaven de obrir a la cara Nord del Pollegó inferior just al final de l’estiu i ja no vaig tenir temps ni de plantejar-me anar-la a repetir. De seguida el fred i l’hivern s’instal•laren en aquests vessant de la muntanya amb la intenció de passar-hi una llarga temporada i el nom de la via, Solstici d’Estiu, va quedar completament obsolet. Amb la arribada de la primavera, vaig començar a sentir que molts dels companys de la comarca s’acostaven a repetir-la i la sensació era molt positiva en general. En el meu cas, inclús sense conèixer cap opinió al respecte, ja estava molt interessat a repetir-la. Primer de tot perquè l’havien obert uns amics i amb això n’hi havia d’haver-hi prou, però a més la via va per una paret que sempre m’ha agradat molt i la línia, com a mínim des de la ressenya, es veia del tot atractiva. I certament, les expectatives es varen complir.
La via va paral•lela a la Font, per un sistema de fissures de totes mides que la fa completament lògica i li dona aquella reminiscència clàssica que tan ens agrada. La roca es bona excepte algun tramet molt puntual als llocs més fàcils i es que en definitiva som a la cara nord i això ves la tònica general. La via comença per la fissura que neix a la tartera i oberta en altres temps seria la entrada directa a la Font. En aquest cas, no es cap variant de cap via, sinó que és el primer llarg de la Soltici d’Estiu, amb un difícil Off-width protegit amb un espit i que ens farà suar la cansalada només de començar. Ràpidament la via es desvia cap a l’esquerra i enllaça de nou més fissures. Continua enllaçant línies lògiques de totes menes amb una escalada semiequipada amb pitons i espits i una dificultat clàssica de V+/A1 fins al tram intermig on un parell de llargs de IV/IV+ ens posen al peu del mur final, l’espectacular últim llarg. Hi ha una sortida alternativa que busca les canals de l’esquerra per fugir davant la imponencia d’aquest últim llarg però com que els escaladors som més aviat uns personatges amb ment perversa, de seguida apartem aquesta primera temptació i ens anem preparant per afrontar aquest últim llarg, un escut completament vertical amb una fissura que el ratlla en tota la seva longitud i que ens ofereix uns passos d’encastaments molt estètics. Escalada en lliure difícil però gracies al seu equipament es deixa anar fent...
De material mola portar els tascons i sobretot els friends, des de Aliens fins al Camalot del 3 (blau) amb les mides grosses (groc i blau) repetides. També es poden portar mides més grosses perquè de fissures n’hi ha de totes menes però cal dir que sense aquests també es passa.
De Resenyes

La sortida va molar molt perquè tot parlant amb uns i altres, al final varem ser tres cordades osonenques les que varem acostar-nos a repetir la via, cadascú al seu aire, però compartint les sensacions que ens oferia la via. Per una banda, els masters Miquel Cases i Marcel Domenech. Aquests que tirin davant i ja ens trobarem a dalt... En segon lloc en Gerard Peix i l’Oriol Urgell, que ens tirin una corda si quedem cardats i en últim pero honrós lloc, en Xevi i jo, a la nostra bola i animant al cotarro amb la tranquil•litat que dona portar uns cracs a davant. Va ser una sortida multitudinària per tastar la feina feta per aquests companys i abans no es converteixi en una clàssica moderna
De Pedraforca - Solstici d'Estiu

De Pedraforca - Solstici d'Estiu

De Pedraforca - Solstici d'Estiu

De Pedraforca - Solstici d'Estiu

De Pedraforca - Solstici d'Estiu

Flipant amb la placa de l'ultim llarg.
De Pedraforca - Solstici d'Estiu

De Pedraforca - Solstici d'Estiu

Els coleguis...

Publireportage del nenivan gracies a les fotos fetes per en Xevi. Encara tinc la camera espatllada...