antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dilluns, 25 de maig del 2009

Doblet al Gorro: la Stromberg i la Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

El primer cop que em varen parlar de l’Stromberg del Gorro ja em va donar bon feeling. Jo mai havia sentit a parlar d’aquesta via i en Miquel Perez me la va recomanar fa poques setmanes durant un sopar on el monotema d’entre tots els comensals va ronda exclusivament entorn del climb. En una associació rapida d’idees de seguida vaig relacionar el nom d’aquesta via amb la passió que tenim a casa per les andròmines antigues i la imatge d’un dels cotxes més emblemàtics de Citroen em va venir al cap. Per tant, al cap de poques setmanes érem al peu de via per repetir-la. No ens podia defraudar, entre la recomanació d’en Miquel (sempre encertada) i la implicació emocional amb el nom el tema pintava bé per força. Varem poder coordinar una sortida d’aquelles de guais, cinc tios dins un cotxe amb una paret comuna i poques ganes de passar-les putes, buscant la bona roca, la temperatura ideal i la línia més estètica. Ens repartim en dues cordades: en Xevi i el seu germà Jordi s’en van a la Magic Line i en Miquel Vilaplana, en meu germà Carles i jo a l’Stromberg, dues línies molt semblants pel que fa a llargada, dificultat i logistica que ens permetrà escalar simultàniament i amb una mica de llet poder-nos dir les parides que tan ens molen d’una via a l’altra.
La Stromberg, efectivament no em va defraudar. La roca es de putissima mare, molt erosionada, amb uns bolos Rigleros que flipes gens habituals a Montserrat. És bastant vertical pero amb la bona presa que hi ha i amb reequipament a càrrec de l’orquesta Parabolt això no resulta un problema, al contrari, contribueix a poder centrar-te en gaudir de l’espectacle. A més, bastant ombra durant tot el dia. El que deia, de guais. L’únic pas una mica menys guapo és a l’últim llarg que hi ha un pas de bloc de 6a enmig de les rampes ja fàcils que ens menen al cim. Però tampoc li farem ascus....
Després d’aquesta escalada i mentre esperàvem a en Xevi & Co. que acabessin la Magic Line ens anem avall per mirar de fer alguna altra via i arrodonir la jornada (i es que últimament amb una sola via ja no en tenim prou joder...). Ens decidim per una via oberta no fa massa temps paral•lela a la Estasen ( o com la coneix la majoria de la gent: aquella ferrada per baixar del Gorro): la Bohemian Rapsody. Res a veure amb la Stromberg: una escalada de finura Montserratina com diria el Picazo, un 6a plaquero assegurat mínimament amb espits del 8, seguint la lògica de la roca i assegurant allá on la paret permet parar-se per posar una xapa; la via ha set previsiblement oberta per baix i això es nota. Em pensava que ja no s’obrien vies d’aquest tipus, que la gent volia parabolts a mansalva i pocs problemes. Va ser una agradable regressió al passat... El primer llarg això, un 6a de finura i assegurances justes, segon llarg de IV+ i assegurances encara més justes i al tercer ens anem cap a la via del costat que sembla tenir un final molt més guapo, un pas de bloc de 6a i fins al cim del Gorro, aquest ja més ben assegurat. En definitiva, una bona alternativa per combinar de baixada del Gorro i en general una bona jornada d’escalada i disfrutada per nosaltres.
De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

No ho he comentat pero primer varem anar a esmorzar a Monistrol que si no la mare em renya perque sortim amb la panxa buida.

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

El primer llarg, la bona roca i la bona presa permet forçar el rotpunkt.

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

Aquestes dues ultimes ja és a la Bohemian Rapsody

dimarts, 5 de maig del 2009

A la descoberta de noves linies a parets desconegudes.

De El petit tresor

En Xevi buscant la clau del tercer llarg. Navegació per plaques de V a l'inici del llarg.

Ens varem quedar tan flipats fa quinze dies de la paret que ens va descobrir la Eulalia que no hem pogut esperar més temps a tornar-hi. Part d'aquesta bona sensació és sens dubte fruit del factor exploració que té cada sortida a aquest racó del Montsec i augmentat també pels dies que hem trobat, amb la verdor desbordant arreu i els rius i rieres a vessar d'aigua, reconec que quelcom poc habitual al Montsec. Així, com que de vies obertes només n'hi havia una, només ens queda una alternativa i és ben evident: obrir-les nosaltres mateixos.
Després de tants anys esclant junts i compantint projectes, poc necessito per coneixer les intencions d'en Xevi i de seguida vaig saber que el que més li atreia era l'evident esperó que delimita la paret per la seva banda esquerra. A mí em tirava per igual aquesta linia i les plaques centrals pero aquestes ultimes, amb el nostre nivell, i si volem que quedi una cosa ben acabada, implica despenjar-se per dalt i deixar-ho arreglat per disfrutar del mirall de pedra. Més endavant en parlarem... Igualment, de seguida que li varem comentar els plans a en Miquel i l'Eulalia poc els va caldre per que també s'hi apuntesin.
La via comença per l'esperó de l'esquerra de la paret i en un llarg de 40 metres i amb passos de fins a V+ arriba a la evident espatlla que fa la paret a la seva esquerra. Seguint per l'evident diedre que continua per l'esperò fem el segon llarg. 30 metres i IV+. El tercer ja implica enfrontar-se de cara a la placa que neix ben be a la segona reunió i navegant per ella arribem a trobar,a la segona meitat del llarg, un diedre que ens mena a la tercera reunió. Ben llarg aquest: 45 metres i V. L'ultim, sense problemes, resseguix el que queda d'esperò fins al cim, ara ja ben ajagut, amb una escalada de III+ i 60 metres. Ens va molar posar-hi algun que altre parabolt per assegurar certs passos i reunions i conduïr la linia el més recte possible tot i que buscant i rebuscant es pot assegurar completament i amb certa decencia amb pitons i assegurances flotants pero la nostra intenció era que quedés una linia susceptible de ser repetida per una majoria de cordades i no convertir-la en quelcom marginal. El nom i la ressenya haurà d'esperar una mica perque ens em pres la llicencia de considerar aquest sector com un "secretivo" i encara ens queda feina per fer. Evidentment, no pretenem guardar el secret de la ubicació d'aquest lloc eternament i un cop acabem d'obrir les linies que ens em proposat ho publicarem, ho prometo. Només agrair els que aneu seguint aquest blog per l'interés que mostreu sobre aquestes vies i que aquest interés no decaigi quan publiquem la infomació i vulgueu anar-les a fer. De fet, obrim aquestes vies perque la gent les repeteixi i ens poguem anar retroalimentant entre tots la flipada per l'escalada.
I com que el cap de setmana era llarguet i la motivació continuava ben alta, vaig tornar a quedar amb l'Eulalia, en Jordi (un saludu) i la Judit per començar a mirar-nos les plaques centrals. Crec que sortiran uns llarguets prou macus d'escalada equipada. Ja varem deixar bastant enllestit la part de dalt de tot. Potser el proper dia que tornem ja tindrem una altra via al pot.
De El petit tresor

La Eulalia acabant el primer llarg. Aixó pinta bé.

De El petit tresor

La essencia de la obertura de vies. Escalis més o menys i la via quedi més o menys guapa el que està clar és que sempre aniràs carregat fins els collons.

De El petit tresor

La Eulalia obrint l'ultim llarg

De El petit tresor

De El petit tresor

De nou al cim