antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 22 de juliol del 2009

El precari ball a la Somni de Pedra de la Cara Sud del Pedraforca

De Pedraforca - Somni de Pedra

Suposem que em fessin triar una zona on retirar-me a escalar, o sigui que em passés la resta de la meva vida escalant allà i renunciés a enfilar-me a qualsevol altre lloc. Però vull dir que m’obliguessin sota pena de mort a renunciar a visitar les moltes zones que tenim i que només ho pogués fer al lloc on triés. Triaria sens dubte Montserrat. Però si encara em fessin afinar més i m’obliguessin a triar, no una zona, sinó una paret, encara que hagués de repetir les vies, llavors hauria de fer cas al meu cor i triaria la Cara Sud del Pedraforca. I ho tindria fàcil, perquè no existeix paret més perfecta, amb la roca tan bona i amb uns moviments tan estètics a qualsevol via que triïs en molts quilometres a la rodona. Ja porto unes quantes visites a aquesta vessant de la muntanya reservada exclusivament als escaladors i cada cop que, venint del refugi arribo al collet que marca la inflexió entre el vessant nord i el vessant sud de la muntanya el cor em fa un salt. I és que encara no he assimilat completament la bellesa de la imatge que es té des d’aquest punt de l’aproximació de tot el perfil de la paret, amb la seva monolítica línia i la seva lleugera inclinació constant des del peu de via fins al cim de la paret. Només de veure aquesta imatge ja vols estar enfilat en la dansa precària d’adherència i passos tècnics que t’obliga a ballar la muntanya. Però es una dansa que, malgrat venir imposada, venim a buscar conscientment i un cop em acabat el ball la recordem amb nostàlgia durant molt de temps fins que no planegem una propera sortida per repetir la experiència.
Aquest dissabte, amb en Xevi, varem voler donar-nos la dosi periòdica que necessitem d’aquesta paret i, seguint els consells de l’evangeli escrit pel profeta Soldevila i conegut per tothom com “Les 100 millors escalades de Catalunya” varem decidir tatxar una de les recomanacions del llibre: El somni de pedra. La meteo acompanyava i és que a la Sud del Pedra pots escalar amb màniga curta a ple hivern amb tot nevat o a ple estiu estar cargolat en una reunió pel fred. Només cal vigilar l’estat del cel i que no t’enganxi una tempesta de mitja tarda a plena via. Contra tot pronòstic, aquest no era el cas i ens decidim anar-hi. I ben fresquets que varem estar...
La via es troba completament equipada amb molts espits, bastants claus, algun parabolt i pocs burils i tot i així mola portar alguns aliens per completar algun tram estre xapa i xapa (molts pocs passos). En quan a la dificultat, comentar que els llargs més difícils son els tres que hi ha abans de la feixa, tots tres de 7a, però es poden trampejar bastant. Tot i així, nosaltres, que no fem aquest grau ni de conya, anàvem forçant en lliure fins a 6b/6b+ i la varem fer amb uns pocs A0’s tan sols. A banda d’aixó, poques coses remarcables es pot dir de la via, perquè gran part de la bellesa es troba en la monotonia durant els vuit llargs i que arribant al cim t’acaba supurant pels porus de la pell la sobredosi d’escalada tècnica i d’adherència que t’has fotut començant en aquest punt un cercle viciós que no torna a començar i no es veu recompensat fins que no has tornat a aquesta paret a repetir alguna altra via.
Comentar per últim, que la ressenya del Soldevila marca un A0 després de l’avantpenultima reunió quan en realitat aquest es troba abans. Hi ha l’A0, arribes a la reunió al costat de l’arbre i després ve el llarg de 6a tot en lliure. Res important...
De Pedraforca - Somni de Pedra

De Pedraforca - Somni de Pedra

De Pedraforca - Somni de Pedra

De Pedraforca - Somni de Pedra

De Pedraforca - Somni de Pedra

dijous, 16 de juliol del 2009

La Lotus a l'Aeri. Escala o vola.

De Lotus a la paret de l'Aeri

Montserrat sempre ens acaba cridant amb els seus cants de sirenes i mai ens hi podem negar. Sigui per una causa o una altra duem una temporada que acabem anant a aquest lloc tan màgic per nosaltres, que ens embolcalla amb un aura d’energia provinent dels elements més basics de la natura i que fa que tornem una vegada i una altra a tastar els nèctars que ens ofereix sense demanar aparentment res a canvi. No és tracta de una qüestió de falta d’alternatives o imaginació per anar a altres llocs a escalar (els projectes son molts i variats) sinó que una via porta a una altra, un projecte encén la espurna de un altre i aixó fa que setmana rere setmana ens trobem penjats dels seus plans verticals buscant quelcom que no sabem que és però que fa que aquesta recerca ens ompli de plaer tots els sentits.
Aquesta setmana varem optar per la Lotus de la paret de l’Aeri. Sabíem perfectament que no ens podíem deixar enganyar per l’aparença que fa la via sobre la ressenya. Uns comentaris com ara “via prefabricada por arriba con paraboles” pot induir a un error que pot fer miques qualsevol intent d’enfilar-s’hi. Certament la via està completament equipada amb parabolts i espits i malgrat una mica de rovell que cobreix alguna xapa és una via completament segura. Això, sumat a un grau relativament assequible, faria d’aquesta una via comercial que veuria repeticions cada setmana i no és així. Hi ha d’haver algun misteri que faci que aquesta via mantingui una certa fama de compromesa. I és així, es va descobrint a mesura que vas pujant i vas encadenant llargs. Veus que la distancia entre xapes és aquella que malgrat no ser excessiva si que fa que com a mínim t’ho hagis de mirar i a més la roca no ofereix massa alternatives. Vull dir que l’escalada és una de les més fines que he trobat al llarg de tots els anys que fa que escalo a Montserrat i a més has de tenir una visió molt clara del recorregut perquè un error de visualització del camí a seguir et pot dur a un carrer sense sortida que donaria lloc a una volada (recordem que hi ha una certa distancia entre xapa i xapa). Sense anar més lluny, després de alguns anys sense posar a prova el material, em vaig veure volant al cinqué llarg degut a un error per part meva per trobar el camí encertat. S’ha de tenir molt clar per on passar i no cometre cap error. A banda de uns passos tècnicament difícils als primers metres del segon llarg (6b) els llargs mes compromesos son els dos que hi ha després de Plaça Catalunya, un cop s’ha creuat amb la GESAM, el cinqué i el sisé llarg: llargs molt sostinguts en V+ i algun pas de 6a, finíssims, i completament obligats no permeten error, s’ha d’encertar el camí....o volar.
Però no tot és tan negre com ho pinten, sóm a l’Aeri i aquí cal venir mentalitzat, tothom ho sap. Si venim amb el cap com cal, la via es disfruta al màxim perquè t’obliga a treballar al 100% i s’arriba al cim amb una satisfacció màxima, la via és molt estètica, hi ha bona roca i cal escalar-hi. La recordarem per algun temps...
Per cert, hi vam anar amb el Xevi i en Marcel (quin crac...) i de material res a dir, les cintes i prou. Si es vol dur pes et pots carregar les butxaques de rocs i així no hauràs de treure els friends de casa, que llavors es perden...
Les afotos usurpades vilment un altre cop del blog d'en Xevi. Gracies nen, al final t'hauré de pagar la birra....
De Lotus a la paret de l'Aeri

De Lotus a la paret de l'Aeri

De Lotus a la paret de l'Aeri

De Lotus a la paret de l'Aeri

De Lotus a la paret de l'Aeri

De Lotus a la paret de l'Aeri

De Lotus a la paret de l'Aeri

divendres, 10 de juliol del 2009

GEDE a l'Escorpí o Gran Xemeneia d'Agulles. Estil Santacana

De Gede a l'Escorpi

Entra el calor i és el moment de buscar el moment per fer aquells projecte que queden a les cares més arrecerades de Montserrat, que no son pocs. Un d’aquests projectes, llargament esperat, és la GEDE de l’Escorpí o altrament dit la Gran Xemeneia d’Agulles adjectiu que fa honor al seu nom i es que més de la meitat de la via va per una xemeneia de somni, al més pur estil Santacana. Així, els tres primers llargs ressegueix amb una escalada combinada entre el lliure i l’artificial uns díedres de roca típicament de cara nord d’Agulles i equipament del rollo, molt verticals i una mica precaris.
A partir d’aquí, comença la xemeneia i a flipar. Comença fàcil i es deixa equipar bé però a mesura que anem pujant i guanyant llargs es va complicant el tema fins que s’arriba a l’inici de l’últim llarg, on uns passos del tot agònics al principi donen pas progressivament a uns metres molt més agradables de fer. Es com una mena d’orgasme on un cop superat el punt crític tot es torna embriagador i de colors pastel. Poca cosa puc dir més sobre la via perquè vaig anar tota la estona de segon ja que arribant a peu de via em va venir LA PAJARA. Sort que en Xevi i en Miquel van tirar endavant perquè jo de segon ja les vaig passar reputes i això que les xemeneies em molen un munt...
No hem vaig prendre ni la molèstia de fer fotos, primer perquè tinc la meva maquina txungada i segon perquè anava tan grogui que ni vaig pensar a demanar la càmera als coleguis per fer-los alguna. El cas es que he fet un “guardar imagen como...” de les que té penjades en Xevi al seu blog i a córrer.
De Gede a l'Escorpi

De Gede a l'Escorpi

De Gede a l'Escorpi

De Gede a l'Escorpi

De Gede a l'Escorpi

De Gede a l'Escorpi

De Gede a l'Escorpi

De Gede a l'Escorpi

De Gede a l'Escorpi

De Gede a l'Escorpi

dimecres, 8 de juliol del 2009

L'Autodrom de Terramar. Descobrint el patrimoni oblidat del nostre pais.

De perversió vertical

La passió pel climb porta implicacions més enllà de les propiament relacionades amb la vertical i el fet esportiu. Una d'aquestes, i potser la que més m'atrau, és la eterna recerca del desconegut que implica tenir una curiositat molt gran. Un neguit o inquietud que no s'acaba mai per coneixer alló que ignorem i que només cal tenir la voluntat d'anar-hi per descobrir-ho. Igual com en una via que no em fet mai i que cal tenir les ganes per anar-hi, hi ha molts altres aspectes de la vida i/o llocs que ens prenem amb la mateixa intensitat aquesta voluntat de coneixer alló que no coneixem.
Em va passar ara fa un temps tot mirant el programa del canal 33, "Material sensible". El programa anava de recuperar totes aquelles gravacions de cine que havien fet a principis de segle gent particular i anonima, que mai havia sortit a la llum i que evidentment tenia un gran valor documental pel fet d'haver-hi tan poc material grafic d'aquesta epoca. Un d'aquests capitols repassava el material d'un que era molt aficionat al mon del motor i es pasava el dia gravant al circuit de Montjuic, el Rally de Sitges i altres curses d'aquestes que es feien abans. Un d'aquests reportages que va fer va ser al circuit de Terramar i a l'acte vaig flipar. Un circuit oval rollo Nascar amb aquells peraltes tan guapus a Catalunya i no en sabia res... Em vaig proposar investigar mes sobre el tema i realment l'assumpte era del tot desconegut. Vaig descobrir que el circuit era a Sitges i que en l'actualitat es troba completament abandonat pero perfectament reconeixible.
Es va construir a l'any 1923 i en aquell moment va ser el segon circuit d'Europa després del de Monza pero va tenir tan sols uns pocs anys de activitat. Aviat, les grans perdues que donava va provocar que els propietaris s'el venguessin i en l'actualitat està integrat dins una finca rustica. Tot i així mola molt anar-lo a veure ja que el traçat es conserva perfectament anant en compte aixó si que no t'enganxi el propietari que es veu que no li mola gaire que es visiti. En aquest pais es valoren les coses pel rendiment economic que donen i no pel que representen o pel que havien estat. Aixi anem...
De perversió vertical

De perversió vertical

De perversió vertical

De perversió vertical

Fotos de l'epoca quan es celebraven curses de nivell mundial. Usurpades de "craksracing.com"

De perversió vertical

De perversió vertical

De perversió vertical

De perversió vertical

Al fons es pot veure al complet el traçat del segon peralte.

De perversió vertical

De perversió vertical

dimecres, 1 de juliol del 2009

Crònica de dos caps de setmana d’escalades:

De escalades a osona

Al tercer llarg de la via de l'Equipo A al Morro del Quer, escalades Osonenques al 100%: roca txunga en un entron guapissim.

Se m’acumula la feina i això fa que em retrasi en la publicació de la ressenya de les nostres grans asanyes setmanals. Fa ja més de una setmana, fa dos dissabtes, varem quedar amb en Xevi per anar a Montserrat. Els plans inicials els varem haver de refer just al pàrking de Santa Cecilia perquè les pluges habituals de tarda i una ressaca bastant important per part meva ens va obligar a canviar la idea inicial. Varem decidir buscar alguna via més aviat curta i que tinguéssim garanties d’acabar-la per la meteo i en tot cas llavors fer-ne una altra. Varem acabar triant la Perez Verges del Cavall, una petita gran clàssica. Els dos llargs inicials, a sota la berruga, surten bastant en lliure i a vista però molt collats per nosaltres, 6a molt i molt fi, forçant algun tram original de Ae. A sota la berruga es supera en Ae però el tram on es separa de la travessia de la Gam ha saltat una xapa i això t’obliga a aplicar l’enginy per passar còmodament o la força bruta per superar-ho d’una forma no tan elegant. Fins al cim de la berruga sense problemes combina el lliure i l’artificial. La via es va reequipar molt encertadament fa uns anys amb espits tot i que es varen conservar moltes de les Pes d’expansió originals. Amb unes quantes cintes i els estreps per la zona de la berruga es passa sense problemes.
Baixant al coll del Cavall varem aprofitar les circumstancies del dia per repetir una altra clàssica que cap dels dos tampoc havíem fet: la GAM, que recorre la fissura paral•lela a la via normal. Es travessa per sota de la berruga amb un tram en origen de Ae però que ara es pot forçar bastant en lliure fins ben be arribats a la reunió on es complica el tema. La reunió es molt espectacular, completament penjada a l’inici del diedre i amb tot el pati que s’obre cap a la cara nord a sota els peus, molt guapo. La gracia de la via, el díedre que recorre la berruga conserva encara tot l’encant de les clàssiques d’època, la roca hi és bona i amb el material que hi ha emplaçat es pot passar tot i que es perfectament possible de reforçar qualsevol pas.
De perfil

Al primer llarg de la Perez Verges.

De perfil

Travessia de la Gam

I baixant per la canal del Cavall encara varem tenir ganes de provar el primer llarg de la via l’Enigma del Cid no se que, un 6a que concentra totes les dificultats a les dues primeres xapes, o sigui colladissim, i que ens va sortir a vista. Total, que al final ens varem fer un fart d’escalar en contra de tot pronòstic.
De perfil

Al cim del Cavall

El diumenge varem quedar per fer una matinal amb en Miquel Vilaplana, en Parrella i l’Aran i aprofitar per ensenyar-los el sector del Morro del Quer a Sant Quirze. Sempre em mola portar a gent a escalar aquí per que em dona molta satisfacció veure com disfruten en vies que has obert tu mateix i que la feina i esforç que hi has dedicat no ha set en và. En Miquel i jo ens em varem anar a fer la de l’Equipo A i en Parrella i l’Aran a provar la flipant fissura del primer llarg del Damocles impertorbable i la Cola Jet. Una matinal molt guapa sobretot per gaudir del paisatge d’aquest lloc tan màgic per mi i els que el descobreixen per primera vegada de seguida en queden enamorats.
I aquest finde no vaig poder quedar amb en Xevi, que ja es estrany, bàsicament perquè ell escala el dissabte i jo m’ho vaig haver de muntar per diumenge. Vaig quedar de nou amb en Miquel Vilaplana i amb en Manel Orbai per anar a la cara nord d’Agulles. Les propostes eren variades però al final varem optar per la Bages 40 aniversari o alguna cosa així. Molt artificial equipat en roca no massa bona i que en quatre llargs supera la muralla nord per la zona de les Sabines. Varem combinar-la automàticament amb la xemeneia Santacana també de les Sabines (aquesta molt clàssica i guapa) i en baixant amb la Drakkar noir, tot això sense descalçar-te els gats. I és que Montserrat té tantes alternatives que dedicant una vida sencera a escalar exclusivament aquí no les acabaries.
De Resenyes

De escalades a osona

De escalades a osona

De escalades a osona

A l'Equipo A del Morro del Quer