antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

divendres, 10 de desembre de 2010

Rosa d’Abril, un nom massa bucòlic per una via amb tanta mala llet.

De Montserrat - Rosa d'Abril

En Pep Vila ens va ficar aquest dissabte en un percal que el recordarem durant temps.

Amb en Miquel Vilaplana havíem quedat per fer alguna cosa però sense concretar massa cap on tirar. Aquests dies la meteo mana i cal estudiar-la a fons per no pillar i quedar més sec que un bacallà penjat d’una reunió. Amb aquestes, en Pep Vila ens proposa anar a fer la Rosa d’Abril al Serrat de les Garrigoses que es veu que fa temps que li ha recomanada l’Armand i té ganes d’anar a tatxar-la. Nosaltres, sense un pla millor que proposar i tot i sabent que hauríem de deixar tirar de primer a la bèstia parda en molts dels llargs acceptem l’oferiment ja que la situació de la paret la fa immillorable per aquests dies de rigorós hivern.

Vist amb perspectiva crec que hauríem d’haver fet cas als comentaris de la ressenya del rollo “... se convertirà en una clàssica de dificultat.” , “...com un empotraminento en el ultimo largo para dar la talla.” i ens hauria estalviat passar-les tan reputes. D’altra banda, pensant-ho bé, si haguéssim seguit un criteri tan conservador mai haguéssim disfrutat d’una via tan guapa perquè a la constant reticència que tinc envers aquesta paret per una bellesa de la mateixa més que discutible cal sumar-li una dificultat i una exposició amb la rubrica de l’ABC i d’en Ricard Darder.

Sabíem que ens podríem donar per contents si podíem fer algun llarg marginal de primer ja que els guapos (o diga-li, els difícils) els deixàvem per en Pep. Quin crac aquest d’en Pep, es va fotre el segon llarg (6c+) que va per una fissura desplomada del quinze on sight i equipant gran part dels passos. Únicament uns tristos ponts de pedra amb uns cordinillos ronyosos i alguna xapa al final del llarg donaven una mica de vidilla, la resta pim pam, anar fent i amunt. Per flipar.

Aquest segon llarg és una canya, un dels millors de la via i només de veure com el va fer en Pep l’únic que podíem fer era intentar no fer “gaire” el ridícul, de segon i gracies. Això si, de segon el disfrutes a fondo.
De Montserrat - Rosa d'Abril


Després, una vegada a dalt, a partir de la segona meitat de la via hi ha un diedre que marca V pelat. Ni de conya, com a mínim V+. No és que sigui un integrista del grau, ni molt menys, però amb la exposició que donen, un plus amunt o avall es nota. Aquest diedre, al final del llarg no és tan diedre i toca navegar per una placa completament desequipada on els Tricams varen triomfar.

L’últim llarg també de menció especial; aquí teníem “el empotramiento de dar la talla” i efectivament així era. Empotres de puta mare a equipar i al final de tot el pas per millorar la nota.

Com deia, la via és molt guapa però segur que no serà del gust de tots els paladars. Els comentaris de la ressenya són del tot encertats i per tant les repeticions brillen per la seva absència. En honor a la veritat cal dir que és una via que potser no m’hagués plantejat mai de repetir perquè la meva filla necessita un pare que li pagui les sabates. Tot i així anant amb un master com en Pep (i de segon) em sento capaç de ficar-me a molts fregaos com aquest encara que, no sé si us passa, tot i anant de segon passes igual de por. Bé, igual no però molta. Ja ho sé, és una por irracional; només de veure aquell cordill que t’assegura, el pati, el desplomasso que tens a davant, la dificultat.... et ginyes només de penjar-te a reposar i baixar el xiclet de la corda. D'altra banda, així em penjo menys i forço més en lliure....
De Montserrat - Rosa d'Abril

De Montserrat - Rosa d'Abril

De Montserrat - Rosa d'Abril

De Montserrat - Rosa d'Abril

De Montserrat - Rosa d'Abril

De Montserrat - Rosa d'Abril

dimecres, 17 de novembre de 2010

El mon vist de cap per avall a la via Mi primer amor al Pilar del Segre (Again)

De Pilar de Segre - Mi primer amor

Fa quinze dies que varem fer aquesta via i des de llavors que he estat traïnt l’autoobligació que em vaig imposar fa temps d’anar publicant totes les sortides de les quals en tingués afotos (Diguem que un post sense fotos no mola gaire no?)
El cas és que tot tornant de Canalda amb en Marcel ja fèiem plans per la setmana següent. El tiu estava súper motivat i sabia que aquesta via em tocava especialment la fibra i entre un i l’altre varem anar forjant el pla pel cap de setmana següent. Tots dos anàvem darrera d’aquesta via però cal reconèixer que trobar companys de cordada per vies tan acrobàtiques i laborioses costen d’aconseguir i per tant calia aprofitar aquest estat de gràcia.

La via no és que sigui un big wall, ni una via d’artifo de continuïtat com totes les que poblen el Pilar del Segre, més aviat seria una clàssica de dificultat, però la seva situació al santuari de l’Aid climbing i evidentment el segon llarg tot d’artifo acrobàtic (d’això no s’escapa cap via d’aquí) pel desplom més acusat de la paret ha fet que la gent no la repeteixi amb l’assiduïtat amb que son escalades altres vies de la Roca dels Arcs, Pas nou...

Mai he estat massa aficionat a descriure les vies llarg per llarg ja que això ja es fa a molts llocs de la xarxa i sempre m’he centrat més en l’aspecte emocional de cada ascensió que no pas en el vessant tècnic perquè crec que al final, el que busquem en cada ascensió és una experiència personal i introspectiva i cada via ens dona una vivència diferent, única i irrepetible; per això l’escalada no es fa mai avorrida.

En aquest cas faré una excepció precisament pel que deia abans, crec que no es repeteix massa perquè la gent li té una mena de mite per l’analogia inconscient i errònia que es fa amb les altres vies del Pilar i vull intentar amb aquest post que es repeteixi més del que es fa ara, ja que s’ho mereix. Ja ho he dit, és més aviat una clàssica de dificultat (per acrobàtica i laboriosa) que no pas una via d’artifo pròpiament. Cal dir però que originalment s’havia de pitonar a fondo i si que es podia considerar una via d’artificial però amb el temps, el reequipament, el canvi de mentalitat de la penya i el nou material s’ha convertit en una via, com deia, clàssica de dificultat. A tall d’exemple podem dir que es pot passar sense pitonar, únicament amb el joc estàndard de tascons i friends (el Camalot del #4 mola) i incloent en el nostre cas el Tricam blanc i negre (els més petits; quina canya aquestes talles...). El reequipament que han fet cal dir que és exquisit i encertat i ha sabut millorar els encants de la via enlloc de relegar-la al grup de vies destrossades.

La via es pot començar al peu del Pilar amb un llarg no massa recomanable degut a la qualitat de la pedra o bé entrar per la vira de l’esquerra. És el que varem fer nosaltres i crec que és més recomanable.
Desprès de la vira, el primer llarg es pot fer pràcticament tot en lliure amb passos molt espectaculars i a equipar gran part del llarg. Trobem diversos cordinos “reequipats” en molt bon estat en ponts de pedra i sabines que ens faciliten molt l’asuntu. Un llarg molt interessant.
El segon llarg és el d’artifo de rigor per tot el desplom. No és massa llarg i es troba pràcticament tot equipat excepte els primer metres del llarg fins arribar a la famosa sabina tarzanera. És en aquest petit tram on es concentren les majors dificultats de la via. Molta gent pitona un parell de passos però es poden posar els dos Tricams que deia (una mica precaris) i passar sense clavar. A partir d’aquí easy life en Ae fins a la reunió completament penjada. La guindola mola per qui hagi d’assegurar des de aquesta R. Pels fanàtics de les dades: es pot rapelar amb 40mts des de aquesta R fins al terra, a que no ho sembla?
De Pilar de Segre - Mi primer amor


El tercer llarg és potser el més laboriós perquè s’ha d’equipar en gran part i la verticalitat de la paret i la dificultat en free (6a diuen) fa que haguem de posar moltes peces i potser trampejar algun Ao.
El quart sense problemes. Desplomet sortint de la reunió i en lliure fàcil i guapu fins a la reunió que es fa a la feixa que serveix d’escapatòria però que curiosament no talla la continuïtat de la via.
De Pilar de Segre - Mi primer amor


Des d’aquí ens queden dos llargs en lliure (V+ el primer i IV el segon) dels més ben parits que he fet mai. Completament desequipats excepte un putu buril a la reunió però d’una bona pedra, una facilitat d’equipament, una estètica a dalt de tot del Pilar del Segre que... buaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!! Arggggg, cagumlou he tacat la pantalla.....
Valdria la pena pujar expressament al Pilar per repetir únicament aquests dos llargs però entenc que fotre’t la pallissa de pujar tan amunt per només dos llargs només està a l’abast de les motivacions més fanàtiques però el que seria imperdonable seria arribar fins aquí amb el temps suficient i no fer-los.
Vinga nanus us recomano que l’aneu a fer, disfrutareu tan com jo. Ja em direu el que.
De Pilar de Segre - Mi primer amor

Amb aquesta alçada no caldrà pitonar, ni passos txungos de Tricams...

Un slab mooooooolt llarg. Postres de music a Roca Narieda

De Roca Narieda - Postres de Music

Haig de reconèixer que no tenia massa expectatives quan en Xevi em va comentar d’anar a repetir la Postres de Music a la cara sud de Roca Narieda. Tenia ganes de tornar a sortir amb ell després de tants dies de no coincidir amb el company de cordada i per tant el vaig deixar triar: volia fer molts metres i posar una mica de metralla. Per la meva banda, una repetició a la que deien era la millor via de la paret, la Sal de frutas Eno, precisament amb ell mateix com a company de cordada, només em podia fer pensar que l’asuntu únicament podia anar a pitjor. I aquest pitjor havia de rondar per força el nivell de desaconsellable.
Diguem que la primera vista de la paret no enamora. Gairebé no té l’aparença de paret sinó de un munt de plaques superposades enmig d’una selva de bosc mediterrani i tal com deia, la part que semblava més recomanable eren les plaques que resseguia la Sal de Frutas durant la primera meitat de la via (la segona meitat és un altre tema).
De Roca Narieda - Postres de Music

Així doncs, amb aquesta sensació agredolça que em produïa aquesta paret ens anem a fotre-li l’atxasso; això si, prèvia topsia de fritanga al Tahussà de Coll de Nargò on sempre trobes algú de la tribu d’emboirats osonencs que també vol anar a fer mal per aquesta zona. Avui toca trobar-nos en Lluis Vila i l’Enric de Manlleu.
Al primer llarg ja vaig veure que potser m’havia precipitat en el meu judici i que calia donar una oportunitat a la via. Realment els cinc primers llargs de la via són molt recomanables i de l’estil que ens agrada: classicorros, semiequipats (utilitzant la definició correcta de semiequipats, o sia, no quinze xapes per llarg i posar un cam en un pas de III arribant a la reunió sinó una o dues xapes per llarg i la resta a equipar) i a més (no volem res...) buscant sempre les parts més estètiques de la paret per fer la via més atractiva. Si nosaltres haguéssim obert aquesta via probablement ho haguéssim fet amb la mateix mentalitat per tant ens varem sentir molt identificats amb els aperturistes i això ens va agradar.
El cas és que els cinc primers llargs de la via són bastant guapos i s’han d’equipar molts passos (ja mola), després hi ha un tram intermig de llargs més fàcils i ajaguts i finalment trobem els dos últims llargs que també son molt guapos, especialment el penúltim, placa de V+ d’adherència total i obligada, oju, que no exposada.
Doncs fent un acte de redempció interior la meva consciencia va haver de demanar disculpes a fi de recuperar l’equilibri còsmic per haver caigut en la temptació dels prejudicis infundats ja que al final la sensació que ens varem emportar de la via va ser bastant satisfactòria: llarga, semiequipada i malgrat una aparença de la paret a nivell macro molt decebedora a causa de la vegetació, quan estàs ficat i fas un anàlisi micro de cada llarg t’adones que la via ressegueix una linia del tot evident i que lluny d’evitar la vegetació amb extravagàncies estranyes t’adones que és la línia natural de la via la que no es veu afectada per la invasió vegetal. Curiós tot plegat.
De Roca Narieda - Postres de Music

De Roca Narieda - Postres de Music

divendres, 5 de novembre de 2010

El silenci Canaldero durant l'escalada a la via Amanita.

De Canalda - Via Amatista

Silenci. Algú ha escoltat mai el silenci? Sembla una paradoxa però no ho és perquè el silenci es pot escoltar, i n’hi ha de molts tipus. Hi ha el silenci que et deixa després de quedar eixordat, el silenci d’una sala d’espera buida, el silenci que queda després d’un allau... però jo estic parlant del silenci absolut. Tots els que he dit o altres que podem imaginar sempre són silencis amb matisos: un brunzit continu que passa desapercebut, un zum-zum que et perfora les orelles, l’aleteig dels insectes que volen a la vora... sempre hi ha algun element que trenca la perfecció d’aquest silenci encara que en un primer moment ens pugui passar desapercebut i ens sembli en aquell instant que estem davant del més perfecte dels sons, el no-so. Però jo estic parlant del silenci perfecte, l’absolut, com si l’aire, mitjà de transport dels sons, hagués desaparescut de tots els racons de la terra. És el silenci de Canalda. Inclús les gralles, els habitants més fidels d’aquestes parets, sembla que siguin conscients que viuen en un lloc sagrat on és imperatiu el guardar silenci per tal que els hi sigui permès de volar i habitar en aquest santuari; i únicament quan l’instint animal supera qualsevol tipus de subconsciència metafísica deixen anar un xiscle que trenca la màgia del moment. Realment una vivència única que ens farà preferir la solitud de les reunions durant l’escalada d’una via en cordada de dos que estar escalant aquell llarg mític d’aquella via amb la que tan havies somiat.
No ho vaig comentar amb en Marcel pero crec que ell també va pensar el mateix quan era ell el que s’havia d’esperar a les reunions mentre jo escalava. La via? És el de menys. A qualsevol lloc de la paret podríem haver viscut un instant tan transcendental. Li podem dir Falcon Crest, Somni Pirata o qualsevol altra però per parlar amb propietat li direm Amanita i és de justícia comentar que és una via molt recomanable, una clàssica a l’altura de la Fills del Vent o l’Estel.
D’una dificultat similar a aquestes manté viu el caràcter Canaldero malgrat la recent restauració amb bolts. Restauració no vol dir reequipament. Aquí podem trobar encara tot el ventall de l’assegurament més representatiu de cada època: pitons, burins, espits i parabolts i segurament la propera generació també contribuirà a mantenir inalterada l’herència que ens varen deixar els pioners de la paret amb el material que en el futur es cregui més convenient. L’únic que cal ensenyar-los és a respectar i ser conscients d’aquesta herència, com un patrimoni cultural que cal salvaguardar dels il•luminats que cada cert temps van destacant entre la majoria. La resta vindrà sol, la lògica s’imposarà si sabem raonar amb el raciocini cartesià. No cal ser un lumbreres, ni un guru de la ètica escalatoria per entendre les coses, l’únic que cal és lògica.
Buff, després de perdre’m per enèsima vegada per les divagacions de la moral que tan m’agraden tornem al tema. Portàvem la ressenya de l’Edunz que cal dir és impecable. La més petita ratlla o marca sobre el paper, lluny de ser un element superflu de caràcter estètic, ens dona una informació valuosa que sobre el terreny ens serveix per anar trobant el camí de la via sense massa dificultats. Cal destacar per la seva bellesa els tres primers llargs i el penúltim però també cal esmentar, en aquesta paret més que mai, els llargs més Canalderos. El segon sembla que no però ja flipes i més amunt, al cinquè llarg, t’adonés de la causa que fa que sempre que acabes una via a Canalda diguis que no hi tornaràs mai més i una vegada passats uns dies de dol, les ganes tornin amb més força que mai. En aquest cinquè llarg, un pas de V/V+ obligat al màxim i protegible únicament amb un friend que cal posar en un forat ad-hoc ens deixarà aquell regust de gran aventura que sempre es destil•la en aquesta paret.
De bolets ni un tu , ni de bons ni de dolents. El fred ha fet acabar la temporada...
De Canalda - Via Amatista

De Canalda - Via Amatista

De Canalda - Via Amatista

dijous, 14 d’octubre de 2010

Sabates de guix

De perfil

Una sortida d’escalada esportiva a Sadernes no dona, a priori, masses opcions per fer unes fotos d’escalada gaire interessants; sobretot si tenim en compte que qui ha de prémer el botó de l’obturador té uns criteris estètics molt determinats i influenciats per l’escalada en paret on el buit a sota els peus i la grandiositat dels espais prenen una especial rellevància a l’hora de captar qualsevol imatge. Tot i així, l’experiència m’ha ensenyat que és interessant portar sempre la càmera a sobre perquè les vistes susceptibles de ser fotografiades es presenten en qualsevol moment i contra tot pronòstic, i a vegades no tenen res a veure amb el climb.
Així, tornant de grimpar d’aquesta clàssica zona de la Garrotxa, ens topem, al costat mateix del pàrking, amb l’slab que tots els amants de l’escalada tècnica ens volem trobar alguna vegada a la vida. Molts de nosaltres viatgem a l’altra punta del món o del país buscant aquesta paret somiada i algun dia ens adonem que la teníem al costat de casa. Si més no, un petit gran fragment d’aquesta paret. Massa petita per haver-hi una via però massa gran per ser un boulder. Un talegasso des de gaire amunt implicaria encendre’t com un misto i passar la resta de l’any amb cures de Mercromina i els peus immobilitzats. D’altra banda, muntar un toprope no dona a les fotos aquell aura de misticisme i xuleria ibèrica que tan ens agrada per vacil•lar als col•legues (a més, el Photoshop encara és un gran desconegut per a mi). Per tant, la decisió va ser rapida i en poc temps ja estava enfilat per aquesta rampa inclinada i en Xevi tirant afotos. Ben cert és que quan ja era força amunt vaig veure que era més difícil del que semblava i que si, les fotos molt guapes i tal, però que tan amunt no pots anar amb xuminades i anar a forçar en free al límit de l’adherència.
Per sort, avui encara em puc posar els peus de gat i no dues sabates de guix.
De perfil

De perfil

De perfil

De perfil

dijous, 7 d’octubre de 2010

Escalada iniciatica als misteris de la vertical.

De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

Tot just feia quatre dies que li havia regalar el talabard, aprofitant l’avinentesa i la il•lusió del seu naixement, i avui ja el duem a escalar a Montserrat. Podríem divagar extensament sobre la relativitat del temps i la seva frugalitat però això ja ho han fet els grans filòsofs i altres predicadors de capçalera. No cal perdre el temps discutint sobre el temps. El cas és que la percepció del temps és diferent en funció dels moments que hi vius i cal dir aquests anys m’han passat realment molt ràpid. Deia que no calia divagar sobre el temps i ja ho estic fent....
Total, en Pep em proposa una activitat que feia anys que em preguntava quan la duria a terme. Portar a l’Albert a descobrir la muntanya màgica i a la vegada començar a ensenyar-li els grans plaers sentimentals i emocionals que hi ha darrera de l’activitat escalatoria i que és impossible de sentir a través de la descripció verbal i/o gràfica: cal lligar-se una corda a la cintura per captar i entendre el que sentim cada finde i que ens fa estar tota la setmana en vetlla esperant que es repeteixi de nou aquest moment màgic, ficant-nos en una espiral, o cercle viciós, on la set d’aquests feelings no s’acaba mai, una bestia endormiscada que a mesura que vas alimentant va tenint més gana.
De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

Decidim triar una via de Love Climbing (un saludu als Daltons i al seu profund estudi sobre la escalada easy life) i aquesta decisió ens duu a prendre el funicular de Sant Joan i, tot passejant, arribar-nos a la cara sud del Gorro Frigi a fer alguna de les vies que hi ha per allà. 4 llarguets, fàcils, equipats i arribant a un cim emblemàtic de l’escalada a la Muntanya. Una bona iniciació per encendre l’espurna que tots alguna vegada, ja fa temps, varem sentir que s’encenia dins nostre i que amb el temps es convertia amb la perversió vertical.
El temps ens acaba donant les respostes que busquem i una vegada ens és donada la solució a les qüestions que ens plantegem, se'ns creen noves preguntes multiplicades exponencialment (defectes o virtuts de la condició humana) fet que ara em qüestioni quan de temps tardaré jo a portar a l’Arianna a fer aquest camí iniciàtic als misteris emocionals de la vertical.
De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

Al mes pur estil Pedricero de Josechu Jimeno

De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

Un crac....

dimecres, 11 d’agost de 2010

Al fresco...

De Montserrat- STAE de la Paret de Sta Cecilia

Afortunadament aquestes ultimes setmanes he tingut més temps per escalar que per escriure. Això ho considero un estat temporal de gracia i cal aprofitar-ho perque amb la recent paternitat pots trobar-te emmig del desert en qualsevol moment. Així, i a banda de la memorable escalada a l'Spigolo Sud de Ansabere, varem poder repetir la STAE de Santa Cecilia a Montserrat que ens va agradar moltissim. Classicorra i variada a més no poder: diedres super guapos, plaques com les millors, xemeneies i recorregut intel.ligent i variat fins a superar tota la muralla nord.
De Montserrat- STAE de la Paret de Sta Cecilia

De Montserrat- STAE de la Paret de Sta Cecilia

De Montserrat- STAE de la Paret de Sta Cecilia

De Montserrat- STAE de la Paret de Sta Cecilia

De Montserrat- STAE de la Paret de Sta Cecilia

De Montserrat- STAE de la Paret de Sta Cecilia


També varem poder fer el partir de tornada a casa i ens escapem un parell de vegades al Morro del Quer, primer amb l'Oriol i després amb en David Barceló. Feia dies que no pujava al Morro i ja en tenia ganes. És el que ens passa als enamorats d'aquestes contrades: no cal pujar a escalar, tan sols arribar a la punta del Morro i veure la vista ja val la pena i reafirma encara més el nostre enamorament.
Varem fer la Colera Divina i Cola Jet amb l'Oriol i el Equipo A amb en David. No hi va haver sorpreses perque ja sabiem el que anavem a fer: escalades osonenques amb roca marca de la casa i entorn a un nivell superior.
Aprofito per recuperar les ressenyes de les vies. Les penjo més avall.
De Morro del Quer- Via Cola Jet

De Morro del Quer- Via Cola Jet

De Morro del Quer- Via Cola Jet

De Morro del Quer- Via Cola Jet

De Morro del Quer- Via Cola Jet

De Morro del Quer- Via Cola Jet

De Morro del Quer- Via Cola Jet

De Resenyes

De Resenyes

De Resenyes


I encara, aquest ultim finde com que no estava del tot recuperar de la flagelació que em va suposar l'Spigolo, el vaig dedicar a fer una excursioneta matinal. Aprofitant l'avinentesa, vaig dedicar el dia a anar a recuperar un diposit de material que tenia al Gra de Fajol petit, a la zona de Coma de l'Orri, des de feia 2 o 3 anys quan vaig començar a obrir en solitari una viota en aquesta paret. Com que pujar fins allà tot sol amb tot el material (taladre inclòs) era un conyasso del quinze vaig decidir deixar pitons, parabolts, martell etc allà dalt amb la intenció de tornar durant uns quants caps de setmana consecutius i acabar la via. El cas és que la falera es va esbaïr en tan sols uns dies i el material es va quedar allà amb la unica companyia dels isards a l'estiu i la neu a l'hivern. Després de tan de temps, i malgrat les precaucions que vaig pendre perque les inclemencies meteorologuiques l'afectés el menys possible, el material va quedar bastant guapo i aquesta setmana m'ha tocat rascar de valent amb paper de vidre i antioxidant l'oxid acumulat. Aquesta excursió em va agradar molt perque en una muntanya tan trillada com és el Gra de Fajol Petit encara pots trobar racons per on no passa mai ningú excepte els cabirols i em va servir per rememorar aquells estius de descoberta que varem passar amb en Pep Dot i en Xevi obrint la via del Nyicris. Una maca integral, una cursa de muntanya que ens permet escalar la llarga vessant de Coma de l'Orri del Gra de Fajol Petit enllaçant diverses parets superposades i acabant a la ara famosa paret del Gneis gracies a les vies que es varen obrir per les atractives plaques que van per ambdos costats del diedre que segueix la via dels Nyicris. Aprofito per recuperar la ressenya i una foto amb tot el recorregut d'ascens i descens. La canal de descens també pot servir per pujar al cim del Gra de Fajol per una via diferent a les classiques amb grimpadeta inclosa.
De Resenyes

De Resenyes

Definició de verticualidad: l'Spigolo Sud de la Petite Aguille de Ansabere.

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

L’Spigolo Sud és la via perfecta, aquella via que tots els escaladors, quan tenim somnis humits, se’ns materialitza al cap. Una via verticalíssima, rectilínia i que ressegueix una forma geomètrica perfecta d’una muntanya. A més, sempre ens l’imaginem amb tope de pati a sota del cul i envoltada de un paisatge feréstec i grandiós. Aquesta via té un nom: és l’Spigolo Sud a la petita Aguille d’Ansabere.
Ja a l’aproximació veiem que el dia serà gloriós. Només de sortir del pàrking, al fons d’una verda vall ja es veuen les banyes de la muntanya, o altrament dit el grup de les Agulles d’Ansabere que ens farà maleir el temps que dediquem a l’aproximació. Malgrat tot, un bell camí enmig d’una exuberant fageda ens invita a somiar amb furtius encontres amb els follets i les fades que habiten al bosc i que ens temptaran a renunciar a l’objectiu principal de l’excursió, invitant a abandonar-nos a l’hedonisme i als plaers mundans.
Si aconseguim superar aquesta primera prova, arribarem a la segona quan tot just comencem a veure la cabana d’Ansabere, al capdamunt de la vall. Aquí, la temptació canviarà d'estrategia i se’ns presentarà amb una aparença espiritual i vindrà per la voluntat d’abandonar les temptacions terrenals i convertir-nos en un asceta perdut a la fi del món en busca del perfecte Nirvana,aixó si, alimentant l’esperit i sobretot el cos a base de formatge de cabra i fent passar la set amb vi de Bordeus (tampoc és qüestió de morir de gana)
I superada la segona prova ja estarem preparats i serem dignes de tastar la perfecció de la muntanya. A dalt de tot del circ, trobarem les Agulles d’Ansabere i destacant entre aquestes, la Petit Aguille d’Ansabere, amb el seu Spigolo Sud vetllant tota la vall, com una proa o espasa de Damocles que vigila que tot allò que es fa als seus peus compleix amb un estricte codi moral i és digne de gaudir de tanta bellesa. Ara ja podrem escalar la via perfecta.
Superat el sòcol inicial amb un parell de llargs, ens situem de seguida al peu de l’esperó desplomat que forma tota la paret i que no abandonarem fins al cim mateix. Aquests llargs es supera amb una escalada principalment artificial amb alguna sortida en lliure. Suposo que amb el reequipament que varen fer es van flipar i entre xapa i xapa, si hi ha presa, ara t’obliguen a fer alguna sortideta en lliure que et posa els pels de punta. No crec que en Despiau l’obrís d’aquesta manera... En fi, el cas és que ara toca flutar en moltes de les sortides en lliures i amb molt d’aire a sota teu.
Un cop superat el tram principal de l’esperó, quan ja es redreça el tema, fem una espectacular travessia d’equilibri i ens situem al mur final. En aquesta placa final és on hi ha el llarg més difícil perquè és del tot obligada amb sortides en lliure de 6a com a mínim. Molt guapo això sí i ens deixarà satisfets de debò si és que fins aquí la via ens havia decepcionat. Des d’aquí, un últim llarg fins l’aresta i una altre de molt fàcil fins el cim.
El descens també mola bastant i és una mica laboriós: un ràpel des de sota el cim ens deixa a unes terrasses que vigilant moltíssim de no caure ens va menant cap a les suaus pendents de la cara sud. Una bona rematada final amb regust alpí de debò.
Arribant al cim li anava repetint a en Miquel “encara no em puc creure que l’haguem fet” i és que la visió que es té des de el terra de l’Spigolo impressiona i sembla del tot impossible que es pugui pujar. I sobretot, mentre escalàvem la via se’m posava la gallina de piel pensant amb el paio que la va fer en solo integral. Una altra galàxia sens dubte.
Total que aquesta via la recordaré durant molt de temps i el soroll de l’aire xisclant a darrera nostre i els voltors volant per sota serà una imatge que em tornarà al cap encara moltes vegades d’aquí al futur. En via memorable.
De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud


La ressenya que dúiem i que volta bastant per internet és impecable, tan de fiabilitat com d’estètica... No sé qui és l'autor pero s'ho ha currat, des d'aquí li agraïm la feina
De Resenyes