antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dilluns, 29 de març de 2010

Sorralta Creek

De Sorralta Creek

La ètica és un terme que encara no ha arribat a Sorralta. I sort n’hi ha perquè del contrari no s’hagués desenvolupat una escola (o rocòdrom diguem-ne com vulgueu) tan ben aprofitada. En una comarca on la roca mitjanament digne és més aviat escassa, qualsevol racó que ofereixi un mínim de qualitat és espremut al màxim per treure’n tot el rendiment possible. Sorralta no és una excepció i gracies a això hem pogut gaudir des de fa una colla d’anys de una escola d’iniciació i també de perfeccionament que ha fet sorgir un fanatisme molt fort amb penya que ha fet i està fent activitat puntera arreu. Tampoc pots esperar una ètica molt estricte en una zona on la formació de la mateixa paret té uns orígens del tot immorals des de el punt de vista esportiu. Una cantera abandonada amb el valor afegit que una cop es varen retirar les maquines va quedar un pany de roca molt compacta no augurava la formació de un codi massa integrista.
L’evolució de l’escola ha passat per diverses fases. Inicialment es varen recorre les línies més evidents principalment en artificial i després es varen forçar en lliure. Més tard, amb la gènesi del free es va començar a donar forma a l’aspecte actual de l’escola. S’equipaven els panys de paret més atractius i posteriorment es prefabricava la via a la carta, ja fos picant els cantos o amb preses artificials a mansalva. I quan tothom es pensava que l’escola no donava més de si, sorgeixen les vies de dry-tooling amb els troncs de pi sec penjant dels desploms com caramells de gel del més puta dels hiverns i preses amb ganxejos impossibles, resultat de les noves tendències i del camí que segueix actualment l’escalada. Però aquí no acaba la evolució d’aquesta escola d’escaladors osonencs. La ultima extravagància ha estat l’aparició de les vies de fissura al més pur estil Canyonlands. Radial en mà i força paciència es dona forma a la primera via d’aquest estil a Sorralta per fer les delícies de tots aquells flipats que anem sempre buscant la bellesa i la perfecció de la línia i del moviment. Amb aquesta gran novetat que, cal reconèixer-ho, ha sorprès a tothom, varem dedicar tot un matí a descobrir els secrets de quinze metres de roca que mai ens haguéssim pensat que haguessin passat amagats tants anys fins que les mans minucioses de un escultor va decidir treure a la llum. Qui deia que l’evolució de l’escalada s’havia estancat era un beneït. Ens agradi més o menys sempre hi haurà un camí, que haurem tingut davant els nassos, i que potser descobrirà gent que vindrà darrera nostra sense tants prejudicis preconcebuts.
De Sorralta Creek

De Sorralta Creek

De Sorralta Creek

De Sorralta Creek

De Sorralta Creek

De Sorralta Creek

De Sorralta Creek

dimarts, 23 de març de 2010

Les baumes del Teixidor

De Baumes del Teixidor

Molt a la vora del Morro del Quer, just a la vessant de la muntanya de davant, hi ha les baumes del Teixidor, lloc emblemàtic del Bisaura no massa conegut per la gent de fora però on s’hi respira un misticisme especial, amb les restes de les construccions, els tancats del bestiar, les feixes encara ben arrenglerades i sobretot, la cascada, el principal abastidor d’aigua, caient per sobre la bauma. És la típica sortida que alguna vegada tothom dels voltants ha fet i aquest dissabte, aprofitant una visita amb el meu germà al Dau per fer boulder, ens hi varem tornar a acostar de nou.
Cal dir que faci poc o molt que hi has anat per ultima vegada és una visita que sempre sorprèn i les fotos sempre saben transmeten aquest aura. Com deia l’estudiós local Sr. Vinyeta, el més curiós és el fet de saber que encara és possible trobar a Sant Quirze, a Besora, o algun altre poble dels voltants a alguna persona que hi va néixer i viure uns quants anys... Això avui seria impensable.
De Baumes del Teixidor

De Baumes del Teixidor

De Baumes del Teixidor

De Baumes del Teixidor

De Baumes del Teixidor

dimecres, 10 de març de 2010

Un retorn de tranquis per començar a agafar sintonia.

Després de néixer l’Arianna poc em pensava que el frenetisme per enfilar-me un altre cop apareixeria tan ràpid. En tan sols un mes i mig les cames se’m tornaven a enrampar, els tendons del coll se’m tensaven i el pel de l’esquena es posava de punta cada cop que llegia a l’univers bloggero les piades que la penya anava penjant durant aquest temps d’absencia. Il•lús de mi, em creia que estaria una temporada llarga allunyat de la vertical ja que pensava que un fet tan transcendental a la vida de una persona anul•laria per complert qualsevol altre interès o motivació i que com a molt d’hora, per la primavera, amb el bo, tornaria a sentir aquell pessigolleig a la punta dels dits. Que equivocat estava quan pensava una cosa semblant i és que la perversió vertical que duem a dins s’enquista a la part del cervell que controla la voluntat i fa que a la mínima oportunitat torni a sorgir amb la mateixa intensitat de sempre, condicionant des de llavors i com ho ha fet sempre la existència mundana i espiritual. Tot i així, alguna cosa deu canviar a l’esser humà quan es té un fill perquè el que abans era el fanatisme puta de marxar tot el dia per fer una paret com més llarga i difícil millor ara es converteix en un sentiment enterbolit d’enyorança i tristesa per la marxa. Un sentiment contradictori que et frena la intensitat del fanatisme inicial i et fa buscar un terme entremig. Ara potser amb una matinal a la vora de casa, potser inclús fent esportiva (no ho hagués dit mai...), n’hi ha prou per aplacar els lleons que duem a dins i que es desfermen cada cap de setmana. Una formula de moment perfectament valida per calmar la perversió de l’esperit i a la vegada fer que la morrinya no guanyi la partida i anul•li per complert la persona.
Així doncs, la setmana passada amb en Xevi, tot i la nefasta predicció de la meteo ens escapem a estirar els “munsclus” a Montgrony. Una sortida amb regressió als passats, als orígens, i cal reconèixer-ho, amb la secreta voluntat que servís de nou de punt de sortida per una nova etapa amb uns elements que la faran diferent a la anterior. Aquest viatge als inicis ens va portar a la placa de Sant Pere i va començar per la clàssica GEM, va continuar per la memorable Costa del Sol i va acabar a la no tan coneguda Borgonyà City on la pluja i la neu ens va marcar el final de la jornada, d’altra banda, suficient per la intenció que duiem.
De Escalades varies

De Escalades varies

Aquest finde, també va venir marcat pel sentiment contradictori que sento ara a l’hora de preparar una sortida. Tot i així, amb en Pep Dot i el meu germà Carles decidim fer una matinal a Montserrat Sud, a recer del fred i suficientment a la vora com per tornar a casa al migdia. Decidim repetir la ja clàssica Vilmanbar no sense abans fer la ja obligatoria parada a Ca l’Anna per consumir la dosi setmanal de fritanga. Qui deia que tot havia canviat? Algunes coses es mantindran per sempre. La via per cert molt guapa, plaquera amb molt bona roca i completament equipada. Una bona tornada a la vertical malgrat els moviments feixucs i les bufades entre xapa i xapa.
De Montserrat - Via Vilmanbar

De Montserrat - Via Vilmanbar

De Montserrat - Via Vilmanbar

Forats anatomics pels tricams ens acompanyen durant tota la via. La via està equipada pero els duiem com sempre por si aca i ja se sap, la cabra tira al monte...
De Montserrat - Via Vilmanbar

De Montserrat - Via Vilmanbar