antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 17 de novembre de 2010

El mon vist de cap per avall a la via Mi primer amor al Pilar del Segre (Again)

De Pilar de Segre - Mi primer amor

Fa quinze dies que varem fer aquesta via i des de llavors que he estat traïnt l’autoobligació que em vaig imposar fa temps d’anar publicant totes les sortides de les quals en tingués afotos (Diguem que un post sense fotos no mola gaire no?)
El cas és que tot tornant de Canalda amb en Marcel ja fèiem plans per la setmana següent. El tiu estava súper motivat i sabia que aquesta via em tocava especialment la fibra i entre un i l’altre varem anar forjant el pla pel cap de setmana següent. Tots dos anàvem darrera d’aquesta via però cal reconèixer que trobar companys de cordada per vies tan acrobàtiques i laborioses costen d’aconseguir i per tant calia aprofitar aquest estat de gràcia.

La via no és que sigui un big wall, ni una via d’artifo de continuïtat com totes les que poblen el Pilar del Segre, més aviat seria una clàssica de dificultat, però la seva situació al santuari de l’Aid climbing i evidentment el segon llarg tot d’artifo acrobàtic (d’això no s’escapa cap via d’aquí) pel desplom més acusat de la paret ha fet que la gent no la repeteixi amb l’assiduïtat amb que son escalades altres vies de la Roca dels Arcs, Pas nou...

Mai he estat massa aficionat a descriure les vies llarg per llarg ja que això ja es fa a molts llocs de la xarxa i sempre m’he centrat més en l’aspecte emocional de cada ascensió que no pas en el vessant tècnic perquè crec que al final, el que busquem en cada ascensió és una experiència personal i introspectiva i cada via ens dona una vivència diferent, única i irrepetible; per això l’escalada no es fa mai avorrida.

En aquest cas faré una excepció precisament pel que deia abans, crec que no es repeteix massa perquè la gent li té una mena de mite per l’analogia inconscient i errònia que es fa amb les altres vies del Pilar i vull intentar amb aquest post que es repeteixi més del que es fa ara, ja que s’ho mereix. Ja ho he dit, és més aviat una clàssica de dificultat (per acrobàtica i laboriosa) que no pas una via d’artifo pròpiament. Cal dir però que originalment s’havia de pitonar a fondo i si que es podia considerar una via d’artificial però amb el temps, el reequipament, el canvi de mentalitat de la penya i el nou material s’ha convertit en una via, com deia, clàssica de dificultat. A tall d’exemple podem dir que es pot passar sense pitonar, únicament amb el joc estàndard de tascons i friends (el Camalot del #4 mola) i incloent en el nostre cas el Tricam blanc i negre (els més petits; quina canya aquestes talles...). El reequipament que han fet cal dir que és exquisit i encertat i ha sabut millorar els encants de la via enlloc de relegar-la al grup de vies destrossades.

La via es pot començar al peu del Pilar amb un llarg no massa recomanable degut a la qualitat de la pedra o bé entrar per la vira de l’esquerra. És el que varem fer nosaltres i crec que és més recomanable.
Desprès de la vira, el primer llarg es pot fer pràcticament tot en lliure amb passos molt espectaculars i a equipar gran part del llarg. Trobem diversos cordinos “reequipats” en molt bon estat en ponts de pedra i sabines que ens faciliten molt l’asuntu. Un llarg molt interessant.
El segon llarg és el d’artifo de rigor per tot el desplom. No és massa llarg i es troba pràcticament tot equipat excepte els primer metres del llarg fins arribar a la famosa sabina tarzanera. És en aquest petit tram on es concentren les majors dificultats de la via. Molta gent pitona un parell de passos però es poden posar els dos Tricams que deia (una mica precaris) i passar sense clavar. A partir d’aquí easy life en Ae fins a la reunió completament penjada. La guindola mola per qui hagi d’assegurar des de aquesta R. Pels fanàtics de les dades: es pot rapelar amb 40mts des de aquesta R fins al terra, a que no ho sembla?
De Pilar de Segre - Mi primer amor


El tercer llarg és potser el més laboriós perquè s’ha d’equipar en gran part i la verticalitat de la paret i la dificultat en free (6a diuen) fa que haguem de posar moltes peces i potser trampejar algun Ao.
El quart sense problemes. Desplomet sortint de la reunió i en lliure fàcil i guapu fins a la reunió que es fa a la feixa que serveix d’escapatòria però que curiosament no talla la continuïtat de la via.
De Pilar de Segre - Mi primer amor


Des d’aquí ens queden dos llargs en lliure (V+ el primer i IV el segon) dels més ben parits que he fet mai. Completament desequipats excepte un putu buril a la reunió però d’una bona pedra, una facilitat d’equipament, una estètica a dalt de tot del Pilar del Segre que... buaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!! Arggggg, cagumlou he tacat la pantalla.....
Valdria la pena pujar expressament al Pilar per repetir únicament aquests dos llargs però entenc que fotre’t la pallissa de pujar tan amunt per només dos llargs només està a l’abast de les motivacions més fanàtiques però el que seria imperdonable seria arribar fins aquí amb el temps suficient i no fer-los.
Vinga nanus us recomano que l’aneu a fer, disfrutareu tan com jo. Ja em direu el que.
De Pilar de Segre - Mi primer amor

Amb aquesta alçada no caldrà pitonar, ni passos txungos de Tricams...

Un slab mooooooolt llarg. Postres de music a Roca Narieda

De Roca Narieda - Postres de Music

Haig de reconèixer que no tenia massa expectatives quan en Xevi em va comentar d’anar a repetir la Postres de Music a la cara sud de Roca Narieda. Tenia ganes de tornar a sortir amb ell després de tants dies de no coincidir amb el company de cordada i per tant el vaig deixar triar: volia fer molts metres i posar una mica de metralla. Per la meva banda, una repetició a la que deien era la millor via de la paret, la Sal de frutas Eno, precisament amb ell mateix com a company de cordada, només em podia fer pensar que l’asuntu únicament podia anar a pitjor. I aquest pitjor havia de rondar per força el nivell de desaconsellable.
Diguem que la primera vista de la paret no enamora. Gairebé no té l’aparença de paret sinó de un munt de plaques superposades enmig d’una selva de bosc mediterrani i tal com deia, la part que semblava més recomanable eren les plaques que resseguia la Sal de Frutas durant la primera meitat de la via (la segona meitat és un altre tema).
De Roca Narieda - Postres de Music

Així doncs, amb aquesta sensació agredolça que em produïa aquesta paret ens anem a fotre-li l’atxasso; això si, prèvia topsia de fritanga al Tahussà de Coll de Nargò on sempre trobes algú de la tribu d’emboirats osonencs que també vol anar a fer mal per aquesta zona. Avui toca trobar-nos en Lluis Vila i l’Enric de Manlleu.
Al primer llarg ja vaig veure que potser m’havia precipitat en el meu judici i que calia donar una oportunitat a la via. Realment els cinc primers llargs de la via són molt recomanables i de l’estil que ens agrada: classicorros, semiequipats (utilitzant la definició correcta de semiequipats, o sia, no quinze xapes per llarg i posar un cam en un pas de III arribant a la reunió sinó una o dues xapes per llarg i la resta a equipar) i a més (no volem res...) buscant sempre les parts més estètiques de la paret per fer la via més atractiva. Si nosaltres haguéssim obert aquesta via probablement ho haguéssim fet amb la mateix mentalitat per tant ens varem sentir molt identificats amb els aperturistes i això ens va agradar.
El cas és que els cinc primers llargs de la via són bastant guapos i s’han d’equipar molts passos (ja mola), després hi ha un tram intermig de llargs més fàcils i ajaguts i finalment trobem els dos últims llargs que també son molt guapos, especialment el penúltim, placa de V+ d’adherència total i obligada, oju, que no exposada.
Doncs fent un acte de redempció interior la meva consciencia va haver de demanar disculpes a fi de recuperar l’equilibri còsmic per haver caigut en la temptació dels prejudicis infundats ja que al final la sensació que ens varem emportar de la via va ser bastant satisfactòria: llarga, semiequipada i malgrat una aparença de la paret a nivell macro molt decebedora a causa de la vegetació, quan estàs ficat i fas un anàlisi micro de cada llarg t’adones que la via ressegueix una linia del tot evident i que lluny d’evitar la vegetació amb extravagàncies estranyes t’adones que és la línia natural de la via la que no es veu afectada per la invasió vegetal. Curiós tot plegat.
De Roca Narieda - Postres de Music

De Roca Narieda - Postres de Music

divendres, 5 de novembre de 2010

El silenci Canaldero durant l'escalada a la via Amanita.

De Canalda - Via Amatista

Silenci. Algú ha escoltat mai el silenci? Sembla una paradoxa però no ho és perquè el silenci es pot escoltar, i n’hi ha de molts tipus. Hi ha el silenci que et deixa després de quedar eixordat, el silenci d’una sala d’espera buida, el silenci que queda després d’un allau... però jo estic parlant del silenci absolut. Tots els que he dit o altres que podem imaginar sempre són silencis amb matisos: un brunzit continu que passa desapercebut, un zum-zum que et perfora les orelles, l’aleteig dels insectes que volen a la vora... sempre hi ha algun element que trenca la perfecció d’aquest silenci encara que en un primer moment ens pugui passar desapercebut i ens sembli en aquell instant que estem davant del més perfecte dels sons, el no-so. Però jo estic parlant del silenci perfecte, l’absolut, com si l’aire, mitjà de transport dels sons, hagués desaparescut de tots els racons de la terra. És el silenci de Canalda. Inclús les gralles, els habitants més fidels d’aquestes parets, sembla que siguin conscients que viuen en un lloc sagrat on és imperatiu el guardar silenci per tal que els hi sigui permès de volar i habitar en aquest santuari; i únicament quan l’instint animal supera qualsevol tipus de subconsciència metafísica deixen anar un xiscle que trenca la màgia del moment. Realment una vivència única que ens farà preferir la solitud de les reunions durant l’escalada d’una via en cordada de dos que estar escalant aquell llarg mític d’aquella via amb la que tan havies somiat.
No ho vaig comentar amb en Marcel pero crec que ell també va pensar el mateix quan era ell el que s’havia d’esperar a les reunions mentre jo escalava. La via? És el de menys. A qualsevol lloc de la paret podríem haver viscut un instant tan transcendental. Li podem dir Falcon Crest, Somni Pirata o qualsevol altra però per parlar amb propietat li direm Amanita i és de justícia comentar que és una via molt recomanable, una clàssica a l’altura de la Fills del Vent o l’Estel.
D’una dificultat similar a aquestes manté viu el caràcter Canaldero malgrat la recent restauració amb bolts. Restauració no vol dir reequipament. Aquí podem trobar encara tot el ventall de l’assegurament més representatiu de cada època: pitons, burins, espits i parabolts i segurament la propera generació també contribuirà a mantenir inalterada l’herència que ens varen deixar els pioners de la paret amb el material que en el futur es cregui més convenient. L’únic que cal ensenyar-los és a respectar i ser conscients d’aquesta herència, com un patrimoni cultural que cal salvaguardar dels il•luminats que cada cert temps van destacant entre la majoria. La resta vindrà sol, la lògica s’imposarà si sabem raonar amb el raciocini cartesià. No cal ser un lumbreres, ni un guru de la ètica escalatoria per entendre les coses, l’únic que cal és lògica.
Buff, després de perdre’m per enèsima vegada per les divagacions de la moral que tan m’agraden tornem al tema. Portàvem la ressenya de l’Edunz que cal dir és impecable. La més petita ratlla o marca sobre el paper, lluny de ser un element superflu de caràcter estètic, ens dona una informació valuosa que sobre el terreny ens serveix per anar trobant el camí de la via sense massa dificultats. Cal destacar per la seva bellesa els tres primers llargs i el penúltim però també cal esmentar, en aquesta paret més que mai, els llargs més Canalderos. El segon sembla que no però ja flipes i més amunt, al cinquè llarg, t’adonés de la causa que fa que sempre que acabes una via a Canalda diguis que no hi tornaràs mai més i una vegada passats uns dies de dol, les ganes tornin amb més força que mai. En aquest cinquè llarg, un pas de V/V+ obligat al màxim i protegible únicament amb un friend que cal posar en un forat ad-hoc ens deixarà aquell regust de gran aventura que sempre es destil•la en aquesta paret.
De bolets ni un tu , ni de bons ni de dolents. El fred ha fet acabar la temporada...
De Canalda - Via Amatista

De Canalda - Via Amatista

De Canalda - Via Amatista