antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 28 de desembre de 2011

Grandes series de ayer y de hoy: Dinastia Canaldera.

Em vaig deixar arrosegar per en Jortx que duia l'ultim llarg de la Falcon Crest entre cella i cella. En el meu cas, després de dos mesos d'inactivitat total, el més recomanable hagués sigut refugiar-me en algun slab ben tumbadet per no patir-hi gaire pero les ganes tiraven més que la coherencia. La proposta que duia el nanu era ben motivadora: Dinastia + ultim llarg de la Falcon Crest, i no m'hi vaig poder negar. Com ja li vaig dir entre setmana mentre preparavem la sortida: "De segon em fico a la santbenedictes, si cal..." Potser hauria d'haver mesurat més les meves paraules pero el tema va anar així. Tiraré de primer fins que pugui i després li cedeixo el torn gustosament. Tot i així, encara vaig poder fer més del que em pensava.
Al parking, Oh! sorpresa! hi ha més gent que va a escalar a aquesta paret on el més normal és estar sol tot el dia amb l'unica companyia del silenci, eixordador en ocasions. Era l'Edunz i l'Axel; aquests si que són, juntament amb algun altre Solsoní de la ceba, una autentica Dinastia Canaldera.
Al final, l'ùltim llarg de la Falcon haurà d'esperar una mica més: amb la Dinastia ja en varem tenir prou per satisfer les nostres ansies de desplom i navegació.
Sobre la via puc dir que és de les classiques recomanables, potser una mica més dificil que les més repetides. Està Full equiped i amb la ressenya que duiem del mateix edunz vas més que preparat per trobar el camí i no patir en excés per culpa d'alguna embarcada imprevista.



Esas caprichosas formas de la naturaleza....

dimarts, 13 de desembre de 2011

Invents que revolucionaran el món.

Estava l’altre dia consultant alguna txorrada a Internet quan, sense adonar-me’n, em trobo en aquella situació en la que segur tothom s’ha trobat alguna vegada de no saber que fer de pur avorriment. Et quedes amb els dits immòbils a sobre del teclat amb el pensament en blanc i no saps que fer per fer passar l’estona. Podria escriure alguna cosa pel blog però fa mandra, podria fer algun dibuix amb l’autocad però tinc el cervell completament a ralentí i no sé ni que fer, podria dedicar-me a gestionar les fotos de les ultimes vacances però tinc butllofes als ulls de tot el dia davant la pantalla... O una de dos: o em connecto a alguna pagina web porno i m’enfonso en un estat pitjor de depravació i misèria o apago l’ordinador i me’n vaig a dormir. Buf, son les 9 del vespre i encara és d’hora per anar a dormir...
Havia entrat al Google i ja havia escrit “PORN...” quan de cop vaig recordar la mina que havia trobat dies endarrere quan voltava per la pagina web de la Oficina Española de Patentes i marcas ( www.oepm.es).
Una simple recerca a l’apartat “Invenciones” posant al buscador de “Patentes y modelos de utilidad con efecto en España” la paraula Alpinismo donava una cinquantena de resultats, alguns bastant sucosos. Des de patents o models d’utilitat amb un alt valor històric com els electron d’espelo o els grampons de dotze puntes de la Charlet, passant per alguns de curiosos com els roller nuts dels USA, fins arribar als invents sortits del mismisim laboratori del professor de Copenhaguen del TBO. Aquests últims són els que a mi m’interessen i no he pogut resistir la temptació de crear la llista dels Top ten. Juro que tot el que vé a continuació és verídic.

Número 10. (comencem per l’últim per donar emoció al tema). La mítica tenda Two seconds del Decarton. Al meu entendre aquest invent no hauria d’estar a la llista de frikades perquè ha triomfat com la Coca-cola però m’ha sorprès que s’hagi inventat a España i a l'any 89. El pavu que la va inventar es deu haver fer la polla d’or.



Numero 9. Encastador mecànic. Tampoc crec que hauria de ser a la llista però igual que el numero 10 entra a la llista com a curiositat. No sé si pot funcionar o no i si pot ser útil o no però a priori es mostra un engendro interessant. S’hauria de provar per fissures amples.


Numero 8. El vuit antibloqueig. Fora conyes, d’aquest se’n van vendre uns quants perquè els fabricaven els de Calma, els mateixos que feien els Amigos del Galayar. Aquí ja comença la llista en serio i mereix ser a la llista perquè no és normal que un paio vingui un dia, afegeix dos pals a un vuit, es gasta una pasta a patentar-ho i es queda tan ample. Ho sento però algú ho havia de dir...


Numero 7. El cas desmuntable. No vull ni pensar com deu quedar desprès que et caigui un pedruscu. Gallina de piel, nen.





Numero 6. Ampolla d’aigua; sin mas. Llavors la meva pregunta és: i on és la novetat en aquest invent?
Si aquesta és la capacitat inventiva que tenim en aquest país estem arreglats per sortir de la crisi



Numero 5. El pal d’esquí telescòpic amb compartiment per guardar-hi de tot. Gran invent, si senyor, però a mi no em timen; aquest tiu s’ho va copiar del punyal Jungle King que portava en John Rambo. Us recordeu de l’escena? Es tirava per un presupucio i després de quedar mig obert en canal treia del mànec del punyal un munt de coses, es cosia les ferides i sobrevivia al bosc durant una setmana.



Numero 4: La gadgetomotxilla. Brutal, aquí ja comencen els bons. M’imagino com devia ser el procés de creació de l’invent: (Bar Pepaipepe, 3.00 a.m. del matí, entre copes de Ponche Caballero i muntanyes de Ducados sense filtre: “pos si viene un alud, le meto a la mochila un globo que salga volando con luces de colores i tal i así el grupo de rescate te encuentra en un plis. I además le voy a poner una aplicación para poderte bajar politonos i pedir unas pizzas… ”. El mon és dels atrevits, sens dubte...





Numero 3: El mosquetó doble. Argggggg!!!!!!!! Si amb una tanca ja fa grima a l’hora de caure, suma-li un altra...


Numero 2 i numero 1: El millors dels millors, per això s’emporta el primer i segon premi d’una tacada. Una ment clarivident va veure que això de l’escalada anava a més i va pensar com podia fer pasta. Doncs dic que fins llavors els escaladors duien el magnesi a la butxaca o en una paperina de paper i m’invento una bossa per dur-lo penjat. La faré super guapa, amb una cinta per penjar-la de la cintura, per dintre li posaré pèl de xai perquè vagi millor per untar i a més li posaré una tanka per que no caigui el magnesi quan la dugui a la motxilla. A més, segons la moda de l’època la faré de colors fluorescents per que moli més. Brutallllllllllll!!!!!!!!
El geni que va decidir patentar aquesta meravella de la tècnica és a dia d’avui milionari? Si per cada bossa de magnesi que es fa se li han de pagar drets anem arreglats...La bossa que em va fer la meva mare amb aquella il•lusió amb la que les mares fan aquest tipus de coses també merita algun dret?
(A la resta de classificats he eliminat tota la fitxa de la patent perquè poc aporta al tema i tan sols amb el dibuix n’hi ha prou per fer-se una idea de la magnitud de l’invenció. Aquí en canvi si que he reproduït part de la fitxa perquè no té desperdici. Hi ha alguna perla que tela.) Que ho disfruteu.


diumenge, 11 de desembre de 2011

Gra de fajol petit - Canal estreta.



Condicions aquest dissabte molt escasses però suficients per pujar-hi i disfrutar d'una escalada de certa dificultat, força lluny de la típica rampa de neu que trobem quan les condicions són més ufanoses.
El primer llarg ja ens va posar les piles. Nosaltres li varem fotre per la llengua de glaç que penja de la cova a l'inici de la canal. Després d'un primer intent que acaba amb un esquenasso a terra aconseguim superar aquest tram de mixte i gel, no sense pocs esforços. Que ningú s’atreveixi a parlar de dry-tooling. Això és mixte guarro típic de la zona.
A continuació, les dificultats decauen però l’escalada no perd en cap cas el seu interès, amb diversos ressalts de gel. El llarg de la cova, llarg com mai l’havia vist i amb unes condicions de neu dura que permetien el piolet tracció a voluntat.
Una maca i interessant matinal d’alpinisme local que ens va fer rascar de valent per poder sortir per dalt. És la variabilitat de les condicions de les vies de neu i gel: el que un dia és una rampa pels nens, al següent et trobes lluitant com un javatu per poder pujar.

diumenge, 6 de novembre de 2011

Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura
















De Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura

La ja tradicional escapada d’Agost amb en Miquel va ser aquest any cap a la zona centre. Jo ja hi havia estat temps endarrera amb la Judit i també durant la fugaç sortida amb en David a fotre la mona a la Peña del Aguila però en Miquel no hi havia estat mai i li feia gracia conèixer un lloc nou. Com que la proposta de vies a fer era completament inèdita per a mi, no em va fer res anar-hi i la més que probable perspectiva de convertir la sortida en esportivo-gastronomica em va acabar de convèncer. La idea era conèixer diversos llocs gracies a les bones comunicacions que tenen (gracies a nosaltres) però al final la durada de l’estada es va haver de reduir per motius aliens a la nostra voluntat.

Varem començar per la Pedriza. De les diverses propostes que dúiem varem triar la Sur del Pajaro amb la variant de El Escudo, classiquissima de tinença obligatòria. Línies perfectes amaneixen tot el recorregut, a destacar el doble diedre del primer llarg i el llarg del Escudo, així com les plaques somitals de fantasioses formes. El cim i el descens ens ofereix unes vistes increïbles; tota l’excursió molt recomanable com a presa de contacte de la zona.

Varem voler continuar per la via més increïble del lloc: la Fulgencio del Hueso, que recorre el llom d’aquest braç arrepenjat en precari equilibri sobre la paret. Malauradament un peu mal posat mentre ens preparàvem per començar la escalada (i cal reconèixer-ho, una visió esgarrifant d’aquestes plaques llises de granit sense possibilitats de protecció, graduat de M2) ens fa abandonar la intenció de continuar la jornada escalatoria i per extensió, abortar qualsevol intent d’escalar durant la resta dels dies.


















De Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura




















De Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura




















De Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura




















De Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura




















De Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura




















De Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura




















De Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura




















De Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura



Malgrat tot, a l’endemà els dits em tremolaven qual ionqui amb síndrome d’abstinència i busquem una alternativa que impliqui tatxar algun dels projectes que duem i que no li suposi a en Miquel haver de caminar gaire. Com a bon mitòman (sempre tenim tema de conversa amb en Mohawk) i amb la imatge del crac Tino Nuñez encara a la retina, vestit amb malles de lycra de colors, cinta al cap i mans embenades triem la Superfisura per acabar de matar-nos. Certament el nom li fa justícia i uns quants metres més faria que s’organitzessin autobusos per venir a escalar-la, fet que no ha evitat que actualment estigui ja una mica sobada. Li fem els pegues, encadenes, yo-yo’s, rotpunkts i tota la resta de parafernàlia propia d’aquests menesters esportius completament desconeguts per a mi i passem el matí abans de tornar a casa ben entretinguts.












De Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura




















De Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura

dimarts, 18 d’octubre de 2011

M'estic tornant un integrista?

Caps de setmana sense masses pretensions a nivell de currículum; únicament amb la voluntat, no gens meritòria, de trobar la felicitar i el plaer en cada ascensió amb la companyia adecuada.
El primer, estroncat per una tempesta inesperada el dissabte, el salvem amb una sortida familiar-dominguera a Savassona a fer una mica de boulder. Blocs coneguts, ambient de primera i compartint estones escalatories amb la family. Easy life total.

Quedem amb en Mohawk per tatxar alguna classicorra a Montserrat. Després de discutir les diverses alternatives que teníem sobre la taula, alguna més que destacable, ens decantem per una gran clàssica oblidada de Sant Benet: l’Anglada Guillamon de l’Elefant. Injustament poc coneguda, segur que amb el recent reequipament veurà més repeticions de les que havia vist fins ara. Tres llargs molt recomanables amb una xemeneia al segon llarg de traca i mocador. En Mohawk li prova el rotpunkt però l’alineació astral no és la correcta i es queda en l’intent. Baixant, una fugaç repetició a la normal de la Momia, que no havia fet mai, acaba de completar la jornada. Dos llarguets on sobren la majoria de parabolts i que ens transporta a l’època heroica del nostre esport. Via per rememorar una etapa on la falta de mitjans tècnics es suplia amb il·lusió, tenacitat i valor. Eren altres temps i el tema a evolucionat, potser no al gust de tothom.




Passen els dies i quedem de nou amb en Miquel Vilaplana i en Manel Orbay que ara fa molts dies que no ens veiem. Com que m’afegeixo als seus plans, m’adapto a les seves decisions: en aquest cas, la Civis Genis de la Dent de Cabirols al Pedraforca. Ja l’havia feta fa molts anys i malgrat la restricció que m’autoimposo de no repetir cap via (al país on vivim seria absurd), accepto la seva proposta ja que en guardo un bon record. La via poc a canviat en aquests anys però aquesta vegada n’he tingut una percepció més positiva potser degut a que ara tenim el nivell més assimilat i molt més bon material. Malgrat tot, m’he endut una gran decepció al veure el gran nombre de xapes innecessàries que han anat apareixent a tota la via. Principalment al segon i tercer llarg, al costat de fissures ben sanejades i amb angles òptims de tracció, s’han col·locat diverses expansions que, pel meu gust, sobren del tot. Podem entrar al típic debat de “si no vols les expansions no les xapis” (tufillo demagògic?) però el que és innegable és que a nivell estètic el mal és majúscula a més d’un atemptat contra el criteri ètic amb que s’havia obert aquesta via. En fi, el mal ja està fet... de nou.



De nou quedem amb en Xevi, en Marcel i en Pere que també feia molts dies que no coincidíem. Seguim així els nous corrents ideològics d’estalvi energètic i eficiència i omplim un cotxe per tal de rentabilitzar el trajecte. El destí és la cara sud de Roca Narieda, la via Rodamons del Bosc: molt clàssica, semiequipada, amb roca excel·lent i de dificultat mitjana baixa. Molt recomanable en el seu estil. A me’n descuidava, tot això prèvia parada al Tahussà de Coll de Nargó, això si que és clàssic.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

El nanu es torna a enfilar

De El nanu es torna a enfilar

Segona escalada de l’Albert a Montserrat. En Pep ens comenta si volem tornar a quedar per fer una escaladeta amb el seu nanu que arran de l’altra vegada que hi varem anar li varen quedar moltes ganes. Pos vinga, s’ha d’anar alimentant aquesta incipient motivació. Qui sap si algun dia l’anirem a assegurar a la Santbenedictes?
Ens anem en cordada multitudinària en Xevi, en Pep, l’Albert i el nenivan a la Canaleta de les ninfes a la Miranda de Santa Magdalena. Via sense massa secret però ja d’una certa verticalitat i dificultat i que contribueix a construir un altre esglaó en la seva progressió pel climb.
L’únic inconvenient d’aquest tipus de sortides? Doncs que has de mesurar molt bé els comentaris de caràcter sexual i de refinat gust escatològic, d’altra banda tan habituals, per no traumatitzar el sagal i que no vulgui tornar mai més.
De El nanu es torna a enfilar

De El nanu es torna a enfilar

De El nanu es torna a enfilar

De El nanu es torna a enfilar