antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 26 de gener de 2011

Ràpid resum de tres caps de setmana d’activitat.

De Montanisell - Con Ocho basta

Últimament vaig de cul; tant, que no tinc ni temps d’actualitzar el blog. Malgrat tot, encara disposo de molts dissabtes per fer alguna sortideta, no massa llarga però que permeti tatxar algunes vies guapes per disfrutar. Per tant, el poc temps lliure el destino a escalar i no tan a escriure. Qüestió de prioritats.

La primera via que va quedar pendent de comentar va ser Com Ocho Basta a Montanisell, una via bastant recomanable. Es troba semiequipada amb parabolts i recorre uns panys de paret molt interessants amb roca excel•lent. Hi varem anar amb l’Oriol (que gasta les ultimes bales abans de ser pare), en Xevi ( que ja s’hi torna a posar després de ser pare), el meu germà ( que encara no és pare, ni ganes, pero s’apunta a totes) i jo (que després de ser pare sembla que he tornat a agafar el ritme). L’escalada va anar de conya però varem tenir una experiència bastant traumàtica i, cal dir-ho, estranya. Ben bé de dalt el cim de la paret, sense ningú pels voltants i aparentment sense bestiar a la vista, varen començar a caure una pluja de rocs molt a la vora nostre que ens va deixar glaçats. Encara no entenc d’on venien però va ser estrany de debò, varen sortir del no res... Al final no va passar res però hi podíem haver deixat la pell (el més petit era de la mida de una capsa de sabates i varen passar molt a la vora.). Com a mínim ens va servir per recordar que sempre i a tot arreu cal extremar la seguretat per minimitzar els perills subjectius perquè de perills objectius n’hi ha a tuti plein a tot arreu, encara que no ho sembli.
A banda d’això, cal reconèixer la bona tasca dels aperturistes que, a més d’obrir la via i deixar-la semiequipada, es van dedicar a netejar les fissures on és susceptible de col•locar-hi alguna peça flotant. Sembla una banalitat però demostra una gran responsabilitat d’aperturista. Amb la roca d’aquest país que, diguem-ho clar, no és el ianqui, moltes fissures son plenes de terra, vegetació, pedres... i aquí es veu la bona feina feta per tal que quedi una via “arregladeta”. És molt fàcil, i perfectament lícit, obrir un itinerari i deixar-lo tal qual, no hi ha res a dir. Però una altra cosa és donar-li un toc de qualitat i saber fer dedicant un temps a netejar els possibles emplaçaments d’assegurances flotants. És el que dic, li dones un toc de qualitat...
De Montanisell - Con Ocho basta

De Montanisell - Con Ocho basta

De Montanisell - Con Ocho basta



La següent via que varem fer va ser la Viatge Apatxe a la Pastereta de Montserrat. És una via molt recent d’en Joan Vidal que recorre la part esquerra de la gran placa triangular on també hi ha l’Stargate. Full equiped i molt, molt i molt recomanable. Una via excel•lent. Com a la via de Montanisell, es veu una certa qualitat en l’obertura i/o equipament. A banda de col•locar les assegurances allà on toca (això se suposa que sempre es fa bé però no sempre és així) es veu una tasca de neteja de la via. No és que la paret ho necessiti perquè la roca és excel•lent, però sempre hi ha la típica llastra que amb el pas de les cordades es va degradant i van caient els còdols més exteriors perquè la solidesa de la roca en aquest punt no és massa bona. Aquí en canvi, es veu que hi ha hagut una tasca de neteja i ara per ara no hi ha cap punt on calgui preocupar-se perquè s’arrenqui alguna cosa. Com ja he dit, una via excel•lent per forçar el lliure al màxim. Bastants trams de 6b i un últim llarg de 6c en conjunt de traca i mocador.
De Montserrat - La Pastereta - Viatge Apatxe

De Montserrat - La Pastereta - Viatge Apatxe

De Montserrat - La Pastereta - Viatge Apatxe

De Montserrat - La Pastereta - Viatge Apatxe



I aquest finde passat amb en Miquel ens fiquem a la Justel Hita Picazo a la Cinglera dels Esplovins. Reconec que no era el millor dia per fer aquesta via perquè el front glacial que recorre Catalunya aquests dies invita a buscar racons més arrecerats i que, arribat el cas, puguis recollir els trastos amb facilitat i marxar al bar a comentar lo fort que està el company i lo malament que estàs tu (l’autocompasió tan estesa en el mundillo del climb). Sobre la via res a dir, de l’estil que t’esperes, com la UES o alguna d’aquestes; guapa, que carai. Només destacar els dos llargs que comparteix amb la Roberto Fernandez que trenca amb la homogeneïtat de la via, però es clar, aquesta hi era abans...
Ens hi varem posar d’hora per assegurar el tiro en una escalada tan llarga i tot i així varem haver de sortir per potes. Al matí mentre tocava el sol s’hi estava de puta mare; és el que s’espera d’aquestes vies a l’hivern. Però a la que va marxar el sol a partir del migdia la temperatura va caure en picat. Sembla una expressió banal i que ha perdut el seu sentit perquè s’ha utilitzat intensivament però en aquest cas va ser literal. En qüestió de minuts varen passar d’escalar amb un simple jerseiot a fotre’ns de fred amb tota la roba posada. Mai m’havia trobat amb un canvi de temperatura tan sobtat. La decisió va ser rapida: de la segona feixa, dos rapels cap a la feixa on comença el Pirata Solitari i descens pel camí normal de la ferrada. Malgrat no acabar la via, ens varem cascar 300 metres de via, que amb el que es preveia amb tan de fred no és poc.
De Cinglera dels Esplovins - Justel -Hita- Picazo

De Cinglera dels Esplovins - Justel -Hita- Picazo


I entremig de tot això, l’Arianna ja ha fet un any. Com passa el temps i que ràpid que creix (avui estic de tòpics, m’estic fent vell, però es cert). En tan sols 365 dies hem passat de tenir-la arraulida al palmell d’una ma a córrer per casa i parlant a fondo. Buff, quin any tan intens...

divendres, 14 de gener de 2011

L’essència de l’esquí.

De PUIGLLANÇADA Matinal

Aquesta és, almenys per a mi, l’essència de l’esquí.

Un descens amb el taló lliure et retorna als orígens moderns d’aquest esport i et transmet a la vegada una sèrie de sensacions que l’encorsetament de l’esquí alpí mai podrà donar.
No cal fer una gran activitat. Amb un clàssic ascens matinal al Puigllançada i baixada per la pista (el tema no dona per més) n’hi ha prou per quedar satisfet.
De PUIGLLANÇADA Matinal

El requeriment físic de la baixada és molt semblant al de la pujada. La baixada en Telemark, lluny de posar-te les coses fàcils, t’obliga a sotmetre't en un estat mental de màxima concentració per un correcte repartiment del pesos i a la vegada un gran esforç físic. Cal una bona preparació per poder aguantar moltes hores. Així, amb l’estat de forma tan miserable en que em trobo, amb una rapida matinal com aquesta ja quedes suficientment recompensat.
De neu, txungo de debò. Al final ens faran pagar forfet per pujar per la pista...
De PUIGLLANÇADA Matinal

De PUIGLLANÇADA Matinal

De PUIGLLANÇADA Matinal

dimarts, 4 de gener de 2011

Descobrint vies desconegudes ben properes. L'Ecològica del Vermell del Xicarrò.

De Montserrat - Via Ecologica

Una vegada fetes les vies més recomanables de la vessant calenta de Montserrat poques opcions queden per aquest dies de tan fred. O repeteixes alguna via que ja has fet (si ho puc evitar millor), o et fiques a algun rostoll (perill de mort assegurat prèvia experiència de la més miserable vida de porc senglar), o esperes que obrin alguna cosa que encara valgui la pena (poc probable excepte increïbles excepcions) o................ et deixes recomanar una via que desconeixies i que pot tenir opcions de ser una canya.

Baixant de la Rosa d’Abril amb en Pep, em va parlar de la via Ecològica al Vermell del Xicarró. No havia sentit parlar mai d’aquest itinerari potser perquè es troba a l’extrem més allunyat d’aquesta paret i hi has d’anar expressament. El cas és que en Pep tampoc la coneixia fins no feia massa i em va comentar que hi havia anat feia poc amb un dels aperturistes que volia reequipar alguna reunió o alguna cosa d’aquestes. Es veu que al tiu li va molar molt i com que sap que a mi també m’agraden aquestes clean routes em va passar la ressenya i quatre explicacions.

Al cap de setmana següent enganyava al meu germà perquè m’hi acompanyés. Em mola sortir amb ell perquè a banda de riure tot el matí, parlar de dones constantment i intercalar algun comentari de refinat gust escatològic per finalment rematar-ho comentant les misèries familiars (principalment gens alopecics que alguns esquiven i altres no), el puc ficar a bastants fregaos amb la garantia que ens en sortirem. El paio no escala ni res, però tan li fa que sigui una via en lliure, d’artificial, anar a equipar, picar gel... La seva mentalitat és “tu tira que jo ja vinc al darrera”.
De Montserrat - Via Ecologica



Vaig tenir bastanta feina per preparar aquesta sortida perquè reunir 3 jocs de friends no és cosa fàcil. Amb els que tinc a casa, entre Camalots i els viejunos Wild Country rígids sumo dos jocs, però com passa al iosemite, “allí donde pone dos juegos, lleva tres”, que els masters són molt bons i passen sense assegurar-se massa. Empaito en Xevi perquè em deixi el seu joc de Cams i li sumo a més el numero 4 que també el portàvem duplicat. Al final, entre els tres jocs, els fissurers, els Tricams (aquests no fallen) i demés ferralla portàvem uns armaris que devíem fer el nostre cante anant a escalar a una zona tradicionalment esportiva.

La via no és molt llarga però laboriosa un rato. Només fem el primer llarg perquè un atac inesperat i traïdor de desmotivació repentina ens va punxar a la zona del cervell que controla les emocions, però en varem tenir prou per amortitzar el matí. Aquest primer llarg és molt guapo, completament clean i amb una sortida en lliure per arribar a la reunió que acaba d’arrodonir el llarg, tot i que es pot combinar entre el lliure i l’artificial al gust. Mola portar les peces petites i mitjanes i deixar les grans a terra; un cop a la reunió es remunten per fer el següent llarg. El segon llarg, que ve a ser el guapo, encara es veia més laboriós. La sortida és delicada perquè surt per una laja que fa plorar. Per la fissura de l’esquerra es veia color però per la de la dreta donava la sensació que s’havia d’obrir com una porta. A dalt peces gordes a manta, el soste per flipar i finalment sortida cap a dalt. Una via hammerless de A3 de l’any 80 (C3 en dirien ara; visionaris???????) poc coneguda i força recomanable
De Montserrat - Via Ecologica

El segon llarg al detall.


De Montserrat - Via Ecologica

De Montserrat - Via Ecologica