antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 30 de març de 2011

Petita trilogia personal de les millors vies d’artificial d’Osona.

Arran de l’ultima escalada que he fet pels estimbaderos osonencs, la via del Petit Príncep als cingles de Tavertet, he anat forjant al meu cap un conjunt inconscient de vies obertes per amics, coneguts i saludats i que sistemàticament he anat a repetir de seguida que he pogut amb l’intenció de donar un merescut reconeixement a la feixuga tasca de visualitzar i obrir un itinerari d’escalada per aquestes sorreres verticals tan desagraïdes a primera vista. Vies totes elles amb un segell únic d’elegància i amb un mateix denominador comú: l’Artifo; no com una fi en si mateixa sinó com un mitjà per superar els descompostos, però atractius a la vegada, murs més emblemàtics de la nostra estimada terra.

Les vies que formen aquesta trilogia tenen totes elles una sèrie de característiques que les fan molt semblants entre si però que lluny de convertir-se en repeticions d’una mateixa cosa, constitueixen ascensions de gran bellesa i del tot recomanables: l’escalada artificial, ja ho hem dit, la seva situació a algunes de les parets més representatives de la comarca i com no, la seva bellesa fan d’aquestes escalades una excusa perfecta per descobrir els racons més màgics del país d’en Serrallonga. Podria caure al parany d’anar sumant a aquesta relació de vies molts itineraris obert a cop d’expansió, fet bastant habitual per aquí donada la qualitat de la roca, però és de justícia afinar els criteris de selecció i descartar les habituals rutes de Ae que poc aporten a aquest esport.

La via del Petit Princep ha estat l’ultima i de més recent factura que supera un dels nombrosos murs que configuren els cingles de Tavertet, amb unes vistes impagables sobre del pantà de Sau. Tres llargs d’escalada principalment artificial per fissures de tot tipus, mides i qualitats on el desplom continuat ens deixarà amb la sensació de jornada amortitzada.
A banda del material que diu la ressenya original, naltrus varem portar el Camalot del 4 repetit principalment pel primer llarg i varem col•locar 2 “V’s” i 2 universals. Tan bons no som per passar només amb els micros.


La Directa a la Trona és un petit Big Wall. Incomprensiblement verge fins fa pocs anys malgrat el seu evidentíssim recorregut és una de les vies més maques d’Osona a condició de tenir el nivell necessari per emprendre aquesta aventura. Cada llarg és un mon completament diferent a l’anterior: primer llarg d’artifo laboriós i difícil que marca la criba per continuar endavant, segon llarg d’escalada lliure per un magnífic diedre xemeneia amb roca marca de la casa i l’últim, de nou, d’escalada artificial no difícil però si molt espectacular a fi de superar el sostre que corona la paret. Sens dubte una via que quedarà gravada a foc al nostre record. Els excèntrics que diu la ressenya són recomanables però no imprescindibles.


I per tancar aquesta singular trilogia, la via del Damocles Impertorbable al Morro del Quer. Podria semblar pretensiós incloure una via oberta per un mateix en una selecció de millors vies però cal reconèixer que dins el grup de les “aid routes” ocupa un lloc capdavanter. Malgrat la seva modesta altura, les perfectes línies que ens marquen el camí la situen dins aquest selecte grup. Unes fissures perfectament paral•leles que ressegueixen aquesta extraordinària talaia de l’antic comptat de Besora i que sembla que no tinguin cap aturador per seguir amunt, resseguint murs, sostres i desploms sempre amb la mateixa constant. Una escalada més pròxima als àrids deserts americans que no pas per trobar-se amagada entre les espesses fagedes del nord d’Osona.


Potser aquestes ressenyes us ha despertat la curiositat però no la suficient com per emprendre un viatge sensorial per aquests camins verticals, llavors no dubteu en posar-vos en contacte amb mi per obtenir qualsevol informació que pugui ser d’utilitat; potser us emportareu, pel mateix preu, un pacient assegurador.

dimecres, 23 de març de 2011

La solitud té gust d'òxid. L'aresta Ribas al Puntal de l'Albarda

D’aquesta escalada no tinc fotos però m’agradaria que féssiu un exercici d’imaginació i que us traslladeu per un moment enfilats dalt d’una de les moltes arestes del cantó de migdia que hi ha a Montserrat. Ara sentiu el gust i el color tan característic de l’òxid de ferro a les vostres mans. Aquests són els burils que tindrem per assegurar part de l’escalada. A més, però, cal donar-los forma. Imagineu-los de totes formes i mides, amb xapa i sense.
Els que tenen xapa poden ser casolanes, alguna Iglesias Casanovas, alguna recuperable ben falcada, algun filferro... i els que no en tenen poden tenir la cabota tan gran que no entren les recuperables, amb la cabota tan gastada que la recuperable salta al més petit moviment, amb cabota hexagonal, rodona o de cap d’Allen...

Imagineu una morfologia de la roca més aviat tirant a llisa on l’escalada esdevé tècnica i delicada i ara comenceu a escalar. A mesura que anem pujant anirem agafant una certa confiança degut a la bona qualitat de la pedra però lluny de poder realitzar una rapida escalada, els moviments seran pausats i reflexius per encertar el millor itinerari. A la vegada, haurem d’escalar amb tots els instints que tinguem per encertar el camí i trobar-nos, allà on ens ha indicat la ressenya que tantes vegades haurem hagut de consultar, aquell cap de buril mimetitzat amb la roca que no es veu fins que ets ben bé a sobre, muntar el millor tinglado que sapiguem i continuar amunt. O pitjor encara, considerar que el buril està en molt mal estat i anar a buscar aquell forat a l’esquerra o a la dreta, on potser hi trobem alguna resta de falca de fusta, i col•locar-hi el Tricam corresponent. Això si es que preveiem que hi ha d’haver-hi alguna cosa perquè algunes vegades haurem d’anar a comprovar si en aquell forat que veiem fora de la línia lògica de la via hi entra algun micro o Tricam ja que la separació entre les assegurances fixes es superior al que seria prudencial.

Encara us demano que feu un exercici d’imaginació addicional i traslladeu-vos a un d’aquells nius que trobem per totes les parets de Montserrat i on habitualment s’hi munten les reunions, reunions com les d’abans. No us l’imagineu massa gran, just per encabir-hi un reguitzell de caps de buril col•locats al terra on l’habilitat per triangular és indispensable i després penjar-nos cap a fora amb l’única comoditat dels estreps. O per contra, acabar el llarg i trobar-nos una tatxonada com la cara d’un punky al mig d’una placa penjada al buit, al mig del no res, i també haver de recórrer al nostre millor coneixement per muntar una reunió que reuneixi els mínims estàndards de seguretat.

Ara agafeu tot això i col•loqueu-ho lluny de tot arreu: de Sant Benet, de Sant Joan, de la cara Sud... amb la conseqüent solitud que això comporta. Tindrem una escalada com les d’abans. Tindrem l’Aresta Ribas al Puntal de l’Albarda Castellana.

A nivell tècnic cal dir, que al segon llarg varem anar completament a la dreta travessant els dos forats característics i, arribant gairebé fins la Mas Guasch, varem trobar tres burins més per superar la placa que ve a continuació dels forats i una reunió. Un cop aquí, varem tornar fàcilment a la via mitjançant una travessa en completa horitzontal. No sabem si correspon a l’Aresta Ribas o a alguna altra via. Si algú ho sap agrairia que ho comentés.

Per últim, comentar la necessitat imperiosa de restauració de la via per evitar que caigui per sempre al profund pou de la ruïna i l’oblit. No estem parlant d’una via extrema, sinó d’una clàssica que ja es va obrir amb aquesta mentalitat per tant caldria realitzar alguna tasca de manteniment per conservar aquesta essència. És evident que sempre hi haurà algú amb capacitats suficients per realitzar una repetició, encara que l’estat de les assegurances sigui deplorable, però llavors aquesta essència de via clàssica ja s’haurà perdut. No soc del parer de canviar totes les xapes ja que llavors si que es podria convertir en una escalada amb tufu d’esportiva però una restauració parcial (les reunions i alguna assegurança intermitja) si que seria convenient. Que en penseu?

dijous, 10 de març de 2011

Directa al Cilindre i Martinetti de Sant Llorenç de Montgai

De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

Fruit de la improvisació varem acabar aquest finde a Sant Llorenç de Montgai. La idea inicial era apretar al Cap de Ras però un estrany núvol d’inestabilitat cobria tota la serra, una illa de foscor enmig d’un cel blau radiant; ben curiós tot plegat. Tan un lloc com l’altre els teníem força oblidats i em va agradar que en Xevi em proposes anar a tatxar alguna de les guapes vies semiequipades que recorren els magnífics murs grisos que s’alcen a l’horitzó d’Ager. Finalment, arribant al pàrking veiem que la perspectiva que ens espera a la paret és de fred, vent i ambient hivernal en general, tot el contrari del que veníem buscant. De seguida canviem de plans. Es proposa Sant Llorenç, a una via que em vist pel món bloguero tot de pasada i sense més informació reconduïm la situació.

No entenc com no anem més sovint a escalar a Sant Llorenç. L’ambient relaxat, com d’escola d’escalada, les curtes aproximacions, l’excel•lent i variada roca i sobretot el paisatge amb el poble i el pantà vetllant les nostres ascensions fan d’aquesta una zona que em captiva especialment.
La via que veníem buscant sense saber-ho era la Directa al Cilindre. El que deia, just teníem alguna referència de la seva existència per algun post i sobretot per les guapes fotos que se’n derivaven, un Pison en petit en diuen i no els falta raó. El primer i especialment el segon llarg tenen l’ambient més riglero que podem trobar fora de l’Aragó i que em varen donar tota una lliçó en contra de l’especialització. Tan escalar en vies tècniques i confiat de les meves capacitats en el 6b a vista, em veig vilment humiliat en aquests cantacos i desplom constant. Com pot ser que a nivell numèric tingui força assumida aquesta dificultat i quan em trobo amb trenta-cinc metres de pura continuïtat amb unes preses per on pujaria una mona em vegi intentant arribar a la reunió a la desesperada amb els braços inflats d’àcid làctic? La culpa és de l’especialització de l’espècie, sens dubte, i em prometo secretament que després de la mudança començaré a fer alguna visita al plafó.
La via és guapíssima i suposo que deu ser la típica via super recomanable que ha fet tothom, per tant, poca cosa a dir a nivell tècnic. Quatre llargs molt ben equipats per aquest satèl•lit riglero que ha caigut al salvatge oest.
De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

Una vegada al cim, el Montroig s’escampa davant tot el nostre camp visual i enmig, una vall secundaria on a vegades es recorreguda pel ràpid de la Pobla que puja entre camps i masos abandonats. I una mica més enllà, a l’esquerra, la paret de la Formiguera ens tempta a continuar la jornada escalatoria en alguna de les seves vies. Venint del Cilindre, qualsevol via d’aquí pot semblar com un exercici d’estirament però tenen quelcom que les fa molt recomanables. Optem per la Martinetti, classiquissima que ha sortit a les fitxes del Vertex i tot.
Tot i així, mentre recorria els seus magnífics murs tombats de dificultat moderada em varen començar a venir al cap imatges en 8mm, peus de gat Boreal Laser, forros polars garbosos de color verd i lila fluorescent i escalades assegurades amb el vuit i cordes de 11mm. Tot això perquè la via conserva tota l’essència de l’època de la seva obertura: espits del 8 molt ben conservats amb xapes Fixe de les primeres (us en recordeu dels espits del 8, ja no n’hi han, tot son parabolts...) i una distancia entre xapes molt a l’estil de l’època,finals del vuitanta i sobretot principis dels noranta.
No sé si per mandra degut al que costava posar-los o per que abans no existien vies “homologades”, el cas és que tot i ser una via equipada, et toca escalar entre xapa i xapa; no per matar-te ni exposat evidentment, però en cap cas per poder recórrer al vil recurs d’avançar gracies al xapa-xapa. Actualment això costa de trobar, perquè ja sigui per reequipament o bé perquè ara s’obre de forma diferent, el cas és que a nivell general ara les xapes estan molt més juntes. Aprofito l’avinentesa per fer una crida en contra el reequipament d’aquesta via en honor al nostre passat recent (només falta que ho diguis perquè es faci el contrari... Com diu el Borges: “Pais.....”)
Em vaig veure a mi mateix amb setze anys, quan encadenar un V+ ja era recompensa suficient per tota una jornada d’escalada i en la qual parar al bar era una heretgia castigada amb el foc etern. Ah! I amb molt més cabell que ara...
De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

dimarts, 8 de març de 2011

Histórias viejunas. Chapter one.


Aquest diumenge vaig fer una reinstal•lació dels canals de TDT; em van aparèixer un munt de canals nous que em van proporcionar un gran reconfort només de pensar que l’estat del benestar havia arribat a aquest nivell, la sanitat i l’educació una puta merda però la tele a la màxima oferta possible, i això va fer que allargués encara més la repassada de la gran oferta que ens ofereixen per buidar el cervell. Com diuen al Fricandó Matiner de RAC 105, sóc d’aquells tipus de persones que se’n van a dormir tard perquè els fa mandra aixecar-se del sofà.
Vaig acabar, com sempre, amb el Tele Monegal; un oasi de sensibilitat critica de tot aquest sistema tan ben organitzat de control de masses. Un cop acabat no vaig poder resistir la temptació de tornar a fer una repassada en vol rasant per tota la graella televisiva i quina va ser la meva sorpresa quan en un dels canals secundaris de la Sexta veig en Perez de Tudela. Mira tu, encara és viu, vaig pensar i em vaig quedar una estona més a mirar-m’ho. El pavu explicava una escalada que van voler fer al Peñon de Gibraltar als anys setanta i de l’accident que van tenir. A banda d’una recreació molt penosa que demostrava una falta de mitjans gairebé insultant, el report fotia un tufu de conquesta imperialista por lo bajini que espantava, tan a l’estil d’en Tudela. Ja us ho podeu imaginar: un còctel explosiu on s’hi ficava el Peñon, territori llargament reclamat per Espanya, i un tiu que no es defineix precisament per passar desapercebut amb un ideari polític perfectament identificat i conegut per tots. El reportatge no va aportar res de nou i va acabar insinuant que l’accident que van tenir va ser provocat pels anglesos que els esperaven al cim i que no volien que un ESPAÑOL conquerís la seva muntanya: per flipar.

Això no és el que més em va sorprendre. Com que el tema anava d’escalada, es van emportar al presentador del programa, en Juan Ramon Lucas, a fer una escaladeta per una d’aquestes zones tan guapes de granit que tenen per la zona centro. Una cosa no tenia res a veure amb l’altra però suposo que havien d’omplir minuts ja que la recreació de l’escalada al Peñon no donava per més. La primera imatge es veu com arriben al pàrking amb cotxe i surten tots els que aniran a escalar: en Perez de Tudela, en Juan Ramon Lucas i ..... el Ardilla. Als altres dos tothom els coneix però el Ardilla.... va ser un dels que va fer la primera hivernal a la Oeste del Naranjo a l’any 73 !!!! A l’acte em va venir a la memòria les fotos d’aquesta ascensió, però no les de l’escalada a la via pròpiament dita sinó de quan varen arribar a Bulnes xops com ànecs amb aquells cangurus Serval que abrigaven de puta pena, enmig d’un ambient de berbena de poble amb vitores i brindis al sol i com no, rodejats per l’escorta d’honor d’aquells temps: la parella de la Guàrdia Civil de capa i tricorni.

Sempre em quedo amb els detalls més friquis de les coses....






El murciano, Perez de Tudela, J.A. Lucas i el Ardilla.

dijous, 3 de març de 2011

El Petit Príncep als cingles de dos colors.

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep


Reconec que tinc una certa debilitat per les vies d’Osona, bàsicament perquè son les de casa meva. No totes valen la pena, és més, la gran majoria són autentiques ruïnes però les que se salven de la crema són autentiques joies i generadores de plaer il•limitat. No puc ser objectiu en aquest tema i de ben segur que hi haurà molta gent que tornarà a casa amb les butxaques plenes de sorra i la moral per terra. Però cal saber mirar més enllà. Saber girar-se mentre estàs penjat d’una reunió assegurant el company i escoltar el silenci, tenyir la retina del verd intens de l’alzinar, del blau profund del pantà de Sau i de la eterna dualitat dels dos colors que configuren les cingleres. Saber gaudir de les aproximacions i descensos enmig d’un bosc espès i poc humanitzat que ens farà retornar als orígens de l’espècie. La roca no és de la millor qualitat, això tothom ho sap, per això és imprescindible sortir de casa amb una motivació especial, diferent a si anem a qualsevol altre lloc i a la vegada la recompensa que n’obtindrem també serà una experiència igualment diferent a la que obtindríem en alguna altra zona.
No feia pas massa que l’Edu em va passar la ressenya de l’ultima via que havia obert als Cingles de Tavertet juntament amb en Pep Vila. Me la va donar amb aquella il•lusió de qui comparteix un preuat tresor que ha costat un cert esforç d’aconseguir. Coneixent-los i amb l’experiència de les altres vies que ambdós havien obert ja es podia endevinar que aquesta no em podria defraudar. S’ensumava una ascensió que destil•lava l’essència i la conjunció d’aquests dos cracs; l’elegància de les vies de l’Edu amb la trempera de les vies d’en Pep, un recorregut del tot seductor amb una dificultat i uns passos marca de la casa.
La via del Petit Príncep em cridava amb els seus cants de sirena i només calia esperar la conjunció astral adequada per emprendre l’escalada. I aquest moment va donar-se el dissabte. Amb en Xevi ho varem tenir clar, era el moment adequat.
De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep


La via és de bellíssima factura, principalment d’artificial, mantinguda en A2 amb algun pas puntual de A2+, però cal tenir en compte que entremig hi ha alguns passos en lliure de donar la talla. A la vegada, cal preveure que el continu desplom marca la pauta de tota l’escalada i fa d’aquesta una ascensió d’una certa exigència física més enllà de la dificultat tècnica.
Malgrat el que diu la ressenya de ser una via Hamerless nosaltres el dúiem i finalment, complint els pronòstics més pessimistes, els varem fer servir, no massa per intentar mantenir l’esperit de la via però dues V i dos universals varen ser finalment clavats. Et diuen que portis repetits els microfriends però amb aquesta qualitat de la pedra et fa passar millor la suor freda un bon universal clavat fins l’ojete que no veure l’Alien negre com es va enfonsant a la sorra. També dúiem repetit el Camalot del 4 i ens va anar força bé perquè al primer llarg varem comptar pel cap baix quatre passos amb aquesta peça. Això si, fissures a tuti plein de totes les mides i de qualitat força o molt acceptable transcorrent l’itinerari envoltat d’unes vistes excepcionals que completarà la satisfacció màxima: a la dreta el Morro de l’Abella, a l’esquerra el Salt de Tirabous i al fons el pantà de Sau custodiat com sempre pels cingles bicolors tan característics. Com dirien al Cara Norte: Guapa via.

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

Per arribar a les xapes tan allunyades del tram d'Ae varem haver d'improvisar un inventillu, més que res per no haver d'estirar-nos massa.

De Resenyes