antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

divendres, 16 de novembre del 2012

Mi mundo es así...

Que xungu. Aquest dissabte anant a escalar se’m van posar els pels de punta quan vaig veure aquesta botiga, fet que em va obligar a parar el cotxe i mirar-m’ho dos i tres cops.


Com pot ser barregin conceptes relacionats amb la més innocent infància amb substancies estimulants administrables per via nasal? Només una ment perversa pot fer una cosa així.

No va ser fins al cap d’una estona, després de realitzar múltiples combinacions accentuant una vocal i una altra, que vaig entendre l’entuertu: una cosa és cucaIna (que es ven a grams i s’escriuria amb dièresi) i una altra cosa és cuCAina (de cuqueta ensucrada).

Buf, menys mal que he trobat una explicació...

Em comença a preocupar aquesta percepció tan depravada de la realitat que d’altra banda sempre he tingut però que ara amb els anys s’ha agreujat fins a límits de tractament psicològic...


dimarts, 13 de novembre del 2012

Black Diamond

M’ha impressionat la nova campanya publicitària de la marca de Salt Lake City, allunyant-se de les típiques imatges èpiques que evoquen grans ascensions, més pròxima a un tipus d’activitat més extesa als nostres dies, més domestica i més propera.
Bé, no cal enganyar a ningú perque ja sé que no cola. En realitat s’ho ha inventat el meu germà i m’ha fet gracia quan me l’ha enviada. El paio, avorrit de les llargues nits d’inactivitat Berlineses, es dedica a fer-se autofotos a casa seva. A més, amb la seva formació de dissenyador gràfic, es dedica a tunejar-les segons la neura del moment. El resultat ha set bastant convincent

dimarts, 6 de novembre del 2012

Projecció de "Pirates" a Sant Benet


Amics tots:

El dissabte 17 de novembre de 2012, a les 18:00h es projectà el documental "Pirates" (Miquel Pérez i Miquel Vilaplana, 2011) al refugi de Sant Benet (Montserrat) a petició del seu guarda Ángel Justel.

Us esperem a tots sota els gegants de pedra






dimecres, 5 de setembre del 2012

INDIGNATS


Desprès de l’últim viatge que hem fet per aquests mons de deu, el primer que em ve de gust piular són les fricades que m’he trobat durant aquests dies. Ni graus, ni vies, ni encadenes, ni res d’això. 
Baixant de l’Uriellu, al primer poble que trobem desprès del telefèric i mentre busquem el lloc adient per marcar-nos un homenatge gastronòmic a baix preu no puc evitar de parar-me a llegir la denuncia publica que fa un indignat d’aquest poble (de fet tinc un radar per aquest tipus de coses):

CONCEJO DE ESPINAMA – PIDO Y LAS ILCES

Mientras que la decisión legal, que no moral de la propiedad de la casa del concejo (izquierda) depende de momento de la audiencia provincial, el concejo descubre indignado que el obispado de Santander sin que se tengan noticias de que se les haya caído la cara de vergüenza, inscribió también de forma presuntamente fraudulenta y posiblemente depredadora la iglesia de Pido a su nombre el 04-05-2009 en el registro de Potes. Para ello el obispado el 14-01-2009 emite un certificado posiblemente falso que dice “El obispado … es dueño de esta finca (la iglesia) de forma ininterrumpida y desde tiempo inmemorial…”¡¡¡Que rostro, dios mio!!!

La iglesia de Pido fue construida en terreno común del concejo y fue levantada con el trabajo, sudor y lagrimas de sus hijos y des de hace mas de 200 años pertenece al concejo sin duda alguna y de forma categórica y recientemente fue rescatada de la ruina gracias únicamente a la generosidad, dignidad y cariño del hijo del concejo Fernando Briz Santos (Nandin)

Es lógico esperar que el concejo responsable y animado por el aliento limpio, noble y fuerte de nuestros antepasados que nos legaron el fruto de su esfuerzo y de sus sacrificios para que lo supiéramos preservar de personajes probablemente sin escrúpulos y posiblemente sin vergüenza a juzgar por sus actitudes, tome las medidas legales necesarias no solo para recuperar lo que legítimamente nos pertenece, sino también para defender el honor y la dignidad de sus hijos humillados y posiblemente engañados por quienes menos se podía esperar si nos atenemos a lo que predican.

Quiera Dios que las dignas gentes de este concejo noble y fuerte no tengan que implorar, con la cabeza alta y la mirada limpia la llegada de los ángeles de fuego ni la de los ángeles del desprecio para que la justicia humana triunfe sobre la presunta villanía de unos posibles miserables.

Su santidad el papa Benedicto XVI el día 21-12-2010 alto y claro para todo el orbe dijo “El rostro de la iglesia esta cubierto de polvo y su vestido esta desgarrado por culpa de los sacerdotes”
Su santidad el papa en Asís (Italia) afirmaba con dolor el día 27-10-2011 “En la historia también se ha hecho recurso a la violencia (fuerza, extorsión, robo…) en nombre de la fe cristiana. Lo reconocemos llenos de vergüenza”

¡¡Señor, señor, lo Dios que tienes que ser para seguir siendo Dios de algunos de tus ministros!!! (Alfonso Ussia)

Nota: de esta información el único responsable es el hijo del concejo José Joaquín Sebrango Briz N.I.F.13636046-J

No tinc ni puta idea a que fa referència però el discurs és impagable. El tiu es queda a gust. L’únic conclusió que en trec és que aquest indignat no té la més mínima noció de màrqueting. A la més cutre escola de publicitat, el primer que t’ensenyen és que per fer arribar un missatge de forma rapida i contundent, aquesta ha de ser CURT..

dimecres, 25 de juliol del 2012

L'Oriol no voldrà tornar a sortir amb mí perque vaig estar rondinant tot el matí.

 En un lugar del Ripollés, de cuyo nombre no puedo acordarme (perque si no l'aperturista em pela), habiase esbeltas placas calcarias rasgadas ellas por tubos de organo cual catedral castiza.

I amb l'Oriol ho varem anar a mirar. Suposo que ja ho publicaran quan estigui tot explotat pero de moment aqui va un avançament, mola no?



El que no em va agradar tant va ser la forma d'equipar, no pel que fa a la seguretat objectiva de l'anclatge: quimics inox amb el xamfrà per encaixar-los, que vist lo vist costa de trobar algú que es dediqui a fer-lo. En aixó no hi ha res a dir. Però el que no em va agradar va ser el següent:

Entre un 40-50% dels segurus a l'altura de la titola. Aixó no cal que ho ensenyin enlloc: quan estàs al lloc de xapar, la xapa el màxim d'amunt possible. I més encara si hi ha una repissa a sota.

Dit aixó que potser és la unica cosa que afecta a la seguretat, la resta de detalls ja fan referencia a la excel.lencia en l'equipament pero que a un tiquismiquis com jo en aquests temes em podem arruinar el dia d'escalada i per extensió al meu company que m'ha d'aguantar totes les neures. I si no mireu les següents

FOTO DENÚNCIA:

Foto número 1: reunió impecable a simple vista. Però ara amplieu la foto: tots els anclatges perfectament assentats a base de piconadora on en un calcari gris com aquest perfectament llis no faria falta. A la segona foto també es veu i aixó repetit a tot arreu. L'insult al criteri estetic és majuscul. Pero el pitjor és la maquillada a cop d'escarpa dels fils de ganivet que fan les canaleres. Potser és per evitar que ens puguem tallar les venes quan ho veiem?


 





































Foto número 2: Pont de roca artificial gracies al noble art de la sikada. Cal fer algun comentari més? Per més inri, estava en un lloc fora de la linia de la escalada... 






















I per últim afegir, del qual no en tinc cap prova gràfica, que molts dels forats de la via, amb cantells tallants per naturalesa, han estat suavitzats manifestament a cop d'escarpa. Pero molts eh? No cal aquesta actitud tan paternalista, la gent ja sap que si s'agafa a depen de quin lloc es pot fer pupa.

La conclusió que en trec de tot això (de fet ja ho sabia) és que equipar una via requereix molta feina, que no només és posar les xapes, que es dona per suposat que es posen bé, amb criteri. Tots podem posar alguna xapa on no toca perque tots en equivoquem, jo el primer, pero no tantes, això és vici. A banda d'aixó , cal fer una feina de adecentat important: fer caure blocs, netejar forats i fissures... Pero no tan collons.

Bua, m'he quedat a gust pero és que feia dies em coïa per dins, aixó del blog és millor que un psicoanalista argentí.

dilluns, 16 de juliol del 2012

CADAQUÉS - Via Mediterrània. Actualització de dades.

El divendres ens trobem amb en Pep Vila a la inauguració del nou restaurant de l'amic Edu Sallent a Balenyà (Valgui l'ocasió per recomanar-lo, en parlarem més endavant) i el tema de conversa va arribar en cert moment a comentar la seva via de Cadaqués: que si el grau d'això i d'allò, que si el material, que si la reunió més amunt o més avall... o sigui, lo típic.
Aprofito l'avinentesa per penjar la ressenya original que em va fer arribar i que complementa la info donada al previous post.

dimecres, 11 de juliol del 2012

CADAQUÉS. Via Mediterrània. Més escalada d'exploració a la Costa Brava.

 
Ara diré una cosa que em costarà cremar a l’infern de les critiques pel que em queda d’existencia: No m’agrada Cadaqués! Així ho deixo anar, així de clar. Pensava que em costaria més reconèixer públicament aquesta heretgia però al final ha set bastant senzill. Ei, però no us envaleu. Els fanàtics incondicionals d’aquest lloc tan paradigmàtic no comenceu a deixar comentaris a mansalva per dir-me de filldeputa en amunt fins que no hagueu acabat de llegir.
Soc el primer a reconèixer les virtuts estètiques i l’abundància d’energies positives que conflueixen en aquest poble com ja havien fet els Sopa de Cabra en els seus temps però cal dir que els defectes que hi trobo superen amb escreix els punts positius. I que evidentment ara passo a enumerar (Oju, que això pot ferir la sensibilitat d’algú):

  • És lluny de tot arreu.
  • Hi ha moltes corbes.
  • No aparques enlloc
  • Hi fot un vent que espanta.
  • La platja és plena de rocs.
  • No hi ha un pam de pla.
  • A vegades és massa perfecte, tendeix a parc temàtic.
  • Està sempre a petar de gent.
  • Tot és molt car.
  • I sobretot, està ple de pijus.

Ja està, ja ho he dit. Jo prefereixo el càmping, que ningú m’hi emprenya.

Ara bé, anant-hi ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora que diria aquell, amb ganes d’explorar un cop més els acantilats d’aquesta nostra Costa Brava tan propera i tan estimada encara es pot gaudir amb intensitat de les virtuds que han fet famós l’skyline més explotat de la costa catalana. I a més, els del nostre gremi ho podem fer des d’un mirador d’excepció sense perill d’aglomeracions ni d’atropellament per vehicles de gamma alta.
Al 2008, l’amic Pep Vila va canviar una jornada de platja i domingueo per anar a obrir una via als penya segats que limiten la badia de Cadaqués per la dreta, a la vora del far de cala Nans. Estirat a la platja, segur que va dedicar més hores observant les parets per trobar una línia atractiva que no pas a cultivar el voyerisme playaril. És el que hauríem fet tots, no? El resultat va ser la via Mediterrània, de dos llarguets molt ben trobats que ens amortitzarà un dia de platja ben complet i que torna a demostrar que entre les tumbones, les sombrilles, les pales i les galledes sempre s’hi ha d’incloure una motxilleta amb quatre pitons.

Aquest dia l’Oriol anava fanàtic i em va trucar per anar a fer alguna coseta per la zona. D’entre les diverses opcions que teníem varem optar per aquesta  ja que l’aperturista ens era prou pròxim i així ja teníem tema de conversa per la propera vegada que ens veiguessim.

Per arribar a la paret s’hi pot anar a peu seguint la costa, sortint de les ultimes cases de Cadaqués en direcció al far de Cala Nans. La paret és visible des del poble, mirant al mar a la dreta de la badia i per tant l’accés evident.
També s’hi pot anar per dalt, escurçant d’aquesta manera l’aproximació. Prenent la pista que porta al far de cala Nans, en un punt després d’una forta pujada i quan ja intuïm que som a sobre de la paret, deixem el cotxe en un apartadero que hi ha en un petit revolt. Ens anem acostant a la paret i hi trobarem alguna fita per arribar-hi, però al final, la millor referència és localitzar la sabina que s’aboca més a l’estimbadero i que serveix de R2 . Llavors, amb un ràpel de 45 metres som a baix.

Els dos llargs són molt diferents entre si. El primer va pel gran diedre que fa la paret a la seva part baixa i que ens servirà per localitzar la via. La primera reunió original es munta quan s’està a punt d’acabar el diedre, en una mena de forat que hi ha al mig de la placa. Segons ens diu en Pep, hi ha un pitó però els esbarzers que hi han sortit i el fet que no és massa còmoda no la fan massa aconsellable. És molt millor continuar uns metres més amunt i muntar-la sobre el gran balcó que hi ha a sobre del diedre. Preveure el Camalot #1 i #2 per muntar la reunió en una molt bona fissura que hi ha. Des d’aquesta reunió, posant el peu a la punta puntissima del balcó es torna a reempendre la via.
El segon llarg també és molt evident i recorre la millor fissura de la paret, primer molt fina i tècnica i després més senzilla amb bona presa fins arribar a la R2. El tipus de roca és la pissarra típica del Cap de Creus, castigada per les inclemències i que fa que s’engruni una mica en superfície. Per contra, aquesta erosió ha esculpit extravagants formes ideals per ser escalades. Tot i així, la roca és de molt bona qualitat i vigilant una mica no hi ha cap problema.
De material cal dur els tascons i friends repetint els Aliens mitjans i puntualment el Camalot #2 i #3.

dimecres, 4 de juliol del 2012

Anglada Cerda. Excursió exploratòria a la Punta Miladones (Cala Montgó-l'Escala)


Amb aquest nom tan suggerent enviava a principis de setmana un mail massiu a tots els amics, coneguts i saludats per tal de trobar alguna víctima que m’acompanyés a investigar aquesta penya segat totalment desconegut dins els cercles escalatoris. En Miquel Perez i en Miquel Vilaplana, els dos alma maters del documental Pirates, van sucumbir als cants de sirena virtuals amb que vaig els estar bombardejant tota la setmana. Bé, de fet, mirant-ho ara amb perspectiva, crec que no vaig haver d’insistir gaire ja que de seguida es van presentar voluntaris fet que em demostra que l’activitat per si sola ja els motivava suficientment sense haver d’adornar-la amb els superflus elements del màrqueting més agressiu. La cabra siempre tira al monte i davant un caramelet com aquest poc vaig haver d’insistir per tal de convèncer-los de les grans dosis d’aventura i exploració que ens esperaven.

Vaig tenir coneixement de l’existència d’aquesta via a través de la seva publicació al Vertex on hi sortia també publicada la ressenya de la Intrèpida sirena, una mica de rebot i per casualitat també hi sortia la ressenya, per col.lindancia amb aquesta. A banda d’això, ningú la coneixia, enlloc hi havia informació i per tant vaig haver de recórrer a l’origen de l’informació per intentar treure l’entrellat de tot aquest assumpte. Em vaig posar en contacte amb el mateix Anglada per tal que m’informés de tot el que em pogués ser d’interès per anar a repetir-la però al contrari del que m’esperava, la informació que em va donar va ser força escassa; no sé si de forma voluntària per mantenir viva la il.lusió o bé perquè en realitat no tenia de més informació que donar-me. En tot cas, ara li agraeixo ja que això va augmentar més les ganes d’anar-hi. Únicament dues fotos amb el traçat aproximat marcat van ser la resposta que vaig rebre, sense dificultats, sense material a utilitzar, sense llargades de llargs ni res. La desinformació era total i això era directament proporcional a les ganes d’anar a descobrir aquesta paret.


Em va requerir de dues sortides prèvies a fi d’explorar el terreny per saber a on ens posàvem. La primera d’aquestes sortides, aprofitant les 2-3 hores de gràcia que em dona la migdiada de l’Arianna, m’escapo des del càmping a controlar el descens. Després de voltar amunt i avall durant força temps, per un terreny de cabres sense cap camí i una coberta vegetal de garrics a mitja altura que em van deixar les cames ben pulidetes, trobo el final de la via i per extensió el camí de retorn a Cala Montgó. Dies després, aprofitant una excursió en kaiac fins la roca Foradada, em serveix per controlar l’aproximació, el recorregut de la via i el contacte amb l’Alex de Cala Montgó, que ens acostarà a la via el dia que hi vulguem anar. Ara ja tenim tota la info per posar-nos a la feina amb garanties.

Dissabte 30 de Juny, dia D. El cel es desperta encalitjat i fa preveure un dia gris, fosc i trist, allò que a la moral li va tant malament per convercer a un mateix que t’ensortiràs del que estàs apunt d’empendre. Al final, ens va ajudar més que perjudicar, evitant una cocció a foc lent al graten del sol de finals de juny. A les 8.00 a.m. quedem amb l’Alex i la seva zodíac i casualitat, ens trobem amb la Marga i companyia, vells amics de les nostres incursions verticals amb els quals anem tenim un contacte esporàdic però constant i que també volen anar a escalar per la zona, en aquest cas a la ja clàssica Intrèpida Sirena. En pocs minuts cadascú pren el seu camí i de sobte ens trobem abandonats en un tros de roca perdut enmig del mar, sense ningú al voltant (quelcom irònic a la Costa Brava) i amb una incògnita per resoldre al davant. La línia a seguir però, evident com no podria ser d’una altra manera, segueix el camí més natural que marca la roca, primer pel diedre més marcat de la paret per anar-se corbant progressivament cap a la dreta fins al gran forat característic i trobar, just al final d’aquest i evitant els sostres, el pas de sortida cap al cim. En aquest pas de sortida cap al cim , dins l’ambient d’eufòria saturada que es començava a crear per la bella activitat que estàvem a punt de concloure, no vam poder deixar passar l’ocasió de deixar la nostra petjada. Així, a l’últim llarg, enlloc de sortir per l’esquerra tal com marca la ressenya pel terreny més ajagut vam optar per sortir per l’altra banda, per l’evident esperó que retalla aquesta penúltima reunió per la seva dreta. Un llarg d’escalada sostinguda, vertical i atlètica sobre roca a controlar en algun punt però que li dona continuïtat a l’estil d’escalada que haurem trobat als llargs precedents i una visió del conjunt més homogènia. Variant de sortida VPR.

La repetició d’aquesta via és converteix en una activitat molt recomanable per tots aquells que gaudeixin de l’escalada de descoberta, on la creativitat i l’instint pren una rellevància primordial i, al contrari del que sol passar en aquest tipus de vies, la roca és de bona a excel•lent en pràcticament tot el recorregut (excepte algun tram puntual), donant a l’individu una progressió atlètica típica de la zona a protegir en la seva totalitat. Poques vegades trobarem una via oberta de fa tan de temps amb cap material abandonat ni cap rastre de pas. Ni un pitó, ni un pont de roca, ni tan sols els rastre d’haver netejat de pedres una repisa. Una repetició a aquesta via suposa el mateix esforç que una obertura; o gairebé, ja que l’incertesa de si la línia que segueixes té continuïtat o no fins al cim la tens resolta.

Aquesta via seria una clàssica en tota regla si estigués situada en un lloc visible al gran públic, un must d’obligat compliment per tots aquells escaladors autoanomenats clàssics, seria publicada repetidament a les avui populars guies de “Les millors escalades clàssiques...” i òbviament el material que trobaríem de caràcter fix seria abundant i generós en contra del que trobem quaranta anys després de la seva obertura.





















Els moradors d’aquestes contrades, gent de mar en general, tenen mil histories i llegendes de tresors amagats a les coves marines que abunden per tot aquest litoral. Histories que impliquen grans riqueses per aquell qui les trobi i que casualment ningú ha trobat. El que potser no saben és que aquestes llegendes són certes malgrat que encara ningú ha trobat or, pedres precioses i collarets de perles. Perquè busquen al lloc equivocat. Només han d’aixecar la vista i a sobre l’aigua, en aquell espadat que potser creien habitat per mals encontres, trobaran el més gran dels tresors. Un tresor avar en riqueses materials però ric en riquesa sensorial. Un tresor amagat que es diu Anglada Cerdà i ha esperat quaranta anys a ser desenterrat.








dilluns, 19 de març del 2012

Els Pirates continuen "on board"

En Miquel m'ha passat les noves dates que tenen confirmades per la projecció del documental "Pirates".
Si encara no heu tingut ocasió de veure-la no us la perdeu.


Local UE Sabadell:
Dia 26 abril de 2012 a les 20:00 hores.

Loca CE Terrassa:
Dia 17 maig de 2012 a les 20:00 hores.
http://www.ce-terrassa.org/activitat/projeccio-de-la-pel%C2%B7licula-pirates


Local CEC Barcelona:
Dia 7 juny de 2012 a les 19:30 hores
http://www.cec.cat/default.aspx?mes=6&a%C3%B1o=2012&fo=SI&dia=7

dimarts, 13 de març del 2012

Pau Escalé


El diumenge al vespre, una trucada d’en Xevi em deixa glaçat. En Pau ha tingut un accident d’escalada i ja no hi és. No em dona massa detalls perquè ell també se n’acaba d’assabentar i no té més informació. A l’acte em connecto a Internet i hi trobo els detalls, la columna del segon llarg de la Dame du Cirque a Gavarnie, activitat de nivell marca de la casa, ha caigut i l’ha arrossegat. Cagumlou quina puta merda...avui encara hi estic pensant, detall inequívoc que alguna cosa ha quedat marcada a dins meu.
Un gran tiu en Pau, la motivació desbordant et contagiava només de parlar-hi. Sempre tenia temps per tothom (més si també comparties la passió per les efímeres línies glaçades) i per això el considerava amic meu.
La imatge que recordaré d’ell per sempre serà la de la conversa que varem tenir un dia a Sorralta a ple més d’Agost, molt al principi de coneixer-nos. Amb una xafogor que et treia les ganes d’escalar, es presenta invitant a tothom que es volgués apuntar per anar aquell cap de setmana als seracs de les glaceres de Chamonix. (Més endavant crec recordar que em va explicar indignat que havien prohibit escalar-hi). Era l’únic lloc on es podia escalar en gel per aquelles èpoques. Jo flipava. A ple estiu, tothom pensava a escapar-se al Pirineu a escalar en roca per esquivar la calor i ell encara duia els piolets al maleter del cotxe. Se’ns dubte anava contra corrent construint el seu propi camí, com els grans d’aquest esport que marquen el rumb als altres, que exploren nous horitzons, no físics, sinó conceptuals en la forma d’entendre aquest món nostre tan particular.
Després de saludar a tothom va venir a parlar amb en Xevi i amb mi que estàvem sota un desplom fugint de la calor, lluitant per respirar. Òbviament també ens va invitar a la sortida que planejava pel finde, com si fos un picnic a Savassona: marxar el divendres a la tarda, escalar tot dissabte i diumenge al matí i tornar tranquil·lament a la tarda. Vaja plan... Amb el temps es va convertir en norma.
Li varem respondre que ni de conya i ens posarem a parlar d’escalades hivernals. En cert moment li vaig explicar que feia anys havia fet la Cheré al triangle de Tacul i que ell, per la raó que fos, encara la tenia pendant. Em va començar a demanar detalls tècnics, si era guapa, el descens, si es podia combinar amb altres vies... com un novato, vaja. A l’acte, aquella reacció em va sorprendre moltíssim. Un tiu del seu nivell es podia fotre aquesta via sense despentinar-se i estava allà demanant informació com si fos una via d’en Mark Twight. Després ho vaig entendre perquè a mi també em passava el mateix. Era tanta la il·lusió i la motivació, i tanta la estima que tenia a aquest esport, que qualsevol línia o via mereixia la seva atenció, per insignificant o banal que fos. Tan li feia si la via era més difícil o més fàcil, era una via d’escalada i s’havia d’escalar. No hi ha vies lletges i guapes, o vies que no val la pena fer, són vies i és escalada i totes aporten alguna cosa. Aquesta és l’actitud d’algú que estima aquest esport, que no se’l pren com un divertimento o una escala de números i lletres que cal anar superant fins arribar a l’Olimp sinó que el percep com quelcom que es converteix en la teva vida i ho dones tot per ell sense esperar res a canvi, per amor.
Nanu, ens veurem allà dalt, deixa’ns una mica de gel per quan pugem. Gassssssssss....

dijous, 19 de gener del 2012

En honor a la veritat cal dir...

En un comentari deixat per l’Eduard Escalatroncs al post que vaig publicar dies endarrere sobre la llista dels top ten de les patents més “curioses” d’aquest país, indicava que el numero 9 de la classificació havia sortit al mercat de la mà de la marca italiana Kong. Tampoc em va estranyar, al mateix post ja indicava que es tractava d’un engendro interessant que bé mereixia provar-se i va fer que comencés a buscar info sobre aquest aparell.
Tal dit, tal fet: a la mateixa web de Kong ho anunciaven com a novetat d’aquest any batejat amb el nom de Gipsy. http://www.kong.it/ Hi tenen penjat un vídeo d’un paio escalant una fissura (per cert, una via curta però guapíssima en un bloc enmig d’un prat) que li dona l’oportunitat de testar, amb caiguda inclosa, les tres talles que actualment es fabriquen.
Pel que he pogut observar i seguint amb la intuïció que ja vaig tenir en un primer moment, cal dir que la talla més petita no supleix en cap cas els friends tradicionals doncs la col·locació del trasto aquest és molt més difícil. En canvi però, en les talles més grans i gracies a la reducció de pes i volum que suposa, es torna una bona alternativa als friends gegants. Tot i que la col·locació continua sent més complexa que posar un friend talla Camalot del 6 i tal, el guany en pes i volum supera amb escreix el benefici que aporta la facilitat de col·locació. També és veritat que en una fissura ampla tipus off-widht tens més possibilitats de parar-te, inclús sense mans, i entretenir-te a col.locar l’aparell. A veure que tal....

dimarts, 3 de gener del 2012

PIRATES

Després de la bona acollida que va tenir en la seva estrena al Festival Internacional de Cinema de muntanya de Torelló d’enguany, els realitzadors de l’obra, en Miquel Perez i en Miquel Vilaplana, comencen la ronda de distribució i difusió d’aquesta pel·lícula/documental sobre aquest reduït grup d’escaladors montserratins que va revolucionar l’escalada de l’època.
El film va ser realitzat amb uns mitjans escassísims i amb la prioritat de minimitzar les despeses al màxim doncs estava tot sufragat integrament pels dos pares de la criatura fet que no impedeix que hagin realitzat una obra de qualitat considerable, suplint els mitjans amb el saber fer i molta il·lusió.
Aquí, entrem en joc els amics per donar-los un cop de mà dins les nostres possibilitats: primer posant-nos sota les seves ordres en el rodatge i després ajudant en la difusió des dels nostres humils mitjans disponibles.
Us passo a continuació el calendari per les projeccions previstes per l’actual mes de gener i Febrer. No cal dir que recomano a tot aquell que no va poder anar a Torelló a escapar-se un dia a veure-la.


Dijous 02 de Febrer de 2012:
Panxa del Bou,
C/ Quintana, 80
Sabadell, 937 209 824

Divendres 03 de Febrer de 2012 (21:00 h):
Club Muntanyenc Sant Cugat
Plaça de la Vila, 2Sant Cugat del Vallès - Tel. 93 674 53 96

Divendres 17 de Febrer 2012 (22:00 h):
Cine Club Vic,
http://www.cineclubvic.com/


Dijous 23 de Febrer 2012 (21:00 h):
Centre Excursionista Bufalà,
C/de la Costa 13
Badalona