antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Easy life behind the sea

El tracte era clar: una setmana a Chamonix i la resta de les vacances al càmping fent vida familiar. Tot i així, l’experiència dels anys anteriors ja m’indicava que les estones lliures durant la nostra estada campistica serien moltes i de bon aprofitar. Ara la complicació passava per colar tot el material d’escalada al maleter del cotxe sense que es notés massa, tasca gens fàcil si tenim en compte que a banda del material habitual hi sumem el petate amb el material d’equipar. La negociació va ser intensa abans de marxar però un cop tot està a dins el maleter i ens posem en ruta ja no hi ha marxa enrere. Ja tinc el plan solucionat per als propers quinze dies.
Va ser durant la intensa activitat que vam estar fent per la zona durant l’hivern i la primavera d’enguany que anava guardant al disc dur neuronal totes aquelles zones, racons i rostolls de menor alçada i que voldria anar a explorar les seves qualitats escalatories de seguida que tingués una estona. D’entre la varietat de zones que tenia clissades em vaig centrar en una paret amb bon accés i fàcil logística per l’obertura de vies que em permetessin escapades en solitari per poder enfilar-me. Tot i així, el canvi de plantejament general es convertia en imperatiu. Si abans ens havíem fixat en panys de paret aptes per a l’obertura de vies multipich de caràcter clàssic ara el plantejament era radicalment contrari degut principalment a l’alçada de la paret i que feien indicar que la decisió correcta passava per l’obertura de vies esportives.
El balanç d’uns quants dies per la zona combinant platja, piscina i escalades han set quatre vies de dificultat mitjana, de roca excel•lent i formes extremes marca de la casa (of course), en un sector amb gran potencial de creixement i, al meu entendre, acceptació per part del públic.
Pero no us enganyeu. Si no he obert més vies no ha set per falta de temps, ganes o possibilitats. El material tan específic que cal utilitzar en aquests entorns marins (Inox aisi 316) fa que en el moment que s’acabi no n’hi hagi prou en anar a la botiga a comprar-ne més. En aquest sentit, el final de la feina d’aquest estiu va venir condicionada per l’exhauriment del material que disposava. De moment, us deixo unes quantes fotos per començar a escalfar motors.
M’ha agradat molt que aquest estiu el meu germà vingués a passar uns dies al càmping desprès de tant de temps sense veure’ns. Però no entenc el que li passa pel cap. Mentre vivia aquí, el paradís de l’escalada en roca, el tiu pensava més en sortir de festa que en enfilar-se i quan porta més de dos anys vivint a Berlín, on no hi ha un turó més alt de dos metres, se li desperta la motivació i es posa com un toro a base de sessions de rocòdrom. Com és lògic, ha vingut a passar aquests dies amb nosaltres més calent que una mona i hem hagut de buscar algun plan per anar a enfilar-nos i calmar-li els nervis. A banda d’alguna visita al sectorillo que estava equipant, la visita més fotogènica ha estat, sens dubte, la jornada que vam passar a la Platja Fonda de Begur. A banda dels atributs pròpiament estètics de l’indret, la qualitat dels seus blocs, tot i que escassa pel que fa a quantitat, és excel•lent. Aquí van les fotos de la jornada.

divendres, 4 d’octubre del 2013

El pelegrinatge anual: Cham 2013

El destí que he pres aquest any a la ja inqüestionable setmana de vacances que tinc per assumptes propis ha set un pelegrinatge a la meca, altrament Chamonix. Una setmana que destinem a intentar escalar alguna d’aquelles vies que durant molts anys has tingut en cartera, una cartera que pateix l’estrany fenomen d’augmentar més ràpidament que no pas decreix. Tot i així, el balanç final de la setmana ha estat molt positiu: tres vies pa la saca, molt per sobre de la mitjana que dúiem fins ara però per sobre d’això m’emporto un augment més que proporcional en el meu bagatge d’experiència personal i sobretot tècnica. Bé, rectifico. En realitat han set dues vies i mitja però la satisfacció que ens enduem està a l’altura del “trivial” fet d’haver-les acabat o no totes tres.
El primer atxassu el fem a la Frison Roche del Brevant. Una vieta que no està mal per aquelles jornades que, desprès de sortir nedant de la tenda com ens va passar el dia abans, intentes trobar un pany de paret mitjanament sec on poder enfilar-te. Evidentment, com nosaltres van fer la mateixa reflexió un munt de gent més i la paret estava a rebentar de penya en una proporció directament proporcional a la facilitat d’accés.
El segon atxassu el volem fotre a la Contamine de les Petites Jorasses. Vion incontestable. Al final de la Mer de Glace, amb una de les aproximacions més llargues del massís, hi ha aquesta roquera via de 700 metres que resta eclipsada pel seu germà gran, les Grands Jorasses i els seus mítics esperons. Després de fer gran part de la via a una velocitat gens recomanable per a aquests percals, pillem els rapels i avall després d’haver fet les principals dificultats de l’itinerari i davant la més que probable previsió que el negre ens atrapi.
El negre no ens va atrapar a la via sinó que encara vam tenir temps de desfer tot el Mer de Glace pero la trista llum d’un frontal enmig de l’immensitat blanca del glaciar ens va impedir de trobar les escales de Montenvers i acabar la jornada de forma triunfal amb un més que merescut i càlid bivac enmig del bosc. Per contra ens vam haver de picar el bivac asseguts sobre el gel i comptant les hores perquè es fes de dia i per més inri, adonant-nos de matinada que havíem dormit a escassos cinquanta metres del camí ferrat. Gran lliçó que ens enduem a costa d’una mica de fred a l’esquena: no t’aventuris mai de nit per un glaciar si no saps on vas.
I aprofitant el potent anticicló que varem ensopegar fotem el tercer atxassu, traient forces de no ser on per poder superar la matxacada de la jornada a les Petites Jorasses. L’objectiu, la Nabot Leon al Pilier Rouge de Blaitiere, via que coneixem a través del llibre d’en Petit i que ja havia recomanat temps endarrere. La via és molt coneguda dins els cercles francesos i no tant a casa nostra però en qualsevol cas és del tot recomanable. En primer lloc és una via d’en Piola, això ja és garantia. Pero en qualsevol cas la multitud de fissures de qualitat que va enllaçant la converteixen en una opció a tenir en compte i que es va convertir en la cidereta a una setmana d’escalades més que intensa.
Per cert, Kletter i Pere de Reus: us he enviat per mail les fotos d’aquest dia. Les heu rebut?

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Selecció Gran Reserva de vies a la Dent d'en Rossell.

Ja fa uns quants anys que anem pujant a escalar a la Dent d’en Rossell, sobre la vall d’accés al santuari de Núria. No pas perquè sigui una paret de gran bellesa sinó perquè la seva proximitat a casa ens assegura unes matinals molt intenses. No cal dir que l’escalada aquí es regula per una ètica marcadament clàssica però en els últims anys m’he anat convencent de quelcom que malgrat l’aplastant evidència em resignava a acceptar. Les línies clàssiques de la paret ja fa molts anys que restaven obertes i mes o menys anàvem identificant les que es podien considerar les més recomanables. Poques vies es podien catalogar amb aquest adjectiu ja que les línies lògiques que segueixen aquests itineraris clàssics sovint quedaven atapeïts per l’herba o el que és pitjor, per la molsa. En aquest grup, el diedre Primavera i sobretot la Tardor d’en Nepgeperuda són les que destaquen sobre les altres. Així, amb els anys, m’he anat convencent d’aquesta evidencia a la que feia referència abans i que no és altra que les vies guapes de la paret son aquelles que van a buscar les plaques més monolítiques, fugint d’aquesta mentalitat clàssica que ha imperat des de sempre en aquest indret i adoptant un marcat caràcter modern. No ha set fins fa pocs anys que s’han anat a buscar els recorreguts que enllacen les plaques més estètiques, a vegades amb travessies per anar enllaçant-les, i el resultat ha estat que segurament les vies més recomanables de la paret siguin les de més recent factura. El preu que s’ha hagut de pagar per obrir aquestes vies ha estat un gran dispendi de ferralla fixa, en ocasions excessiu per haver equipat trams de fissura perfecta (per sort poques vegades) però en qualsevol cas, un peatge assumible per poder gaudir de llargs recorreguts amb molts o bastants llargs recomanables i poquets trams d’herba. En aquest altre grup hi trobem el Somni d’en Rosell i la Nanuuuuuu , un llegat que ens ha deixat l’amic Pau Escalé, i les encara més recents Kuru i la Historia Interminable. Adjunto les ressenyes, manllevades d’en Luichy, en Kim Gil i els aperturistes de les dues ultimes. Sens dubte faig una recomanació enèrgica de tots aquests itineraris però sobretot recomano repetir-los amb la major celeritat possible. Fa un temps, un dels enginyers que va participar en la construcció del nou túnel del cremallera em va explicar una de les raons de la nova construcció. La paret té data de caducitat i sense saber si serà tard o d’hora, el seu futur està al fons de la vall en forma de gran escombrera.