Ascensió en casi-solo a l'Agullola de Rupit.

Va ser un dia estrany. No tenia company per sortir a escalar i igualment la meteo no pintava massa bé. Però volia fer alguna cosa tan si com no. Vaig agafar el soloist i tota la ferralla, pitons inclosos, per tal de poder-me enfilar a algun lloc. No tenia cap idea clara d'on anar però imaginava que acabaria enfilant-me en algun rostoll desplomat, per alguna fissura fugissera, imaginat que més amunt trobaria el que sempre hem estat cercant i que mai acabem trobant: aquella fissura perfectament paral.lela on els friends entren a caldo recordant les mitificades imatges del llunyà i somiat desert ianqui.
Degut a una estranya conjugació astral vaig acabar al pla de Fàbregues pensant que allà trobaria la linia que buscava i de cop em vaig adonar que no calia liar-se en la complicada logística que implica una obertura en artifo, amb tota la feina de jardineria implícita que comporta qualsevol obertura pels terrissers d'Osona. Només calia atansar-se fins a l'Agullola de Rupit per trobar en la seva via normal l'elegant escalada en lliure que substituiria la ingrata jornada que m'hauria comportat la idea inicial d'una obertura en artifo.
Ja he dit que aquest va ser un dia estrany i que també hi va haver una  estranya conjugació astral. El cas és que em vaig trobar al peu de l'Agullola de Rupit amb una corda de 70 metres penjada a l'esquena, una motxilla amb l'aigua, quelcom de menjar i altres xuminades, l'arnés ple de friends, tascons i pitons, i evidentment el conseqüent martell, el soloist i el moscata dels invents. Total, amb tot el material que havia dut per l'obertura que tenia inicialment prevista semblava un arbre de Nadal.
A més a més, i per acabar-ho d'arrodonir, aquell dia portava un pal d'esquí per ajudar-me a caminar (recordem que anava carregat de ferralla fins al capdamunt) i també la càmera de fotos. Doncs en aquell moment, m'invento posar-me el pal d'esquí en posició vertical entre l'esquena i la motxilla i al capdamunt, lligada amb cinta americana, la càmera de fotos engegada em modo video,  en plan "a veure que surt". No recordo l'any que era però segur que era molt abans de l'era dels smathphones i dels pals de selfis, això fijo.
La idea era pujar en solitari tot fent els llargs que toquen però vaig començar a escalar  i mireu com vaig acabar.

Via Bros (en memória d'Álvaro Bulto "Bros")

 Amb en Dani i l’Alex, de seguida vam tenir clar que per aquest pany de paret hi sortiria una via molt guapa. Ells dos ja tenien experiència en aquest penya segat doncs uns mesos abans havien estat equipant la via Wyatts i havien tingut molt de temps per anar examinant els detalls de la paret. Per la meva banda, una rapida repetició d’aquesta mateixa via Wyatts amb el radar que porto activat permanentment, també em va permetre adornar-me de les possibilitats d’una futura via més a la dreta. L’espurna ja estava encesa i només va caldre preparar el material per anar-hi; la motivació ja la duem de sèrie des de fa molt de temps.

A mesura que anàvem baixant intentant muntar el puzzle que ens permetés definir el camí més lògic i estètic ja ens adonàvem que aquesta via començava a tenir tots els elements per convertir-se en una futura clàssica de l’escalada en penya segat. Malgrat ser els pares del producte, amb tota la carrega subjectiva que això comporta, ja intuíem que complia amb tots els requisits indispensables per ser-ho: poca aproximació, bona roca, moviments i escenari estètic, bon i abundant equipament... Davant aquesta aleatòria combinació de factors, l’evidencia se’ns presentà amb total rotunditat.

Per batejar aquest sender que acabàvem d’arrencar de la roca també ho vam tenir meridianament nítid. Que menys just que dedicar-la a qui va ensenyar a escalar a en Dani i que sigui en el vaporós format d’una via d’escalada: sense cap nom clavat a la roca però per sempre més vinculat a aquest lloc. Per sempre més, tothom que repeteixi aquesta via sabrà que una vegada hi va haver un llegat deixat per l’Álvaro Bultó.

El paradís de color de porpra

Arribar a Taghia desprès de la caminada de dues hores que cal fer per arribar-hi és com entrar al mateix paradís. Si a més, la intenció que duem és enfilar-nos per alguna de les seves vies, el fet ratlla allò que és inexplicable. Viure una setmana en una de les seves “gites” i descobrir aquest tresor que tenim tan a la vora està reservat únicament als escaladors. Aquí només s’hi ve a escalar i l’ambient que es viu reflexa aquest fanatisme. Es comparteix el dia a dia amb les poques famílies que sobreviuen en aquest racó de món i si el viatger porta a la motxilla, a més del material d’escalada, la curiositat per aprendre el que ens poden transmetre es descobreix l’essència de la cultura Amazigh, tan diferent de l’àrab que predomina a la resta del país. Llavors el viatge esdevé perfecte. Efectivament, la gent que viu encimbellad a les valls de l’Atlas encara conserva l’idioma i la cultura originaria de l’antic Marroc, els mals anomenats Berebers, doncs ells s’enorgulleixen de autodefinir-se com Amazighs.
La info sobre les vies abunda a tota la xarxa i als llibres de referència i de seguida es detecten les clàssiques que volem tatxar. Totes segueixen el mateix patró que van imposar els primers aperturistes moderns i davant el qual ningú s’hi ha oposat. La clau és ben senzilla: pel lloc més guapo amb predomini del free, fet que imposa que moltes vegades les vies siguin completament equipades malgrat que no sempre. La primera a caure va ser “Au nom de la reforme”, la que potser és la via més clàssica de Taghia i que serveix de presa de contacte a moltes cordades per assolir un dels cims més bonics de la zona, el Taoujdad, encastat enmig de les gorgues per on emergeixen les espectaculars “sources”.

La segona via a tatxar va ser la “Canyon Apache”, situada a la gorga esquerra del Taoujdad i que ha donat lloc al curiós fenomen que la via a donat nom a la gorja; o potser va ser a l’inrevés.... pel que fa a la via només calia veure els noms dels aperturistes, Arnaud Petit, Benoit Robert i Michel Piola, per assegurar la qualitat de l’itinerari. Costa de trobar una via on en 300 metres no hi hagi cap llarg lleig o de tràmit. Aquí tots els llargs son guapus, començant per la curiosa travessia per arribar al peu de via com l’últim llarg, que malgrat semblar de tràmit conserva el criteri estètic dels seus predecessors. I la tercera i última via que vam fer no podia ser altra que la clàssica de clàssiques, la via que tots els homes, dones, nens, avis i mules de Taghia coneixen, la Baraka. Gairebé 700 metres pel perfil més característic de l’Oujdad, la Nose de Taghia. La via que tot escalador que arriba fins aquí vol fer i que si fracassa en el seu primer intent no dubta a programar un segon viatge per tornar-ho a intentar. Un vion de fama mundial digne de constar a la bíblia d’en Petit, Parois de Legende.

Menció especial, cal que remarqui la increïble marxa d’aproximació que ens porta fins al peu d’aquest pilar de la muntanya, per un dels camins berebers més impressionants que he pogut trepitjar. Amb tan sols pedres i fustes seques, doncs és el que tenen a mà, han pogut bastir al cor més profund de la muntanya una xarxa de camins que be mereixerien una visita per si sols. No caldria fer un post únicament per brindar sobre l’excel•lent qualitat de les vies de Taghia. Altra gent abans que jo ja ho ha fet. Però el que si que cal remarcar d’aquest viatge, i per tant em sento amb l’obligació de recomanar, han set els petits detalls que han marcat la nostra experiència. Conèixer i introduir-nos a la cultura Amazigh, tan desconeguda a Europa, i descobrir el seu país focalitzat en la vida a la muntanya, combinat amb tres escalades de màxima qualitat que m’ha deixat el cos extenuat ha estat per a mi el gran valor afegit que recordaré per sempre més de la meva visita per uns dies al paradís de color de porpra.
Recomanar la gite d’en Youssef Rezki, la primera que va haver-hi a Taghia i per mi la millor. Un mail (espanyol) o una trucada (francés) i us ho lligarà tot, desde el transport des de Marrakeich fins al té que us portarà desprès de cada escalada.
Telèfon: 00212 668 909 843
Mail: aoujdade1966@yahoo.fr

Avui per casualitat repasso el blog i veig que l’ultima entrada és de fa nou mesos, mai havia abandonat tant el meu aparador. De fet, tant de temps no deixa de ser normal a la llum de l’experiència que he viscut (i que estic vivint) des del passat 22 d’Octubre. Aquesta serà una data que recordaré la resta de la meva vida perquè per sempre més duré el llast de les secueles que aquest accident m’ha provocat. Sempre havia pensat que tard o d’hora, més si tenim en compte el tipus d’activitat a que dediquem la nostra passió, viuria alguna experiència que marcaria un punt d’inflexió a la meva vida, un punt i apart. Però lluny d’esdevindre quelcom èpic va resultar ser un fet trivial i del tot inesperat el que va marcar aquest punt d’inflexió. Mai podré escriure un llibre de supervivència extrema o de vivències al límit però crec que ja em trobo en situació d’afirmar que aquest episodi m’ha canviat la vida.
En el moment de la meva vida amb el període de motivació més llarg i en que em trobava en més en forma aquest accident ho ha canviat tot. No sé el que m’espera d’aquí en endavant però el que tinc clar és que qualsevol nou projecte que emprengui ho faré igualment amb la màxima motivació, tal com ho he fet fins ara, i amb un bagatge d’experiències noves que podré utilitzar en els projectes futurs.
També m’he emportat uns quants claus de titani però crec que no em serviran per equipar.