perversió vertical

En honor a la veritat cal dir...

2012-01-19T22:29:00.006+01:00

En un comentari deixat per l’Eduard Escalatroncs al post que vaig publicar dies endarrere sobre la llista dels top ten de les patents més “curioses” d’aquest país, indicava que el numero 9 de la classificació havia sortit al mercat de la mà de la marca italiana Kong. Tampoc em va estranyar, al mateix post ja indicava que es tractava d’un engendro interessant que bé mereixia provar-se i va fer que comencés a buscar info sobre aquest aparell.
Tal dit, tal fet: a la mateixa web de Kong ho anunciaven com a novetat d’aquest any batejat amb el nom de Gipsy. http://www.kong.it/ Hi tenen penjat un vídeo d’un paio escalant una fissura (per cert, una via curta però guapíssima en un bloc enmig d’un prat) que li dona l’oportunitat de testar, amb caiguda inclosa, les tres talles que actualment es fabriquen.
Pel que he pogut observar i seguint amb la intuïció que ja vaig tenir en un primer moment, cal dir que la talla més petita no supleix en cap cas els friends tradicionals doncs la col·locació del trasto aquest és molt més difícil. En canvi però, en les talles més grans i gracies a la reducció de pes i volum que suposa, es torna una bona alternativa als friends gegants. Tot i que la col·locació continua sent més complexa que posar un friend talla Camalot del 6 i tal, el guany en pes i volum supera amb escreix el benefici que aporta la facilitat de col·locació. També és veritat que en una fissura ampla tipus off-widht tens més possibilitats de parar-te, inclús sense mans, i entretenir-te a col.locar l’aparell. A veure que tal....

PIRATES

2012-01-03T12:14:00.001+01:00

Després de la bona acollida que va tenir en la seva estrena al Festival Internacional de Cinema de muntanya de Torelló d’enguany, els realitzadors de l’obra, en Miquel Perez i en Miquel Vilaplana, comencen la ronda de distribució i difusió d’aquesta pel·lícula/documental sobre aquest reduït grup d’escaladors montserratins que va revolucionar l’escalada de l’època.
El film va ser realitzat amb uns mitjans escassísims i amb la prioritat de minimitzar les despeses al màxim doncs estava tot sufragat integrament pels dos pares de la criatura fet que no impedeix que hagin realitzat una obra de qualitat considerable, suplint els mitjans amb el saber fer i molta il·lusió.
Aquí, entrem en joc els amics per donar-los un cop de mà dins les nostres possibilitats: primer posant-nos sota les seves ordres en el rodatge i després ajudant en la difusió des dels nostres humils mitjans disponibles.
Us passo a continuació el calendari per les projeccions previstes per l’actual mes de gener i Febrer. No cal dir que recomano a tot aquell que no va poder anar a Torelló a escapar-se un dia a veure-la.

Dijous 02 de Febrer de 2012:
Panxa del Bou,
C/ Quintana, 80
Sabadell, 937 209 824

Divendres 03 de Febrer de 2012 (21:00 h):
Club Muntanyenc Sant Cugat
Plaça de la Vila, 2Sant Cugat del Vallès - Tel. 93 674 53 96

Divendres 17 de Febrer 2012 (22:00 h):
Cine Club Vic,
http://www.cineclubvic.com/

Dijous 23 de Febrer 2012 (21:00 h):
Centre Excursionista Bufalà,
C/de la Costa 13
Badalona

Grandes series de ayer y de hoy: Dinastia Canaldera.

2011-12-28T22:38:00.007+01:00

Em vaig deixar arrosegar per en Jortx que duia l'ultim llarg de la Falcon Crest entre cella i cella. En el meu cas, després de dos mesos d'inactivitat total, el més recomanable hagués sigut refugiar-me en algun slab ben tumbadet per no patir-hi gaire pero les ganes tiraven més que la coherencia. La proposta que duia el nanu era ben motivadora: Dinastia + ultim llarg de la Falcon Crest, i no m'hi vaig poder negar. Com ja li vaig dir entre setmana mentre preparavem la sortida: "De segon em fico a la santbenedictes, si cal..." Potser hauria d'haver mesurat més les meves paraules pero el tema va anar així. Tiraré de primer fins que pugui i després li cedeixo el torn gustosament. Tot i així, encara vaig poder fer més del que em pensava.
Al parking, Oh! sorpresa! hi ha més gent que va a escalar a aquesta paret on el més normal és estar sol tot el dia amb l'unica companyia del silenci, eixordador en ocasions. Era l'Edunz i l'Axel; aquests si que són, juntament amb algun altre Solsoní de la ceba, una autentica Dinastia Canaldera.
Al final, l'ùltim llarg de la Falcon haurà d'esperar una mica més: amb la Dinastia ja en varem tenir prou per satisfer les nostres ansies de desplom i navegació.
Sobre la via puc dir que és de les classiques recomanables, potser una mica més dificil que les més repetides. Està Full equiped i amb la ressenya que duiem del mateix edunz vas més que preparat per trobar el camí i no patir en excés per culpa d'alguna embarcada imprevista.

Esas caprichosas formas de la naturaleza....

Invents que revolucionaran el món.

2011-12-13T23:11:00.033+01:00

Estava l’altre dia consultant alguna txorrada a Internet quan, sense adonar-me’n, em trobo en aquella situació en la que segur tothom s’ha trobat alguna vegada de no saber que fer de pur avorriment. Et quedes amb els dits immòbils a sobre del teclat amb el pensament en blanc i no saps que fer per fer passar l’estona. Podria escriure alguna cosa pel blog però fa mandra, podria fer algun dibuix amb l’autocad però tinc el cervell completament a ralentí i no sé ni que fer, podria dedicar-me a gestionar les fotos de les ultimes vacances però tinc butllofes als ulls de tot el dia davant la pantalla... O una de dos: o em connecto a alguna pagina web porno i m’enfonso en un estat pitjor de depravació i misèria o apago l’ordinador i me’n vaig a dormir. Buf, son les 9 del vespre i encara és d’hora per anar a dormir...
Havia entrat al Google i ja havia escrit “PORN...” quan de cop vaig recordar la mina que havia trobat dies endarrere quan voltava per la pagina web de la Oficina Española de Patentes i marcas ( www.oepm.es).
Una simple recerca a l’apartat “Invenciones” posant al buscador de “Patentes y modelos de utilidad con efecto en España” la paraula Alpinismo donava una cinquantena de resultats, alguns bastant sucosos. Des de patents o models d’utilitat amb un alt valor històric com els electron d’espelo o els grampons de dotze puntes de la Charlet, passant per alguns de curiosos com els roller nuts dels USA, fins arribar als invents sortits del mismisim laboratori del professor de Copenhaguen del TBO. Aquests últims són els que a mi m’interessen i no he pogut resistir la temptació de crear la llista dels Top ten. Juro que tot el que vé a continuació és verídic.

Número 10. (comencem per l’últim per donar emoció al tema). La mítica tenda Two seconds del Decarton. Al meu entendre aquest invent no hauria d’estar a la llista de frikades perquè ha triomfat com la Coca-cola però m’ha sorprès que s’hagi inventat a España i a l'any 89. El pavu que la va inventar es deu haver fer la polla d’or.

Numero 9. Encastador mecànic. Tampoc crec que hauria de ser a la llista però igual que el numero 10 entra a la llista com a curiositat. No sé si pot funcionar o no i si pot ser útil o no però a priori es mostra un engendro interessant. S’hauria de provar per fissures amples.

Numero 8. El vuit antibloqueig. Fora conyes, d’aquest se’n van vendre uns quants perquè els fabricaven els de Calma, els mateixos que feien els Amigos del Galayar. Aquí ja comença la llista en serio i mereix ser a la llista perquè no és normal que un paio vingui un dia, afegeix dos pals a un vuit, es gasta una pasta a patentar-ho i es queda tan ample. Ho sento però algú ho havia de dir...

Numero 7. El cas desmuntable. No vull ni pensar com deu quedar desprès que et caigui un pedruscu. Gallina de piel, nen.

Numero 6. Ampolla d’aigua; sin mas. Llavors la meva pregunta és: i on és la novetat en aquest invent?
Si aquesta és la capacitat inventiva que tenim en aquest país estem arreglats per sortir de la crisi

Numero 5. El pal d’esquí telescòpic amb compartiment per guardar-hi de tot. Gran invent, si senyor, però a mi no em timen; aquest tiu s’ho va copiar del punyal Jungle King que portava en John Rambo. Us recordeu de l’escena? Es tirava per un presupucio i després de quedar mig obert en canal treia del mànec del punyal un munt de coses, es cosia les ferides i sobrevivia al bosc durant una setmana.

Numero 4: La gadgetomotxilla. Brutal, aquí ja comencen els bons. M’imagino com devia ser el procés de creació de l’invent: (Bar Pepaipepe, 3.00 a.m. del matí, entre copes de Ponche Caballero i muntanyes de Ducados sense filtre: “pos si viene un alud, le meto a la mochila un globo que salga volando con luces de colores i tal i así el grupo de rescate te encuentra en un plis. I además le voy a poner una aplicación para poderte bajar politonos i pedir unas pizzas… ”. El mon és dels atrevits, sens dubte...

Numero 3: El mosquetó doble. Argggggg!!!!!!!! Si amb una tanca ja fa grima a l’hora de caure, suma-li un altra...

Numero 2 i numero 1: El millors dels millors, per això s’emporta el primer i segon premi d’una tacada. Una ment clarivident va veure que això de l’escalada anava a més i va pensar com podia fer pasta. Doncs dic que fins llavors els escaladors duien el magnesi a la butxaca o en una paperina de paper i m’invento una bossa per dur-lo penjat. La faré super guapa, amb una cinta per penjar-la de la cintura, per dintre li posaré pèl de xai perquè vagi millor per untar i a més li posaré una tanka per que no caigui el magnesi quan la dugui a la motxilla. A més, segons la moda de l’època la faré de colors fluorescents per que moli més. Brutallllllllllll!!!!!!!!
El geni que va decidir patentar aquesta meravella de la tècnica és a dia d’avui milionari? Si per cada bossa de magnesi que es fa se li han de pagar drets anem arreglats...La bossa que em va fer la meva mare amb aquella il•lusió amb la que les mares fan aquest tipus de coses també merita algun dret?
(A la resta de classificats he eliminat tota la fitxa de la patent perquè poc aporta al tema i tan sols amb el dibuix n’hi ha prou per fer-se una idea de la magnitud de l’invenció. Aquí en canvi si que he reproduït part de la fitxa perquè no té desperdici. Hi ha alguna perla que tela.) Que ho disfruteu.

Gra de fajol petit - Canal estreta.

2011-12-11T21:21:00.005+01:00

Condicions aquest dissabte molt escasses però suficients per pujar-hi i disfrutar d'una escalada de certa dificultat, força lluny de la típica rampa de neu que trobem quan les condicions són més ufanoses.
El primer llarg ja ens va posar les piles. Nosaltres li varem fotre per la llengua de glaç que penja de la cova a l'inici de la canal. Després d'un primer intent que acaba amb un esquenasso a terra aconseguim superar aquest tram de mixte i gel, no sense pocs esforços. Que ningú s’atreveixi a parlar de dry-tooling. Això és mixte guarro típic de la zona.
A continuació, les dificultats decauen però l’escalada no perd en cap cas el seu interès, amb diversos ressalts de gel. El llarg de la cova, llarg com mai l’havia vist i amb unes condicions de neu dura que permetien el piolet tracció a voluntat.
Una maca i interessant matinal d’alpinisme local que ens va fer rascar de valent per poder sortir per dalt. És la variabilitat de les condicions de les vies de neu i gel: el que un dia és una rampa pels nens, al següent et trobes lluitant com un javatu per poder pujar.

Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura

2011-11-06T23:22:00.004+01:00

De Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura

La ja tradicional escapada d’Agost amb en Miquel va ser aquest any cap a la zona centre. Jo ja hi havia estat temps endarrera amb la Judit i també durant la fugaç sortida amb en David a fotre la mona a la Peña del Aguila però en Miquel no hi havia estat mai i li feia gracia conèixer un lloc nou. Com que la proposta de vies a fer era completament inèdita per a mi, no em va fer res anar-hi i la més que probable perspectiva de convertir la sortida en esportivo-gastronomica em va acabar de convèncer. La idea era conèixer diversos llocs gracies a les bones comunicacions que tenen (gracies a nosaltres) però al final la durada de l’estada es va haver de reduir per motius aliens a la nostra voluntat.

Varem començar per la Pedriza. De les diverses propostes que dúiem varem triar la Sur del Pajaro amb la variant de El Escudo, classiquissima de tinença obligatòria. Línies perfectes amaneixen tot el recorregut, a destacar el doble diedre del primer llarg i el llarg del Escudo, així com les plaques somitals de fantasioses formes. El cim i el descens ens ofereix unes vistes increïbles; tota l’excursió molt recomanable com a presa de contacte de la zona.

Varem voler continuar per la via més increïble del lloc: la Fulgencio del Hueso, que recorre el llom d’aquest braç arrepenjat en precari equilibri sobre la paret. Malauradament un peu mal posat mentre ens preparàvem per començar la escalada (i cal reconèixer-ho, una visió esgarrifant d’aquestes plaques llises de granit sense possibilitats de protecció, graduat de M2) ens fa abandonar la intenció de continuar la jornada escalatoria i per extensió, abortar qualsevol intent d’escalar durant la resta dels dies.

De Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura

Malgrat tot, a l’endemà els dits em tremolaven qual ionqui amb síndrome d’abstinència i busquem una alternativa que impliqui tatxar algun dels projectes que duem i que no li suposi a en Miquel haver de caminar gaire. Com a bon mitòman (sempre tenim tema de conversa amb en Mohawk) i amb la imatge del crac Tino Nuñez encara a la retina, vestit amb malles de lycra de colors, cinta al cap i mans embenades triem la Superfisura per acabar de matar-nos. Certament el nom li fa justícia i uns quants metres més faria que s’organitzessin autobusos per venir a escalar-la, fet que no ha evitat que actualment estigui ja una mica sobada. Li fem els pegues, encadenes, yo-yo’s, rotpunkts i tota la resta de parafernàlia propia d’aquests menesters esportius completament desconeguts per a mi i passem el matí abans de tornar a casa ben entretinguts.

De Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura

M'estic tornant un integrista?

2011-10-18T21:15:00.013+02:00

Caps de setmana sense masses pretensions a nivell de currículum; únicament amb la voluntat, no gens meritòria, de trobar la felicitar i el plaer en cada ascensió amb la companyia adecuada.
El primer, estroncat per una tempesta inesperada el dissabte, el salvem amb una sortida familiar-dominguera a Savassona a fer una mica de boulder. Blocs coneguts, ambient de primera i compartint estones escalatories amb la family. Easy life total.

Quedem amb en Mohawk per tatxar alguna classicorra a Montserrat. Després de discutir les diverses alternatives que teníem sobre la taula, alguna més que destacable, ens decantem per una gran clàssica oblidada de Sant Benet: l’Anglada Guillamon de l’Elefant. Injustament poc coneguda, segur que amb el recent reequipament veurà més repeticions de les que havia vist fins ara. Tres llargs molt recomanables amb una xemeneia al segon llarg de traca i mocador. En Mohawk li prova el rotpunkt però l’alineació astral no és la correcta i es queda en l’intent. Baixant, una fugaç repetició a la normal de la Momia, que no havia fet mai, acaba de completar la jornada. Dos llarguets on sobren la majoria de parabolts i que ens transporta a l’època heroica del nostre esport. Via per rememorar una etapa on la falta de mitjans tècnics es suplia amb il·lusió, tenacitat i valor. Eren altres temps i el tema a evolucionat, potser no al gust de tothom.

Passen els dies i quedem de nou amb en Miquel Vilaplana i en Manel Orbay que ara fa molts dies que no ens veiem. Com que m’afegeixo als seus plans, m’adapto a les seves decisions: en aquest cas, la Civis Genis de la Dent de Cabirols al Pedraforca. Ja l’havia feta fa molts anys i malgrat la restricció que m’autoimposo de no repetir cap via (al país on vivim seria absurd), accepto la seva proposta ja que en guardo un bon record. La via poc a canviat en aquests anys però aquesta vegada n’he tingut una percepció més positiva potser degut a que ara tenim el nivell més assimilat i molt més bon material. Malgrat tot, m’he endut una gran decepció al veure el gran nombre de xapes innecessàries que han anat apareixent a tota la via. Principalment al segon i tercer llarg, al costat de fissures ben sanejades i amb angles òptims de tracció, s’han col·locat diverses expansions que, pel meu gust, sobren del tot. Podem entrar al típic debat de “si no vols les expansions no les xapis” (tufillo demagògic?) però el que és innegable és que a nivell estètic el mal és majúscula a més d’un atemptat contra el criteri ètic amb que s’havia obert aquesta via. En fi, el mal ja està fet... de nou.

De nou quedem amb en Xevi, en Marcel i en Pere que també feia molts dies que no coincidíem. Seguim així els nous corrents ideològics d’estalvi energètic i eficiència i omplim un cotxe per tal de rentabilitzar el trajecte. El destí és la cara sud de Roca Narieda, la via Rodamons del Bosc: molt clàssica, semiequipada, amb roca excel·lent i de dificultat mitjana baixa. Molt recomanable en el seu estil. A me’n descuidava, tot això prèvia parada al Tahussà de Coll de Nargó, això si que és clàssic.

El nanu es torna a enfilar

2011-10-16T23:03:00.003+02:00

De El nanu es torna a enfilar

Segona escalada de l’Albert a Montserrat. En Pep ens comenta si volem tornar a quedar per fer una escaladeta amb el seu nanu que arran de l’altra vegada que hi varem anar li varen quedar moltes ganes. Pos vinga, s’ha d’anar alimentant aquesta incipient motivació. Qui sap si algun dia l’anirem a assegurar a la Santbenedictes?
Ens anem en cordada multitudinària en Xevi, en Pep, l’Albert i el nenivan a la Canaleta de les ninfes a la Miranda de Santa Magdalena. Via sense massa secret però ja d’una certa verticalitat i dificultat i que contribueix a construir un altre esglaó en la seva progressió pel climb.
L’únic inconvenient d’aquest tipus de sortides? Doncs que has de mesurar molt bé els comentaris de caràcter sexual i de refinat gust escatològic, d’altra banda tan habituals, per no traumatitzar el sagal i que no vulgui tornar mai més.

De El nanu es torna a enfilar

Mordor Spur. Si ho escrius en anglés sembla que sigui una via del ianqui...

2011-09-21T22:03:00.007+02:00

De Esperò de Mordor

Temps endarrere reflexionava sobre el que fa tant curiós el submón blogger. Darrera una maranya de nick’s, link’s, post’s ... creat tot ell de forma artificiosa i a banda del cicle natural de la vida es generen vincles humans igual com es podrien donar a la vida real. Amistats, simpaties, bàndols amb interessos comuns, enemics, passavolants, rolletes (¿¿¿¿¿???? això ho desconec però seria perfectament viable, no?) creats a partir de les relacions virtuals que dia rere dia van sumant a l’univers bloggero i el condueixen, de moment, cap a una direcció desconeguda. És a dir, com la vida real. Poc em pensava, quan vaig començar a escalar amb els coleguis del poble (un saludu a en Pep, Tocu...) que al cap d’uns anys lligaríem les sortides davant un teclat d’ordinador, tal com ha set en aquesta ocasió.
Tan en Mohawk com en Jortx podríem dir que son d’aquestes, primer coneixences, ara amistats, que es van creant amb el anys a base de converses via blog. Geogràficament era poc probable que a priori que ens haguéssim conegut mai però aquesta realitat virtual ens ha permès conèixer-nos i compartir una escalada que de ben segur no serà l’ultima.
Tots tres teníem al cap l’esperó de Mordor, una clàssica recent gracies al llibre d’en Soldevila i que a dia d’avui tothom coneix, i calia aprofitar la càlida temperatura cunicular per fotre-li l’atxasso. Després de diverses converses a través del mail quedem a un punt intermig i coneguts per tots per tal de trobar-nos i començar el viatge comú. No podria ser cap altre lloc que el Bar Sport de Bellcaire d’Urgell.

De Esperò de Mordor

Tot va anar rodat: ens llevem d’horeta, tres hores d’una agradable aproximació des de Cavallers entre prats, blocs de roca i estanys, la via o millor dit vion, bany a l’estany (sin mariconeos) i retorn gaudint de nou dels mateixos prats, bloc de roca i estanys que hem conegut a la pujada però que ara gaudim de manera diferent, mirat amb el prisma del cansament a les cames i satisfacció de l’activitat feta.
La via, perdó vion, és de les guapes que hem fet al Pirineu. Si bé fa un temps, a les Torres de Bassiero, no varem trobar les fissures que ens prometien era perquè les havien posades totes aquí. Pel mig de l’esperó ( un esperó que mirant la paret frontalment no es veu) una línia ininterrompuda de fissura ens marca inevitablement el camí; una fissura perfecta, de díedre, ratllant les plaques o separant els dos vessants de l’esperó va configurant una de les millors vies de fissura del nostre país en el seu grau.
Naltrus dúiem, a banda de l’arsenal típic per aquests percals, el Camalot del 4 i ens va anar molt bé. Tot i així, t’obliga a fer-lo córrer al quart llarg.
Menció especial al paisatge durant tota la jornada. L’aproximació, encara que molt llarga, es fa del tot agradable i és un regal per als sentits. Arribant a l’estany (millor creuar-lo per l’esquerra) la saturació sensorial és màxima i ens tempta a abandonar-nos als plaers d’una jornada de platja a la riba del llac. Llavors, però, ens adonarem que l’objectiu de la jornada és més endavant i ens alegrarem d’haver continuat per fer l’escalada perque la recompensa que ens endurem supera amb escreix qualsevol altra temptació que haguem pogut tenir abans.

De Esperò de Mordor

En Bonatti s'ha mort. Ens deixa el més gran.

2011-09-21T20:35:00.001+02:00

Ja fa cinc dies que em vaig assabentar de la noticia i encara no me la puc treure del cap. De cop, m’adono que el cap s’ha posat a pensar inconscientment en això i em sorprenc a mi mateix del que m’ha afectat. Òbviament no és una afectació com quan marxa una persona pròxima i estimada perquè ni tan sols l’havia vist en persona sinó que és aquell tipus de sentiment agredolç de pèrdua d’algú que ha influït o intervingut en algun aspecte de la teva existència. Algú que ha influït suficientment en la teva vida des de la distancia, que ha reorientat el teu camí cap al rumb correcte mitjançant les paraules impreses en uns fulls de paper i que esdevindran eternes i absolutes com ho són la resta de paraules sàvies.
En Bonatti s’ha mort, de vell; sembla que no pugui ser. Semblava que havia de viure per sempre. La imatge que em ve repetidament al cap és la d’un home que sembla que no li passessin els anys. La imatge, ja de gran i amb una tufa de cabells blancs que sens dubte el feien més jove i al que tothom escoltava quan prenia la paraula.
Se’n va l’últim referent que he tingut i que encara era viu. D'en Rebufat en vaig apendre a estimar les muntanyes, d’en Gullich en vaig aprendre la forma de pujar-les amb estil pero d'en Bonatti en vaig apendre de COM s'havien de pujar. Avui ja no queda ningú, només el seu record i la seva estela que ja han esdevingut eternes. Seria absurd simplificar el seu llegat en una sèrie d’escalades extraordinàries (que ho eren, que va ser el primer a pujar al G4 copon). La seva herència ja era inclús en vida seva molt més gran i universal. Ens va deixar, a banda d’aquestes grans vies, una forma de pujar muntanyes diferent i que amb els anys es va globalitzar per tot el món. Cada cop que emprengueu una escalada penseu que una part del gran mestre us acompanya perquè ell ens va ensenyar el camí que encara avui seguim.
Ha marxat un dels grans. Que carai, el més gran de tots...

Crisi immobiliaria.

2011-09-12T21:01:00.003+02:00

Uf, el tema està més txungo del que em pensava.... (clica a sobre per ampliar)

2011-09-08T19:14:00.002+02:00

Quan ja li has regalat l’últim numero de Camalot que li faltava, quan ja no existeix cap micro més petit al mercat, quan les marques no innoven amb la suficient rapidesa, quan el consum es torna imperatiu i no saps que comprar, aquest és el teu post, destinat a tots els companys/es, pares i altres individus susceptibles d’haver de rumiar en algun moment un regal a aquest paio que corre per casa i que només pensa en enfilar-se. Aquí tens la solució: Parois de Légende de l’Arnaud Petit i la Stéphanie Bodet ; amb aquest guapíssim llibre tens la triomfada assegurada. El recordeu en Petit? Eren dos germans, en Francois i l’Arnaud, campions del món de principis-mitjans dels noranta, quan els francesos dominaven el cotarro a voluntat, i que van venir després d’en Legrand. Estem parlant de fa uns quants anys i llavors semblava un niñato que s’enfilava però pel que es veu, després de deixar la competició no ha perdut el temps. El tiu, acompanyat per la seva txurri (l’Stéphanie Bodet, també una maquina del climb; crec que també campiona del mon) han voltat arreu i resultat de totes aquestes experiències ha sortit aquesta petita joia de la literatura alpina, futur clàssic a la secció de llibres de ressenyes.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’ell va ser al iosemite, en boca d’en Parrella:
...
-Hem d’anar a fer el Fairview Dome a Touloumne Meadows que surt al llibre d’en Petit i segur que mola.
....

...
-Tira’m una foto sortint del tercer llarg que és igual que la que surt al llibre d’en Petit.
...

...
-Demà provem l’Snake Dike al Half Dome que la recomana el llibre d’en Petit.
...

El paio em va fotre el cap com un timbal amb el llibre de marres però després del viatge mai més en varem tornar a parlar. Alguns anys més tard, durant l’ultima visita que vaig fer a la Muntanya de llibres de Vic el veig a sobre d’una prestatgeria. A l’acte no el vaig reconèixer; en va cridar l’atenció la foto de la portada: un paio en lliure als diedres superiors de la Salathé al més pur estil Huber. Una foto així no passa desapercebuda i el vaig començar a fullejar. En poc temps em vaig adonar que era el llibre del qual en Parrella m’havia parlat tant i que realment valia la pena. Fotos guapes, ressenyes esquemàtiques i eclèctiques a l’estil ianqui i informació suficient i variada per poder repetir les vies. Però a banda de tot això, el que el fa recomanable és la informació addicional que hi afegeixen relatant experiències personals a les vies que ressenyen, histories de l’obertura, curiositats, etc. i sobretot, et permet conèixer un munt de llocs nous arreu del mon que et mantindran ocupat la pròxima dècada i dels quals segurament no haureu sentit a parlar mai. Coneixeu les vies del Pa de Sucre de Rio de Janeiro? Pos son uns slabs de putissima mare amb unes vistes brutals; surten al llibre. Hi ha vies de totes menes, des de l’Hotel Supramonte o vies estratosfèriques a Madagascar fins a clàssiques dels Alps o vies normals de fàcil grimpada com la ruta de pujada al cim més alt de Jordània situat al Wadi Rum.

Això si, és en francès i si sou molt xovinistes pot ser un detall molest. Però l’inconvenient principal no és aquest: Per que no ressenya l’Aresta Arcarons dels Plecs del Llibre? (La cabra siempre tira al monte) Incomprensiblement no surt cap via de Montserrat i per a molts de nosaltres això pot ser imperdonable. Però es clar, es tracta d’una selecció personals dels autors i lo meu també és una apreciació personal i subjectiva i òbviament no tenen perquè coincidir. Perdonat aquest petit error, pa la saca... ja tinc lectura per aquests dies d’immobilització campistica i poder mantenir la motivació a nivells màxims. Algú s’apunta aquest hivern per anar a Jordania?

Se comenta por ahí...

2011-08-26T20:36:00.001+02:00

Últimament estic desenvolupant una perversió, no precisament vertical però casi, que em comença a preocupar. I això perquè soc un morbos, un frívol i un friqui. Per aquest ordre, i de menor a major importància. De tant en tant, em passejo per la revista digital del Desnivel per veure quina ha set la ultima motivada de l’Ueli Steck o si han obert algun viote en alguna muntanya desconeguda a Alaska. Es tracta d’una afició que cada cop va prenent més rellevància en el meu dia a dia i per això em preocupa, perquè estic començant a pensar que em connecto a aquests llocs d’informació muntanyera per satisfer la fam de carronya, la dosi periòdica que tot esser humà necessita de morbo, mala llet i demés coses txungues.

Dic això perquè una vegada estic connectat a la pagina wes de marres el cursor del ratolí pren el camí, ja de forma inconscient i gairebé mecànica, cap el link de.........

LO + COMENTADO

I automàticament et trobes amb les noticies que tenen tropecientos “Comments”. “Tate, -penso-, aquí hi ha marru...” Doncs cap allà....

Sobre una entrevista a Oriol Barò i la concessió d’un d’aquests premits que dona la Federació, ràpidament es redirecciona la conversa cap a una temàtica nacional-rancio-txungo-espanyolista, aliena completament al climb, però que mola per donar ambient al tema:

• 1 por Juan Carlos
Es curioso que en la mayoria de los años, salen premiados practicamente solo catalanes. El año pasado en la categoria de pared tambien se merecia premio los Pou por "orbayu".. . y este año en el caso de la categoria de alpinismo extra europeo, la actividad de los madrileños, Dani Crespo y compañia se merecia el premio,la actividad que realizan en la esfinge es de igual dificultad que la de Oriol en Patagonia(6c A3 650m) primeras repeticiones para ambas, pero la de los madrileños es a 5325m...

• 2 por Justiciero español
Y el barcelona ademas ganara la liga...pa joder mas..anda ya ,hace falta ten e desfase . Ganarías un premio si lo hubiere:envidiso nacional de ESPAÑA,grande y libre

• 6 por modestaopinion
ummm.la federacion española esta en Barcelona, los directivos son catalanes, y los premiados...pues tambien, todo queda en casa.

• 7 por JESUS G.
Pienso como Juan carlos, hay actividades que se merecen el premio y no se lo dan, no se si es coincidencia o no que siempre ganen escaladores catalanes, pero cierto es que independientemente de donde sea uno, este año la repeticion que han hecho los madrileños en la Esfinge se merecia el premio. se han currado un viote en muy malas condiciones y en altura,no se que criterios se habran seguido para evaluar a lols ganadores.... De todos modos felicidades a todos los ganadores.

En un article sobre la nova guia de Psicobloc la penya fa un contacte extrasensorial amb l’esperit d’en Bonatti (hay! que encara és viu...) que els il•lumina la raó. L’ultima frase del comment no és en plan de conya perquè desprès la penya li segueix el rollo en serio: “Hay que ir a Chamonix y dejarse de novedades” per flipar. Aquest no té desperdici, del principi al final:

• Vaya hombre!, ahora va a ser que los escaladores sois unos chulo piscinas!!. La montaña debe mantener un orden y las nuevas tendencias son sólo producto de esa necesidad de ser alguien, si eres malo en la pared vete a la playa que almenos allí si hay suerte podrás ligar. En verano hay que ir a Chamonix y dejarse de "novedades".

Un dia apareix un article sobre la degradació de les preses al blocs de boulder i la penya sembla que ho estigui esperant; s’hi llencen com una bandada de gossos afamats: a l’acte comencen a aparèixer comentaris com el següent. El NIK és lo millor:

1 por queosfollenatoos
hola es muy importante la noticia, saber si una regleta en una piedra de Machacusets de cerca de Idho la ha picado un tio con un destornillador, nos hara ver a los de aqui lo importante que es una piedra de 8b o 8a.. joer que mal esta el verano¡¡¡¡¡ el otro dia me di una vuelta por la playa y le vi las tetas a una tia,eso si que es noticia,y a la vuelta me encontre una piedra que hice una FA, SA y a tercera estaba cansado...9a, a esperade confirmacion....el futuro de la escalada sus massmedia.

I de tant en tant vas trobant alguna perla que també és digne de ser encumbrada en el més alt esglaó de la historia literària d’aquest país. Hi ha diverses temàtiques que molen:

Els Comments que no s’entenen de res:

• 7 por R2D2-88 hace 69 días
hasta que LAS VIAS NO SE REPITAN NO ESTAN CONFIRMADAS,POR QUE UNO LO HAGAO LOS TRES K LO HAN ECHO (ONDRA SHARMA Y BERNABE),SHARMA TENIA A 'CHAXI RAXI' COMO 9A+/B DURO,ONDRA LA COTO COMO 9B DURISIMO,BERNABE LA COTO COMO 9B POR EL PASO DE ARRIBA LE PUSO EL '+'...IGUAL CON 'OPEN AIR'- ATENCION DESNIVEL PONE ESTOS TEMAS PARA HACER CONTROVERSIO Y SEGUIR FORRANDOSE' E SMI OPINION , NO ESTA MUY ALEJADA DE LA REALIDAD CREO YO.

Els Comments de critica del sistema però que participen en el sistema com el que més:

• 15 por Basura de informacion hace 68 días
desnivel das asco.....no habeis vendido lo suficiente este mes??? limitate a informar....tu opinion nos importa una mierda...parece mentira como habeis cambiado con el tiempo....

Els Comments txungus, però txungus de debò:

• 75 por Chomolungma hace 52 días
Juanito, quedate en casa! Pauner, chulo! ASESINOS. Vuestras montañas no tioenen ningún merito. EN LA MONTAÑA SE ENSEÑAN VALORES HUMANOS, cosa que vosotros no sabeis que es. Por desgracia la gente que va con vosotros está destinada a sufrir.

I encara pitjor:

• 67 por David Consuegra Lopez hace 56 días
Carlos perdona. Pero eres un autentico hijo puta. Ya os cargasteis a Tolito, lo dejasteis que se muriera. No te acuerdas ya de el. Nosotros cada dia. Y esta vez por poco a Lolo. Ya no te cree nadie. Tus cimas no tienen ni una pizca de merito, porque eres un autentico mentiroso. Mira pero ya no te cree nadie. Crudo lo vais a tener para encontrar a alguien que os quiera acompañar en las proximas espediciones a la muerte, porque contigo pan y cebolla.

I per últim, també trobem de tant en tant algun oasi de clarividència, però cal dir-ho, no abunden massa :

• 72 por Waillis hace 55 días
He leido en uno de los comentarios que el que sube a masde 8000 metros sabe a lo que va y que no espere que le ayuden. Interesante teoria. Dejemos pues en las cunetas a todos los accidentados que conducian a mas de 150KM/h. Ya sabian a lo que se exponian

Després de llegir tot això un dia i un altre, una pregunta es torna inevitable de fer: Per que no torna l’Extrem?????????????
Això és el que hi ha…

El Frare Gros d'Alsina. La fitxa tècnica.

2011-08-11T09:15:00.009+02:00

De El Frare Gros - Via Genollets de Vellut

Ja fa bastant temps, des de que l’Eulalia ens va descobrir la perla que tenia amagada al costat de casa, que remenàvem en aquesta paret. Primer de tot varem repetir la única via que hi havia oberta a la paret i sobre la qual no en teníem (ni tenim encara) cap informació. En aquell moment la varem anomenar entre nosaltres el Petit Tresor en clara al•lusió a l’emotiu sentiment que varem tenir tots en descobrir aquesta tàpia. De seguida ja varem traçar imaginàriament les possibles vies que es podrien i volíem obrir i només calia temps i dedicació perquè fossin una realitat. Al cap de setmana següent ja érem de nou al peu de paret amb intenció de deixar-hi la nostra petjada.

De El petit tresor

La primera que va veure la llum va ser l’Esperó Enric Vilaplana d’Abadal dedicada a aquest pioner de l’escalada a Osona, germà d’en Miquel i que ens va deixar poc temps abans de l’obertura. Ben organitzats, la varem deixar enllestida en un sol dia entre l’Eulalia Sancho, el mateix Miquel Vilaplana, en Xevi Casals i jo mateix quedant una prou maca via de concepció clàssica.

De El petit tresor

Temps més tard, amb les inevitables parades entremig de l’estiu i l’hivern, li toca el torn a la Genollets de Vellut. Entre en Jordi Solà, en Miquel Vilaplana, el nenivan i la col•laboració de l’Eulalia Sancho i la Judit Rovira s’equipa per dalt aquest bonica via esportiva pel bell mig de la paret tot buscant els panys de roca més guapos. Malgrat l’aparent verticalitat de la paret que feia presagiar una escalada d’alta dificultat, la generosa distribució de les preses va fer que la via quedés d’una dificultat moderada i d’una gran bellesa.
També existeix un projecte pendent d’acabar per part d’en Miquel i l’Eulalia que recorre les ajagudes plaques a la dreta de les tres vies ressenyades.
I encara queden altres possibles vies per obrir però això ja ho deixarem per qui vulgui acostar-se a aquest indret tan poc paradigmàtic del Montsec.

La paret del Frare Gros d’Alsina es troba seguin el curs amunt de la riera de Roca Regina, quan aquest es troba a l’alçada del poble d’Alsina i per tant, el tipus de roca és la mateixa que trobem en aquesta paret, o sigui, un calcari de prou bona qualitat amb un alt component sorrenc. Aquest tipus de roca fa que la roca mare sigui d’excel•lent qualitat però que presenti en superfície una certa quantitat de blocs que les successives repeticions a les vies s’encarregaran de netejar. Així, les primeres repeticions a les vies hauran d’extremar precaucions per evitar sorpreses però amb el temps quedaran unes vies completament sanejades i solides. El medi on es troba la paret en cap moment ens farà pensar que som al Montsec: la riera sempre plena d’aigua i l’espès bosc que pobla tot aquest vessant ens allunya de la imatge que tenim del Montsec més popular.

Accés: Entre el congost de Terradets i Tremp trobem el trencall de la carretera LV-9124 que duu primer a Guardia de Tremp, després a Moror i per últim a Alsina. (1)
Cinc-cents metres després de passar el poble d’Alsina trobem un evident trencall a mà esquerra per una pista de terra que cal agafar. (2) Seguim per aquesta pista en sentit descendent durant aproximadament uns vuit-cents metres (3) i quan aquesta pista deixa la tendència descendent i comença a enfilar direcció Est, ja de pla, hem de deixar el cotxe al voral del camí.(4)

De Resenyes

Aproximació: La paret no es veu des de cap punt del voltant motiu pel qual ha quedat en l’anonimat fins avui. A nivell general la paret queda a darrera de la carena principal de la serra d’Ager que tenim a davant nostre, en una vall secundaria i paral•lela per sota seu. La paret té orientació sud i per tant és impossible de veure des d’aquí. Tampoc res fa suposar que per aquí hi pot haver-hi una paret doncs tota la visió que es té són de vessants arbrades: la paret queda del tot amagada. Podem prendre com a referència una petita zona rocosa que en forma de proa sobresurt d’una carena. Aquesta petita proa rocosa és l’inici de la paret del Frare Gros. El camí d’aproximació ens durà a passar per sota d’aquesta proa i quan haguem superat la línia de la carena haurem de trencar a l’esquerra per accedir a la paret.
Així doncs, des del pàrking caldrà davallar en direcció sud tot travessant uns camps pel millor lloc possible fins a trobar la riera (1). Aquesta riera, que segueix fins a Roca Regina, té una direcció general Oest a Est però en aquest punt té un canvi de direcció per tal de seguir l’orografia del terreny (2). L’haurem d’anar seguint mentre vagi en direcció sud, tot travessant-la diverses vegades.(3)
Una vegada la riera torni a prendre direcció est, després de travessar un bonic prat amb una construcció sense teulada (4), caldrà travessar de nou la riera en direcció sud i enfilar-se vessant amunt seguint un camí on eventualment trobarem alguna fita (5). Aquest camí guanya part de la vessant fins que arriba a un punt que comença a vorejar seguint la cota en direcció sud. El camí és del tot panoràmic i travessa diverses carenes on la vista és del tot recomanable (6). En una d’aquestes carenes trobem una antiga cantera d’on treien rodes d’esmolar. Encara en queda alguna al terra a punt per treure.

Quan aquest camí a cota passa l’ultima carena descendeix breument fins a travessar una petita riera que discorre per la vall on hi ha la paret del Frare. A l’esquerra ja veiem la paret al fons de la vall. Seguim breument uns metres en sentit ascendent pel camí que dúiem i a l’alçada d’un evident pi trobem el trencall que en duu fins a la base de la paret, ara ja evident (7). En total 40 minuts.

De Resenyes

VIES:

1. Esperó Enric Vilaplana d’Abadal (165mts., V+) La via ressegueix en tot moment l’evident esperó que delimita la paret per l’esquerra, seguint en tot moment línies lògiques i evidents. El primer llarg supera el pedestal que forma l’esperó a la seva part inferior i que comença arran del camí. Desprès, tot combinant diedres amb alguna placa guanya la paret principal. De material únicament cal dur els tascons i els friends. Reunions en arbres o equipades amb parabolts de 10 mm.

2. Genollets de Vellut. (195mts., 6a+). Via completament equipada amb parabolts de 10 mm que ressegueix les atractives plaques que hi ha entre l’esperó Enric Vilaplana i el forat característic enmig de la paret. Reunions rapelables.

3. Via desconeguda (identificada per nosaltres com el Petit Tresor del Frare Gros). (175mts., V+/Ao). Via de concepció clàssica on caldrà dur els tascons i els friends. Hi trobarem algun pitó, espits i ponts de roca. Les reunions es fan totes aprofitant alguna sabina o en el seu defecte resten equipades amb espits. Comença per un evident i estètic diedre a la dreta de la Genollets de Vellut on es veuen cordinos penjant dels pont de roca. Ressegueix sempre línies evidents, a destacar el diedre del primer llarg i la xemeneia del tercer que a simple vista sembla del tot impossible. Roca més bona del que pot semblar a simple vista.

De Resenyes

Descens: Una vegada al final de la paret cal prendre l’evident canal que delimita la paret per l’esquerra i en poc minuts ens retorna al peu de paret. L’accés a la canal no és del tot evident degut a l’espessa vegetació i ens pot donar algun problema. Una vegada trobem el pas d’accés a la canal el descens no té cap altre inconvenient. Aquest és el descens recomanat.
També es pot baixar rapel.lant la paret per la via Genollets de Vellut. Cal anar a buscar la R4 d’aquesta via mitjançant una petita desgrimpada.

Normal de l'Agullola de Rupit. Escalades amb les mans, els peus i el cor.

2011-08-10T10:03:00.003+02:00

Moltes vegades ens pensem que cal fer un munt de quilometres per trobar vies guapes però reflexionant-ho bé, a deu minuts de casa tenim itineraris que potser no hem valorat prou bé i que ens deixaran igualment una satisfacció total. Potser us penseu que sóc un beneit per trobar tan interessants aquestes sorreres verticals, perill de quedar qualsevol dia colgat sota un munt de pedres i sorra, però com bé diuen en Miquel i en Pep, autors de la ja mítica guia d’Osona Vertical, els atributs que fan d’aquestes escalades interessants no són d’ordre tècnic sinó estètic.
Aquest finde tothom ja està de vacances excepte jo que encara em toca pringar i per tant, concretar alguna sortida amb algun company es torna encara més difícil. És un bon moment per tornar a fer l’exercici d’introspecció que suposa una escalada en solitari a Osona. La meteo tampoc és que acompanyi i per tant ficar-se en depèn de quin percal no és que sigui massa recomanable. La normal de l’Agullola de Rupit és una bona opció.
Vaig començar a escalar pel primer llarg amb la corda a l’esquena ja que es pot fer perfectament a pel i em vaig anar animant i vaig arribar al cim amb la corda encara plegada. Vas pujant relaxadament, comprovant cada presa a consciència (no cal oblidar la qualitat de la roca) i gaudint de cada pas al màxim, sentint el buit a sota els peus com et xula cap avall però que es compensa amb escreix amb la força que et dona les ganes d’arribar a dalt i sobretot les ganes de tornar a casa.
Arribant al cim, un cim reservat únicament als escaladors, el silenci és total. Tan sols la remor distant del Salt de Sallent que aquests dies baixa crescudet trenca la màgia i l’èxtasi del moment. En un altre context, aquest silenci es podria convertir en una percepció amb un punt de tetric i mal rollo i esperonaria a tirar avall de seguida pero aquí és quelcom natural i ens convida a allargar cinc minutets més l’estada al cim.

De Resenyes

El boulder i sus personajillos.

2011-08-05T10:54:00.010+02:00

Abans de començar qualsevol problema de boulder tothom té les seves manies o supersticions. Com els toreros resen abans de trobar-se amb el toro, els boulderistes fan l'ofrena de magnesi a la mare terra en clara simbologia del retorn als origens (abstenir-se naturaques).

Comença l'escalada i la concentració és màxima. El treball de peus és esséncial per treure el rotpunkt.

Aprofitar els repossos naturals per recuperar forces i relaxar els musculs abans del crux. És el moment d'agafar magnesi. Una acció tan mecànica i alhora tan implicita del mundillo

La secció del crux es va desvetllant a mesura que anem descobrint les preses que se'ns presenten a cada pas. Aquí, tenir algú que t'aguanti l'esquena és de vital importancia per poder concentrar-te unicament amb el problema.

Arribem al tram final amb algun altre repós on magnesiar es torna obligatori per empendre l'última part del problema.

La satisfacció després de resoldre la incognita que presentava la roca es torna màxima

I moments després, el baixon provoca la mirada del guerrer de després de la batalla.

Esclaus del Meteocat.

2011-08-04T12:21:00.006+02:00

L’escalada té això, l’activitat queda directament supeditada a la previsió de la meteo i qualsevol escalada que es vulgui fer passa inevitablement per la consulta prèvia a l’oracle del cel. El dissabte donaven un matí sense pluges i calia aprofitar-ho. Tornem a quedar amb en Jortx i de nou es torna a imposar la preferència per alguna via clàssica. Amb la predicció que donaven potser no era el més indicat però tots dos ens varem decantar per l’Anglada Cerdà de la Boleta Foradada que la setmana anterior ens havia temptat amb els seus cants de sirena convertits en aquest cas en subtils promeses de bavareses de qualitat. De totes formes, crec que aquesta escalada la recordaré per una cosa aliena al climb. No era la primera vegada que ho veia però mai deixa d’impressionar: estar escalant a la cara nord de Montserrat i veure com les cortines d’aigua van escombrant des d’Osona, travessant el Bages i esclatant a la serra esperona a forçar la marxa de l'escalada. En aquest cas, no varem pillar de miracle. A dos llargs pel final els trons ja espetegaven encara una mica lluny; al cim de la Boleta Foradada ja ho feien a sobre de Manresa; quan érem al Portell estret diluviava a Sant Jeroni; a sota la Cadireta ja començava a fer-ho al principi de Frares; a Coll de Guirló ja havia atrapat a la Cadireta; al pàrking de Can Massana ja hi havia tota la cara nord i oest d’Agulles atrapades a la tempesta i una vegada al coll de Can Massana, ja al cotxe, ens pilla el marron.

Còsmica de Diables. La ressenya.

2011-08-03T09:19:00.002+02:00

De Resenyes

Havent ja paït aquesta escaladeta és el moment de revisar amb perspectiva la dificultat objectiva de la via. A partir de la ressenya del llibre de l'Hita que ja és prou fiable, acabo de completar-la amb quatre detalls que mancaven i info extra que pot ser útil.
El material recomanable per fer la via pot variar en funció de la logistica que emprem per fer l'ascensió. Els Camalots fins al 3, els tascons i els Tricams no poden faltar. La qúestió dels pitons ja és més subjectiva: algunes ressenyes parlen de 15 a 20 pitons, altres que no fan falta. Que cadascú ho valori per ell mateix. En tot cas portar-ne algun no és aberrant, alguna V retallada gorda pot molar. Eventualment l'espitador pot ser útil per si peta algun buril. I podriem anar sumant: guindola...
L'horari es pot dilatar bastant donat que és una via molt laboriosa. Un vivac pot ser previsible si es va molt en artificial, si es fan els llargs de baix o no es comença molt d'hora.

Incomprensiblement no l’han inclosa a la llista de les 100 millors.

2011-07-27T16:35:00.012+02:00

La CADE de l'Agulla del Centenar.

No se si us passa, però sempre que es parla d’escalada en fissura inevitablement em venen al cap imatges d’escalades estivals al Pirineu. No és que sigui una elecció personal sinó que la majoria d’aquestes escalades es desenvolupen en el medi granític doncs és aquest tipus de roca la que genera les línies mes perfectes i per tant, el pensament flueix cap a les altes cotes del nostre país. A banda d’aquesta generalitat, trobem també dignes representacions de l’escalada de “cerrojos” escampades per tot el territori però, cal dir-ho, no deixen de ser excepcions a la norma. Una d’aquestes dignes “exepcions” la trobem a Montserrat, a la CADE de l’Agulla del Centenar.
Si avui em demanessin quina via m’agradaria haver obert diria sense dubtar-ho aquest viote de la cara nord de Frares. És un dels diedres més perfectes amb la fissura més perfecte que podem trobar a tota la muntanya. Avui, amb les mans i els genolls baldats pels continus empotraments de manual que cal fer a la via, encara resto extasiat davant l’ordinador escrivint aquestes línies. El record de la via encara es manté ben viu a la meva memòria i crec que serà un record que mantindré per sempre més, un record que només et deixen les grans vies, les vies amb personalitat pròpia i que tenen quelcom que les fa especials i úniques.
Tan en Jortx com jo teníem aquesta via pendent i a la llista de futuribles. Tornant de Cavallers la setmana passada crec que ja varem concretar que la següent seria aquesta. Va ser una conversa sense paraules però de seguida ens varem entendre. Un mail a principis de setmana amb la proposta pel finde següent confirmava que ens havíem entès a la perfecció i que no havia calgut dir res per coincidir amb l’objectiu. Estava clar, tots dos ens moríem per fotre-li l’atxasso.
Si bé no hi ha cap llarg que sigui lleig, cal destacar el segon i quart llarg com a estrelles de la vetllada, on trobarem els encastaments més guapos. El primer i el tercer es podrien millorar redireccionant l’itinerari pel díedre però a l’obertura es va evitar, per alguna cosa devia ser. I de totes formes això són figues d’un altre paner. El cinqué també té lo seu malgrat la mala imatge aparent. Mola portar tots els Camalots fins el 4 repetint les talles intermitges (lila, verd, vermell i groc), alguns tascons tirant a grans i els Aliens (costa de dir-ho) son completament prescindibles.
Tan en Jortx com jo ens varem ficar a la via molt enxufats i això ens va permetre treure-la en lliure excepte el primer llarg. Si hagués sigut per mi, degut a la meva formació clàssica, potser hauria anat a economitzar més l’esforç i hauria anat trampejant entre el lliure i l’artificial però veure com el nanu forçava la via motiva i esperona a intentar estar a l’altura. Llavors, la recompensa sempre és més gran i el record més intens.

Retornem al tema. Via Laura i Todo a cien. Cavallers

2011-07-19T18:25:00.015+02:00

Arriba l’estiu i els projectes que es van posposar inevitablement a l’espera d’unes condicions de la meteo favorables es van materialitzant. Aquests projectes han d’esperar a que es fongui la neu i que les altes temperatures escalfin aquest fred granit perquè un intent abans d’aquestes dates cuniculars suposaria un patiment innecessari i estèril. I dic estèril perquè si tenim en compte que la finalitat d’aquestes escalades és la recerca del més pur plaer hedonista del gest, del moviment i de les línies perfectes de l’itinerari, una ascensió en unes altres condicions que podríem anomenar “no favorables” convertirien l’ascensió en una epopeia que ara mateix vull evitar de totes totes.

Surto una vegada a la setmana i el que vull ara mateix es escalar alguna via guapa i en cap cas arriscar-me a aventures que no saps com acabaran. En definitiva, que ara per ara no estic per invents rarus i vull assegurar el tiro. Tots passem èpoques i aquella edat en la qual pillaves el cotxe i decidies on enfilar-te tot esmorzant al bar ja m’ha passat. Ara em cal maximitzar més el temps i això implica una planificació més detallada de l’activitat i, sobretot, que aporti unes probabilitats d’èxit més que acceptables.

Quinze dies endarrere varem parlar amb en Mohawk i en Jortx per tal de liquidar assumptes pendents i al final no es varen poder dur a terme per compromisos, per part meva, de caràcter campistic. De totes formes, el contacte es va mantenir durant tota la setmana i varem poder concretar alguna cosa per la setmana següent, ara però, únicament amb en Jortx. Les propostes eren moltes i variades, de dificultat i distancia a vegades antagòniques però amb un denominador comú: vies totes elles clàssiques de gran bellesa.

Concretem al final la via Laura de Cavallers, un dels emblemes del crack climb a casa nostra. La planificació senzilla, coherent i relaxada: vivaquillu com els d’abans al pàrking, esmorzar tranquil compost per viandes variades i a escalar tot el dia.
Sobre la via es pot trobar info a tuti plein a tot arreu i més encara desprès d’haver-se publicat al llibre d’en Soldevila (Parrella, quantes en portes ja? T’estic atrapant nanu....). Fissures guapes durant gran part de l’itinerari que en cap cas podem dir que siguin fàcils. El segon llarg és antològic; el díedre inicial és de traca i mocador i l’Off widht de la segona meitat del llarg ens farà trempar. En països anglosaxons, aquest Off widht estaria net de segurus però aquí no ens estem d’hòsties i dues xapes ens asseguren l’asuntu. I sort n’hi ha, perquè si no, aquesta via no la faria ni deu... Aquest tram és txungo de debò i sense les xapes otro gallo cantaria. Reconec que aquesta mena de perversions m’agraden força pero quan estàs ficat a dins que ni endavant ni endarrera s’agraeix aquest tipus d’ajuda. Mola portar el Camalot del 4 per aquest tram.
Al llarg següent tenim la fissura desplomada de 6b/6c, de rollo ianqui. Pot sorprendre la gran forquilla de graus que trobes catalogant aquest pas però no és estrany. Es tracta d’una fissura de punys que converteix aquest tram en un pas completament morfològic en funció de la corpulència de les mans de cadascú. Un nyicris com jo ni toca vores.... I d’aquí en amunt, continuen les fissures guapes intercalades per algun passet en placa, ja amb dificultats menors però de bellesa equiparable.

Baixant de la via, tenim encara la testosterona a flor de pell i la motivació encara és màxima. Un comentari a la guia de “el primer largo es el 6b mas guapo del mundo” em crida l’atenció per la seva pomposa presumptuositat. Cal provar-ho encara que el nom de la via no indiqui a priori uns atributs molt excelses: Todo a cien.

No sé si serà el millor 6b del mon perquè bàsicament no els he fet tots però que guapo ho és un rato. 40 metres d’adherència pura amb alguns passos que ressegueixen una petita veta i d’altres que aprofita els knobs característics d’aquesta paret. L’on sight esdevé imperatiu; aquest és el meu terreny.

Dies endarrere reflexionava sobre l’especialització de l’escalador en relació al tipus d’escalada i aquí ho he pogut comprovar de nou amb poca estona de diferencia: així com a la via Laura, els 6b’s de fissura ens han suposat molt d’esforç i moltes vegades no em tret el rotpunkt, en aquesta altra via, l’on sight ha resultat quelcom natural i espontani. No és una qüestió del que és millor ni pitjor, simplement és una apreciació personal que dins el mateix grau hi pugui haver tanta diferencia en funció dels atributs propis de cada escalador. Quin esport més gran...

Pos bé, desprès de tres setmanes de pràcticament inactivitat, ha estat una bona tornada al tema i compartir cordada amb en Jortx ha set una experiència més que agraïda, però això ja ho sabia abans d’anar-hi.

09 de Abril de 2011, el dia que vam escalar la Còsmica de Diables.

2011-04-14T19:14:00.013+02:00

El 09 de Abril de 2011 serà una data que tindré marcada al calendari com una efemèride en la que cal celebrar quelcom especial. És la data en que vaig escalar la via Còsmica al Plàtan de Diables. Aquesta via tenia una significança especial per a mi. Quant cops havia somiat que algun dia hi pujaria quan no feia més de quart grau equipat? Moltíssims. Agafava el llibre del Picazo i obrint tímidament les ultimes pagines com si fos una heretgia, com si no tingués l’autorització encara per poder mirar-me aquestes vies situades al final de la guia, les més difícils, i per tant com a culminació del viatge iniciàtic per l’univers montserratí que començava amb les vies de l’Estasen i acabava amb les clàssiques de dificultat dels Pirates, estudiava detalladament tots els llargs i planificava imaginàriament una i una altra vegada l’escalada, somiant com serien aquells diedres de dalt de tot sobre els quals tothom parlava. En aquella època veia molt lluny poder repetir aquesta via i amb el temps aquesta fal•lera es va anar esvaint fins convertir-se en una remor gairebé imperceptible. Creia fins i tot que havia perdut l’interès i pràcticament m’havia oblidat que existia; causat inevitablement per la monotonia que ens atrapa i ens condueix a repetir les vies de moda. Però estava equivocat. L’espurna de la passió s’havia mantingut encesa a dins meu amb la mateixa intensitat en que ho havia estat sempre i quan en Miquel em va comentar que volien anar a repetir-la amb en Pep per tal de filmar algunes tomes al diedres de dalt, alguna cosa va succeir. Aquella passió, incertesa dels grans moments, i que feia tant de temps que no havia sentit em va tornar a recórrer les venes. Em vaig adonar que havia estat necessari recórrer el camí inevitable fins arribar aquí, que hagués estat absurd pujar molts esglaons de cop i que només havia calgut tenir la paciència suficient per esperar el moment adequat per realitzar l’escalada. Aquest moment havia arribat.

Varem entrar per on és més habitual, per la canal herbosa de la Lluís Creus i que gracies a la corda fixa que hi ha instal•lada permet de pujar-hi. Sense la corda ja en parlaríem... els aiguats han fet una destrossa important i el que abans era una selva d’anar pujant com una mona ara s’ha transformat en una cantera vertical. Continua pel primer llarg pròpiament de la Lluis Creus, sense massa problemes i aquest ens duu al primer llarg de la Còsmica. Aquí comença l’orgasmotron. La primera part del llarg és una fissura vertical de traca i mocador. Encastaments i bavareses de qualitat. Continua per un llarg més fàcil de ressalts que ressegueix l’inici del diedre principal, fissura bona i guapa. El llarg que ve a continuació ja es comença a endevinar la tònica de l’escalada que tindrem a partir de llavors i que no abandonarem fins el final: escalada vertical i laboriosa. Aquest llarg és combinat en lliure i artificial, laboriós un rato. Combinem passos de Ae, escalada lliure i artificial a equipar, precari tot ell ja que en aquest llarg la fissura és cega i discontinua; i tot desenvolupant-se en un ambient grandiós. Ull amb el roçament. Arribem a una reunió bona on es pot muntar un vivac i tot. Des d’aquesta reunió ja veiem els últims llargs de la via com se’ns tiren a sobre com si volguessin menjar-nos. El diedre guapo, però guapo de debò, comença ara. Tres llargs d’escalada integrament artificial i que progressivament va tombant la inclinació endarrere fins a convertir-se pràcticament en un sostre. La fissura i la roca és bona i hi ha trams força equipats i altres on haurem de treballar-hi més, trampejant amb assegurances flotants tot el que puguem. Les reunions completament penjades amb burins i un espit cadascuna que ens obligarà a aplicar els nostres coneixements més perfeccionats en triangulació. El pati aquí ja és brutal i esgarrifós. Llavors, un cop fet l’últim desplom, el més pronunciat, ens desviem a buscar els últims murs del Platan de Diables en Ae fins a la reunió que podem triar entre l’original, penjada completament, o seguir uns metres més amunt fins a la reunió de la via d’en Tarragó (fins que hi sigui), més còmoda. L’últim llarg combina el lliure i l’artificial equipat fins a les rampes de sortida amb regalet final. De l’últim buril de l’últim Ae, un pas molt difícil i obligat, cabró si es vol dir així, (on es veuen rastres d’emplaçaments de ploms) ens condueix, ara si, als últims metres de la via ja més humans. Et penses que ja has acabat i encara et manca fer aquest putu pas per acabar de completar la satisfacció extrema que et produeix haver repetit aquesta via.

La clau del nostre èxit, i per èxit entenc fer la repetició en un sol dia sortint al cim del Platan amb l’ultima claror del dia (per poc que no pillem), ha estat compartir l’escalada amb en Pep Vila. Quin crac de tiu. Malgrat combinar-nos els llargs, la seva experiència en la via i sobretot el seu nivellàs ens va permetre escalar amb molta rapidesa, pràcticament sense clavar. En cas contrari, plantejar-s’ho amb un vivac no és descabellat. Ah! I permeteu-me fer-me el pesat: els Tricams a tuti plein ens va estalviar també molt de pitonatge.

Acabada la via, l’èxtasi total comença a embriagar tots els sentits i em durarà encara varies setmanes. La satisfacció és màxima per haver repetit una via somiada que tanca un cicle que es va iniciar quinze anys endarrere, un conjunt tancat que comença amb les Arestes Brucs a Agulles i acaba amb la repetició d’aquesta via. Des d’aquí, s’inicia un període nou que caldrà anar construint amb projectes i il•lusions noves, que no tindrà res a veure amb tot el viscut fins ara però que beurà de la font de l’experiència de tots aquests anys. Quina emoció....

The Eiger Sanction

2011-04-08T11:26:00.003+02:00

Vau veure ahir al vespre la mítica “The Eiger sanction”, altrament coneguda com “Licencia para matar” (traducció literal)? La feien al 8TV....

Jo la vaig enganxar quan ja feia estona que havia començat però de seguida la vaig reconèixer. La primera escena que veig: en Clint Eastwood fotent-se d’hòsties amb el Kleine Scheidegg de fons. Evidentment, em vaig quedar a mira-la.

Tot i començar-la a més de la meitat no em va costar massa agafar de nou el fil, diguem que a nivell qualitatiu no és cap meravella del setè art i el fil argumental és més que previsible però per uns fanàtics del climb és impagable i d’obligat compliment. Pos eso, que malgrat no haver-la vist del tot si que vaig enganxar la millor part, la final, quan es foten a escalar la Eigernordwand. Les pintes son de puta mare, anys setanta a tope. Casc amb visera o en el seu defecte amb cobertura per les orelles, arnés Williams, cordes de perlon i botes Galibier. Modernitat clàssica. I l’escena d’escalada final, amb en Clint penjat al buit davant la sortida del túnel del tren, amb un pati que esgarrifa a sota els peus, i tallant la corda per salvar-se: un mite. A més, les escenes de la pel•lícula són bastant fidedignes amb l’escalada de la via clàssica: travessa dels Deus, els “neveros”, la fissura difícil, la cascada... i no és estrany perquè en Clint, a la seva joventut, havia freqüentat els deserts ianquis buscant les torres d’arenisca més atractives de ser escalades i a més, durant el rodatge, varen comptar amb l’assessorament d’en Messner i en Habeler que en aquells dies voltaven per allà, segurament ja amb la idea al cap per la primera a l’Everest sense oxigen. Amb aquesta formació alpinística, no és estrany que volguessin fer una cosa bastant aproximada a la realitat. De totes formes, em quedo amb una escena que no és pròpiament d’escalada però que estèticament és immillorable: és en format panoràmic i es veu en Clint i un altre pavu, de perfil, asseguts al vivac i al fons el Jungfrau i el Mönch amb el sol a punt de pondre’s a sobre seu i fent aquelles aberracions òptiques que es formen quan enfoques el sol de cara.

És molt curiós. Amb el poc tros que vaig veure vaig establir dos paral•lelismes que temps endarrere, quan l’havia vista de més jove, no havia captat: El primer és el paral•lelisme que existeix entre el personatge que interpreta en Clint Eastwood i en Gary Hemming: un ianqui escalant als Alps a l’època clàssica amb una pipa a la motxilla. Digueu-me rebuscat però el reflex és clavat. I el segon és més que evident: la ultima escena d’escalada amb en Clint penjat al buit davant el grup de rescat és la imatge d’en Toni Kurtz desprès de dinyar-la. O no?

Orgasme de plaer infinit.

2011-04-07T19:02:00.004+02:00

A la GAM de la Momieta he experimentat un dels estats més pròxims a la felicitat absoluta que he viscut mai. Penjat de la primera reunió, dins el més gran del silencis (quelcom poc habitual), mentre anava assegurant en Miquel de forma melangiosa em vaig girar i el blau radiant del cel i les capritxoses formes montserratines que tan estimem em varen transportar a aquest estat de sublim profunditat. Després d’escalar el primer llarg forçant l’on sight al màxim, amb aquest tipus d’escalada tècnica i de finura extrema que tan m’agrada, arribes a la reunió, situada en un forat al mig de la paret, i l’abstracció de la realitat esdevé imperativa. Et submergeixes en aquest estat letàrgic que moltes vegades busquem conscientment amb l’ajuda del farmacèutic de capçalera però que aquí es presenta de forma espontània i ben natural. Per uns moments vaig trencar l’estreta conjunció que obliga la cordada i em vaig aïllar dins la meva realitat particular que es reduïa en aquells moments a dos metres quadrats de conglomerat gris. El segon llarg manté la tònica del primer encara que amb una dificultat menor i per tant l’estat de nirvana que vaig assolir al primer llarg s’allargà uns instants més, com els moments de desacceleració que venen després d’un orgasme de plaer. Amb aquesta via hi tenia una mena de relació amor-odi. Amor per l’estètica i la història de l’itinerari, “odi” per la forma tan rui amb la que ens va rebutjar en l’anterior ocasió que varem intentar pujar-la. Des de llavors que tinc una certa debilitat per aquesta via; petites perversions personals. Va ser aquí on varem descobrir les infinites possibilitats dels Tricams. Al forat que hi ha al final del primer llarg varem col•locar aquell Tricam vermell que ens havíem trobat feia tant de temps i que no sabíem ni com funcionava. Ens va salvar el primer llarg però l’estat lamentable dels burils que existien llavors ens va fer abandonar al segon, un cop fetes les principals dificultats (Ara, amb el reequipament tan encertat que han fet, ha recuperat tot el llautó de temps preterits.) Des de llavors, la imatge d’aquest forat l’he guardat a la mateixa carpeta on es guarden les altres imatges emblemàtiques de la muntanya màgica, des del mític merlet de la Desireé, la bavaresa de la Elèctric Ladyland o la Foradada. No vaig poder evitar que, en arribar a la seva altura i col•locant de forma gairebé mecànica el mateix Tricam vermell al mateix forat on ho havíem fet anys enrere, un subtil somriure se’m dibuixes als llavis.

Petita trilogia personal de les millors vies d’artificial d’Osona.

2011-03-30T19:04:00.007+02:00

Arran de l’ultima escalada que he fet pels estimbaderos osonencs, la via del Petit Príncep als cingles de Tavertet, he anat forjant al meu cap un conjunt inconscient de vies obertes per amics, coneguts i saludats i que sistemàticament he anat a repetir de seguida que he pogut amb l’intenció de donar un merescut reconeixement a la feixuga tasca de visualitzar i obrir un itinerari d’escalada per aquestes sorreres verticals tan desagraïdes a primera vista. Vies totes elles amb un segell únic d’elegància i amb un mateix denominador comú: l’Artifo; no com una fi en si mateixa sinó com un mitjà per superar els descompostos, però atractius a la vegada, murs més emblemàtics de la nostra estimada terra.

Les vies que formen aquesta trilogia tenen totes elles una sèrie de característiques que les fan molt semblants entre si però que lluny de convertir-se en repeticions d’una mateixa cosa, constitueixen ascensions de gran bellesa i del tot recomanables: l’escalada artificial, ja ho hem dit, la seva situació a algunes de les parets més representatives de la comarca i com no, la seva bellesa fan d’aquestes escalades una excusa perfecta per descobrir els racons més màgics del país d’en Serrallonga. Podria caure al parany d’anar sumant a aquesta relació de vies molts itineraris obert a cop d’expansió, fet bastant habitual per aquí donada la qualitat de la roca, però és de justícia afinar els criteris de selecció i descartar les habituals rutes de Ae que poc aporten a aquest esport.

La via del Petit Princep ha estat l’ultima i de més recent factura que supera un dels nombrosos murs que configuren els cingles de Tavertet, amb unes vistes impagables sobre del pantà de Sau. Tres llargs d’escalada principalment artificial per fissures de tot tipus, mides i qualitats on el desplom continuat ens deixarà amb la sensació de jornada amortitzada.
A banda del material que diu la ressenya original, naltrus varem portar el Camalot del 4 repetit principalment pel primer llarg i varem col•locar 2 “V’s” i 2 universals. Tan bons no som per passar només amb els micros.

La Directa a la Trona és un petit Big Wall. Incomprensiblement verge fins fa pocs anys malgrat el seu evidentíssim recorregut és una de les vies més maques d’Osona a condició de tenir el nivell necessari per emprendre aquesta aventura. Cada llarg és un mon completament diferent a l’anterior: primer llarg d’artifo laboriós i difícil que marca la criba per continuar endavant, segon llarg d’escalada lliure per un magnífic diedre xemeneia amb roca marca de la casa i l’últim, de nou, d’escalada artificial no difícil però si molt espectacular a fi de superar el sostre que corona la paret. Sens dubte una via que quedarà gravada a foc al nostre record. Els excèntrics que diu la ressenya són recomanables però no imprescindibles.

I per tancar aquesta singular trilogia, la via del Damocles Impertorbable al Morro del Quer. Podria semblar pretensiós incloure una via oberta per un mateix en una selecció de millors vies però cal reconèixer que dins el grup de les “aid routes” ocupa un lloc capdavanter. Malgrat la seva modesta altura, les perfectes línies que ens marquen el camí la situen dins aquest selecte grup. Unes fissures perfectament paral•leles que ressegueixen aquesta extraordinària talaia de l’antic comptat de Besora i que sembla que no tinguin cap aturador per seguir amunt, resseguint murs, sostres i desploms sempre amb la mateixa constant. Una escalada més pròxima als àrids deserts americans que no pas per trobar-se amagada entre les espesses fagedes del nord d’Osona.

Potser aquestes ressenyes us ha despertat la curiositat però no la suficient com per emprendre un viatge sensorial per aquests camins verticals, llavors no dubteu en posar-vos en contacte amb mi per obtenir qualsevol informació que pugui ser d’utilitat; potser us emportareu, pel mateix preu, un pacient assegurador.

La solitud té gust d'òxid. L'aresta Ribas al Puntal de l'Albarda

2011-03-23T19:05:00.002+01:00

D’aquesta escalada no tinc fotos però m’agradaria que féssiu un exercici d’imaginació i que us traslladeu per un moment enfilats dalt d’una de les moltes arestes del cantó de migdia que hi ha a Montserrat. Ara sentiu el gust i el color tan característic de l’òxid de ferro a les vostres mans. Aquests són els burils que tindrem per assegurar part de l’escalada. A més, però, cal donar-los forma. Imagineu-los de totes formes i mides, amb xapa i sense.
Els que tenen xapa poden ser casolanes, alguna Iglesias Casanovas, alguna recuperable ben falcada, algun filferro... i els que no en tenen poden tenir la cabota tan gran que no entren les recuperables, amb la cabota tan gastada que la recuperable salta al més petit moviment, amb cabota hexagonal, rodona o de cap d’Allen...

Imagineu una morfologia de la roca més aviat tirant a llisa on l’escalada esdevé tècnica i delicada i ara comenceu a escalar. A mesura que anem pujant anirem agafant una certa confiança degut a la bona qualitat de la pedra però lluny de poder realitzar una rapida escalada, els moviments seran pausats i reflexius per encertar el millor itinerari. A la vegada, haurem d’escalar amb tots els instints que tinguem per encertar el camí i trobar-nos, allà on ens ha indicat la ressenya que tantes vegades haurem hagut de consultar, aquell cap de buril mimetitzat amb la roca que no es veu fins que ets ben bé a sobre, muntar el millor tinglado que sapiguem i continuar amunt. O pitjor encara, considerar que el buril està en molt mal estat i anar a buscar aquell forat a l’esquerra o a la dreta, on potser hi trobem alguna resta de falca de fusta, i col•locar-hi el Tricam corresponent. Això si es que preveiem que hi ha d’haver-hi alguna cosa perquè algunes vegades haurem d’anar a comprovar si en aquell forat que veiem fora de la línia lògica de la via hi entra algun micro o Tricam ja que la separació entre les assegurances fixes es superior al que seria prudencial.

Encara us demano que feu un exercici d’imaginació addicional i traslladeu-vos a un d’aquells nius que trobem per totes les parets de Montserrat i on habitualment s’hi munten les reunions, reunions com les d’abans. No us l’imagineu massa gran, just per encabir-hi un reguitzell de caps de buril col•locats al terra on l’habilitat per triangular és indispensable i després penjar-nos cap a fora amb l’única comoditat dels estreps. O per contra, acabar el llarg i trobar-nos una tatxonada com la cara d’un punky al mig d’una placa penjada al buit, al mig del no res, i també haver de recórrer al nostre millor coneixement per muntar una reunió que reuneixi els mínims estàndards de seguretat.

Ara agafeu tot això i col•loqueu-ho lluny de tot arreu: de Sant Benet, de Sant Joan, de la cara Sud... amb la conseqüent solitud que això comporta. Tindrem una escalada com les d’abans. Tindrem l’Aresta Ribas al Puntal de l’Albarda Castellana.

A nivell tècnic cal dir, que al segon llarg varem anar completament a la dreta travessant els dos forats característics i, arribant gairebé fins la Mas Guasch, varem trobar tres burins més per superar la placa que ve a continuació dels forats i una reunió. Un cop aquí, varem tornar fàcilment a la via mitjançant una travessa en completa horitzontal. No sabem si correspon a l’Aresta Ribas o a alguna altra via. Si algú ho sap agrairia que ho comentés.

Per últim, comentar la necessitat imperiosa de restauració de la via per evitar que caigui per sempre al profund pou de la ruïna i l’oblit. No estem parlant d’una via extrema, sinó d’una clàssica que ja es va obrir amb aquesta mentalitat per tant caldria realitzar alguna tasca de manteniment per conservar aquesta essència. És evident que sempre hi haurà algú amb capacitats suficients per realitzar una repetició, encara que l’estat de les assegurances sigui deplorable, però llavors aquesta essència de via clàssica ja s’haurà perdut. No soc del parer de canviar totes les xapes ja que llavors si que es podria convertir en una escalada amb tufu d’esportiva però una restauració parcial (les reunions i alguna assegurança intermitja) si que seria convenient. Que en penseu?

Directa al Cilindre i Martinetti de Sant Llorenç de Montgai

2011-03-10T20:11:00.002+01:00

De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

Fruit de la improvisació varem acabar aquest finde a Sant Llorenç de Montgai. La idea inicial era apretar al Cap de Ras però un estrany núvol d’inestabilitat cobria tota la serra, una illa de foscor enmig d’un cel blau radiant; ben curiós tot plegat. Tan un lloc com l’altre els teníem força oblidats i em va agradar que en Xevi em proposes anar a tatxar alguna de les guapes vies semiequipades que recorren els magnífics murs grisos que s’alcen a l’horitzó d’Ager. Finalment, arribant al pàrking veiem que la perspectiva que ens espera a la paret és de fred, vent i ambient hivernal en general, tot el contrari del que veníem buscant. De seguida canviem de plans. Es proposa Sant Llorenç, a una via que em vist pel món bloguero tot de pasada i sense més informació reconduïm la situació.

No entenc com no anem més sovint a escalar a Sant Llorenç. L’ambient relaxat, com d’escola d’escalada, les curtes aproximacions, l’excel•lent i variada roca i sobretot el paisatge amb el poble i el pantà vetllant les nostres ascensions fan d’aquesta una zona que em captiva especialment.
La via que veníem buscant sense saber-ho era la Directa al Cilindre. El que deia, just teníem alguna referència de la seva existència per algun post i sobretot per les guapes fotos que se’n derivaven, un Pison en petit en diuen i no els falta raó. El primer i especialment el segon llarg tenen l’ambient més riglero que podem trobar fora de l’Aragó i que em varen donar tota una lliçó en contra de l’especialització. Tan escalar en vies tècniques i confiat de les meves capacitats en el 6b a vista, em veig vilment humiliat en aquests cantacos i desplom constant. Com pot ser que a nivell numèric tingui força assumida aquesta dificultat i quan em trobo amb trenta-cinc metres de pura continuïtat amb unes preses per on pujaria una mona em vegi intentant arribar a la reunió a la desesperada amb els braços inflats d’àcid làctic? La culpa és de l’especialització de l’espècie, sens dubte, i em prometo secretament que després de la mudança començaré a fer alguna visita al plafó.
La via és guapíssima i suposo que deu ser la típica via super recomanable que ha fet tothom, per tant, poca cosa a dir a nivell tècnic. Quatre llargs molt ben equipats per aquest satèl•lit riglero que ha caigut al salvatge oest.

De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

Una vegada al cim, el Montroig s’escampa davant tot el nostre camp visual i enmig, una vall secundaria on a vegades es recorreguda pel ràpid de la Pobla que puja entre camps i masos abandonats. I una mica més enllà, a l’esquerra, la paret de la Formiguera ens tempta a continuar la jornada escalatoria en alguna de les seves vies. Venint del Cilindre, qualsevol via d’aquí pot semblar com un exercici d’estirament però tenen quelcom que les fa molt recomanables. Optem per la Martinetti, classiquissima que ha sortit a les fitxes del Vertex i tot.
Tot i així, mentre recorria els seus magnífics murs tombats de dificultat moderada em varen començar a venir al cap imatges en 8mm, peus de gat Boreal Laser, forros polars garbosos de color verd i lila fluorescent i escalades assegurades amb el vuit i cordes de 11mm. Tot això perquè la via conserva tota l’essència de l’època de la seva obertura: espits del 8 molt ben conservats amb xapes Fixe de les primeres (us en recordeu dels espits del 8, ja no n’hi han, tot son parabolts...) i una distancia entre xapes molt a l’estil de l’època,finals del vuitanta i sobretot principis dels noranta.
No sé si per mandra degut al que costava posar-los o per que abans no existien vies “homologades”, el cas és que tot i ser una via equipada, et toca escalar entre xapa i xapa; no per matar-te ni exposat evidentment, però en cap cas per poder recórrer al vil recurs d’avançar gracies al xapa-xapa. Actualment això costa de trobar, perquè ja sigui per reequipament o bé perquè ara s’obre de forma diferent, el cas és que a nivell general ara les xapes estan molt més juntes. Aprofito l’avinentesa per fer una crida en contra el reequipament d’aquesta via en honor al nostre passat recent (només falta que ho diguis perquè es faci el contrari... Com diu el Borges: “Pais.....”)
Em vaig veure a mi mateix amb setze anys, quan encadenar un V+ ja era recompensa suficient per tota una jornada d’escalada i en la qual parar al bar era una heretgia castigada amb el foc etern. Ah! I amb molt més cabell que ara...

De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

Histórias viejunas. Chapter one.

2011-03-08T00:06:00.006+01:00

Aquest diumenge vaig fer una reinstal•lació dels canals de TDT; em van aparèixer un munt de canals nous que em van proporcionar un gran reconfort només de pensar que l’estat del benestar havia arribat a aquest nivell, la sanitat i l’educació una puta merda però la tele a la màxima oferta possible, i això va fer que allargués encara més la repassada de la gran oferta que ens ofereixen per buidar el cervell. Com diuen al Fricandó Matiner de RAC 105, sóc d’aquells tipus de persones que se’n van a dormir tard perquè els fa mandra aixecar-se del sofà.
Vaig acabar, com sempre, amb el Tele Monegal; un oasi de sensibilitat critica de tot aquest sistema tan ben organitzat de control de masses. Un cop acabat no vaig poder resistir la temptació de tornar a fer una repassada en vol rasant per tota la graella televisiva i quina va ser la meva sorpresa quan en un dels canals secundaris de la Sexta veig en Perez de Tudela. Mira tu, encara és viu, vaig pensar i em vaig quedar una estona més a mirar-m’ho. El pavu explicava una escalada que van voler fer al Peñon de Gibraltar als anys setanta i de l’accident que van tenir. A banda d’una recreació molt penosa que demostrava una falta de mitjans gairebé insultant, el report fotia un tufu de conquesta imperialista por lo bajini que espantava, tan a l’estil d’en Tudela. Ja us ho podeu imaginar: un còctel explosiu on s’hi ficava el Peñon, territori llargament reclamat per Espanya, i un tiu que no es defineix precisament per passar desapercebut amb un ideari polític perfectament identificat i conegut per tots. El reportatge no va aportar res de nou i va acabar insinuant que l’accident que van tenir va ser provocat pels anglesos que els esperaven al cim i que no volien que un ESPAÑOL conquerís la seva muntanya: per flipar.

Això no és el que més em va sorprendre. Com que el tema anava d’escalada, es van emportar al presentador del programa, en Juan Ramon Lucas, a fer una escaladeta per una d’aquestes zones tan guapes de granit que tenen per la zona centro. Una cosa no tenia res a veure amb l’altra però suposo que havien d’omplir minuts ja que la recreació de l’escalada al Peñon no donava per més. La primera imatge es veu com arriben al pàrking amb cotxe i surten tots els que aniran a escalar: en Perez de Tudela, en Juan Ramon Lucas i ..... el Ardilla. Als altres dos tothom els coneix però el Ardilla.... va ser un dels que va fer la primera hivernal a la Oeste del Naranjo a l’any 73 !!!! A l’acte em va venir a la memòria les fotos d’aquesta ascensió, però no les de l’escalada a la via pròpiament dita sinó de quan varen arribar a Bulnes xops com ànecs amb aquells cangurus Serval que abrigaven de puta pena, enmig d’un ambient de berbena de poble amb vitores i brindis al sol i com no, rodejats per l’escorta d’honor d’aquells temps: la parella de la Guàrdia Civil de capa i tricorni.

Sempre em quedo amb els detalls més friquis de les coses....

El murciano, Perez de Tudela, J.A. Lucas i el Ardilla.

El Petit Príncep als cingles de dos colors.

2011-03-03T23:58:00.004+01:00

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

Reconec que tinc una certa debilitat per les vies d’Osona, bàsicament perquè son les de casa meva. No totes valen la pena, és més, la gran majoria són autentiques ruïnes però les que se salven de la crema són autentiques joies i generadores de plaer il•limitat. No puc ser objectiu en aquest tema i de ben segur que hi haurà molta gent que tornarà a casa amb les butxaques plenes de sorra i la moral per terra. Però cal saber mirar més enllà. Saber girar-se mentre estàs penjat d’una reunió assegurant el company i escoltar el silenci, tenyir la retina del verd intens de l’alzinar, del blau profund del pantà de Sau i de la eterna dualitat dels dos colors que configuren les cingleres. Saber gaudir de les aproximacions i descensos enmig d’un bosc espès i poc humanitzat que ens farà retornar als orígens de l’espècie. La roca no és de la millor qualitat, això tothom ho sap, per això és imprescindible sortir de casa amb una motivació especial, diferent a si anem a qualsevol altre lloc i a la vegada la recompensa que n’obtindrem també serà una experiència igualment diferent a la que obtindríem en alguna altra zona.
No feia pas massa que l’Edu em va passar la ressenya de l’ultima via que havia obert als Cingles de Tavertet juntament amb en Pep Vila. Me la va donar amb aquella il•lusió de qui comparteix un preuat tresor que ha costat un cert esforç d’aconseguir. Coneixent-los i amb l’experiència de les altres vies que ambdós havien obert ja es podia endevinar que aquesta no em podria defraudar. S’ensumava una ascensió que destil•lava l’essència i la conjunció d’aquests dos cracs; l’elegància de les vies de l’Edu amb la trempera de les vies d’en Pep, un recorregut del tot seductor amb una dificultat i uns passos marca de la casa.
La via del Petit Príncep em cridava amb els seus cants de sirena i només calia esperar la conjunció astral adequada per emprendre l’escalada. I aquest moment va donar-se el dissabte. Amb en Xevi ho varem tenir clar, era el moment adequat.

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

La via és de bellíssima factura, principalment d’artificial, mantinguda en A2 amb algun pas puntual de A2+, però cal tenir en compte que entremig hi ha alguns passos en lliure de donar la talla. A la vegada, cal preveure que el continu desplom marca la pauta de tota l’escalada i fa d’aquesta una ascensió d’una certa exigència física més enllà de la dificultat tècnica.
Malgrat el que diu la ressenya de ser una via Hamerless nosaltres el dúiem i finalment, complint els pronòstics més pessimistes, els varem fer servir, no massa per intentar mantenir l’esperit de la via però dues V i dos universals varen ser finalment clavats. Et diuen que portis repetits els microfriends però amb aquesta qualitat de la pedra et fa passar millor la suor freda un bon universal clavat fins l’ojete que no veure l’Alien negre com es va enfonsant a la sorra. També dúiem repetit el Camalot del 4 i ens va anar força bé perquè al primer llarg varem comptar pel cap baix quatre passos amb aquesta peça. Això si, fissures a tuti plein de totes les mides i de qualitat força o molt acceptable transcorrent l’itinerari envoltat d’unes vistes excepcionals que completarà la satisfacció màxima: a la dreta el Morro de l’Abella, a l’esquerra el Salt de Tirabous i al fons el pantà de Sau custodiat com sempre pels cingles bicolors tan característics. Com dirien al Cara Norte: Guapa via.

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

Per arribar a les xapes tan allunyades del tram d'Ae varem haver d'improvisar un inventillu, més que res per no haver d'estirar-nos massa.

De Resenyes

Salvant la jornada...

2011-02-28T18:53:00.003+01:00

De Montserrat - Via de les Cabres amb l'Espurner

Estava jo tan panxo a ca l’Anna fotent-me un pambtomaquet i llom que em trobo, entre altres habituals, amb l’AGP i procedim a comentar la jugada de rigor. Li explico que avui no tinc masses expectatives de triomfar ja que tot venint cap aquí des de la Plana de Vic no ha parat de ploure tota la estona i a més he vingut amb la única companyia del Soloist amb la vana esperança de poder enfilar-me per alguna aresta Brucs que s’hagi assecat amb els primers rajos de sol que tot just ara comencen a sortir. El tiu, que coneix tothom, em diu que no em flipi amb solitàries i que me’n vagi amb uns compis que ha trobat també al bar i se’n van a escalar, que ja me’ls presenta. Pos fale, en Lluis “Espurner” i la Lourdes no tenen cap inconvenient a donar-me un cap de la seva corda per lligar-me i accepto sense mes dilacions. Al final de la jornada descobreixo que compartim una perspectiva semblant de la cordada: oberta a tothom i en cap cas sectària o tancada a estranys.
De cop, el que havia de ser previsiblement una miserable escalada en el més complet dels silencis sense cap mena de comentari sexual, escatològic i/o escabrós (el Soloist no el van dissenyar per mantenir converses de cap tipus) es converteix en un plan amb tot els ets i uts.
La via? Jo m’apunto al que diguin ells, només faltaria. Diuen d’anar cap aquí, doncs cap aquí; cap allà, doncs cap allà... Al final diuen d’anar a la Codolosa a la via de les Cabres que es veu que ha obert un amic/conegut d’en Lluís i vol anar a repetir-la. A mi ja m’està bé... una mica rostoll però de bona roca; i desprès la combinem amb l’Alimera, més que res per amortitzar la jornada.
Però per amortitzar de debò la jornada, les braves que ens varen fotre “entre pecho i espalda” al bar Muntanya de Collbató, buaaaa.... això si que curteix.
D’escalar, menys del que hagués volgut però més del que hagués fet anant en solitari. Em quedo amb el fet d’haver conegut més gent del mundillo amb el qual he passat alguna bona estona i que automàticament agrego al llistat de blogs d’Amics, coneguts i saludats.
És curiós el mon bloguer: coneixes a la gent per l’activitat que fan i que publiquen periòdicament al bloc però et poden passar pel costat i no reconèixer-los. Estarem davant... la Dimensió desconeguda?

De Montserrat - Via de les Cabres amb l'Espurner

Tienes más cuento que Calleja (mai millor dit)Bonus track: petit assaig del fenomen televisiu al mundillo escalatori.

2011-02-09T11:11:00.002+01:00

Us en podeu encardar de mi tan com vulgueu però reconec que cada diumenge al vespre em miro en Calleja. Podeu anar de dignes i no reconèixer-ho però segur que també vosaltres ho feu. El cas és que espero amb candeletes cada setmana que arribi el dia i hora assenyalat per disfrutar de un dels millors programes d’humor que fan actualment a la “tela”. Jo crec que ell encara no és conscient de la magnitud de la seva figura però estem davant de un dels grans humoristes del segle XXI. Amb els anys segur que a les facultats de periodisme s’ensenyarà la vida i miracles d’aquest gran personatge que, com tots els grans, ha sabut crear escola.

Fa quinze dies, el deliri va arribar a un nivell màxim. Es va superar el llistó que setmana rere setmana es va posant cada vegada més alt. Com el Barça vaja....
En aquest capítol, el pavu se’n va anar a pujar una canal super guapa que hi ha a Picos, la estrecha de la Torre del Fiero, o alguna cosa així. Jo ja la coneixia de feia molt de temps i des de llavors que sempre m’havia cridat l’atenció. Per això em va sorprendre quan vaig veure a l’inici del capítol que pretenien fer aquesta ascensió i em vaig quedar a mirar-ho. Per que ens entenguem, vindria a ser com una estreta del Gra de Fajol Petit però quatre vegades més llarga.

El tiu anava com sempre amb els seus coleguis habituals i anaven pujant sense encordar que era el que tocava. Un 90% de la via es feia així, el que seria estrany hagués set fer llargs. Doncs el tiu es va passar més de la meitat del programa amb comentaris del rollo: “nos vamos a matar”, “esto es super peligroso”, “que si hay peligro de avalanchas”... i coses d’aquestes. Una mica està bé per donar ambientillu però cap al final ja ens hi petàvem el cul i amb la Judit anàvem jugant al joc improvisat de comptar les vegades que volia vendre la moto.
Al final de la via, hi havia un pas més vertical i es van encordar, el que hauríem fet tots. Surt de primer per un tram guapissim per sota un bloc empotrat amb ressalts una mica empinadots, el que deia com l’estreta del Gra de Fajol, i a cinc metres de la reunió posa una estaca de neu. Buenu va, s’ha de donar exemple, vaig pensar.... però sense previ avís va el paio i es tira per demostrar que el seguru és de fiar. Jo aquí ja flipava i no podia parar de riure. Com podeu suposar, la caiguda va ser penosa. Gairebé es va haver d’impulsar endarrere perquè no hi havia suficient pendent com per caure i amb els grampons gairebé s’entrebanca. Buff, aquí ja es començava a endevinar que la jornada seria gloriosa. Continua pujant. Jo, amb llàgrimes als ulls de tan riure, encara vaig poder acabar de veure la culminació del que seria una actuació magistral en clau d’humor. Arriba a un ressaltet en un lloc molt estret. Jo ja sospitava que aquí arribaria el clímax, i així va ser. S’hi va posar super flipat com si estigués al free standing de les Moulins i a mig fer mira amunt, posa cara de susto i amb un crit a cor que vols de “Cuidado avalancha” abaixa el cap de cop amb la intenció de protegir-se. A l’acte em vaig frapar. A l’igual era veritat que el tema estava tan txungo i al final havien pringat; però microdècimes de segon després cau l’ “avalancha” a sobre seu i surto de la sorpresa inicial. Aquí ja no podia més: plorava de riure i anava per terra, tenia flato i tot. La Judit, molt diplomàtica ella, m’anava dient que igual si que era molt txungo i se l’estaven jugant però en realitat també s’hi estava petant. El cas és que el pas era molt estret i el càmera que hi havia just a sobre d’en Calleja va moure una mica el peu (crec que se li va veure les puntes dels grampons i tot) i va fer una petita purga de neu que li va anar a sobre. Aquí ja vaig perdre la consciencia i no vaig veure res més. Quan vaig tornar al món, el programa ja havia acabat però a l’acte vaig ser conscient d’haver viscut un moment memorable a la historia del setè art i que es recordarà durant molt de temps, una interpretació humorística a l’altura dels millors moments dels grans mestres de la interpretació. Vaig riure moltíssim i encara ara quan veig una repetició no puc evitar fer callar a tothom del meu voltant per tal de no perdre detall de tan grandiosa interpretació. Hi ha hagut altres grans capítols però com aquest cap.

Conyes a part, cada diumenge m’ho miro (que m’hi peto en cada capítol no és broma, és boníssim...) perquè a banda de totes les fantasmades i venudes de moto que ens fan, la qualitat de les imatges és excel•lent i els paisatges i llocs on van són guapíssims. Alpinísticament un zero, ja ho sé però a nivell estètic és molt estimulant.

No vull criticar si el que fan ho fan bé o malament. Si em posés guru segur que criticaria aferrissadament que es donés una imatge tan poc real del mundillo del climb però un diumenge al vespre sempre es posa bé poder somiar que hi ha llocs al mon d’una bellesa que no podem ni arribar a entendre i en viatges que mai faràs. Si volgués entrar a la eterna discussió entre els pro-Calleja i els anti-Calleja m’aniria al foro que té Desnivel a tal efecte. Us heu passejat mai per allà? Buff, estan cardats aquests madrilenyos, vaja arguments que donen... Aquí almenys tenim discussions de gran calat, com el dels reequipaments de clàssiques de Montserrat de fa uns anys...

Sempre m’ha interessat molt l’aspecte sociològic de la televisió, la influencia que té en les masses i en sentit invers, les preferències que tenen les audiències sobre la programació. Els continguts són un altre tema molt diferent, aquí ja entraríem a discutir sobre la tele basura. Dins d’aquesta inquietud i interès que tinc sobre el fenomen televisiu he pogut arribar a la conclusió que l’audiència és mou dins els extrems, mai en els termes intermitjos. No busca un reflex de la seva vida quotidiana sinó que s’interessa inconscientment per l’essència de la seva existència, com si fos un acte de recerca interior; i això condueix els continguts a les bandes.
Això, relacionat amb el climb, ens porta a dos grans fenòmens: Al filo de lo impossible i Desafio extremo, cadascun d’ells situat a cada banda de l’enfocament que ens podria donar aquesta temàtica. Hi ha hagut altres programes que s’han volgut situat en un tram intermig però no van arribar a triomfar. I no és estrany. Amb la gran anarquia que hi ha en el nostre col•lectiu, en aquest més que en qualsevol altre i això no és criticable, mai es farà un programa a gust de tothom, i menys si l’activitat que fas es situa en el que podríem anomenar estàndard. Si vas a fer la Lleida de Vilanova o la Punsola, els friquis diran que el programa és molt clàssic, molt old school. Si vas a gravar a un paio fent l’Aromes de Montgrony, els clàssics et diran que és massa friqui i que això és gimnàstica. Si vas a fer una caminada per algun camí de ronda, llavors els escaladors s’aliaran en un front comú i titllaran el programa de monyes....I així fins a mai acabar...
Per això, només hi ha dos programes de temàtica muntanyera que triomfen; perquè es centren en les essències del col•lectiu i per això es situen als extrems, oposats i antagònics entre ells. Mentre uns furguen a les profunditats de les emocions humanes i es posen transcendentals, els altres fan apologia de la frivolitat. Mentre uns es centren en el col•lectiu més espiritual, els altres es volen guanyar al més material.

No és que sigui un programa millor que l’altre; cap dels dos son un reflex fidel de la realitat. Quan et mires Al Filo ja t’esperes més de deu minuts de rollo filosòfic - moral quan l’únic que vols és veure en Mendinabeitia fotent ploms i passos de ganxo a l’Amin Brakk o en Ferran Latorre jugant-se-la al G4; i quan en Calleja es passa tot el dia fent el julai, t’agradaria que es deixés d’històries i fotés alguna escalada en condicions a Ordesa. Això és el que m’espero jo que soc un classicorro, un friqui voldrà quelcom diferent i un caminador ni en parlem, per això no he entrat a discutir quina temàtica és millor, ja ho he dit, en un col•lectiu tan anàrquic com el nostre és impossible encertar el tema a gust de tothom. El secret de l’èxit però (per èxit entenc tenir audiència) no radica en els continguts, sinó en l’essència del programa. Uns del rollo transcendental i als altres fent apologia de la frivolitat. Uns per captar aquella audiència més emotiva i els altres per captar els més materials. Si féssim un estudi de la personalitat de cadascú, segur que la gràfica que en sortís tindria forma de campana de Gauss, o el que és el mateix, una gran majoria situada al centre amb unes preferències comunes però mai del tot neutres, sempre amb tendència cap a una banda o cap a l’altra. Que cadascú triï quin dels dos prefereix però en cap cas que no pretengui trobar un reflex real de la seva persona.
D’altra banda, qui vulgui continguts que vagi a la 2 o al 33, però tothom ja sap que aquests programes duren el que duren.

Aqui va l'enllaç

http://play.cuatro.com/directo/programas/desafio-extremo-2/temporada-4-2/ver/friero#directo/programas/desafio-extremo-2/temporada-4-2/ver/friero

Qui em va parir, m’he quedat a gust....

Ràpid resum de tres caps de setmana d’activitat.

2011-01-26T18:48:00.002+01:00

De Montanisell - Con Ocho basta

Últimament vaig de cul; tant, que no tinc ni temps d’actualitzar el blog. Malgrat tot, encara disposo de molts dissabtes per fer alguna sortideta, no massa llarga però que permeti tatxar algunes vies guapes per disfrutar. Per tant, el poc temps lliure el destino a escalar i no tan a escriure. Qüestió de prioritats.

La primera via que va quedar pendent de comentar va ser Com Ocho Basta a Montanisell, una via bastant recomanable. Es troba semiequipada amb parabolts i recorre uns panys de paret molt interessants amb roca excel•lent. Hi varem anar amb l’Oriol (que gasta les ultimes bales abans de ser pare), en Xevi ( que ja s’hi torna a posar després de ser pare), el meu germà ( que encara no és pare, ni ganes, pero s’apunta a totes) i jo (que després de ser pare sembla que he tornat a agafar el ritme). L’escalada va anar de conya però varem tenir una experiència bastant traumàtica i, cal dir-ho, estranya. Ben bé de dalt el cim de la paret, sense ningú pels voltants i aparentment sense bestiar a la vista, varen començar a caure una pluja de rocs molt a la vora nostre que ens va deixar glaçats. Encara no entenc d’on venien però va ser estrany de debò, varen sortir del no res... Al final no va passar res però hi podíem haver deixat la pell (el més petit era de la mida de una capsa de sabates i varen passar molt a la vora.). Com a mínim ens va servir per recordar que sempre i a tot arreu cal extremar la seguretat per minimitzar els perills subjectius perquè de perills objectius n’hi ha a tuti plein a tot arreu, encara que no ho sembli.
A banda d’això, cal reconèixer la bona tasca dels aperturistes que, a més d’obrir la via i deixar-la semiequipada, es van dedicar a netejar les fissures on és susceptible de col•locar-hi alguna peça flotant. Sembla una banalitat però demostra una gran responsabilitat d’aperturista. Amb la roca d’aquest país que, diguem-ho clar, no és el ianqui, moltes fissures son plenes de terra, vegetació, pedres... i aquí es veu la bona feina feta per tal que quedi una via “arregladeta”. És molt fàcil, i perfectament lícit, obrir un itinerari i deixar-lo tal qual, no hi ha res a dir. Però una altra cosa és donar-li un toc de qualitat i saber fer dedicant un temps a netejar els possibles emplaçaments d’assegurances flotants. És el que dic, li dones un toc de qualitat...

De Montanisell - Con Ocho basta

La següent via que varem fer va ser la Viatge Apatxe a la Pastereta de Montserrat. És una via molt recent d’en Joan Vidal que recorre la part esquerra de la gran placa triangular on també hi ha l’Stargate. Full equiped i molt, molt i molt recomanable. Una via excel•lent. Com a la via de Montanisell, es veu una certa qualitat en l’obertura i/o equipament. A banda de col•locar les assegurances allà on toca (això se suposa que sempre es fa bé però no sempre és així) es veu una tasca de neteja de la via. No és que la paret ho necessiti perquè la roca és excel•lent, però sempre hi ha la típica llastra que amb el pas de les cordades es va degradant i van caient els còdols més exteriors perquè la solidesa de la roca en aquest punt no és massa bona. Aquí en canvi, es veu que hi ha hagut una tasca de neteja i ara per ara no hi ha cap punt on calgui preocupar-se perquè s’arrenqui alguna cosa. Com ja he dit, una via excel•lent per forçar el lliure al màxim. Bastants trams de 6b i un últim llarg de 6c en conjunt de traca i mocador.

De Montserrat - La Pastereta - Viatge Apatxe

I aquest finde passat amb en Miquel ens fiquem a la Justel Hita Picazo a la Cinglera dels Esplovins. Reconec que no era el millor dia per fer aquesta via perquè el front glacial que recorre Catalunya aquests dies invita a buscar racons més arrecerats i que, arribat el cas, puguis recollir els trastos amb facilitat i marxar al bar a comentar lo fort que està el company i lo malament que estàs tu (l’autocompasió tan estesa en el mundillo del climb). Sobre la via res a dir, de l’estil que t’esperes, com la UES o alguna d’aquestes; guapa, que carai. Només destacar els dos llargs que comparteix amb la Roberto Fernandez que trenca amb la homogeneïtat de la via, però es clar, aquesta hi era abans...
Ens hi varem posar d’hora per assegurar el tiro en una escalada tan llarga i tot i així varem haver de sortir per potes. Al matí mentre tocava el sol s’hi estava de puta mare; és el que s’espera d’aquestes vies a l’hivern. Però a la que va marxar el sol a partir del migdia la temperatura va caure en picat. Sembla una expressió banal i que ha perdut el seu sentit perquè s’ha utilitzat intensivament però en aquest cas va ser literal. En qüestió de minuts varen passar d’escalar amb un simple jerseiot a fotre’ns de fred amb tota la roba posada. Mai m’havia trobat amb un canvi de temperatura tan sobtat. La decisió va ser rapida: de la segona feixa, dos rapels cap a la feixa on comença el Pirata Solitari i descens pel camí normal de la ferrada. Malgrat no acabar la via, ens varem cascar 300 metres de via, que amb el que es preveia amb tan de fred no és poc.

De Cinglera dels Esplovins - Justel -Hita- Picazo

I entremig de tot això, l’Arianna ja ha fet un any. Com passa el temps i que ràpid que creix (avui estic de tòpics, m’estic fent vell, però es cert). En tan sols 365 dies hem passat de tenir-la arraulida al palmell d’una ma a córrer per casa i parlant a fondo. Buff, quin any tan intens...

L’essència de l’esquí.

2011-01-14T14:12:00.002+01:00

De PUIGLLANÇADA Matinal

Aquesta és, almenys per a mi, l’essència de l’esquí.

Un descens amb el taló lliure et retorna als orígens moderns d’aquest esport i et transmet a la vegada una sèrie de sensacions que l’encorsetament de l’esquí alpí mai podrà donar.
No cal fer una gran activitat. Amb un clàssic ascens matinal al Puigllançada i baixada per la pista (el tema no dona per més) n’hi ha prou per quedar satisfet.

De PUIGLLANÇADA Matinal

El requeriment físic de la baixada és molt semblant al de la pujada. La baixada en Telemark, lluny de posar-te les coses fàcils, t’obliga a sotmetre't en un estat mental de màxima concentració per un correcte repartiment del pesos i a la vegada un gran esforç físic. Cal una bona preparació per poder aguantar moltes hores. Així, amb l’estat de forma tan miserable en que em trobo, amb una rapida matinal com aquesta ja quedes suficientment recompensat.
De neu, txungo de debò. Al final ens faran pagar forfet per pujar per la pista...

De PUIGLLANÇADA Matinal

Descobrint vies desconegudes ben properes. L'Ecològica del Vermell del Xicarrò.

2011-01-04T17:58:00.002+01:00

De Montserrat - Via Ecologica

Una vegada fetes les vies més recomanables de la vessant calenta de Montserrat poques opcions queden per aquest dies de tan fred. O repeteixes alguna via que ja has fet (si ho puc evitar millor), o et fiques a algun rostoll (perill de mort assegurat prèvia experiència de la més miserable vida de porc senglar), o esperes que obrin alguna cosa que encara valgui la pena (poc probable excepte increïbles excepcions) o................ et deixes recomanar una via que desconeixies i que pot tenir opcions de ser una canya.

Baixant de la Rosa d’Abril amb en Pep, em va parlar de la via Ecològica al Vermell del Xicarró. No havia sentit parlar mai d’aquest itinerari potser perquè es troba a l’extrem més allunyat d’aquesta paret i hi has d’anar expressament. El cas és que en Pep tampoc la coneixia fins no feia massa i em va comentar que hi havia anat feia poc amb un dels aperturistes que volia reequipar alguna reunió o alguna cosa d’aquestes. Es veu que al tiu li va molar molt i com que sap que a mi també m’agraden aquestes clean routes em va passar la ressenya i quatre explicacions.

Al cap de setmana següent enganyava al meu germà perquè m’hi acompanyés. Em mola sortir amb ell perquè a banda de riure tot el matí, parlar de dones constantment i intercalar algun comentari de refinat gust escatològic per finalment rematar-ho comentant les misèries familiars (principalment gens alopecics que alguns esquiven i altres no), el puc ficar a bastants fregaos amb la garantia que ens en sortirem. El paio no escala ni res, però tan li fa que sigui una via en lliure, d’artificial, anar a equipar, picar gel... La seva mentalitat és “tu tira que jo ja vinc al darrera”.

De Montserrat - Via Ecologica

Vaig tenir bastanta feina per preparar aquesta sortida perquè reunir 3 jocs de friends no és cosa fàcil. Amb els que tinc a casa, entre Camalots i els viejunos Wild Country rígids sumo dos jocs, però com passa al iosemite, “allí donde pone dos juegos, lleva tres”, que els masters són molt bons i passen sense assegurar-se massa. Empaito en Xevi perquè em deixi el seu joc de Cams i li sumo a més el numero 4 que també el portàvem duplicat. Al final, entre els tres jocs, els fissurers, els Tricams (aquests no fallen) i demés ferralla portàvem uns armaris que devíem fer el nostre cante anant a escalar a una zona tradicionalment esportiva.

La via no és molt llarga però laboriosa un rato. Només fem el primer llarg perquè un atac inesperat i traïdor de desmotivació repentina ens va punxar a la zona del cervell que controla les emocions, però en varem tenir prou per amortitzar el matí. Aquest primer llarg és molt guapo, completament clean i amb una sortida en lliure per arribar a la reunió que acaba d’arrodonir el llarg, tot i que es pot combinar entre el lliure i l’artificial al gust. Mola portar les peces petites i mitjanes i deixar les grans a terra; un cop a la reunió es remunten per fer el següent llarg. El segon llarg, que ve a ser el guapo, encara es veia més laboriós. La sortida és delicada perquè surt per una laja que fa plorar. Per la fissura de l’esquerra es veia color però per la de la dreta donava la sensació que s’havia d’obrir com una porta. A dalt peces gordes a manta, el soste per flipar i finalment sortida cap a dalt. Una via hammerless de A3 de l’any 80 (C3 en dirien ara; visionaris???????) poc coneguda i força recomanable

De Montserrat - Via Ecologica

El segon llarg al detall.

De Montserrat - Via Ecologica

Rosa d’Abril, un nom massa bucòlic per una via amb tanta mala llet.

2010-12-10T13:18:00.002+01:00

De Montserrat - Rosa d'Abril

En Pep Vila ens va ficar aquest dissabte en un percal que el recordarem durant temps.

Amb en Miquel Vilaplana havíem quedat per fer alguna cosa però sense concretar massa cap on tirar. Aquests dies la meteo mana i cal estudiar-la a fons per no pillar i quedar més sec que un bacallà penjat d’una reunió. Amb aquestes, en Pep Vila ens proposa anar a fer la Rosa d’Abril al Serrat de les Garrigoses que es veu que fa temps que li ha recomanada l’Armand i té ganes d’anar a tatxar-la. Nosaltres, sense un pla millor que proposar i tot i sabent que hauríem de deixar tirar de primer a la bèstia parda en molts dels llargs acceptem l’oferiment ja que la situació de la paret la fa immillorable per aquests dies de rigorós hivern.

Vist amb perspectiva crec que hauríem d’haver fet cas als comentaris de la ressenya del rollo “... se convertirà en una clàssica de dificultat.” , “...com un empotraminento en el ultimo largo para dar la talla.” i ens hauria estalviat passar-les tan reputes. D’altra banda, pensant-ho bé, si haguéssim seguit un criteri tan conservador mai haguéssim disfrutat d’una via tan guapa perquè a la constant reticència que tinc envers aquesta paret per una bellesa de la mateixa més que discutible cal sumar-li una dificultat i una exposició amb la rubrica de l’ABC i d’en Ricard Darder.

Sabíem que ens podríem donar per contents si podíem fer algun llarg marginal de primer ja que els guapos (o diga-li, els difícils) els deixàvem per en Pep. Quin crac aquest d’en Pep, es va fotre el segon llarg (6c+) que va per una fissura desplomada del quinze on sight i equipant gran part dels passos. Únicament uns tristos ponts de pedra amb uns cordinillos ronyosos i alguna xapa al final del llarg donaven una mica de vidilla, la resta pim pam, anar fent i amunt. Per flipar.

Aquest segon llarg és una canya, un dels millors de la via i només de veure com el va fer en Pep l’únic que podíem fer era intentar no fer “gaire” el ridícul, de segon i gracies. Això si, de segon el disfrutes a fondo.

De Montserrat - Rosa d'Abril

Després, una vegada a dalt, a partir de la segona meitat de la via hi ha un diedre que marca V pelat. Ni de conya, com a mínim V+. No és que sigui un integrista del grau, ni molt menys, però amb la exposició que donen, un plus amunt o avall es nota. Aquest diedre, al final del llarg no és tan diedre i toca navegar per una placa completament desequipada on els Tricams varen triomfar.

L’últim llarg també de menció especial; aquí teníem “el empotramiento de dar la talla” i efectivament així era. Empotres de puta mare a equipar i al final de tot el pas per millorar la nota.

Com deia, la via és molt guapa però segur que no serà del gust de tots els paladars. Els comentaris de la ressenya són del tot encertats i per tant les repeticions brillen per la seva absència. En honor a la veritat cal dir que és una via que potser no m’hagués plantejat mai de repetir perquè la meva filla necessita un pare que li pagui les sabates. Tot i així anant amb un master com en Pep (i de segon) em sento capaç de ficar-me a molts fregaos com aquest encara que, no sé si us passa, tot i anant de segon passes igual de por. Bé, igual no però molta. Ja ho sé, és una por irracional; només de veure aquell cordill que t’assegura, el pati, el desplomasso que tens a davant, la dificultat.... et ginyes només de penjar-te a reposar i baixar el xiclet de la corda. D'altra banda, així em penjo menys i forço més en lliure....

De Montserrat - Rosa d'Abril

El mon vist de cap per avall a la via Mi primer amor al Pilar del Segre (Again)

2010-11-17T16:36:00.004+01:00

De Pilar de Segre - Mi primer amor

Fa quinze dies que varem fer aquesta via i des de llavors que he estat traïnt l’autoobligació que em vaig imposar fa temps d’anar publicant totes les sortides de les quals en tingués afotos (Diguem que un post sense fotos no mola gaire no?)
El cas és que tot tornant de Canalda amb en Marcel ja fèiem plans per la setmana següent. El tiu estava súper motivat i sabia que aquesta via em tocava especialment la fibra i entre un i l’altre varem anar forjant el pla pel cap de setmana següent. Tots dos anàvem darrera d’aquesta via però cal reconèixer que trobar companys de cordada per vies tan acrobàtiques i laborioses costen d’aconseguir i per tant calia aprofitar aquest estat de gràcia.

La via no és que sigui un big wall, ni una via d’artifo de continuïtat com totes les que poblen el Pilar del Segre, més aviat seria una clàssica de dificultat, però la seva situació al santuari de l’Aid climbing i evidentment el segon llarg tot d’artifo acrobàtic (d’això no s’escapa cap via d’aquí) pel desplom més acusat de la paret ha fet que la gent no la repeteixi amb l’assiduïtat amb que son escalades altres vies de la Roca dels Arcs, Pas nou...

Mai he estat massa aficionat a descriure les vies llarg per llarg ja que això ja es fa a molts llocs de la xarxa i sempre m’he centrat més en l’aspecte emocional de cada ascensió que no pas en el vessant tècnic perquè crec que al final, el que busquem en cada ascensió és una experiència personal i introspectiva i cada via ens dona una vivència diferent, única i irrepetible; per això l’escalada no es fa mai avorrida.

En aquest cas faré una excepció precisament pel que deia abans, crec que no es repeteix massa perquè la gent li té una mena de mite per l’analogia inconscient i errònia que es fa amb les altres vies del Pilar i vull intentar amb aquest post que es repeteixi més del que es fa ara, ja que s’ho mereix. Ja ho he dit, és més aviat una clàssica de dificultat (per acrobàtica i laboriosa) que no pas una via d’artifo pròpiament. Cal dir però que originalment s’havia de pitonar a fondo i si que es podia considerar una via d’artificial però amb el temps, el reequipament, el canvi de mentalitat de la penya i el nou material s’ha convertit en una via, com deia, clàssica de dificultat. A tall d’exemple podem dir que es pot passar sense pitonar, únicament amb el joc estàndard de tascons i friends (el Camalot del #4 mola) i incloent en el nostre cas el Tricam blanc i negre (els més petits; quina canya aquestes talles...). El reequipament que han fet cal dir que és exquisit i encertat i ha sabut millorar els encants de la via enlloc de relegar-la al grup de vies destrossades.

La via es pot començar al peu del Pilar amb un llarg no massa recomanable degut a la qualitat de la pedra o bé entrar per la vira de l’esquerra. És el que varem fer nosaltres i crec que és més recomanable.
Desprès de la vira, el primer llarg es pot fer pràcticament tot en lliure amb passos molt espectaculars i a equipar gran part del llarg. Trobem diversos cordinos “reequipats” en molt bon estat en ponts de pedra i sabines que ens faciliten molt l’asuntu. Un llarg molt interessant.
El segon llarg és el d’artifo de rigor per tot el desplom. No és massa llarg i es troba pràcticament tot equipat excepte els primer metres del llarg fins arribar a la famosa sabina tarzanera. És en aquest petit tram on es concentren les majors dificultats de la via. Molta gent pitona un parell de passos però es poden posar els dos Tricams que deia (una mica precaris) i passar sense clavar. A partir d’aquí easy life en Ae fins a la reunió completament penjada. La guindola mola per qui hagi d’assegurar des de aquesta R. Pels fanàtics de les dades: es pot rapelar amb 40mts des de aquesta R fins al terra, a que no ho sembla?

De Pilar de Segre - Mi primer amor

El tercer llarg és potser el més laboriós perquè s’ha d’equipar en gran part i la verticalitat de la paret i la dificultat en free (6a diuen) fa que haguem de posar moltes peces i potser trampejar algun Ao.
El quart sense problemes. Desplomet sortint de la reunió i en lliure fàcil i guapu fins a la reunió que es fa a la feixa que serveix d’escapatòria però que curiosament no talla la continuïtat de la via.

De Pilar de Segre - Mi primer amor

Des d’aquí ens queden dos llargs en lliure (V+ el primer i IV el segon) dels més ben parits que he fet mai. Completament desequipats excepte un putu buril a la reunió però d’una bona pedra, una facilitat d’equipament, una estètica a dalt de tot del Pilar del Segre que... buaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!! Arggggg, cagumlou he tacat la pantalla.....
Valdria la pena pujar expressament al Pilar per repetir únicament aquests dos llargs però entenc que fotre’t la pallissa de pujar tan amunt per només dos llargs només està a l’abast de les motivacions més fanàtiques però el que seria imperdonable seria arribar fins aquí amb el temps suficient i no fer-los.
Vinga nanus us recomano que l’aneu a fer, disfrutareu tan com jo. Ja em direu el que.

De Pilar de Segre - Mi primer amor

Amb aquesta alçada no caldrà pitonar, ni passos txungos de Tricams...

Un slab mooooooolt llarg. Postres de music a Roca Narieda

2010-11-17T10:40:00.003+01:00

De Roca Narieda - Postres de Music

Haig de reconèixer que no tenia massa expectatives quan en Xevi em va comentar d’anar a repetir la Postres de Music a la cara sud de Roca Narieda. Tenia ganes de tornar a sortir amb ell després de tants dies de no coincidir amb el company de cordada i per tant el vaig deixar triar: volia fer molts metres i posar una mica de metralla. Per la meva banda, una repetició a la que deien era la millor via de la paret, la Sal de frutas Eno, precisament amb ell mateix com a company de cordada, només em podia fer pensar que l’asuntu únicament podia anar a pitjor. I aquest pitjor havia de rondar per força el nivell de desaconsellable.
Diguem que la primera vista de la paret no enamora. Gairebé no té l’aparença de paret sinó de un munt de plaques superposades enmig d’una selva de bosc mediterrani i tal com deia, la part que semblava més recomanable eren les plaques que resseguia la Sal de Frutas durant la primera meitat de la via (la segona meitat és un altre tema).

De Roca Narieda - Postres de Music

Així doncs, amb aquesta sensació agredolça que em produïa aquesta paret ens anem a fotre-li l’atxasso; això si, prèvia topsia de fritanga al Tahussà de Coll de Nargò on sempre trobes algú de la tribu d’emboirats osonencs que també vol anar a fer mal per aquesta zona. Avui toca trobar-nos en Lluis Vila i l’Enric de Manlleu.
Al primer llarg ja vaig veure que potser m’havia precipitat en el meu judici i que calia donar una oportunitat a la via. Realment els cinc primers llargs de la via són molt recomanables i de l’estil que ens agrada: classicorros, semiequipats (utilitzant la definició correcta de semiequipats, o sia, no quinze xapes per llarg i posar un cam en un pas de III arribant a la reunió sinó una o dues xapes per llarg i la resta a equipar) i a més (no volem res...) buscant sempre les parts més estètiques de la paret per fer la via més atractiva. Si nosaltres haguéssim obert aquesta via probablement ho haguéssim fet amb la mateix mentalitat per tant ens varem sentir molt identificats amb els aperturistes i això ens va agradar.
El cas és que els cinc primers llargs de la via són bastant guapos i s’han d’equipar molts passos (ja mola), després hi ha un tram intermig de llargs més fàcils i ajaguts i finalment trobem els dos últims llargs que també son molt guapos, especialment el penúltim, placa de V+ d’adherència total i obligada, oju, que no exposada.
Doncs fent un acte de redempció interior la meva consciencia va haver de demanar disculpes a fi de recuperar l’equilibri còsmic per haver caigut en la temptació dels prejudicis infundats ja que al final la sensació que ens varem emportar de la via va ser bastant satisfactòria: llarga, semiequipada i malgrat una aparença de la paret a nivell macro molt decebedora a causa de la vegetació, quan estàs ficat i fas un anàlisi micro de cada llarg t’adones que la via ressegueix una linia del tot evident i que lluny d’evitar la vegetació amb extravagàncies estranyes t’adones que és la línia natural de la via la que no es veu afectada per la invasió vegetal. Curiós tot plegat.

De Roca Narieda - Postres de Music

El silenci Canaldero durant l'escalada a la via Amanita.

2010-11-05T08:23:00.003+01:00

De Canalda - Via Amatista

Silenci. Algú ha escoltat mai el silenci? Sembla una paradoxa però no ho és perquè el silenci es pot escoltar, i n’hi ha de molts tipus. Hi ha el silenci que et deixa després de quedar eixordat, el silenci d’una sala d’espera buida, el silenci que queda després d’un allau... però jo estic parlant del silenci absolut. Tots els que he dit o altres que podem imaginar sempre són silencis amb matisos: un brunzit continu que passa desapercebut, un zum-zum que et perfora les orelles, l’aleteig dels insectes que volen a la vora... sempre hi ha algun element que trenca la perfecció d’aquest silenci encara que en un primer moment ens pugui passar desapercebut i ens sembli en aquell instant que estem davant del més perfecte dels sons, el no-so. Però jo estic parlant del silenci perfecte, l’absolut, com si l’aire, mitjà de transport dels sons, hagués desaparescut de tots els racons de la terra. És el silenci de Canalda. Inclús les gralles, els habitants més fidels d’aquestes parets, sembla que siguin conscients que viuen en un lloc sagrat on és imperatiu el guardar silenci per tal que els hi sigui permès de volar i habitar en aquest santuari; i únicament quan l’instint animal supera qualsevol tipus de subconsciència metafísica deixen anar un xiscle que trenca la màgia del moment. Realment una vivència única que ens farà preferir la solitud de les reunions durant l’escalada d’una via en cordada de dos que estar escalant aquell llarg mític d’aquella via amb la que tan havies somiat.
No ho vaig comentar amb en Marcel pero crec que ell també va pensar el mateix quan era ell el que s’havia d’esperar a les reunions mentre jo escalava. La via? És el de menys. A qualsevol lloc de la paret podríem haver viscut un instant tan transcendental. Li podem dir Falcon Crest, Somni Pirata o qualsevol altra però per parlar amb propietat li direm Amanita i és de justícia comentar que és una via molt recomanable, una clàssica a l’altura de la Fills del Vent o l’Estel.
D’una dificultat similar a aquestes manté viu el caràcter Canaldero malgrat la recent restauració amb bolts. Restauració no vol dir reequipament. Aquí podem trobar encara tot el ventall de l’assegurament més representatiu de cada època: pitons, burins, espits i parabolts i segurament la propera generació també contribuirà a mantenir inalterada l’herència que ens varen deixar els pioners de la paret amb el material que en el futur es cregui més convenient. L’únic que cal ensenyar-los és a respectar i ser conscients d’aquesta herència, com un patrimoni cultural que cal salvaguardar dels il•luminats que cada cert temps van destacant entre la majoria. La resta vindrà sol, la lògica s’imposarà si sabem raonar amb el raciocini cartesià. No cal ser un lumbreres, ni un guru de la ètica escalatoria per entendre les coses, l’únic que cal és lògica.
Buff, després de perdre’m per enèsima vegada per les divagacions de la moral que tan m’agraden tornem al tema. Portàvem la ressenya de l’Edunz que cal dir és impecable. La més petita ratlla o marca sobre el paper, lluny de ser un element superflu de caràcter estètic, ens dona una informació valuosa que sobre el terreny ens serveix per anar trobant el camí de la via sense massa dificultats. Cal destacar per la seva bellesa els tres primers llargs i el penúltim però també cal esmentar, en aquesta paret més que mai, els llargs més Canalderos. El segon sembla que no però ja flipes i més amunt, al cinquè llarg, t’adonés de la causa que fa que sempre que acabes una via a Canalda diguis que no hi tornaràs mai més i una vegada passats uns dies de dol, les ganes tornin amb més força que mai. En aquest cinquè llarg, un pas de V/V+ obligat al màxim i protegible únicament amb un friend que cal posar en un forat ad-hoc ens deixarà aquell regust de gran aventura que sempre es destil•la en aquesta paret.
De bolets ni un tu , ni de bons ni de dolents. El fred ha fet acabar la temporada...

De Canalda - Via Amatista

Sabates de guix

2010-10-14T09:05:00.002+02:00

De perfil

Una sortida d’escalada esportiva a Sadernes no dona, a priori, masses opcions per fer unes fotos d’escalada gaire interessants; sobretot si tenim en compte que qui ha de prémer el botó de l’obturador té uns criteris estètics molt determinats i influenciats per l’escalada en paret on el buit a sota els peus i la grandiositat dels espais prenen una especial rellevància a l’hora de captar qualsevol imatge. Tot i així, l’experiència m’ha ensenyat que és interessant portar sempre la càmera a sobre perquè les vistes susceptibles de ser fotografiades es presenten en qualsevol moment i contra tot pronòstic, i a vegades no tenen res a veure amb el climb.
Així, tornant de grimpar d’aquesta clàssica zona de la Garrotxa, ens topem, al costat mateix del pàrking, amb l’slab que tots els amants de l’escalada tècnica ens volem trobar alguna vegada a la vida. Molts de nosaltres viatgem a l’altra punta del món o del país buscant aquesta paret somiada i algun dia ens adonem que la teníem al costat de casa. Si més no, un petit gran fragment d’aquesta paret. Massa petita per haver-hi una via però massa gran per ser un boulder. Un talegasso des de gaire amunt implicaria encendre’t com un misto i passar la resta de l’any amb cures de Mercromina i els peus immobilitzats. D’altra banda, muntar un toprope no dona a les fotos aquell aura de misticisme i xuleria ibèrica que tan ens agrada per vacil•lar als col•legues (a més, el Photoshop encara és un gran desconegut per a mi). Per tant, la decisió va ser rapida i en poc temps ja estava enfilat per aquesta rampa inclinada i en Xevi tirant afotos. Ben cert és que quan ja era força amunt vaig veure que era més difícil del que semblava i que si, les fotos molt guapes i tal, però que tan amunt no pots anar amb xuminades i anar a forçar en free al límit de l’adherència.
Per sort, avui encara em puc posar els peus de gat i no dues sabates de guix.

De perfil

Escalada iniciatica als misteris de la vertical.

2010-10-07T19:01:00.004+02:00

De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

Tot just feia quatre dies que li havia regalar el talabard, aprofitant l’avinentesa i la il•lusió del seu naixement, i avui ja el duem a escalar a Montserrat. Podríem divagar extensament sobre la relativitat del temps i la seva frugalitat però això ja ho han fet els grans filòsofs i altres predicadors de capçalera. No cal perdre el temps discutint sobre el temps. El cas és que la percepció del temps és diferent en funció dels moments que hi vius i cal dir aquests anys m’han passat realment molt ràpid. Deia que no calia divagar sobre el temps i ja ho estic fent....
Total, en Pep em proposa una activitat que feia anys que em preguntava quan la duria a terme. Portar a l’Albert a descobrir la muntanya màgica i a la vegada començar a ensenyar-li els grans plaers sentimentals i emocionals que hi ha darrera de l’activitat escalatoria i que és impossible de sentir a través de la descripció verbal i/o gràfica: cal lligar-se una corda a la cintura per captar i entendre el que sentim cada finde i que ens fa estar tota la setmana en vetlla esperant que es repeteixi de nou aquest moment màgic, ficant-nos en una espiral, o cercle viciós, on la set d’aquests feelings no s’acaba mai, una bestia endormiscada que a mesura que vas alimentant va tenint més gana.

De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

Decidim triar una via de Love Climbing (un saludu als Daltons i al seu profund estudi sobre la escalada easy life) i aquesta decisió ens duu a prendre el funicular de Sant Joan i, tot passejant, arribar-nos a la cara sud del Gorro Frigi a fer alguna de les vies que hi ha per allà. 4 llarguets, fàcils, equipats i arribant a un cim emblemàtic de l’escalada a la Muntanya. Una bona iniciació per encendre l’espurna que tots alguna vegada, ja fa temps, varem sentir que s’encenia dins nostre i que amb el temps es convertia amb la perversió vertical.
El temps ens acaba donant les respostes que busquem i una vegada ens és donada la solució a les qüestions que ens plantegem, se'ns creen noves preguntes multiplicades exponencialment (defectes o virtuts de la condició humana) fet que ara em qüestioni quan de temps tardaré jo a portar a l’Arianna a fer aquest camí iniciàtic als misteris emocionals de la vertical.

De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

Al mes pur estil Pedricero de Josechu Jimeno

De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

Un crac....

Al fresco...

2010-08-11T10:12:00.005+02:00

De Montserrat- STAE de la Paret de Sta Cecilia

Afortunadament aquestes ultimes setmanes he tingut més temps per escalar que per escriure. Això ho considero un estat temporal de gracia i cal aprofitar-ho perque amb la recent paternitat pots trobar-te emmig del desert en qualsevol moment. Així, i a banda de la memorable escalada a l'Spigolo Sud de Ansabere, varem poder repetir la STAE de Santa Cecilia a Montserrat que ens va agradar moltissim. Classicorra i variada a més no poder: diedres super guapos, plaques com les millors, xemeneies i recorregut intel.ligent i variat fins a superar tota la muralla nord.

De Montserrat- STAE de la Paret de Sta Cecilia

També varem poder fer el partir de tornada a casa i ens escapem un parell de vegades al Morro del Quer, primer amb l'Oriol i després amb en David Barceló. Feia dies que no pujava al Morro i ja en tenia ganes. És el que ens passa als enamorats d'aquestes contrades: no cal pujar a escalar, tan sols arribar a la punta del Morro i veure la vista ja val la pena i reafirma encara més el nostre enamorament.
Varem fer la Colera Divina i Cola Jet amb l'Oriol i el Equipo A amb en David. No hi va haver sorpreses perque ja sabiem el que anavem a fer: escalades osonenques amb roca marca de la casa i entorn a un nivell superior.
Aprofito per recuperar les ressenyes de les vies. Les penjo més avall.

De Morro del Quer- Via Cola Jet

De Resenyes

I encara, aquest ultim finde com que no estava del tot recuperar de la flagelació que em va suposar l'Spigolo, el vaig dedicar a fer una excursioneta matinal. Aprofitant l'avinentesa, vaig dedicar el dia a anar a recuperar un diposit de material que tenia al Gra de Fajol petit, a la zona de Coma de l'Orri, des de feia 2 o 3 anys quan vaig començar a obrir en solitari una viota en aquesta paret. Com que pujar fins allà tot sol amb tot el material (taladre inclòs) era un conyasso del quinze vaig decidir deixar pitons, parabolts, martell etc allà dalt amb la intenció de tornar durant uns quants caps de setmana consecutius i acabar la via. El cas és que la falera es va esbaïr en tan sols uns dies i el material es va quedar allà amb la unica companyia dels isards a l'estiu i la neu a l'hivern. Després de tan de temps, i malgrat les precaucions que vaig pendre perque les inclemencies meteorologuiques l'afectés el menys possible, el material va quedar bastant guapo i aquesta setmana m'ha tocat rascar de valent amb paper de vidre i antioxidant l'oxid acumulat. Aquesta excursió em va agradar molt perque en una muntanya tan trillada com és el Gra de Fajol Petit encara pots trobar racons per on no passa mai ningú excepte els cabirols i em va servir per rememorar aquells estius de descoberta que varem passar amb en Pep Dot i en Xevi obrint la via del Nyicris. Una maca integral, una cursa de muntanya que ens permet escalar la llarga vessant de Coma de l'Orri del Gra de Fajol Petit enllaçant diverses parets superposades i acabant a la ara famosa paret del Gneis gracies a les vies que es varen obrir per les atractives plaques que van per ambdos costats del diedre que segueix la via dels Nyicris. Aprofito per recuperar la ressenya i una foto amb tot el recorregut d'ascens i descens. La canal de descens també pot servir per pujar al cim del Gra de Fajol per una via diferent a les classiques amb grimpadeta inclosa.

De Resenyes

Definició de verticualidad: l'Spigolo Sud de la Petite Aguille de Ansabere.

2010-08-11T08:57:00.004+02:00

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

L’Spigolo Sud és la via perfecta, aquella via que tots els escaladors, quan tenim somnis humits, se’ns materialitza al cap. Una via verticalíssima, rectilínia i que ressegueix una forma geomètrica perfecta d’una muntanya. A més, sempre ens l’imaginem amb tope de pati a sota del cul i envoltada de un paisatge feréstec i grandiós. Aquesta via té un nom: és l’Spigolo Sud a la petita Aguille d’Ansabere.
Ja a l’aproximació veiem que el dia serà gloriós. Només de sortir del pàrking, al fons d’una verda vall ja es veuen les banyes de la muntanya, o altrament dit el grup de les Agulles d’Ansabere que ens farà maleir el temps que dediquem a l’aproximació. Malgrat tot, un bell camí enmig d’una exuberant fageda ens invita a somiar amb furtius encontres amb els follets i les fades que habiten al bosc i que ens temptaran a renunciar a l’objectiu principal de l’excursió, invitant a abandonar-nos a l’hedonisme i als plaers mundans.
Si aconseguim superar aquesta primera prova, arribarem a la segona quan tot just comencem a veure la cabana d’Ansabere, al capdamunt de la vall. Aquí, la temptació canviarà d'estrategia i se’ns presentarà amb una aparença espiritual i vindrà per la voluntat d’abandonar les temptacions terrenals i convertir-nos en un asceta perdut a la fi del món en busca del perfecte Nirvana,aixó si, alimentant l’esperit i sobretot el cos a base de formatge de cabra i fent passar la set amb vi de Bordeus (tampoc és qüestió de morir de gana)
I superada la segona prova ja estarem preparats i serem dignes de tastar la perfecció de la muntanya. A dalt de tot del circ, trobarem les Agulles d’Ansabere i destacant entre aquestes, la Petit Aguille d’Ansabere, amb el seu Spigolo Sud vetllant tota la vall, com una proa o espasa de Damocles que vigila que tot allò que es fa als seus peus compleix amb un estricte codi moral i és digne de gaudir de tanta bellesa. Ara ja podrem escalar la via perfecta.
Superat el sòcol inicial amb un parell de llargs, ens situem de seguida al peu de l’esperó desplomat que forma tota la paret i que no abandonarem fins al cim mateix. Aquests llargs es supera amb una escalada principalment artificial amb alguna sortida en lliure. Suposo que amb el reequipament que varen fer es van flipar i entre xapa i xapa, si hi ha presa, ara t’obliguen a fer alguna sortideta en lliure que et posa els pels de punta. No crec que en Despiau l’obrís d’aquesta manera... En fi, el cas és que ara toca flutar en moltes de les sortides en lliures i amb molt d’aire a sota teu.
Un cop superat el tram principal de l’esperó, quan ja es redreça el tema, fem una espectacular travessia d’equilibri i ens situem al mur final. En aquesta placa final és on hi ha el llarg més difícil perquè és del tot obligada amb sortides en lliure de 6a com a mínim. Molt guapo això sí i ens deixarà satisfets de debò si és que fins aquí la via ens havia decepcionat. Des d’aquí, un últim llarg fins l’aresta i una altre de molt fàcil fins el cim.
El descens també mola bastant i és una mica laboriós: un ràpel des de sota el cim ens deixa a unes terrasses que vigilant moltíssim de no caure ens va menant cap a les suaus pendents de la cara sud. Una bona rematada final amb regust alpí de debò.
Arribant al cim li anava repetint a en Miquel “encara no em puc creure que l’haguem fet” i és que la visió que es té des de el terra de l’Spigolo impressiona i sembla del tot impossible que es pugui pujar. I sobretot, mentre escalàvem la via se’m posava la gallina de piel pensant amb el paio que la va fer en solo integral. Una altra galàxia sens dubte.
Total que aquesta via la recordaré durant molt de temps i el soroll de l’aire xisclant a darrera nostre i els voltors volant per sota serà una imatge que em tornarà al cap encara moltes vegades d’aquí al futur. En via memorable.

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

La ressenya que dúiem i que volta bastant per internet és impecable, tan de fiabilitat com d’estètica... No sé qui és l'autor pero s'ho ha currat, des d'aquí li agraïm la feina

De Resenyes

Valentin Casanovas a la Paret de l'Aeri. Una experiencia gratificant pero dolorosa pels meus desentrenats barços.

2010-06-17T19:09:00.003+02:00

De Valentin Casanovas - Montserrat

Feia temps que no havia pogut fer una sortida com cal, que em deixés extenuat de debò i en conseqüència, que la satisfacció per l’activitat durés unes quantes setmanes. Tot i que estic en una forma física de pena degut principalment als llargs períodes d’inactivitat que han vinguts implícits amb la paternitat, quan en Miquel Vilaplana em va comentar que volien rodar un petit documental a la Valentin Casanovas de la paret de l’Aeri de seguida em vaig apuntar a la moguda, tot i sabent que el més probable és que no estigués a l’altura de les circumstancies. La motivació era màxima però a la vegada les pors, precisament de no poder complir amb les expectatives, em varen fer dubtar fins l’últim moment. Inclús, tot controlant la meteo entre setmana, un petit bri d’esperança em va fer creure que podria quedar alliberat del compromís que havia adquirit amb en Miquel sense haver de buscar disculpes increïbles ja que la jornada, d’altra banda tan ben planificada, quedaria en un no res a causa de les pluges que es preveien sobretot a partir del migdia. Finalment, la meteo ens va respectar, cal dir que contra tot pronòstic i amb sorpresa de tothom, i es va poder acabar la via i la feina que s’havia previst.
La logística va ser important amb equip de rodatge a l’inici de la via i al final despenjant-se des del cim de la paret i la cordada, composta pel mestre AGP, l’amic i millor escalador Juan Ortiz i jo entremig filmant aquests dos grans paseantes de las paredes. Sobre la via no sé si cal dir res que no s’hagi dit ja, que és molt guapa, una clàssica de dificultat, imprescindible... però si que és important dir que cal estar en molt bona forma física ja que a la pròpia dificultat tècnica que porta implícita qualsevol escalada a Montserrat cal sumar-hi la verticalitat de la gran paret de l’Aeri i la seva llargada. Jo mateix vaig pagar cara aquesta manca de forma física fins a l’extrem de trobar-me a l’inici de la bavaresa amb els braços enrampats sense poder fer el més mínim moviment. A partir d’aquí, la meva escalada a la via es va convertir en una arrossegada miserable amb una lluita a partir de llavors per sortir per dalt i sense poder disfrutar dels últims llargs de la via. No cal dir el ridícul que vaig haver de patir davant aquests dos grans mestres que es repartien els llargs alegrement i sense aparentment cap esforç com si estiguessin en un ball de festa major ple de dones i ells fossin els únics mascles de la sala amb la única feina de triar la parella de ball més maca.
Això si, de l’escalada en vaig treure moltes lliçons, tan pròpiament relaciones amb el tema escalatori com de la vida mateixa perquè és impossible compartir una escalada amb dos grans mestres i no aprendre res.

De Valentin Casanovas - Montserrat

Gairebé 300 metres de via en una sola foto.

De Valentin Casanovas - Montserrat

Fotos cedides per en Miquel Vilaplana. Si m'en passa més ja les aniré penjant.

En transit.

2010-05-31T18:06:00.003+02:00

De En transit

Diumenge 9.30 del vespre. Acabem d’aterrar a l’aeroport de Barcelona i les cares són llargues pensant en la rutina laboral que tornarà a començar de nou a partir de demà. Ha estat un petit parèntesi dins la gran roda de la monotonia en la que estem ficats de forma inconscient i que marca el nostre ritme vital des de que naixem fins que morim. Nosaltres també tenim aquesta sensació agre però a la vegada també estem contents de tornar a veure els que varem deixar a casa. Mai m’hagués pensat que estaria content de tornar a la rutina després d’un viatge. Desembarquem. Una llarga cua d’ànimes penitents van baixant de l’avió sense massa pressa, com si volguessin endarrerir el que inevitablement ha de passar, com si amb aquesta llanguidesa es pogués aturar el temps o com a minin fer que vagi més a poc a poc. I sembla que aquesta sensació s’hagi apoderat de tot l’aeroport. Una llum molt neta il•lumina tots els racons d’un espai que no diferencia entre el dia i la nit. Una atemporalitat creada expressament per fer menys sofrible un frenetisme creat per la vida moderna i que no entén de ritmes biològics. I sobretot, el buit. Com si s’hagués fet una pausa a aquest ritme artificial, com si la màquina també necessités descansar, la llum neta i blanca, el silenci i especialment el buit ho embolcalla tot creant un parèntesi a aquesta rutina plana i lliure de qualsevol estímul que doni la sensació que aquest instant de l’espai i el temps ha estat creat per algun tipus d’espècie humana.

De En transit

Desembarcant aquest diumenge al vespre a la nova terminal de l’aeroport de Barcelona em vaig topar amb aquest ambient buit i irreal gens propi d’una instal•lació aeroportuària. De seguida em va venir al cap l’adaptació cinematogràfica de SOLARIS que va protagonitzar el gran George Clooney i que malgrat un guió que donava poca força a la trama argumental, es va saber compensar aquesta mancança de forma magistral amb una fotografia minimalista que jugava amb tota la gama de blancs i sobretot amb el silenci ambiental i que et transportava sutilment a una situació dominada per les pors i prejudicis creats per l’espècie humana, sense necessitat de incloure diàlegs o explicacions explicites que fessin entenedor el que estava passant. Una ambientació que em va embolcallar de nou als passadissos buits, amb la llum blanca i neta que il•lumina la terminal i la posta de sol apagant-se darrera les cues del avions.

De En transit

Ambient Mod

2010-05-14T00:45:00.003+02:00

De Vespada a Manlleu 09 de Maig de 2010

Havia acabat de restaurar la Vespa ja fa un temps i encara no havia tingut la oportunitat de fer una sortida com cal, amb prou feines si li havia fet una mica de rodatge per fer-li els ajustaments finals. A més, a l’hivern qualsevol intenció de fer una sortideta queda de seguida avortada pel fred i els rigors propis de la Catalunya central.
Finalment, amb l’arribada de la primavera, el floriment dels arbres i els primers rajos de Sol de debò les trobades dels diferents grups amb algun interès comú es comencen a multiplicar de forma exponencial. Dins aquests grups, amb motivacions del tot dispars, hi ha inclosos els enamorats de la ferralla antiga, ferralla amb un motor a sota i que encara et permeten gaudir de les sensacions que varen viure els nostres pares i avis uns anys endarrere mentre anaven a treballar, a buscar la llet o a festejar les nostres mares o avies.
Una de les andròmines que va quedar més gravades a la memòria col•lectiva ha estat des de sempre les Vespes i Lambrettes. Conscients d’això, el grup d’amics del motor clàssic de Manlleu ha organitzat per segon any consecutiu una trobada de maquines d’aquestes dues marques amb diferents actes durant tot el dia. Paral•lelament, i aprofitant tota la moguda de la fira, també es va organitzar una trobada de Citroens 2CV que varen compartir espai els seus germans petits de dues rodes.
Així doncs, el meu pare amb el seu 2CV Charleston i jo amb la meva Vespa 150 S del 1963 ens apuntem als actes d’aquesta trobada que comença, com sempre, amb un bon esmorzar de forquilla i ganivet. Quantes similituds amb l’escalada, que sempre es comença la jornada amb la panxa plena, i és que l’hedonisme gastronòmic no és un camp exclusiu d’un col•lectiu sinó que forma part de la mateixa condició humana.
Total que al final, entre 70 i 80 Vespes de totes les èpoques (incloses alguna d’actual), 1 Lambretta i una desena de 2CV es varen trobar aquest diumenge a Manlleu per compartir una jornada comuna.
Així, després de l’esmorzar va començar l’acte principal de la trobada: la ruta per carreteres del voltant. Pujar a la Trona, Sant Boi de Lluçanès (amb parada pel segon esmorzar), Sant Bartomeu del Grau i finalment un altre cop Manlleu. En total uns 65 kilòmetres amb un ambient Mod molt guapo i flashos continuats de la pel•lícula Quadrophenia amb els The Who resonan-te al cervell...

De Vespada a Manlleu 09 de Maig de 2010

La Vespa del nenivan, il mio amore...

De Vespada a Manlleu 09 de Maig de 2010

New sensations

2010-04-26T23:36:00.003+02:00

De Baumes del Teixidor

Encara estic flipant amb la descoberta que va fer l’amic David Barcelo a la vora de les Baumes del Teixidor i sobre les quals ja vaig penjar les fotos uns dies endarrere. Ara m’han passat les fotos del Dau, que així l’hem anomenat, i n’hi ha alguna que mola bastant. A banda de les qualitats pròpiament escalatories del bloc, ja es pot veure que el lloc és realment especial. De dificultats, n’hi idea. Només puc diferenciar entre les línies que puc fer i les que no. Cal tenir en compte que fins no fa massa dies em pensava que aixó del boulder ho feien quatre matats i ara sóc jo el que hi estic ficat...

De Baumes del Teixidor

I seguint amb aquesta nova etapa de descoberta que estic vivint, aquest finde vaig tastar les sensacions del que anomenen psicobloc. Si abans em pensava que el boulder ho feien quatre matats, del psicobloc ni en parlem, ho considerava com una activitat completament marginal. Ara, arrepentit d’aquests antics prejudicis, vaig disfrutar com un nen amb aquestes noves descobertes, que cal reconeixer he hagut de buscar mentre l’Arianna feia la migdiada sota un roc.

De perfil

Sorralta Creek

2010-03-29T09:34:00.003+02:00

De Sorralta Creek

La ètica és un terme que encara no ha arribat a Sorralta. I sort n’hi ha perquè del contrari no s’hagués desenvolupat una escola (o rocòdrom diguem-ne com vulgueu) tan ben aprofitada. En una comarca on la roca mitjanament digne és més aviat escassa, qualsevol racó que ofereixi un mínim de qualitat és espremut al màxim per treure’n tot el rendiment possible. Sorralta no és una excepció i gracies a això hem pogut gaudir des de fa una colla d’anys de una escola d’iniciació i també de perfeccionament que ha fet sorgir un fanatisme molt fort amb penya que ha fet i està fent activitat puntera arreu. Tampoc pots esperar una ètica molt estricte en una zona on la formació de la mateixa paret té uns orígens del tot immorals des de el punt de vista esportiu. Una cantera abandonada amb el valor afegit que una cop es varen retirar les maquines va quedar un pany de roca molt compacta no augurava la formació de un codi massa integrista.
L’evolució de l’escola ha passat per diverses fases. Inicialment es varen recorre les línies més evidents principalment en artificial i després es varen forçar en lliure. Més tard, amb la gènesi del free es va començar a donar forma a l’aspecte actual de l’escola. S’equipaven els panys de paret més atractius i posteriorment es prefabricava la via a la carta, ja fos picant els cantos o amb preses artificials a mansalva. I quan tothom es pensava que l’escola no donava més de si, sorgeixen les vies de dry-tooling amb els troncs de pi sec penjant dels desploms com caramells de gel del més puta dels hiverns i preses amb ganxejos impossibles, resultat de les noves tendències i del camí que segueix actualment l’escalada. Però aquí no acaba la evolució d’aquesta escola d’escaladors osonencs. La ultima extravagància ha estat l’aparició de les vies de fissura al més pur estil Canyonlands. Radial en mà i força paciència es dona forma a la primera via d’aquest estil a Sorralta per fer les delícies de tots aquells flipats que anem sempre buscant la bellesa i la perfecció de la línia i del moviment. Amb aquesta gran novetat que, cal reconèixer-ho, ha sorprès a tothom, varem dedicar tot un matí a descobrir els secrets de quinze metres de roca que mai ens haguéssim pensat que haguessin passat amagats tants anys fins que les mans minucioses de un escultor va decidir treure a la llum. Qui deia que l’evolució de l’escalada s’havia estancat era un beneït. Ens agradi més o menys sempre hi haurà un camí, que haurem tingut davant els nassos, i que potser descobrirà gent que vindrà darrera nostra sense tants prejudicis preconcebuts.

De Sorralta Creek

Les baumes del Teixidor

2010-03-23T12:38:00.003+01:00

De Baumes del Teixidor

Molt a la vora del Morro del Quer, just a la vessant de la muntanya de davant, hi ha les baumes del Teixidor, lloc emblemàtic del Bisaura no massa conegut per la gent de fora però on s’hi respira un misticisme especial, amb les restes de les construccions, els tancats del bestiar, les feixes encara ben arrenglerades i sobretot, la cascada, el principal abastidor d’aigua, caient per sobre la bauma. És la típica sortida que alguna vegada tothom dels voltants ha fet i aquest dissabte, aprofitant una visita amb el meu germà al Dau per fer boulder, ens hi varem tornar a acostar de nou.
Cal dir que faci poc o molt que hi has anat per ultima vegada és una visita que sempre sorprèn i les fotos sempre saben transmeten aquest aura. Com deia l’estudiós local Sr. Vinyeta, el més curiós és el fet de saber que encara és possible trobar a Sant Quirze, a Besora, o algun altre poble dels voltants a alguna persona que hi va néixer i viure uns quants anys... Això avui seria impensable.

De Baumes del Teixidor

Un retorn de tranquis per començar a agafar sintonia.

2010-03-10T18:25:00.003+01:00

Després de néixer l’Arianna poc em pensava que el frenetisme per enfilar-me un altre cop apareixeria tan ràpid. En tan sols un mes i mig les cames se’m tornaven a enrampar, els tendons del coll se’m tensaven i el pel de l’esquena es posava de punta cada cop que llegia a l’univers bloggero les piades que la penya anava penjant durant aquest temps d’absencia. Il•lús de mi, em creia que estaria una temporada llarga allunyat de la vertical ja que pensava que un fet tan transcendental a la vida de una persona anul•laria per complert qualsevol altre interès o motivació i que com a molt d’hora, per la primavera, amb el bo, tornaria a sentir aquell pessigolleig a la punta dels dits. Que equivocat estava quan pensava una cosa semblant i és que la perversió vertical que duem a dins s’enquista a la part del cervell que controla la voluntat i fa que a la mínima oportunitat torni a sorgir amb la mateixa intensitat de sempre, condicionant des de llavors i com ho ha fet sempre la existència mundana i espiritual. Tot i així, alguna cosa deu canviar a l’esser humà quan es té un fill perquè el que abans era el fanatisme puta de marxar tot el dia per fer una paret com més llarga i difícil millor ara es converteix en un sentiment enterbolit d’enyorança i tristesa per la marxa. Un sentiment contradictori que et frena la intensitat del fanatisme inicial i et fa buscar un terme entremig. Ara potser amb una matinal a la vora de casa, potser inclús fent esportiva (no ho hagués dit mai...), n’hi ha prou per aplacar els lleons que duem a dins i que es desfermen cada cap de setmana. Una formula de moment perfectament valida per calmar la perversió de l’esperit i a la vegada fer que la morrinya no guanyi la partida i anul•li per complert la persona.
Així doncs, la setmana passada amb en Xevi, tot i la nefasta predicció de la meteo ens escapem a estirar els “munsclus” a Montgrony. Una sortida amb regressió als passats, als orígens, i cal reconèixer-ho, amb la secreta voluntat que servís de nou de punt de sortida per una nova etapa amb uns elements que la faran diferent a la anterior. Aquest viatge als inicis ens va portar a la placa de Sant Pere i va començar per la clàssica GEM, va continuar per la memorable Costa del Sol i va acabar a la no tan coneguda Borgonyà City on la pluja i la neu ens va marcar el final de la jornada, d’altra banda, suficient per la intenció que duiem.

De Escalades varies

Aquest finde, també va venir marcat pel sentiment contradictori que sento ara a l’hora de preparar una sortida. Tot i així, amb en Pep Dot i el meu germà Carles decidim fer una matinal a Montserrat Sud, a recer del fred i suficientment a la vora com per tornar a casa al migdia. Decidim repetir la ja clàssica Vilmanbar no sense abans fer la ja obligatoria parada a Ca l’Anna per consumir la dosi setmanal de fritanga. Qui deia que tot havia canviat? Algunes coses es mantindran per sempre. La via per cert molt guapa, plaquera amb molt bona roca i completament equipada. Una bona tornada a la vertical malgrat els moviments feixucs i les bufades entre xapa i xapa.

De Montserrat - Via Vilmanbar

Forats anatomics pels tricams ens acompanyen durant tota la via. La via està equipada pero els duiem com sempre por si aca i ja se sap, la cabra tira al monte...

De Montserrat - Via Vilmanbar

2010-02-03T10:33:00.001+01:00

De perfil

Ja sóc aquí preparada per obrir-li al pare totes aquelles vies que ell no ha fet mai i que ara podrà fer de segon. De moment ja he encadenat I+ "on sight" estirada al bressol pero la progressió és bona, segons diuen. Aquí em podeu veure visualitzant un pas de la propera via que vull encadenar, bloquejant amb la ma dreta i creuant amb l'esquerra per anar a buscar una regletilla de la muerte. Aviat em podreu veure per aquests mons de Deu amb les malles estripades i les mans brutes de magnesi i si voleu podrem fer cordada junts.
Fins aviat

La Falconera, escalades al sol.

2009-12-22T19:58:00.007+01:00

De La Falconera. Arqueologia Transmediterania

Les zones d’escalada al Garraf no són precisament idíl•liques: canteres, autopistes, la carretera de la costa amb tot el transit i manguis que t’obren el cotxe... configuren un paisatge que fan que aquestes escoles no figurin entre les meves predilectes. Però n’hi ha una que degut a la seva situació queda la marge de totes aquestes artificialitats i es converteix com una zona única a Catalunya. Aquesta és la Falconera. No conec cap altra zona al nostre país, tant ric i variat en rocs i tapies, que tingui les característiques de la Falconera. Una aproximació ridícula, bona roca, un clima ideal per l’hivern i un paisatge darrera nostre que estimula els sentits d’una forma diferent: el mar obert que s’obre des de sota els nostres peus fins a l’horitzó. És sobretot aquest paisatge que es gaudeix des de la paret la que fa que aquesta paret em moli un munt, llàstima que no sigui més llarga. Fins fa pocs mesos pensava que només hi havia una via en aquesta paret que valia la pena, la Chani i que coneixia pel llibre d’en Jover “55 escalades de dificultat mitjana baixa” que tan va marcar els meus inicis. Va ser no fa massa que vaig conèixer, gracies a la tasca d’en Flx al seu blog “Caminos Verticales” on recull moltes de les vies de la paret, que vaig descobrir aquesta via de nom igual que la paret que supera i també moltes altres que es van convertir a l’acte en alternatives molt llamineres per fugir de la boira i el fred que ens enterboleix el raonament als llargs hiverns d'Osona.
Aquest finde, amb el front polar que arrasava qualsevol intenció d’enfilar-se a algun lloc, era el moment ideal de tornar a aquesta paret tan estimulant. Amb en Ramon de seguida ho varem tenir clar perquè cap dels dos havia fet la via i a priori semblava molt atractiva, amb una aproximació un pel atípica pero molt intrigant i un recorregut molt estètic.
Cal anar fins a les vies d’escalada que comencen a sobre de la via del tren, baixar a sota i entrar al túnel durant pocs metres. A l’acte trobem un forat de ventilació amb vistes al mar que ens mena per unes vires fins a una estranya construcció que originalment devia servir d’embarcador i que ara és el millor peu de via que puguem trobar. Del forat de la via del tren a les vires cal fer un petit rapel o desgrimpar amb molt de compte. I dic amb molt de compte perque el menda, en un alarde d’habilitat escalatoria, va voler desgrimpar-ho alegrament i abans que hagués fet una segona passa ja estava volant fins al terra. L’esquenasso va ser monumental i encara me’n ressento, però el pitjor hagués set que enlloc d’aterrisar i parar la volada a la vira, hagués rebotat i me n’anés anat a parar al mar, uns quinze metres mes avall, amb tot el ferro penjant i tota la roba imprescindible per aquestes dates posada. Avui sortiria als diaris, apartat de necrologiques... Per sort el tema va quedar en una anècdota i una batallita més per explicar.
Sobre la via comentar que es fa un pel curta perquè amb quatre llargs liquides la paret. A més com que es troba pràcticament equipada es fa molt ràpidament (només varem posar un tasconet petit i un parell d’Aliens) i és ideal per fer una matinal rapida. Fer especial comentari que el reequipament que han fet el varem trobar del tot encertat ja que està fet a base de químics inox i es va aprofitar per modificar lleugerament el traçat original on enlloc de buscar les debilitats de la paret com manaria en qualsevol obertura clàssica es redreça lleugerament la línia per aprofitar els panys més estètics de la zona amb formacions tipus “tafonis” al més pur estil Còrsega i Sardenya i fer-la encara més recomanable. Consideracions ètiques a part, en aquest cas concret la feina feta és excel•lent i l’únic que podem fer es felicitar a qui hagi pres aquesta iniciativa.
I quinze dies més tard, (quinze dies perque encara no m'havia recuperat de l'esquenasso) varem tornar a la paret amb en Miquel i en Xevi, aquest cop per fer la Arqueologia Transmediterrania. Aquesta via és un pel atipica ja que enllaça diversos itineraris ja oberts i afegeix uns quants llargs inedits per formar una integral prou llarga i interessant. Començant del port de Garraf, aprofita els llargs oberts fa anys per accedir a les vies de la banda dreta de la paret i un cop s'acaba aquest pany de paret, amb dos o tres llargs nous, enllaça amb la Chani a la seva primera reunió. I realment val molt la pena, sobretot aquests dos o tres llargs inedits perque encerta el camí per un terreny no massa evident pero que resulta ser del tot recomanable amb les onades picant a pocs metres dels nostres peus. Felicitats als oberturistes per la feina feta i la bona vista per encertar l'itinerari de forma tan recomanable.
Hi ha moltes ressenyes de la paret a http://caminosverticales.blogspot.com/

De La Falconera. Arqueologia Transmediterania

El moviment menys elegant de l'escalada: el pas de genolls. Habitual a la via Victimes del 92 a Canalda.

2009-12-15T16:50:00.003+01:00

De Canalda - Victimes del 92

Tot parlant amb en Jortx em vaig adonar que la meva experiència Canaldera era realment ridícula. A una més que isolada escalada ja fa molts anys a la Fills del Vent amb en Xevi s’hi havia de sumar la bona ratxa que duia el noi d’Avinyó i en Mohawk (7 vies en menys de mig any, i vies no precisament fàcils) i que feia que mentre m’ho explicava m’anés enfonsant cada cop mes a la meva pròpia misèria. Ara entenc que el meu subconscient va quedar tocat i a la mínima oportunitat proposaria anar a fotre l’atxasso a la via que feia molt de temps que ja m’havia proposat, la Victimes del 92. I la oportunitat es va presentar aquest finde. Després de la inauguració oficial de la casa nova d’en Marcel i trobar-nos molts dels motivats d’Osona per celebrar-ho, quedem el mateix Marcel, en Miquel Cases, en Pep Fusté i jo mateix per fer alguna cosa, encara indeterminada. S’està convertint en habitual aquestes sortides multitudinàries. El que abans eren sortides solitàries de dues persones a alguna paret perduda i amb la fixació d’una via entre cella i cella ara són festes de tot el dia que comencen al bar, continuen a la paret i acaben de nou al bar entre mitjanes Estrella i entrepans de buti. Així doncs enmig de una intensa negociació a les vuit del matí, encara amb lleganyes als ulls, vaig deixar anar aquesta idea i després de diversos estira i arronsa ens varem decidir per aquesta via.
Arribant a la paret però, la imatge no podia ser més desoladora perquè el límit de la boira, que preveiem no arribaria al peu de paret com sol passar al Prepirineu, sobrepassava en escreix tota la tapia i per tant la temperatura baixava en picat que d'altra banda és el que toca aquests dies. El sentiment de desànim provocat per la boira ens va guanyar la primera partida. Tot i així, avantatges d’anar amb gent curtida, decidim fotre-li ganes i ens anem cap a la paret amb l’esperança vaga que el sol anés guanyant terreny i acabés embolcallant-nos amb els seus càlids braços. No va ser així i quan ens varem voler adonar la boira havia guanyat ja no una altra partida sinó la tota la guerra.
La via no ens va decepcionar gens i resseguint una de les millors plaques grises de Canalda amb un sinuós camí es converteix en una via molt recomanable. Es troba molt ben reequipada amb parabolts inoxidables que es mimemitzen molt bé amb la roca fent que l’essència d’aventura encara es conservi. Les reunions són totes molt còmodes i és als llargs on s’ha de treure pit on malgrat l’excel•lent equipament cal fer les excursions típiques especialitat de la casa havent de navegar i superar les panxes made in Canalda constantment i on els menys valents ens veiem forçats a realitzar el moviment menys elegant de tot el ventall de passos que ens ofereix l’escalada: el pas de genoll... Quin ridícul quan et trobes escalant amb l’assegurança ben a prop i et permets el luxe de recrear-te amb moviments elegants i estètics i progressivament, a mesura que et vas allunyant de l’assegurança salvadora, els moviments es van tornant feixucs i estàtics fins arribar a aquell punt de no retorn on davant la contingència d’haver de superar aquella panxa que ens barra el pas la nostra covardia busca al racó més amagat de la nostra memòria la manera més econòmica i segura pels nostres nervis de superar el pas. Aquesta recerca troba la solució al pas de genoll. Malauradament aquesta covardia fa acte de presencia diversos cops durant l’escalada a aquesta via i son diverses les vegades on el comentari de “no em facis fotos ara que quedaré fatal” ressona entre la boira.
La ressenya que duiem la varem trobar al bar la Roella de Solsona i ens va anar molt bé perque hi havia marcades totes les assegurances. A banda d’aixó varem fer servir els tascons petits i mitjans i el Camalot verd.

De Canalda - Victimes del 92

L'altre projecte.

2009-12-01T16:04:00.003+01:00

Per fi em acabat la via. Després d’haver començat a equipar-la a finals de la primavera passada i amb la interrupció obligatòria degut als rigors de l’estiu al Montsec, acabem d’equipar la línia que ens havíem proposat després d’haver obert l’Esperò Enric Vilaplana i tenir una magnifica visió de les plaques que anaven per la dreta, per on transcorre la via. Així, havent dedicat en total quatre dissabtes repartits entre la primavera i els tres últims caps de setmana enllestim aquesta línia tan suggerent del Frare Gros.
Al final ens han sortit, al nostre parer, quatre llargs bastant guapos , amb una verticalitat i ambient del quinze i roca excel•lent. La dificultat encara està per confirmar perquè únicament hem pogut repetir, l’últim dia de feina, els dos primers llargs però no creiem que superi el 6é i això sumat a l’excel•lent equipament farà que sigui una via per disfrutar de tots els imputs que ens ofereix aquesta amagada paret. De moment, la via Genollets de Vellut, que així es diu, espera la primera repetició que ja m’ha confirmat en Miquel que no tardarà a fer i evidentment a tenir una graduació dels llargs més acurada i serà llavors quan pugui fer definitivament la ressenya. De moment us l’explico i llavors penjaré la ressenya, tan d’aquesta com de l’Esperò Enric Vilaplana que varem obrir a la primavera i que esperava a divulgar fins que no acabéssim la feina.
Em treballat al projecte en Jordi Solà, en Miquel Vilaplana i en menda però també cal mencionar el suport i col•laboració incondicional de l’Eulàlia i la Judit. Aquí van unes fotos per començar a veure de que va el tema.

De El Frare Gros - Via Genollets de Vellut

El Projecte

2009-11-24T22:18:00.002+01:00

Tinc al davant el projecte mes difícil que fins ara mai m’havia plantejat. Aquest projecte no té mil metres de desnivell, ni la roca dolenta, ni les assegurances cada quinze metres i tampoc té una dificultat tècnica estratosfèrica. Però malgrat tot és un projecte que implicarà que doni el 110% de mi mateix si vull sortir-ne amb un mínim de garanties i a la vegada, si en surto mitjanament victoriós estic segur que em donarà molta més satisfacció si ho comprarem amb el que m’haurà costat realitzar-lo. Per aquest projecte no valen entrenaments específics, ni fer moltes series i ni tenir molt de fons. Per aquest projecte cal venir preparat de fa molt de temps i és la mateixa vida i les pròpies experiències les que et van preparant pel moment del crux. Aquest projecte no és qüestió de un dissabte, ni d’un cap de setmana i tampoc d’un mes perdut al cul del món sinó que el tindré molt a la vora de casa i em demanarà una dedicació a temps complet durant molts anys i que faré encantat i sense esperar res a canvi amb la convicció i fe cega de saber que d’aquí molts anys quan faci balanç de tot el viscut haurà valgut la pena. Aquest projecte es diu Arianna.

De perfil

La UES a la Cinglera dels Esplovins

2009-11-12T21:53:00.001+01:00

De Cinglera dels Esplovins - Via UES

La setmana passada varem lligar una sortida d’aquelles multitudinàries, de quedar tres persones per anar a escalar, ens varem anar apuntant penya que també volia fer la via i al final varem ser set persones. No els hi pots dir que no... Set escaladors osonencs amb un mateix objectiu, per molts llargament desitjat. En Miquel Vilaplana, l’Edu Fabrego, en Quim i en Ramon de Taradell, en Xevi, l’Oriol i el menda unim esforços per tatxar la UES de la Cinglera dels Esplovins, una via relativament moderna pero que ja s’ha convertit en una clàssica. Alguna cosa deu tenir... Ens varem repartir en tres cordades, en Quim i l’Edu en una cordada rapida al davant i al darrera una cordada de tres amb en Miquel, l’Oriol i en Ramon i més endarrere en Xevi i jo, un festival vaja...
La via es diferencia en dues parts molt marcades separades entre elles per la gran feixa que retalla tota la paret horitzontalment. La part de baix no val gaire la pena, inclús decepciona degut a les expectatives que t’havies forjat. Llargs relativament fàcils i discontinus es succeeixen fins arribar a la feixa, i on es aquí on es destapa el bacallà. La segona meitat es la que mola, completament vertical, bon calcari gris i una línia completament suggerent seguint una aparent i fugissera fissura. A la part inferior no li calen més comentaris, és una excusa per arribar a la paret de dalt. Els segon i tercer llarg d’aquesta segona part son els més difícils, el segon de 6b+ amb passos tècnics i d’encastament a la fissura i el tercer molt més difícil, de 7é, que supera un petit sostre, pasos explosius si es va en lliure. No cal dir que aquests dos llargs es poden fer trampejant completament en A0, el segon encara ens va sortir però el tercer, estrep i amunt... A partir d’aquí es combina una gran escalada seguint una sèrie de diedres i fissures enllaçades per alguna placa, tots aquesta part de excel•lent roca gris, ambientasso del quinze i passos elegants i estètics. Portàvem alguns Aliens per si de cas i no els varem fer servir ja que es troba molt ben equipada, inclús a la part de baix ens pot semblar que sobra alguna xapa...
El descens llarg de collons anant a buscar la baixada de la ferrada Regina. Ull de no confondre’s amb la gran quantitat de marques blaves que hi ha arreu, cal anar fins al final de tot a trobar les marques vermelles del descens de la ferrada, que varem fer de nit i sense frontal. Víctimes del canvi d’hora i de la imprevisió...
I aquest finde, un intent frustrat a la Brown Sugar de la Mòmia degut al mal temps, vent i alguna gota de pluja, però sobretot a la exigència de la via ens obliga a refugiar-nos a recer del monestir a les vies deportives que hi ha per allà escampades. De miserable que va ser la sortida que ni fotos varem fer.

De Cinglera dels Esplovins - Via UES

Motivades....

2009-10-22T00:09:00.002+02:00

De perfil

Quan ens ajuntem amb en David Barceló ens ve de tant en tant alguna motivada i ens fiquem en alguns fregaos que flipem durant dies. Algunes d'aquests ens surten bé, sense anar més lluny algunes de les millors vies del Morro del Quer s'han obert amb una empenta d'aquest tipus i dubto que jo sol hagués fet unes linies tan maques, pero d'altres ens surten una mica rana. Buscant pel fons del disc dur he trobat una foto que en el seu dia em a va molar molt i que ja no recordava que la tenia. Doncs aixó, en un rampell d'aquests que dic ens anem un finde de dos dies i prou als Galayos a fer la via de la Luna a la Penya del Aguila. Aqui es res... El lloc es guapissim, salvatge i molt alpi per trobar-se al mig de la peninsula iberica i la Penya del Aguila és on hi ha les vies més flipants del lloc. Hi ha vies classiques a tutti plein pero les vies més guapes son aquí. Total que en fiquem a la via de la Luna per una variant de A3 que hi ha per la esquerra i quan arribem a la R veiem que no comunica amb la via de la Luna. Cagada al pal, tirem avall. (per cert res a veure aquests artificials amb els de conglomerat o calcari, als A3 d'aquí et fonen el cervell). Per aprofitar la sortida i ja que erem allà ens fiquem a la Tiempo de Cambio que va pel costat esquerra i diuen que és la via fissura més guapa del pais. Fem dos llargs i finalment tots els excessos que em fet des de que em sortit de casa ens passen factura i també hem de tirar avall. Per cert, realment molt guapa la via aquesta, imprescindible pels fanatics del crackclimbing.
En resum podriem dir que en aquesta sortida no varem fer massa res pero en guardo encara un record molt viu i intens i a sobre ara he recuperat aquesta foto. Me la va tirar en David just a l'inici del llarg de A3 i l'ambient és de puta mare, sembla el Capi o no?
Per cert, el diumenge a la tarda ja tornavem a ser a casa per anar al cine amb la Judit i és que en David és tot un road man...

La Prima de la paret del Roget al Pedraforca, més fisures...

2009-10-20T16:30:00.006+02:00

De Pedraforca- Via Prima

A mitja setmana en Xevi em diu que ha quedat per escalar amb en Jortx, que malgrat ser parent llunyà seu, la relació que manteníem era estrictament a través del blog. I és potser gracies a aquesta parentela que finalment es varen decidir a quedar per sortir a escalar junts; jo m’hi vaig apuntar sense cap remordiment i decidim anar a provar la Prima al Roget del Pedraforca que tots tres tenim ganes de fer. En el nostre cas, ja havíem provat d’escalar-la uns anys enrere però la pluja va avortar els nostres plans tot just quan començava el millor, a tres llargs pel final i per tant era una espina que, tot i no fer mal, encara teníem clavada i anava molestant.
Em va agrada la definició que el noi d’Avinyò va fer de nosaltres: “clàssics amb mentalitat deportiva” i que vaig trobar ben encertada perquè a la debilitat que tenim per aquestes vies de paret i tota la logística que això comporta (horaris, aproximació...) no podem perdonar l’inici i el final de la jornada al bar amb un bon tiberi i vacil•lades i motivades varies. Jortx, si vas sortint amb nosaltres t’hi acostumaràs ràpid i acabaràs coneixent la rica cultura gastronòmica del país, en aquest sentit tindràs uns bons mestres...
Total, que després d’esmorzar a Saldes ens anem a escalar amb els horaris de guais que fem sempre. La via és molt recomanable i és per això que la ressenya en Soldevila al seu llibre (Parrella ja en tinc una altra...) sobretot pels dos últims llargs, de pel•lícula, totalment increïbles... Els llargs de baix, va buscant sempre el millor terreny i la evidencia per plaques i diedres del rollo clàssic semiequipat amb pitons als diedres i xapes a les plaques. A mesura que anem pujant la paret es va tornant més ciri cada cop i arribant als dos ultims llargs comença la sobredosi hedonista. El penúltim llarg és un diedre perfecte de 40 metres amb una fissura al mig també del rollo ianqui i que podem desglossar en varies parts: surts de la reunió i els primers 10 metres son de V/V+ i es va posant tiesu fins que trobem un pas de 6a. Aquí trobem l’únic equipament del llarg, dos pitons (un d’ells un cop fet el tram difícil) i un cordino que surt del fons de la fissura enganxat no se on. Fet aquest tram trobem la zona intermitja que continua el díedre perfecte però aquí ja més fàcil (V) i que ens porta al crux del llarg, on la fissura, que continua perfecta, desploma i hem de fer un parell de passos explosius per fer el pas (potser 6b). A partir d’aquí ens queden uns metres ja més fàcils fins a la R. I l’últim llarg continua el rollo. Aquest ja és més difícil i sostingut que el penúltim però a la vegada molt més equipat havent de complementar tant sols alguns passos entremig dels bastants parabolts que hi ha. De dificultat, passos de 6a/6a+ sostinguts, potser 6b+ de continuïtat. De material varem portar sobretot dos jocs de Camalots fins al 3 (blau), uns quants aliens i alguns encastadors, tot aixó especialment pel penúltim llarg. Mola reservar un Camalot vermell i un de groc pel pas més difícil d’aquest llarg, la fissura desplomada a dalt de tot. A més, és molt recomanable envenar-se les mans per aquests dos llargs perquè els encastaments de mà son de manual i així les fotos surten més molones. Això d’envenar-se s’hauria de considerar dopping perquè en fissura puges un grau de cop... El descens en rapel per la mateixa via, vigilant sobretot la llargada dels llargs perquè la verticalitat de la paret enganya.
Parrella, després de conèixer personalment a en Jortx, et recomanaria que fessis un esforç i enterris “el hacha de guerra”, és un bon sagal i ho va fer sense mala intenció, el nano. A més, viuràs més anys amb tranquil•litat.... Ja quedarem un dia tots junts per escalar en aquests marges que equipes.

De Pedraforca- Via Prima

Al penultim llarg

De Pedraforca- Via Prima

Aburrida cronica sense fotos de tres findes d'activitat.

2009-10-16T11:24:00.005+02:00

Degut a la meva puta ignorància en els temes digitals i en els conseqüents problemes que he tingut en els últims dies per carregar les fotos de les ultimes escalades, he anat posposant de manera inconscient la obligació moral que m’havia imposat d’anar publicant regularment les sortidetes que anem fent. No és que siguin unes escalades massa significatives però amb aquest post com a mínim compliré amb el compromís personal que m’havia autoimposat. De moment sense fotos perquè no sé que coi passa que no les puc carregar, serà una mica avorrit....
Just al cap de setmana següent de tornar de Suïssa ja frissava per enfilar-me per algun lloc guapo. Amb en Xevi feia molt de temps que teníem pendent la Promio Moreno a Roca Regina. Després d’haver escalat la Gali i la Pere Camins el següent esglaó per completar la trilogia de clàssiques de la paret és sens dubte la Promio. Aquesta paret m’agrada un pilot perquè la mires de la carretera i flipes i un cop t’enfiles no et defrauda, et fa suar la cansalada de baix a dalt fet que contribueix a maximitzar la satisfacció desprès de cada escalada. El cas és que fem els tres primers llargs, molts guapus per cert, i degut a un mal feeling d’aquells que et venen de forma irracional decidim tirar avall, satisfets aixó sí, d’haver fet com a mínim alguns dels llargs més difícils de la via. La part de la via que varem fer és del tot vertical i es troba semiequipada amb alguns parabolts i sobretot pitons havent de portar la metralla típica per aquestes empreses prioritzant sobretot els Aliens que en aquesta paret triomfen un munt. En quan a la dificultat de 6a/A1 cap amunt depenen del que forcem en lliure.
El cap de setmana següent podem lligar una sortida d’aquelles multitudinàries com les d’abans i entaforant-nos cinc paios al Toyota d’en Xevi (En Gerard, en Marc i en Ramon del Sud d’Osona en una cordada i en Xevi i jo del nord en una altra) ens anem a la cara sud de Roca Narieda ja que fa temps que ens recomanen la Sales de Fruta Eno, nom que cal reconèixer poc evocador. La primera impressió que t’emportes de la paret és decepcionant: no es veu continuïtat enlloc, tot està ple de mates i molt menys veus que pugui haver-hi vies de 600 metres. Un cop a la paret el tema canvia una mica i gracies a la bona visió per encertar la obertura de la via vas enllaçant un seguit de plaques que no avorreix malgrat que la paret si esdevé discontinua tal com es preveia però molt menys de que aparentava des de abaix. La via està full equiped i cal destacar les plaques centrals i en especial la que recorre el llarg de 6b i el 6a posterior, antològica, i que des de el peu de via ja veus com la placa més interessant del sector. Per sobre i per sota també hi ha llargs interessants, tots ells d’escalada tècnica i en Art- ehrencia (Tranki dixit) en roca excel•lent i que fa que t’enduguis a casa un bon record de la via. La placa del primer llarg també es maca però t’agafa molt fred i fa que no es disfruti del tot. La dificultat obligada als llargs més difícils potser es de 6a. Aquí varem triomfar de valent i tan a en Xevi com a mi ens va sortir el llarg de 6b a vista i varem poder vacil•lar una estona al bar al master Gerard perque en definitiva si apretem als llargs dificils es per vanitat, no? Bé a vegades també per autosatisfacció...
I per acabar, aquest finde també quedem uns quants i ens tornem a entaforar aquest cop al meu Clio (contigo al fin del mundo nen) en Xevi, l’Oriol en Miquel Perez i jo i ens anem a Montserrat, als Gorros. Amb en Miquel fa molt de temps que no coincidim ja que ha estat molt liat amb el tema del doctorat i un cop alliberat d’aquesta obligació organitzem aquesta sortida per escalar junts de nou. Ens fiquem en dues cordades a la Opera Prima, menys guapa del que em pensava, ja que no es gaire continua: concentra les dificultats en passos aïllats i llavors el llarg esdevé més fàcil. També full equiped i gens obligada. Un cop a dalt, en Xevi i l’Oriol se’n van a fotre l’atxasso a la Stromberg (molt més guapa) i en Miquel i jo a la 98 octanos a la Madalena de just al davant. És una Punsola en petit, amb això n’hi hauria d’haver-hi prou per comentar-la: dificultat creixent de baix a dalt, bona roca i bon equipament per forçar i una estètica molt similar a la via del Cavall si exceptuem evidentment les dimensions.
Comentari a part, he pogut comprovar que aquestes vies reequipades a la zona de Gorros amb parabolts grocs et trobés de tant en tant amb alguna xapa que està col.locada de tal forma que el mosquetò que va a la xapa reposa a la roca fent palanca ja que hi ha algun sortint a sota del seguro que no permet que estigui reposant completament pla a la pedra. No cal dir que es una eventualitat potencialment perillosa en cas de caiguda ja que pot arribar a trencar el moscata. Jo ho solucionava fotent un alondra directament a la xapa, solució aquesta menys perillosa que la palanca del mosquetó. Per tant oju i que cadascú ho valori per ell mateix. Potser son neures meves però a tots els manuals que em vaig xupar de jove feien especialment incís en això i és un tema que personalment he intentat evitar quan he equipat alguna via perque ho he considerat sempre prou important.

Another day in paradise a la cara nord del Piz Badile, de la monotonia a la perfecció.

2009-09-25T09:24:00.003+02:00

De PIZ BADILE - Another day in paradise

La cara nord del Piz Badile sempre m’havia atret. Des de el primer dia que vaig veure aquesta imatge, potser tot llegint durant la meva adolescència el llibre d’en Rebuffat Estrelles i Tempestes la perfecció de les seves línies havia quedat gravada al meu interior com si s’hagués fet a foc roent. Una mole de granit d’aquella magnitud amb la vigilància perpetua del glaciar al seus peus era un impacte massa gran per la ment calentorra d'un adolescent i per tant es va convertir en un projecte que sabia algun dia faria. A més, sent aquesta paret una de les sis cares nord clàssiques del Alps tal com va col•leccionar el mateix Rebuffat en aquest llibre que tan em va influenciar, va convertir aquesta escalada de futurible a mite en el meu ideari particular. La via no calia ni perdre temps a triar-la: en Cassin va obrir una atrevida línia quan tan sols tenia vint-i-un anys que de seguida es va convertir en clàssica. Això no m’ho vaig plantejar mai fins que varem ser a peu de paret.
Passats els anys, finalment arriba el moment de provar la escalada i es que ara visc la escalada d’una forma més pausada que anys enrere. El que abans era fanatisme i frisamenta ara es converteix en meditació i raonament i aquests projectes que fa tants anys que es varen crear al meu cap ara es poden anar realitzant amb la garantia que ofereix la experiència acumulada amb els anys i la correcta valoració dels factors aliens al climb fent que no caigui al fosc i profund pou de la frustració. Així, amb en Miquel de seguida ens entenem per anar a provar una paret que tots dos tenim moltes ganes de fer i aprofitar la sortida per fer altres vies però prioritzant aquesta. Amb en Miquel em mola molt fer aquest tipus de sortides. Professor retirat que viu una segona joventut a les muntanyes i pioner de l’escalada a Osona als anys seixanta, els temes de conversa mai giren exclusivament entorn a la vertical i qualsevol conversa durant els llargs trajectes en cotxe o les esperes obligades als refugis, explicada amb aquell aire pedagògic que tan a perfeccionat al llarg dels anys i que tan m’agrada, es converteix en una lliçó magistral de sabiduria en qualsevol camp.
La zona on es troba el Badile em va impressionar enormement. A cavall entre la frontera de Suïssa i Itàlia el lloc no deixa indiferent. Al fons de la vall un circ de muntanyes granítiques, totes elles amb parets de més de cinc-cents metres i formes perfectes (entre elles el Badile com la mes perfecta de totes) neixen de un petit glaciar en clar retrocés i més en sota encara la verdor saturada del país alpí. Al refugi s’arriba després de una hora i mitja de dura caminada per entremig de un bosc impressionant i salvant un desnivell brutal. Aquest es troba al final de la verdor, on comença el paisatge gris i fosc del granit nu, als peus de l’aresta nord de la muntanya però encara en una situació on la cara nord que em vingut a escalar només ens intueix les seves subtils formes com una ballarina amagada darrera de semitransparents vels, fent que encara creixin més les ganes d’anar més enllà i descobrir el tresor que s’amaga darrera aquella esquena dorsal de drac adormit que es l’aresta nord de la muntanya. L’estada al refugi no cal dir que va ser perfecta, això és Suïssa xavals. Tiberis de puta mare i un tracte més que cordial van fer que ens plantegéssim prolongar la nostra estada per tota la setmana en aquest racó tan màgic. Ens queda encara molt camí a casa nostra per igualar aquesta atenció (excepte honroses excepcions). Aquí s’hi ve a escalar (res de caminadors o gent fent travessa) i el servei que es dona es per això, tot dins un ambient dominat pel fanatisme on les converses monotemàtiques relacionades amb la pedra surten per generació espontània a qualsevol racó. Hi ha qui va a l’aresta nord, hi ha qui va a la Cassin, però segur que a l’endemà tothom està enfilat. (Parèntesis: varem conèixer en Josep i la Susana companys de puta mare de Mallorca. Un saludu si llegiu això) Total, que aquella tarda, veient el col•lapse que hi hauria a l’endemà a la Cassin acordem seguir el pla B, recomanat pels cracs de Manlleu, Miquel Cases i cia, garantia assegurada: Another day in Paradise, paral•lela a la Cassin molt més directa però a la vegada més difícil i també més equipada. 600 metres de placa continuada i sostinguda de V/V+ (el primer llarg de IV el trobes al final de tot, a l’aresta quan comences els ràpels) amb dos llargs de 6b (6a obligat) sempre (SEMPRE) en adherència i escalada tècnica. D'aquí el titol del post, estàs a mitja via i no saps ben bé on ets i quants llargs has fet, tots els llargs son iguals i aixó et desconcerta una mica pero aquest sentiment de monotonia es transforma rapidament quan t'adones que estàs escalant una placa perfecta de mes de mig quilometre, d'una roca excel.lent i cap llarg que sigui lleig. Per flipar.
La via comença encara mes avall al glaciar però nosaltres, igual que fa tothom per evitar carregar amb el material de neu, comencem a la vira d’accés des de l’aresta i que ens permet fins i tot deixar les sabates al peu de via i recollir-les en baixant. Cal portar únicament alguns friends per complementar l’equipament, sobretot a la part superior quan enllaça amb l’aresta nord i es que quan es trobes al mig d’aquelles llises plaques, o escales amb el que hi ha posat o no avances. Realment una molt, molt maca escalada que no té res a envejar a la clàssica Cassin del costat . Tothom ve a fer la clàssica de la paret per raons obvies i això fa que els col•lapses siguin habituals però aquesta, traçant una elegant i discreta línia pel costat dret ens reserva un petit tresor a aquells que vulguin acostar-s’hi. A més ens permet evitar les humitats freqüents que es formen a les xemeneies i llastres que ressegueix la Cassin ja que la Another day... sempre s’asseca molt mes ràpid desprès de les freqüents pluges que hi ha per aquí. El descens per l’aresta nord també es molt interessant, jugant sempre a aquell joc de l’alta muntanya de no saber on acaba la desgimpada i on comença la vertical i cal muntar el ràpel tot descobrint el camí a cada pas enmig de la immensitat de la muntanya.
La resta de la setmana volíem canviar de vall i dedicar-la a escalar pel Eldorado però el mal temps va fer que haguéssim d’improvisar cada dia i haver de triar vies menors al Sussen Pass, Handegg i ja tot tornant, al Vercors, una excursioneta impressionat per la normal del Mont Aiguille amb acollonida final al descens entre llamps, trons, pedra i tempesta torrencial. Al final encara varem amortitzar tots els dies.

La flama del Canigó guaitava la nostra escalada al Gran diedre del Pic Barbet.

2009-08-19T12:48:00.008+02:00

De Pic Barbet - Gran diedre

Feia dies que no ens veiem amb en Pere. Des de la ultima escalada que varem fer pegats, ja no sé quan fa, a la Wild Planet de Vilanova que no ens havíem vist. Havíem parlat diverses vegades per telèfon però sempre els típics comentaris no havien acabat de quallar en una sortida en ferm: “...si, hem de quedar...”, “...a veure si sortim a fer alguna cosa...” Finalment, sense massa problemes ens truquem entre setmana i quedem. Ben fàcil aquest cop. El principal escull era cap a on anar la calor que fa. Hem de buscar una cara nord ben fresqueta... El Gran Diedre de la cara nord del Pic Barbet va ser la primera opció que va sorgir i la varem triar de seguida, sense masses discussions. En Pere feia uns dies que havia estat en aquesta paret del massís del Canigó precisament fent un intent a aquesta via. Per un error a l’hora de trobar el peu de via va fer que fessin el Pilar de Chouca però això no va fer res més que augmentar les ganes de tornar a fer el Gran Diedre. Per la meva part, un intent avortat al segon llarg per la mullena de la paret ja fa una colla d’anys a la via Aires Nouvelles era la meva única referència d’aquesta paret però va quedar tan amagada al fons de la meva memòria que no vaig pensar mai mes a tornar-hi. La bona roca, l’ambient i la línia de les vies però, feia el tema del tot atractiu i la via que ens proposàvem era una classicorra del quinze per tant ens agradaria segur. Es pot dir que es una alpinada de cara nord al Pirineu Oriental: salvatge, obscur, accés amb neu... però a una paret típicament de la zona, paret de gneis monolític i d’excel•lent qualitat i aproximació i descens de rollo easy life.
L’accés a la paret és del tot agradable en una horeta escassa d’aproximació des de el refugi de Cortalets i a mesura que ens anem apropant a la paret tenim una vista d’alló mes salvatge de la tapia. S’alça des del fons de la tancada vall glacial que forma el Canigó i el pic Barbet i on escassament hi arriba el sol. La paret, des de aquesta perspectiva, s’observa del tot llisa i monolítica sense cap línia evident que la defineixi i això fa augmentar encara mes la sensació d’altura i salvatgia. La imatge que es té des dels agradables prats del refugi de Cortalets és com la mateixa entrada a l’infern, com si Dante s’hagués inspirat en aquesta visió per descriure el descens a les tenebres a la Divina Comedia.
Havent localitzat fàcilment el gran diedre al centre de la paret un cop tenim una perspectiva frontal de la paret podem optar per entrar per diversos llocs, prèvia superació sense masses dificultats de la petita congesta de neu (alguns en diuen glaciar) i que hi ha permanentment al peu de la paret. Vigilant no calen ni piolet ni grampons. Nosaltres varem entrar per l’evident diedre de la via Mauber i que va fins a la repisa herbosa de la R1 que comparteixen ambdues vies. Ens va semblar la entrada més maca donat que la entrada original va per unes plaques no massa evidents. D’aquí continuem per l’evident i estètic diedre que dona nom a la via durant dos llargs. Dificultat màxima V+ molt equipat amb pitons. Un cop acabat el diedre cal sortir, una mica a l’aventura, a buscar el terreny més evident per unes plaques primer en tendència a l’esquerra fins a l’altura de la gran cova característica i d’aquí en tendència a la dreta per buscar la sortida habitual, sempre per terreny evident i fàcil. Hi ha una sortida directa per l’esperó que hi ha a sobre de la cova i que pot ser interessant coincidint aquest amb els ultims metres amb l’esperò de Chouca. El descens es pot fer caminant cap a l’esquerra de la paret durant 45 minuts per un camí de puta mare en direcció al refugi o bé per la bretxa Durier (de la paret cap a la dreta) i de nou cap al peu de via o bé aprofitar i pujar al Canigó. Aquesta segons alternativa, si no volem pujar al Canigó és la menys recomanable. Com dirien a Caranorte “Tope classica”

De Resenyes

La ressenya que duiem feta per l'amic Edu Sallent. Devia ser de una repetició de fa molts anys perque he hagut de modificar algunes coses, reunions i tal.... Ara ja està modificada.

De Pic Barbet - Gran diedre

Reunions a la francesa...

De Pic Barbet - Gran diedre

Ironies...

2009-08-13T08:41:00.002+02:00

De Montserrat

Quina ironia, la setmana passada varem travessar tot el país i ens varem fotre una aproximació de dues hores i mitja buscant les millors fissures de Catalunya i no les varem trobar. Aquest cap de setmana, sense planejar-ho, anem a Montserrat perquè la meteo no pinta gens bé i ens trobem amb una via amb les millors fissures que he trobat mai en conglomerat, en calcari i moltes de granit. I això que només varem fer dos llargs perquè la pluja va acabar fent acte de presencia però els llargs que varem escalar i el que es preveia per endavant em dona força per afirmar amb tanta rotunditat que es tracta de una de les millors vies de fissures de Montserrat. Que ja és molt... Aixó, sumat a la agradable aproximació, fa que ens dugéssim una més que agradable sorpresa sobre aquesta via, oberta fa relativament poc i sobre la qual, la única informació que tenia era una ressenya sense cap comentari al llibre d’en Picazo, “Ascensiones de leyenda” pero que ja em va cridar l’atenció des de el primer moment. Quan la ressenya et recomana portar un joc de friends complert amb les talles mitjanes repetides el tema es converteix com a mínim en intrigant. Ara les expectatives es van convertint en realitat, una realitat molt més guapa del que havíem previst en un principi i vaig comptant el temps que em queda per tornar i acabar-la (si podem es clar...)
Penjo unes quantes fotos per anar fent boca i quan l’hagi pogut repetir (que serà aviat) faré un post de guais amb tota la informació. No entenc com no és una clàssica...

De Montserrat

Mestres-Lleonart a les Torres de Bassiero. La caiguda d'un mite.

2009-08-05T14:10:00.018+02:00

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

La caiguda d’un mite que fa molts anys que s’ha anat forjant sempre és la més dura. Et vas creant una imatge amb tots els imputs que vas rebent al llarg dels anys però aquesta imatge no vol dir que sigui ni molt menys la real. Frases lapidaries com “Ens esperen vuit llargs de fissures com n’hi ha pocs al Pirineu Català” et van matxacant al cap una idealització que quan tastes la realitat, el cop et deixa baldat, però a la vegada fa néixer al mateix moment un sentiment d’alliberament de les cadenes que et tenien lligada la voluntat durant tots aquells anys que havies somiat aquesta escalada i que només marxa quan decideixes emprendre tu mateix l’aventura del descobriment de la veritat. I això és el que m’ha passat amb la Mestres Lleonart de les Torres de Bassiero. Tot comptant, potser ja fa 12 o 13 anys que conec la existència d’aquesta via. Va ser arran que vaig adquirir el llibre “Roca Lliure” de l’Alfons Valls on, a les ultimes pagines on sortien una sèrie de ressenyes de vies guapes a Catalunya, que vaig començar a forjar-me aqueta imatge de petit Yosemite a casa nostra. Malgrat tot, degut a la complicada logística que representa emprendre aquesta escalada, vaig anar posposant estiu rere estiu la repetició d’aquesta via tan llargament desitjada. No va ser fins aquest any que en Parrella va començar a tatxar les vies ressenyades a la bíblia d’en Soldevila (que també inclou la via) que se’m va despertar aquella espurna que es necessària per emprendre qualsevol aventura. Així, amb en Xevi i en Parrella quedem per tatxar de una vegada per totes una de les vies que feia més anys que teníem pendents.
Després de valorar diverses alternatives logístiques varem optar per agafar un taxi a Espot i pagant un preu insultant ens va portar fins al refugi d’Amitges. (el servei regular de taxis comença a les 9.00 del matí però amb antelació es pot encarregar el trajecte per una altra hora) D’aquesta forma, malgrat allargar l’aproximació, t’estalvies 400 metres de desnivell respecte l’aproximació des de la Ratera i fa que ambdues alternatives sigui idèntiques de durada però una molt menys dura que l’altra. L’aproximació és molt caòtica i tot i no ser molt llarga en quan a distancia si que tardes les dues hores i mitja de rigor pel fet de transcórrer per un terreny sense camí marcat i havent d’esquivar constantment uns blocs de tartera enormes. Trobarem una corda fixa per superar un ressalt i de tant en tant alguna fita fins a les agulles de Bassiero (no confondre amb les Torres de Bassiero que es on hi ha la via) on t’has de desviar a l’esquerra per anar a buscar la via al fons de la vall. Només l’aproximació sola ja val la pena. Una excursió guapíssima per una vall solitària i salvatge i on els ulls dels escaladors queden completament embaladits per la multitud de possibilitats i línies màgiques que van sortint a cada pas. Al fons de la vall, delimitat per un circ aparentment infranquejable de parets, hi ha el cim de Bassiero i fent-li de contrafort, les Torres de Bassiero. Frontalment, no deixa de ser una paret amb alguna línia que defineix la seva forma. Es de perfil on s’endevina la complicada estructura de la paret, amb la primera torre, la agulla xica, la segona torre...formant un caos d’agulles esmolades que retallen el cel.
Nosaltres només varem fer la primera agulla i varem quedar completament satisfets, no per les suposades “millors fissures de Catalunya” que ens va decepcionar infinitament, sinó perquè l’escalada de la primera agulla ja suposa tota una ascensió en si mateixa, salvatge, difícil, aèria i amb un cim tan estret i vertiginós que et fa plantejar inclús les raons més bàsiques del perquè emprenem aquest tipus d’empreses. Des de el cim estant, varem veure l’aparença de la segona torre i aquelles tan anelades fissures de pel•lícula continuaven sense aparèixer, per tant decidim rapelar fins al terra i donar per acabada la excursió.
Per la via cal portar un joc de friends (Camalot fins el tres, blau), un de tascons, algun universal o pla pel pas de 6a del tercer llarg i el Camalot numero 5 (el verd més gordo) per l’Off-width del segon llarg i començament del tercer. Portàvem alguna ressenya que deia de portar el Camalot numero 4 (lila) i la cara de capullo que se’m va quedar quan me’l vaig treure del portamaterial, el vaig anar per posar i ni tocava vores va ser monumental. Sort del roc empotrat que hi ha a l’inici i algun alien precari que vaig poder col•locar perquè si no el llarg el feia a pel.... També dir que el pas de 6a del tercer llarg es de difícil equipar amb assegurances flotants i per tant es recomanable dur algun pitonot (si ets un master no cal). Hi ha un pitó amb unes cintes ja molt amunt i un tascó abandonat que a en Xevi se li va petar el cable i va fotre una volada. Per tant preveure algun invent per aprofitar el tascó, ara amb el cable trencat. Les reunions tenen totes com a mínim dos pitons i sempre son a llocs evidents. El descens fins a terra, amb dos rapels: un de 30 metres fins al coll de les dues agulles i un de 50 metres fins al terra. Nosaltres portàvem la ressenya del Ballart al Roca Lliure (inservible), la del Soldevila de les 100 millors i una que tenia en Parrella de l’any 94. Al final, de la suma de les dues ultimes varem trobar la informació necessària per encertar la via. Les penjo més avall. A banda d’això, de fissures de somni, més aviat poques, això no és el ianqui, i recorda més aviat la escalada pel gneis de Vallter que les vies de més enllà dels mars.
Com ja he dit ,tot i la decepció que ens varem endur pel mite de fissures californianes que ens havíem creat, la escalada, com a mínim de la primera torre, ja val completament la pena per altres raons de les que es prediquen a les diverses publicacions de referència. Això si, cal tenir una mentalitat més aviat calssicorra per animar-te a anar-hi i disfrutar de l’escalada.

De Torres de Bassiero - Mestres Lleonart

De Resenyes

La ressenya d'en Soldevila "Les 100 millors escalades de Catalunya"

De Resenyes

La ressenya d'en Gelabert de l'any 94

Hi ha moltes mes fotos a l'album web (clicar a sobre de qualsevol foto)

Solstici d’Estiu, el naixement de una gran clàssica moderna.

2009-08-04T09:08:00.003+02:00

De Pedraforca - Solstici d'Estiu

L'off-width del primer llarg per comença a escalfar...

L’Edu em va passar la ressenya de la via que acabaven de obrir a la cara Nord del Pollegó inferior just al final de l’estiu i ja no vaig tenir temps ni de plantejar-me anar-la a repetir. De seguida el fred i l’hivern s’instal•laren en aquests vessant de la muntanya amb la intenció de passar-hi una llarga temporada i el nom de la via, Solstici d’Estiu, va quedar completament obsolet. Amb la arribada de la primavera, vaig començar a sentir que molts dels companys de la comarca s’acostaven a repetir-la i la sensació era molt positiva en general. En el meu cas, inclús sense conèixer cap opinió al respecte, ja estava molt interessat a repetir-la. Primer de tot perquè l’havien obert uns amics i amb això n’hi havia d’haver-hi prou, però a més la via va per una paret que sempre m’ha agradat molt i la línia, com a mínim des de la ressenya, es veia del tot atractiva. I certament, les expectatives es varen complir.
La via va paral•lela a la Font, per un sistema de fissures de totes mides que la fa completament lògica i li dona aquella reminiscència clàssica que tan ens agrada. La roca es bona excepte algun tramet molt puntual als llocs més fàcils i es que en definitiva som a la cara nord i això ves la tònica general. La via comença per la fissura que neix a la tartera i oberta en altres temps seria la entrada directa a la Font. En aquest cas, no es cap variant de cap via, sinó que és el primer llarg de la Soltici d’Estiu, amb un difícil Off-width protegit amb un espit i que ens farà suar la cansalada només de començar. Ràpidament la via es desvia cap a l’esquerra i enllaça de nou més fissures. Continua enllaçant línies lògiques de totes menes amb una escalada semiequipada amb pitons i espits i una dificultat clàssica de V+/A1 fins al tram intermig on un parell de llargs de IV/IV+ ens posen al peu del mur final, l’espectacular últim llarg. Hi ha una sortida alternativa que busca les canals de l’esquerra per fugir davant la imponencia d’aquest últim llarg però com que els escaladors som més aviat uns personatges amb ment perversa, de seguida apartem aquesta primera temptació i ens anem preparant per afrontar aquest últim llarg, un escut completament vertical amb una fissura que el ratlla en tota la seva longitud i que ens ofereix uns passos d’encastaments molt estètics. Escalada en lliure difícil però gracies al seu equipament es deixa anar fent...
De material mola portar els tascons i sobretot els friends, des de Aliens fins al Camalot del 3 (blau) amb les mides grosses (groc i blau) repetides. També es poden portar mides més grosses perquè de fissures n’hi ha de totes menes però cal dir que sense aquests també es passa.

De Resenyes

La sortida va molar molt perquè tot parlant amb uns i altres, al final varem ser tres cordades osonenques les que varem acostar-nos a repetir la via, cadascú al seu aire, però compartint les sensacions que ens oferia la via. Per una banda, els masters Miquel Cases i Marcel Domenech. Aquests que tirin davant i ja ens trobarem a dalt... En segon lloc en Gerard Peix i l’Oriol Urgell, que ens tirin una corda si quedem cardats i en últim pero honrós lloc, en Xevi i jo, a la nostra bola i animant al cotarro amb la tranquil•litat que dona portar uns cracs a davant. Va ser una sortida multitudinària per tastar la feina feta per aquests companys i abans no es converteixi en una clàssica moderna

De Pedraforca - Solstici d'Estiu

Flipant amb la placa de l'ultim llarg.

De Pedraforca - Solstici d'Estiu

Els coleguis...

Publireportage del nenivan gracies a les fotos fetes per en Xevi. Encara tinc la camera espatllada...

El precari ball a la Somni de Pedra de la Cara Sud del Pedraforca

2009-07-22T19:40:00.003+02:00

De Pedraforca - Somni de Pedra

Suposem que em fessin triar una zona on retirar-me a escalar, o sigui que em passés la resta de la meva vida escalant allà i renunciés a enfilar-me a qualsevol altre lloc. Però vull dir que m’obliguessin sota pena de mort a renunciar a visitar les moltes zones que tenim i que només ho pogués fer al lloc on triés. Triaria sens dubte Montserrat. Però si encara em fessin afinar més i m’obliguessin a triar, no una zona, sinó una paret, encara que hagués de repetir les vies, llavors hauria de fer cas al meu cor i triaria la Cara Sud del Pedraforca. I ho tindria fàcil, perquè no existeix paret més perfecta, amb la roca tan bona i amb uns moviments tan estètics a qualsevol via que triïs en molts quilometres a la rodona. Ja porto unes quantes visites a aquesta vessant de la muntanya reservada exclusivament als escaladors i cada cop que, venint del refugi arribo al collet que marca la inflexió entre el vessant nord i el vessant sud de la muntanya el cor em fa un salt. I és que encara no he assimilat completament la bellesa de la imatge que es té des d’aquest punt de l’aproximació de tot el perfil de la paret, amb la seva monolítica línia i la seva lleugera inclinació constant des del peu de via fins al cim de la paret. Només de veure aquesta imatge ja vols estar enfilat en la dansa precària d’adherència i passos tècnics que t’obliga a ballar la muntanya. Però es una dansa que, malgrat venir imposada, venim a buscar conscientment i un cop em acabat el ball la recordem amb nostàlgia durant molt de temps fins que no planegem una propera sortida per repetir la experiència.
Aquest dissabte, amb en Xevi, varem voler donar-nos la dosi periòdica que necessitem d’aquesta paret i, seguint els consells de l’evangeli escrit pel profeta Soldevila i conegut per tothom com “Les 100 millors escalades de Catalunya” varem decidir tatxar una de les recomanacions del llibre: El somni de pedra. La meteo acompanyava i és que a la Sud del Pedra pots escalar amb màniga curta a ple hivern amb tot nevat o a ple estiu estar cargolat en una reunió pel fred. Només cal vigilar l’estat del cel i que no t’enganxi una tempesta de mitja tarda a plena via. Contra tot pronòstic, aquest no era el cas i ens decidim anar-hi. I ben fresquets que varem estar...
La via es troba completament equipada amb molts espits, bastants claus, algun parabolt i pocs burils i tot i així mola portar alguns aliens per completar algun tram estre xapa i xapa (molts pocs passos). En quan a la dificultat, comentar que els llargs més difícils son els tres que hi ha abans de la feixa, tots tres de 7a, però es poden trampejar bastant. Tot i així, nosaltres, que no fem aquest grau ni de conya, anàvem forçant en lliure fins a 6b/6b+ i la varem fer amb uns pocs A0’s tan sols. A banda d’aixó, poques coses remarcables es pot dir de la via, perquè gran part de la bellesa es troba en la monotonia durant els vuit llargs i que arribant al cim t’acaba supurant pels porus de la pell la sobredosi d’escalada tècnica i d’adherència que t’has fotut començant en aquest punt un cercle viciós que no torna a començar i no es veu recompensat fins que no has tornat a aquesta paret a repetir alguna altra via.
Comentar per últim, que la ressenya del Soldevila marca un A0 després de l’avantpenultima reunió quan en realitat aquest es troba abans. Hi ha l’A0, arribes a la reunió al costat de l’arbre i després ve el llarg de 6a tot en lliure. Res important...

De Pedraforca - Somni de Pedra