antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 21 de gener del 2009

Across the Wild Planet (Vilanova de Meià)

De Vilanova de Meià - Wild Planet

Aquest cap de setmana he trencat una ratxa que feia molts anys que durava. Ja fa molt de temps que em vaig prometre a mi mateix que no repetiria cap via que ja hagues escalat, en un noble intent de maximitzar el temps dedicat a l'escalada i poguer així escalar el major numero possible de vies. No era cap promesa ferma ni res pero m'ha servit durant molt de temps pel proposit pel que la vaig fer, tot i que alguna vegada hagués pensat que hi hauria alguna via que no em faria res repetir. Pero el numero de vies guapes a escalar és tant i tant gran que he pogut mantenir aquest ferm proposit durant molt de temps i tot i així encara hi ha moltes vies, potser més de les que he fet, que em resten inescalades. I aquest finde s'ha trencat la ratxa. Després de un frustrat intent per lligar una sortida a escalar alguna extranya forma de gel, em vaig ajuntar amb en Marcel i en Pere de l'Esquirol, garantia de triomf i catxondeo, per escalar la Wild Planet de Vilanova de Meià. Ja l'havia fet feia temps, abans del reequipament, i era una d'aquestes vies que, malgrat ja la tenia tatxada, la guardava sempre a la llista de les que no em faria res tornar a repetir, "la guardava en el lado del corazon.." com diria l'Andrés Calamaro.
De Vilanova de Meià - Wild Planet

Recordant cada llarg com si tan sol fes un instant que l'havia repetida per primer cop, no hem va sorpendre ni decepcionar ja que el record que en guardava s'havia mantingut bastant fidel a la realitat, sense mitificacions o infravalorades i el bon gust que em va deixar va ser equiparable al de la primera vegada. Tot i reequipada, la via manté la essencia de quan es va obrir i t'obliga a escalar i a equipar en condicions a tots els llargs amb la diferencia que ara, quan arribes a la reunió el dubte no t'assalta al cap questionat-te la fiabilitat de la reunió. Una via molt recomanable que escala unes plaques molt estetiques i uns diedres molt verticals, a equipar molts trams, i que et deixa els braços, com totes les vies de Vilanova, a la espera de una llarga recuperació setmanal. La dificultat és classica en V+/A1 predominant el lliure per sobre de l'artificial i malgrat que el recorregut ve marcat pel gran diedre central de la Roca dels Arcs, és una via molt plaquera, amb molts trams de IV+ de navegació i a equipar per entre aquestes plaques. A destacar en quan a dificultat, la sortida de l'artificial del tercer llarg. De la ultima xapa de l'artificial, abans es xapava una V i es feia un petit A0 i sorties com un rei, ara en canvi, s'ha de sortir en lliure de la ultima xapa en diagonal i no pas facil precisament. Pel primer cap problema, deixa l'estrep a la xapa i surt com pot, pero el segon es troba amb el marron d'haver de treure l'estrep en uns precaris moviments en lliure i la corda en diagonal on el pendol pot ser memorable.
De mateial varem portar els tascons, els aliens i els Camalots fins al verd que el duiem repetit i ens va anar prou bé. El Camalot groc i blau són prescindibles, amb la consequent millora del pes al portamaterial tot i que si es prefereix portar també es poden posar. Ull amb la ressenya que corre que amb un joc d'Aliens es pasa, nosaltres ni de conya que haguessim passat. Al llarg del diedre central hi ha dues xapes i un pitó en 40 metres, així que compteu...
De Vilanova de Meià - Wild Planet

De Vilanova de Meià - Wild Planet

De Vilanova de Meià - Wild Planet

De Vilanova de Meià - Wild Planet

De Vilanova de Meià - Wild Planet

De Vilanova de Meià - Wild Planet

De Vilanova de Meià - Wild Planet

De Vilanova de Meià - Wild Planet

De Vilanova de Meià - Wild Planet

De Vilanova de Meià - Wild Planet

dimarts, 13 de gener del 2009

La Picnic amb la Judit.

De Montserrat - Via Picnic

Cagümtot, aquest cap de setmana el meteocat m'ha fallat... Sí d'acord el divendres passava un front però el dissabte marcava, sobretot cap a l'oest, prou clarianes com per arriscar-se a intentar a anar a picar gel cap a alguna zona del Pirineu més occidental, a Benasque i tal... El diumenge pintava millor pero el dissabte era l'unic dia que tant en Pep com jo podiem dedicar tot el dia per fer alguna activitat. Aviat varem decidir que fariem, un seguiment setmanal de l'Infohielo et permet estar al dia de les zones que presenten millors condicions i per tant la decisió va ser rapidament presa. Aniriem cap a la zona d'Aigualluts, o a males a Boí, ja ho acabriem de decidir pel camí, tindrem temps sufiicient...Quedem ben d'hora i arribant a Benabarre, moment de decidir quin camí pendre, el tema està bastant txungo. Tot i que encara és fosc, res fa entreveure les clarianes que es presuposaven. Al contrari, està caient una nevada per flipar. Amb aquest panorama decidim no fer més kilometres del compte i ens quedarem a Boi que total, ja practicament hi sóm. I arribant a Pont de Suert, més del mateix o pitjor. Encara no era clar que ja hi havia tres dits de neu a la carretera i no feia pas pinta de parar, i encara haviem d'arribar al balneari...Total que al cap d'una estona de veure com les nostres ilusions es transformaven en cendra, decidim tornar cap a casa i al migdia ja tornava a ser a Sant Quirze. Quina frustració de dia i quina kilometrada per res... Ens queda com a minim el consol d'haver-ho provat.
Així la Judit, potser preveient un cap de setmana de mala llet i negativitat per part meva per la girada de dissabte (em coneix més bé del que em penso), em comenta d'anar a escalar el diumenge al matí. Alguna cosa fàcil i per disfrutar però com a minim que serveixi per enfilar-nos a algun lloc. Triem la via Picnic a la zona de Collbató que és ideal per aquests dies d'hivern amb solet (cagüm quin sol fa el diumenge...)
La via és potser de les més classiques de la zona i també la que es repeteix més però no cal oblidar que és obra d'en Ballart i d'en Koki Gassiot, uns cracs, principals aperturistes de la zona. Per tant, tenint unicament la ressenya del Picazo ("llevar un juego de tascones", ja,ja ...) carreguem amb una mica de material variat per tenir el minim de garanties de sortir amb exit. Així és, malgrat que les dificultats no són extremes, si que cal assegurar molts passos i aixó fa que la escalada, lluny de ser un regal, t'obligui a realitzar una progressió entretinguda i variada. Unicament destacar el pas, pel que fa a dificutat, del tercer llarg, marca de la casa (Ballart & co.): hi ha una sortida de l'espit fins a la reunió bastant obligada i no precisament fàcil, aixó si amb roca excelent...la resta de la via sense massa problemes, mirant-ho bé per assegurar convenientment el tema i na pujant.
La via és maca tenint en compte que es troba en una paret que estetitcament no mata i que les vies van buscant els trams més atractius fugint moltes vegades de la evidencia més estricta. Tot i així, la Picnic ressegueix un diedre bastant evident que la fa de les més actractives de la zona en la seva dificultat. En definitiva, recomanable.
Al cap de mig any d'haver fet la seva ultima escalada em tornat a fer una sortida de guais amb la Judit, aquest cop per salvar-me d'un cap de setmana de frustració, negativitat i mala llet i ella sense estar al 100%. Gracies guapa...
De Montserrat - Via Picnic

De Montserrat - Via Picnic

De Montserrat - Via Picnic

De Montserrat - Via Picnic

dimecres, 7 de gener del 2009

Activitat variada per començar l'any...

De Canal Estreta del Gra de Fajol petit

Tinc moltes coses a explicar i poques ganes d'escriure. De totes maneres l'activitat feta aquests dies, malgrat que intensa, no deixa de ser bastant estandart, sense que els projectes no tinguin massa innovació o creativitat.
El dia 2 de Gener, enganyant al meu germà, ens escapem a Vallter per fer alguna clàssica. Secretament duia l'intenció de repetir de nou la Conrado Altamira pero arribant al parking la crua realitat em va tornar a posar els peus a terra. La llevantada que fa fer per Sant Esteve i la pujada de temperatures d'aquest ultims dies feia la repetició de la via una empresa del tot desaconsellable per encigalar al meu brother i fer que mai més em volgués acompanyar. Triem la estreta del Gra de Fajol Petit que sempre és garantia de qualitat, ja prou que haurem de treballar per obrir tota la traça fins al cim. I així és, res de traça des del parking, sóm els primers de passar. Unicament una debil marca que arriba a la Conrado o a la Phoenix ens indica que durant aquest dies poca gent a voltat per aquí. La via no necessita cap explicació o comentari que ningú no conegui ja, unicament que aquest dia amb la tova que varem trobar ens va obligar a obrir traça durant tot el dia, a vegades fins al genoll i durant el descens i tot. Aquest fet, lluny de perjudicar a l'experiencia d'aquest dia la va beneficiar enormement perque una via que en condicions normals es repeteix amb relativa facilitat aquest dia la varem poder gaudir com si fossim pioners a la muntanya.
table style="width:auto;">De Canal Estreta del Gra de Fajol petit
De Canal Estreta del Gra de Fajol petit

De Canal Estreta del Gra de Fajol petit

De Canal Estreta del Gra de Fajol petit

De Canal Estreta del Gra de Fajol petit

De Canal Estreta del Gra de Fajol petit

De Canal Estreta del Gra de Fajol petit


A l'endemà, quedem amb en Xevi. Pensava que estaria petat per la matxacada d'ahir pero es veu que la motivació és millor recuperador muscular que l'aparell vibrador de la "teletienda en casa". Com que l'alpinisme que es pot practicar aquest dies es unicament a base de trinxeres a la neu tova dedicarem el dia a la roca. Tans ens carda la via, n'hi ha tantes que no em fet... Després de discutir-ho tot esmorzant a Pons i havent parlat amb l'Oriol i en Gerard, que van a fer la Wild Planet, ens decantem per Vilanova de Meià. Ens volem treure l'espina de la setmana passada i pel que es veu el sol ha triat a la roca dels Arcs per festejar els escassos rajos de sól que deixarà anar avui. Per tant la decisió es rapida i ferma: a la Tierra de Nadie. Quina via més guapa! Quan la penya parla de les busties de Vilanova estic segur que pensa en aquesta via. Dels sis llargs, els quatre primers son els millors, orgasmics. En una succesió gairebé ritmica s'alternen els llargs amb sortides de la reunió per un desplom de cop de gas, amb la presa de putissima mare, per anar a buscar els murs grisos verticals amb presa també bona i aguantar fins a la reunió per arribar a aquesta amb els avantbraços més durs que la polla d'un nuvi. Recupera-se mentre arriba el company i escala el següent llarg i tornar-hi, en una elipse del temps i l'espai que es va repetint en aquests quatre primers llargs. Els dos ultims llargs, encara que no mantenen la bellesa dels seus predecessors, també sóm guapus tot i que tenen algun pas raro entremig. Està equipada per disfrutar amb parabolts del deu i les mitiques xapes TAK. En quan a la dificultat, fent el rotpunkt n'hi idea, nosaltres anavem en lliure fins a 6a que és l'obligat i n'ha fent.
De Tierra de Nadie - Vilanova de Meià

De Tierra de Nadie - Vilanova de Meià

De Tierra de Nadie - Vilanova de Meià

De Tierra de Nadie - Vilanova de Meià

De Tierra de Nadie - Vilanova de Meià

De Tierra de Nadie - Vilanova de Meià


Per acabar d'arrodonir el tema, el dia de reis em vaig flipar i vaig voler sortir a provar les fixacions noves de Telemark que m'havia firat. Les circumstancies eren més haviat esquerpes ja que havia de ser a dinar amb la family a Torelló i la meteo no presentava massa bones perspectives. Tot i aixó, amb un ramalasso em vaig escapar ben d'hora a Vallter per pujar fins on el temps em permetés i tornar a baixar cagant llets. Només vaig poder arribar al coll de la Marrana però ja en vaig tenir prou per provar les fixacions i treure'm el mono. Al final va sortir tot rodó: vaig arribar a temps per desenvolicar els regals de reis, arribar en punt al dinar i disfrutar de la nevada que va caure a partir del migdia i que vaig esquivar pels pèls.
Potser les fotos il.lustraran millor tot el que no he explicat en aquestes poques linies.
De Canal Estreta del Gra de Fajol petit

Intent frustrat d’enfilar-se a algun lloc. La Chica del Martini a Vilanova de Meià.

De escalades a osona

La imatge de la corda al rapelador sempre és trista encara que les circumstancies ho justifiquin.

Tenim la motivació que supura pels porus de la pell, o escales o rebentes. Duem una ratxa que difícilment costarà de superar, almenys pel que fa a període ininterromput escalant, i això fa que aquesta motivació estigui a un nivell molt alt. Per això, quan amb en Xevi fem plans ni tan sols ens plantegem la possibilitat que pugui haver algun factor extern que ens estronqui la jugada, ja prou que la limitació física et retalla les possibilitats, com per a sobre preocupar-te pels factors que no podem controlar (la meteo i tal). Ni mirem si tenim mes o menys possibilitats perquè pugui ploure o fer mal temps, simplement sortim i ja veurem... I aquest cap de setmana no seria diferent. El pla inicial era fer la Sang de Crac a Collegats perquè feia temps que li teníem ganes... en l’últim moment i gracies potser a una insistència familiar a no emmerdar-se més del compte, perquè potser ells miren el temps més objectivament, canviem de plans i triem d’anar a algun sector de la muralla del Montsec que gracies a les bones comunicacions et permeten un ràpid moviment entre elles tenint així més possibilitats de triomfar.
La idea inicial d’aquest segon canvi va ser la Mescalina a Terradets, que tampoc l’hem feta (i n’hi ha tantes que volem fer i no em fet...) però arribant al pàrking de les Bagasses el panorama no era gens alentador. Al pàrking només hi havia una furgoneta amb uns friquis com nosaltres a dins anant-se mirant la paret i dubtant entre sortir o tornar-se a tombar a dormir. Per no haver, no hi havia ni el paio que ven la mel i els bolets... I la paret estava per flipar, no es podia escalar enlloc. Tot amarat d’aigua i un vent i un fred que tombava les aspiracions més motivades com podia ser les nostres. De totes formes, la paret ens oferia un espectacle ben curiós: degut a la mullena que hi havia sense excepció a tota la paret hi havia ben definides totes les marques de les vies més populars de la zona i les que es repeteixen més. Als ulls profans aquestes marques no deixarien de despertar el més mínim interès peró per a uns flipats com nosaltres aixó ens va tenir entretinguts una bona estona: que si la Supertramp, que ni la Cade va per allà, que allà hi ha la Mescalina.... (al blog d'en Xevi hi ha les fotos). Mirem a Roca Regina i més del mateix...
Canviem per tercera vegada de plans i decidim provar sort a Vilanova de Meià ja que mentre veníem per l’Eix varem veure la paret de la Roca Alta il•luminada per una clariana i això ens va donar una mica d’esperances. De totes maneres, descartem la via rapida per arribar a Vilanova per la carretera que passa pel Pas Nou ja que des del refugi de Terradets amunt hi havia un taco de neu a tot arreu. Per aixó varem anar a buscar la carretera més bona que dona la volta fins a Tremp i d’aquí baixa per Comiols. Arribem a Vilanova al voltant de les 12:00 del migdia (com els senyors) amb la via ja triada: La Chica del Martini. Sense demorar la sortida en poc temps som a peu de via pero el fred es fa notar sobretot en contacte amb la paret, això si, la roca és ben seca. Ens trobem uns paios francesos que també han provat sort i s’han retirat per culpa del fred. Buah! això pinta malament... Però ho provarem tan si com no. Comença en Xevi el primer llarg i ja m’anuncia que la pedra efectivament està congelada, mal dia pel rotpuntk... Ens reunim a la primera reunió i fent balanç de la situació decidim tirar avall. Amb aquest fred i amb l’horari que anem com a molt farem quatre o cinc llargs en plan guarro i llavors repelarem fent que el dia que realment hi hagi bones condicions per disfrutar la via (que realment és molt guapa i per disfrutar) la descartem perquè ja haurem fet la majoria de llargs. De fet ja ens em sortir amb la nostra perquè amb el panorama de neu, vent i fred que hi havia poc ens pensàvem que avui ens poguéssim enfilar a algun lloc...