Quin dilema de percepcions contraposades. La via que acabem de fer és terrorífica, meravellosa o per contra una barreja d’ambdós? Si ens ho mirem des de la perspectiva de l’historia o la línia perfecta que segueix o inclús des de l’òptica un tan perversa que tenim els escaladors de valorar les ascensions en funció de l’esforç que ens han suposat les dificultats superades hem de dir sens dubte que la via és un deu. Si per contra optem per valorar l’itinerari en funció dels atributs merament estètics i gestuals o qualitat de la pedra o vegetació estarem davant una via terrorífica. I en justícia cal dir que aquesta via conviu amb aquesta dicotomia d’atributs contraposats perque a la vegada de tractar-se d’una via mitica del massis envoltada d’un misticisme especial, les qualitats merament físiques, practiques i terrenals fan d'aquesta una via escassament repetida. La qualitat de la roca no és del tot optima excepte en aquells trams on la xemeneia pren el protagonisme a les fissures. L’equipament tampoc ajuda: pitons de totes les classes i èpoques, burins de solidesa intestada, tots ells amb aquella patina de rovell que dona solera a les escalades pero per sort amb una restauració justa a base de parabolts inox a reunions i alguns als llargs que dona solidesa al conjunt. Pero sobretot l’herba. Ai, l’herba! Quina precarietat que dona a l’escalada... i no només a un tram concret. A pràcticament tota la via haurem de lidiar amb aquesta incomoditat a vegades al mes pur estil tarzanil. Però no tot son pegues a l'asuntu. La gran quantitat de material, testimoni d’anteriors ascensions, ens permetrà una ascensió combinada amb més o menys predomini de l’artificial en funció de les nostres habilitats. En el nostre cas, la fúria de Solsona, Lluis Parcerises, ens va oferir una master class d’escalada precària en lliure i es va fotre tots els llargs en lliure que malgrat una dificultat de la via sobre el paper més que modesta no crec que ningú es pugui atrevir a dir que estem davant una ascensió trivial.