antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimarts, 25 de maig de 2021

CAVALL BERNAT DE LLAFRANC

  Quatre visites m'ha costat de descobrir aquest petit racó de la Costa Brava, exòtic i salvatge a parts iguals i amb tantes bones qualitats per l'escalada a condició, aixó si, que t'agradi l'escalada d'encastament en fissures perfectes en el millor granit que puguem trobar a la Costa Brava.

El primer dia va ser ja fa uns quants anys juntament amb en Miquel Vilaplana, en Pep Carbonell (pioners de l'escalada a Osona), en David Vilaseca i jo mateix. Aquell dia, a banda d'algun sustu per culpa dels terrissers de sauló que hi ha per tot aquest vessant de la muntanya, no vam trobar el camí i la jornada va acabar amb un bany a la Cala de Gens que hi ha just al costat i fent psicobloc. L'aproximació en kaiak en aquells temps no era una opció.


El segon dia que hi vaig anar va ser no fa massa i hi vaig anar amb l'espina clavada de l'anterior visita amb l'objectiu de trobar definitivament el camí d'aproximació, seguint més la intuició que el Google Earth. Aquí si que vaig reeixir i finalment vaig trobar l'accés però la pandemia em va fer aparcar el projecte.

Finalment, aquests últims dies vaig aconseguir enganyar a en Ramon Rius (de fet no em va costar gens d'enganyar-lo quan li vaig parlar de les bones fissures que hi havia) i ens hi vam arribar. Just teníem la informació de la via Cavalls de Pedra a la cara nord i cap aquí que hi vam anar. Aquest dia poca cosa més vam fer a banda d'explorar totes les possibilitats que oferia la roca.

Per últim, el quart i últim dia ja hi vam tornar amb tota l'artilleria possible. Accés super controlat, possibilitats que oferia la roca i material necessari i sobretot la inestimable informació subministrada per en Ricard Darder, autèntic guru dels Cavalls Bernats, sobre els itineraris existents. Aquest dia, per fi si que vam triomfar de valent: tres itineraris nous, l'equipament d'una bona reunió inox 316 al cim per no haver-hi de pensar en anys i la recopilació de tota la informació tècnica necessària per preparar per fi una bona ressenya perquè ho disfruti la penya que penjo a continuació a més d'un bonus track amb un videu d'un dels dies que hi vam anar:





dimarts, 16 de març de 2021

SAU - LES GORGUES. Primera ascensió al Nasarró d'en Rius per la via El Petit de Can Durus (35mts, V+/A1+) i al Ninot del Rusari

L'imposat confinament municipal ens ha obligat a anar a investigar d'una vegada per totes (mai hi havia temps) tots aquells racons que teniem controlats al costat de casa i on intuïem que podria sortir alguna cosa decent on enfilar-se. Ens hem dedicat bastant en exclusiva a la vessant est de l'embassament de Sau, a la zona compresa entre Sant Pere de Casserres i les Gorgues de l'Esquirol.

Hem descobert que es tracta d'una zona completament assalvatjada on els escaladors sempre s'ho havien mirat des de l'altra riba pero mai s'hi havia acostat ningú, degut principalment a la dificultat d'accés. La primera i unica incursió feta en tot aquest vessant va ser la obertura a l'any 1961 del Ninot de les Gorgues (hi ha la ressenya uns posts més avall) per part dels pioners d'Osona pero en paraules seves, al cap de res van inaugurar el pantà i tota aquesta riba va quedar aïllada, encapsulada en el temps.

Tan és així que rebuscant dies i dies per marges penjats hem tingut el privilegi de trobar dues agulles verges on mai ningú s'hi havia enfilat. La primera d'aquestes agulles és el Nasarró d'en Rius on vam obrir la via El Petit de Can Durus; una via molt maca en roca excel.lent que ens permet nefilar-nos al capdamunt d'aquesta agulla que miraculosament s'ha mantingut sense ascensions fins als nostres dies. Aquí va la ressenya i el videu de l'oberura:




Dies més tard, i continuant resseguint el mateix vessant de l'embassament, (i amb l'ajuda complementaria del Google Earth) descobrim una segona agulla verge que bategem amb el nom de Ninot del Rusari (RUiz - SAllent - RIus). De més modesta alçada que el Nasarró d'en Rius pero igual o més aeria que aquesta, ens enfilem per la via del collet que l'uneix al vessant de la muntanya i com que l'escalada no és ni tan llarga ni ta bonica com voldriem optem per deixar-la ferrada amb una cadena per facilitar el seu accés. Aquí també va el videu de la primera ascensio i les dades tecniques per arribar-hi:




dimecres, 30 de desembre de 2020

El Púlpit de Sau - Dra. Jekyll i Mrs. Hyde

 Les últimes jornades d'exploració pels cingles del Cabrerés seguint les senyals que periodicament ens van arribant procedents del radar que en Ramon porta instal.lat de serie per trobar linies fisurades de primera classe als en aparença rostolls que trobem sobre les aigües del pantà de Sau ha donat els ultims fruits en forma de dues bones linies fisurades al mes pur estil Annot.

La primera que va caure va ser la Dra. Jekyll que ressegueix en una primera part l'evident llastra cinc estrelles que arranca de terra i acaba d'arribar a la reunió per un fugisser, pero molt bó,  sistema de primes fissures. De dificultat 6b i amb reunió equipada amb parabolts i anella per fotre-li pegues fins aborrir és una escalada amb una plaent succesió d'encastaments de mans i punys a la primera part de la via i de bons dits a la segona.

La segona línea bona del sector (i potser l'última donades les caracteristiques de la paret) va ser la Mrs Hyde. Com a antisesis de la primera, és tracta d'una dificil linia fissurada pel mig d'una placa desplomada, curta pero intensa, on els dificils i tortuosos encastaments de dits ens va impedir d'encadenar i proposar-ne una dificultat malgrat que s'augura quelcom proxim al seté alt. La reunió també equipada amb parabolts i anella per poder-la provar al gust.









dimecres, 23 de desembre de 2020

El Ninot de les Gorgues ( o Cap de l'Home Mort) a les Gorgues de l'Esquirol.

 El Ninot de les Gorgues (o Cap de l'Home Mort, com se li vulgui dir), situat al final de les gorgues de l'Esquirol quan aquestes desenvoquen directament sobre les aigues del pantà de Sau és un dels vertex més representatius d'aquesta part de la comarca d'Osona i la seva escalada es tota una experiencia iniciática als "plaers" sensorials que aporta qualsevol ascensió en aquest petit territori.

En el meu cas particular, el primer cop que hi vaig anar va ser ara fa 13anys (ho he comptat gracies al llibre de piades que hi ha al cim de l'agulla) i aquesta escalada és una de les que guardo millor record de tota la meva carrera, no pas per la dificultat, compromís o esforç que suposés l'ascensió sinó pels components que vam intervenir en aquesta sortida. A banda dels bons amics que hi vam anar aquell dia, en Miquel Perez, en Miquel Vilaplana, l'Eulalia Sancho, en Xevi Casals, molts dels meus millors amics, en aquesta escalada es va apuntar ni més ni menys que en Josep Manuel Anglada i l'Eli Vergés que va arrodonir el que ja per si sol era un gran dia i que va acabar de millorar-se despres dels peus de porc que ens vam fotre a Tavertet despres de l'escalada.

Despres de la darrera repetició que vam fer aquesta cap de setmana amb companys de Torelló i repassant el llibre de piades del cim, m'he adonat de les poques visites que rep aquesta pioner itinerari i he arribat a la conculsió que una de les causes pot ser la poca informació que existeix sobre la seva escalada i sobretot per la logistica per abordar-la, més si tenim en compte que l'accés es troba molt limitat per les aigues del pantà. És per aixó que he preparat una ressenya amb tota la informacio util a fi d'animar a la gent a anar-hi i gaudir d'aquesta petita escalada pero interessant aventura. 

Gracies a en Kim Gil per cedir-me el dibuix de la ressenya





divendres, 11 de desembre de 2020

Directa al Puigsacalm (490mts, 6c/A0, V+)


 La Directa al Puigsacalm, quina via tan poc bonica i decepcionant. Poc bonica perque la roca, ja ho sabem, és la que és , pero decepcionant perque la linia i la llargada augurava una bona via previ, aixó si, una feina molt exhaustiva de neteja i acondicionament despres de l'obertura.

Estava impacient a que l'acabessin perque és una de les grans linies d'aquesta vessant de la muntanya i despres del resultat de les ultimes vies obertes per la zona, amb un resultat més que acceptable lluny de qualsevol pronostic, esperava que aquesta seguiria aquesta mateixa linia.  Estava ben equivocat amb el resultat: una obertura o equipament de qualsevol via per aquestes parets, si vols que quedi bé, implica moltes hores de feina més enllà de posar les xapes que es veu que aquí no hi han sigut. Tan és així que en més d'una vegada m'he vist tibant de  raquitiques farigoles i rascant a la terra sense deixar de pensar que quan aquella farigola ja no hi sigui, i no tardarà gaire a desapareixer, la farigola ja no hi serà per tibar i la terra encara hi serà per continuar patinant. 

S'intueix que han pujat per on han pogut i han posat les xapes on han pogut i/o volgut (res discutible més si tenim en compte que una gran part ha estat oberta per sota) però si la intenció és que la via sigui altament repetible després d'aixó li has de dedicar moltes més hores a netejar, esporgar, passar l'escombra, tirar blocs i inclús a rectificar part de l'intinerari per fer-lo més atractiu; s'enten que quan obres puges per on pots pero una vegada obert no seria gens criticable fer petites variacions de l'itinerari per buscar el millor recorregut i en aquest terreny de margues de tan poca qualitat aixó esdevé gairebé un imperatiu.

Menció apart, i això ja no és un tema subjectiu, és la col.locació de les assegurances. Fer anar la maquina comporta una gran responsabilitat ja que la gent que pasi a darrera considerarà aquell seguru a prova de bombes i la gran majoria de gent no es farà preguntes sobre la seva col.locació. Aquí hé vist alguna xapa posada en llocs que fan feredat (per sort no moltes) i aixó, lluny de qualsevol criteri estetic completament subjectiu, si que és altament criticable. D'altra banda, una via ressenyada com a completament equipada pot donar la falsa sensació que comporta un compromís relativament baix fet que aquí no es compleix com vam poder comprovar en primera persona.

Malgrat la gran quantitat de roca que hi ha en aquesta vessant sud del Puigsacalm, les linies escalables son un bé altament escàs  i ara mateix aquesta via només puc considerar-la com a terra cremada. Pero no tot està perdut, aquesta feina de sanejament encara es pot fer i es pot salvar aquesta bona linia deixant un bon llegat per a la gent que vingui a darrera. De moment, no li puc recomanar a ningú que la vagi a repetir.

dilluns, 7 de setembre de 2020

Cap de la Barra - Via Martina i Leo (101mts, 7a)

Aquest cap de setmana l'Alex m'ha portat a repetir la última via que ha equipat al Cap de la Barra de l'Estartit on malgrat arrosegar-me de valent després de la poca activitat que he fet aquest estiu, m'ha permés de poder valorar la bona qualitat de l'itinerari. M'atreviria a dir que aquesta part de la paret és la que té la millor roca i aixó combinat amb l'encert del recorregut i l'equipament que ha fet l'Alex, la converteixen en un must de la paret.

Dit això, anem la lu tècnic. Per arribar a la via caldrà rapel.lar per la linia de rapels que hi ha muntat a la dreta (mirant al mar) de la via Wyatts, facilment identificable perque hi ha una cadena inox fins a la instal.lació. D'aquí fem dos rapels de 45/50mts fins al peu de la via Wyatts o bé un sol rapel amb un estatica de 100mts que és el que jo recomano sempre. Ens encordem aquí ja que l'inici propiament dit de la via es una travessa a vegades descendent prou maca i amb molt d'ambient que es porta primer a la R0 de la via cap de Trons i després a la R0 de la via Martina i Leo.

El primer llarg es potser el més dificil per la seva continuïtat, caldrà dur un parell de cintes llargues ja que el llarg fa un marcat quatre i així evitarem el roçament; llarg de traca amb roca excel.lent i reunió panoramica al capdamunt del desplom.

El segon llarg surt amb travessa a la dreta per anar a buscar la debilitat de la paret i poder solventar els ultim desploms de la part baixa de la paret, trobarem un pas un pel obligat i després la continuïtat ja decau fins la reunió malgrat que encara trobarem un segon pas força alt. Mola portar algun Camalot .75 i/o Alien petit mitjà per aquests dos passos més obligats del llarg.

Per acabar la festa trobarem l'últim llarg a la dreta per una marcada fisura, un petit bombonet de 15mts que és una delicia, amb roca excel.lent (més bona inclús que els llargs de baix) i passos guapus de debó.

En resum una via molt i molt recomanable a condició de tenir el grau necesari i futura clàsica de dificultat de la paret.

dimarts, 28 de gener de 2020

PUIGSACALM - Integral cavalcant les principals arestes.

Després de repetir l'esperó dels Llops temps endarrere vaig estar donant voltes a un petit projecte particular que finalment hem materialitzat aquest hivern. Així doncs, mentre repetia aquesta via hem vaig adonar que la configuració orogràfica del vessant sud de la serra del Puigsacalm estava formada per grans línies d'aresta que connectaven directament amb els principals cims d'aquesta serralada. Sense anar més lluny, el mateix esperó dels llops és un exemple d'aquesta característica orogràfica però les vies que recorren aquestes grans línies naturals, lluny de ser quelcom habitual, estaven o poc explorats o directament verges de qualsevol ascensió. Per tant, ens vam posar mans a la feina a explorar i/o obrir el que mancava i el resultat ha estat aquesta bona integral.
A la Berta Capdevila, una altra pescallunes fanàtica del lloc, no li varen caldre gaires explicacions perquè volgués acompanyar-me a fer la connexió de totes elles. Sortirem de Coll de Barcons i començarem a enllaçar una via rera un altre: el poder terapèutic de les paraules al Tosell Petit, després l'esquena del Puigsacalm Xic, l'Aresta sud del Puigsacalm i finalment, després de nou hores i 540mts d'escalada en un constant puja i baixa, acabem l'espero dels Llops i de nou a Coll de Barcons.