Ara diré una cosa que em costarà cremar a l’infern de les critiques pel que em queda d’existencia: No m’agrada Cadaqués! Així ho deixo anar, així de clar. Pensava que em costaria més reconèixer públicament aquesta heretgia però al final ha set bastant senzill. Ei, però no us envaleu. Els fanàtics incondicionals d’aquest lloc tan paradigmàtic no comenceu a deixar comentaris a mansalva per dir-me de filldeputa en amunt fins que no hagueu acabat de llegir.
Soc el primer a reconèixer les virtuts estètiques i l’abundància d’energies positives que conflueixen en aquest poble com ja havien fet els Sopa de Cabra en els seus temps però cal dir que els defectes que hi trobo superen amb escreix els punts positius. I que evidentment ara passo a enumerar (Oju, que això pot ferir la sensibilitat d’algú):
- És lluny de tot arreu.
- Hi ha moltes corbes.
- No aparques enlloc
- Hi fot un vent que espanta.
- La platja és plena de rocs.
- No hi ha un pam de pla.
- A vegades és massa perfecte, tendeix a parc temàtic.
- Està sempre a petar de gent.
- Tot és molt car.
- I sobretot, està ple de pijus.
Ja està, ja ho he dit. Jo prefereixo el càmping, que ningú m’hi emprenya.
Ara bé, anant-hi ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora que diria aquell, amb ganes d’explorar un cop més els acantilats d’aquesta nostra Costa Brava tan propera i tan estimada encara es pot gaudir amb intensitat de les virtuds que han fet famós l’skyline més explotat de la costa catalana. I a més, els del nostre gremi ho podem fer des d’un mirador d’excepció sense perill d’aglomeracions ni d’atropellament per vehicles de gamma alta.
Al 2008, l’amic Pep Vila va canviar una jornada de platja i domingueo per anar a obrir una via als penya segats que limiten la badia de Cadaqués per la dreta, a la vora del far de cala Nans. Estirat a la platja, segur que va dedicar més hores observant les parets per trobar una línia atractiva que no pas a cultivar el voyerisme playaril. És el que hauríem fet tots, no? El resultat va ser la via Mediterrània, de dos llarguets molt ben trobats que ens amortitzarà un dia de platja ben complet i que torna a demostrar que entre les tumbones, les sombrilles, les pales i les galledes sempre s’hi ha d’incloure una motxilleta amb quatre pitons.
Aquest dia l’Oriol anava fanàtic i em va trucar per anar a fer alguna coseta per la zona. D’entre les diverses opcions que teníem varem optar per aquesta ja que l’aperturista ens era prou pròxim i així ja teníem tema de conversa per la propera vegada que ens veiguessim.
Per arribar a la paret s’hi pot anar a peu seguint la costa, sortint de les ultimes cases de Cadaqués en direcció al far de Cala Nans. La paret és visible des del poble, mirant al mar a la dreta de la badia i per tant l’accés evident.
També s’hi pot anar per dalt, escurçant d’aquesta manera l’aproximació. Prenent la pista que porta al far de cala Nans, en un punt després d’una forta pujada i quan ja intuïm que som a sobre de la paret, deixem el cotxe en un apartadero que hi ha en un petit revolt. Ens anem acostant a la paret i hi trobarem alguna fita per arribar-hi, però al final, la millor referència és localitzar la sabina que s’aboca més a l’estimbadero i que serveix de R2 . Llavors, amb un ràpel de 45 metres som a baix.
Els dos llargs són molt diferents entre si. El primer va pel gran diedre que fa la paret a la seva part baixa i que ens servirà per localitzar la via. La primera reunió original es munta quan s’està a punt d’acabar el diedre, en una mena de forat que hi ha al mig de la placa. Segons ens diu en Pep, hi ha un pitó però els esbarzers que hi han sortit i el fet que no és massa còmoda no la fan massa aconsellable. És molt millor continuar uns metres més amunt i muntar-la sobre el gran balcó que hi ha a sobre del diedre. Preveure el Camalot #1 i #2 per muntar la reunió en una molt bona fissura que hi ha. Des d’aquesta reunió, posant el peu a la punta puntissima del balcó es torna a reempendre la via.
El segon llarg també és molt evident i recorre la millor fissura de la paret, primer molt fina i tècnica i després més senzilla amb bona presa fins arribar a la R2. El tipus de roca és la pissarra típica del Cap de Creus, castigada per les inclemències i que fa que s’engruni una mica en superfície. Per contra, aquesta erosió ha esculpit extravagants formes ideals per ser escalades. Tot i així, la roca és de molt bona qualitat i vigilant una mica no hi ha cap problema.
De material cal dur els tascons i friends repetint els Aliens mitjans i puntualment el Camalot #2 i #3.
.jpg)
+r1.JPG)
Amb aquest nom tan suggerent enviava a principis de setmana un mail massiu a tots els amics, coneguts i saludats per tal de trobar alguna víctima que m’acompanyés a investigar aquesta penya segat totalment desconegut dins els cercles escalatoris. En Miquel Perez i en Miquel Vilaplana, els dos alma maters del documental Pirates, van sucumbir als cants de sirena virtuals amb que vaig els estar bombardejant tota la setmana. Bé, de fet, mirant-ho ara amb perspectiva, crec que no vaig haver d’insistir gaire ja que de seguida es van presentar voluntaris fet que em demostra que l’activitat per si sola ja els motivava suficientment sense haver d’adornar-la amb els superflus elements del màrqueting més agressiu. La cabra siempre tira al monte i davant un caramelet com aquest poc vaig haver d’insistir per tal de convèncer-los de les grans dosis d’aventura i exploració que ens esperaven.
En un comentari deixat per l’Eduard Escalatroncs al post que vaig publicar dies endarrere sobre la llista dels top ten de les patents més “curioses” d’aquest país, indicava que el numero 9 de la classificació havia sortit al mercat de la mà de la marca italiana Kong. Tampoc em va estranyar, al mateix post ja indicava que es tractava d’un engendro interessant que bé mereixia provar-se i va fer que comencés a buscar info sobre aquest aparell.
