L’Spigolo Sud és la via perfecta, aquella via que tots els escaladors, quan tenim somnis humits, se’ns materialitza al cap. Una via verticalíssima, rectilínia i que ressegueix una forma geomètrica perfecta d’una muntanya. A més, sempre ens l’imaginem amb tope de pati a sota del cul i envoltada de un paisatge feréstec i grandiós. Aquesta via té un nom: és l’Spigolo Sud a la petita Aguille d’Ansabere.
Ja a l’aproximació veiem que el dia serà gloriós. Només de sortir del pàrking, al fons d’una verda vall ja es veuen les banyes de la muntanya, o altrament dit el grup de les Agulles d’Ansabere que ens farà maleir el temps que dediquem a l’aproximació. Malgrat tot, un bell camí enmig d’una exuberant fageda ens invita a somiar amb furtius encontres amb els follets i les fades que habiten al bosc i que ens temptaran a renunciar a l’objectiu principal de l’excursió, invitant a abandonar-nos a l’hedonisme i als plaers mundans.
Si aconseguim superar aquesta primera prova, arribarem a la segona quan tot just comencem a veure la cabana d’Ansabere, al capdamunt de la vall. Aquí, la temptació canviarà d'estrategia i se’ns presentarà amb una aparença espiritual i vindrà per la voluntat d’abandonar les temptacions terrenals i convertir-nos en un asceta perdut a la fi del món en busca del perfecte Nirvana,aixó si, alimentant l’esperit i sobretot el cos a base de formatge de cabra i fent passar la set amb vi de Bordeus (tampoc és qüestió de morir de gana)
I superada la segona prova ja estarem preparats i serem dignes de tastar la perfecció de la muntanya. A dalt de tot del circ, trobarem les Agulles d’Ansabere i destacant entre aquestes, la Petit Aguille d’Ansabere, amb el seu Spigolo Sud vetllant tota la vall, com una proa o espasa de Damocles que vigila que tot allò que es fa als seus peus compleix amb un estricte codi moral i és digne de gaudir de tanta bellesa. Ara ja podrem escalar la via perfecta.
Superat el sòcol inicial amb un parell de llargs, ens situem de seguida al peu de l’esperó desplomat que forma tota la paret i que no abandonarem fins al cim mateix. Aquests llargs es supera amb una escalada principalment artificial amb alguna sortida en lliure. Suposo que amb el reequipament que varen fer es van flipar i entre xapa i xapa, si hi ha presa, ara t’obliguen a fer alguna sortideta en lliure que et posa els pels de punta. No crec que en Despiau l’obrís d’aquesta manera... En fi, el cas és que ara toca flutar en moltes de les sortides en lliures i amb molt d’aire a sota teu.
Un cop superat el tram principal de l’esperó, quan ja es redreça el tema, fem una espectacular travessia d’equilibri i ens situem al mur final. En aquesta placa final és on hi ha el llarg més difícil perquè és del tot obligada amb sortides en lliure de 6a com a mínim. Molt guapo això sí i ens deixarà satisfets de debò si és que fins aquí la via ens havia decepcionat. Des d’aquí, un últim llarg fins l’aresta i una altre de molt fàcil fins el cim.
El descens també mola bastant i és una mica laboriós: un ràpel des de sota el cim ens deixa a unes terrasses que vigilant moltíssim de no caure ens va menant cap a les suaus pendents de la cara sud. Una bona rematada final amb regust alpí de debò.
Arribant al cim li anava repetint a en Miquel “encara no em puc creure que l’haguem fet” i és que la visió que es té des de el terra de l’Spigolo impressiona i sembla del tot impossible que es pugui pujar. I sobretot, mentre escalàvem la via se’m posava la gallina de piel pensant amb el paio que la va fer en solo integral. Una altra galàxia sens dubte.
Total que aquesta via la recordaré durant molt de temps i el soroll de l’aire xisclant a darrera nostre i els voltors volant per sota serà una imatge que em tornarà al cap encara moltes vegades d’aquí al futur. En via memorable.
La ressenya que dúiem i que volta bastant per internet és impecable, tan de fiabilitat com d’estètica... No sé qui és l'autor pero s'ho ha currat, des d'aquí li agraïm la feina
.JPG)
.JPG)
.JPG)
