Incomprensiblement no l’han inclosa a la llista de les 100 millors.

La CADE de l'Agulla del Centenar.

No se si us passa, però sempre que es parla d’escalada en fissura inevitablement em venen al cap imatges d’escalades estivals al Pirineu. No és que sigui una elecció personal sinó que la majoria d’aquestes escalades es desenvolupen en el medi granític doncs és aquest tipus de roca la que genera les línies mes perfectes i per tant, el pensament flueix cap a les altes cotes del nostre país. A banda d’aquesta generalitat, trobem també dignes representacions de l’escalada de “cerrojos” escampades per tot el territori però, cal dir-ho, no deixen de ser excepcions a la norma. Una d’aquestes dignes “exepcions” la trobem a Montserrat, a la CADE de l’Agulla del Centenar.
Si avui em demanessin quina via m’agradaria haver obert diria sense dubtar-ho aquest viote de la cara nord de Frares. És un dels diedres més perfectes amb la fissura més perfecte que podem trobar a tota la muntanya. Avui, amb les mans i els genolls baldats pels continus empotraments de manual que cal fer a la via, encara resto extasiat davant l’ordinador escrivint aquestes línies. El record de la via encara es manté ben viu a la meva memòria i crec que serà un record que mantindré per sempre més, un record que només et deixen les grans vies, les vies amb personalitat pròpia i que tenen quelcom que les fa especials i úniques.
Tan en Jortx com jo teníem aquesta via pendent i a la llista de futuribles. Tornant de Cavallers la setmana passada crec que ja varem concretar que la següent seria aquesta. Va ser una conversa sense paraules però de seguida ens varem entendre. Un mail a principis de setmana amb la proposta pel finde següent confirmava que ens havíem entès a la perfecció i que no havia calgut dir res per coincidir amb l’objectiu. Estava clar, tots dos ens moríem per fotre-li l’atxasso.
Si bé no hi ha cap llarg que sigui lleig, cal destacar el segon i quart llarg com a estrelles de la vetllada, on trobarem els encastaments més guapos. El primer i el tercer es podrien millorar redireccionant l’itinerari pel díedre però a l’obertura es va evitar, per alguna cosa devia ser. I de totes formes això són figues d’un altre paner. El cinqué també té lo seu malgrat la mala imatge aparent. Mola portar tots els Camalots fins el 4 repetint les talles intermitges (lila, verd, vermell i groc), alguns tascons tirant a grans i els Aliens (costa de dir-ho) son completament prescindibles.
Tan en Jortx com jo ens varem ficar a la via molt enxufats i això ens va permetre treure-la en lliure excepte el primer llarg. Si hagués sigut per mi, degut a la meva formació clàssica, potser hauria anat a economitzar més l’esforç i hauria anat trampejant entre el lliure i l’artificial però veure com el nanu forçava la via motiva i esperona a intentar estar a l’altura. Llavors, la recompensa sempre és més gran i el record més intens.

Retornem al tema. Via Laura i Todo a cien. Cavallers

Arriba l’estiu i els projectes que es van posposar inevitablement a l’espera d’unes condicions de la meteo favorables es van materialitzant. Aquests projectes han d’esperar a que es fongui la neu i que les altes temperatures escalfin aquest fred granit perquè un intent abans d’aquestes dates cuniculars suposaria un patiment innecessari i estèril. I dic estèril perquè si tenim en compte que la finalitat d’aquestes escalades és la recerca del més pur plaer hedonista del gest, del moviment i de les línies perfectes de l’itinerari, una ascensió en unes altres condicions que podríem anomenar “no favorables” convertirien l’ascensió en una epopeia que ara mateix vull evitar de totes totes.

Surto una vegada a la setmana i el que vull ara mateix es escalar alguna via guapa i en cap cas arriscar-me a aventures que no saps com acabaran. En definitiva, que ara per ara no estic per invents rarus i vull assegurar el tiro. Tots passem èpoques i aquella edat en la qual pillaves el cotxe i decidies on enfilar-te tot esmorzant al bar ja m’ha passat. Ara em cal maximitzar més el temps i això implica una planificació més detallada de l’activitat i, sobretot, que aporti unes probabilitats d’èxit més que acceptables.

Quinze dies endarrere varem parlar amb en Mohawk i en Jortx per tal de liquidar assumptes pendents i al final no es varen poder dur a terme per compromisos, per part meva, de caràcter campistic. De totes formes, el contacte es va mantenir durant tota la setmana i varem poder concretar alguna cosa per la setmana següent, ara però, únicament amb en Jortx. Les propostes eren moltes i variades, de dificultat i distancia a vegades antagòniques però amb un denominador comú: vies totes elles clàssiques de gran bellesa.

Concretem al final la via Laura de Cavallers, un dels emblemes del crack climb a casa nostra. La planificació senzilla, coherent i relaxada: vivaquillu com els d’abans al pàrking, esmorzar tranquil compost per viandes variades i a escalar tot el dia.
Sobre la via es pot trobar info a tuti plein a tot arreu i més encara desprès d’haver-se publicat al llibre d’en Soldevila (Parrella, quantes en portes ja? T’estic atrapant nanu....). Fissures guapes durant gran part de l’itinerari que en cap cas podem dir que siguin fàcils. El segon llarg és antològic; el díedre inicial és de traca i mocador i l’Off widht de la segona meitat del llarg ens farà trempar. En països anglosaxons, aquest Off widht estaria net de segurus però aquí no ens estem d’hòsties i dues xapes ens asseguren l’asuntu. I sort n’hi ha, perquè si no, aquesta via no la faria ni deu... Aquest tram és txungo de debò i sense les xapes otro gallo cantaria. Reconec que aquesta mena de perversions m’agraden força pero quan estàs ficat a dins que ni endavant ni endarrera s’agraeix aquest tipus d’ajuda. Mola portar el Camalot del 4 per aquest tram.
Al llarg següent tenim la fissura desplomada de 6b/6c, de rollo ianqui. Pot sorprendre la gran forquilla de graus que trobes catalogant aquest pas però no és estrany. Es tracta d’una fissura de punys que converteix aquest tram en un pas completament morfològic en funció de la corpulència de les mans de cadascú. Un nyicris com jo ni toca vores.... I d’aquí en amunt, continuen les fissures guapes intercalades per algun passet en placa, ja amb dificultats menors però de bellesa equiparable.

Baixant de la via, tenim encara la testosterona a flor de pell i la motivació encara és màxima. Un comentari a la guia de “el primer largo es el 6b mas guapo del mundo” em crida l’atenció per la seva pomposa presumptuositat. Cal provar-ho encara que el nom de la via no indiqui a priori uns atributs molt excelses: Todo a cien.

No sé si serà el millor 6b del mon perquè bàsicament no els he fet tots però que guapo ho és un rato. 40 metres d’adherència pura amb alguns passos que ressegueixen una petita veta i d’altres que aprofita els knobs característics d’aquesta paret. L’on sight esdevé imperatiu; aquest és el meu terreny.

Dies endarrere reflexionava sobre l’especialització de l’escalador en relació al tipus d’escalada i aquí ho he pogut comprovar de nou amb poca estona de diferencia: així com a la via Laura, els 6b’s de fissura ens han suposat molt d’esforç i moltes vegades no em tret el rotpunkt, en aquesta altra via, l’on sight ha resultat quelcom natural i espontani. No és una qüestió del que és millor ni pitjor, simplement és una apreciació personal que dins el mateix grau hi pugui haver tanta diferencia en funció dels atributs propis de cada escalador. Quin esport més gran...

Pos bé, desprès de tres setmanes de pràcticament inactivitat, ha estat una bona tornada al tema i compartir cordada amb en Jortx ha set una experiència més que agraïda, però això ja ho sabia abans d’anar-hi.