La caiguda d’un mite que fa molts anys que s’ha anat forjant sempre és la més dura. Et vas creant una imatge amb tots els imputs que vas rebent al llarg dels anys però aquesta imatge no vol dir que sigui ni molt menys la real. Frases lapidaries com “Ens esperen vuit llargs de fissures com n’hi ha pocs al Pirineu Català” et van matxacant al cap una idealització que quan tastes la realitat, el cop et deixa baldat, però a la vegada fa néixer al mateix moment un sentiment d’alliberament de les cadenes que et tenien lligada la voluntat durant tots aquells anys que havies somiat aquesta escalada i que només marxa quan decideixes emprendre tu mateix l’aventura del descobriment de la veritat. I això és el que m’ha passat amb la Mestres Lleonart de les Torres de Bassiero. Tot comptant, potser ja fa 12 o 13 anys que conec la existència d’aquesta via. Va ser arran que vaig adquirir el llibre “Roca Lliure” de l’Alfons Valls on, a les ultimes pagines on sortien una sèrie de ressenyes de vies guapes a Catalunya, que vaig començar a forjar-me aqueta imatge de petit Yosemite a casa nostra. Malgrat tot, degut a la complicada logística que representa emprendre aquesta escalada, vaig anar posposant estiu rere estiu la repetició d’aquesta via tan llargament desitjada. No va ser fins aquest any que en Parrella va començar a tatxar les vies ressenyades a la bíblia d’en Soldevila (que també inclou la via) que se’m va despertar aquella espurna que es necessària per emprendre qualsevol aventura. Així, amb en Xevi i en Parrella quedem per tatxar de una vegada per totes una de les vies que feia més anys que teníem pendents.
Després de valorar diverses alternatives logístiques varem optar per agafar un taxi a Espot i pagant un preu insultant ens va portar fins al refugi d’Amitges. (el servei regular de taxis comença a les 9.00 del matí però amb antelació es pot encarregar el trajecte per una altra hora) D’aquesta forma, malgrat allargar l’aproximació, t’estalvies 400 metres de desnivell respecte l’aproximació des de la Ratera i fa que ambdues alternatives sigui idèntiques de durada però una molt menys dura que l’altra. L’aproximació és molt caòtica i tot i no ser molt llarga en quan a distancia si que tardes les dues hores i mitja de rigor pel fet de transcórrer per un terreny sense camí marcat i havent d’esquivar constantment uns blocs de tartera enormes. Trobarem una corda fixa per superar un ressalt i de tant en tant alguna fita fins a les agulles de Bassiero (no confondre amb les Torres de Bassiero que es on hi ha la via) on t’has de desviar a l’esquerra per anar a buscar la via al fons de la vall. Només l’aproximació sola ja val la pena. Una excursió guapíssima per una vall solitària i salvatge i on els ulls dels escaladors queden completament embaladits per la multitud de possibilitats i línies màgiques que van sortint a cada pas. Al fons de la vall, delimitat per un circ aparentment infranquejable de parets, hi ha el cim de Bassiero i fent-li de contrafort, les Torres de Bassiero. Frontalment, no deixa de ser una paret amb alguna línia que defineix la seva forma. Es de perfil on s’endevina la complicada estructura de la paret, amb la primera torre, la agulla xica, la segona torre...formant un caos d’agulles esmolades que retallen el cel.
Nosaltres només varem fer la primera agulla i varem quedar completament satisfets, no per les suposades “millors fissures de Catalunya” que ens va decepcionar infinitament, sinó perquè l’escalada de la primera agulla ja suposa tota una ascensió en si mateixa, salvatge, difícil, aèria i amb un cim tan estret i vertiginós que et fa plantejar inclús les raons més bàsiques del perquè emprenem aquest tipus d’empreses. Des de el cim estant, varem veure l’aparença de la segona torre i aquelles tan anelades fissures de pel•lícula continuaven sense aparèixer, per tant decidim rapelar fins al terra i donar per acabada la excursió.
Per la via cal portar un joc de friends (Camalot fins el tres, blau), un de tascons, algun universal o pla pel pas de 6a del tercer llarg i el Camalot numero 5 (el verd més gordo) per l’Off-width del segon llarg i començament del tercer. Portàvem alguna ressenya que deia de portar el Camalot numero 4 (lila) i la cara de capullo que se’m va quedar quan me’l vaig treure del portamaterial, el vaig anar per posar i ni tocava vores va ser monumental. Sort del roc empotrat que hi ha a l’inici i algun alien precari que vaig poder col•locar perquè si no el llarg el feia a pel.... També dir que el pas de 6a del tercer llarg es de difícil equipar amb assegurances flotants i per tant es recomanable dur algun pitonot (si ets un master no cal). Hi ha un pitó amb unes cintes ja molt amunt i un tascó abandonat que a en Xevi se li va petar el cable i va fotre una volada. Per tant preveure algun invent per aprofitar el tascó, ara amb el cable trencat. Les reunions tenen totes com a mínim dos pitons i sempre son a llocs evidents. El descens fins a terra, amb dos rapels: un de 30 metres fins al coll de les dues agulles i un de 50 metres fins al terra. Nosaltres portàvem la ressenya del Ballart al Roca Lliure (inservible), la del Soldevila de les 100 millors i una que tenia en Parrella de l’any 94. Al final, de la suma de les dues ultimes varem trobar la informació necessària per encertar la via. Les penjo més avall. A banda d’això, de fissures de somni, més aviat poques, això no és el ianqui, i recorda més aviat la escalada pel gneis de Vallter que les vies de més enllà dels mars.
Com ja he dit ,tot i la decepció que ens varem endur pel mite de fissures californianes que ens havíem creat, la escalada, com a mínim de la primera torre, ja val completament la pena per altres raons de les que es prediquen a les diverses publicacions de referència. Això si, cal tenir una mentalitat més aviat calssicorra per animar-te a anar-hi i disfrutar de l’escalada.
La ressenya d'en Soldevila "Les 100 millors escalades de Catalunya"
La ressenya d'en Gelabert de l'any 94
Hi ha moltes mes fotos a l'album web (clicar a sobre de qualsevol foto)
.jpg)
_3.jpg)
