Aprofitant l’avinentesa d’unes converses que he estat
mantenint aquests últims dies amb uns altres fanàtics de l’exploració sobre les
vies existents a la zona del Cap de Creus, he recuperat les ressenyes que
disposava de les dues vies que l’amic Pep Vila va obrir a la cinglera de
pissarra que hi ha a sota del Far de Nans, a la dreta de la badia de Cadaqués
mirant el mar.
La via Mediterrania vaig tenir oportunitat de repetir-la al
poc que en Pep l’obrís i puc dir que és prou maca malgrat que es fa curta. El
primer llarg ressegueix el gran diedre que forma la paret amb unes formes de
fantasia amb origen per l’erosió del mar. El segon llarg ressegueix una placa
fissurada molt estètica amb un marcat caràcter “british” (com ja havia
comentat, sempre busquem el que no tenim: vivim al paradís del calcari i del
conglomerat però els rostolls de “british gritstone” ens flipen un munt)
Algun any més tard, en Pep va obrir la via Xaloc que ja no
vaig tenir temps a repetir. Em vaig destrossar el genoll i la prioritat va passar a altres objectius. Ni
tan sols vaig pensar a digitalitzar-la i publicar-la i va quedar acumulant pols
a la carpeta. Arran de les ultimes converses amb aquests fanàtics he recuperat
tots els arxius i els publico de forma conjunta esperant que encengui a la penya l’espurna de la curiositat perquè s'acosti a repetir-les i disfrutar-les. No cal dir que potser estèticament
els penya segats del Montgrí son més alts i estètics però al Cap de Creus s’hi
respira un misticisme especial, no sé que és però ens arrossega un cop i un
altre a anar-hi. La combinació d’aquestes dues vies pot ser una bona excusa per
tornar-hi de nou.
