Tot just feia quatre dies que li havia regalar el talabard, aprofitant l’avinentesa i la il•lusió del seu naixement, i avui ja el duem a escalar a Montserrat. Podríem divagar extensament sobre la relativitat del temps i la seva frugalitat però això ja ho han fet els grans filòsofs i altres predicadors de capçalera. No cal perdre el temps discutint sobre el temps. El cas és que la percepció del temps és diferent en funció dels moments que hi vius i cal dir aquests anys m’han passat realment molt ràpid. Deia que no calia divagar sobre el temps i ja ho estic fent....
Total, en Pep em proposa una activitat que feia anys que em preguntava quan la duria a terme. Portar a l’Albert a descobrir la muntanya màgica i a la vegada començar a ensenyar-li els grans plaers sentimentals i emocionals que hi ha darrera de l’activitat escalatoria i que és impossible de sentir a través de la descripció verbal i/o gràfica: cal lligar-se una corda a la cintura per captar i entendre el que sentim cada finde i que ens fa estar tota la setmana en vetlla esperant que es repeteixi de nou aquest moment màgic, ficant-nos en una espiral, o cercle viciós, on la set d’aquests feelings no s’acaba mai, una bestia endormiscada que a mesura que vas alimentant va tenint més gana.
Decidim triar una via de Love Climbing (un saludu als Daltons i al seu profund estudi sobre la escalada easy life) i aquesta decisió ens duu a prendre el funicular de Sant Joan i, tot passejant, arribar-nos a la cara sud del Gorro Frigi a fer alguna de les vies que hi ha per allà. 4 llarguets, fàcils, equipats i arribant a un cim emblemàtic de l’escalada a la Muntanya. Una bona iniciació per encendre l’espurna que tots alguna vegada, ja fa temps, varem sentir que s’encenia dins nostre i que amb el temps es convertia amb la perversió vertical.
El temps ens acaba donant les respostes que busquem i una vegada ens és donada la solució a les qüestions que ens plantegem, se'ns creen noves preguntes multiplicades exponencialment (defectes o virtuts de la condició humana) fet que ara em qüestioni quan de temps tardaré jo a portar a l’Arianna a fer aquest camí iniciàtic als misteris emocionals de la vertical.
Al mes pur estil Pedricero de Josechu Jimeno
Un crac....
