antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimarts, 8 de juliol del 2014

La propera clàssica de la Costa Brava: Via Wyatts al Cap de la Barra de l'Estartit.

Han hagut de transcórrer quatre anys per que a la potser via més clàssica de l’Empordà, estem parlant de l’Intrepida Sirena, li surti una digna rival. En aquest temps l’activitat aperturista i reequipadora ha estat frenètica i en aquest període s’ha fet més feina sobre el terreny i de divulgació que tots els períodes immediatament anteriors sumats. Per tant, a mesura que passava el temps i s’anava treballant hi havia més probabilitats que sortís una via que reunís tots aquells atributs que ha de reunir qualsevol via que pretengui convertir-se amb una clàssica de repeticions continuades i situar-se amb garanties en aquesta cursa. En aquest temps, la via de la zona que li ha competit la pole a la Intrepida Sirena, pel que fa a número de repeticions, ha estat la via Poseidon a la paret de Rocamaura de l’Estartit. Malgrat tot, ambdues vies tenen alguns atributs que les diferencien i que fa que la comparació entre elles sigui difícil o poc equitativa, entre ells, el que més destaca, és que la Intrepida Sirena és el paradigma de l’escalada de penya-segat, això és, amb arrencada a sobre l’aigua del mar amb tots els adjectius a nivell estètic i implicacions logístiques que això comporta.
Crec que he trobat la via que pot començar a competir amb la Intrepida Sirena en la carrera per a convertir-se en la via de penya-segat més clàssica de la zona, la via Wyatts al Cap de la Barra de l’Estartit, que hem repetit aquest finde i que ha confirmat el que ja preveia quan la vaig trobar: que és guapa de debò.

DADES TÈCNIQUES:
Aproximació: El punt de partida és el carrer Cap de la Barra de l’Estartit. En funció de l’època de l’any, doncs hi ha restriccions en la circulació de vehicles, caldrà deixar el vehicle a l’últim pàrking que trobem al passeig marítim de l’Estartit. Si per contra ens trobem en època de no restriccions, es pot acabar de pujar amb cotxe fins al final del carrer. En qualsevol cas, al final d’aquest carrer ens trobem unes escales per on comença el PR que, recorrent la vora de la costa, duu fins a Cala Montgó. Així doncs, des de les escales al final del carrer del Cap de la Barra fins a la via tenim una còmoda aproximació a peu pla d’entre 5 a 10 minuts.
Per trobar la via, cal estar atent per trobar un punt geodèsic de color blanc i un evident esperó per on hi ha la placa de l’últim llarg de la via. La via acaba just a sota d’aquest vèrtex geodèsic; es veuen les xapes de seguida.
Caldrà rapel.lar la via. Per fer-ho es pot fer amb corda simple de 60 metres tot fent quatre rapels de reunió a reunió. Malgrat tot, jo sempre recomano per aquest tipus de percals portar una corda fixa per rapel.lar i una altra per escalar. Una estàtica de 100 metres lligada a la ultima reunió de la via ens diposita de forma rapida i còmoda al peu de via. Aquesta llargada de corda és la ideal per realitzar aquest tipus de logística a qualsevol de les vies dels penya-segats de la Costa Brava.
Aquest accés també ens serà vàlid si hi ha algun aventurat que vol repetir també la via Cap de Trons, que arrenca pocs metres a la dreta de la nostra via. No està reequipada i l’oxid ho cobreix tot, per tant una repetició a aquesta via cal que reuneixi amb totes les precaucions. La ressenya de la Cap de Trons està penjada uns post més avall.
Material: malgrat estar completament equipada amb bolts inox la mateixa ressenya original de la via ja indica que es pot dur algun friend per completar l’equipament. Em sumo enèrgicament a aquesta recomanació, algun friend mitja i petit ens aportarà certa tranquil•litat al tercer i quart llarg però recomano especialment dur l’Alien Blau (el segon més petit) o equivalent per a l’últim llarg. En cert pas de la placa fisurada de l’últim llarg agraireu haver-lo carregat durant tota la via.
Ah! i l'ombra, tan important aquests dies: orientació de la via a l'Est, a partir de migdia, ombra a tutti plein, per tant ideal per combinar una matinal de platja, una paella per dinar i una escaladeta a la tarda per estirar els musculs.

dimecres, 14 de maig del 2014

Diedre Pericman als Ecos

Guapa i exigent tatxada la que varem fer aquest finde a Montserrat, una clàssica de dificultat, de les de darrera de tot del llibre d’en Picazo, el diedre Pericman a Ecos.
Quan busques info de les vies més clàssiques i repetides de Montserrat, o de qualsevol altre lloc, normalment tot apunta en la mateixa direcció i les discrepàncies son mínimes: alguna discussió entre si un llarg és 6a o 6a+ i poca cosa més. Tot el contrari sobre el que circula sobre el Pericman: entre la guia de l’Hita, el terreno de aventura d’en Ballart, la guia d’en Picazo i no cal dir-ho, tot el que hi ha per internet, no hi ha res que coincideixi: uns que si roca bona, altres que roca dolenta; uns que pràcticament equipada, altres que duguis l’arsenal, que si és V+, que si és 6B... El que puc dir jo és que son 180metres que ens van deixar més que satisfets, molt clàssica però molt exigent. Crec que és una via que cada cop es repeteix menys perquè l’herba comença a guanyar la partida a moltes fissures i part de la raó crec que es troba en el penós estat dels burins que fa dirigir l’atenció cap a altres destins més amables. La roca és dolenta al primer llarg, normaleta al tercer, cinquè i sisè i excel•lent al segon i al quart (per sort aquests són els difícils). Per contra, el tercer i el cinqué, entre la roca normaleta, els burins que fan puta pena i que no pots posar massa res també et posa les piles.
Nosaltres varem dur els aliens i els Camalots fins al #2 repetint els petits i mitjans i vam anar molt bé perquè quan xapaves un burí, al costat ho reaseguraves amb un cam.
El reequipament de la via comença a ser imperatiu i arribats a aquest punt una reflexió es torna inevitable.
En primer lloc, i per desfogar-me, vull dir que el tema del taladre té molta tela. Mentre s’obren vies noves, es reequipen, sobreequipen i desequipen vies al costat del funicular o del cotxe, al cantó més allunyat de Montserrat no s’hi acosta ni deu amb la maquina, és clar, doncs és massa cansat dur-la fins allà. I anticipant-me a les critiques: si, també la podria reequipar jo i deixar de xerrar tant. Efectivament és així, però no he estat jo qui amb els seus excessos al costat del funicular ha provocat que prohibissin foradar durant dos anys. En una via tan clàssica i recomanable és molt curiós que no s’hagi reequipat encara tot i la necessitat que té quan per la resta de la muntanya proliferen les xapes i els forats en qualsevol rostoll al costat del cotxe. Dit això, anem a lo constructiu.
El primer llarg de la via ja ha estat reequipat amb inox però d’aquí en amunt, R1 inclosa, encara està d’origen. Per sort, d’aquí en amunt és quan comença la fissura bona i et pots assegurar convenientment amb els cams. Llavors reflexiono sobre el reequipament que s’hauria de fer en aquest tram que falta reequipar, de la R1 en amunt, amb fissura bona a molts llocs. Si optem per canviar buril vell per bolt nou seria un reequipament del tot lícit i quedaria collonut. No cal dir que a partir de llavors l’exigència de la via seria menor que en l’actualitat però lícit al cap i a la fi. Entenc que molts dels burils dels llargs son d’origen i per tant canviar-los no seria cap heretgia però vull reflexionar un pas mes enllà i no quedar-me en la superfície de la qüestió.
Penso que quan varen posar aquells burils durant l’obertura de la via, la fissura era encara més plena d’herba i de terra que ara i per tant molts dels emplaçaments actuals pels cams no hi eren perque, d’haver-hi sigut, els haurien aprofitat per ficar-hi un ferro o una fusta enlloc d’haver de foradar la paret. Per tant, ha estat amb les diferents repeticions de la via que s’ha anat gratant a la terra i ha sortit la fissura bona a darrera, moltes vegades just al costat d’on ara hi ha un buril; una fisura que ara és excel•lent per assegurar-se però que en aquell moment de ben segur que no varen veure.
Dit això, un bon reequipament d’aquesta via no podria passar per arreglar les reunions (of course) i alguns punts molt concrets del llarg i dedicar la feina, enlloc de foradar la roca, a gratar amb un rampí i demés eines de jardineria per descobrir la bona fissura que sabem del cert que hi ha a darrera? Evidentment això no seria possible a tot arreu però si en molts llocs i ens permetria “millorar” la via per tal d’obligar a escalar-la amb més capacitat natural i menys dependència dels forats a la pedra sense renunciar, això si, a la seguretat.
Que consti que això és una reflexió que parteix de la base que ambdues propostes les trobaria correctes però que ve a demostrar que el taladre (del qual hi estic totalment a favor) no sempre és la solució. La solució més fàcil si però si fem un exercici d’intentar escalar “millor”, sense tanta dependència, però a la vegada sense renunciar a la seguretat (en cap cas soc un lolo del trad) un bon reequipament podria trobar-se en aquesta formula. En definitiva, que vull deixar palés que REEQUIPAR una via no hauria de ser sinònim de foradar a tort i dret, sinó que sempre he cregut que per reequipar un via (o quan l'estàs obrint) hi ha feina més enllà de posar xapes. Es tracta d'una feina molt desagraïda i que moltes vegades no es té en compte. Si vols que una feina quedi mitjanament decent(i això a Osona ho sabem molt bé) has de dedicar més hores a netejar, (inclús amb l'escombra i no és broma) que no pas a posar xapes perque aquesta és la feina que al final dona valor afegit a la tasca de reequipar o obrir. I a partir d’aquí, critiques en tres, dos, un ...





dilluns, 12 de maig del 2014

Recomanació d'un doblet a Perles: La balena blanca i el petit princep i Paraimara

Els doblets a Perles no son estranys. Baixes d’una via i de seguida pots estar enfilat en una altra amb el que acabes la jornada amb vuit o nou llargs excel•lents, tots guapus, sense rostolls i cap fàcil. Potser el doblet més repetit, per proximitat i bellesa, és la Putes mosques i Amistades Pelirrojas pero aquest finde n’hem trobat un altre just a l’altre punta de la llarga muralla de Perles, un doblet més llunyà i més difícil: La balena blanca i el petit príncep i la Paraimara.
Les dues vies comparteixen característiques, potser pel fet que les han obertes els mateixos, i de ben segur que faran gaudir de valent a tothom. En teoria resten equipades segons la ressenya però no ens estalviarem de posar dos o tres peces per llarg, aliens i friends mitjans principalment. La dificultat de tots els llargs que escalarem es trobarà sempre dins la gamma del sisé grau, del 6a al 6c, cap llarg per sota, amb el que acabarem la jornada amb la satisfacció d’haver lluitat tots i cadascun dels llargs. La baixada recomanable per poder realitzar el doblet o simplement retornar al peu de via de forma fàcil i rapida el podem fer pel rapel que hi ha a l’enforcadura que hi ha just a l’esquerra de la via la Fragua de Vulcano. És un sol rapel de 60 metres força net (les cordes arriben just) o bé dos rapels fraccionats en una de les reunions amb cadena i anella de la Fragua de Vulcano.



diumenge, 27 d’abril del 2014

Fisura Murciana. Penyagolosa

Unes quantes afotos que il.lustren lu guapa ques la Fisura Murciana de Penyagolosa.




diumenge, 2 de març del 2014

COSTA BRAVA - Llafranc

LLAFRANC (Carall Bernat) – Via Cavalls de Pedra. (25 mts, 6b)
La ment perversa de la gent d’aquest país sempre ha tendit a veure reflectida l’anatomia humana més intima a les formes naturals del paisatge. Vull pensar que aquest fet no es deu a una projecció de l’individu provocada per la repressió cultural i que aquesta nomenclatura té una intencionalitat merament eroticofestiva. El cas és que per tot el país trobem repetidament noms que evoquen a la forma fàl•lica i potser la més repetida és la de Cavall (o carall) Bernat. El més conegut d’ells, sens dubte, el trobem a Montserrat però a la Costa Brava també en trobem molts exemplars de mides gens despreciables que la gent de mar coneix sobradament per ser punts de referència a la navegació però que son completament desconeguts pel climb. A Colera n’hi ha un, al cap de Norfeu un altre i a LLafranc un altre, que és potser aquest últim el que presenta uns atributs més idonis per l’escalada, a banda esclar, del de les Illes Medes. Malgrat una relativa modesta alçada es planta altiu i vertical per tots els seus flancs davant la costa que trobem sota els penya segats del far de Sant Sebastià de Llafranc i que el converteixen en un caramelet ensucrat per tots aquells escaladors que prioritzen la descoberta i l’exploració a l’escalada pròpiament dita.
Recomanem la via Cavalls de Pedra que recorre la seva cara N-E principalment per l’actractiu del seu diedre central i que podrem assegurar amb la metralla típica per a aquests percals.

Accés: degut a la complexitat i inestabilitat que presenten la vessant marítima de la muntanya de Sant Sebastià, l’accés més recomanable és per mar. Des de la platja de Llafranc es poden llogar uns caiacs que en poca estona ens deixa a peu de falo. No puc deixar passar aquesta ocasió per recomanar una extensió de l’excursió amb caiac per tota aquesta zona a fi de visitar la multitud de racons, penya segats i sobretot coves que abunden per tot aquest litoral entre Llafranc i Tamariu.

Descens: en ràpel des de el cim.

Detall de la cara Sud-Oest del Cavall Bernat de LLafranc per on discorren un parell de vies obertes per en Ricard Darder i que es preveuen desequipades. Sense més referències

LLAFRANC. Escalada esportiva
Molt a la vora del Carall Bernat però aquí si, amb accés per terra, hi ha una coneguda zona d’escalada esportiva en granit. Ull amb els mosquits perquè depenent de les condicions meteorològiques n’hi ha per avorrir.

dijous, 27 de febrer del 2014

COSTA BRAVA - L'Estartit. Curiositats i anacronismes.

ESTARTIT – ILLES MEDES (Carall Bernat)
Via de la cara oest (80 mts, IV+)

Aquesta recomanació potser em costarà acabar a la presó perquè qualsevol activitat desenvolupada a les Illes Medes està completament prohibida, inclosa l’escalada. La protecció practicada a través de la normativa del recentment creat Parc Natural del Montgrí – Illes Medes ha convertit a aquests illots en quelcom abastable únicament en somnis. Malgrat tot, el fet que actualment estigui prohibit escalar-hi no vol dir que aquesta restricció hagi de durar per sempre i a més, això no evita que hi hagi una realitat: que al Carall Bernat hi ha vies d’escalada. Per tant, serveixi com a mínim aquesta recomanació per evitar que aquesta via caigui en l’oblit i així potser en un futur es pugui tornar a veure gent escalant aquesta torre que emergeix de les profunditats del mar.
Vaig sentir en alguna ocasió que el primer a pujar-hi va ser l’Estasen a l’any 1938 per la cara de mar obert (E) i cal dir que no seria molt agosarat afirmar-ho deguda a l’atracció que emet aquesta piràmide observada des de qualsevol punt. Aquesta cara est és potser la més ajaguda i la que tindria més números per convertir-se en la via pionera de la roca.


Però la via més recomanable és a la cara Oest, mirant a l’Estartit, que és la que presenta les verticals més mantingudes i la roca més bona malgrat que caldrà prendre les precaucions necessàries per evitar la caiguda d’algun bloc inestable que pugui haver-hi. Aquí no ha vingut a escalar ni deu i la paret està poc sanejada. Tot i així, amb un joc basic de tascons i friends passem més que de sobres malgrat que l’equipament fix es limita únicament a les reunions que coincideixen amb la linia de ràpel.

Accés: nedant (o llogant una barca o un caiac a l’Estartit). L’inici de la via és potser la dificultat més gran que trobarem. En primer lloc cal trobar on comença ja que no és massa evident. A la cara oest, que mira a l’Estartit, just abans d’entrar al canal que forma el Carall Bernat amb els Tascons, cal localitzar una petita depressió pràcticament imperceptible on hi ha un gros pitó amb una anella i d’on surt un diàfan diedre en diagonal a l’esquerra. Saltar de la barca i penjar-se del pitó és el pas més difícil de la via.

Descens: en dos ràpels per la mateixa via.

ESTARTIT (Cap de la Barra) – Via Cap de Trons. (95 mts. 6c+)
Situada als penya segats que s’aboquen al mar a continuació del poble de l’Estartit, visibles des de el final del passeig marítim (ni més ni menys que el mateix tram final que està tancat per despreniments !!!!!!). Es desconeixen repeticions però si no l’han reequipada els espits deuen fer pena a causa de l’erosió marina. La pinta de la roca tampoc ajuda a veure amb bons ulls aquesta via però l’experincia per aquests verals em diu que la roca que de lluny es veu una podridura, de la vora és una meravella plena de forats. És una incògnita total . Ressenya publicada a l'Extrem núm. 65 de gener de 1994.

I temps més tard de voltar per aquests verals en Mohawk m'envia la ressenya d'aquesta via de la qual no en tenia cap coneixement. El Cap d'Oltrera el trobem a continuació del Cap de la Barra en direcció a Cala Montgó. Les parets no són massa altes pero pel que es veu per algú van tenir suficient interés per obrir-hi una via.

dijous, 20 de febrer del 2014

COSTA BRAVA - Cala Montgó. Punta Ventosa.

Hi ha algunes vies que són víctimes de les modes, poden passar-se anys sense que ningú les visiti i de cop, en poc temps, reben més visites de les que havien tingut fins llavors. És un fenomen estrany i segurament seria digne d’un estudi detallat per part de les facultats de marketing si no fos per que l’escalada no deixa de ser una activitat marginal pel gran públic, si bé cada cop menys, i no genera cap mena de benefici econòmic directe. El que encara és més sorprenent és que aquest fenomen es doni en una via de recent factura. Sens dubte gran part de culpa ve donada per la difusió actual que és fa de les activitats a través dels nous mitjans de comunicació: si a banda de la retòrica que sol acompanyar a les descripcions de les vies cinc estrelles s’acompanya amb unes fotos entre espectaculars i evocadores tens la triomfada assegurada i la via en qüestió es converteix al poc temps de la seva inauguració en una clàssica de solvència contrastada.

Aquest és el fenomen que he observat a la Intrèpida Sirena. Si bé la seva obertura es remunta al passat més imminent podem ja parlar de l’itinerari més conegut en molts kilòmetres a la rodona degut, com apuntàvem, a la difusió a través dels nous mitjans de comunicació amb els termes més positius.

Al cap de poc temps, i de ben segur esperonats per la gran acceptació que havia tingut la primera via, els mateixos aperturistes de la Intrepida Sirena s’encapritxen de la proa que retalla la paret per la seva esquerra. I amb raó, una línia tan evident i agosarada no es podia deixar sense obrir. El resultat va ser la via CER l’Escala i segurament correrà la mateixa sort en quan a acceptació que la via pionera de la paret.

1 i 1bis . CER l’Escala (100 mts, 6a+). Equipada per J. Rosado, J. Fusté i I. Royo durant l’agost de 2011 i el Juny de 2012. Una escalada molt similar a la seva germana gran on només l’estètic esperó del primer llarg ja ens amortitzarà la sortida. Escalada molt atlètica marca de la casa completament equipada on algú sol dur algun friend mitjà per completar l’equipament.

2. Intrèpida Sirena (100 mts, V+). Equipada per Xeve Feliu i Isaac Royo durant l’agost i setembre de 2010. La gran clàssica per excel•lència de la zona de Cala Montgó i per extensió de tot el Montgrí. Supera la vertical de la Punta Ventosa mitjançant una escalada molt atlètica on només caldrà dur les cintes exprés. Ocasionalment algú sol dur algun friend mitjà per completar l’equipament.

3. Espanya, “lu” nostre no funciona. (100 mts, 6c) . Equipada i primera ascensió a càrrec de Pep Vila i Ivan Ruiz durant el Juny de 2013. Increïble ruta molt desplomada i amb una roca excel•lent als dos primers llargs i no tan bona al tercer que ens permetrà l’escalada per la zona dreta de la paret per una línia evidentíssima de dalt a baix. Semiequipada amb scellements químics on caldrà dur els tascons, Camalots fins al #4 i els aliens per completar l’equipament existent.


Accés: Tan a la Punta Ventosa com de la Punta Miladones ressenyades més endavant, s’hi pot accedir per mar si tenim la previsió de llogar una barca que ens hi porti. Des de la mateixa Cala Montgó hi ha l’Alex que t’acosta a les parets amb la seva Zodiac (Telf:600612958, només en temporada alta) o també tenim la possibilitat d’anar-hi des del port de l’Escala; llavors és l’Enric Panoi el que ens acostarà amb la seva barca de pesca (Telf: 636264600). Tots dos tenen suficient coneixement de la zona i de les vies per acostar-nos-hi amb garanties. També s’hi pot accedir anant-hi per dalt tot rapel.lant la paret gracies a les instal•lacions de la Intrèpida Sirena: del cim a la R2 i de la R2 a la R0; aquest últim ràpel és el que més ens separa de la paret pel que pot ser interessant descosir el llarg per no caure a l’aigua. A la punta Ventosa s’arriba amb cotxe fins ben bé la punta del cingle pel que en cas d’optar per aquest accés l’aproximació i el retorn són immediats. Veure mapa i indicacions incloses al post dedicat a la Punta Miladones.

Descens: Si fem una combinació de dos cotxes, un a Cala Montgó (o a l’Escala) i un altre a la Punta Ventosa (en el cas d’accedir amb barca) o bé amb un sol cotxe perque hem optat per accedir a les vies rapel.lant, no hi ha cap desplaçament a peu.
Si anem amb un sol cotxe i hem accedit a les vies amb barca, del cim de la Punta Ventosa cal prendre el camí (PR) que neix al costat mateix de les bateries i que resseguint la costa ens retorna de nou fins a Cala Montgó i l’Escala (marques). Uns 25 minuts de baixada.

dilluns, 17 de febrer del 2014

COSTA BRAVA - Estartit (Rocamaura). Escalada esportiva

Arran de la visita que vam fer a aquest sector aquest diumenge escapant del mal temps que feia arreu, penjo l'ultima actualització de les ressenyes de les vies esportives
El sector més conegut d'escalada esportiva el trobem a l'esquerra de tot de la paret de Rocamaura, o sigui, a l'esquerra de l'antena. Deixem el cotxe al final de l'urbanització i enfilem el camí que duu cap al cim de Racamaura. Abans d'arribar al coll, a l'esquerra trobem la paret de Torremoratxa, de la qual no en tinc cap referencia pero que se positivament que hi ha forces vies. A la dreta del coll trobem el sector més conegut el qual es troba a la vegada separat en dues zones: la zona esquerra que és la primera que trobem i més enllà, passant per un pas on hi ha instal.lat un passamà, trobem la zona dreta, on ultimament s'hi ha desenvolupat una gran activitat aperturista i reequipadora.


diumenge, 16 de febrer del 2014

COSTA BRAVA - Cala Montgó - Escalada esportiva i psicobloc.

A la zona esquerra de cala Montgó, hi ha una petita zona d’escalada esportiva amb vies de poca alçada però que és molt coneguda gracies al seu bon accés, bona roca i a les extravagants formes que pren la roca marca de la casa; predominen les vies de sisé grau. Mirant al mar, es troba a l’esquerra de Cala Montgó, amb accés pel camí de ronda direcció al port de l’Escala; quan s'arriba a una petita torrentera cal devallar direcció al mar fins que s'arriba gairebe al mar on caldrà fer un petit ràpel o desgrimpada per accedir al sector.
Més enllà direcció a l'Escala, aproximadament a sota de la torre de Cala Montgó, també hi ha com a minim dues vies més de les que no es tenen més referències, equipades segons la informació que tinc per l'Albert Carapls i companys. La via “Trencabraços”, 7b+ en origen però que desprès del trencament de varies preses es podria haver convertit en 8a i a la dreta d’aquest hi ha també un 6b+ molt recomanable.
A la dreta de Cala Montgó (mirant al mar) també hi ha alguna via equipada a l’any 1985 per en Pere LLoveras però la mala qualitat de la pedra en tota aquesta zona fa que ens ho haguem de mirar amb “cuidadu”. Potser les més recomanables d’aquest sector de la dreta són les tres o quatre vies que hi ha al pilar que forma un pont de roca natural a sobre de l'aigua pero tot i així no maten. De nom “Anxoves de l’escala” i “Bacallà escletxat”.

Paret dels desploms de llevant - El xinxe.

Aquesta paret es troba bastant allunyada de la Cala Montgó propiament dit, seguint costa amunt direcció a l'Escala, pero encara compresa dins els penyasegats que configuren aquesta zona de la costa.
Les vies ressenyades han set equipades per l’Ivan Ruiz durant el mes d’Agost de 2013. A la via Pescallunes també ha col•laborat en la seva obertura l’Albert Herrera. En aquesta zona hi han altres vies d'antic i se n'estan equipant de noves pero encara es tracta d'una zona en desenvolupament.
Les vies tenen totes elles una alçada aproximada de 20 metres i resten completament equipades amb scellements químics d’acer inoxidable adequat per a equipaments en entorns amb un alt risc de corrosió. (Inox. AISI 316). Tot i així, en alguna reunió trobarem algun pont de roca equipat amb la clara intencionalitat d’aprofitar al màxim les possibilitats naturals que ens ofereix la roca sense haver de renunciar a la seguretat objectiva que se suposa en aquest tipus d’itineraris.
Aproximació: cal aparcar el vehicle a les immediacions de la cruïlla dels carrers Punta Montgó i Illa Mateua de l’urbanització de Cala Montgó. En aquesta cruïlla hi ha un ampli solar sense edificar que porta a l’evident mirador que domina tota aquesta zona de la costa. El sector es troba just a la dreta (mirant al mar) del mirador. Cal desgrimpar uns ressalts de roca fins a situar-nos en l’amplia repissa que domina la vertical de les vies, on trobarem una reunió muntada sobre dos ferms ponts de roca i que ens permetrà baixar a peu de via mitjançant un ràpel de 20 metres. Accés immediat.
Retorn: tot desfent l’aproximació. La sortida del sector passa imperativament per dalt ja que no hi ha cap accés a peu fins la base de la paret. Per tant, preveure aquesta eventualitat si anem escassos de força o grau tot deixant una corda passada per la reunió de descens. En cas contrari, caldrà sortir nedant.
Material: totes les vies resten completament equipades ja que tenen una concepció marcadament esportiva: amb unes quantes cintes exprés en tindrem suficient. Eventualment caldrà preveure dur alguna baga, cordino o cinta plana per substituir algun dels ponts de roca que configuren alguna de les reunions de les vies.
Vies:
1. Senglars abatuts i gossos esparracats (20 mts, 6b+)
2. Blau d’Arianna (20 mts, 6a)
3. Suquerracristos (20 mts, 6a+)
4. Pescallunes (15 mts, V+)



PSICOBLOC.
A les immediacions de Cala Montgó hi ha diverses zones de psicobloc: a la vora del sector esportiu de l’esquerra de la cala ressenyat anteriorment hi ha diversos recorreguts i baixant de la torre en direcció nord també hi ha algun altre recorregut.
A la zona de la punta Ventosa, a la Cala de Boix de Cols, també hi ha una paret apte per aquesta modalitat, explorada per en Jortx, Mohawk i companys. També em van explicar en una ocasió que a la Cala Vuida també li varen fotre; sense més detalls.
On es tenen més detalls d’aquesta practica és a la zona de la Illa Mateua, entre l’Escala i Cala Montgó. Durant un estiu en Ferran Guerrero i altres companys es va dedicar a explorar i ressenyar les possibilitats que oferia aquesta zona de la costa. El resultat van ser diverses línies que a priori es veuen del tot interessants. És molt probable que aquesta zona de la costa ja fos explorada amb anterioritat per a la practica de l'escalada, fet que ho demostra la gran facilitat d'accés i que hi trobem algunes vies d'esportiva equipades d'antic en molt mal estat de conservació degut a la corrosió. Tot i així, s'ha de reconeixer la tasca realitzada pel company Ferran per explorar i ressenyar per primer cop les linies d'aquest sector. Ressenyes usurpades vilment del seu blog www.rotpunkandholds.blogspot.com
Accés: el carrer Punta Montgó de l'urbanització de Cala Montgó, que és el carrer que ressegueix el perimetre de la costa a l'alçada de l'Illa Mateua, hi ha un punt que no hi ha edificacions arran de costa ja que el carrer s'acosta molt a l'aigua i no queda lloc per cap vivenda. En aquest punt cal deixar el cotxe (molt transitat per submarinistes) i accedir a la part de darrera de les edificacions per una mena de camí de ronda que ressegueix tot el perfil de la costa. Em d'anar a la zona més al nord de la costa: evident ja que és la part més alta del penyasegat. Desgrimpar unes grades de roca natural i accedirem al sector. No tardarem més d'un minut en arribar-hi.


dimarts, 28 de gener del 2014

COSTA BRAVA - Cala Montgó - Punta Trencabraços / Puntada de sota la torre

La punta Trencabraços fa honor al seu nom. Trobo poc probable que qui li va posar aquest nom, potser fa molts anys, pensés precisament en l’escalada perquè aquesta és una activitat relativament recent en aquest indret. Però aquest adjectiu defineix perfectament el tipus d’escalada que s’hi desenvolupa perquè tan en aquesta zona com a la resta de zones que presentem, l’escalada segueix sempre un mateix patró: molta verticalitat tirant a desplom sempre amb molt bona presa, recomanable per a braços entrenats en llargues sessions de rocòdrom i el pitjor dels malsons pels grimpadors especialistes en les tècniques plaques del calcari més gris que hi ha. En aquesta franja de costa va ser on es varen equipar els primers itineraris d’escalada de la zona amb la inauguració d’un petit sector de curtes vies d’escalada esportiva que de seguida van tenir una rapida difusió. Però l’activitat aperturista va quedar frenada a continuació per no se sap que. Amb la genesi de les noves modes al mundillo del climb es va explorar la zona per la practica del psicobloc i malgrat les moltes i recomanables línies d’aquesta modalitat que es varen inaugurar, la zona tampoc va registrar una freqüència massiva d’escaladors. Incomprensiblement, l’escalada clàssica o multipitch mai va tenir la seva cabuda en aquesta paret. I no precisament perquè no reuneixi atributs suficients sinó perquè probablement mai ningú va explorar els diferents panys de paret amb visió adequada. No va ser fins al febrer del 2013 que es va obrir el primer itinerari d’aquesta modalitat. La via Escorpora és la primera via de la paret i per tant la que inaugura l’escalada d’autoprotecció en aquest tram de costa. Cal destacar la ingeniosa travessia que arran d’aigua serveix per situar-se a la vertical del pany de paret més alt de la zona i obrir una de les línies més evidents del penya segat. Poc desprès, realitzem la primera repetició d’aquesta via i el radar que tot aperturista porta permanentment activat no parava de traçar nous itineraris. Fruit d’aquesta inquietud neixen la resta de vies.

1. Homes escalant, dones bonzejant (40 mts. algun pas de V+ aïllat) Primera ascensió el dia 16 de Juny de 2013 per Jordi Bou, Jordi Prat i Ivan Ruiz amb la imprescindible ajuda de l’Albert Soler. Bonica escalada on l’excusa principal de la via és l’estètic mur a l’esquerra de la R1 de l’Escorpora, sempre amb dificultats moderades. Perfectament enllaçable en un sol llarg i per combinar amb alguna altra via. Caldrà dur els tascons, Aliens i Camalots fins el #1.

2. Escórpora. (60 mts. 2 passos de V+) Primera ascensió el dia 16 de Febrer de 2013 per Jordi Tàpia, Bernat Jover i Mireia Jordà. Ràpida i bonica escalada que se’ns farà curta i que és perfectament combinable amb altres vies de la zona. Compta amb alguna assegurança fixa, pitons i pont de roca equipats. Caldrà dur a més els tascons, Aliens i Camalots fins el #3.

3. Nautilus. (95 mts. V+/6a). Primera ascensió el dia 09 de Juny de 2013 per Josep Mula, Laura Piferrer i Ivan Ruiz. Potser la millor escalada de la paret fins el moment ja que ataca el pany de paret més estètic. Oberta en un sol atac sense martell ni expansions fet que demostra la gran proliferació de formes que faciliten l’assegurament i la progressió i on únicament trobarem alguns ponts de roca que serviran per marcar l’itinerari. Caldrà dur els tascons, Aliens i Camalots fins el #3.

4. Xemeneia (25 mts. V) Un sol llarg per l’evident xemeneia que delimita les dues zones de la paret i que creua el L2 de la Nautilus per acabar sortint per una estanya xemeneia de roca mediocre. Portar el material basic d’assegurament i eventualment algun friend gran.

5. Delfin Verde Base Camp (45 mts. 1 pas de V+). Primera ascensió el dia 02 de Juny de 2013 per Josep Mula, Laura Piferrer i Ivan Ruiz. Fàcil escalada que s’encapritxa de l’evident diedre i fissura que trobem a l’esquerra d’aquesta zona de paret. Té dues entrades, ambdues de dificultat similar i que conflueixen a la mateixa reunió on a continuació continua amb un curt llarg per sortir de la paret i on es concentren les màximes dificultats. Es troba completament neta d’equipament però amb el material basic d’assegurament en tindrem suficient.

6. Desconeguda (35 mts. V+) Via d’un llarg de caràcter esportiu oberta de fa temps amb espits de 8mm que es troba en molt mal estat de conservació a causa de la corrosió marina. Es desaconsella la seva repetició. La reunió del cim es fa servir per baixar a la base de les vies d’aquesta banda de la paret. Equipada.

7. Kalamar (40 mts. V) Primera ascensió el dia 14 de Juny de 2013 per Josep Mula i Laura Piferrer. A la dreta de la línia equipada, compartint la mateixa R0 situada en una repissa penjada, s’endevina aquest diedre desdibuixat de formes extravagants per anar a buscar el cim del pilar per una fissura que recorre el seu flanc dret. Ocult a la ressenya. Trobarem alguns ponts de roca, portar material bàsic d’assegurament.

8. Benvinguts al Paradís (55mts, V+) Primera ascensió el dia 02 de Juny de 2013 per Josep Mula, Laura Piferrer i Ivan Ruiz. Bonica escalada que encara els murs més elegants d’aquesta banda de la paret per on més tira però que gracies a les extravagants formes marca de la casa permet una franca progressió i assegurament. El segon llarg ataca l’evident pilar que s’aixeca davant la reunió, també per on més tira. Completament desequipada excepte tres ponts de roca. Caldrà dur els tascons, Aliens i Camalots fins el #3.

Accés: Al final del Carrer Port del Rei de Cala Montgó, que es el primer carrer de pla a sobre de la platja, hi ha una rotonda per aparcar. Cal accedir al camí de Ronda a través d’un petit pas entre el mur d’una finca i una tela metàl•lica i que ens permetrà situar-nos de seguida a sobre les parets. Passada una petita pineda, trobem de seguida una canal que baixa direcció al mar i on trobarem alguna fita de senyalització. Al capdavall de tot de la canal (corda fixa) ens situem a la R0 de la via 1, 2 i 3, ja a sobre de l’aigua. Per a la resta de vies, no cal prendre la canal i continuar uns metres més pel camí de ronda. Cal intuir la situació de les vies i quan creguem convenient prendre la direcció al mar per una zona sense cap camí definit fins al capdamunt de la paret on hi ha les vies 3, 4, 5, 6, 7 i 8. Un cop a dalt, cal buscar la instal•lació de reunió de la via numero 6 i d’aquí fixar una corda o muntar un ràpel fins a un còmode peu de paret arran d’aigua. Temps estimat per ambdós casos, uns cinc minuts.
Descens: evident tot desfent el camí d’aproximació.

dijous, 23 de gener del 2014

COSTA BRAVA - Punta Miladones (informació completa)

Inicio una serie de posts en els quals aniré penjant tota la informació que disposo de l'escalada a la Costa Brava, informació que he anat recopilant al llarg dels anys i que alguna serà molt coneguda per la gent i d'altra pot ser força inèdita. La intenció és aglutinar tota aquesta informació per tal de fer-la publica, que tothom se'n pugui beneficiar i serveixi d'excusa per visitar amb ulls d'escalador aquesta terra que ja m'estimo tant com la meva. Els primers posts que publicaré és en essència la informació que ja vaig publicar en un article al número 249 de la revista Vertex de la FEEC, la informació tècnica serà la mateixa però complementada amb tota la palla mental i retòrica que ho acompanyava i que per raons d'espai van quedar a fora de l'article. Per últim, només em queda animar-vos a que hi feu una visita. Malgrat que s'hi pot escalar tot l'any controlant el sol i l'ombra, és ara a l'hivern quan es poden fer unes grans matinals. La visió de la sortida del sol sobre la mar plana propia de l'albada hivernal, amb aquella calitja que ho embolcalla tot, trascendeix a qualsevol consideració a nivell d'escalada:


La decisió que vam prendre aquest any a nivell familiar de passar gran part de les vacances a un càmping de la Costa Brava em feia preveure que el bon ritme d’escalades que havia dut fins llavors es trunqués sobtadament i que el més que acceptable tó muscular aconseguit s’atrofiés fins al punt que les rugoses mans d’escalador consagrat arribessin a adoptar la forma d’un got de gintònic. Tres setmanes de llanguidesa total sota la calda cunicular podien tenir un efecte nefast sobre la meva condició física però sobretot sobre la meva salut mental degut a la retallada sobtada de substancies estimulants i al•lucinògenes generades per l’activitat vertical.
Buscar un plan que em permetés combinar l’hedonisme existencial amb el climb es convertia en imperatiu. Ens aquests casos l’oracle www sempre dona respostes. A més, en aquesta ocasió els astres es va alinear correctament per situar-me un estat de gracia davant aquesta cruïlla desesperada en que em trobava i en el numero del Vertex del moment, el mestre guru de la informació alpinística ABC difonia diverses proclames que pel cas m’anaven ideals però que finalment van resultar escasses i insuficients. Aquesta escassetat d’oferta en absolut va saciar la meva set de roca. Ben al contrari, encara va fer augmentar les ganes de descobrir aquests bells paratges i juntament amb en Pep Vila, en Josep i la Laura, en Parrella i altres amics, tots ells enamorats d’aquestes amplies panoràmiques, vam fer nostre el que en el seu dia deia el poeta de “se hace camino al andar” i ens vam fer la intima promesa de deixar marcat per sempre més els nostres camins en aquestes parets que ja ens sentim una mica nostres.
Escalar a la vora del mar sempre ha estat una activitat molt atractiva des del punt de vista estètic però en contra del que es podria pensar mai ha estat molt nostrada. S’entén que una paret que es pot observar frontalment sempre és susceptible de ser assaltada tard o d’hora per la ment calentorra d’algun aperturista i que a la llarga pugui ser visitada regularment per segones i ulteriors repeticions. Per contra, un espadat amb vistes al mar, penya-segats se’n diuen, és més difícil de ser descobert i per extensió de ser conegut dins els cercles escalatoris. No és estrany doncs que les línies que esperen un primer escalador siguin moltes i variades i, en contraposició, l’oferta de línies inaugurades i difoses es converteixi en un bé escàs.
A priori pot semblar que muntanya i mar siguin conceptes antagònics i en certa manera ho són, però hi ha una cosa que apropa ambdós conceptes: la gent que s’acosta a aquests medis ho fa moltes vegades empesa per una motivació estètica però sobretot, per una curiositat insaciable. És la mateixa curiositat que ens fa voler conèixer i descobrir nous horitzons a vegades lluny de la silueta serrada de les muntanyes; aquesta és la curiositat que empeny a la gent de la muntanya a voler conèixer el monòton però a la vegada hipnòtic horitzó del líquid element i que és la gènesi de les vies presentem.
La Costa Brava en general i la zona de Cala Montgó en particular presenta una orografia molt salvatge i feréstega que ha donat lloc a molts panys de paret erosionats pel pas dels anys i dels elements i que han format un relleu de fantasioses formes. La imaginació de l’individu ha fet la resta per crear itineraris, a vegades sublims a vegades no tant, que ens faran somiar i passar jornades de descoberta amb l’excusa del reclam de l’escalada. Si bé el recull d’itineraris no representa un treball exhaustiu de totes les línies existents a la zona de Cala Montgó (ni vol ser-ho doncs falten totes aquelles de caràcter esportiu) si que vol aglutinar totes aquelles vies més recomanables que al llarg d’una temporada hem pogut anar repetint i obrint per la zona, sempre amb el denominador comú de l’escalada d’autoprotecció. M’agradaria que el present recull servís d’ajuda tan a aquells pares escaladors que, com jo, intenta combinar les inquietuds escalatories amb la vida familiar així com a aquells vagabunds de la vertical ansiosos de descobrir nous horitzons.
A nivell logístic, cal dir que l’escalada és possible tot l’any inclús els mesos de més calor. En aquests casos una bona opció és prendre’s un banyet al matí i sortir a escalar a la tarda ja que totes les parets reben l’ombra a partir de migdia. Un altre factor a tenir en compte és el fet de dur forces cordinos de diverses mides per assegurar-nos als múltiples ponts de roca que anirem trobant al llarg de tots els recorreguts, alguns d’ells ja equipats pero molts d’altres esperen el primer escalador que els faci servir. Totes les vies segueixen un criteri similar i l’assegurament fix és un bé escàs però a la vegada és molt fàcil amb “seguros” flotants. Quan la via s’indiqui que resta completament desequipada cal tenir en compte que fa referència a aquestes assegurances de caràcter fix. Això no vol dir que puguem trobar multitud de ponts de roca que ens facilitaran enormement les maniobres, principalment a les reunions.

COSTA BRAVA (Baix Empordà) - Cala Montgó. PUNTA MILADONES

Vaig tenir coneixement de l’existència d’aquesta paret a través de la seva publicació a un Vertex on sortia ressenyada conjuntament amb altres escalades per la zona; amb l’excusa de la publicació de diverses vies noves es va aprofitar per ressenyar la que potser és la via més antiga del lloc, la via Anglada Cerdà, que mai abans havia estat divulgada. A banda d’això, ningú la coneixia, enlloc hi havia informació i per tant vaig haver de recórrer a l’origen per intentar trobar una mica de llum sobre aquest assumpte. Em vaig posar en contacte amb el mateix Josep Manuel Anglada per tal que m’informés de tot el que em pogués ser d’interès per anar a repetir-la però al contrari del que m’esperava, la informació que em va donar va ser força escadussera: no sé si de forma voluntària per mantenir viva la meva il•lusió o bé perquè en realitat no tenia més informació que donar-me. En qualsevol cas, no puc sinó estar-li agraït ja que això va augmentar encara més les ganes d’anar-hi. Únicament dues fotos amb el traçat aproximat marcat van ser la resposta que vaig rebre, sense dificultats, sense material a utilitzar, sense llargades de llargs ni res. La desinformació era total i això era directament proporcional a les ganes d’anar a descobrir aquesta paret. Les línies que segueixen totes les vies de la parets son del tot evidents al més pur estil clàssic. Així la paret se’ns presenta poc domesticada i salvatge, com ha estat fins fa poc. Escalar aquí és converteix en una activitat molt recomanable per tots aquells que gaudeixen de l’escalada de descoberta, on la creativitat i l’instint prenen una rellevància primordial. La roca que trobem en tots els itineraris és de bona a excel•lent, excepte algun tram puntual que desprès de diverses repeticions quedarà del tot sanejada, i les fantasioses formes que pren degut a la mil•lenària envestida de la força del mar dona a l’individu una progressió atlètica típica de la zona a protegir en pràcticament la seva totalitat. Les capritxoses formes que presenta aquesta roca tan treballada ens donen unes possibilitats d’assegurament i progressió infinites i això ha fet que els itineraris en aquesta paret tinguin un caràcter força homogeni entre ells: molt verticals, atlètics i pràcticament desequipats excepte alguna expansió a les reunions i algun clau i ponts de roca als llargs per marcar el recorregut. També trobarem algun llarg pràcticament equipat però cal prendre-s’ho com l’excepció.

1. Anglada Cerdà (110 mts, V+/A1). Primera ascensió per Josep Manuel Anglada i Joan Cerdà als anys 70. Via pionera a la comarca que encara resta completament desequipada, incloent reunions. Ressegueix el diedre que delimita la paret per la seva esquerra per anar-se corbant progressivament fins al sostre que culmina la paret i que esquivarem per la seva dreta. Caldrà dur els tascons, els Aliens, Camalots fins al #3 i uns cinc pitons, entre plans, universals i V’s pel tram d’artificial. Via històrica.

2. Variant de sortida VPR (25 mts. V+). Primera ascensió per Miquel Perez, Miquel Vilaplana i Ivan Ruiz el dia 30 de Juny de 2012. Situats a la penúltima reunió de l’Anglada, al final del sostre, es pot sortir de la paret per la via original (esquerra) o bé encarar l’esperó que delimita el forat d’aquesta última reunió per la seva dreta mitjançant aquesta variant de sortida i que dona al conjunt de la via Anglada – Cerdà més continuïtat pel que fa a la dificultat. Roca una mica trencada a la segona meitat del llarg. Cal dur el mateix material que a l’Anglada

3. Desobediència i revolució (110 mts, 6a). Primera ascensió per Josep Grau, Gerard Tubert i Josep Mula el dia 13 de Juliol de 2012. Tot i que el recorregut d’aquesta via no ressegueix cap línia evident a simple vista, el bon ull dels seus aperturistes ha fet que en tot moment vagi buscant les debilitats de la paret pel que l’escalador avesat a aquest tipus d’itineraris no tindrà problemes per anar trobant el recorregut. Trobarem les reunions equipades, pont de roca i pitons als llargs. Caldrà dur a més els tascons, els Aliens i Camalots fins al #3

4. Komando Osona (90 mts, 6c) Equipada per Pep Vila i Ivan Ruiz el dia 20 de abril de 2013. Quan es varen acabar les línies de caire més clàssic es van encarar les plaques verticals més difícils i sobretot els desploms més extravagants. Això va motivar que el planteig en l’obertura fos diferent, optant per l’equipament per dalt per prioritzar la bellesa de la línia més directa. Tot i així, les zones on l’escalda en autoprotecció és possible s’ha deixat sense equipar amb assegurances fixes per mantenir viu el caràcter de la paret. El primer i l’últim llarg es troben pràcticament equipats i el segon s’haurà d’equipar pràcticament en la seva totalitat. Caldrà dur els tascons, els Aliens i Camalots fins al #3.

5. El darrer ball d’en Caracremada (90 mts, 6b+/6c). Equipada per Pep Vila i Ivan Ruiz el dia 18 de Maig de 2013. Ruta bessona a l’anterior pel que fa a concepció, amb el primer i últim llarg pràcticament equipat i un llarg central a equipar. Caldrà dur els Aliens i els Camalots fins al #2.

6. Corimori (100 mts, 6a+) Primera ascensió per Pep Vila i Ivan Ruiz el dia 23 de Març de 2013 Aquesta via, malgrat tenir l’excusa de resseguir el gran diedre del centre de la paret, és més plaquera del que podria semblar. El primer llarg comença per la placa vertical que trobem just abans de baixar pel tram equipat amb corda fixa que existeix a la vira d’accés a les vies amb una escalada molt vertical a equipar en la seva totalitat. El segon llarg ja encara el diedre, principal excusa de la via i l’últim llarg torna a abandonar la línia lògica que marcaria la pedra per seguir les plaques de la seva esquerra. Trobarem una expansió a cada reunió i cinc pitons i alguns ponts de roca als llargs. Caldrà dur els tascons, els Aliens i Camalots fins al #3. Guapa via clàssica malgrat que exigent.

7. Kubalita (90 mts, 6a) Primera ascensió per Pep Vila i Ivan Ruiz el dia 16 de Febrer de 2013 Segueix una de les grans línies lògiques a la dreta de la paret pel que la via discorre sempre per terreny lògic i sense pèrdua. L’inici de la via és per la placa a l’esquerra de la fissura per una placa vertical tot i que amb bona presa. Trobarem una expansió a cada reunió i algun pitó i ponts de roca als llargs. Caldrà dur els tascons, els Aliens i Camalots fins al #3. Bona via clàssica i ideal com a primera presa de contacte de la paret.

8. Perduts en la boira (però agafats de la mà) (60 mts, 6a) Primera ascensió per Miquel Casas i Ivan Ruiz el dia 10 de Març de 2013

9. La por m’excita (55 mts, 6a) Primera ascensió per Miquel Casas i Ivan Ruiz el dia 10 de Març de 2013 Aquestes dues vies, degut a la seva llargada i dificultat, s’han convertit en l’escapatòria lògica de la paret en cas de problemes. Tot i així, l’escalada segueix la mateixa tònica que les seves veïnes, havent d’equipar gran part del recorregut en un terreny força vertical i atlètic, tot i que menys, per estar situades a un dels extrems de la paret. Igual que a la resta de vies, trobarem alguna expansió a les reunions i algun pont de roca als llargs pel que també caldrà dur els tascons, els Aliens i Camalots fins al #2


Accés: S’hi pot accedir per mar, igual que a les vies de la punta Ventosa. El millor lloc per desembarcar és a l’enforcadura que hi ha entre la via Desobediència i revolució i la Komando Osona. D’aquí podrem accedir a la vira que miraculosament, aquesta és la paraula exacta, ressegueix tota la base de la paret a una alçada i amb una amplada raonable per poder anar sense corda i que marca l’inici de la majoria de les vies
També s’hi pot accedir anant-hi per dalt. Per fer aquesta aproximació cal prendre la pista que des de Cala Montgó porta a l’Estartit (indicacions de Càmping Neus) i seguir-la fins que s’acaba el tram asfaltat. En aquest punt hi ha una bifurcació a l’esquerra i enfilem uns vint metres de pista de terra amunt fins que arribem a una nova bifurcació. El trencall de l’esquerra ens duu fins a la Punta Ventosa i el que continua recte en porta fins a la zona militar abandonada del Pla del Milà on és recomanable deixar el vehicle. Llavors, ja a peu, cal prendre durant uns 200 metres la pista en mal estat que duu direcció a l’Estartit. Marques de sender. Un cop fet això arribem a una mena d’apartadero de la pista i en aquest punt cal endinsar-se dins el bosc de pi blanc (fites ocasionals). Un cop s’acaba el bosc de pi comença un terreny de garrics a mitja alçada que ja no abandonarem fins al capdamunt de la paret. Quan s’acaba el bosc de pi blanc i comença la zona de garrics cal parar molta atenció de trobar el camí perquè en cas contrari quedarem ofegats enmig de la vegetació doncs no hi ha cap pas a banda del camí ressenyat. Així doncs, un cop s’acaba el bosc i comença aquest terreny de garrics cal canviar la direcció de la marxa cap al nord, tot resseguint el capdamunt de la riera en forma de L que desemboca a la esquerra de la Punta Miladones.
Primer resseguirem la direcció de la riera en direcció nord fins que aquesta canviï de direcció cap a l’est per dirigir-se definitivament a desembocar al mar al costat de la Punta Miladones. En aquesta zona de garrics anirem trobant alguna fita i sobretot pals de ferro, testimoni del passat militar de la zona, que ens aniran marcant la direcció
Quan estiguem situats al capdamunt de la paret (llibre de piades), cal resseguir-la en direcció nord tot perdent alçada fins que en un moment determinat trobem un passamà des de un arbre fins a una instal•lació de ràpel penjada. Amb un ràpel de 50 metres ens situem a la vira que recorre tota la base de la paret i que ens durà a qualsevol via que vulguem repetir.
En cas de deixar el vehicle a la zona militar abandonada del Pla del Milà tenim uns 25 minuts de caminada a peu pla fins al capdamunt de la paret.
Descens: Per retornar de la Punta Miladones cal seguir les indicacions apuntades a l’accés però aquest cop en sentit contrari. En funció d’on haguem deixat el vehicle, ja sigui perquè hem accedit a la paret rapel.lant o bé perquè hem accedit per mar i hem pres la previsió o no de fer una combinació de cotxes, el retorn es trobarà dins una amplia forquilla de temps: 25 minuts pel recorregut Miladones – zona militar del pla del Milà fins a 1.30 hores pel recorregut Miladones – Cala Montgó.