09 de Abril de 2011, el dia que vam escalar la Còsmica de Diables.

El 09 de Abril de 2011 serà una data que tindré marcada al calendari com una efemèride en la que cal celebrar quelcom especial. És la data en que vaig escalar la via Còsmica al Plàtan de Diables. Aquesta via tenia una significança especial per a mi. Quant cops havia somiat que algun dia hi pujaria quan no feia més de quart grau equipat? Moltíssims. Agafava el llibre del Picazo i obrint tímidament les ultimes pagines com si fos una heretgia, com si no tingués l’autorització encara per poder mirar-me aquestes vies situades al final de la guia, les més difícils, i per tant com a culminació del viatge iniciàtic per l’univers montserratí que començava amb les vies de l’Estasen i acabava amb les clàssiques de dificultat dels Pirates, estudiava detalladament tots els llargs i planificava imaginàriament una i una altra vegada l’escalada, somiant com serien aquells diedres de dalt de tot sobre els quals tothom parlava. En aquella època veia molt lluny poder repetir aquesta via i amb el temps aquesta fal•lera es va anar esvaint fins convertir-se en una remor gairebé imperceptible. Creia fins i tot que havia perdut l’interès i pràcticament m’havia oblidat que existia; causat inevitablement per la monotonia que ens atrapa i ens condueix a repetir les vies de moda. Però estava equivocat. L’espurna de la passió s’havia mantingut encesa a dins meu amb la mateixa intensitat en que ho havia estat sempre i quan en Miquel em va comentar que volien anar a repetir-la amb en Pep per tal de filmar algunes tomes al diedres de dalt, alguna cosa va succeir. Aquella passió, incertesa dels grans moments, i que feia tant de temps que no havia sentit em va tornar a recórrer les venes. Em vaig adonar que havia estat necessari recórrer el camí inevitable fins arribar aquí, que hagués estat absurd pujar molts esglaons de cop i que només havia calgut tenir la paciència suficient per esperar el moment adequat per realitzar l’escalada. Aquest moment havia arribat.

Varem entrar per on és més habitual, per la canal herbosa de la Lluís Creus i que gracies a la corda fixa que hi ha instal•lada permet de pujar-hi. Sense la corda ja en parlaríem... els aiguats han fet una destrossa important i el que abans era una selva d’anar pujant com una mona ara s’ha transformat en una cantera vertical. Continua pel primer llarg pròpiament de la Lluis Creus, sense massa problemes i aquest ens duu al primer llarg de la Còsmica. Aquí comença l’orgasmotron. La primera part del llarg és una fissura vertical de traca i mocador. Encastaments i bavareses de qualitat. Continua per un llarg més fàcil de ressalts que ressegueix l’inici del diedre principal, fissura bona i guapa. El llarg que ve a continuació ja es comença a endevinar la tònica de l’escalada que tindrem a partir de llavors i que no abandonarem fins el final: escalada vertical i laboriosa. Aquest llarg és combinat en lliure i artificial, laboriós un rato. Combinem passos de Ae, escalada lliure i artificial a equipar, precari tot ell ja que en aquest llarg la fissura és cega i discontinua; i tot desenvolupant-se en un ambient grandiós. Ull amb el roçament. Arribem a una reunió bona on es pot muntar un vivac i tot. Des d’aquesta reunió ja veiem els últims llargs de la via com se’ns tiren a sobre com si volguessin menjar-nos. El diedre guapo, però guapo de debò, comença ara. Tres llargs d’escalada integrament artificial i que progressivament va tombant la inclinació endarrere fins a convertir-se pràcticament en un sostre. La fissura i la roca és bona i hi ha trams força equipats i altres on haurem de treballar-hi més, trampejant amb assegurances flotants tot el que puguem. Les reunions completament penjades amb burins i un espit cadascuna que ens obligarà a aplicar els nostres coneixements més perfeccionats en triangulació. El pati aquí ja és brutal i esgarrifós. Llavors, un cop fet l’últim desplom, el més pronunciat, ens desviem a buscar els últims murs del Platan de Diables en Ae fins a la reunió que podem triar entre l’original, penjada completament, o seguir uns metres més amunt fins a la reunió de la via d’en Tarragó (fins que hi sigui), més còmoda. L’últim llarg combina el lliure i l’artificial equipat fins a les rampes de sortida amb regalet final. De l’últim buril de l’últim Ae, un pas molt difícil i obligat, cabró si es vol dir així, (on es veuen rastres d’emplaçaments de ploms) ens condueix, ara si, als últims metres de la via ja més humans. Et penses que ja has acabat i encara et manca fer aquest putu pas per acabar de completar la satisfacció extrema que et produeix haver repetit aquesta via.

La clau del nostre èxit, i per èxit entenc fer la repetició en un sol dia sortint al cim del Platan amb l’ultima claror del dia (per poc que no pillem), ha estat compartir l’escalada amb en Pep Vila. Quin crac de tiu. Malgrat combinar-nos els llargs, la seva experiència en la via i sobretot el seu nivellàs ens va permetre escalar amb molta rapidesa, pràcticament sense clavar. En cas contrari, plantejar-s’ho amb un vivac no és descabellat. Ah! I permeteu-me fer-me el pesat: els Tricams a tuti plein ens va estalviar també molt de pitonatge.

Acabada la via, l’èxtasi total comença a embriagar tots els sentits i em durarà encara varies setmanes. La satisfacció és màxima per haver repetit una via somiada que tanca un cicle que es va iniciar quinze anys endarrere, un conjunt tancat que comença amb les Arestes Brucs a Agulles i acaba amb la repetició d’aquesta via. Des d’aquí, s’inicia un període nou que caldrà anar construint amb projectes i il•lusions noves, que no tindrà res a veure amb tot el viscut fins ara però que beurà de la font de l’experiència de tots aquests anys. Quina emoció....

The Eiger Sanction

Vau veure ahir al vespre la mítica “The Eiger sanction”, altrament coneguda com “Licencia para matar” (traducció literal)? La feien al 8TV....

Jo la vaig enganxar quan ja feia estona que havia començat però de seguida la vaig reconèixer. La primera escena que veig: en Clint Eastwood fotent-se d’hòsties amb el Kleine Scheidegg de fons. Evidentment, em vaig quedar a mira-la.

Tot i començar-la a més de la meitat no em va costar massa agafar de nou el fil, diguem que a nivell qualitatiu no és cap meravella del setè art i el fil argumental és més que previsible però per uns fanàtics del climb és impagable i d’obligat compliment. Pos eso, que malgrat no haver-la vist del tot si que vaig enganxar la millor part, la final, quan es foten a escalar la Eigernordwand. Les pintes son de puta mare, anys setanta a tope. Casc amb visera o en el seu defecte amb cobertura per les orelles, arnés Williams, cordes de perlon i botes Galibier. Modernitat clàssica. I l’escena d’escalada final, amb en Clint penjat al buit davant la sortida del túnel del tren, amb un pati que esgarrifa a sota els peus, i tallant la corda per salvar-se: un mite. A més, les escenes de la pel•lícula són bastant fidedignes amb l’escalada de la via clàssica: travessa dels Deus, els “neveros”, la fissura difícil, la cascada... i no és estrany perquè en Clint, a la seva joventut, havia freqüentat els deserts ianquis buscant les torres d’arenisca més atractives de ser escalades i a més, durant el rodatge, varen comptar amb l’assessorament d’en Messner i en Habeler que en aquells dies voltaven per allà, segurament ja amb la idea al cap per la primera a l’Everest sense oxigen. Amb aquesta formació alpinística, no és estrany que volguessin fer una cosa bastant aproximada a la realitat. De totes formes, em quedo amb una escena que no és pròpiament d’escalada però que estèticament és immillorable: és en format panoràmic i es veu en Clint i un altre pavu, de perfil, asseguts al vivac i al fons el Jungfrau i el Mönch amb el sol a punt de pondre’s a sobre seu i fent aquelles aberracions òptiques que es formen quan enfoques el sol de cara.

És molt curiós. Amb el poc tros que vaig veure vaig establir dos paral•lelismes que temps endarrere, quan l’havia vista de més jove, no havia captat: El primer és el paral•lelisme que existeix entre el personatge que interpreta en Clint Eastwood i en Gary Hemming: un ianqui escalant als Alps a l’època clàssica amb una pipa a la motxilla. Digueu-me rebuscat però el reflex és clavat. I el segon és més que evident: la ultima escena d’escalada amb en Clint penjat al buit davant el grup de rescat és la imatge d’en Toni Kurtz desprès de dinyar-la. O no?

Orgasme de plaer infinit.

A la GAM de la Momieta he experimentat un dels estats més pròxims a la felicitat absoluta que he viscut mai. Penjat de la primera reunió, dins el més gran del silencis (quelcom poc habitual), mentre anava assegurant en Miquel de forma melangiosa em vaig girar i el blau radiant del cel i les capritxoses formes montserratines que tan estimem em varen transportar a aquest estat de sublim profunditat. Després d’escalar el primer llarg forçant l’on sight al màxim, amb aquest tipus d’escalada tècnica i de finura extrema que tan m’agrada, arribes a la reunió, situada en un forat al mig de la paret, i l’abstracció de la realitat esdevé imperativa. Et submergeixes en aquest estat letàrgic que moltes vegades busquem conscientment amb l’ajuda del farmacèutic de capçalera però que aquí es presenta de forma espontània i ben natural. Per uns moments vaig trencar l’estreta conjunció que obliga la cordada i em vaig aïllar dins la meva realitat particular que es reduïa en aquells moments a dos metres quadrats de conglomerat gris. El segon llarg manté la tònica del primer encara que amb una dificultat menor i per tant l’estat de nirvana que vaig assolir al primer llarg s’allargà uns instants més, com els moments de desacceleració que venen després d’un orgasme de plaer. Amb aquesta via hi tenia una mena de relació amor-odi. Amor per l’estètica i la història de l’itinerari, “odi” per la forma tan rui amb la que ens va rebutjar en l’anterior ocasió que varem intentar pujar-la. Des de llavors que tinc una certa debilitat per aquesta via; petites perversions personals. Va ser aquí on varem descobrir les infinites possibilitats dels Tricams. Al forat que hi ha al final del primer llarg varem col•locar aquell Tricam vermell que ens havíem trobat feia tant de temps i que no sabíem ni com funcionava. Ens va salvar el primer llarg però l’estat lamentable dels burils que existien llavors ens va fer abandonar al segon, un cop fetes les principals dificultats (Ara, amb el reequipament tan encertat que han fet, ha recuperat tot el llautó de temps preterits.) Des de llavors, la imatge d’aquest forat l’he guardat a la mateixa carpeta on es guarden les altres imatges emblemàtiques de la muntanya màgica, des del mític merlet de la Desireé, la bavaresa de la Elèctric Ladyland o la Foradada. No vaig poder evitar que, en arribar a la seva altura i col•locant de forma gairebé mecànica el mateix Tricam vermell al mateix forat on ho havíem fet anys enrere, un subtil somriure se’m dibuixes als llavis.