Arriba l'hivern i comences a fer plans per tatxar aquells projectes que s'han anat convertint en il.lusions al llarg del temps. Només es disposa de pocs mesos per maximitzar el poc temps amb el maxim de vies possibles i aixó sense comptar amb els imprevistos de la meteo, els temes aliens a la perversió vertical i qualsevol altre questió banal que pot passar a davant. A més, hi ha temporades que l'unic que pots fer és posposar inevitablement aquest projectes fins al cap d'un altre any perque el fred, la gran esperança hivernal, no ha tingut prou força per aturar l'avanç imparable de l'element liquid.
Pero aquest any no ens podem queixar. L'hivern ha entrat amb força ben d'hora en forma de neu i fred i ens ha regalat, als que ens agrada buscar per les raconades més amagades les efimeres linies glaçades, unes condicions com pocs anys haviem trobat i per tant, cal aprofitar-ho. Ja varem començar a les darreries de la tardor amb unes escalades a Vallter que feia molts anys que perseguiem i aquest diumenge, amb la excursió a Izas, també varem poder liquidar un deute pendent, un neguit que ja feia molt de temps, massa, que duiem a dins. Havent-hi per fi una finestra de bon temps que coincidís amb el finde no varem dubtar ni un moment per escapar-nos fins aquest racó tan allunyat per nosaltres i repetir aquesta via tan recomanable.
És una via ben llarga, d'uns 300 metres i bastant sostinguda en la seva dificultat amb inclinacions maximes de fins a 85º. Nosaltres apuravem al maxim de corda (60 metres) i varem fer 6 llargs amb alguna sortida a l'ensemble pero sempre acabaves trobant alguna reunió muntada sobre pitons. Els llargs més recomanables son el primer, el diedre central i l'anomenada autopista, una planxa de gel a dalt de tot que vé a ser el final de festa perfecte de una jornada memorable. El que no mola tant és si tens alguna cordada al davant. Varem poder comprovar que en aquesta via el cos humà es trasformà en un iman pel gel que cau havent de torejar, sobretot a la part superior, tots els trossos que llencen els de davant. I es que l'alpinisme, com va dir un dia un mestre vivent de l'escalada, és molt dur...
D'altra banda, el lloc en si mateix ja mereix una visita. A mí em va recordar una barreja entre el paisatge del Pedraforca i l'ambient d'alta muntanya que regna per aquestes valls.
A l'aproximació es comença a entreveure el perfil de la via i sobretot, a dalt de tot, l'autopista.
Al primer llarg.
Començant el segon llarg.
En Miquel i en Jordi a la R1
Guapa perspectiva del diedre central.
En Xevi acabant el llarg del diedre central. L'ambient comença a ser guapu
I per fí l'autopista
En Xevi liat a la feina.
I al descens l'ambient continua. El final d'una jornada per recordar
