Anglada Cerda. Excursió exploratòria a la Punta Miladones (Cala Montgó-l'Escala)

Amb aquest nom tan suggerent enviava a principis de setmana un mail massiu a tots els amics, coneguts i saludats per tal de trobar alguna víctima que m’acompanyés a investigar aquesta penya segat totalment desconegut dins els cercles escalatoris. En Miquel Perez i en Miquel Vilaplana, els dos alma maters del documental Pirates, van sucumbir als cants de sirena virtuals amb que vaig els estar bombardejant tota la setmana. Bé, de fet, mirant-ho ara amb perspectiva, crec que no vaig haver d’insistir gaire ja que de seguida es van presentar voluntaris fet que em demostra que l’activitat per si sola ja els motivava suficientment sense haver d’adornar-la amb els superflus elements del màrqueting més agressiu. La cabra siempre tira al monte i davant un caramelet com aquest poc vaig haver d’insistir per tal de convèncer-los de les grans dosis d’aventura i exploració que ens esperaven.

Vaig tenir coneixement de l’existència d’aquesta via a través de la seva publicació al Vertex on hi sortia també publicada la ressenya de la Intrèpida sirena, una mica de rebot i per casualitat també hi sortia la ressenya, per col.lindancia amb aquesta. A banda d’això, ningú la coneixia, enlloc hi havia informació i per tant vaig haver de recórrer a l’origen de l’informació per intentar treure l’entrellat de tot aquest assumpte. Em vaig posar en contacte amb el mateix Anglada per tal que m’informés de tot el que em pogués ser d’interès per anar a repetir-la però al contrari del que m’esperava, la informació que em va donar va ser força escassa; no sé si de forma voluntària per mantenir viva la il.lusió o bé perquè en realitat no tenia de més informació que donar-me. En tot cas, ara li agraeixo ja que això va augmentar més les ganes d’anar-hi. Únicament dues fotos amb el traçat aproximat marcat van ser la resposta que vaig rebre, sense dificultats, sense material a utilitzar, sense llargades de llargs ni res. La desinformació era total i això era directament proporcional a les ganes d’anar a descobrir aquesta paret.

Em va requerir de dues sortides prèvies a fi d’explorar el terreny per saber a on ens posàvem. La primera d’aquestes sortides, aprofitant les 2-3 hores de gràcia que em dona la migdiada de l’Arianna, m’escapo des del càmping a controlar el descens. Després de voltar amunt i avall durant força temps, per un terreny de cabres sense cap camí i una coberta vegetal de garrics a mitja altura que em van deixar les cames ben pulidetes, trobo el final de la via i per extensió el camí de retorn a Cala Montgó. Dies després, aprofitant una excursió en kaiac fins la roca Foradada, em serveix per controlar l’aproximació, el recorregut de la via i el contacte amb l’Alex de Cala Montgó, que ens acostarà a la via el dia que hi vulguem anar. Ara ja tenim tota la info per posar-nos a la feina amb garanties.

Dissabte 30 de Juny, dia D. El cel es desperta encalitjat i fa preveure un dia gris, fosc i trist, allò que a la moral li va tant malament per convercer a un mateix que t’ensortiràs del que estàs apunt d’empendre. Al final, ens va ajudar més que perjudicar, evitant una cocció a foc lent al graten del sol de finals de juny. A les 8.00 a.m. quedem amb l’Alex i la seva zodíac i casualitat, ens trobem amb la Marga i companyia, vells amics de les nostres incursions verticals amb els quals anem tenim un contacte esporàdic però constant i que també volen anar a escalar per la zona, en aquest cas a la ja clàssica Intrèpida Sirena. En pocs minuts cadascú pren el seu camí i de sobte ens trobem abandonats en un tros de roca perdut enmig del mar, sense ningú al voltant (quelcom irònic a la Costa Brava) i amb una incògnita per resoldre al davant. La línia a seguir però, evident com no podria ser d’una altra manera, segueix el camí més natural que marca la roca, primer pel diedre més marcat de la paret per anar-se corbant progressivament cap a la dreta fins al gran forat característic i trobar, just al final d’aquest i evitant els sostres, el pas de sortida cap al cim. En aquest pas de sortida cap al cim , dins l’ambient d’eufòria saturada que es començava a crear per la bella activitat que estàvem a punt de concloure, no vam poder deixar passar l’ocasió de deixar la nostra petjada. Així, a l’últim llarg, enlloc de sortir per l’esquerra tal com marca la ressenya pel terreny més ajagut vam optar per sortir per l’altra banda, per l’evident esperó que retalla aquesta penúltima reunió per la seva dreta. Un llarg d’escalada sostinguda, vertical i atlètica sobre roca a controlar en algun punt però que li dona continuïtat a l’estil d’escalada que haurem trobat als llargs precedents i una visió del conjunt més homogènia. Variant de sortida VPR.

La repetició d’aquesta via és converteix en una activitat molt recomanable per tots aquells que gaudeixin de l’escalada de descoberta, on la creativitat i l’instint pren una rellevància primordial i, al contrari del que sol passar en aquest tipus de vies, la roca és de bona a excel•lent en pràcticament tot el recorregut (excepte algun tram puntual), donant a l’individu una progressió atlètica típica de la zona a protegir en la seva totalitat. Poques vegades trobarem una via oberta de fa tan de temps amb cap material abandonat ni cap rastre de pas. Ni un pitó, ni un pont de roca, ni tan sols els rastre d’haver netejat de pedres una repisa. Una repetició a aquesta via suposa el mateix esforç que una obertura; o gairebé, ja que l’incertesa de si la línia que segueixes té continuïtat o no fins al cim la tens resolta.

Aquesta via seria una clàssica en tota regla si estigués situada en un lloc visible al gran públic, un must d’obligat compliment per tots aquells escaladors autoanomenats clàssics, seria publicada repetidament a les avui populars guies de “Les millors escalades clàssiques...” i òbviament el material que trobaríem de caràcter fix seria abundant i generós en contra del que trobem quaranta anys després de la seva obertura.

Els moradors d’aquestes contrades, gent de mar en general, tenen mil histories i llegendes de tresors amagats a les coves marines que abunden per tot aquest litoral. Histories que impliquen grans riqueses per aquell qui les trobi i que casualment ningú ha trobat. El que potser no saben és que aquestes llegendes són certes malgrat que encara ningú ha trobat or, pedres precioses i collarets de perles. Perquè busquen al lloc equivocat. Només han d’aixecar la vista i a sobre l’aigua, en aquell espadat que potser creien habitat per mals encontres, trobaran el més gran dels tresors. Un tresor avar en riqueses materials però ric en riquesa sensorial. Un tresor amagat que es diu Anglada Cerdà i ha esperat quaranta anys a ser desenterrat.