Pau Escalé

El diumenge al vespre, una trucada d’en Xevi em deixa glaçat. En Pau ha tingut un accident d’escalada i ja no hi és. No em dona massa detalls perquè ell també se n’acaba d’assabentar i no té més informació. A l’acte em connecto a Internet i hi trobo els detalls, la columna del segon llarg de la Dame du Cirque a Gavarnie, activitat de nivell marca de la casa, ha caigut i l’ha arrossegat. Cagumlou quina puta merda...avui encara hi estic pensant, detall inequívoc que alguna cosa ha quedat marcada a dins meu.
Un gran tiu en Pau, la motivació desbordant et contagiava només de parlar-hi. Sempre tenia temps per tothom (més si també comparties la passió per les efímeres línies glaçades) i per això el considerava amic meu.
La imatge que recordaré d’ell per sempre serà la de la conversa que varem tenir un dia a Sorralta a ple més d’Agost, molt al principi de coneixer-nos. Amb una xafogor que et treia les ganes d’escalar, es presenta invitant a tothom que es volgués apuntar per anar aquell cap de setmana als seracs de les glaceres de Chamonix. (Més endavant crec recordar que em va explicar indignat que havien prohibit escalar-hi). Era l’únic lloc on es podia escalar en gel per aquelles èpoques. Jo flipava. A ple estiu, tothom pensava a escapar-se al Pirineu a escalar en roca per esquivar la calor i ell encara duia els piolets al maleter del cotxe. Se’ns dubte anava contra corrent construint el seu propi camí, com els grans d’aquest esport que marquen el rumb als altres, que exploren nous horitzons, no físics, sinó conceptuals en la forma d’entendre aquest món nostre tan particular.
Després de saludar a tothom va venir a parlar amb en Xevi i amb mi que estàvem sota un desplom fugint de la calor, lluitant per respirar. Òbviament també ens va invitar a la sortida que planejava pel finde, com si fos un picnic a Savassona: marxar el divendres a la tarda, escalar tot dissabte i diumenge al matí i tornar tranquil·lament a la tarda. Vaja plan... Amb el temps es va convertir en norma.
Li varem respondre que ni de conya i ens posarem a parlar d’escalades hivernals. En cert moment li vaig explicar que feia anys havia fet la Cheré al triangle de Tacul i que ell, per la raó que fos, encara la tenia pendant. Em va començar a demanar detalls tècnics, si era guapa, el descens, si es podia combinar amb altres vies... com un novato, vaja. A l’acte, aquella reacció em va sorprendre moltíssim. Un tiu del seu nivell es podia fotre aquesta via sense despentinar-se i estava allà demanant informació com si fos una via d’en Mark Twight. Després ho vaig entendre perquè a mi també em passava el mateix. Era tanta la il·lusió i la motivació, i tanta la estima que tenia a aquest esport, que qualsevol línia o via mereixia la seva atenció, per insignificant o banal que fos. Tan li feia si la via era més difícil o més fàcil, era una via d’escalada i s’havia d’escalar. No hi ha vies lletges i guapes, o vies que no val la pena fer, són vies i és escalada i totes aporten alguna cosa. Aquesta és l’actitud d’algú que estima aquest esport, que no se’l pren com un divertimento o una escala de números i lletres que cal anar superant fins arribar a l’Olimp sinó que el percep com quelcom que es converteix en la teva vida i ho dones tot per ell sense esperar res a canvi, per amor.
Nanu, ens veurem allà dalt, deixa’ns una mica de gel per quan pugem. Gassssssssss....