El pelegrinatge anual: Cham 2013

El destí que he pres aquest any a la ja inqüestionable setmana de vacances que tinc per assumptes propis ha set un pelegrinatge a la meca, altrament Chamonix. Una setmana que destinem a intentar escalar alguna d’aquelles vies que durant molts anys has tingut en cartera, una cartera que pateix l’estrany fenomen d’augmentar més ràpidament que no pas decreix. Tot i així, el balanç final de la setmana ha estat molt positiu: tres vies pa la saca, molt per sobre de la mitjana que dúiem fins ara però per sobre d’això m’emporto un augment més que proporcional en el meu bagatge d’experiència personal i sobretot tècnica. Bé, rectifico. En realitat han set dues vies i mitja però la satisfacció que ens enduem està a l’altura del “trivial” fet d’haver-les acabat o no totes tres.
El primer atxassu el fem a la Frison Roche del Brevant. Una vieta que no està mal per aquelles jornades que, desprès de sortir nedant de la tenda com ens va passar el dia abans, intentes trobar un pany de paret mitjanament sec on poder enfilar-te. Evidentment, com nosaltres van fer la mateixa reflexió un munt de gent més i la paret estava a rebentar de penya en una proporció directament proporcional a la facilitat d’accés.

El segon atxassu el volem fotre a la Contamine de les Petites Jorasses. Vion incontestable. Al final de la Mer de Glace, amb una de les aproximacions més llargues del massís, hi ha aquesta roquera via de 700 metres que resta eclipsada pel seu germà gran, les Grands Jorasses i els seus mítics esperons. Després de fer gran part de la via a una velocitat gens recomanable per a aquests percals, pillem els rapels i avall després d’haver fet les principals dificultats de l’itinerari i davant la més que probable previsió que el negre ens atrapi.
El negre no ens va atrapar a la via sinó que encara vam tenir temps de desfer tot el Mer de Glace pero la trista llum d’un frontal enmig de l’immensitat blanca del glaciar ens va impedir de trobar les escales de Montenvers i acabar la jornada de forma triunfal amb un més que merescut i càlid bivac enmig del bosc. Per contra ens vam haver de picar el bivac asseguts sobre el gel i comptant les hores perquè es fes de dia i per més inri, adonant-nos de matinada que havíem dormit a escassos cinquanta metres del camí ferrat. Gran lliçó que ens enduem a costa d’una mica de fred a l’esquena: no t’aventuris mai de nit per un glaciar si no saps on vas.

I aprofitant el potent anticicló que varem ensopegar fotem el tercer atxassu, traient forces de no ser on per poder superar la matxacada de la jornada a les Petites Jorasses. L’objectiu, la Nabot Leon al Pilier Rouge de Blaitiere, via que coneixem a través del llibre d’en Petit i que ja havia recomanat temps endarrere. La via és molt coneguda dins els cercles francesos i no tant a casa nostra però en qualsevol cas és del tot recomanable. En primer lloc és una via d’en Piola, això ja és garantia. Pero en qualsevol cas la multitud de fissures de qualitat que va enllaçant la converteixen en una opció a tenir en compte i que es va convertir en la cidereta a una setmana d’escalades més que intensa.
Per cert, Kletter i Pere de Reus: us he enviat per mail les fotos d’aquest dia. Les heu rebut?