La Vespa

No us penseu que soc tan cap quadrat com afirmo ser en la presentació que faig de mi mateix en aquest blog. Tot i que afirmo estar monotemitzat per l’escalada tinc altres aficions que ocupen el meu temps i no deixa de ser una exageració per emfatitzar el fet que l’escalada és la meva principal passió. Així, puntualment em venen rampells que em poden arribar a eclipsar la necessitat setmanal d’enfilar-me i m’obliguen a dedicar tot el meu temps lliure a aquesta nova inquietud. Malgrat tot, són situacions que reclamen la meva atenció de forma momentània i de seguida en perdo l’interés. Moltes vegades li he comentat a en Xevi que una de les coses que més li envejo és la capacitat que té de focalitzar tota la energia i esforços en un sol punt i que jo soc incapaç de fer. Tan aviat estic concentrat en una activitat com en perdo l’interés i canvio per fer-ne un altra. Amb l’escalada però és diferent. Més que una afició s’ha convertit en una necessitat vital que està per sobre de tot aixó.
Fa un parell anys em va venir un d’aquests rampells i encara no he pogut deslliurar-me’n del tot: la restauració d’andròmines i especialment la restauració de motos antigues. Aquest interés va sorgir arran de tenir alguns amics a Sant Quirze que ja havien restaurat alguna moto i a mi això em va captivar des del primer moment. Veure com d’un munt de ferros vells i rovellats tornes a donar vida a una maquina que feia més de quaranta anys que restava oblidada en un racó i sense esperances que tornés a circular dona una satisfacció difícilment mesurable. Conèixer tots els detalls de construcció, els seus defectes, submergir-te en les seves entranyes i descobrir meravellat una tecnologia que temps endarrere era puntera i que ara és considerada obsoleta dona un plaer que només coneix qui valora la solera de molts anys. Tot això és el que vaig sentir durant el llarg temps que em va dur de restaurar la Vepsa, una andròmina que podria haver-se perdut entre el munt residus inservibles que acumula l’esser humà al llarg de tota la vida i que després d’haver-la recuperat i posat en funcionament m’estimula suficientment la retina com a símbol de la meva capacitat per encuriosir-me, ni que sigui per un instant, per tants i diferents aspectes d’aquesta tan diversa existència.

De La Vespa

De La Vespa

De La Vespa

De La Vespa

De quan el Puigsacalm era comentat a l'Infohielo

De GEL AL PUIGSACALM

De GEL AL PUIGSACALM

He recuperat de l'arxiu fotografic unes fotos que em fan recordar unes setmanes molt intenses de l'hivern de fa uns anys. Durant un periode de un mes, es van conjugar diversos factors que varen fer que la zona del Puigsaclam es convertís per un moment tan sols en referent pel que fa a escalada en gel mentre que a altres zones amb més tradició i regularitat de gel estiguessin seques i sense formar. Cada any s'ha pogut picar una mica de gel en aquesta zona, ja fos a una raconada o un altra, sempre però de forma residual. Pero aquest any va ser excepcional, jo mai ho havia vist...
Durant aquells dies ja s'intuïa que podria haver-hi alguna cosa formada pero l'experiencia de les vegades que haviem anat a explorar-ho i haviem tornat amb les mans buides ens feia desistir d'anar-ho a mirar. Va ser una intervenció al forum de la FEEC el que va obrir la veda i ens va permetre que durant el mes seguent poguessim escalar cascades que fins llavors nomes haviem pogut imaginar a la nostra ment. Es varen formar moltes cascades i podem dir que les varem repetir totes (algunes diverses vegades) pero la que destacava per sobre les altre i que crida més l'atenció és el Salt de les Cavorques, de mes de 150 metres i situat a sobre del Salt de Sallent. Mai ens haguessim pogut imaginar que aquell salt que ja impresionava a l'estiu i on practicament no hi queia aigua es glaçaria amb la consistencia suficient per poder-lo escalar. Va ser un més que encara recordem amb nostalgia i que dificilment es torni a repetir (espero que m'equivoqui). En l'unic que m'arrepenteixo és en no haver portat la camara de fotos (no sé perque) i les uniques imatges grafiques que guardo son les que em va enviar uns companys que varen repetir el Salt de les Cavorques a darrera nostre pero que serveixen perfectament per il.lustrar el que va representar aquell mes memorable.
Les dues que he penjat son precisament les que varen tirar aquests companys de la seva repetició a aquesta cascada després de nosaltres.

Yosemite, un somni fet realitat o la materialització d'un viatge anunciat.

Yosemite, ...bufff....!!!!! des de que tenia setze anys, quan vaig començar a escalar, que somiava en viatjar algun dia al que jo creia que era el paradís. Molta lectura sobre mites i aventures en aquesta vall del salvatge oest americà varen propiciar una idealització profunda de la que va ser la casa d'en Bridwell durant uns anys. Una idealització que va provocar, com sol passar moltes vegades, que mitifiqués fins a limits insospitables el que seria escalar en aquest lloc, com si es tractes de un viatge a l’Edèn de l'escalada, al lloc on viuen els deus i on només uns escollits hi poden accedir després de superar increïbles proves, en definitiva, l’últim viatge, EL VIATGE.... La maduresa (si és que n'hem aconseguit una mica) em va permetre analitzar les coses amb més objectivitat i gracies a la gran quantitat de informació a la que tenia accés va fer que aquesta imatge idealitzada del meu somni de joventut s'anés transformant en una visió molt més mundana i accessible. Aquella imatge de vies de mil metres i tants dies a la paret, de surrealistes passos de ganxo i coppers ( que no n'havia vist mai cap) i aquelles fotos amb tant "aire" a sota els peus seguint línies perfectes que es difuminaven i finalment es perdien a l'horitzó vertical es va anar transformant en una visió molt més realista i sobretot accessible. Així com a Montserrat no tot son "Miralls Impenetrables" i "Santbenedictes" i ni tots els guiris que venen fan 8a a vista, vaig començar a comprendre que a Yosemite, com a tot arreu, hi ha vies de tota mena i per tots els nivells. Nomes cal tenir la informació per conèixer-les i que despertin suficientment la il·lusió com per prendre la decisió per anar-hi. Com que la il·lusió ja la tenia de feia tants anys i la informació la vaig poder acumular durant tants anys era incomprensible el perquè no m'acabava de decidir. La covardia algunes vegades (ho reconec) o la falta de materialització de projectes conjunts amb alguns companys varen fer que durant molts estius el viatge tan llargament somiat s'anés posposant una any rera un altre i la frustració anés creixent al final de cada temporada. Malauradament no tothom viu la vida com en Jack Kerouac i ni és com la pinta a "On the road" on les decisions es prenen a la lleugera i sense valorar-ne les conseqüències, on s'emprenen viatges transcontinentals nomes amb la voluntat de fugir d'alguna dona o muntar-te una farra a l'altra banda del mon. Malgrat que molts de nosaltres somiem en dur una vida d'aquesta mena algun dia a la vegada també fem una reflexió més profunda i aixó ens fa valorar amb més profunditat i objectivitat les conseqüències de la presa d'algunes decisions.


Finalment, després d'acumular ràbia i frustració any rere any pels projectes que es quedaven en no res, vaig reunir el valor suficient com per, com a mínim, anar a provar, a ensumar tan sols, la escalada a Yosemite. Dins un viatge molt més ampli i variat vaig quedar entesos amb la Judit per dedicar una setmana, uns dies només, a escalar al territori de l'ós. Les vies que faríem? tan em feia, qualsevol merda compliria la expectativa més optimista: ens presentaríem a la vall i ja trobaríem algú amb qui fer cordada, no era un tema que em preocupés massa... En l’últim moment, parlant amb en Parrella de Moià, amic de fa alguns anys pero que la distancia fa que no ens veiem o parlem tant com voldríem, vaig descobrir que Oh, casualitat! ell també anava pel seu compte a Yosemite i el millor: coincidíem tots els dies. El que tant havia costat de coordinar en el passat ara s'em presentava amb les millors condicions i sense haver-ho parlat o previst. Així, tenint lligat el tema del company de cordada per tots els dies que estaríem per la zona i havent quedat entesos en les vies que volíem repetir, així podríem maximitzar molt el poc temps que dedicaríem a escalar, varem quedar en trobar-nos quan arribéssim a la vall.

Després de un dur mes d'Agost on es comptaven els dies que faltaven per marxar, va arribar l'esperat dia i varem volar cap a l'origen de les nostres il·lusions des de feia tants anys, arribant un migdia d'un dia de principis de Setembre amb la motivació que em feia bullir la sang. Ens varem encordar per fer la primera via: es tractava de la clàssica After Six a la Manure Pile Buttress, una via de quatre o sis llargs segons es vulgui on varem poder descobrir, amb desil·lusió ho reconec, el que s'ha convertit en habitual a tota la vall: grans clàssiques de dificultat mitjana i d'una bellesa en origen poc comparable a res que el pas de un gran nombre de escaladors ha sobat i llimat fins a mermar la estètica de la escalada que tenien feia anys. És el preu que es paga per la popularitat...Va ser un cop molt dur després de tants anys de forjar un mite basat en unes idees carents de fonament. D'altra banda, comentar que la via és lògica i evident, amb roca excel·lent com ha de ser i que fa que encara es pugui repetir amb un mínim de garanties. Ens va servir de una perfecte presa de contacte per a partir de l'endemà emprendre objectius de més envergadura.

Tal dit, a l'endemà varem anar a fer la primera via que teníem prevista amb en Parrella: la Regular Route al Fairview dome situada a Tuolumne Meadows. Aquesta zona es guapíssima, es troba a sobre de la vall de Yosemite, a uns 3.000 mts d'altura, tot i que també forma part del parc natural i és un lloc d'una gran bellesa i perfecte per fugir dels dies de més calor, caracteritzat per grans boscos de pins i sequoies i enmig dels quals afloren grans doms de roca granítica on hi ha multitud de vies. Aquesta via, de uns 400mts, segueix un evident sistemes de fissures perfectes, de les que han fet famosa la escalada en aquest lloc, i destacant per sobre dels altres els dos primers llargs que segueixen un diedre ininterromput de 120mts amb una fissura perfecta al fons i completament desequipat. Aquesta escalada va compensar en escreix la desil·lusió del primer dia ja que aixó ja s'ajustava més a la idea preconcebuda que portava sobre l'escalada de Yosemite.

La previsió pels propers dies era anar a fer l'Snake Dike del Half Dome, una clàssica via de dificultat mitjana baixa però molt i molt i molt exposada que recorria una gran beta de quars rosa enmig de una gran placa monolítica com si cavalquéssim a l'esquena d'algun drac mil·lenari adormit dins la roca i que es cargolava buscant l'escalfor de la terra. La principal atracció de la via era el seu estètic recorregut però calia comptar a no trobar cap expansió ni possibilitat de protecció i uns horaris que representaven part de la dificultat de la via (4 hores d'aproximació, 4 hores de via i 4 hores de descens). Va ser oberta per en Jim Bridwell i des de llavors es va convertir en una manera molte elegant de pujar dalt del cim que representa l'emblema de Yosemite: el Half Dome. Amb la via a Tuolumne Meadows i aquesta al Half Dome ja haguéssim acomplert amb les previsions i tornaríem a casa amb la sensació de la feina feta. Per tant, a l'endemà de fer la via Directa el varem dedicar a reposar per poder afrontar amb un mínim de garanties la dura jornada que es presentava de cara a l'escalada al Half Dome. Jo però no vaig poder estar-me quiet ja que després de tant esperar aquest moment no em podia permetre el luxe de desaprofitar el més mínim de temps en qualsevol cosa que no fos escalar i enlloc de reposar tal com havíem quedat, vaig ajuntar-me amb uns Gallecs que varem conèixer per la vall (en Fernando i l'Ana) i amb els quals vam compartir tots els dies que varem estar per allà. Uns paios molts catxondos amb els que varem compartir grans moments al Curry Village i que teníem la mateixa motivació: el Pilar Central del Frenzy. Es tracta de una gran via situada al Middle Cathedral, just enfront del Capitan i del qual tenim grans vistes, i que originalment recorria tota aquesta gran paret però que les repeticions posteriors es van limitar a repetir únicament als seus primers cinc llargs que son els que reuneixen la major bellesa. És una via oberta pel gran mestre Jim Bridwell pel bell mig de la monolítica paret seguint un sistema de fissures perfecte en els seus cinc llargs. Una via com la dibuixaria un nen petit: un gran llençol ratllat de dalt a baix per una fina línia de llapis on el camí vé marcat per la pròpia roca peró que lluny de limitar la creativitat de l'escalador, el fa gaudir de una estètica de moviments poc usual. Un cop més però la decepció va ser majúscules ja que, com passa en les clàssiques més repetides, la trobem excessivament sobada. Malgrat tot, carregats amb tres jocs de Camalots, alguns d'ells de mida extra, repetim tres dels seus llargs, els més difícils, no sense haver de dedicar-hi bastant esforç.
Un cop superada la decepció de les vies sobades, ens varem preparar per emprendre l'ascensió a l'Snake Dike al Half Dome. La logística era bastant senzilla: ens llevem a les tres del matí per poder fer l'aproximació sota la fresca de l'albada i un cop sortís el sol ja estaríem preparats per emprendre l'escalada. Així, llevant-nos a l'hora prevista aviat vaig veure que alguna cosa no rutllava del tot bé. Una afecció estomacal m'afeblia i els resultats no van tardar en aparèixer: el camí que hauríem d'haver realitzat en mitja hora em va costar una hora i per tant la decisió va ser rapida: girem cua, no tindria cap sentit continuar en aquestes condicions. Aquesta afecció em va costar un dia sencer de llit i la corresponent variació de tots els plans: l'endemà ja era l’últim dia que estaríem a Yosemite i no podíem arriscar-nos a emprendre una escalada amb aquests horaris i arriscar-nos a perdre el vol de tornada. Merda!!!! amb les ganes que en tenia... i sobretot les ganes que tenia en Jordi que era el seu tercer intent al Half Dome per diverses vies i sempre havia avortat els seus plans: començava a ser una muntanya maleïda per ell. Sobretot em va saber greu per ell ja que jo ja havia acomplert les meves expectatives d'escalar al lloc dels meus somnis i en canvi ell difícilment tindria una altra oportunitat per poder pujar al Half Dome.
L'endemà va ser un dia trist, de comiat. Varem escalar diverses vies d'escola, fisurades i de "knobs", les grans pedres que afloren del llis granit en molts punts de la vall tal com el conglomerat a Montserrat, i arrossegant els nostres tristos cors per les ultimes vies que escalàvem a la vall ens varem acomiadar, potser fins després o potser fins mai mes, del lloc de naixement de una il·lusió que havia nascut feia molts anys i que ara podia sentir que un somni creat a base de mites en els anys de joventut s'havia fet realitat. O potser era la materialització d'un viatge anunciat i llargament posposat?

(Properament aniré penjant més fotos)

De yosemite

Romantica escalada a la Cervera Raul de la Talaia Gran

Qualsevol ascensió a la zona d'Ecos està envoltada de un gran grau de romanticisme. A una llarga aproximació cal sumar-li la sol.litud de que gaudim practicament tot el dia (sens dubte un efecte d'aquesta llarga aproximació) i a més, cal tenir en compte que és una zona que es va salvar dels incendis dels anys vuitanta i per tant la vegetació que trobem a tota la zona és la original que hi ha hagut sempre, amb grans alzines i boixos, clar exemple del bosc mediterrani que proporciona uns efectes de llums i ombres durant l'aproximació i el descens molt espectaculars. La Talaia Gran, a diferencia del conjunt que forma el massis principal d'Ecos, gaudeix de grans vistes tan del vessant nord del massis, amb tota la plana del Bages als seus peus així com del vessant sud fins alvirar els grisossos reflexes del Mediterrani a l'horitzó ja que es troba situada just a la carena on hi ha el canvi d'aigües i sense cap altra agulla que li resti visibilitat en ambdos vessants. A més, per la banda de Sant Jeroni, tenim una perspectiva poc habitual de la gran paret oest per on discorren grans classiques com la TIM. La Cervera Raul recorre la llarga aresta que fa l'agulla principal de les Talaies pel seu vessant sud i per tant bé podria haver-se anomenat aresta Brucs com moltes de les vies que recorren les arestes orientades a aquest poble. La roca és excel.lent i el recorregut llarg i evident i arribant al cim gaudim de una vista com poques vegades podem trobar a Montserrat: en un sol punt tenim la vista que hi ha en tota la cara nord, amb la immensitat de Catalunya als nostres peus i a la nostra esquena la panoramica, cada cop més reconeguda, del vessant sud i les escalades al sol fugint de les inclemencies del cru hivern. La via es troba a més reequipada des de l'any 2006 amb parabolts de 8mm i per tant el gaudi de l'escalada és total, havent de portar un petit joc d'encastadors per complementar l'equipament tot i que podem considerar-la una via practicament equipada. Evidentment nosaltres varem portar el petit joc de Tricams que ens va anar de conya... Pel seu recorregut recorda molt a l'Aresta Ribas de la cara sud pero a diferencia d'aquesta amb molt més bona roca i un ambient i paisatge molt millor, aixó si, haurem de pagar el preu de una aproximació més llarga malgrat que per alguns aixó pot ser part del premi.

Es possible escalar a Vilanova de Meià a l'Agost?

Si nois, encara que sembli increïble, és possible.... A l'Agost, trobar una via fàcil, clàssica i assequible i que a sobre estigui a l'ombra és una tasca pròpia de rata de biblioteca però gracies a que aquest divendres va passar un front de tempesta i que el dissabte al matí encara cuejava una mica ens va permetre poder escalar una via a ple Montsec amb una temperatura completament temperada durant tot el matí. Evidentment estàvem sols a tota la zona ja que Montsec i estiu son dos conceptes completament antagònics. La via que varem triar va ser la clàssica Txubascos Bascos a la paret de Zaratrustra per poder escalar durant el matí i ser fora quan entrés la calor.

A vegades m'agrada sortir amb la Judit a fer alguna via fàcil i clàssica per tal de poder-li ensenyar i pugui arribar a comprendre el que sentim quan ens llevem els dissabtes a les cinc del matí per enfilar-nos a qualsevol lloc amb els amics. Aquesta via és ideal però a l'estiu és una empresa del tot desaconsellable si no és amb unes condicions de la meteo molt determinades com les d'aquest dissabte. Varem temptar la sort, ja ho sé, però la jugada ens va sortir rodona...

Sobre la via no cal dir res que no s'hagi dit ja. Potser tots els escaladors de Catalunya l'han feta alguna o diverses vegades, jo inclòs, que ja fa molts anys la vaig fer amb en David Vilaseca, però es tracta de una via ( no ho recordava) amb una qualitat de la roca insuperable i una línia del tot estètica. A més, el fet de trobar-se totalment equipada fa que puguem gaudir exclusivament del plaer del gest i deixar de banda (fins a cert punt es clar ) les preocupacions per proporcionar-nos un assegurament decent. Amb quatre llargs i una dificultat mantinguda en V/V+ ens permet redescobrir un cop i un altre les ja mítiques fissures horitzontals que ha fet famosa la roca de Vilanova. Cal seleccionar molt acuradament les vies quan vas a escalar amb algú que no li bull la sang per la motivació d'enfilar-se perquè viure una mala experiència pot significar la ultima via que facis amb ell. No va ser el cas i crec que la Judit voldrà tornar a sortir més dies a disfrutar d'aquest tipus d'escalades.

Tornant, la parada a la pastisseria de la Rosa Serra a menjar uns cocs és ja obligatòria (en Xevi ja sap de que va) i sempre tens la oportunitat de tastar uns gustos nous per acabar d'arrodonir una jornada destinada a l'autocomplaença hedonista.

Els TRICAMS molen

Ja fa molts anys, als primers anys de la descoberta dels misteris de les passejades per la vertical (com diria el Picazo), el meu mestre-gurú en aquells temps, en Xevi Martorell, em va ensenyar el noble art de l'assegurament en el terreny d'aventura:

- Veus nano, amb un joc de friends i un de tascons pots assegurar decentment la majoria de vies...
- Ja ho veig, però quan no tenieu friends com ho feieu per assegurar aquestes fisures amples i paral.leles?
- Buff...!!! era bastant txungo... la majoria de vegades posaves algun tac de fusta o res... Bé espera, hi havia unes histories que es deien Tricams que els feia la Camp pero poca gent sabia com funcionaven. Es veu que eren tope dificils de posar i treure i molt poca gent en tenia. A més, crec que ja els han deixat de fer....


Aquí va quedar el tema i amb la informació que em va proporcionar el mestre aquell dia ja em vaig creure expert en aquetes peces i sense la més minima intenció d'aprofundir més sobre aquesta tecnica. No va ser fins molts anys després quan en Xevi (Casals) i jo ens varem trobar per casualitat una peça d'aquestes abandonada a la via Colores de Terradets. Jo , fent alarde de la meva "vasta" cultura sobre aquest tema, de seguida vaig despreciar aquesta troballa argumentant la obsolecència d'aquestes peces per la existencia dels friends que els superaven en prestacions; pero en Xevi es va entossudir a probar-lo. Va tardar molts dies a trobar el moment adequat pero repetint la GAM de la Momieta de Montserrat varem tenir finalment la il.luminació de la veritat. D'entre la gran merda que hi ha per assegurar la via, tot de burins originals del anys cinquanta, amb la tova corresponent mentre buscavem el camí per arribar a la primera reunió, ens trobem un pas on originalment es pitonava i ara els masters pasaven en lliure. Evidentment nosaltres no teniem ni el nivell ni la motivació necessaria per apurar en lliure el pas amb aquella ruina d'assegurances i així, col.locant el tricam al forat deixat pel pitonage en un forat al mig de la placa, varem fer un vil A0 i aixó ens va permentre arribar a la reunió. (després varem abandonar la via degut a la més que probable possibilitat d'obrir-nos la crisma, pero aixó és una altra historia). Aquest dia va ser decissiu i va marcar un punt d'inflexió en la manera en que ens varem plantejar a partir de llavors l'assegurança de les vies desequipades.

Després d'aquest decissiu moment varem maximitzar molt l'ús de tricams a Montserrat ja que la morfologia de la roca montserratina moltes vegades no permet un adequat assegurament a base unicament de friends i tascons. També varen triomfar bastant per assegurar correctament quan escalem per murs de calcari ratllat horitzontalment tipus Vilanova de Meià o Terradets on la tecnica més utilitzada, i a vegades la unica, és a base de friends flexibles.

A continuació es detallen bastantes de les possibilitats d'assegurament que ens permeten els Tricams, que no son les uniques:


Originalment els tricams es varen concebre per assegurar les fisures verticals paral.leles com la de la foto ja que treballen basculant sobre l'emplaçament. Aquest ús va quedar totalment obsolet amb l'aparició dels friends pero no cal despreciar-los per altres llocs més aleatoris. A la foto es pot veure un tricam del numero OO en un emplaçament de "manual". Aquesta mida, que és la més petita, i el seu superior de color negre són les talles més recents en sortir al mercat i són ideals per col.locar en els forats deixats pel pitonage i molts dels forats deixats per la caiguda de codols a Montserrat.







S'ha col.locat el tricam rosa a un forat tipic com els que podem trobar a les fisures horitzontals de Vilanova de Meià o Terradets amb la particularitat que en l'emplaçament que es veu a la foto l'ús de friends és totalment impensable. Fins fa poc més de un any, el rosa era el numero més petit que es fabricava pel que l'ús d'aquest aparells era una mica limitat. Amb el llançament de dos numeros més petits s'han ampliat enormement les possibilitats d'aquests estris.

Una altra de les possibilitats dels tricams és la del seu funcionament com a encastador passiu fet que els converteix en unes eines del tot polivalents. Evidentment mai podran substituir uns Wild Country Rocks però en cas de necessitat també ens poden servir per aquest fet. Per tant, estem davant l'eina ideal per portar a sobre quan emprenem la tipica via "equipada" pero que preveiem que haurem de posar alguna cosa: els podrem posar indistintament en fisures horitzontals o verticals, paral.les o no, en forats... i sobretot ens estalvirà dur el pes innecessari del joc de friends i tascons. Evidentment, si la via és desequipada no substitueixen els tascons clàssics i els friends però es converteixen en el seu complement ideal.

Una de les altres possibilitats que ens donen els tricams és la seva colocació en forats de tota mena. Els més habituals seran els deixats pel pitonatge així com els deixats pels codols del conglomerat o els provocats per l'erosió en l'arenisca. Aquí la unica alternativa possible són els friends flexibles però la seva amplada entre lleves i la necessitat de disposar d'uns plans paral.lels els fan moltes vegades inutils. Els tricams per contra, treballen en espais molt més estrets i sobretot irregulars ja que els seus tres punt de treball encaixen més facilment en forats de formes diverses

Un altre exemple de col.locació en forats. Aquí veiem el tipic forat en conglomerat deixat per un codol que ha caigut. Puntualment es podria substituir per un friend però en el cas de la foto les lleves no quedarien paral.les i el faria perillar. Per contra, el tricam de la foto està a canyon...

Per ultim, veiem un emplaçament de fortuna. Si estem de sort que el moviment de la corda no el fa sortir ens pot oferir un assegurament psicologic. En tot cas, col.locar qualsevol altra peça en aquest forat és pura il.lusió...

Una altra ultilitat que se li poden donar és en l'assegurament en vies de gel. Les talles més grans que són construits mitjançant dues planxes rematxades entre elles per donar la forma del Tricam li donen a la peça uns vertexs molt agressius i per tant es poden empotrar als espais deixats entre la pedra i el gel fent que la punxa del Tricam mossegui la part del gel. Això ja és per flipar.
Per ultim, m'agradaria fer incís en que aquest aparells, malgrat el que pugui semblar en aquest article, no representen la panacea en questió d'assegurament. L'ús de tascons clàssics i friends continuen i crec que continuaran sent imprescindibles durant molts anys (milions d'escaladors no poden estar equivocats) pero repeteixo i repetiré fins a la sacietat: són el complement perfecte en aquells emplaçaments més aleatoris on els esmentats no treballen bé o com a joc d'encastadors polivalents i de fortuna en vies "equipades".

Personalment recomano les prestacions de les quatre mides més petites del joc tradicional (rosa, vermell, blau i negre) ja que les més grans són moltes vegades substituides per friends i sobretot recomano les dues talles mes petites que han tret al mercat recentment (el blanc i el negre) ja que en forats de pitonatge o forats de codols a Montserrat son immillorables. El pes que representa aquest joc de sis peces és ridicul...

Espero que aquest treball que he preparat us pugui ser de utilitat i que pogeu descobrir uns aparells totalment desconeguts pero que ofereixen un complement perfecte als mitjans tradicionals d'assegurament. En cap cas he intentat fer un treball exaustiu i molt menys definitiu ja que la gracia d'aquests temes és descobrir-los un mateix tal com he fet jo. Per tant, es tracta de una introducció en l'ús d'aquests aparells ja que moltes altres aplicacions en poden ser possibles, n'estic segur.

Per ultim, aclarir que la Camp, que son els unics fabricants d'aquests estris, no em paga res per aquest article (pero accepto la voluntat) ja que la intenció, com ja he dit, és divulgar la utilització de uns aparells que considero del tot utils i actuals a tot aquell que en desconeixi la seva existencia. Quan sortiu en lliure a navegar per les plaques montserratines sense cap assegurança a la vista i el gran arsenal de tascons i friends que porteu penjat del portamaterial no valgui ni el seu valor a pes, segur que agraiu posar una peça d'aquelles tan extranyes que dueu oblidades a darrera de tot en un d'aquells forats que fins llavors havieu obviat. Ja em direu...

PEDRAFORCA. Cara Nord del Pollego Inferior.- VIA FONT

Oju amb la Font.....!!!!!!!!!!!! La majoria de cordades que ha anat o anirà en el futur a repetir aquesta via molt probablement prengui com a referencia el llibre de ressenyes del massis preparat per en Joan Jover. No es una cosa molt extraordinaria ja que és potser el treball mes divulgat sobre aquest tema i aixó fa que molta gent el prengui com a consulta a l'hora de preparar una sortida a aquesta muntanya. Habitualment la informació recollida en ell és del tot suficient, precisa i fiable i malgrat alguns petits errors que no tenen cap inplicació important és un llibre del tot valid i util; prova d'aixó és la quantitat de gent que el fa servir encara anys després de la seva publicació. O aixó és el que creiem despres de repetir la via Font de la cara nord del Pollegó inferior... O els clássics eren uns maquines sobrenaturals que es fotien els V's fumant-se un Ideales, o som uns nyicris que només sabem escalar les plaques equipades o en Jover no ha fet mai aquesta via... Jo que sé, el cas és que varem triar aquesta via valorant la informació que havia al llibre, buscant una via rapida i assequible que ens permetés una rapida matinal i poder esquivar la pluja de tarda i ens varem trobar una clàssica, no dificil, però si que bastant exigent que va sobrepassar les nostres espectatives preconcebudes abans d'iniciar l'escalada. De fet aquest va ser l'error ja que esperavem trobar una excursió per terreny ajagut i ens varem trobar una via amb cara i ulls. Txungu quan vas amb el cap ple de prejudicis....


A banda de tot aixó, la via és molt maca i d'ambient classic i els que disfrutem de l'escalada interior i de xemeneia en guardarem un bon record. Malgrat el que pugui semblar des de el peu de via, la linia té molts passos de xemeneia i si no disfrutem amb aquest tipus d'escalada ens pot decepcionar una mica. No és el meu cas ja que disfruto enormement d'aquest tipus d'escalada i per aixó, malgrat la decepció inicial degut a la incoherencia amb la informació que duiem, en guardo un grandissim record. Cal destacar per sobre els altres llargs, l'ultim, que surt a l'aresta del cim. Estant a la penultima reunió, la unica equipada (amb dos pitons), tenim la opció de continuar per la evidencia, pel gran diedre-xemeneia que forma tota la via o bé continuar per la via original. Si agafem la sortida directa seguint la evidencia trobarem un diedre de molta més dificultat (V+/6a) desequipat que desentona una mica amb la resta de la via. Jo recomano, que és el que varem fer, seguir per la via original. Les dificultats seran semblants a les que haurem anat trobant a la resta de la via i a més la curiositat del llarg és antologica. De la reunió cal ficar-se a la estreta xemeneia que forma la gran llastra que continua cap a l'esquerra. Un cop arribats al final de la llastra aparentment no hi ha sortida i pot semblar que ens hem equivocat. No és així, caldra sortir a la cara exterior de la llastra per un oportú i estret forat. Un cop a fora cal anar a buscar un curt esperó que ens col.locarà a sobre de la llastra i d'aquí al cim (2 pitons). La resta de la via no necessita gaires comentaris. Els cinc primers metres de la via son potser els mes dificils (V/V+) i a partir d'aquí anirem trobant diversos resalts en xemeneia de IV+/V i mes amunt una zona intermitja de III fins arribar als dos llargs de sortida de la via. En aquesta zona inferior no trobarem gaire equipament (4 o 5 pitons) i haurem de montar les reunions pel que podem apurar els llargs al maxim ja que la morfologia de la via perment muntar reunions a molts llocs. En definitiva, és una via molt classica i recomanable, no dificil pero a nosaltres ens va sorpendre una mica pel fet de no portar una ressenya massa exacta.