antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dijous, 11 de juny del 2009

"...ven a disfrutar, ven a Fraguel Rock..."

De Montserrat - Fragel Rock

Aquest finde volíem alguna cosa diferent a l’habitual. Volíem poder tibar-li sense problemes i forçar el lliure i l’on sight al màxim sense haver-te de preocupar per seguir l’itinerari o buscar algun lloc per autoprotegir-te i a més poder anar ràpid perque la meteo apretava per la tarda. Pero com que la cabra siempre tira al monte, anar a fer esportiva a qualsevol rostoll no ens motiva gens i per tant havia de ser evidentment una via llarga, en una paret mes o menys emblemàtica i amb una marcada reminiscència d’escalada clàssica i que tingues un grau que no es desfasés massa, que el poguéssim fer, vaja. No demanem res, tu. Al final, com que afortunadament al nostre pais tenim tantes opcions pel climb, la varem trobar a la Paret de l’Aeri i complia perfectament amb les nostres espectatives: La Fragel Rock.
Resulta que es la germana petita de la Easy Rider. O la gran, depèn de com es miri. I no perque vagi paral.lela a aquesta, que també, sinó perque el tipus d’escalada és molt similar, potser més dificil de grau pero a la vegada més ben protegida, obligant-te a navegar per les plaques de la cara nord buscant el millor camí i fugint de la evidencia marcada per la linia de xapes. Igual que la Easy, es va obrir per sota i aixó es nota. Busques la evidencia de la roca, i aquesta et va guiant cap allá on es permés de parar per posar alguna xapa i entremig, l’aventura: alguns alejes considerables, navagació per la roca buscant la clau per encadenar el llarg i havent de currar-t’ho per que les cordes corrin bé. Quins ouets que té en Salva obrint per baix, en solitari i amb el taladre a l’esquena.... El cas és que malgrat ser una via full equiped manté la essencia de la escalada classica, ja no per la manera en que es va obrir, sinó per tot aixó que em comentat.
Comença uns metres a la dreta de la Easy, superant un pedestal amb una corda fixa i d’aquí amunt ens espera un llarg de 45 metres de completa finura montserratina. Un 6b que obliga a utilitzar més el cap que els braços i que varem poder encadenar on sight. A partir d’aquí, la morfologia de la roca canvia i enlloc de ser tan llisa com al primer llarg, la trobem ben erosionada amb unes preses bastant bones. El segon llarg, una placa de 6a ben vertical pero amb bones preses continua amunt. A continuació trobem uns llargs facilets de V/V+ que ens duen fins al jardinet de dalt de tot on es creua amb la Easy. Els dos llargs restants, també molt guapos, van per les plaques que hi ha a la esquerra de l’evident esperò dels llargs de sortida de la Easy Rider. Aquí la dificultat torna a ser alta: un primer llarg de 6b+, pas de bloc a l’inici i aguantar fins a la reunió i un segon de 6c de bastanta continuïtat i un pas dificil al mig pero, aquí si, varem fer l’A0 de rigor. Tants metres forçant el lliure i anant a vista et deixa bastant cansat.
Des de la perspectiva que teniem des de la nostra via cap a la Easy Rider varem veure que la nova via que han obert al costat d’aquestes en record d’una companya caiguda per aquí, i que no recordo el nom, ha matxacat per complet els primers llargs de la Easy Rider. La creua pel primer lloc que troba i des de la primera reunió de la Fraguel tens una imatge de una placa plena de xapes que no saps distinguir quina es una i quina es l’altre. Més amunt, aquesta via s’apropa a la Fraguel excessivament i li resta caracter perque la roca s’acaba. No entraré en les motivacions que varen empenyer a obrir aquesta via, que segur eren ben nobles, pero la feina que s’ha fet es, com a minim millorable. La Easy Rider no es mereixia ser trepitjada d’una manera tan flagrant i el fet d’estar ficada amb calçador entre aquestes dues, el que s’ha aconseguit es que totes tres quedin ofegades en el poc espai que hi havia. Almenys que ens serveixi a tots per aprendre’n per un altre cop. Evidentment, no tothom ho veurà així pero aquesta és la meva opinió.
De Montserrat - Fragel Rock

De Montserrat - Fragel Rock

De Montserrat - Fragel Rock

De Montserrat - Fragel Rock

De Montserrat - Fragel Rock

De Montserrat - Fragel Rock

De Montserrat - Fragel Rock

De Montserrat - Fragel Rock

De Montserrat - Fragel Rock

De Montserrat - Fragel Rock

De Montserrat - Fragel Rock

De Montserrat - Fragel Rock

De Montserrat - Fragel Rock

dimecres, 10 de juny del 2009

divendres, 5 de juny del 2009

Esquivant la calor a la Xelo Bam de Narieda

De Xelo Bam

La intenció era una altra, pero amb la calor que es preveia vam haver de buscar una alternativa més fresqueta. La idea inicial era fer alguna viota a la cinglera dels Esplovins aprofitant aquests dies tan llargs que tenim, amb hores de sol al maxim per escalar i evitar alguna sortida per cames enmig dela foscor. Pero la calor ens va fer canviar rapidament de plans. Diuen que l'home és l'unic animal que ensopega dos cops a la mateixa pedra i es prou cert pero més d'una pringada a ple sol, sense aigua i deixant-te la pell a les regletes et fa, com a minim, plantejar-te depen de quina ascensió durant els mesos de calor. Aixó no vol dir que n'haguem aprés, més haviat al contrari, segur que tornerem a pillar amb alguna escalada a ple sol i ens tornerem a repetir per enesima vegada que no hi tornarem pero aquest finde com a minim la varem encertar.
Al tema. Que al final varem decidir continuar Segre amunt a buscar la ombra de la nord de Roca Nariada, de les poques parets del Pre-Pirineu on encara pots evitar el sol. La via ja feia temps que la teniem en ment i sabiem que qualsevol dia podia caure, nomes era questió de paciencia, la Xelo Bam. I per que ens varem plantejar de fer-la si feia tants anys que estava oberta, doncs perque algú ens havia dit que valia la pena i l'havien REEQUIPADA!!!!!! Un altre cop amb el mateix tema, putus parabolts, sembla que no sapiguem escalar sense ells. Espero que quan siguem vells i expliquem les nostres asanyes de joventut sobre escalades assegurades amb parabolts i els nostres nets no sapiguen ni que son ens puguem fer els grandes perque el que és ara per ara aixó no impresiona a ningú.
Ja m'he tornat a desviar del tema, total que varem anar a fer la Xelo Bam i com nosaltres, varen tenir la mateixa idea quatre cordades més, festival! Per sort, el bon rollo que hi havia a cada reunió va fer una escalada molt entretinguda tot i que una mica lenta. Varem coincidir amb l'Albert i la Marga que varem coneixer a la Dent d'en Rosell i ens varem intercanviar unes afotos d'aquella escalada. Sort que l'Albert es va quedar amb els nostres caretos que si no no els haguessim conegut.
La via efectivament és bastant guapa i llarga. A la primera meitat, fins als llargs facils del mig, practicament està equipada i es pot passar amb el que hi ha posat: algun parabolt, ponts de roca i pitons tot i que es pot assegurar amb altres coses. El tema canvia al llarg de 6a que es un diedre molt guapo i amb només un pitó. Aquí si que haurem de treure l'arsenal i començar a assegurar-nos convenientment. Té una sortida del sostret de dalt, el crux del llarg, que és molt guapo. A partir d'aquí ens trobem el llarg d'artifo, sense problemes i algun altre llarg que caldrà posar alguna cosa pero sense complicacions. La roca, no cal dir-ho, molt bona. Es passa amb un joc pelat de tascons, els aliens i el Camalot lila, verd i vermell.
El descens es una mica més complicat d'explicar i ja se m'han acabat les ganes d'escriure, ens varem aprofitar de la explicació de la via i del descens del blog dels kutreescaladors i ens va anar de conya, allà la trobareu.
Un cop a baix varem anar a fer una Cocacolota al Bar Tahussà amb els amics retrobats durant aquesta escalada i un cop allà, sorpresa també ens varen trobar en Miquel Casas i en Pep Musacs, amics de la plana, i que també voltaven per la Narieda. I es que al final som quatre gats els que escalem...
De Xelo Bam

De Xelo Bam

De Xelo Bam

De Xelo Bam

De Xelo Bam

De Xelo Bam

De Xelo Bam

Les fotos ens la va tirar la Marga que duiem a davant. Saludus....

dilluns, 25 de maig del 2009

Doblet al Gorro: la Stromberg i la Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

El primer cop que em varen parlar de l’Stromberg del Gorro ja em va donar bon feeling. Jo mai havia sentit a parlar d’aquesta via i en Miquel Perez me la va recomanar fa poques setmanes durant un sopar on el monotema d’entre tots els comensals va ronda exclusivament entorn del climb. En una associació rapida d’idees de seguida vaig relacionar el nom d’aquesta via amb la passió que tenim a casa per les andròmines antigues i la imatge d’un dels cotxes més emblemàtics de Citroen em va venir al cap. Per tant, al cap de poques setmanes érem al peu de via per repetir-la. No ens podia defraudar, entre la recomanació d’en Miquel (sempre encertada) i la implicació emocional amb el nom el tema pintava bé per força. Varem poder coordinar una sortida d’aquelles de guais, cinc tios dins un cotxe amb una paret comuna i poques ganes de passar-les putes, buscant la bona roca, la temperatura ideal i la línia més estètica. Ens repartim en dues cordades: en Xevi i el seu germà Jordi s’en van a la Magic Line i en Miquel Vilaplana, en meu germà Carles i jo a l’Stromberg, dues línies molt semblants pel que fa a llargada, dificultat i logistica que ens permetrà escalar simultàniament i amb una mica de llet poder-nos dir les parides que tan ens molen d’una via a l’altra.
La Stromberg, efectivament no em va defraudar. La roca es de putissima mare, molt erosionada, amb uns bolos Rigleros que flipes gens habituals a Montserrat. És bastant vertical pero amb la bona presa que hi ha i amb reequipament a càrrec de l’orquesta Parabolt això no resulta un problema, al contrari, contribueix a poder centrar-te en gaudir de l’espectacle. A més, bastant ombra durant tot el dia. El que deia, de guais. L’únic pas una mica menys guapo és a l’últim llarg que hi ha un pas de bloc de 6a enmig de les rampes ja fàcils que ens menen al cim. Però tampoc li farem ascus....
Després d’aquesta escalada i mentre esperàvem a en Xevi & Co. que acabessin la Magic Line ens anem avall per mirar de fer alguna altra via i arrodonir la jornada (i es que últimament amb una sola via ja no en tenim prou joder...). Ens decidim per una via oberta no fa massa temps paral•lela a la Estasen ( o com la coneix la majoria de la gent: aquella ferrada per baixar del Gorro): la Bohemian Rapsody. Res a veure amb la Stromberg: una escalada de finura Montserratina com diria el Picazo, un 6a plaquero assegurat mínimament amb espits del 8, seguint la lògica de la roca i assegurant allá on la paret permet parar-se per posar una xapa; la via ha set previsiblement oberta per baix i això es nota. Em pensava que ja no s’obrien vies d’aquest tipus, que la gent volia parabolts a mansalva i pocs problemes. Va ser una agradable regressió al passat... El primer llarg això, un 6a de finura i assegurances justes, segon llarg de IV+ i assegurances encara més justes i al tercer ens anem cap a la via del costat que sembla tenir un final molt més guapo, un pas de bloc de 6a i fins al cim del Gorro, aquest ja més ben assegurat. En definitiva, una bona alternativa per combinar de baixada del Gorro i en general una bona jornada d’escalada i disfrutada per nosaltres.
De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

No ho he comentat pero primer varem anar a esmorzar a Monistrol que si no la mare em renya perque sortim amb la panxa buida.

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

El primer llarg, la bona roca i la bona presa permet forçar el rotpunkt.

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

De Montserrat- Stromberg i Bohemian Rapsody

Aquestes dues ultimes ja és a la Bohemian Rapsody

dimarts, 5 de maig del 2009

A la descoberta de noves linies a parets desconegudes.

De El petit tresor

En Xevi buscant la clau del tercer llarg. Navegació per plaques de V a l'inici del llarg.

Ens varem quedar tan flipats fa quinze dies de la paret que ens va descobrir la Eulalia que no hem pogut esperar més temps a tornar-hi. Part d'aquesta bona sensació és sens dubte fruit del factor exploració que té cada sortida a aquest racó del Montsec i augmentat també pels dies que hem trobat, amb la verdor desbordant arreu i els rius i rieres a vessar d'aigua, reconec que quelcom poc habitual al Montsec. Així, com que de vies obertes només n'hi havia una, només ens queda una alternativa i és ben evident: obrir-les nosaltres mateixos.
Després de tants anys esclant junts i compantint projectes, poc necessito per coneixer les intencions d'en Xevi i de seguida vaig saber que el que més li atreia era l'evident esperó que delimita la paret per la seva banda esquerra. A mí em tirava per igual aquesta linia i les plaques centrals pero aquestes ultimes, amb el nostre nivell, i si volem que quedi una cosa ben acabada, implica despenjar-se per dalt i deixar-ho arreglat per disfrutar del mirall de pedra. Més endavant en parlarem... Igualment, de seguida que li varem comentar els plans a en Miquel i l'Eulalia poc els va caldre per que també s'hi apuntesin.
La via comença per l'esperó de l'esquerra de la paret i en un llarg de 40 metres i amb passos de fins a V+ arriba a la evident espatlla que fa la paret a la seva esquerra. Seguint per l'evident diedre que continua per l'esperò fem el segon llarg. 30 metres i IV+. El tercer ja implica enfrontar-se de cara a la placa que neix ben be a la segona reunió i navegant per ella arribem a trobar,a la segona meitat del llarg, un diedre que ens mena a la tercera reunió. Ben llarg aquest: 45 metres i V. L'ultim, sense problemes, resseguix el que queda d'esperò fins al cim, ara ja ben ajagut, amb una escalada de III+ i 60 metres. Ens va molar posar-hi algun que altre parabolt per assegurar certs passos i reunions i conduïr la linia el més recte possible tot i que buscant i rebuscant es pot assegurar completament i amb certa decencia amb pitons i assegurances flotants pero la nostra intenció era que quedés una linia susceptible de ser repetida per una majoria de cordades i no convertir-la en quelcom marginal. El nom i la ressenya haurà d'esperar una mica perque ens em pres la llicencia de considerar aquest sector com un "secretivo" i encara ens queda feina per fer. Evidentment, no pretenem guardar el secret de la ubicació d'aquest lloc eternament i un cop acabem d'obrir les linies que ens em proposat ho publicarem, ho prometo. Només agrair els que aneu seguint aquest blog per l'interés que mostreu sobre aquestes vies i que aquest interés no decaigi quan publiquem la infomació i vulgueu anar-les a fer. De fet, obrim aquestes vies perque la gent les repeteixi i ens poguem anar retroalimentant entre tots la flipada per l'escalada.
I com que el cap de setmana era llarguet i la motivació continuava ben alta, vaig tornar a quedar amb l'Eulalia, en Jordi (un saludu) i la Judit per començar a mirar-nos les plaques centrals. Crec que sortiran uns llarguets prou macus d'escalada equipada. Ja varem deixar bastant enllestit la part de dalt de tot. Potser el proper dia que tornem ja tindrem una altra via al pot.
De El petit tresor

La Eulalia acabant el primer llarg. Aixó pinta bé.

De El petit tresor

La essencia de la obertura de vies. Escalis més o menys i la via quedi més o menys guapa el que està clar és que sempre aniràs carregat fins els collons.

De El petit tresor

La Eulalia obrint l'ultim llarg

De El petit tresor

De El petit tresor

De nou al cim

dimarts, 28 d’abril del 2009

Un esperó magic a una muntanya magica

De Esperó Magic i The Wall

El record de una escalada vespertina.

Hi ha algunes vies, que per la raó que sigui, mitifiques fins al punt que els prejudicis t'acollonen tant que t'impedeix anar a veure amb els teus propis ulls quina és la raó d'aquest mite. M'ha passat amb l'Esperò Magic de la Prenyada. Després de tants anys de sentir que era tan vertical i que s'havia de navegar entre plaques de V i anant buscant uns tristos burils rovellats que es confonen amb la roca aquests prejudicis em varen fer borrar de la meva memoria escaladora la existencia d'aquesta via. Sabia que era molt guapa pero anar a patir, perque? pensava... El divendres, amb un parte de la meteo nefast (i ja van nosequants findes) i havent de refer els plans inicials que teniem amb en Xevi i que incloien un llarg viatge més a occident, cap al Montsec, ens trobem amb en Miquel Perez i altres classicorros de sang osonenca a la presentació de una llibre i tot parlant, ens comenta si haviem fet aquesta via. Després de dir-li que no ens va obligar a anar-hi ja que no es podia creure que no l'haguessim fet.
Així, amb aquesta "obligació" a l'esquena ens anem a Montserrat i realment després d'escalar-la em vaig arrepentir de tots els anys que he deixat passat sense haver-la fet. És un deu de via. De la mateixa forma que si a un nen li demanes que et dibuixi un cotxe et dibuixarà un R8 TS, si li demanes que et dibuixi a un senyor escalant una muntanya et dibuixarà l'esperò magic de la Prenyada, amb un paio ressenguint un esbelt esperò a una esmolada muntanya amb tot de preses i agafadors que sobresurten de la paret. La navegacióm, el rovell i l'exposició passen a un segon terme quan la bellesa de l'escalada et satura tots els sentits, perds la capacitat de patiment quan la felicitat desborda tota la escalada.
El primer llarg és potser el menys interessant, ressegueix un diedre equipat amb alguns pitonots i només al final del llarg comença a entreveure's el rollo de la via, escalada en placa a fondo. El segon llarg és potser el més dificil, s'ha de sortir recte amunt per la reunió fuguint de la evidencia que ens dona la fisura que continua cap a l'esquerra i començar la navegació per les plaques, amb unes preses de putissima mare, bolos tirant més a Riglos que a Montserrat, i anant a buscar l'assegurança a base de burilillos o espits (no sabria dir que) amb les mitiques xapes Jungfrau i TAK i podent-se complementar a més amb algun que altre merlet. Si, s'ha de navegar i és vertical pero les preses de putissima mare et fa l'escalada del tot agradable. Al tercer llarg, tens una sortida quelcom expo fins al primer seguro, una sortida d'aqueslles de decisió, recte a sobre de R, i després aguantar el tipo fins a la reunió. Segueix la tonica: vertical, bona presa, alejes i amunt. El quart i ultim llarg continua sense afluixar, sortida vertical de la reunió i aguantar, bona presa per variar i orgasme final, vull dir cim.
Duiem una ressenya d'una guia que ha sortit nova, de en Castellnou, molt semblant als llibres de Supertopo yanquis amb una selecció de les millors vies de la zona en questió, llargues i curtes, i croquis molt esquematics a l'estil USA molt utils, es diu Montserrat Rock Climbs o alguna cosa així. De material duiem els Camalots i aliens basicament per complementar el primer llarg i cordinos i cintes per merlets, que triomfen a tota la via. Ah, i com no, els Tricams, que sempre els poses.
I com que estavem pletorics per aquesta escalada i encara no plovia, varem decidir acabar d'arrodonir la jornada amb l'escalada a The Wall de la cara nord de l'Elefant. Es veu que l'han reequipada ultimament rollo Feec i es per disfrutar. Aquí les xapes son més juntes, es veuen perfectament i la exposició no es un problema. En canvi, i igual que a l'esperó magic, es un deu de via. Primer i segon llarg de placa guapa amb canto, molt llargs i roca bonissima. L'ultim llarg, el tercer, de tramit per arribar al cim. Pocs comentaris més excepte que val molt la pena. Dues vies per flipar.
De Esperó Magic i The Wall

De Esperó Magic i The Wall

De Esperó Magic i The Wall

De Esperó Magic i The Wall

De Esperó Magic i The Wall

De Esperó Magic i The Wall

I així fins a mil. Tinc un pilot de fotos guapes de l'escalada a l'Esperò Magic.

De Esperó Magic i The Wall

De Esperó Magic i The Wall

De Esperó Magic i The Wall

De Esperó Magic i The Wall

De Esperó Magic i The Wall

De Esperó Magic i The Wall

dimecres, 22 d’abril del 2009

A vegades no tot són marges i rostolls...

De El petit tresor

Normalment quan et diuen: “tinc una paret al costat de casa que té molt bona pinta. No sé si hi ha vies o que, però un dia ho hauríem d’anar a mirar” t’imagines un rostoll de 10 metres i ple d’herba. A tots ens ha passat, arribar a peu de via i acabar la jornada encenent un focarràs a peu de paret i explicant histories mil. Aquest cap de setmana el rollo va anar així però a diferencia d’aquesta norma no escrita ens varem emportar una grata sorpresa. Varem trobar una viota de quatre llargs que ja estava oberta i que resseguia un evident diedre de roca prou bona tot i les poques repeticions que se li suposen, amb una escalada de V/V+ bastant desequipada que ens va posar les piles.
Potser aquesta via en una paret molt més explotada tipus Vilanova o Montserrat no seria de les millors, tot i que es molt guapa, però el conjunt de la jornada, entre el factor exploració, la bellesa de l’escalada i de l’entorn i evidentment la triomfada va fer d’aquesta una jornada memorable. A partir d'aquets dia ens referim a aquesta via, tot i no coneixer el nom, com El petit tresor, en clara referencia a la sensació de piratapatapalo que busca un tresor marcat amb una X en un mapa amb escasses referencies. Em va venir el cap les paraules d’un flipat que vaig sentir fa molt de temps que assegurava que a Catalunya encara queden llocs verges i inexplorats. El que dic, un flipat, però gairebé tenia raó, havia d’haver dit en tot cas “semi-verges”.
De El petit tresor

De El petit tresor

De El petit tresor

De El petit tresor

De El petit tresor

De El petit tresor