antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

divendres, 14 de maig del 2010

Ambient Mod

De Vespada a Manlleu 09 de Maig de 2010

Havia acabat de restaurar la Vespa ja fa un temps i encara no havia tingut la oportunitat de fer una sortida com cal, amb prou feines si li havia fet una mica de rodatge per fer-li els ajustaments finals. A més, a l’hivern qualsevol intenció de fer una sortideta queda de seguida avortada pel fred i els rigors propis de la Catalunya central.
Finalment, amb l’arribada de la primavera, el floriment dels arbres i els primers rajos de Sol de debò les trobades dels diferents grups amb algun interès comú es comencen a multiplicar de forma exponencial. Dins aquests grups, amb motivacions del tot dispars, hi ha inclosos els enamorats de la ferralla antiga, ferralla amb un motor a sota i que encara et permeten gaudir de les sensacions que varen viure els nostres pares i avis uns anys endarrere mentre anaven a treballar, a buscar la llet o a festejar les nostres mares o avies.
Una de les andròmines que va quedar més gravades a la memòria col•lectiva ha estat des de sempre les Vespes i Lambrettes. Conscients d’això, el grup d’amics del motor clàssic de Manlleu ha organitzat per segon any consecutiu una trobada de maquines d’aquestes dues marques amb diferents actes durant tot el dia. Paral•lelament, i aprofitant tota la moguda de la fira, també es va organitzar una trobada de Citroens 2CV que varen compartir espai els seus germans petits de dues rodes.
Així doncs, el meu pare amb el seu 2CV Charleston i jo amb la meva Vespa 150 S del 1963 ens apuntem als actes d’aquesta trobada que comença, com sempre, amb un bon esmorzar de forquilla i ganivet. Quantes similituds amb l’escalada, que sempre es comença la jornada amb la panxa plena, i és que l’hedonisme gastronòmic no és un camp exclusiu d’un col•lectiu sinó que forma part de la mateixa condició humana.
Total que al final, entre 70 i 80 Vespes de totes les èpoques (incloses alguna d’actual), 1 Lambretta i una desena de 2CV es varen trobar aquest diumenge a Manlleu per compartir una jornada comuna.
Així, després de l’esmorzar va començar l’acte principal de la trobada: la ruta per carreteres del voltant. Pujar a la Trona, Sant Boi de Lluçanès (amb parada pel segon esmorzar), Sant Bartomeu del Grau i finalment un altre cop Manlleu. En total uns 65 kilòmetres amb un ambient Mod molt guapo i flashos continuats de la pel•lícula Quadrophenia amb els The Who resonan-te al cervell...
De Vespada a Manlleu 09 de Maig de 2010

De Vespada a Manlleu 09 de Maig de 2010

La Vespa del nenivan, il mio amore...

De Vespada a Manlleu 09 de Maig de 2010

De Vespada a Manlleu 09 de Maig de 2010

De Vespada a Manlleu 09 de Maig de 2010

De Vespada a Manlleu 09 de Maig de 2010

De Vespada a Manlleu 09 de Maig de 2010

De Vespada a Manlleu 09 de Maig de 2010

dilluns, 26 d’abril del 2010

New sensations

De Baumes del Teixidor

Encara estic flipant amb la descoberta que va fer l’amic David Barcelo a la vora de les Baumes del Teixidor i sobre les quals ja vaig penjar les fotos uns dies endarrere. Ara m’han passat les fotos del Dau, que així l’hem anomenat, i n’hi ha alguna que mola bastant. A banda de les qualitats pròpiament escalatories del bloc, ja es pot veure que el lloc és realment especial. De dificultats, n’hi idea. Només puc diferenciar entre les línies que puc fer i les que no. Cal tenir en compte que fins no fa massa dies em pensava que aixó del boulder ho feien quatre matats i ara sóc jo el que hi estic ficat...
De Baumes del Teixidor

De Baumes del Teixidor

De Baumes del Teixidor

De Baumes del Teixidor

De Baumes del Teixidor

I seguint amb aquesta nova etapa de descoberta que estic vivint, aquest finde vaig tastar les sensacions del que anomenen psicobloc. Si abans em pensava que el boulder ho feien quatre matats, del psicobloc ni en parlem, ho considerava com una activitat completament marginal. Ara, arrepentit d’aquests antics prejudicis, vaig disfrutar com un nen amb aquestes noves descobertes, que cal reconeixer he hagut de buscar mentre l’Arianna feia la migdiada sota un roc.
De perfil

De perfil

dilluns, 29 de març del 2010

Sorralta Creek

De Sorralta Creek

La ètica és un terme que encara no ha arribat a Sorralta. I sort n’hi ha perquè del contrari no s’hagués desenvolupat una escola (o rocòdrom diguem-ne com vulgueu) tan ben aprofitada. En una comarca on la roca mitjanament digne és més aviat escassa, qualsevol racó que ofereixi un mínim de qualitat és espremut al màxim per treure’n tot el rendiment possible. Sorralta no és una excepció i gracies a això hem pogut gaudir des de fa una colla d’anys de una escola d’iniciació i també de perfeccionament que ha fet sorgir un fanatisme molt fort amb penya que ha fet i està fent activitat puntera arreu. Tampoc pots esperar una ètica molt estricte en una zona on la formació de la mateixa paret té uns orígens del tot immorals des de el punt de vista esportiu. Una cantera abandonada amb el valor afegit que una cop es varen retirar les maquines va quedar un pany de roca molt compacta no augurava la formació de un codi massa integrista.
L’evolució de l’escola ha passat per diverses fases. Inicialment es varen recorre les línies més evidents principalment en artificial i després es varen forçar en lliure. Més tard, amb la gènesi del free es va començar a donar forma a l’aspecte actual de l’escola. S’equipaven els panys de paret més atractius i posteriorment es prefabricava la via a la carta, ja fos picant els cantos o amb preses artificials a mansalva. I quan tothom es pensava que l’escola no donava més de si, sorgeixen les vies de dry-tooling amb els troncs de pi sec penjant dels desploms com caramells de gel del més puta dels hiverns i preses amb ganxejos impossibles, resultat de les noves tendències i del camí que segueix actualment l’escalada. Però aquí no acaba la evolució d’aquesta escola d’escaladors osonencs. La ultima extravagància ha estat l’aparició de les vies de fissura al més pur estil Canyonlands. Radial en mà i força paciència es dona forma a la primera via d’aquest estil a Sorralta per fer les delícies de tots aquells flipats que anem sempre buscant la bellesa i la perfecció de la línia i del moviment. Amb aquesta gran novetat que, cal reconèixer-ho, ha sorprès a tothom, varem dedicar tot un matí a descobrir els secrets de quinze metres de roca que mai ens haguéssim pensat que haguessin passat amagats tants anys fins que les mans minucioses de un escultor va decidir treure a la llum. Qui deia que l’evolució de l’escalada s’havia estancat era un beneït. Ens agradi més o menys sempre hi haurà un camí, que haurem tingut davant els nassos, i que potser descobrirà gent que vindrà darrera nostra sense tants prejudicis preconcebuts.
De Sorralta Creek

De Sorralta Creek

De Sorralta Creek

De Sorralta Creek

De Sorralta Creek

De Sorralta Creek

De Sorralta Creek

dimarts, 23 de març del 2010

Les baumes del Teixidor

De Baumes del Teixidor

Molt a la vora del Morro del Quer, just a la vessant de la muntanya de davant, hi ha les baumes del Teixidor, lloc emblemàtic del Bisaura no massa conegut per la gent de fora però on s’hi respira un misticisme especial, amb les restes de les construccions, els tancats del bestiar, les feixes encara ben arrenglerades i sobretot, la cascada, el principal abastidor d’aigua, caient per sobre la bauma. És la típica sortida que alguna vegada tothom dels voltants ha fet i aquest dissabte, aprofitant una visita amb el meu germà al Dau per fer boulder, ens hi varem tornar a acostar de nou.
Cal dir que faci poc o molt que hi has anat per ultima vegada és una visita que sempre sorprèn i les fotos sempre saben transmeten aquest aura. Com deia l’estudiós local Sr. Vinyeta, el més curiós és el fet de saber que encara és possible trobar a Sant Quirze, a Besora, o algun altre poble dels voltants a alguna persona que hi va néixer i viure uns quants anys... Això avui seria impensable.
De Baumes del Teixidor

De Baumes del Teixidor

De Baumes del Teixidor

De Baumes del Teixidor

De Baumes del Teixidor

dimecres, 10 de març del 2010

Un retorn de tranquis per començar a agafar sintonia.

Després de néixer l’Arianna poc em pensava que el frenetisme per enfilar-me un altre cop apareixeria tan ràpid. En tan sols un mes i mig les cames se’m tornaven a enrampar, els tendons del coll se’m tensaven i el pel de l’esquena es posava de punta cada cop que llegia a l’univers bloggero les piades que la penya anava penjant durant aquest temps d’absencia. Il•lús de mi, em creia que estaria una temporada llarga allunyat de la vertical ja que pensava que un fet tan transcendental a la vida de una persona anul•laria per complert qualsevol altre interès o motivació i que com a molt d’hora, per la primavera, amb el bo, tornaria a sentir aquell pessigolleig a la punta dels dits. Que equivocat estava quan pensava una cosa semblant i és que la perversió vertical que duem a dins s’enquista a la part del cervell que controla la voluntat i fa que a la mínima oportunitat torni a sorgir amb la mateixa intensitat de sempre, condicionant des de llavors i com ho ha fet sempre la existència mundana i espiritual. Tot i així, alguna cosa deu canviar a l’esser humà quan es té un fill perquè el que abans era el fanatisme puta de marxar tot el dia per fer una paret com més llarga i difícil millor ara es converteix en un sentiment enterbolit d’enyorança i tristesa per la marxa. Un sentiment contradictori que et frena la intensitat del fanatisme inicial i et fa buscar un terme entremig. Ara potser amb una matinal a la vora de casa, potser inclús fent esportiva (no ho hagués dit mai...), n’hi ha prou per aplacar els lleons que duem a dins i que es desfermen cada cap de setmana. Una formula de moment perfectament valida per calmar la perversió de l’esperit i a la vegada fer que la morrinya no guanyi la partida i anul•li per complert la persona.
Així doncs, la setmana passada amb en Xevi, tot i la nefasta predicció de la meteo ens escapem a estirar els “munsclus” a Montgrony. Una sortida amb regressió als passats, als orígens, i cal reconèixer-ho, amb la secreta voluntat que servís de nou de punt de sortida per una nova etapa amb uns elements que la faran diferent a la anterior. Aquest viatge als inicis ens va portar a la placa de Sant Pere i va començar per la clàssica GEM, va continuar per la memorable Costa del Sol i va acabar a la no tan coneguda Borgonyà City on la pluja i la neu ens va marcar el final de la jornada, d’altra banda, suficient per la intenció que duiem.
De Escalades varies

De Escalades varies

Aquest finde, també va venir marcat pel sentiment contradictori que sento ara a l’hora de preparar una sortida. Tot i així, amb en Pep Dot i el meu germà Carles decidim fer una matinal a Montserrat Sud, a recer del fred i suficientment a la vora com per tornar a casa al migdia. Decidim repetir la ja clàssica Vilmanbar no sense abans fer la ja obligatoria parada a Ca l’Anna per consumir la dosi setmanal de fritanga. Qui deia que tot havia canviat? Algunes coses es mantindran per sempre. La via per cert molt guapa, plaquera amb molt bona roca i completament equipada. Una bona tornada a la vertical malgrat els moviments feixucs i les bufades entre xapa i xapa.
De Montserrat - Via Vilmanbar

De Montserrat - Via Vilmanbar

De Montserrat - Via Vilmanbar

Forats anatomics pels tricams ens acompanyen durant tota la via. La via està equipada pero els duiem com sempre por si aca i ja se sap, la cabra tira al monte...
De Montserrat - Via Vilmanbar

De Montserrat - Via Vilmanbar

dimecres, 3 de febrer del 2010

De perfil

Ja sóc aquí preparada per obrir-li al pare totes aquelles vies que ell no ha fet mai i que ara podrà fer de segon. De moment ja he encadenat I+ "on sight" estirada al bressol pero la progressió és bona, segons diuen. Aquí em podeu veure visualitzant un pas de la propera via que vull encadenar, bloquejant amb la ma dreta i creuant amb l'esquerra per anar a buscar una regletilla de la muerte. Aviat em podreu veure per aquests mons de Deu amb les malles estripades i les mans brutes de magnesi i si voleu podrem fer cordada junts.
Fins aviat

dimarts, 22 de desembre del 2009

La Falconera, escalades al sol.

De La Falconera. Arqueologia Transmediterania

Les zones d’escalada al Garraf no són precisament idíl•liques: canteres, autopistes, la carretera de la costa amb tot el transit i manguis que t’obren el cotxe... configuren un paisatge que fan que aquestes escoles no figurin entre les meves predilectes. Però n’hi ha una que degut a la seva situació queda la marge de totes aquestes artificialitats i es converteix com una zona única a Catalunya. Aquesta és la Falconera. No conec cap altra zona al nostre país, tant ric i variat en rocs i tapies, que tingui les característiques de la Falconera. Una aproximació ridícula, bona roca, un clima ideal per l’hivern i un paisatge darrera nostre que estimula els sentits d’una forma diferent: el mar obert que s’obre des de sota els nostres peus fins a l’horitzó. És sobretot aquest paisatge que es gaudeix des de la paret la que fa que aquesta paret em moli un munt, llàstima que no sigui més llarga. Fins fa pocs mesos pensava que només hi havia una via en aquesta paret que valia la pena, la Chani i que coneixia pel llibre d’en Jover “55 escalades de dificultat mitjana baixa” que tan va marcar els meus inicis. Va ser no fa massa que vaig conèixer, gracies a la tasca d’en Flx al seu blog “Caminos Verticales” on recull moltes de les vies de la paret, que vaig descobrir aquesta via de nom igual que la paret que supera i també moltes altres que es van convertir a l’acte en alternatives molt llamineres per fugir de la boira i el fred que ens enterboleix el raonament als llargs hiverns d'Osona.
Aquest finde, amb el front polar que arrasava qualsevol intenció d’enfilar-se a algun lloc, era el moment ideal de tornar a aquesta paret tan estimulant. Amb en Ramon de seguida ho varem tenir clar perquè cap dels dos havia fet la via i a priori semblava molt atractiva, amb una aproximació un pel atípica pero molt intrigant i un recorregut molt estètic.
Cal anar fins a les vies d’escalada que comencen a sobre de la via del tren, baixar a sota i entrar al túnel durant pocs metres. A l’acte trobem un forat de ventilació amb vistes al mar que ens mena per unes vires fins a una estranya construcció que originalment devia servir d’embarcador i que ara és el millor peu de via que puguem trobar. Del forat de la via del tren a les vires cal fer un petit rapel o desgrimpar amb molt de compte. I dic amb molt de compte perque el menda, en un alarde d’habilitat escalatoria, va voler desgrimpar-ho alegrament i abans que hagués fet una segona passa ja estava volant fins al terra. L’esquenasso va ser monumental i encara me’n ressento, però el pitjor hagués set que enlloc d’aterrisar i parar la volada a la vira, hagués rebotat i me n’anés anat a parar al mar, uns quinze metres mes avall, amb tot el ferro penjant i tota la roba imprescindible per aquestes dates posada. Avui sortiria als diaris, apartat de necrologiques... Per sort el tema va quedar en una anècdota i una batallita més per explicar.
Sobre la via comentar que es fa un pel curta perquè amb quatre llargs liquides la paret. A més com que es troba pràcticament equipada es fa molt ràpidament (només varem posar un tasconet petit i un parell d’Aliens) i és ideal per fer una matinal rapida. Fer especial comentari que el reequipament que han fet el varem trobar del tot encertat ja que està fet a base de químics inox i es va aprofitar per modificar lleugerament el traçat original on enlloc de buscar les debilitats de la paret com manaria en qualsevol obertura clàssica es redreça lleugerament la línia per aprofitar els panys més estètics de la zona amb formacions tipus “tafonis” al més pur estil Còrsega i Sardenya i fer-la encara més recomanable. Consideracions ètiques a part, en aquest cas concret la feina feta és excel•lent i l’únic que podem fer es felicitar a qui hagi pres aquesta iniciativa.
I quinze dies més tard, (quinze dies perque encara no m'havia recuperat de l'esquenasso) varem tornar a la paret amb en Miquel i en Xevi, aquest cop per fer la Arqueologia Transmediterrania. Aquesta via és un pel atipica ja que enllaça diversos itineraris ja oberts i afegeix uns quants llargs inedits per formar una integral prou llarga i interessant. Començant del port de Garraf, aprofita els llargs oberts fa anys per accedir a les vies de la banda dreta de la paret i un cop s'acaba aquest pany de paret, amb dos o tres llargs nous, enllaça amb la Chani a la seva primera reunió. I realment val molt la pena, sobretot aquests dos o tres llargs inedits perque encerta el camí per un terreny no massa evident pero que resulta ser del tot recomanable amb les onades picant a pocs metres dels nostres peus. Felicitats als oberturistes per la feina feta i la bona vista per encertar l'itinerari de forma tan recomanable.
Hi ha moltes ressenyes de la paret a http://caminosverticales.blogspot.com/

De La Falconera. Arqueologia Transmediterania

De La Falconera. Arqueologia Transmediterania

De La Falconera. Arqueologia Transmediterania