El Petit Príncep als cingles de dos colors.

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

Reconec que tinc una certa debilitat per les vies d’Osona, bàsicament perquè son les de casa meva. No totes valen la pena, és més, la gran majoria són autentiques ruïnes però les que se salven de la crema són autentiques joies i generadores de plaer il•limitat. No puc ser objectiu en aquest tema i de ben segur que hi haurà molta gent que tornarà a casa amb les butxaques plenes de sorra i la moral per terra. Però cal saber mirar més enllà. Saber girar-se mentre estàs penjat d’una reunió assegurant el company i escoltar el silenci, tenyir la retina del verd intens de l’alzinar, del blau profund del pantà de Sau i de la eterna dualitat dels dos colors que configuren les cingleres. Saber gaudir de les aproximacions i descensos enmig d’un bosc espès i poc humanitzat que ens farà retornar als orígens de l’espècie. La roca no és de la millor qualitat, això tothom ho sap, per això és imprescindible sortir de casa amb una motivació especial, diferent a si anem a qualsevol altre lloc i a la vegada la recompensa que n’obtindrem també serà una experiència igualment diferent a la que obtindríem en alguna altra zona.
No feia pas massa que l’Edu em va passar la ressenya de l’ultima via que havia obert als Cingles de Tavertet juntament amb en Pep Vila. Me la va donar amb aquella il•lusió de qui comparteix un preuat tresor que ha costat un cert esforç d’aconseguir. Coneixent-los i amb l’experiència de les altres vies que ambdós havien obert ja es podia endevinar que aquesta no em podria defraudar. S’ensumava una ascensió que destil•lava l’essència i la conjunció d’aquests dos cracs; l’elegància de les vies de l’Edu amb la trempera de les vies d’en Pep, un recorregut del tot seductor amb una dificultat i uns passos marca de la casa.
La via del Petit Príncep em cridava amb els seus cants de sirena i només calia esperar la conjunció astral adequada per emprendre l’escalada. I aquest moment va donar-se el dissabte. Amb en Xevi ho varem tenir clar, era el moment adequat.

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

La via és de bellíssima factura, principalment d’artificial, mantinguda en A2 amb algun pas puntual de A2+, però cal tenir en compte que entremig hi ha alguns passos en lliure de donar la talla. A la vegada, cal preveure que el continu desplom marca la pauta de tota l’escalada i fa d’aquesta una ascensió d’una certa exigència física més enllà de la dificultat tècnica.
Malgrat el que diu la ressenya de ser una via Hamerless nosaltres el dúiem i finalment, complint els pronòstics més pessimistes, els varem fer servir, no massa per intentar mantenir l’esperit de la via però dues V i dos universals varen ser finalment clavats. Et diuen que portis repetits els microfriends però amb aquesta qualitat de la pedra et fa passar millor la suor freda un bon universal clavat fins l’ojete que no veure l’Alien negre com es va enfonsant a la sorra. També dúiem repetit el Camalot del 4 i ens va anar força bé perquè al primer llarg varem comptar pel cap baix quatre passos amb aquesta peça. Això si, fissures a tuti plein de totes les mides i de qualitat força o molt acceptable transcorrent l’itinerari envoltat d’unes vistes excepcionals que completarà la satisfacció màxima: a la dreta el Morro de l’Abella, a l’esquerra el Salt de Tirabous i al fons el pantà de Sau custodiat com sempre pels cingles bicolors tan característics. Com dirien al Cara Norte: Guapa via.

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

Per arribar a les xapes tan allunyades del tram d'Ae varem haver d'improvisar un inventillu, més que res per no haver d'estirar-nos massa.

De Resenyes

Salvant la jornada...

De Montserrat - Via de les Cabres amb l'Espurner

Estava jo tan panxo a ca l’Anna fotent-me un pambtomaquet i llom que em trobo, entre altres habituals, amb l’AGP i procedim a comentar la jugada de rigor. Li explico que avui no tinc masses expectatives de triomfar ja que tot venint cap aquí des de la Plana de Vic no ha parat de ploure tota la estona i a més he vingut amb la única companyia del Soloist amb la vana esperança de poder enfilar-me per alguna aresta Brucs que s’hagi assecat amb els primers rajos de sol que tot just ara comencen a sortir. El tiu, que coneix tothom, em diu que no em flipi amb solitàries i que me’n vagi amb uns compis que ha trobat també al bar i se’n van a escalar, que ja me’ls presenta. Pos fale, en Lluis “Espurner” i la Lourdes no tenen cap inconvenient a donar-me un cap de la seva corda per lligar-me i accepto sense mes dilacions. Al final de la jornada descobreixo que compartim una perspectiva semblant de la cordada: oberta a tothom i en cap cas sectària o tancada a estranys.
De cop, el que havia de ser previsiblement una miserable escalada en el més complet dels silencis sense cap mena de comentari sexual, escatològic i/o escabrós (el Soloist no el van dissenyar per mantenir converses de cap tipus) es converteix en un plan amb tot els ets i uts.
La via? Jo m’apunto al que diguin ells, només faltaria. Diuen d’anar cap aquí, doncs cap aquí; cap allà, doncs cap allà... Al final diuen d’anar a la Codolosa a la via de les Cabres que es veu que ha obert un amic/conegut d’en Lluís i vol anar a repetir-la. A mi ja m’està bé... una mica rostoll però de bona roca; i desprès la combinem amb l’Alimera, més que res per amortitzar la jornada.
Però per amortitzar de debò la jornada, les braves que ens varen fotre “entre pecho i espalda” al bar Muntanya de Collbató, buaaaa.... això si que curteix.
D’escalar, menys del que hagués volgut però més del que hagués fet anant en solitari. Em quedo amb el fet d’haver conegut més gent del mundillo amb el qual he passat alguna bona estona i que automàticament agrego al llistat de blogs d’Amics, coneguts i saludats.
És curiós el mon bloguer: coneixes a la gent per l’activitat que fan i que publiquen periòdicament al bloc però et poden passar pel costat i no reconèixer-los. Estarem davant... la Dimensió desconeguda?

De Montserrat - Via de les Cabres amb l'Espurner

De Montserrat - Via de les Cabres amb l'Espurner

De Montserrat - Via de les Cabres amb l'Espurner

De Montserrat - Via de les Cabres amb l'Espurner

De Montserrat - Via de les Cabres amb l'Espurner

Tienes más cuento que Calleja (mai millor dit)Bonus track: petit assaig del fenomen televisiu al mundillo escalatori.

Us en podeu encardar de mi tan com vulgueu però reconec que cada diumenge al vespre em miro en Calleja. Podeu anar de dignes i no reconèixer-ho però segur que també vosaltres ho feu. El cas és que espero amb candeletes cada setmana que arribi el dia i hora assenyalat per disfrutar de un dels millors programes d’humor que fan actualment a la “tela”. Jo crec que ell encara no és conscient de la magnitud de la seva figura però estem davant de un dels grans humoristes del segle XXI. Amb els anys segur que a les facultats de periodisme s’ensenyarà la vida i miracles d’aquest gran personatge que, com tots els grans, ha sabut crear escola.

Fa quinze dies, el deliri va arribar a un nivell màxim. Es va superar el llistó que setmana rere setmana es va posant cada vegada més alt. Com el Barça vaja....
En aquest capítol, el pavu se’n va anar a pujar una canal super guapa que hi ha a Picos, la estrecha de la Torre del Fiero, o alguna cosa així. Jo ja la coneixia de feia molt de temps i des de llavors que sempre m’havia cridat l’atenció. Per això em va sorprendre quan vaig veure a l’inici del capítol que pretenien fer aquesta ascensió i em vaig quedar a mirar-ho. Per que ens entenguem, vindria a ser com una estreta del Gra de Fajol Petit però quatre vegades més llarga.

El tiu anava com sempre amb els seus coleguis habituals i anaven pujant sense encordar que era el que tocava. Un 90% de la via es feia així, el que seria estrany hagués set fer llargs. Doncs el tiu es va passar més de la meitat del programa amb comentaris del rollo: “nos vamos a matar”, “esto es super peligroso”, “que si hay peligro de avalanchas”... i coses d’aquestes. Una mica està bé per donar ambientillu però cap al final ja ens hi petàvem el cul i amb la Judit anàvem jugant al joc improvisat de comptar les vegades que volia vendre la moto.
Al final de la via, hi havia un pas més vertical i es van encordar, el que hauríem fet tots. Surt de primer per un tram guapissim per sota un bloc empotrat amb ressalts una mica empinadots, el que deia com l’estreta del Gra de Fajol, i a cinc metres de la reunió posa una estaca de neu. Buenu va, s’ha de donar exemple, vaig pensar.... però sense previ avís va el paio i es tira per demostrar que el seguru és de fiar. Jo aquí ja flipava i no podia parar de riure. Com podeu suposar, la caiguda va ser penosa. Gairebé es va haver d’impulsar endarrere perquè no hi havia suficient pendent com per caure i amb els grampons gairebé s’entrebanca. Buff, aquí ja es començava a endevinar que la jornada seria gloriosa. Continua pujant. Jo, amb llàgrimes als ulls de tan riure, encara vaig poder acabar de veure la culminació del que seria una actuació magistral en clau d’humor. Arriba a un ressaltet en un lloc molt estret. Jo ja sospitava que aquí arribaria el clímax, i així va ser. S’hi va posar super flipat com si estigués al free standing de les Moulins i a mig fer mira amunt, posa cara de susto i amb un crit a cor que vols de “Cuidado avalancha” abaixa el cap de cop amb la intenció de protegir-se. A l’acte em vaig frapar. A l’igual era veritat que el tema estava tan txungo i al final havien pringat; però microdècimes de segon després cau l’ “avalancha” a sobre seu i surto de la sorpresa inicial. Aquí ja no podia més: plorava de riure i anava per terra, tenia flato i tot. La Judit, molt diplomàtica ella, m’anava dient que igual si que era molt txungo i se l’estaven jugant però en realitat també s’hi estava petant. El cas és que el pas era molt estret i el càmera que hi havia just a sobre d’en Calleja va moure una mica el peu (crec que se li va veure les puntes dels grampons i tot) i va fer una petita purga de neu que li va anar a sobre. Aquí ja vaig perdre la consciencia i no vaig veure res més. Quan vaig tornar al món, el programa ja havia acabat però a l’acte vaig ser conscient d’haver viscut un moment memorable a la historia del setè art i que es recordarà durant molt de temps, una interpretació humorística a l’altura dels millors moments dels grans mestres de la interpretació. Vaig riure moltíssim i encara ara quan veig una repetició no puc evitar fer callar a tothom del meu voltant per tal de no perdre detall de tan grandiosa interpretació. Hi ha hagut altres grans capítols però com aquest cap.


Conyes a part, cada diumenge m’ho miro (que m’hi peto en cada capítol no és broma, és boníssim...) perquè a banda de totes les fantasmades i venudes de moto que ens fan, la qualitat de les imatges és excel•lent i els paisatges i llocs on van són guapíssims. Alpinísticament un zero, ja ho sé però a nivell estètic és molt estimulant.

No vull criticar si el que fan ho fan bé o malament. Si em posés guru segur que criticaria aferrissadament que es donés una imatge tan poc real del mundillo del climb però un diumenge al vespre sempre es posa bé poder somiar que hi ha llocs al mon d’una bellesa que no podem ni arribar a entendre i en viatges que mai faràs. Si volgués entrar a la eterna discussió entre els pro-Calleja i els anti-Calleja m’aniria al foro que té Desnivel a tal efecte. Us heu passejat mai per allà? Buff, estan cardats aquests madrilenyos, vaja arguments que donen... Aquí almenys tenim discussions de gran calat, com el dels reequipaments de clàssiques de Montserrat de fa uns anys...

Sempre m’ha interessat molt l’aspecte sociològic de la televisió, la influencia que té en les masses i en sentit invers, les preferències que tenen les audiències sobre la programació. Els continguts són un altre tema molt diferent, aquí ja entraríem a discutir sobre la tele basura. Dins d’aquesta inquietud i interès que tinc sobre el fenomen televisiu he pogut arribar a la conclusió que l’audiència és mou dins els extrems, mai en els termes intermitjos. No busca un reflex de la seva vida quotidiana sinó que s’interessa inconscientment per l’essència de la seva existència, com si fos un acte de recerca interior; i això condueix els continguts a les bandes.
Això, relacionat amb el climb, ens porta a dos grans fenòmens: Al filo de lo impossible i Desafio extremo, cadascun d’ells situat a cada banda de l’enfocament que ens podria donar aquesta temàtica. Hi ha hagut altres programes que s’han volgut situat en un tram intermig però no van arribar a triomfar. I no és estrany. Amb la gran anarquia que hi ha en el nostre col•lectiu, en aquest més que en qualsevol altre i això no és criticable, mai es farà un programa a gust de tothom, i menys si l’activitat que fas es situa en el que podríem anomenar estàndard. Si vas a fer la Lleida de Vilanova o la Punsola, els friquis diran que el programa és molt clàssic, molt old school. Si vas a gravar a un paio fent l’Aromes de Montgrony, els clàssics et diran que és massa friqui i que això és gimnàstica. Si vas a fer una caminada per algun camí de ronda, llavors els escaladors s’aliaran en un front comú i titllaran el programa de monyes....I així fins a mai acabar...
Per això, només hi ha dos programes de temàtica muntanyera que triomfen; perquè es centren en les essències del col•lectiu i per això es situen als extrems, oposats i antagònics entre ells. Mentre uns furguen a les profunditats de les emocions humanes i es posen transcendentals, els altres fan apologia de la frivolitat. Mentre uns es centren en el col•lectiu més espiritual, els altres es volen guanyar al més material.

No és que sigui un programa millor que l’altre; cap dels dos son un reflex fidel de la realitat. Quan et mires Al Filo ja t’esperes més de deu minuts de rollo filosòfic - moral quan l’únic que vols és veure en Mendinabeitia fotent ploms i passos de ganxo a l’Amin Brakk o en Ferran Latorre jugant-se-la al G4; i quan en Calleja es passa tot el dia fent el julai, t’agradaria que es deixés d’històries i fotés alguna escalada en condicions a Ordesa. Això és el que m’espero jo que soc un classicorro, un friqui voldrà quelcom diferent i un caminador ni en parlem, per això no he entrat a discutir quina temàtica és millor, ja ho he dit, en un col•lectiu tan anàrquic com el nostre és impossible encertar el tema a gust de tothom. El secret de l’èxit però (per èxit entenc tenir audiència) no radica en els continguts, sinó en l’essència del programa. Uns del rollo transcendental i als altres fent apologia de la frivolitat. Uns per captar aquella audiència més emotiva i els altres per captar els més materials. Si féssim un estudi de la personalitat de cadascú, segur que la gràfica que en sortís tindria forma de campana de Gauss, o el que és el mateix, una gran majoria situada al centre amb unes preferències comunes però mai del tot neutres, sempre amb tendència cap a una banda o cap a l’altra. Que cadascú triï quin dels dos prefereix però en cap cas que no pretengui trobar un reflex real de la seva persona.
D’altra banda, qui vulgui continguts que vagi a la 2 o al 33, però tothom ja sap que aquests programes duren el que duren.

Aqui va l'enllaç

http://play.cuatro.com/directo/programas/desafio-extremo-2/temporada-4-2/ver/friero#directo/programas/desafio-extremo-2/temporada-4-2/ver/friero

Qui em va parir, m’he quedat a gust....

Ràpid resum de tres caps de setmana d’activitat.

De Montanisell - Con Ocho basta

Últimament vaig de cul; tant, que no tinc ni temps d’actualitzar el blog. Malgrat tot, encara disposo de molts dissabtes per fer alguna sortideta, no massa llarga però que permeti tatxar algunes vies guapes per disfrutar. Per tant, el poc temps lliure el destino a escalar i no tan a escriure. Qüestió de prioritats.

La primera via que va quedar pendent de comentar va ser Com Ocho Basta a Montanisell, una via bastant recomanable. Es troba semiequipada amb parabolts i recorre uns panys de paret molt interessants amb roca excel•lent. Hi varem anar amb l’Oriol (que gasta les ultimes bales abans de ser pare), en Xevi ( que ja s’hi torna a posar després de ser pare), el meu germà ( que encara no és pare, ni ganes, pero s’apunta a totes) i jo (que després de ser pare sembla que he tornat a agafar el ritme). L’escalada va anar de conya però varem tenir una experiència bastant traumàtica i, cal dir-ho, estranya. Ben bé de dalt el cim de la paret, sense ningú pels voltants i aparentment sense bestiar a la vista, varen començar a caure una pluja de rocs molt a la vora nostre que ens va deixar glaçats. Encara no entenc d’on venien però va ser estrany de debò, varen sortir del no res... Al final no va passar res però hi podíem haver deixat la pell (el més petit era de la mida de una capsa de sabates i varen passar molt a la vora.). Com a mínim ens va servir per recordar que sempre i a tot arreu cal extremar la seguretat per minimitzar els perills subjectius perquè de perills objectius n’hi ha a tuti plein a tot arreu, encara que no ho sembli.
A banda d’això, cal reconèixer la bona tasca dels aperturistes que, a més d’obrir la via i deixar-la semiequipada, es van dedicar a netejar les fissures on és susceptible de col•locar-hi alguna peça flotant. Sembla una banalitat però demostra una gran responsabilitat d’aperturista. Amb la roca d’aquest país que, diguem-ho clar, no és el ianqui, moltes fissures son plenes de terra, vegetació, pedres... i aquí es veu la bona feina feta per tal que quedi una via “arregladeta”. És molt fàcil, i perfectament lícit, obrir un itinerari i deixar-lo tal qual, no hi ha res a dir. Però una altra cosa és donar-li un toc de qualitat i saber fer dedicant un temps a netejar els possibles emplaçaments d’assegurances flotants. És el que dic, li dones un toc de qualitat...

De Montanisell - Con Ocho basta

De Montanisell - Con Ocho basta

De Montanisell - Con Ocho basta

La següent via que varem fer va ser la Viatge Apatxe a la Pastereta de Montserrat. És una via molt recent d’en Joan Vidal que recorre la part esquerra de la gran placa triangular on també hi ha l’Stargate. Full equiped i molt, molt i molt recomanable. Una via excel•lent. Com a la via de Montanisell, es veu una certa qualitat en l’obertura i/o equipament. A banda de col•locar les assegurances allà on toca (això se suposa que sempre es fa bé però no sempre és així) es veu una tasca de neteja de la via. No és que la paret ho necessiti perquè la roca és excel•lent, però sempre hi ha la típica llastra que amb el pas de les cordades es va degradant i van caient els còdols més exteriors perquè la solidesa de la roca en aquest punt no és massa bona. Aquí en canvi, es veu que hi ha hagut una tasca de neteja i ara per ara no hi ha cap punt on calgui preocupar-se perquè s’arrenqui alguna cosa. Com ja he dit, una via excel•lent per forçar el lliure al màxim. Bastants trams de 6b i un últim llarg de 6c en conjunt de traca i mocador.

De Montserrat - La Pastereta - Viatge Apatxe

De Montserrat - La Pastereta - Viatge Apatxe

De Montserrat - La Pastereta - Viatge Apatxe

De Montserrat - La Pastereta - Viatge Apatxe

I aquest finde passat amb en Miquel ens fiquem a la Justel Hita Picazo a la Cinglera dels Esplovins. Reconec que no era el millor dia per fer aquesta via perquè el front glacial que recorre Catalunya aquests dies invita a buscar racons més arrecerats i que, arribat el cas, puguis recollir els trastos amb facilitat i marxar al bar a comentar lo fort que està el company i lo malament que estàs tu (l’autocompasió tan estesa en el mundillo del climb). Sobre la via res a dir, de l’estil que t’esperes, com la UES o alguna d’aquestes; guapa, que carai. Només destacar els dos llargs que comparteix amb la Roberto Fernandez que trenca amb la homogeneïtat de la via, però es clar, aquesta hi era abans...
Ens hi varem posar d’hora per assegurar el tiro en una escalada tan llarga i tot i així varem haver de sortir per potes. Al matí mentre tocava el sol s’hi estava de puta mare; és el que s’espera d’aquestes vies a l’hivern. Però a la que va marxar el sol a partir del migdia la temperatura va caure en picat. Sembla una expressió banal i que ha perdut el seu sentit perquè s’ha utilitzat intensivament però en aquest cas va ser literal. En qüestió de minuts varen passar d’escalar amb un simple jerseiot a fotre’ns de fred amb tota la roba posada. Mai m’havia trobat amb un canvi de temperatura tan sobtat. La decisió va ser rapida: de la segona feixa, dos rapels cap a la feixa on comença el Pirata Solitari i descens pel camí normal de la ferrada. Malgrat no acabar la via, ens varem cascar 300 metres de via, que amb el que es preveia amb tan de fred no és poc.

De Cinglera dels Esplovins - Justel -Hita- Picazo

De Cinglera dels Esplovins - Justel -Hita- Picazo

I entremig de tot això, l’Arianna ja ha fet un any. Com passa el temps i que ràpid que creix (avui estic de tòpics, m’estic fent vell, però es cert). En tan sols 365 dies hem passat de tenir-la arraulida al palmell d’una ma a córrer per casa i parlant a fondo. Buff, quin any tan intens...

L’essència de l’esquí.

De PUIGLLANÇADA Matinal

Aquesta és, almenys per a mi, l’essència de l’esquí.

Un descens amb el taló lliure et retorna als orígens moderns d’aquest esport i et transmet a la vegada una sèrie de sensacions que l’encorsetament de l’esquí alpí mai podrà donar.
No cal fer una gran activitat. Amb un clàssic ascens matinal al Puigllançada i baixada per la pista (el tema no dona per més) n’hi ha prou per quedar satisfet.

De PUIGLLANÇADA Matinal

El requeriment físic de la baixada és molt semblant al de la pujada. La baixada en Telemark, lluny de posar-te les coses fàcils, t’obliga a sotmetre't en un estat mental de màxima concentració per un correcte repartiment del pesos i a la vegada un gran esforç físic. Cal una bona preparació per poder aguantar moltes hores. Així, amb l’estat de forma tan miserable en que em trobo, amb una rapida matinal com aquesta ja quedes suficientment recompensat.
De neu, txungo de debò. Al final ens faran pagar forfet per pujar per la pista...

De PUIGLLANÇADA Matinal

De PUIGLLANÇADA Matinal

De PUIGLLANÇADA Matinal

Descobrint vies desconegudes ben properes. L'Ecològica del Vermell del Xicarrò.

De Montserrat - Via Ecologica

Una vegada fetes les vies més recomanables de la vessant calenta de Montserrat poques opcions queden per aquest dies de tan fred. O repeteixes alguna via que ja has fet (si ho puc evitar millor), o et fiques a algun rostoll (perill de mort assegurat prèvia experiència de la més miserable vida de porc senglar), o esperes que obrin alguna cosa que encara valgui la pena (poc probable excepte increïbles excepcions) o................ et deixes recomanar una via que desconeixies i que pot tenir opcions de ser una canya.

Baixant de la Rosa d’Abril amb en Pep, em va parlar de la via Ecològica al Vermell del Xicarró. No havia sentit parlar mai d’aquest itinerari potser perquè es troba a l’extrem més allunyat d’aquesta paret i hi has d’anar expressament. El cas és que en Pep tampoc la coneixia fins no feia massa i em va comentar que hi havia anat feia poc amb un dels aperturistes que volia reequipar alguna reunió o alguna cosa d’aquestes. Es veu que al tiu li va molar molt i com que sap que a mi també m’agraden aquestes clean routes em va passar la ressenya i quatre explicacions.

Al cap de setmana següent enganyava al meu germà perquè m’hi acompanyés. Em mola sortir amb ell perquè a banda de riure tot el matí, parlar de dones constantment i intercalar algun comentari de refinat gust escatològic per finalment rematar-ho comentant les misèries familiars (principalment gens alopecics que alguns esquiven i altres no), el puc ficar a bastants fregaos amb la garantia que ens en sortirem. El paio no escala ni res, però tan li fa que sigui una via en lliure, d’artificial, anar a equipar, picar gel... La seva mentalitat és “tu tira que jo ja vinc al darrera”.

De Montserrat - Via Ecologica

Vaig tenir bastanta feina per preparar aquesta sortida perquè reunir 3 jocs de friends no és cosa fàcil. Amb els que tinc a casa, entre Camalots i els viejunos Wild Country rígids sumo dos jocs, però com passa al iosemite, “allí donde pone dos juegos, lleva tres”, que els masters són molt bons i passen sense assegurar-se massa. Empaito en Xevi perquè em deixi el seu joc de Cams i li sumo a més el numero 4 que també el portàvem duplicat. Al final, entre els tres jocs, els fissurers, els Tricams (aquests no fallen) i demés ferralla portàvem uns armaris que devíem fer el nostre cante anant a escalar a una zona tradicionalment esportiva.

La via no és molt llarga però laboriosa un rato. Només fem el primer llarg perquè un atac inesperat i traïdor de desmotivació repentina ens va punxar a la zona del cervell que controla les emocions, però en varem tenir prou per amortitzar el matí. Aquest primer llarg és molt guapo, completament clean i amb una sortida en lliure per arribar a la reunió que acaba d’arrodonir el llarg, tot i que es pot combinar entre el lliure i l’artificial al gust. Mola portar les peces petites i mitjanes i deixar les grans a terra; un cop a la reunió es remunten per fer el següent llarg. El segon llarg, que ve a ser el guapo, encara es veia més laboriós. La sortida és delicada perquè surt per una laja que fa plorar. Per la fissura de l’esquerra es veia color però per la de la dreta donava la sensació que s’havia d’obrir com una porta. A dalt peces gordes a manta, el soste per flipar i finalment sortida cap a dalt. Una via hammerless de A3 de l’any 80 (C3 en dirien ara; visionaris???????) poc coneguda i força recomanable

De Montserrat - Via Ecologica

El segon llarg al detall.

De Montserrat - Via Ecologica

De Montserrat - Via Ecologica

Rosa d’Abril, un nom massa bucòlic per una via amb tanta mala llet.

De Montserrat - Rosa d'Abril

En Pep Vila ens va ficar aquest dissabte en un percal que el recordarem durant temps.

Amb en Miquel Vilaplana havíem quedat per fer alguna cosa però sense concretar massa cap on tirar. Aquests dies la meteo mana i cal estudiar-la a fons per no pillar i quedar més sec que un bacallà penjat d’una reunió. Amb aquestes, en Pep Vila ens proposa anar a fer la Rosa d’Abril al Serrat de les Garrigoses que es veu que fa temps que li ha recomanada l’Armand i té ganes d’anar a tatxar-la. Nosaltres, sense un pla millor que proposar i tot i sabent que hauríem de deixar tirar de primer a la bèstia parda en molts dels llargs acceptem l’oferiment ja que la situació de la paret la fa immillorable per aquests dies de rigorós hivern.

Vist amb perspectiva crec que hauríem d’haver fet cas als comentaris de la ressenya del rollo “... se convertirà en una clàssica de dificultat.” , “...com un empotraminento en el ultimo largo para dar la talla.” i ens hauria estalviat passar-les tan reputes. D’altra banda, pensant-ho bé, si haguéssim seguit un criteri tan conservador mai haguéssim disfrutat d’una via tan guapa perquè a la constant reticència que tinc envers aquesta paret per una bellesa de la mateixa més que discutible cal sumar-li una dificultat i una exposició amb la rubrica de l’ABC i d’en Ricard Darder.

Sabíem que ens podríem donar per contents si podíem fer algun llarg marginal de primer ja que els guapos (o diga-li, els difícils) els deixàvem per en Pep. Quin crac aquest d’en Pep, es va fotre el segon llarg (6c+) que va per una fissura desplomada del quinze on sight i equipant gran part dels passos. Únicament uns tristos ponts de pedra amb uns cordinillos ronyosos i alguna xapa al final del llarg donaven una mica de vidilla, la resta pim pam, anar fent i amunt. Per flipar.

Aquest segon llarg és una canya, un dels millors de la via i només de veure com el va fer en Pep l’únic que podíem fer era intentar no fer “gaire” el ridícul, de segon i gracies. Això si, de segon el disfrutes a fondo.

De Montserrat - Rosa d'Abril

Després, una vegada a dalt, a partir de la segona meitat de la via hi ha un diedre que marca V pelat. Ni de conya, com a mínim V+. No és que sigui un integrista del grau, ni molt menys, però amb la exposició que donen, un plus amunt o avall es nota. Aquest diedre, al final del llarg no és tan diedre i toca navegar per una placa completament desequipada on els Tricams varen triomfar.

L’últim llarg també de menció especial; aquí teníem “el empotramiento de dar la talla” i efectivament així era. Empotres de puta mare a equipar i al final de tot el pas per millorar la nota.

Com deia, la via és molt guapa però segur que no serà del gust de tots els paladars. Els comentaris de la ressenya són del tot encertats i per tant les repeticions brillen per la seva absència. En honor a la veritat cal dir que és una via que potser no m’hagués plantejat mai de repetir perquè la meva filla necessita un pare que li pagui les sabates. Tot i així anant amb un master com en Pep (i de segon) em sento capaç de ficar-me a molts fregaos com aquest encara que, no sé si us passa, tot i anant de segon passes igual de por. Bé, igual no però molta. Ja ho sé, és una por irracional; només de veure aquell cordill que t’assegura, el pati, el desplomasso que tens a davant, la dificultat.... et ginyes només de penjar-te a reposar i baixar el xiclet de la corda. D'altra banda, així em penjo menys i forço més en lliure....

De Montserrat - Rosa d'Abril

De Montserrat - Rosa d'Abril

De Montserrat - Rosa d'Abril

De Montserrat - Rosa d'Abril

De Montserrat - Rosa d'Abril

De Montserrat - Rosa d'Abril