antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dimecres, 30 de març del 2011

Petita trilogia personal de les millors vies d’artificial d’Osona.

Arran de l’ultima escalada que he fet pels estimbaderos osonencs, la via del Petit Príncep als cingles de Tavertet, he anat forjant al meu cap un conjunt inconscient de vies obertes per amics, coneguts i saludats i que sistemàticament he anat a repetir de seguida que he pogut amb l’intenció de donar un merescut reconeixement a la feixuga tasca de visualitzar i obrir un itinerari d’escalada per aquestes sorreres verticals tan desagraïdes a primera vista. Vies totes elles amb un segell únic d’elegància i amb un mateix denominador comú: l’Artifo; no com una fi en si mateixa sinó com un mitjà per superar els descompostos, però atractius a la vegada, murs més emblemàtics de la nostra estimada terra.

Les vies que formen aquesta trilogia tenen totes elles una sèrie de característiques que les fan molt semblants entre si però que lluny de convertir-se en repeticions d’una mateixa cosa, constitueixen ascensions de gran bellesa i del tot recomanables: l’escalada artificial, ja ho hem dit, la seva situació a algunes de les parets més representatives de la comarca i com no, la seva bellesa fan d’aquestes escalades una excusa perfecta per descobrir els racons més màgics del país d’en Serrallonga. Podria caure al parany d’anar sumant a aquesta relació de vies molts itineraris obert a cop d’expansió, fet bastant habitual per aquí donada la qualitat de la roca, però és de justícia afinar els criteris de selecció i descartar les habituals rutes de Ae que poc aporten a aquest esport.

La via del Petit Princep ha estat l’ultima i de més recent factura que supera un dels nombrosos murs que configuren els cingles de Tavertet, amb unes vistes impagables sobre del pantà de Sau. Tres llargs d’escalada principalment artificial per fissures de tot tipus, mides i qualitats on el desplom continuat ens deixarà amb la sensació de jornada amortitzada.
A banda del material que diu la ressenya original, naltrus varem portar el Camalot del 4 repetit principalment pel primer llarg i varem col•locar 2 “V’s” i 2 universals. Tan bons no som per passar només amb els micros.


La Directa a la Trona és un petit Big Wall. Incomprensiblement verge fins fa pocs anys malgrat el seu evidentíssim recorregut és una de les vies més maques d’Osona a condició de tenir el nivell necessari per emprendre aquesta aventura. Cada llarg és un mon completament diferent a l’anterior: primer llarg d’artifo laboriós i difícil que marca la criba per continuar endavant, segon llarg d’escalada lliure per un magnífic diedre xemeneia amb roca marca de la casa i l’últim, de nou, d’escalada artificial no difícil però si molt espectacular a fi de superar el sostre que corona la paret. Sens dubte una via que quedarà gravada a foc al nostre record. Els excèntrics que diu la ressenya són recomanables però no imprescindibles.


I per tancar aquesta singular trilogia, la via del Damocles Impertorbable al Morro del Quer. Podria semblar pretensiós incloure una via oberta per un mateix en una selecció de millors vies però cal reconèixer que dins el grup de les “aid routes” ocupa un lloc capdavanter. Malgrat la seva modesta altura, les perfectes línies que ens marquen el camí la situen dins aquest selecte grup. Unes fissures perfectament paral•leles que ressegueixen aquesta extraordinària talaia de l’antic comptat de Besora i que sembla que no tinguin cap aturador per seguir amunt, resseguint murs, sostres i desploms sempre amb la mateixa constant. Una escalada més pròxima als àrids deserts americans que no pas per trobar-se amagada entre les espesses fagedes del nord d’Osona.


Potser aquestes ressenyes us ha despertat la curiositat però no la suficient com per emprendre un viatge sensorial per aquests camins verticals, llavors no dubteu en posar-vos en contacte amb mi per obtenir qualsevol informació que pugui ser d’utilitat; potser us emportareu, pel mateix preu, un pacient assegurador.

dimecres, 23 de març del 2011

La solitud té gust d'òxid. L'aresta Ribas al Puntal de l'Albarda

D’aquesta escalada no tinc fotos però m’agradaria que féssiu un exercici d’imaginació i que us traslladeu per un moment enfilats dalt d’una de les moltes arestes del cantó de migdia que hi ha a Montserrat. Ara sentiu el gust i el color tan característic de l’òxid de ferro a les vostres mans. Aquests són els burils que tindrem per assegurar part de l’escalada. A més, però, cal donar-los forma. Imagineu-los de totes formes i mides, amb xapa i sense.
Els que tenen xapa poden ser casolanes, alguna Iglesias Casanovas, alguna recuperable ben falcada, algun filferro... i els que no en tenen poden tenir la cabota tan gran que no entren les recuperables, amb la cabota tan gastada que la recuperable salta al més petit moviment, amb cabota hexagonal, rodona o de cap d’Allen...

Imagineu una morfologia de la roca més aviat tirant a llisa on l’escalada esdevé tècnica i delicada i ara comenceu a escalar. A mesura que anem pujant anirem agafant una certa confiança degut a la bona qualitat de la pedra però lluny de poder realitzar una rapida escalada, els moviments seran pausats i reflexius per encertar el millor itinerari. A la vegada, haurem d’escalar amb tots els instints que tinguem per encertar el camí i trobar-nos, allà on ens ha indicat la ressenya que tantes vegades haurem hagut de consultar, aquell cap de buril mimetitzat amb la roca que no es veu fins que ets ben bé a sobre, muntar el millor tinglado que sapiguem i continuar amunt. O pitjor encara, considerar que el buril està en molt mal estat i anar a buscar aquell forat a l’esquerra o a la dreta, on potser hi trobem alguna resta de falca de fusta, i col•locar-hi el Tricam corresponent. Això si es que preveiem que hi ha d’haver-hi alguna cosa perquè algunes vegades haurem d’anar a comprovar si en aquell forat que veiem fora de la línia lògica de la via hi entra algun micro o Tricam ja que la separació entre les assegurances fixes es superior al que seria prudencial.

Encara us demano que feu un exercici d’imaginació addicional i traslladeu-vos a un d’aquells nius que trobem per totes les parets de Montserrat i on habitualment s’hi munten les reunions, reunions com les d’abans. No us l’imagineu massa gran, just per encabir-hi un reguitzell de caps de buril col•locats al terra on l’habilitat per triangular és indispensable i després penjar-nos cap a fora amb l’única comoditat dels estreps. O per contra, acabar el llarg i trobar-nos una tatxonada com la cara d’un punky al mig d’una placa penjada al buit, al mig del no res, i també haver de recórrer al nostre millor coneixement per muntar una reunió que reuneixi els mínims estàndards de seguretat.

Ara agafeu tot això i col•loqueu-ho lluny de tot arreu: de Sant Benet, de Sant Joan, de la cara Sud... amb la conseqüent solitud que això comporta. Tindrem una escalada com les d’abans. Tindrem l’Aresta Ribas al Puntal de l’Albarda Castellana.

A nivell tècnic cal dir, que al segon llarg varem anar completament a la dreta travessant els dos forats característics i, arribant gairebé fins la Mas Guasch, varem trobar tres burins més per superar la placa que ve a continuació dels forats i una reunió. Un cop aquí, varem tornar fàcilment a la via mitjançant una travessa en completa horitzontal. No sabem si correspon a l’Aresta Ribas o a alguna altra via. Si algú ho sap agrairia que ho comentés.

Per últim, comentar la necessitat imperiosa de restauració de la via per evitar que caigui per sempre al profund pou de la ruïna i l’oblit. No estem parlant d’una via extrema, sinó d’una clàssica que ja es va obrir amb aquesta mentalitat per tant caldria realitzar alguna tasca de manteniment per conservar aquesta essència. És evident que sempre hi haurà algú amb capacitats suficients per realitzar una repetició, encara que l’estat de les assegurances sigui deplorable, però llavors aquesta essència de via clàssica ja s’haurà perdut. No soc del parer de canviar totes les xapes ja que llavors si que es podria convertir en una escalada amb tufu d’esportiva però una restauració parcial (les reunions i alguna assegurança intermitja) si que seria convenient. Que en penseu?

dijous, 10 de març del 2011

Directa al Cilindre i Martinetti de Sant Llorenç de Montgai

De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

Fruit de la improvisació varem acabar aquest finde a Sant Llorenç de Montgai. La idea inicial era apretar al Cap de Ras però un estrany núvol d’inestabilitat cobria tota la serra, una illa de foscor enmig d’un cel blau radiant; ben curiós tot plegat. Tan un lloc com l’altre els teníem força oblidats i em va agradar que en Xevi em proposes anar a tatxar alguna de les guapes vies semiequipades que recorren els magnífics murs grisos que s’alcen a l’horitzó d’Ager. Finalment, arribant al pàrking veiem que la perspectiva que ens espera a la paret és de fred, vent i ambient hivernal en general, tot el contrari del que veníem buscant. De seguida canviem de plans. Es proposa Sant Llorenç, a una via que em vist pel món bloguero tot de pasada i sense més informació reconduïm la situació.

No entenc com no anem més sovint a escalar a Sant Llorenç. L’ambient relaxat, com d’escola d’escalada, les curtes aproximacions, l’excel•lent i variada roca i sobretot el paisatge amb el poble i el pantà vetllant les nostres ascensions fan d’aquesta una zona que em captiva especialment.
La via que veníem buscant sense saber-ho era la Directa al Cilindre. El que deia, just teníem alguna referència de la seva existència per algun post i sobretot per les guapes fotos que se’n derivaven, un Pison en petit en diuen i no els falta raó. El primer i especialment el segon llarg tenen l’ambient més riglero que podem trobar fora de l’Aragó i que em varen donar tota una lliçó en contra de l’especialització. Tan escalar en vies tècniques i confiat de les meves capacitats en el 6b a vista, em veig vilment humiliat en aquests cantacos i desplom constant. Com pot ser que a nivell numèric tingui força assumida aquesta dificultat i quan em trobo amb trenta-cinc metres de pura continuïtat amb unes preses per on pujaria una mona em vegi intentant arribar a la reunió a la desesperada amb els braços inflats d’àcid làctic? La culpa és de l’especialització de l’espècie, sens dubte, i em prometo secretament que després de la mudança començaré a fer alguna visita al plafó.
La via és guapíssima i suposo que deu ser la típica via super recomanable que ha fet tothom, per tant, poca cosa a dir a nivell tècnic. Quatre llargs molt ben equipats per aquest satèl•lit riglero que ha caigut al salvatge oest.
De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

Una vegada al cim, el Montroig s’escampa davant tot el nostre camp visual i enmig, una vall secundaria on a vegades es recorreguda pel ràpid de la Pobla que puja entre camps i masos abandonats. I una mica més enllà, a l’esquerra, la paret de la Formiguera ens tempta a continuar la jornada escalatoria en alguna de les seves vies. Venint del Cilindre, qualsevol via d’aquí pot semblar com un exercici d’estirament però tenen quelcom que les fa molt recomanables. Optem per la Martinetti, classiquissima que ha sortit a les fitxes del Vertex i tot.
Tot i així, mentre recorria els seus magnífics murs tombats de dificultat moderada em varen començar a venir al cap imatges en 8mm, peus de gat Boreal Laser, forros polars garbosos de color verd i lila fluorescent i escalades assegurades amb el vuit i cordes de 11mm. Tot això perquè la via conserva tota l’essència de l’època de la seva obertura: espits del 8 molt ben conservats amb xapes Fixe de les primeres (us en recordeu dels espits del 8, ja no n’hi han, tot son parabolts...) i una distancia entre xapes molt a l’estil de l’època,finals del vuitanta i sobretot principis dels noranta.
No sé si per mandra degut al que costava posar-los o per que abans no existien vies “homologades”, el cas és que tot i ser una via equipada, et toca escalar entre xapa i xapa; no per matar-te ni exposat evidentment, però en cap cas per poder recórrer al vil recurs d’avançar gracies al xapa-xapa. Actualment això costa de trobar, perquè ja sigui per reequipament o bé perquè ara s’obre de forma diferent, el cas és que a nivell general ara les xapes estan molt més juntes. Aprofito l’avinentesa per fer una crida en contra el reequipament d’aquesta via en honor al nostre passat recent (només falta que ho diguis perquè es faci el contrari... Com diu el Borges: “Pais.....”)
Em vaig veure a mi mateix amb setze anys, quan encadenar un V+ ja era recompensa suficient per tota una jornada d’escalada i en la qual parar al bar era una heretgia castigada amb el foc etern. Ah! I amb molt més cabell que ara...
De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

De Directa al Cilindre i Martinetti - Sant Llorenç de Montgai

dimarts, 8 de març del 2011

Histórias viejunas. Chapter one.


Aquest diumenge vaig fer una reinstal•lació dels canals de TDT; em van aparèixer un munt de canals nous que em van proporcionar un gran reconfort només de pensar que l’estat del benestar havia arribat a aquest nivell, la sanitat i l’educació una puta merda però la tele a la màxima oferta possible, i això va fer que allargués encara més la repassada de la gran oferta que ens ofereixen per buidar el cervell. Com diuen al Fricandó Matiner de RAC 105, sóc d’aquells tipus de persones que se’n van a dormir tard perquè els fa mandra aixecar-se del sofà.
Vaig acabar, com sempre, amb el Tele Monegal; un oasi de sensibilitat critica de tot aquest sistema tan ben organitzat de control de masses. Un cop acabat no vaig poder resistir la temptació de tornar a fer una repassada en vol rasant per tota la graella televisiva i quina va ser la meva sorpresa quan en un dels canals secundaris de la Sexta veig en Perez de Tudela. Mira tu, encara és viu, vaig pensar i em vaig quedar una estona més a mirar-m’ho. El pavu explicava una escalada que van voler fer al Peñon de Gibraltar als anys setanta i de l’accident que van tenir. A banda d’una recreació molt penosa que demostrava una falta de mitjans gairebé insultant, el report fotia un tufu de conquesta imperialista por lo bajini que espantava, tan a l’estil d’en Tudela. Ja us ho podeu imaginar: un còctel explosiu on s’hi ficava el Peñon, territori llargament reclamat per Espanya, i un tiu que no es defineix precisament per passar desapercebut amb un ideari polític perfectament identificat i conegut per tots. El reportatge no va aportar res de nou i va acabar insinuant que l’accident que van tenir va ser provocat pels anglesos que els esperaven al cim i que no volien que un ESPAÑOL conquerís la seva muntanya: per flipar.

Això no és el que més em va sorprendre. Com que el tema anava d’escalada, es van emportar al presentador del programa, en Juan Ramon Lucas, a fer una escaladeta per una d’aquestes zones tan guapes de granit que tenen per la zona centro. Una cosa no tenia res a veure amb l’altra però suposo que havien d’omplir minuts ja que la recreació de l’escalada al Peñon no donava per més. La primera imatge es veu com arriben al pàrking amb cotxe i surten tots els que aniran a escalar: en Perez de Tudela, en Juan Ramon Lucas i ..... el Ardilla. Als altres dos tothom els coneix però el Ardilla.... va ser un dels que va fer la primera hivernal a la Oeste del Naranjo a l’any 73 !!!! A l’acte em va venir a la memòria les fotos d’aquesta ascensió, però no les de l’escalada a la via pròpiament dita sinó de quan varen arribar a Bulnes xops com ànecs amb aquells cangurus Serval que abrigaven de puta pena, enmig d’un ambient de berbena de poble amb vitores i brindis al sol i com no, rodejats per l’escorta d’honor d’aquells temps: la parella de la Guàrdia Civil de capa i tricorni.

Sempre em quedo amb els detalls més friquis de les coses....






El murciano, Perez de Tudela, J.A. Lucas i el Ardilla.

dijous, 3 de març del 2011

El Petit Príncep als cingles de dos colors.

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep


Reconec que tinc una certa debilitat per les vies d’Osona, bàsicament perquè son les de casa meva. No totes valen la pena, és més, la gran majoria són autentiques ruïnes però les que se salven de la crema són autentiques joies i generadores de plaer il•limitat. No puc ser objectiu en aquest tema i de ben segur que hi haurà molta gent que tornarà a casa amb les butxaques plenes de sorra i la moral per terra. Però cal saber mirar més enllà. Saber girar-se mentre estàs penjat d’una reunió assegurant el company i escoltar el silenci, tenyir la retina del verd intens de l’alzinar, del blau profund del pantà de Sau i de la eterna dualitat dels dos colors que configuren les cingleres. Saber gaudir de les aproximacions i descensos enmig d’un bosc espès i poc humanitzat que ens farà retornar als orígens de l’espècie. La roca no és de la millor qualitat, això tothom ho sap, per això és imprescindible sortir de casa amb una motivació especial, diferent a si anem a qualsevol altre lloc i a la vegada la recompensa que n’obtindrem també serà una experiència igualment diferent a la que obtindríem en alguna altra zona.
No feia pas massa que l’Edu em va passar la ressenya de l’ultima via que havia obert als Cingles de Tavertet juntament amb en Pep Vila. Me la va donar amb aquella il•lusió de qui comparteix un preuat tresor que ha costat un cert esforç d’aconseguir. Coneixent-los i amb l’experiència de les altres vies que ambdós havien obert ja es podia endevinar que aquesta no em podria defraudar. S’ensumava una ascensió que destil•lava l’essència i la conjunció d’aquests dos cracs; l’elegància de les vies de l’Edu amb la trempera de les vies d’en Pep, un recorregut del tot seductor amb una dificultat i uns passos marca de la casa.
La via del Petit Príncep em cridava amb els seus cants de sirena i només calia esperar la conjunció astral adequada per emprendre l’escalada. I aquest moment va donar-se el dissabte. Amb en Xevi ho varem tenir clar, era el moment adequat.
De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep


La via és de bellíssima factura, principalment d’artificial, mantinguda en A2 amb algun pas puntual de A2+, però cal tenir en compte que entremig hi ha alguns passos en lliure de donar la talla. A la vegada, cal preveure que el continu desplom marca la pauta de tota l’escalada i fa d’aquesta una ascensió d’una certa exigència física més enllà de la dificultat tècnica.
Malgrat el que diu la ressenya de ser una via Hamerless nosaltres el dúiem i finalment, complint els pronòstics més pessimistes, els varem fer servir, no massa per intentar mantenir l’esperit de la via però dues V i dos universals varen ser finalment clavats. Et diuen que portis repetits els microfriends però amb aquesta qualitat de la pedra et fa passar millor la suor freda un bon universal clavat fins l’ojete que no veure l’Alien negre com es va enfonsant a la sorra. També dúiem repetit el Camalot del 4 i ens va anar força bé perquè al primer llarg varem comptar pel cap baix quatre passos amb aquesta peça. Això si, fissures a tuti plein de totes les mides i de qualitat força o molt acceptable transcorrent l’itinerari envoltat d’unes vistes excepcionals que completarà la satisfacció màxima: a la dreta el Morro de l’Abella, a l’esquerra el Salt de Tirabous i al fons el pantà de Sau custodiat com sempre pels cingles bicolors tan característics. Com dirien al Cara Norte: Guapa via.

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

De Cingles de Tavertet - Via del Petit Princep

Per arribar a les xapes tan allunyades del tram d'Ae varem haver d'improvisar un inventillu, més que res per no haver d'estirar-nos massa.

De Resenyes

dilluns, 28 de febrer del 2011

Salvant la jornada...

De Montserrat - Via de les Cabres amb l'Espurner

Estava jo tan panxo a ca l’Anna fotent-me un pambtomaquet i llom que em trobo, entre altres habituals, amb l’AGP i procedim a comentar la jugada de rigor. Li explico que avui no tinc masses expectatives de triomfar ja que tot venint cap aquí des de la Plana de Vic no ha parat de ploure tota la estona i a més he vingut amb la única companyia del Soloist amb la vana esperança de poder enfilar-me per alguna aresta Brucs que s’hagi assecat amb els primers rajos de sol que tot just ara comencen a sortir. El tiu, que coneix tothom, em diu que no em flipi amb solitàries i que me’n vagi amb uns compis que ha trobat també al bar i se’n van a escalar, que ja me’ls presenta. Pos fale, en Lluis “Espurner” i la Lourdes no tenen cap inconvenient a donar-me un cap de la seva corda per lligar-me i accepto sense mes dilacions. Al final de la jornada descobreixo que compartim una perspectiva semblant de la cordada: oberta a tothom i en cap cas sectària o tancada a estranys.
De cop, el que havia de ser previsiblement una miserable escalada en el més complet dels silencis sense cap mena de comentari sexual, escatològic i/o escabrós (el Soloist no el van dissenyar per mantenir converses de cap tipus) es converteix en un plan amb tot els ets i uts.
La via? Jo m’apunto al que diguin ells, només faltaria. Diuen d’anar cap aquí, doncs cap aquí; cap allà, doncs cap allà... Al final diuen d’anar a la Codolosa a la via de les Cabres que es veu que ha obert un amic/conegut d’en Lluís i vol anar a repetir-la. A mi ja m’està bé... una mica rostoll però de bona roca; i desprès la combinem amb l’Alimera, més que res per amortitzar la jornada.
Però per amortitzar de debò la jornada, les braves que ens varen fotre “entre pecho i espalda” al bar Muntanya de Collbató, buaaaa.... això si que curteix.
D’escalar, menys del que hagués volgut però més del que hagués fet anant en solitari. Em quedo amb el fet d’haver conegut més gent del mundillo amb el qual he passat alguna bona estona i que automàticament agrego al llistat de blogs d’Amics, coneguts i saludats.
És curiós el mon bloguer: coneixes a la gent per l’activitat que fan i que publiquen periòdicament al bloc però et poden passar pel costat i no reconèixer-los. Estarem davant... la Dimensió desconeguda?
De Montserrat - Via de les Cabres amb l'Espurner

De Montserrat - Via de les Cabres amb l'Espurner

De Montserrat - Via de les Cabres amb l'Espurner

De Montserrat - Via de les Cabres amb l'Espurner

De Montserrat - Via de les Cabres amb l'Espurner

dimecres, 9 de febrer del 2011

Tienes más cuento que Calleja (mai millor dit)Bonus track: petit assaig del fenomen televisiu al mundillo escalatori.

Us en podeu encardar de mi tan com vulgueu però reconec que cada diumenge al vespre em miro en Calleja. Podeu anar de dignes i no reconèixer-ho però segur que també vosaltres ho feu. El cas és que espero amb candeletes cada setmana que arribi el dia i hora assenyalat per disfrutar de un dels millors programes d’humor que fan actualment a la “tela”. Jo crec que ell encara no és conscient de la magnitud de la seva figura però estem davant de un dels grans humoristes del segle XXI. Amb els anys segur que a les facultats de periodisme s’ensenyarà la vida i miracles d’aquest gran personatge que, com tots els grans, ha sabut crear escola.

Fa quinze dies, el deliri va arribar a un nivell màxim. Es va superar el llistó que setmana rere setmana es va posant cada vegada més alt. Com el Barça vaja....
En aquest capítol, el pavu se’n va anar a pujar una canal super guapa que hi ha a Picos, la estrecha de la Torre del Fiero, o alguna cosa així. Jo ja la coneixia de feia molt de temps i des de llavors que sempre m’havia cridat l’atenció. Per això em va sorprendre quan vaig veure a l’inici del capítol que pretenien fer aquesta ascensió i em vaig quedar a mirar-ho. Per que ens entenguem, vindria a ser com una estreta del Gra de Fajol Petit però quatre vegades més llarga.

El tiu anava com sempre amb els seus coleguis habituals i anaven pujant sense encordar que era el que tocava. Un 90% de la via es feia així, el que seria estrany hagués set fer llargs. Doncs el tiu es va passar més de la meitat del programa amb comentaris del rollo: “nos vamos a matar”, “esto es super peligroso”, “que si hay peligro de avalanchas”... i coses d’aquestes. Una mica està bé per donar ambientillu però cap al final ja ens hi petàvem el cul i amb la Judit anàvem jugant al joc improvisat de comptar les vegades que volia vendre la moto.
Al final de la via, hi havia un pas més vertical i es van encordar, el que hauríem fet tots. Surt de primer per un tram guapissim per sota un bloc empotrat amb ressalts una mica empinadots, el que deia com l’estreta del Gra de Fajol, i a cinc metres de la reunió posa una estaca de neu. Buenu va, s’ha de donar exemple, vaig pensar.... però sense previ avís va el paio i es tira per demostrar que el seguru és de fiar. Jo aquí ja flipava i no podia parar de riure. Com podeu suposar, la caiguda va ser penosa. Gairebé es va haver d’impulsar endarrere perquè no hi havia suficient pendent com per caure i amb els grampons gairebé s’entrebanca. Buff, aquí ja es començava a endevinar que la jornada seria gloriosa. Continua pujant. Jo, amb llàgrimes als ulls de tan riure, encara vaig poder acabar de veure la culminació del que seria una actuació magistral en clau d’humor. Arriba a un ressaltet en un lloc molt estret. Jo ja sospitava que aquí arribaria el clímax, i així va ser. S’hi va posar super flipat com si estigués al free standing de les Moulins i a mig fer mira amunt, posa cara de susto i amb un crit a cor que vols de “Cuidado avalancha” abaixa el cap de cop amb la intenció de protegir-se. A l’acte em vaig frapar. A l’igual era veritat que el tema estava tan txungo i al final havien pringat; però microdècimes de segon després cau l’ “avalancha” a sobre seu i surto de la sorpresa inicial. Aquí ja no podia més: plorava de riure i anava per terra, tenia flato i tot. La Judit, molt diplomàtica ella, m’anava dient que igual si que era molt txungo i se l’estaven jugant però en realitat també s’hi estava petant. El cas és que el pas era molt estret i el càmera que hi havia just a sobre d’en Calleja va moure una mica el peu (crec que se li va veure les puntes dels grampons i tot) i va fer una petita purga de neu que li va anar a sobre. Aquí ja vaig perdre la consciencia i no vaig veure res més. Quan vaig tornar al món, el programa ja havia acabat però a l’acte vaig ser conscient d’haver viscut un moment memorable a la historia del setè art i que es recordarà durant molt de temps, una interpretació humorística a l’altura dels millors moments dels grans mestres de la interpretació. Vaig riure moltíssim i encara ara quan veig una repetició no puc evitar fer callar a tothom del meu voltant per tal de no perdre detall de tan grandiosa interpretació. Hi ha hagut altres grans capítols però com aquest cap.


Conyes a part, cada diumenge m’ho miro (que m’hi peto en cada capítol no és broma, és boníssim...) perquè a banda de totes les fantasmades i venudes de moto que ens fan, la qualitat de les imatges és excel•lent i els paisatges i llocs on van són guapíssims. Alpinísticament un zero, ja ho sé però a nivell estètic és molt estimulant.

No vull criticar si el que fan ho fan bé o malament. Si em posés guru segur que criticaria aferrissadament que es donés una imatge tan poc real del mundillo del climb però un diumenge al vespre sempre es posa bé poder somiar que hi ha llocs al mon d’una bellesa que no podem ni arribar a entendre i en viatges que mai faràs. Si volgués entrar a la eterna discussió entre els pro-Calleja i els anti-Calleja m’aniria al foro que té Desnivel a tal efecte. Us heu passejat mai per allà? Buff, estan cardats aquests madrilenyos, vaja arguments que donen... Aquí almenys tenim discussions de gran calat, com el dels reequipaments de clàssiques de Montserrat de fa uns anys...

Sempre m’ha interessat molt l’aspecte sociològic de la televisió, la influencia que té en les masses i en sentit invers, les preferències que tenen les audiències sobre la programació. Els continguts són un altre tema molt diferent, aquí ja entraríem a discutir sobre la tele basura. Dins d’aquesta inquietud i interès que tinc sobre el fenomen televisiu he pogut arribar a la conclusió que l’audiència és mou dins els extrems, mai en els termes intermitjos. No busca un reflex de la seva vida quotidiana sinó que s’interessa inconscientment per l’essència de la seva existència, com si fos un acte de recerca interior; i això condueix els continguts a les bandes.
Això, relacionat amb el climb, ens porta a dos grans fenòmens: Al filo de lo impossible i Desafio extremo, cadascun d’ells situat a cada banda de l’enfocament que ens podria donar aquesta temàtica. Hi ha hagut altres programes que s’han volgut situat en un tram intermig però no van arribar a triomfar. I no és estrany. Amb la gran anarquia que hi ha en el nostre col•lectiu, en aquest més que en qualsevol altre i això no és criticable, mai es farà un programa a gust de tothom, i menys si l’activitat que fas es situa en el que podríem anomenar estàndard. Si vas a fer la Lleida de Vilanova o la Punsola, els friquis diran que el programa és molt clàssic, molt old school. Si vas a gravar a un paio fent l’Aromes de Montgrony, els clàssics et diran que és massa friqui i que això és gimnàstica. Si vas a fer una caminada per algun camí de ronda, llavors els escaladors s’aliaran en un front comú i titllaran el programa de monyes....I així fins a mai acabar...
Per això, només hi ha dos programes de temàtica muntanyera que triomfen; perquè es centren en les essències del col•lectiu i per això es situen als extrems, oposats i antagònics entre ells. Mentre uns furguen a les profunditats de les emocions humanes i es posen transcendentals, els altres fan apologia de la frivolitat. Mentre uns es centren en el col•lectiu més espiritual, els altres es volen guanyar al més material.

No és que sigui un programa millor que l’altre; cap dels dos son un reflex fidel de la realitat. Quan et mires Al Filo ja t’esperes més de deu minuts de rollo filosòfic - moral quan l’únic que vols és veure en Mendinabeitia fotent ploms i passos de ganxo a l’Amin Brakk o en Ferran Latorre jugant-se-la al G4; i quan en Calleja es passa tot el dia fent el julai, t’agradaria que es deixés d’històries i fotés alguna escalada en condicions a Ordesa. Això és el que m’espero jo que soc un classicorro, un friqui voldrà quelcom diferent i un caminador ni en parlem, per això no he entrat a discutir quina temàtica és millor, ja ho he dit, en un col•lectiu tan anàrquic com el nostre és impossible encertar el tema a gust de tothom. El secret de l’èxit però (per èxit entenc tenir audiència) no radica en els continguts, sinó en l’essència del programa. Uns del rollo transcendental i als altres fent apologia de la frivolitat. Uns per captar aquella audiència més emotiva i els altres per captar els més materials. Si féssim un estudi de la personalitat de cadascú, segur que la gràfica que en sortís tindria forma de campana de Gauss, o el que és el mateix, una gran majoria situada al centre amb unes preferències comunes però mai del tot neutres, sempre amb tendència cap a una banda o cap a l’altra. Que cadascú triï quin dels dos prefereix però en cap cas que no pretengui trobar un reflex real de la seva persona.
D’altra banda, qui vulgui continguts que vagi a la 2 o al 33, però tothom ja sap que aquests programes duren el que duren.

Aqui va l'enllaç

http://play.cuatro.com/directo/programas/desafio-extremo-2/temporada-4-2/ver/friero#directo/programas/desafio-extremo-2/temporada-4-2/ver/friero

Qui em va parir, m’he quedat a gust....