Arriba l’estiu i els projectes que es van posposar inevitablement a l’espera d’unes condicions de la meteo favorables es van materialitzant. Aquests projectes han d’esperar a que es fongui la neu i que les altes temperatures escalfin aquest fred granit perquè un intent abans d’aquestes dates cuniculars suposaria un patiment innecessari i estèril. I dic estèril perquè si tenim en compte que la finalitat d’aquestes escalades és la recerca del més pur plaer hedonista del gest, del moviment i de les línies perfectes de l’itinerari, una ascensió en unes altres condicions que podríem anomenar “no favorables” convertirien l’ascensió en una epopeia que ara mateix vull evitar de totes totes.
Surto una vegada a la setmana i el que vull ara mateix es escalar alguna via guapa i en cap cas arriscar-me a aventures que no saps com acabaran. En definitiva, que ara per ara no estic per invents rarus i vull assegurar el tiro. Tots passem èpoques i aquella edat en la qual pillaves el cotxe i decidies on enfilar-te tot esmorzant al bar ja m’ha passat. Ara em cal maximitzar més el temps i això implica una planificació més detallada de l’activitat i, sobretot, que aporti unes probabilitats d’èxit més que acceptables.
Quinze dies endarrere varem parlar amb en Mohawk i en Jortx per tal de liquidar assumptes pendents i al final no es varen poder dur a terme per compromisos, per part meva, de caràcter campistic. De totes formes, el contacte es va mantenir durant tota la setmana i varem poder concretar alguna cosa per la setmana següent, ara però, únicament amb en Jortx. Les propostes eren moltes i variades, de dificultat i distancia a vegades antagòniques però amb un denominador comú: vies totes elles clàssiques de gran bellesa.
Concretem al final la via Laura de Cavallers, un dels emblemes del crack climb a casa nostra. La planificació senzilla, coherent i relaxada: vivaquillu com els d’abans al pàrking, esmorzar tranquil compost per viandes variades i a escalar tot el dia.
Sobre la via es pot trobar info a tuti plein a tot arreu i més encara desprès d’haver-se publicat al llibre d’en Soldevila (Parrella, quantes en portes ja? T’estic atrapant nanu....). Fissures guapes durant gran part de l’itinerari que en cap cas podem dir que siguin fàcils. El segon llarg és antològic; el díedre inicial és de traca i mocador i l’Off widht de la segona meitat del llarg ens farà trempar. En països anglosaxons, aquest Off widht estaria net de segurus però aquí no ens estem d’hòsties i dues xapes ens asseguren l’asuntu. I sort n’hi ha, perquè si no, aquesta via no la faria ni deu... Aquest tram és txungo de debò i sense les xapes otro gallo cantaria. Reconec que aquesta mena de perversions m’agraden força pero quan estàs ficat a dins que ni endavant ni endarrera s’agraeix aquest tipus d’ajuda. Mola portar el Camalot del 4 per aquest tram.
Al llarg següent tenim la fissura desplomada de 6b/6c, de rollo ianqui. Pot sorprendre la gran forquilla de graus que trobes catalogant aquest pas però no és estrany. Es tracta d’una fissura de punys que converteix aquest tram en un pas completament morfològic en funció de la corpulència de les mans de cadascú. Un nyicris com jo ni toca vores.... I d’aquí en amunt, continuen les fissures guapes intercalades per algun passet en placa, ja amb dificultats menors però de bellesa equiparable.
Baixant de la via, tenim encara la testosterona a flor de pell i la motivació encara és màxima. Un comentari a la guia de “el primer largo es el 6b mas guapo del mundo” em crida l’atenció per la seva pomposa presumptuositat. Cal provar-ho encara que el nom de la via no indiqui a priori uns atributs molt excelses: Todo a cien.
No sé si serà el millor 6b del mon perquè bàsicament no els he fet tots però que guapo ho és un rato. 40 metres d’adherència pura amb alguns passos que ressegueixen una petita veta i d’altres que aprofita els knobs característics d’aquesta paret. L’on sight esdevé imperatiu; aquest és el meu terreny.
Dies endarrere reflexionava sobre l’especialització de l’escalador en relació al tipus d’escalada i aquí ho he pogut comprovar de nou amb poca estona de diferencia: així com a la via Laura, els 6b’s de fissura ens han suposat molt d’esforç i moltes vegades no em tret el rotpunkt, en aquesta altra via, l’on sight ha resultat quelcom natural i espontani. No és una qüestió del que és millor ni pitjor, simplement és una apreciació personal que dins el mateix grau hi pugui haver tanta diferencia en funció dels atributs propis de cada escalador. Quin esport més gran...
Pos bé, desprès de tres setmanes de pràcticament inactivitat, ha estat una bona tornada al tema i compartir cordada amb en Jortx ha set una experiència més que agraïda, però això ja ho sabia abans d’anar-hi.
Surto una vegada a la setmana i el que vull ara mateix es escalar alguna via guapa i en cap cas arriscar-me a aventures que no saps com acabaran. En definitiva, que ara per ara no estic per invents rarus i vull assegurar el tiro. Tots passem èpoques i aquella edat en la qual pillaves el cotxe i decidies on enfilar-te tot esmorzant al bar ja m’ha passat. Ara em cal maximitzar més el temps i això implica una planificació més detallada de l’activitat i, sobretot, que aporti unes probabilitats d’èxit més que acceptables.
Quinze dies endarrere varem parlar amb en Mohawk i en Jortx per tal de liquidar assumptes pendents i al final no es varen poder dur a terme per compromisos, per part meva, de caràcter campistic. De totes formes, el contacte es va mantenir durant tota la setmana i varem poder concretar alguna cosa per la setmana següent, ara però, únicament amb en Jortx. Les propostes eren moltes i variades, de dificultat i distancia a vegades antagòniques però amb un denominador comú: vies totes elles clàssiques de gran bellesa.
Concretem al final la via Laura de Cavallers, un dels emblemes del crack climb a casa nostra. La planificació senzilla, coherent i relaxada: vivaquillu com els d’abans al pàrking, esmorzar tranquil compost per viandes variades i a escalar tot el dia.
Sobre la via es pot trobar info a tuti plein a tot arreu i més encara desprès d’haver-se publicat al llibre d’en Soldevila (Parrella, quantes en portes ja? T’estic atrapant nanu....). Fissures guapes durant gran part de l’itinerari que en cap cas podem dir que siguin fàcils. El segon llarg és antològic; el díedre inicial és de traca i mocador i l’Off widht de la segona meitat del llarg ens farà trempar. En països anglosaxons, aquest Off widht estaria net de segurus però aquí no ens estem d’hòsties i dues xapes ens asseguren l’asuntu. I sort n’hi ha, perquè si no, aquesta via no la faria ni deu... Aquest tram és txungo de debò i sense les xapes otro gallo cantaria. Reconec que aquesta mena de perversions m’agraden força pero quan estàs ficat a dins que ni endavant ni endarrera s’agraeix aquest tipus d’ajuda. Mola portar el Camalot del 4 per aquest tram.
Al llarg següent tenim la fissura desplomada de 6b/6c, de rollo ianqui. Pot sorprendre la gran forquilla de graus que trobes catalogant aquest pas però no és estrany. Es tracta d’una fissura de punys que converteix aquest tram en un pas completament morfològic en funció de la corpulència de les mans de cadascú. Un nyicris com jo ni toca vores.... I d’aquí en amunt, continuen les fissures guapes intercalades per algun passet en placa, ja amb dificultats menors però de bellesa equiparable.
Baixant de la via, tenim encara la testosterona a flor de pell i la motivació encara és màxima. Un comentari a la guia de “el primer largo es el 6b mas guapo del mundo” em crida l’atenció per la seva pomposa presumptuositat. Cal provar-ho encara que el nom de la via no indiqui a priori uns atributs molt excelses: Todo a cien.
No sé si serà el millor 6b del mon perquè bàsicament no els he fet tots però que guapo ho és un rato. 40 metres d’adherència pura amb alguns passos que ressegueixen una petita veta i d’altres que aprofita els knobs característics d’aquesta paret. L’on sight esdevé imperatiu; aquest és el meu terreny.
Dies endarrere reflexionava sobre l’especialització de l’escalador en relació al tipus d’escalada i aquí ho he pogut comprovar de nou amb poca estona de diferencia: així com a la via Laura, els 6b’s de fissura ens han suposat molt d’esforç i moltes vegades no em tret el rotpunkt, en aquesta altra via, l’on sight ha resultat quelcom natural i espontani. No és una qüestió del que és millor ni pitjor, simplement és una apreciació personal que dins el mateix grau hi pugui haver tanta diferencia en funció dels atributs propis de cada escalador. Quin esport més gran...
Pos bé, desprès de tres setmanes de pràcticament inactivitat, ha estat una bona tornada al tema i compartir cordada amb en Jortx ha set una experiència més que agraïda, però això ja ho sabia abans d’anar-hi.
El 09 de Abril de 2011 serà una data que tindré marcada al calendari com una efemèride en la que cal celebrar quelcom especial. És la data en que vaig escalar la via Còsmica al Plàtan de Diables. Aquesta via tenia una significança especial per a mi. Quant cops havia somiat que algun dia hi pujaria quan no feia més de quart grau equipat? Moltíssims. Agafava el llibre del Picazo i obrint tímidament les ultimes pagines com si fos una heretgia, com si no tingués l’autorització encara per poder mirar-me aquestes vies situades al final de la guia, les més difícils, i per tant com a culminació del viatge iniciàtic per l’univers montserratí que començava amb les vies de l’Estasen i acabava amb les clàssiques de dificultat dels Pirates, estudiava detalladament tots els llargs i planificava imaginàriament una i una altra vegada l’escalada, somiant com serien aquells diedres de dalt de tot sobre els quals tothom parlava. En aquella època veia molt lluny poder repetir aquesta via i amb el temps aquesta fal•lera es va anar esvaint fins convertir-se en una remor gairebé imperceptible. Creia fins i tot que havia perdut l’interès i pràcticament m’havia oblidat que existia; causat inevitablement per la monotonia que ens atrapa i ens condueix a repetir les vies de moda. Però estava equivocat. L’espurna de la passió s’havia mantingut encesa a dins meu amb la mateixa intensitat en que ho havia estat sempre i quan en Miquel em va comentar que volien anar a repetir-la amb en Pep per tal de filmar algunes tomes al diedres de dalt, alguna cosa va succeir. Aquella passió, incertesa dels grans moments, i que feia tant de temps que no havia sentit em va tornar a recórrer les venes. Em vaig adonar que havia estat necessari recórrer el camí inevitable fins arribar aquí, que hagués estat absurd pujar molts esglaons de cop i que només havia calgut tenir la paciència suficient per esperar el moment adequat per realitzar l’escalada. Aquest moment havia arribat. 
Amb aquesta via hi tenia una mena de relació amor-odi. Amor per l’estètica i la història de l’itinerari, “odi” per la forma tan rui amb la que ens va rebutjar en l’anterior ocasió que varem intentar pujar-la. Des de llavors que tinc una certa debilitat per aquesta via; petites perversions personals. Va ser aquí on varem descobrir les infinites possibilitats dels Tricams. Al forat que hi ha al final del primer llarg varem col•locar aquell Tricam vermell que ens havíem trobat feia tant de temps i que no sabíem ni com funcionava. Ens va salvar el primer llarg però l’estat lamentable dels burils que existien llavors ens va fer abandonar al segon, un cop fetes les principals dificultats (Ara, amb el reequipament tan encertat que han fet, ha recuperat tot el llautó de temps preterits.) Des de llavors, la imatge d’aquest forat l’he guardat a la mateixa carpeta on es guarden les altres imatges emblemàtiques de la muntanya màgica, des del mític merlet de la Desireé, la bavaresa de la Elèctric Ladyland o la Foradada. No vaig poder evitar que, en arribar a la seva altura i col•locant de forma gairebé mecànica el mateix Tricam vermell al mateix forat on ho havíem fet anys enrere, un subtil somriure se’m dibuixes als llavis. 
