En Pep al primer llarg, el més vertical.
Després de tres setmanes d’intents, jugant a la loteria de la meteo, les condicions i els plans aliens al climb, per fí hem aconseguit escalar la Conrado Altamira. Ja la setmana passada, amb la escalada de la Phoenix, la meva autoestima es va veure sobradament recompensada però aquest dissabte, amb l’escalada de la seva germana gran, la meva personalitat ha ratllat la fina línia de la vanitat. I és que aquesta escalada és una delicatenssen. Si la Phoenix et posa les piles pel que fa a la dificultat, la Conrado et satura els sentits de plaer perquè tota la seva línia, recorregut i passos només els havia pogut concebre al meu imaginari en aquelles vies que les guies anomenen perfectes. Poc ens podíem imaginar que aquesta via, en una zona tan propera a nosaltres, ens estaria esperant després de tant temps per flirtejar amb nosaltres i ensenyar-nos els seus encants.
En Jordi començant el primer llarg.
La setmana anterior ens havia deixat els ànims a cotes estratosfèriques i no podíem deixar passar aquest estat de gracia sense provar de fer el doblet. Així repetint la formula de la setmana passada, ens repartim en Xevi i l’Oriol a la Phoenix i en Pep, en Jordi i jo a la Conrado. En Jordi ens el varem trobar per casualitat la setmana passada a la Phoenix i quan li varem comentar els plans que teníem per aquest dissabte de seguida es va apuntar amb nosaltres. Cap problema, el gaudi de l’escalada no es veu mermat per la quantitat de gent amb qui l’has de repartir sinó que es mesura pels dies que duren les sensacions de la via al teu cervell i que t’impedeix de pensar en el proper projecte, contràriament, la quantitat de gent amb qui comparteixes projecte es directament proporcional a l’increment d’aquest gaudi.
Rollos a part, la via és una de les millors. Es fa tota a piolet tracció, dificultats assequibles i mai extremes i una verticalitat i un ambient que només poden donar les vies de caràcter. La dificultat és mou homogèniament entre els 60º i els 75º amb algun pas puntual a 80º i segons les condicions podem trobar algun pas de roca, sense massa dificultat si la via es troba, repeteixo, en condicions. I em faig redundant en aixó d’estar en condicions perque aquesta via si per una cosa es caracteritza és per la seva dificultat de formació. En el meu cas particular, fa molts anys, que hivern rera hivern vaig portant una mica de control de la seva formació i mai havia vist que a mitjans de Novembre i durant UN MES!!!! aquesta via estigués formada. De totes formes, potser aquesta llarga espera ha contribuït encara més a gaudir d’aquesta escalada. La via té una entrada directa, que és la més recomanable, que és on es concentra la major dificultat en gel (80º). Si aquesta entrada no està formada també es pot entrar, tal i com varem fer amb en Xevi fa un parell de setmanes, en travessia per la esquerra buscant el camí entre el mixte més fàcil. A dalt de tot tenim dues sortides, la directa que torna a ser la més recomanable i a l’hora la més difícil (70º/V) o bé escapar-se per les planxes de neu que s’endevinen poc abans d’arribar a la cova on es munta la penúltima reunió. Pel material portar el tipic per aquestes escalades: tascons, friends i microfriends i 4 o 5 pitons variats.
I per acabar la jornada i que ja es va convertint en costum, la ja tradicional recuperada de forces a base de fritanga a Can Jepet. Un consell, si aquella nit us voleu marcar un homenatge no demaneu l’allioli que és molt traïdor i es recupera quan creies que ja el tenies superat....
En Pep sortint de les dificultats del primer llarg.
En Jordi asegurant a la primera reunió. L'ambient és brutal i les reunions incomodes.
En Pep al tercer llarg.
A l'estretiment de la part superior de la via.
A la ultima reunió.
Assegurant tot assegut a l'aresta cimera ja podem dir que hem fet la via i en Pep ho sap, la seva cara ho reflexa.
I la meva també...
Esperant a en Xevi i l'Oriol que acabin la seva via surten unes quantes fotos bastant guapes.
