antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

dijous, 14 d’octubre del 2010

Sabates de guix

De perfil

Una sortida d’escalada esportiva a Sadernes no dona, a priori, masses opcions per fer unes fotos d’escalada gaire interessants; sobretot si tenim en compte que qui ha de prémer el botó de l’obturador té uns criteris estètics molt determinats i influenciats per l’escalada en paret on el buit a sota els peus i la grandiositat dels espais prenen una especial rellevància a l’hora de captar qualsevol imatge. Tot i així, l’experiència m’ha ensenyat que és interessant portar sempre la càmera a sobre perquè les vistes susceptibles de ser fotografiades es presenten en qualsevol moment i contra tot pronòstic, i a vegades no tenen res a veure amb el climb.
Així, tornant de grimpar d’aquesta clàssica zona de la Garrotxa, ens topem, al costat mateix del pàrking, amb l’slab que tots els amants de l’escalada tècnica ens volem trobar alguna vegada a la vida. Molts de nosaltres viatgem a l’altra punta del món o del país buscant aquesta paret somiada i algun dia ens adonem que la teníem al costat de casa. Si més no, un petit gran fragment d’aquesta paret. Massa petita per haver-hi una via però massa gran per ser un boulder. Un talegasso des de gaire amunt implicaria encendre’t com un misto i passar la resta de l’any amb cures de Mercromina i els peus immobilitzats. D’altra banda, muntar un toprope no dona a les fotos aquell aura de misticisme i xuleria ibèrica que tan ens agrada per vacil•lar als col•legues (a més, el Photoshop encara és un gran desconegut per a mi). Per tant, la decisió va ser rapida i en poc temps ja estava enfilat per aquesta rampa inclinada i en Xevi tirant afotos. Ben cert és que quan ja era força amunt vaig veure que era més difícil del que semblava i que si, les fotos molt guapes i tal, però que tan amunt no pots anar amb xuminades i anar a forçar en free al límit de l’adherència.
Per sort, avui encara em puc posar els peus de gat i no dues sabates de guix.
De perfil

De perfil

De perfil

De perfil

dijous, 7 d’octubre del 2010

Escalada iniciatica als misteris de la vertical.

De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

Tot just feia quatre dies que li havia regalar el talabard, aprofitant l’avinentesa i la il•lusió del seu naixement, i avui ja el duem a escalar a Montserrat. Podríem divagar extensament sobre la relativitat del temps i la seva frugalitat però això ja ho han fet els grans filòsofs i altres predicadors de capçalera. No cal perdre el temps discutint sobre el temps. El cas és que la percepció del temps és diferent en funció dels moments que hi vius i cal dir aquests anys m’han passat realment molt ràpid. Deia que no calia divagar sobre el temps i ja ho estic fent....
Total, en Pep em proposa una activitat que feia anys que em preguntava quan la duria a terme. Portar a l’Albert a descobrir la muntanya màgica i a la vegada començar a ensenyar-li els grans plaers sentimentals i emocionals que hi ha darrera de l’activitat escalatoria i que és impossible de sentir a través de la descripció verbal i/o gràfica: cal lligar-se una corda a la cintura per captar i entendre el que sentim cada finde i que ens fa estar tota la setmana en vetlla esperant que es repeteixi de nou aquest moment màgic, ficant-nos en una espiral, o cercle viciós, on la set d’aquests feelings no s’acaba mai, una bestia endormiscada que a mesura que vas alimentant va tenint més gana.
De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

Decidim triar una via de Love Climbing (un saludu als Daltons i al seu profund estudi sobre la escalada easy life) i aquesta decisió ens duu a prendre el funicular de Sant Joan i, tot passejant, arribar-nos a la cara sud del Gorro Frigi a fer alguna de les vies que hi ha per allà. 4 llarguets, fàcils, equipats i arribant a un cim emblemàtic de l’escalada a la Muntanya. Una bona iniciació per encendre l’espurna que tots alguna vegada, ja fa temps, varem sentir que s’encenia dins nostre i que amb el temps es convertia amb la perversió vertical.
El temps ens acaba donant les respostes que busquem i una vegada ens és donada la solució a les qüestions que ens plantegem, se'ns creen noves preguntes multiplicades exponencialment (defectes o virtuts de la condició humana) fet que ara em qüestioni quan de temps tardaré jo a portar a l’Arianna a fer aquest camí iniciàtic als misteris emocionals de la vertical.
De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

Al mes pur estil Pedricero de Josechu Jimeno

De Primera escalada a Montserrat de l'Albert

Un crac....

dimecres, 11 d’agost del 2010

Al fresco...

De Montserrat- STAE de la Paret de Sta Cecilia

Afortunadament aquestes ultimes setmanes he tingut més temps per escalar que per escriure. Això ho considero un estat temporal de gracia i cal aprofitar-ho perque amb la recent paternitat pots trobar-te emmig del desert en qualsevol moment. Així, i a banda de la memorable escalada a l'Spigolo Sud de Ansabere, varem poder repetir la STAE de Santa Cecilia a Montserrat que ens va agradar moltissim. Classicorra i variada a més no poder: diedres super guapos, plaques com les millors, xemeneies i recorregut intel.ligent i variat fins a superar tota la muralla nord.
De Montserrat- STAE de la Paret de Sta Cecilia

De Montserrat- STAE de la Paret de Sta Cecilia

De Montserrat- STAE de la Paret de Sta Cecilia

De Montserrat- STAE de la Paret de Sta Cecilia

De Montserrat- STAE de la Paret de Sta Cecilia

De Montserrat- STAE de la Paret de Sta Cecilia


També varem poder fer el partir de tornada a casa i ens escapem un parell de vegades al Morro del Quer, primer amb l'Oriol i després amb en David Barceló. Feia dies que no pujava al Morro i ja en tenia ganes. És el que ens passa als enamorats d'aquestes contrades: no cal pujar a escalar, tan sols arribar a la punta del Morro i veure la vista ja val la pena i reafirma encara més el nostre enamorament.
Varem fer la Colera Divina i Cola Jet amb l'Oriol i el Equipo A amb en David. No hi va haver sorpreses perque ja sabiem el que anavem a fer: escalades osonenques amb roca marca de la casa i entorn a un nivell superior.
Aprofito per recuperar les ressenyes de les vies. Les penjo més avall.
De Morro del Quer- Via Cola Jet

De Morro del Quer- Via Cola Jet

De Morro del Quer- Via Cola Jet

De Morro del Quer- Via Cola Jet

De Morro del Quer- Via Cola Jet

De Morro del Quer- Via Cola Jet

De Morro del Quer- Via Cola Jet

De Resenyes

De Resenyes

De Resenyes


I encara, aquest ultim finde com que no estava del tot recuperar de la flagelació que em va suposar l'Spigolo, el vaig dedicar a fer una excursioneta matinal. Aprofitant l'avinentesa, vaig dedicar el dia a anar a recuperar un diposit de material que tenia al Gra de Fajol petit, a la zona de Coma de l'Orri, des de feia 2 o 3 anys quan vaig començar a obrir en solitari una viota en aquesta paret. Com que pujar fins allà tot sol amb tot el material (taladre inclòs) era un conyasso del quinze vaig decidir deixar pitons, parabolts, martell etc allà dalt amb la intenció de tornar durant uns quants caps de setmana consecutius i acabar la via. El cas és que la falera es va esbaïr en tan sols uns dies i el material es va quedar allà amb la unica companyia dels isards a l'estiu i la neu a l'hivern. Després de tan de temps, i malgrat les precaucions que vaig pendre perque les inclemencies meteorologuiques l'afectés el menys possible, el material va quedar bastant guapo i aquesta setmana m'ha tocat rascar de valent amb paper de vidre i antioxidant l'oxid acumulat. Aquesta excursió em va agradar molt perque en una muntanya tan trillada com és el Gra de Fajol Petit encara pots trobar racons per on no passa mai ningú excepte els cabirols i em va servir per rememorar aquells estius de descoberta que varem passar amb en Pep Dot i en Xevi obrint la via del Nyicris. Una maca integral, una cursa de muntanya que ens permet escalar la llarga vessant de Coma de l'Orri del Gra de Fajol Petit enllaçant diverses parets superposades i acabant a la ara famosa paret del Gneis gracies a les vies que es varen obrir per les atractives plaques que van per ambdos costats del diedre que segueix la via dels Nyicris. Aprofito per recuperar la ressenya i una foto amb tot el recorregut d'ascens i descens. La canal de descens també pot servir per pujar al cim del Gra de Fajol per una via diferent a les classiques amb grimpadeta inclosa.
De Resenyes

De Resenyes

Definició de verticualidad: l'Spigolo Sud de la Petite Aguille de Ansabere.

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

L’Spigolo Sud és la via perfecta, aquella via que tots els escaladors, quan tenim somnis humits, se’ns materialitza al cap. Una via verticalíssima, rectilínia i que ressegueix una forma geomètrica perfecta d’una muntanya. A més, sempre ens l’imaginem amb tope de pati a sota del cul i envoltada de un paisatge feréstec i grandiós. Aquesta via té un nom: és l’Spigolo Sud a la petita Aguille d’Ansabere.
Ja a l’aproximació veiem que el dia serà gloriós. Només de sortir del pàrking, al fons d’una verda vall ja es veuen les banyes de la muntanya, o altrament dit el grup de les Agulles d’Ansabere que ens farà maleir el temps que dediquem a l’aproximació. Malgrat tot, un bell camí enmig d’una exuberant fageda ens invita a somiar amb furtius encontres amb els follets i les fades que habiten al bosc i que ens temptaran a renunciar a l’objectiu principal de l’excursió, invitant a abandonar-nos a l’hedonisme i als plaers mundans.
Si aconseguim superar aquesta primera prova, arribarem a la segona quan tot just comencem a veure la cabana d’Ansabere, al capdamunt de la vall. Aquí, la temptació canviarà d'estrategia i se’ns presentarà amb una aparença espiritual i vindrà per la voluntat d’abandonar les temptacions terrenals i convertir-nos en un asceta perdut a la fi del món en busca del perfecte Nirvana,aixó si, alimentant l’esperit i sobretot el cos a base de formatge de cabra i fent passar la set amb vi de Bordeus (tampoc és qüestió de morir de gana)
I superada la segona prova ja estarem preparats i serem dignes de tastar la perfecció de la muntanya. A dalt de tot del circ, trobarem les Agulles d’Ansabere i destacant entre aquestes, la Petit Aguille d’Ansabere, amb el seu Spigolo Sud vetllant tota la vall, com una proa o espasa de Damocles que vigila que tot allò que es fa als seus peus compleix amb un estricte codi moral i és digne de gaudir de tanta bellesa. Ara ja podrem escalar la via perfecta.
Superat el sòcol inicial amb un parell de llargs, ens situem de seguida al peu de l’esperó desplomat que forma tota la paret i que no abandonarem fins al cim mateix. Aquests llargs es supera amb una escalada principalment artificial amb alguna sortida en lliure. Suposo que amb el reequipament que varen fer es van flipar i entre xapa i xapa, si hi ha presa, ara t’obliguen a fer alguna sortideta en lliure que et posa els pels de punta. No crec que en Despiau l’obrís d’aquesta manera... En fi, el cas és que ara toca flutar en moltes de les sortides en lliures i amb molt d’aire a sota teu.
Un cop superat el tram principal de l’esperó, quan ja es redreça el tema, fem una espectacular travessia d’equilibri i ens situem al mur final. En aquesta placa final és on hi ha el llarg més difícil perquè és del tot obligada amb sortides en lliure de 6a com a mínim. Molt guapo això sí i ens deixarà satisfets de debò si és que fins aquí la via ens havia decepcionat. Des d’aquí, un últim llarg fins l’aresta i una altre de molt fàcil fins el cim.
El descens també mola bastant i és una mica laboriós: un ràpel des de sota el cim ens deixa a unes terrasses que vigilant moltíssim de no caure ens va menant cap a les suaus pendents de la cara sud. Una bona rematada final amb regust alpí de debò.
Arribant al cim li anava repetint a en Miquel “encara no em puc creure que l’haguem fet” i és que la visió que es té des de el terra de l’Spigolo impressiona i sembla del tot impossible que es pugui pujar. I sobretot, mentre escalàvem la via se’m posava la gallina de piel pensant amb el paio que la va fer en solo integral. Una altra galàxia sens dubte.
Total que aquesta via la recordaré durant molt de temps i el soroll de l’aire xisclant a darrera nostre i els voltors volant per sota serà una imatge que em tornarà al cap encara moltes vegades d’aquí al futur. En via memorable.
De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud

De Petite Aguille de Ansabere - Spigolo Sud


La ressenya que dúiem i que volta bastant per internet és impecable, tan de fiabilitat com d’estètica... No sé qui és l'autor pero s'ho ha currat, des d'aquí li agraïm la feina
De Resenyes

dijous, 17 de juny del 2010

Valentin Casanovas a la Paret de l'Aeri. Una experiencia gratificant pero dolorosa pels meus desentrenats barços.

De Valentin Casanovas - Montserrat

Feia temps que no havia pogut fer una sortida com cal, que em deixés extenuat de debò i en conseqüència, que la satisfacció per l’activitat durés unes quantes setmanes. Tot i que estic en una forma física de pena degut principalment als llargs períodes d’inactivitat que han vinguts implícits amb la paternitat, quan en Miquel Vilaplana em va comentar que volien rodar un petit documental a la Valentin Casanovas de la paret de l’Aeri de seguida em vaig apuntar a la moguda, tot i sabent que el més probable és que no estigués a l’altura de les circumstancies. La motivació era màxima però a la vegada les pors, precisament de no poder complir amb les expectatives, em varen fer dubtar fins l’últim moment. Inclús, tot controlant la meteo entre setmana, un petit bri d’esperança em va fer creure que podria quedar alliberat del compromís que havia adquirit amb en Miquel sense haver de buscar disculpes increïbles ja que la jornada, d’altra banda tan ben planificada, quedaria en un no res a causa de les pluges que es preveien sobretot a partir del migdia. Finalment, la meteo ens va respectar, cal dir que contra tot pronòstic i amb sorpresa de tothom, i es va poder acabar la via i la feina que s’havia previst.
La logística va ser important amb equip de rodatge a l’inici de la via i al final despenjant-se des del cim de la paret i la cordada, composta pel mestre AGP, l’amic i millor escalador Juan Ortiz i jo entremig filmant aquests dos grans paseantes de las paredes. Sobre la via no sé si cal dir res que no s’hagi dit ja, que és molt guapa, una clàssica de dificultat, imprescindible... però si que és important dir que cal estar en molt bona forma física ja que a la pròpia dificultat tècnica que porta implícita qualsevol escalada a Montserrat cal sumar-hi la verticalitat de la gran paret de l’Aeri i la seva llargada. Jo mateix vaig pagar cara aquesta manca de forma física fins a l’extrem de trobar-me a l’inici de la bavaresa amb els braços enrampats sense poder fer el més mínim moviment. A partir d’aquí, la meva escalada a la via es va convertir en una arrossegada miserable amb una lluita a partir de llavors per sortir per dalt i sense poder disfrutar dels últims llargs de la via. No cal dir el ridícul que vaig haver de patir davant aquests dos grans mestres que es repartien els llargs alegrement i sense aparentment cap esforç com si estiguessin en un ball de festa major ple de dones i ells fossin els únics mascles de la sala amb la única feina de triar la parella de ball més maca.
Això si, de l’escalada en vaig treure moltes lliçons, tan pròpiament relaciones amb el tema escalatori com de la vida mateixa perquè és impossible compartir una escalada amb dos grans mestres i no aprendre res.
De Valentin Casanovas - Montserrat

Gairebé 300 metres de via en una sola foto.

De Valentin Casanovas - Montserrat

De Valentin Casanovas - Montserrat

Fotos cedides per en Miquel Vilaplana. Si m'en passa més ja les aniré penjant.

dilluns, 31 de maig del 2010

En transit.

De En transit

Diumenge 9.30 del vespre. Acabem d’aterrar a l’aeroport de Barcelona i les cares són llargues pensant en la rutina laboral que tornarà a començar de nou a partir de demà. Ha estat un petit parèntesi dins la gran roda de la monotonia en la que estem ficats de forma inconscient i que marca el nostre ritme vital des de que naixem fins que morim. Nosaltres també tenim aquesta sensació agre però a la vegada també estem contents de tornar a veure els que varem deixar a casa. Mai m’hagués pensat que estaria content de tornar a la rutina després d’un viatge. Desembarquem. Una llarga cua d’ànimes penitents van baixant de l’avió sense massa pressa, com si volguessin endarrerir el que inevitablement ha de passar, com si amb aquesta llanguidesa es pogués aturar el temps o com a minin fer que vagi més a poc a poc. I sembla que aquesta sensació s’hagi apoderat de tot l’aeroport. Una llum molt neta il•lumina tots els racons d’un espai que no diferencia entre el dia i la nit. Una atemporalitat creada expressament per fer menys sofrible un frenetisme creat per la vida moderna i que no entén de ritmes biològics. I sobretot, el buit. Com si s’hagués fet una pausa a aquest ritme artificial, com si la màquina també necessités descansar, la llum neta i blanca, el silenci i especialment el buit ho embolcalla tot creant un parèntesi a aquesta rutina plana i lliure de qualsevol estímul que doni la sensació que aquest instant de l’espai i el temps ha estat creat per algun tipus d’espècie humana.
De En transit

Desembarcant aquest diumenge al vespre a la nova terminal de l’aeroport de Barcelona em vaig topar amb aquest ambient buit i irreal gens propi d’una instal•lació aeroportuària. De seguida em va venir al cap l’adaptació cinematogràfica de SOLARIS que va protagonitzar el gran George Clooney i que malgrat un guió que donava poca força a la trama argumental, es va saber compensar aquesta mancança de forma magistral amb una fotografia minimalista que jugava amb tota la gama de blancs i sobretot amb el silenci ambiental i que et transportava sutilment a una situació dominada per les pors i prejudicis creats per l’espècie humana, sense necessitat de incloure diàlegs o explicacions explicites que fessin entenedor el que estava passant. Una ambientació que em va embolcallar de nou als passadissos buits, amb la llum blanca i neta que il•lumina la terminal i la posta de sol apagant-se darrera les cues del avions.
De En transit

De En transit

De En transit

De En transit

De En transit