COSTA BRAVA - Cala Montgó - Punta Trencabraços / Puntada de sota la torre

La punta Trencabraços fa honor al seu nom. Trobo poc probable que qui li va posar aquest nom, potser fa molts anys, pensés precisament en l’escalada perquè aquesta és una activitat relativament recent en aquest indret. Però aquest adjectiu defineix perfectament el tipus d’escalada que s’hi desenvolupa perquè tan en aquesta zona com a la resta de zones que presentem, l’escalada segueix sempre un mateix patró: molta verticalitat tirant a desplom sempre amb molt bona presa, recomanable per a braços entrenats en llargues sessions de rocòdrom i el pitjor dels malsons pels grimpadors especialistes en les tècniques plaques del calcari més gris que hi ha. En aquesta franja de costa va ser on es varen equipar els primers itineraris d’escalada de la zona amb la inauguració d’un petit sector de curtes vies d’escalada esportiva que de seguida van tenir una rapida difusió. Però l’activitat aperturista va quedar frenada a continuació per no se sap que. Amb la genesi de les noves modes al mundillo del climb es va explorar la zona per la practica del psicobloc i malgrat les moltes i recomanables línies d’aquesta modalitat que es varen inaugurar, la zona tampoc va registrar una freqüència massiva d’escaladors. Incomprensiblement, l’escalada clàssica o multipitch mai va tenir la seva cabuda en aquesta paret. I no precisament perquè no reuneixi atributs suficients sinó perquè probablement mai ningú va explorar els diferents panys de paret amb visió adequada. No va ser fins al febrer del 2013 que es va obrir el primer itinerari d’aquesta modalitat. La via Escorpora és la primera via de la paret i per tant la que inaugura l’escalada d’autoprotecció en aquest tram de costa. Cal destacar la ingeniosa travessia que arran d’aigua serveix per situar-se a la vertical del pany de paret més alt de la zona i obrir una de les línies més evidents del penya segat. Poc desprès, realitzem la primera repetició d’aquesta via i el radar que tot aperturista porta permanentment activat no parava de traçar nous itineraris. Fruit d’aquesta inquietud neixen la resta de vies.

1. Homes escalant, dones bonzejant (40 mts. algun pas de V+ aïllat) Primera ascensió el dia 16 de Juny de 2013 per Jordi Bou, Jordi Prat i Ivan Ruiz amb la imprescindible ajuda de l’Albert Soler. Bonica escalada on l’excusa principal de la via és l’estètic mur a l’esquerra de la R1 de l’Escorpora, sempre amb dificultats moderades. Perfectament enllaçable en un sol llarg i per combinar amb alguna altra via. Caldrà dur els tascons, Aliens i Camalots fins el #1.

2. Escórpora. (60 mts. 2 passos de V+) Primera ascensió el dia 16 de Febrer de 2013 per Jordi Tàpia, Bernat Jover i Mireia Jordà. Ràpida i bonica escalada que se’ns farà curta i que és perfectament combinable amb altres vies de la zona. Compta amb alguna assegurança fixa, pitons i pont de roca equipats. Caldrà dur a més els tascons, Aliens i Camalots fins el #3.

3. Nautilus. (95 mts. V+/6a). Primera ascensió el dia 09 de Juny de 2013 per Josep Mula, Laura Piferrer i Ivan Ruiz. Potser la millor escalada de la paret fins el moment ja que ataca el pany de paret més estètic. Oberta en un sol atac sense martell ni expansions fet que demostra la gran proliferació de formes que faciliten l’assegurament i la progressió i on únicament trobarem alguns ponts de roca que serviran per marcar l’itinerari. Caldrà dur els tascons, Aliens i Camalots fins el #3.

4. Xemeneia (25 mts. V) Un sol llarg per l’evident xemeneia que delimita les dues zones de la paret i que creua el L2 de la Nautilus per acabar sortint per una estanya xemeneia de roca mediocre. Portar el material basic d’assegurament i eventualment algun friend gran.

5. Delfin Verde Base Camp (45 mts. 1 pas de V+). Primera ascensió el dia 02 de Juny de 2013 per Josep Mula, Laura Piferrer i Ivan Ruiz. Fàcil escalada que s’encapritxa de l’evident diedre i fissura que trobem a l’esquerra d’aquesta zona de paret. Té dues entrades, ambdues de dificultat similar i que conflueixen a la mateixa reunió on a continuació continua amb un curt llarg per sortir de la paret i on es concentren les màximes dificultats. Es troba completament neta d’equipament però amb el material basic d’assegurament en tindrem suficient.

6. Desconeguda (35 mts. V+) Via d’un llarg de caràcter esportiu oberta de fa temps amb espits de 8mm que es troba en molt mal estat de conservació a causa de la corrosió marina. Es desaconsella la seva repetició. La reunió del cim es fa servir per baixar a la base de les vies d’aquesta banda de la paret. Equipada.

7. Kalamar (40 mts. V) Primera ascensió el dia 14 de Juny de 2013 per Josep Mula i Laura Piferrer. A la dreta de la línia equipada, compartint la mateixa R0 situada en una repissa penjada, s’endevina aquest diedre desdibuixat de formes extravagants per anar a buscar el cim del pilar per una fissura que recorre el seu flanc dret. Ocult a la ressenya. Trobarem alguns ponts de roca, portar material bàsic d’assegurament.

8. Benvinguts al Paradís (55mts, V+) Primera ascensió el dia 02 de Juny de 2013 per Josep Mula, Laura Piferrer i Ivan Ruiz. Bonica escalada que encara els murs més elegants d’aquesta banda de la paret per on més tira però que gracies a les extravagants formes marca de la casa permet una franca progressió i assegurament. El segon llarg ataca l’evident pilar que s’aixeca davant la reunió, també per on més tira. Completament desequipada excepte tres ponts de roca. Caldrà dur els tascons, Aliens i Camalots fins el #3.

Accés: Al final del Carrer Port del Rei de Cala Montgó, que es el primer carrer de pla a sobre de la platja, hi ha una rotonda per aparcar. Cal accedir al camí de Ronda a través d’un petit pas entre el mur d’una finca i una tela metàl•lica i que ens permetrà situar-nos de seguida a sobre les parets. Passada una petita pineda, trobem de seguida una canal que baixa direcció al mar i on trobarem alguna fita de senyalització. Al capdavall de tot de la canal (corda fixa) ens situem a la R0 de la via 1, 2 i 3, ja a sobre de l’aigua. Per a la resta de vies, no cal prendre la canal i continuar uns metres més pel camí de ronda. Cal intuir la situació de les vies i quan creguem convenient prendre la direcció al mar per una zona sense cap camí definit fins al capdamunt de la paret on hi ha les vies 3, 4, 5, 6, 7 i 8. Un cop a dalt, cal buscar la instal•lació de reunió de la via numero 6 i d’aquí fixar una corda o muntar un ràpel fins a un còmode peu de paret arran d’aigua. Temps estimat per ambdós casos, uns cinc minuts.
Descens: evident tot desfent el camí d’aproximació.

COSTA BRAVA - Punta Miladones (informació completa)

Inicio una serie de posts en els quals aniré penjant tota la informació que disposo de l'escalada a la Costa Brava, informació que he anat recopilant al llarg dels anys i que alguna serà molt coneguda per la gent i d'altra pot ser força inèdita. La intenció és aglutinar tota aquesta informació per tal de fer-la publica, que tothom se'n pugui beneficiar i serveixi d'excusa per visitar amb ulls d'escalador aquesta terra que ja m'estimo tant com la meva. Els primers posts que publicaré és en essència la informació que ja vaig publicar en un article al número 249 de la revista Vertex de la FEEC, la informació tècnica serà la mateixa però complementada amb tota la palla mental i retòrica que ho acompanyava i que per raons d'espai van quedar a fora de l'article. Per últim, només em queda animar-vos a que hi feu una visita. Malgrat que s'hi pot escalar tot l'any controlant el sol i l'ombra, és ara a l'hivern quan es poden fer unes grans matinals. La visió de la sortida del sol sobre la mar plana propia de l'albada hivernal, amb aquella calitja que ho embolcalla tot, trascendeix a qualsevol consideració a nivell d'escalada:


La decisió que vam prendre aquest any a nivell familiar de passar gran part de les vacances a un càmping de la Costa Brava em feia preveure que el bon ritme d’escalades que havia dut fins llavors es trunqués sobtadament i que el més que acceptable tó muscular aconseguit s’atrofiés fins al punt que les rugoses mans d’escalador consagrat arribessin a adoptar la forma d’un got de gintònic. Tres setmanes de llanguidesa total sota la calda cunicular podien tenir un efecte nefast sobre la meva condició física però sobretot sobre la meva salut mental degut a la retallada sobtada de substancies estimulants i al•lucinògenes generades per l’activitat vertical.
Buscar un plan que em permetés combinar l’hedonisme existencial amb el climb es convertia en imperatiu. Ens aquests casos l’oracle www sempre dona respostes. A més, en aquesta ocasió els astres es va alinear correctament per situar-me un estat de gracia davant aquesta cruïlla desesperada en que em trobava i en el numero del Vertex del moment, el mestre guru de la informació alpinística ABC difonia diverses proclames que pel cas m’anaven ideals però que finalment van resultar escasses i insuficients. Aquesta escassetat d’oferta en absolut va saciar la meva set de roca. Ben al contrari, encara va fer augmentar les ganes de descobrir aquests bells paratges i juntament amb en Pep Vila, en Josep i la Laura, en Parrella i altres amics, tots ells enamorats d’aquestes amplies panoràmiques, vam fer nostre el que en el seu dia deia el poeta de “se hace camino al andar” i ens vam fer la intima promesa de deixar marcat per sempre més els nostres camins en aquestes parets que ja ens sentim una mica nostres.
Escalar a la vora del mar sempre ha estat una activitat molt atractiva des del punt de vista estètic però en contra del que es podria pensar mai ha estat molt nostrada. S’entén que una paret que es pot observar frontalment sempre és susceptible de ser assaltada tard o d’hora per la ment calentorra d’algun aperturista i que a la llarga pugui ser visitada regularment per segones i ulteriors repeticions. Per contra, un espadat amb vistes al mar, penya-segats se’n diuen, és més difícil de ser descobert i per extensió de ser conegut dins els cercles escalatoris. No és estrany doncs que les línies que esperen un primer escalador siguin moltes i variades i, en contraposició, l’oferta de línies inaugurades i difoses es converteixi en un bé escàs.
A priori pot semblar que muntanya i mar siguin conceptes antagònics i en certa manera ho són, però hi ha una cosa que apropa ambdós conceptes: la gent que s’acosta a aquests medis ho fa moltes vegades empesa per una motivació estètica però sobretot, per una curiositat insaciable. És la mateixa curiositat que ens fa voler conèixer i descobrir nous horitzons a vegades lluny de la silueta serrada de les muntanyes; aquesta és la curiositat que empeny a la gent de la muntanya a voler conèixer el monòton però a la vegada hipnòtic horitzó del líquid element i que és la gènesi de les vies presentem.
La Costa Brava en general i la zona de Cala Montgó en particular presenta una orografia molt salvatge i feréstega que ha donat lloc a molts panys de paret erosionats pel pas dels anys i dels elements i que han format un relleu de fantasioses formes. La imaginació de l’individu ha fet la resta per crear itineraris, a vegades sublims a vegades no tant, que ens faran somiar i passar jornades de descoberta amb l’excusa del reclam de l’escalada. Si bé el recull d’itineraris no representa un treball exhaustiu de totes les línies existents a la zona de Cala Montgó (ni vol ser-ho doncs falten totes aquelles de caràcter esportiu) si que vol aglutinar totes aquelles vies més recomanables que al llarg d’una temporada hem pogut anar repetint i obrint per la zona, sempre amb el denominador comú de l’escalada d’autoprotecció. M’agradaria que el present recull servís d’ajuda tan a aquells pares escaladors que, com jo, intenta combinar les inquietuds escalatories amb la vida familiar així com a aquells vagabunds de la vertical ansiosos de descobrir nous horitzons.
A nivell logístic, cal dir que l’escalada és possible tot l’any inclús els mesos de més calor. En aquests casos una bona opció és prendre’s un banyet al matí i sortir a escalar a la tarda ja que totes les parets reben l’ombra a partir de migdia. Un altre factor a tenir en compte és el fet de dur forces cordinos de diverses mides per assegurar-nos als múltiples ponts de roca que anirem trobant al llarg de tots els recorreguts, alguns d’ells ja equipats pero molts d’altres esperen el primer escalador que els faci servir. Totes les vies segueixen un criteri similar i l’assegurament fix és un bé escàs però a la vegada és molt fàcil amb “seguros” flotants. Quan la via s’indiqui que resta completament desequipada cal tenir en compte que fa referència a aquestes assegurances de caràcter fix. Això no vol dir que puguem trobar multitud de ponts de roca que ens facilitaran enormement les maniobres, principalment a les reunions.

COSTA BRAVA (Baix Empordà) - Cala Montgó. PUNTA MILADONES

Vaig tenir coneixement de l’existència d’aquesta paret a través de la seva publicació a un Vertex on sortia ressenyada conjuntament amb altres escalades per la zona; amb l’excusa de la publicació de diverses vies noves es va aprofitar per ressenyar la que potser és la via més antiga del lloc, la via Anglada Cerdà, que mai abans havia estat divulgada. A banda d’això, ningú la coneixia, enlloc hi havia informació i per tant vaig haver de recórrer a l’origen per intentar trobar una mica de llum sobre aquest assumpte. Em vaig posar en contacte amb el mateix Josep Manuel Anglada per tal que m’informés de tot el que em pogués ser d’interès per anar a repetir-la però al contrari del que m’esperava, la informació que em va donar va ser força escadussera: no sé si de forma voluntària per mantenir viva la meva il•lusió o bé perquè en realitat no tenia més informació que donar-me. En qualsevol cas, no puc sinó estar-li agraït ja que això va augmentar encara més les ganes d’anar-hi. Únicament dues fotos amb el traçat aproximat marcat van ser la resposta que vaig rebre, sense dificultats, sense material a utilitzar, sense llargades de llargs ni res. La desinformació era total i això era directament proporcional a les ganes d’anar a descobrir aquesta paret. Les línies que segueixen totes les vies de la parets son del tot evidents al més pur estil clàssic. Així la paret se’ns presenta poc domesticada i salvatge, com ha estat fins fa poc. Escalar aquí és converteix en una activitat molt recomanable per tots aquells que gaudeixen de l’escalada de descoberta, on la creativitat i l’instint prenen una rellevància primordial. La roca que trobem en tots els itineraris és de bona a excel•lent, excepte algun tram puntual que desprès de diverses repeticions quedarà del tot sanejada, i les fantasioses formes que pren degut a la mil•lenària envestida de la força del mar dona a l’individu una progressió atlètica típica de la zona a protegir en pràcticament la seva totalitat. Les capritxoses formes que presenta aquesta roca tan treballada ens donen unes possibilitats d’assegurament i progressió infinites i això ha fet que els itineraris en aquesta paret tinguin un caràcter força homogeni entre ells: molt verticals, atlètics i pràcticament desequipats excepte alguna expansió a les reunions i algun clau i ponts de roca als llargs per marcar el recorregut. També trobarem algun llarg pràcticament equipat però cal prendre-s’ho com l’excepció.

1. Anglada Cerdà (110 mts, V+/A1). Primera ascensió per Josep Manuel Anglada i Joan Cerdà als anys 70. Via pionera a la comarca que encara resta completament desequipada, incloent reunions. Ressegueix el diedre que delimita la paret per la seva esquerra per anar-se corbant progressivament fins al sostre que culmina la paret i que esquivarem per la seva dreta. Caldrà dur els tascons, els Aliens, Camalots fins al #3 i uns cinc pitons, entre plans, universals i V’s pel tram d’artificial. Via històrica.

2. Variant de sortida VPR (25 mts. V+). Primera ascensió per Miquel Perez, Miquel Vilaplana i Ivan Ruiz el dia 30 de Juny de 2012. Situats a la penúltima reunió de l’Anglada, al final del sostre, es pot sortir de la paret per la via original (esquerra) o bé encarar l’esperó que delimita el forat d’aquesta última reunió per la seva dreta mitjançant aquesta variant de sortida i que dona al conjunt de la via Anglada – Cerdà més continuïtat pel que fa a la dificultat. Roca una mica trencada a la segona meitat del llarg. Cal dur el mateix material que a l’Anglada

3. Desobediència i revolució (110 mts, 6a). Primera ascensió per Josep Grau, Gerard Tubert i Josep Mula el dia 13 de Juliol de 2012. Tot i que el recorregut d’aquesta via no ressegueix cap línia evident a simple vista, el bon ull dels seus aperturistes ha fet que en tot moment vagi buscant les debilitats de la paret pel que l’escalador avesat a aquest tipus d’itineraris no tindrà problemes per anar trobant el recorregut. Trobarem les reunions equipades, pont de roca i pitons als llargs. Caldrà dur a més els tascons, els Aliens i Camalots fins al #3

4. Komando Osona (90 mts, 6c) Equipada per Pep Vila i Ivan Ruiz el dia 20 de abril de 2013. Quan es varen acabar les línies de caire més clàssic es van encarar les plaques verticals més difícils i sobretot els desploms més extravagants. Això va motivar que el planteig en l’obertura fos diferent, optant per l’equipament per dalt per prioritzar la bellesa de la línia més directa. Tot i així, les zones on l’escalda en autoprotecció és possible s’ha deixat sense equipar amb assegurances fixes per mantenir viu el caràcter de la paret. El primer i l’últim llarg es troben pràcticament equipats i el segon s’haurà d’equipar pràcticament en la seva totalitat. Caldrà dur els tascons, els Aliens i Camalots fins al #3.

5. El darrer ball d’en Caracremada (90 mts, 6b+/6c). Equipada per Pep Vila i Ivan Ruiz el dia 18 de Maig de 2013. Ruta bessona a l’anterior pel que fa a concepció, amb el primer i últim llarg pràcticament equipat i un llarg central a equipar. Caldrà dur els Aliens i els Camalots fins al #2.

6. Corimori (100 mts, 6a+) Primera ascensió per Pep Vila i Ivan Ruiz el dia 23 de Març de 2013 Aquesta via, malgrat tenir l’excusa de resseguir el gran diedre del centre de la paret, és més plaquera del que podria semblar. El primer llarg comença per la placa vertical que trobem just abans de baixar pel tram equipat amb corda fixa que existeix a la vira d’accés a les vies amb una escalada molt vertical a equipar en la seva totalitat. El segon llarg ja encara el diedre, principal excusa de la via i l’últim llarg torna a abandonar la línia lògica que marcaria la pedra per seguir les plaques de la seva esquerra. Trobarem una expansió a cada reunió i cinc pitons i alguns ponts de roca als llargs. Caldrà dur els tascons, els Aliens i Camalots fins al #3. Guapa via clàssica malgrat que exigent.

7. Kubalita (90 mts, 6a) Primera ascensió per Pep Vila i Ivan Ruiz el dia 16 de Febrer de 2013 Segueix una de les grans línies lògiques a la dreta de la paret pel que la via discorre sempre per terreny lògic i sense pèrdua. L’inici de la via és per la placa a l’esquerra de la fissura per una placa vertical tot i que amb bona presa. Trobarem una expansió a cada reunió i algun pitó i ponts de roca als llargs. Caldrà dur els tascons, els Aliens i Camalots fins al #3. Bona via clàssica i ideal com a primera presa de contacte de la paret.

8. Perduts en la boira (però agafats de la mà) (60 mts, 6a) Primera ascensió per Miquel Casas i Ivan Ruiz el dia 10 de Març de 2013

9. La por m’excita (55 mts, 6a) Primera ascensió per Miquel Casas i Ivan Ruiz el dia 10 de Març de 2013 Aquestes dues vies, degut a la seva llargada i dificultat, s’han convertit en l’escapatòria lògica de la paret en cas de problemes. Tot i així, l’escalada segueix la mateixa tònica que les seves veïnes, havent d’equipar gran part del recorregut en un terreny força vertical i atlètic, tot i que menys, per estar situades a un dels extrems de la paret. Igual que a la resta de vies, trobarem alguna expansió a les reunions i algun pont de roca als llargs pel que també caldrà dur els tascons, els Aliens i Camalots fins al #2


Accés: S’hi pot accedir per mar, igual que a les vies de la punta Ventosa. El millor lloc per desembarcar és a l’enforcadura que hi ha entre la via Desobediència i revolució i la Komando Osona. D’aquí podrem accedir a la vira que miraculosament, aquesta és la paraula exacta, ressegueix tota la base de la paret a una alçada i amb una amplada raonable per poder anar sense corda i que marca l’inici de la majoria de les vies
També s’hi pot accedir anant-hi per dalt. Per fer aquesta aproximació cal prendre la pista que des de Cala Montgó porta a l’Estartit (indicacions de Càmping Neus) i seguir-la fins que s’acaba el tram asfaltat. En aquest punt hi ha una bifurcació a l’esquerra i enfilem uns vint metres de pista de terra amunt fins que arribem a una nova bifurcació. El trencall de l’esquerra ens duu fins a la Punta Ventosa i el que continua recte en porta fins a la zona militar abandonada del Pla del Milà on és recomanable deixar el vehicle. Llavors, ja a peu, cal prendre durant uns 200 metres la pista en mal estat que duu direcció a l’Estartit. Marques de sender. Un cop fet això arribem a una mena d’apartadero de la pista i en aquest punt cal endinsar-se dins el bosc de pi blanc (fites ocasionals). Un cop s’acaba el bosc de pi comença un terreny de garrics a mitja alçada que ja no abandonarem fins al capdamunt de la paret. Quan s’acaba el bosc de pi blanc i comença la zona de garrics cal parar molta atenció de trobar el camí perquè en cas contrari quedarem ofegats enmig de la vegetació doncs no hi ha cap pas a banda del camí ressenyat. Així doncs, un cop s’acaba el bosc i comença aquest terreny de garrics cal canviar la direcció de la marxa cap al nord, tot resseguint el capdamunt de la riera en forma de L que desemboca a la esquerra de la Punta Miladones.
Primer resseguirem la direcció de la riera en direcció nord fins que aquesta canviï de direcció cap a l’est per dirigir-se definitivament a desembocar al mar al costat de la Punta Miladones. En aquesta zona de garrics anirem trobant alguna fita i sobretot pals de ferro, testimoni del passat militar de la zona, que ens aniran marcant la direcció
Quan estiguem situats al capdamunt de la paret (llibre de piades), cal resseguir-la en direcció nord tot perdent alçada fins que en un moment determinat trobem un passamà des de un arbre fins a una instal•lació de ràpel penjada. Amb un ràpel de 50 metres ens situem a la vira que recorre tota la base de la paret i que ens durà a qualsevol via que vulguem repetir.
En cas de deixar el vehicle a la zona militar abandonada del Pla del Milà tenim uns 25 minuts de caminada a peu pla fins al capdamunt de la paret.

Descens: Per retornar de la Punta Miladones cal seguir les indicacions apuntades a l’accés però aquest cop en sentit contrari. En funció d’on haguem deixat el vehicle, ja sigui perquè hem accedit a la paret rapel.lant o bé perquè hem accedit per mar i hem pres la previsió o no de fer una combinació de cotxes, el retorn es trobarà dins una amplia forquilla de temps: 25 minuts pel recorregut Miladones – zona militar del pla del Milà fins a 1.30 hores pel recorregut Miladones – Cala Montgó.

Petita i solitaria matinal d'esquí

Encara és molt d’hora i tot està adormit. El pàrking, que en altres hores bull d’activitat, ara està ben solitari i desolat. Als primers metres de la pujada, encara per la pista, la neu es nota acabada de trepitjar per la maquina que l’està acabant de preparar pel jorn que està a punt de començar. Més endavant, quan s’acaba l’estació i comença la zona deshumanitzada, puc tenir el plaer de ser la primera persona en trepitjar la petita capa de neu pols que el vent de la nit ha arrosegat i ha tapat parcialment la traça que dies endarrera ha recorregut molta altra gent abans que jo. Perquè el camí que segueixo no és nou ni estic descobrint res. Abans que jo, molts altres ja han passat per aquí; aquesta excursió es pot considerar un clàssic, una matinal que molts han i hem fet moltes vegades. Ara, però, les circumstancies habituals son diferents i em brinden la possibilitat de tastar-la amb solitud i amb un estat d’introspecció que em permeten pensar en moltes coses i gaudir d’aquest indret on vaig aprendre a fer d’alpinista. Desperto un grup de cinc petits cabirols que encara dormien a recer de la baga i ràpidament em creuen per sobre amb una agilitat i una facilitat que ara m’agradaria poder tenir per arribar a dalt amb la mateixa rapidesa que ells. L’arribada al coll sempre desperta una certa emoció. El pendent s’ajeu i et permet accelerar el ritme, això sempre anima. Però per sobre d’això sempre tinc l’emoció de descobrir un horitzó nou del que tenia fins llavors.

order-bottom: medium none; border-left: medium none Descobrir si estarà molt o poc nevat o si t’hi trobaràs algú amb qui petar la xerrada. No sé perquè m’estranyo però avui no hi trobo ningú, quin plaer tan poc habitual, aquí sempre està a petar de gent. Gaudeixo un instant aquest plaer tan efímer i poso el esquís en posició de descens. Per primer cop a la meva vida tinc una estranya sensació en el moment de iniciar el descens. No és por, he fet baixades molt més difícils i en pitjors condicions que aquesta, però tan de temps de no calçar-me els esquís m’ha generat un estat d’inseguretat que no havia experimentat mai. M’estic fent vell. Els primers girs del descens em permeten tornar a recuperar la confiança en les meves habilitats però en aquests primers metres de la baixada, els més drets, aniré a conservar i em deixaré de floritures. Uns quants girs encadenats en estil alpí em permeten guanyar el tram més complicat del descens i després d’una breu parada per recuperar l’alé puc començar a fer algun gir amb telemark. La pendent ja és força suau però em canso molt més que abans i això fa que vagi per terra algunes vegades. En estil alpí encara em defenso però en telemark soc un autèntic panoli. Això fa que una petita variació en les condicions perfectes de la neu, unit a l’extrema exigència física de la modalitat, em faci anar per terra. Arribo de nou a la zona humanitzada, al final dels remuntadors de l’estació. Quedo sorprès que tot just ara comencin a pujar els primers esquiadors, quin privilegi que he tingut avui.... Aquí em prenc un llarg repòs per poder gaudir a full del descens que em queda en endavant. Ara si que les condicions son perfectes perquè la neu de la pista està acabada de trepitjar. Amb les cames ben recuperades podré fer un únic descens per la pista i concentrar-me en exclusiva a encadenar els girs de telemark per poder així perfeccionar la tècnica, que falta em fa. Quan arribo al cotxe, l’estació ara ja bull d’activitat. Molta gent acaba d’arribar però per mi és l’hora de marxar. He fet una petita matinal per estirar les cames, la primera de la temporada, i amb unes condicions, més enllà de l’estat de la neu, que poques vegades havia trobat, amb solitud i amb un perfecte silenci. En definitiva, que després d’haver repetit aquesta ascensió multitud de vegades, aquesta serà la que recordaré amb més apreci. Arribaré a casa i l’Arianna i la Judit farà poc que s’hauran llevat. Una dutxa rapida i marxarem a rebre el patge reial i a donar-li la carta. Em sorprenc a mi mateix al comprovar que, malgrat haver-li escrit nosaltres, ella ja ha escrit el seu nom. Que gran que s’ha fet i quin dia tan rodó.

Easy life behind the sea

El tracte era clar: una setmana a Chamonix i la resta de les vacances al càmping fent vida familiar. Tot i així, l’experiència dels anys anteriors ja m’indicava que les estones lliures durant la nostra estada campistica serien moltes i de bon aprofitar. Ara la complicació passava per colar tot el material d’escalada al maleter del cotxe sense que es notés massa, tasca gens fàcil si tenim en compte que a banda del material habitual hi sumem el petate amb el material d’equipar. La negociació va ser intensa abans de marxar però un cop tot està a dins el maleter i ens posem en ruta ja no hi ha marxa enrere. Ja tinc el plan solucionat per als propers quinze dies.
Va ser durant la intensa activitat que vam estar fent per la zona durant l’hivern i la primavera d’enguany que anava guardant al disc dur neuronal totes aquelles zones, racons i rostolls de menor alçada i que voldria anar a explorar les seves qualitats escalatories de seguida que tingués una estona. D’entre la varietat de zones que tenia clissades em vaig centrar en una paret amb bon accés i fàcil logística per l’obertura de vies que em permetessin escapades en solitari per poder enfilar-me. Tot i així, el canvi de plantejament general es convertia en imperatiu. Si abans ens havíem fixat en panys de paret aptes per a l’obertura de vies multipich de caràcter clàssic ara el plantejament era radicalment contrari degut principalment a l’alçada de la paret i que feien indicar que la decisió correcta passava per l’obertura de vies esportives.
El balanç d’uns quants dies per la zona combinant platja, piscina i escalades han set quatre vies de dificultat mitjana, de roca excel•lent i formes extremes marca de la casa (of course), en un sector amb gran potencial de creixement i, al meu entendre, acceptació per part del públic.
Pero no us enganyeu. Si no he obert més vies no ha set per falta de temps, ganes o possibilitats. El material tan específic que cal utilitzar en aquests entorns marins (Inox aisi 316) fa que en el moment que s’acabi no n’hi hagi prou en anar a la botiga a comprar-ne més. En aquest sentit, el final de la feina d’aquest estiu va venir condicionada per l’exhauriment del material que disposava. De moment, us deixo unes quantes fotos per començar a escalfar motors.

M’ha agradat molt que aquest estiu el meu germà vingués a passar uns dies al càmping desprès de tant de temps sense veure’ns. Però no entenc el que li passa pel cap. Mentre vivia aquí, el paradís de l’escalada en roca, el tiu pensava més en sortir de festa que en enfilar-se i quan porta més de dos anys vivint a Berlín, on no hi ha un turó més alt de dos metres, se li desperta la motivació i es posa com un toro a base de sessions de rocòdrom. Com és lògic, ha vingut a passar aquests dies amb nosaltres més calent que una mona i hem hagut de buscar algun plan per anar a enfilar-nos i calmar-li els nervis. A banda d’alguna visita al sectorillo que estava equipant, la visita més fotogènica ha estat, sens dubte, la jornada que vam passar a la Platja Fonda de Begur. A banda dels atributs pròpiament estètics de l’indret, la qualitat dels seus blocs, tot i que escassa pel que fa a quantitat, és excel•lent. Aquí van les fotos de la jornada.

El pelegrinatge anual: Cham 2013

El destí que he pres aquest any a la ja inqüestionable setmana de vacances que tinc per assumptes propis ha set un pelegrinatge a la meca, altrament Chamonix. Una setmana que destinem a intentar escalar alguna d’aquelles vies que durant molts anys has tingut en cartera, una cartera que pateix l’estrany fenomen d’augmentar més ràpidament que no pas decreix. Tot i així, el balanç final de la setmana ha estat molt positiu: tres vies pa la saca, molt per sobre de la mitjana que dúiem fins ara però per sobre d’això m’emporto un augment més que proporcional en el meu bagatge d’experiència personal i sobretot tècnica. Bé, rectifico. En realitat han set dues vies i mitja però la satisfacció que ens enduem està a l’altura del “trivial” fet d’haver-les acabat o no totes tres.
El primer atxassu el fem a la Frison Roche del Brevant. Una vieta que no està mal per aquelles jornades que, desprès de sortir nedant de la tenda com ens va passar el dia abans, intentes trobar un pany de paret mitjanament sec on poder enfilar-te. Evidentment, com nosaltres van fer la mateixa reflexió un munt de gent més i la paret estava a rebentar de penya en una proporció directament proporcional a la facilitat d’accés.

El segon atxassu el volem fotre a la Contamine de les Petites Jorasses. Vion incontestable. Al final de la Mer de Glace, amb una de les aproximacions més llargues del massís, hi ha aquesta roquera via de 700 metres que resta eclipsada pel seu germà gran, les Grands Jorasses i els seus mítics esperons. Després de fer gran part de la via a una velocitat gens recomanable per a aquests percals, pillem els rapels i avall després d’haver fet les principals dificultats de l’itinerari i davant la més que probable previsió que el negre ens atrapi.
El negre no ens va atrapar a la via sinó que encara vam tenir temps de desfer tot el Mer de Glace pero la trista llum d’un frontal enmig de l’immensitat blanca del glaciar ens va impedir de trobar les escales de Montenvers i acabar la jornada de forma triunfal amb un més que merescut i càlid bivac enmig del bosc. Per contra ens vam haver de picar el bivac asseguts sobre el gel i comptant les hores perquè es fes de dia i per més inri, adonant-nos de matinada que havíem dormit a escassos cinquanta metres del camí ferrat. Gran lliçó que ens enduem a costa d’una mica de fred a l’esquena: no t’aventuris mai de nit per un glaciar si no saps on vas.

I aprofitant el potent anticicló que varem ensopegar fotem el tercer atxassu, traient forces de no ser on per poder superar la matxacada de la jornada a les Petites Jorasses. L’objectiu, la Nabot Leon al Pilier Rouge de Blaitiere, via que coneixem a través del llibre d’en Petit i que ja havia recomanat temps endarrere. La via és molt coneguda dins els cercles francesos i no tant a casa nostra però en qualsevol cas és del tot recomanable. En primer lloc és una via d’en Piola, això ja és garantia. Pero en qualsevol cas la multitud de fissures de qualitat que va enllaçant la converteixen en una opció a tenir en compte i que es va convertir en la cidereta a una setmana d’escalades més que intensa.
Per cert, Kletter i Pere de Reus: us he enviat per mail les fotos d’aquest dia. Les heu rebut?

Selecció Gran Reserva de vies a la Dent d'en Rossell.

Ja fa uns quants anys que anem pujant a escalar a la Dent d’en Rossell, sobre la vall d’accés al santuari de Núria. No pas perquè sigui una paret de gran bellesa sinó perquè la seva proximitat a casa ens assegura unes matinals molt intenses. No cal dir que l’escalada aquí es regula per una ètica marcadament clàssica però en els últims anys m’he anat convencent de quelcom que malgrat l’aplastant evidència em resignava a acceptar. Les línies clàssiques de la paret ja fa molts anys que restaven obertes i mes o menys anàvem identificant les que es podien considerar les més recomanables. Poques vies es podien catalogar amb aquest adjectiu ja que les línies lògiques que segueixen aquests itineraris clàssics sovint quedaven atapeïts per l’herba o el que és pitjor, per la molsa. En aquest grup, el diedre Primavera i sobretot la Tardor d’en Nepgeperuda són les que destaquen sobre les altres. Així, amb els anys, m’he anat convencent d’aquesta evidencia a la que feia referència abans i que no és altra que les vies guapes de la paret son aquelles que van a buscar les plaques més monolítiques, fugint d’aquesta mentalitat clàssica que ha imperat des de sempre en aquest indret i adoptant un marcat caràcter modern. No ha set fins fa pocs anys que s’han anat a buscar els recorreguts que enllacen les plaques més estètiques, a vegades amb travessies per anar enllaçant-les, i el resultat ha estat que segurament les vies més recomanables de la paret siguin les de més recent factura. El preu que s’ha hagut de pagar per obrir aquestes vies ha estat un gran dispendi de ferralla fixa, en ocasions excessiu per haver equipat trams de fissura perfecta (per sort poques vegades) però en qualsevol cas, un peatge assumible per poder gaudir de llargs recorreguts amb molts o bastants llargs recomanables i poquets trams d’herba. En aquest altre grup hi trobem el Somni d’en Rosell i la Nanuuuuuu , un llegat que ens ha deixat l’amic Pau Escalé, i les encara més recents Kuru i la Historia Interminable. Adjunto les ressenyes, manllevades d’en Luichy, en Kim Gil i els aperturistes de les dues ultimes. Sens dubte faig una recomanació enèrgica de tots aquests itineraris però sobretot recomano repetir-los amb la major celeritat possible. Fa un temps, un dels enginyers que va participar en la construcció del nou túnel del cremallera em va explicar una de les raons de la nova construcció. La paret té data de caducitat i sense saber si serà tard o d’hora, el seu futur està al fons de la vall en forma de gran escombrera.

Terrorífica i Meravellosa (TIM de l'Aeri)

Quin dilema de percepcions contraposades. La via que acabem de fer és terrorífica, meravellosa o per contra una barreja d’ambdós? Si ens ho mirem des de la perspectiva de l’historia o la línia perfecta que segueix o inclús des de l’òptica un tan perversa que tenim els escaladors de valorar les ascensions en funció de l’esforç que ens han suposat les dificultats superades hem de dir sens dubte que la via és un deu. Si per contra optem per valorar l’itinerari en funció dels atributs merament estètics i gestuals o qualitat de la pedra o vegetació estarem davant una via terrorífica. I en justícia cal dir que aquesta via conviu amb aquesta dicotomia d’atributs contraposats perque a la vegada de tractar-se d’una via mitica del massis envoltada d’un misticisme especial, les qualitats merament físiques, practiques i terrenals fan d'aquesta una via escassament repetida. La qualitat de la roca no és del tot optima excepte en aquells trams on la xemeneia pren el protagonisme a les fissures. L’equipament tampoc ajuda: pitons de totes les classes i èpoques, burins de solidesa intestada, tots ells amb aquella patina de rovell que dona solera a les escalades pero per sort amb una restauració justa a base de parabolts inox a reunions i alguns als llargs que dona solidesa al conjunt. Pero sobretot l’herba. Ai, l’herba! Quina precarietat que dona a l’escalada... i no només a un tram concret. A pràcticament tota la via haurem de lidiar amb aquesta incomoditat a vegades al mes pur estil tarzanil. Però no tot son pegues a l'asuntu. La gran quantitat de material, testimoni d’anteriors ascensions, ens permetrà una ascensió combinada amb més o menys predomini de l’artificial en funció de les nostres habilitats. En el nostre cas, la fúria de Solsona, Lluis Parcerises, ens va oferir una master class d’escalada precària en lliure i es va fotre tots els llargs en lliure que malgrat una dificultat de la via sobre el paper més que modesta no crec que ningú es pugui atrevir a dir que estem davant una ascensió trivial.