M'estic tornant un integrista?

Caps de setmana sense masses pretensions a nivell de currículum; únicament amb la voluntat, no gens meritòria, de trobar la felicitar i el plaer en cada ascensió amb la companyia adecuada.
El primer, estroncat per una tempesta inesperada el dissabte, el salvem amb una sortida familiar-dominguera a Savassona a fer una mica de boulder. Blocs coneguts, ambient de primera i compartint estones escalatories amb la family. Easy life total.

Quedem amb en Mohawk per tatxar alguna classicorra a Montserrat. Després de discutir les diverses alternatives que teníem sobre la taula, alguna més que destacable, ens decantem per una gran clàssica oblidada de Sant Benet: l’Anglada Guillamon de l’Elefant. Injustament poc coneguda, segur que amb el recent reequipament veurà més repeticions de les que havia vist fins ara. Tres llargs molt recomanables amb una xemeneia al segon llarg de traca i mocador. En Mohawk li prova el rotpunkt però l’alineació astral no és la correcta i es queda en l’intent. Baixant, una fugaç repetició a la normal de la Momia, que no havia fet mai, acaba de completar la jornada. Dos llarguets on sobren la majoria de parabolts i que ens transporta a l’època heroica del nostre esport. Via per rememorar una etapa on la falta de mitjans tècnics es suplia amb il·lusió, tenacitat i valor. Eren altres temps i el tema a evolucionat, potser no al gust de tothom.

Passen els dies i quedem de nou amb en Miquel Vilaplana i en Manel Orbay que ara fa molts dies que no ens veiem. Com que m’afegeixo als seus plans, m’adapto a les seves decisions: en aquest cas, la Civis Genis de la Dent de Cabirols al Pedraforca. Ja l’havia feta fa molts anys i malgrat la restricció que m’autoimposo de no repetir cap via (al país on vivim seria absurd), accepto la seva proposta ja que en guardo un bon record. La via poc a canviat en aquests anys però aquesta vegada n’he tingut una percepció més positiva potser degut a que ara tenim el nivell més assimilat i molt més bon material. Malgrat tot, m’he endut una gran decepció al veure el gran nombre de xapes innecessàries que han anat apareixent a tota la via. Principalment al segon i tercer llarg, al costat de fissures ben sanejades i amb angles òptims de tracció, s’han col·locat diverses expansions que, pel meu gust, sobren del tot. Podem entrar al típic debat de “si no vols les expansions no les xapis” (tufillo demagògic?) però el que és innegable és que a nivell estètic el mal és majúscula a més d’un atemptat contra el criteri ètic amb que s’havia obert aquesta via. En fi, el mal ja està fet... de nou.



De nou quedem amb en Xevi, en Marcel i en Pere que també feia molts dies que no coincidíem. Seguim així els nous corrents ideològics d’estalvi energètic i eficiència i omplim un cotxe per tal de rentabilitzar el trajecte. El destí és la cara sud de Roca Narieda, la via Rodamons del Bosc: molt clàssica, semiequipada, amb roca excel·lent i de dificultat mitjana baixa. Molt recomanable en el seu estil. A me’n descuidava, tot això prèvia parada al Tahussà de Coll de Nargó, això si que és clàssic.