La ja tradicional escapada d’Agost amb en Miquel va ser aquest any cap a la zona centre. Jo ja hi havia estat temps endarrera amb la Judit i també durant la fugaç sortida amb en David a fotre la mona a la Peña del Aguila però en Miquel no hi havia estat mai i li feia gracia conèixer un lloc nou. Com que la proposta de vies a fer era completament inèdita per a mi, no em va fer res anar-hi i la més que probable perspectiva de convertir la sortida en esportivo-gastronomica em va acabar de convèncer. La idea era conèixer diversos llocs gracies a les bones comunicacions que tenen (gracies a nosaltres) però al final la durada de l’estada es va haver de reduir per motius aliens a la nostra voluntat.
Varem començar per la Pedriza. De les diverses propostes que dúiem varem triar la Sur del Pajaro amb la variant de El Escudo, classiquissima de tinença obligatòria. Línies perfectes amaneixen tot el recorregut, a destacar el doble diedre del primer llarg i el llarg del Escudo, així com les plaques somitals de fantasioses formes. El cim i el descens ens ofereix unes vistes increïbles; tota l’excursió molt recomanable com a presa de contacte de la zona.
Varem voler continuar per la via més increïble del lloc: la Fulgencio del Hueso, que recorre el llom d’aquest braç arrepenjat en precari equilibri sobre la paret. Malauradament un peu mal posat mentre ens preparàvem per començar la escalada (i cal reconèixer-ho, una visió esgarrifant d’aquestes plaques llises de granit sense possibilitats de protecció, graduat de M2) ens fa abandonar la intenció de continuar la jornada escalatoria i per extensió, abortar qualsevol intent d’escalar durant la resta dels dies.
Malgrat tot, a l’endemà els dits em tremolaven qual ionqui amb síndrome d’abstinència i busquem una alternativa que impliqui tatxar algun dels projectes que duem i que no li suposi a en Miquel haver de caminar gaire. Com a bon mitòman (sempre tenim tema de conversa amb en Mohawk) i amb la imatge del crac Tino Nuñez encara a la retina, vestit amb malles de lycra de colors, cinta al cap i mans embenades triem la Superfisura per acabar de matar-nos. Certament el nom li fa justícia i uns quants metres més faria que s’organitzessin autobusos per venir a escalar-la, fet que no ha evitat que actualment estigui ja una mica sobada. Li fem els pegues, encadenes, yo-yo’s, rotpunkts i tota la resta de parafernàlia propia d’aquests menesters esportius completament desconeguts per a mi i passem el matí abans de tornar a casa ben entretinguts.
 |
De Sur del Pajaro (Pedriza) i Superfisura |
3 comentaris:
Hola nano! Espero que no triguem gaire a tornar-hi.
Miquel
segur que no. aquests dies estic una mica de paron pero ens veiem com a molt tard el dilluns al cinema de Muntanya.
Fins aviat
jo per una fisura aixis mato!!!!
parrella
Publica un comentari a l'entrada