El paradís de color de porpra

Arribar a Taghia desprès de la caminada de dues hores que cal fer per arribar-hi és com entrar al mateix paradís. Si a més, la intenció que duem és enfilar-nos per alguna de les seves vies, el fet ratlla allò que és inexplicable. Viure una setmana en una de les seves “gites” i descobrir aquest tresor que tenim tan a la vora està reservat únicament als escaladors. Aquí només s’hi ve a escalar i l’ambient que es viu reflexa aquest fanatisme. Es comparteix el dia a dia amb les poques famílies que sobreviuen en aquest racó de món i si el viatger porta a la motxilla, a més del material d’escalada, la curiositat per aprendre el que ens poden transmetre es descobreix l’essència de la cultura Amazigh, tan diferent de l’àrab que predomina a la resta del país. Llavors el viatge esdevé perfecte. Efectivament, la gent que viu encimbellad a les valls de l’Atlas encara conserva l’idioma i la cultura originaria de l’antic Marroc, els mals anomenats Berebers, doncs ells s’enorgulleixen de autodefinir-se com Amazighs.
La info sobre les vies abunda a tota la xarxa i als llibres de referència i de seguida es detecten les clàssiques que volem tatxar. Totes segueixen el mateix patró que van imposar els primers aperturistes moderns i davant el qual ningú s’hi ha oposat. La clau és ben senzilla: pel lloc més guapo amb predomini del free, fet que imposa que moltes vegades les vies siguin completament equipades malgrat que no sempre. La primera a caure va ser “Au nom de la reforme”, la que potser és la via més clàssica de Taghia i que serveix de presa de contacte a moltes cordades per assolir un dels cims més bonics de la zona, el Taoujdad, encastat enmig de les gorgues per on emergeixen les espectaculars “sources”.

La segona via a tatxar va ser la “Canyon Apache”, situada a la gorga esquerra del Taoujdad i que ha donat lloc al curiós fenomen que la via a donat nom a la gorja; o potser va ser a l’inrevés.... pel que fa a la via només calia veure els noms dels aperturistes, Arnaud Petit, Benoit Robert i Michel Piola, per assegurar la qualitat de l’itinerari. Costa de trobar una via on en 300 metres no hi hagi cap llarg lleig o de tràmit. Aquí tots els llargs son guapus, començant per la curiosa travessia per arribar al peu de via com l’últim llarg, que malgrat semblar de tràmit conserva el criteri estètic dels seus predecessors. I la tercera i última via que vam fer no podia ser altra que la clàssica de clàssiques, la via que tots els homes, dones, nens, avis i mules de Taghia coneixen, la Baraka. Gairebé 700 metres pel perfil més característic de l’Oujdad, la Nose de Taghia. La via que tot escalador que arriba fins aquí vol fer i que si fracassa en el seu primer intent no dubta a programar un segon viatge per tornar-ho a intentar. Un vion de fama mundial digne de constar a la bíblia d’en Petit, Parois de Legende.

Menció especial, cal que remarqui la increïble marxa d’aproximació que ens porta fins al peu d’aquest pilar de la muntanya, per un dels camins berebers més impressionants que he pogut trepitjar. Amb tan sols pedres i fustes seques, doncs és el que tenen a mà, han pogut bastir al cor més profund de la muntanya una xarxa de camins que be mereixerien una visita per si sols. No caldria fer un post únicament per brindar sobre l’excel•lent qualitat de les vies de Taghia. Altra gent abans que jo ja ho ha fet. Però el que si que cal remarcar d’aquest viatge, i per tant em sento amb l’obligació de recomanar, han set els petits detalls que han marcat la nostra experiència. Conèixer i introduir-nos a la cultura Amazigh, tan desconeguda a Europa, i descobrir el seu país focalitzat en la vida a la muntanya, combinat amb tres escalades de màxima qualitat que m’ha deixat el cos extenuat ha estat per a mi el gran valor afegit que recordaré per sempre més de la meva visita per uns dies al paradís de color de porpra.
Recomanar la gite d’en Youssef Rezki, la primera que va haver-hi a Taghia i per mi la millor. Un mail (espanyol) o una trucada (francés) i us ho lligarà tot, desde el transport des de Marrakeich fins al té que us portarà desprès de cada escalada.
Telèfon: 00212 668 909 843
Mail: aoujdade1966@yahoo.fr

Avui per casualitat repasso el blog i veig que l’ultima entrada és de fa nou mesos, mai havia abandonat tant el meu aparador. De fet, tant de temps no deixa de ser normal a la llum de l’experiència que he viscut (i que estic vivint) des del passat 22 d’Octubre. Aquesta serà una data que recordaré la resta de la meva vida perquè per sempre més duré el llast de les secueles que aquest accident m’ha provocat. Sempre havia pensat que tard o d’hora, més si tenim en compte el tipus d’activitat a que dediquem la nostra passió, viuria alguna experiència que marcaria un punt d’inflexió a la meva vida, un punt i apart. Però lluny d’esdevindre quelcom èpic va resultar ser un fet trivial i del tot inesperat el que va marcar aquest punt d’inflexió. Mai podré escriure un llibre de supervivència extrema o de vivències al límit però crec que ja em trobo en situació d’afirmar que aquest episodi m’ha canviat la vida.
En el moment de la meva vida amb el període de motivació més llarg i en que em trobava en més en forma aquest accident ho ha canviat tot. No sé el que m’espera d’aquí en endavant però el que tinc clar és que qualsevol nou projecte que emprengui ho faré igualment amb la màxima motivació, tal com ho he fet fins ara, i amb un bagatge d’experiències noves que podré utilitzar en els projectes futurs.
També m’he emportat uns quants claus de titani però crec que no em serviran per equipar.

La propera clàssica de la Costa Brava: Via Wyatts al Cap de la Barra de l'Estartit.

Han hagut de transcórrer quatre anys per que a la potser via més clàssica de l’Empordà, estem parlant de l’Intrepida Sirena, li surti una digna rival. En aquest temps l’activitat aperturista i reequipadora ha estat frenètica i en aquest període s’ha fet més feina sobre el terreny i de divulgació que tots els períodes immediatament anteriors sumats. Per tant, a mesura que passava el temps i s’anava treballant hi havia més probabilitats que sortís una via que reunís tots aquells atributs que ha de reunir qualsevol via que pretengui convertir-se amb una clàssica de repeticions continuades i situar-se amb garanties en aquesta cursa. En aquest temps, la via de la zona que li ha competit la pole a la Intrepida Sirena, pel que fa a número de repeticions, ha estat la via Poseidon a la paret de Rocamaura de l’Estartit. Malgrat tot, ambdues vies tenen alguns atributs que les diferencien i que fa que la comparació entre elles sigui difícil o poc equitativa, entre ells, el que més destaca, és que la Intrepida Sirena és el paradigma de l’escalada de penya-segat, això és, amb arrencada a sobre l’aigua del mar amb tots els adjectius a nivell estètic i implicacions logístiques que això comporta.

Crec que he trobat la via que pot començar a competir amb la Intrepida Sirena en la carrera per a convertir-se en la via de penya-segat més clàssica de la zona, la via Wyatts al Cap de la Barra de l’Estartit, que hem repetit aquest finde i que ha confirmat el que ja preveia quan la vaig trobar: que és guapa de debò.

DADES TÈCNIQUES:

Aproximació: El punt de partida és el carrer Cap de la Barra de l’Estartit. En funció de l’època de l’any, doncs hi ha restriccions en la circulació de vehicles, caldrà deixar el vehicle a l’últim pàrking que trobem al passeig marítim de l’Estartit. Si per contra ens trobem en època de no restriccions, es pot acabar de pujar amb cotxe fins al final del carrer. En qualsevol cas, al final d’aquest carrer ens trobem unes escales per on comença el PR que, recorrent la vora de la costa, duu fins a Cala Montgó. Així doncs, des de les escales al final del carrer del Cap de la Barra fins a la via tenim una còmoda aproximació a peu pla d’entre 5 a 10 minuts.

Per trobar la via, cal estar atent per trobar un punt geodèsic de color blanc i un evident esperó per on hi ha la placa de l’últim llarg de la via. La via acaba just a sota d’aquest vèrtex geodèsic; es veuen les xapes de seguida.

Caldrà rapel.lar la via. Per fer-ho es pot fer amb corda simple de 60 metres tot fent quatre rapels de reunió a reunió. Malgrat tot, jo sempre recomano per aquest tipus de percals portar una corda fixa per rapel.lar i una altra per escalar. Una estàtica de 100 metres lligada a la ultima reunió de la via ens diposita de forma rapida i còmoda al peu de via. Aquesta llargada de corda és la ideal per realitzar aquest tipus de logística a qualsevol de les vies dels penya-segats de la Costa Brava.

Aquest accés també ens serà vàlid si hi ha algun aventurat que vol repetir també la via Cap de Trons, que arrenca pocs metres a la dreta de la nostra via. No està reequipada i l’oxid ho cobreix tot, per tant una repetició a aquesta via cal que reuneixi amb totes les precaucions. La ressenya de la Cap de Trons està penjada uns post més avall.

Material: malgrat estar completament equipada amb bolts inox la mateixa ressenya original de la via ja indica que es pot dur algun friend per completar l’equipament. Em sumo enèrgicament a aquesta recomanació, algun friend mitja i petit ens aportarà certa tranquil•litat al tercer i quart llarg però recomano especialment dur l’Alien Blau (el segon més petit) o equivalent per a l’últim llarg. En cert pas de la placa fisurada de l’últim llarg agraireu haver-lo carregat durant tota la via.
Ah! i l'ombra, tan important aquests dies: orientació de la via a l'Est, a partir de migdia, ombra a tutti plein, per tant ideal per combinar una matinal de platja, una paella per dinar i una escaladeta a la tarda per estirar els musculs.

Diedre Pericman als Ecos

Guapa i exigent tatxada la que varem fer aquest finde a Montserrat, una clàssica de dificultat, de les de darrera de tot del llibre d’en Picazo, el diedre Pericman a Ecos.

Quan busques info de les vies més clàssiques i repetides de Montserrat, o de qualsevol altre lloc, normalment tot apunta en la mateixa direcció i les discrepàncies son mínimes: alguna discussió entre si un llarg és 6a o 6a+ i poca cosa més. Tot el contrari sobre el que circula sobre el Pericman: entre la guia de l’Hita, el terreno de aventura d’en Ballart, la guia d’en Picazo i no cal dir-ho, tot el que hi ha per internet, no hi ha res que coincideixi: uns que si roca bona, altres que roca dolenta; uns que pràcticament equipada, altres que duguis l’arsenal, que si és V+, que si és 6B... El que puc dir jo és que son 180metres que ens van deixar més que satisfets, molt clàssica però molt exigent. Crec que és una via que cada cop es repeteix menys perquè l’herba comença a guanyar la partida a moltes fissures i part de la raó crec que es troba en el penós estat dels burins que fa dirigir l’atenció cap a altres destins més amables. La roca és dolenta al primer llarg, normaleta al tercer, cinquè i sisè i excel•lent al segon i al quart (per sort aquests són els difícils). Per contra, el tercer i el cinqué, entre la roca normaleta, els burins que fan puta pena i que no pots posar massa res també et posa les piles.

Nosaltres varem dur els aliens i els Camalots fins al #2 repetint els petits i mitjans i vam anar molt bé perquè quan xapaves un burí, al costat ho reaseguraves amb un cam.
El reequipament de la via comença a ser imperatiu i arribats a aquest punt una reflexió es torna inevitable.

En primer lloc, i per desfogar-me, vull dir que el tema del taladre té molta tela. Mentre s’obren vies noves, es reequipen, sobreequipen i desequipen vies al costat del funicular o del cotxe, al cantó més allunyat de Montserrat no s’hi acosta ni deu amb la maquina, és clar, doncs és massa cansat dur-la fins allà. I anticipant-me a les critiques: si, també la podria reequipar jo i deixar de xerrar tant. Efectivament és així, però no he estat jo qui amb els seus excessos al costat del funicular ha provocat que prohibissin foradar durant dos anys. En una via tan clàssica i recomanable és molt curiós que no s’hagi reequipat encara tot i la necessitat que té quan per la resta de la muntanya proliferen les xapes i els forats en qualsevol rostoll al costat del cotxe. Dit això, anem a lo constructiu.

El primer llarg de la via ja ha estat reequipat amb inox però d’aquí en amunt, R1 inclosa, encara està d’origen. Per sort, d’aquí en amunt és quan comença la fissura bona i et pots assegurar convenientment amb els cams. Llavors reflexiono sobre el reequipament que s’hauria de fer en aquest tram que falta reequipar, de la R1 en amunt, amb fissura bona a molts llocs. Si optem per canviar buril vell per bolt nou seria un reequipament del tot lícit i quedaria collonut. No cal dir que a partir de llavors l’exigència de la via seria menor que en l’actualitat però lícit al cap i a la fi. Entenc que molts dels burils dels llargs son d’origen i per tant canviar-los no seria cap heretgia però vull reflexionar un pas mes enllà i no quedar-me en la superfície de la qüestió.

Penso que quan varen posar aquells burils durant l’obertura de la via, la fissura era encara més plena d’herba i de terra que ara i per tant molts dels emplaçaments actuals pels cams no hi eren perque, d’haver-hi sigut, els haurien aprofitat per ficar-hi un ferro o una fusta enlloc d’haver de foradar la paret. Per tant, ha estat amb les diferents repeticions de la via que s’ha anat gratant a la terra i ha sortit la fissura bona a darrera, moltes vegades just al costat d’on ara hi ha un buril; una fisura que ara és excel•lent per assegurar-se però que en aquell moment de ben segur que no varen veure.

Dit això, un bon reequipament d’aquesta via no podria passar per arreglar les reunions (of course) i alguns punts molt concrets del llarg i dedicar la feina, enlloc de foradar la roca, a gratar amb un rampí i demés eines de jardineria per descobrir la bona fissura que sabem del cert que hi ha a darrera? Evidentment això no seria possible a tot arreu però si en molts llocs i ens permetria “millorar” la via per tal d’obligar a escalar-la amb més capacitat natural i menys dependència dels forats a la pedra sense renunciar, això si, a la seguretat.

Que consti que això és una reflexió que parteix de la base que ambdues propostes les trobaria correctes però que ve a demostrar que el taladre (del qual hi estic totalment a favor) no sempre és la solució. La solució més fàcil si però si fem un exercici d’intentar escalar “millor”, sense tanta dependència, però a la vegada sense renunciar a la seguretat (en cap cas soc un lolo del trad) un bon reequipament podria trobar-se en aquesta formula. En definitiva, que vull deixar palés que REEQUIPAR una via no hauria de ser sinònim de foradar a tort i dret, sinó que sempre he cregut que per reequipar un via (o quan l'estàs obrint) hi ha feina més enllà de posar xapes. Es tracta d'una feina molt desagraïda i que moltes vegades no es té en compte. Si vols que una feina quedi mitjanament decent(i això a Osona ho sabem molt bé) has de dedicar més hores a netejar, (inclús amb l'escombra i no és broma) que no pas a posar xapes perque aquesta és la feina que al final dona valor afegit a la tasca de reequipar o obrir. I a partir d’aquí, critiques en tres, dos, un ...

Recomanació d'un doblet a Perles: La balena blanca i el petit princep i Paraimara

Els doblets a Perles no son estranys. Baixes d’una via i de seguida pots estar enfilat en una altra amb el que acabes la jornada amb vuit o nou llargs excel•lents, tots guapus, sense rostolls i cap fàcil. Potser el doblet més repetit, per proximitat i bellesa, és la Putes mosques i Amistades Pelirrojas pero aquest finde n’hem trobat un altre just a l’altre punta de la llarga muralla de Perles, un doblet més llunyà i més difícil: La balena blanca i el petit príncep i la Paraimara.
Les dues vies comparteixen característiques, potser pel fet que les han obertes els mateixos, i de ben segur que faran gaudir de valent a tothom. En teoria resten equipades segons la ressenya però no ens estalviarem de posar dos o tres peces per llarg, aliens i friends mitjans principalment. La dificultat de tots els llargs que escalarem es trobarà sempre dins la gamma del sisé grau, del 6a al 6c, cap llarg per sota, amb el que acabarem la jornada amb la satisfacció d’haver lluitat tots i cadascun dels llargs. La baixada recomanable per poder realitzar el doblet o simplement retornar al peu de via de forma fàcil i rapida el podem fer pel rapel que hi ha a l’enforcadura que hi ha just a l’esquerra de la via la Fragua de Vulcano. És un sol rapel de 60 metres força net (les cordes arriben just) o bé dos rapels fraccionats en una de les reunions amb cadena i anella de la Fragua de Vulcano.

Fisura Murciana. Penyagolosa

Unes quantes afotos que il.lustren lu guapa ques la Fisura Murciana de Penyagolosa.

COSTA BRAVA - Llafranc

LLAFRANC (Carall Bernat) – Via Cavalls de Pedra. (25 mts, 6b)

La ment perversa de la gent d’aquest país sempre ha tendit a veure reflectida l’anatomia humana més intima a les formes naturals del paisatge. Vull pensar que aquest fet no es deu a una projecció de l’individu provocada per la repressió cultural i que aquesta nomenclatura té una intencionalitat merament eroticofestiva. El cas és que per tot el país trobem repetidament noms que evoquen a la forma fàl•lica i potser la més repetida és la de Cavall (o carall) Bernat. El més conegut d’ells, sens dubte, el trobem a Montserrat però a la Costa Brava també en trobem molts exemplars de mides gens despreciables que la gent de mar coneix sobradament per ser punts de referència a la navegació però que son completament desconeguts pel climb. A Colera n’hi ha un, al cap de Norfeu un altre i a LLafranc un altre, que és potser aquest últim el que presenta uns atributs més idonis per l’escalada, a banda esclar, del de les Illes Medes. Malgrat una relativa modesta alçada es planta altiu i vertical per tots els seus flancs davant la costa que trobem sota els penya segats del far de Sant Sebastià de Llafranc i que el converteixen en un caramelet ensucrat per tots aquells escaladors que prioritzen la descoberta i l’exploració a l’escalada pròpiament dita.

Recomanem la via Cavalls de Pedra que recorre la seva cara N-E principalment per l’actractiu del seu diedre central i que podrem assegurar amb la metralla típica per a aquests percals.

Accés: degut a la complexitat i inestabilitat que presenten la vessant marítima de la muntanya de Sant Sebastià, l’accés més recomanable és per mar. Des de la platja de Llafranc es poden llogar uns caiacs que en poca estona ens deixa a peu de falo. No puc deixar passar aquesta ocasió per recomanar una extensió de l’excursió amb caiac per tota aquesta zona a fi de visitar la multitud de racons, penya segats i sobretot coves que abunden per tot aquest litoral entre Llafranc i Tamariu.

Descens: en ràpel des de el cim.

Detall de la cara Sud-Oest del Cavall Bernat de LLafranc per on discorren un parell de vies obertes per en Ricard Darder i que es preveuen desequipades. Sense més referències

LLAFRANC. Escalada esportiva

Molt a la vora del Carall Bernat però aquí si, amb accés per terra, hi ha una coneguda zona d’escalada esportiva en granit. Ull amb els mosquits perquè depenent de les condicions meteorològiques n’hi ha per avorrir.