Easy life behind the sea

El tracte era clar: una setmana a Chamonix i la resta de les vacances al càmping fent vida familiar. Tot i així, l’experiència dels anys anteriors ja m’indicava que les estones lliures durant la nostra estada campistica serien moltes i de bon aprofitar. Ara la complicació passava per colar tot el material d’escalada al maleter del cotxe sense que es notés massa, tasca gens fàcil si tenim en compte que a banda del material habitual hi sumem el petate amb el material d’equipar. La negociació va ser intensa abans de marxar però un cop tot està a dins el maleter i ens posem en ruta ja no hi ha marxa enrere. Ja tinc el plan solucionat per als propers quinze dies.
Va ser durant la intensa activitat que vam estar fent per la zona durant l’hivern i la primavera d’enguany que anava guardant al disc dur neuronal totes aquelles zones, racons i rostolls de menor alçada i que voldria anar a explorar les seves qualitats escalatories de seguida que tingués una estona. D’entre la varietat de zones que tenia clissades em vaig centrar en una paret amb bon accés i fàcil logística per l’obertura de vies que em permetessin escapades en solitari per poder enfilar-me. Tot i així, el canvi de plantejament general es convertia en imperatiu. Si abans ens havíem fixat en panys de paret aptes per a l’obertura de vies multipich de caràcter clàssic ara el plantejament era radicalment contrari degut principalment a l’alçada de la paret i que feien indicar que la decisió correcta passava per l’obertura de vies esportives.
El balanç d’uns quants dies per la zona combinant platja, piscina i escalades han set quatre vies de dificultat mitjana, de roca excel•lent i formes extremes marca de la casa (of course), en un sector amb gran potencial de creixement i, al meu entendre, acceptació per part del públic.
Pero no us enganyeu. Si no he obert més vies no ha set per falta de temps, ganes o possibilitats. El material tan específic que cal utilitzar en aquests entorns marins (Inox aisi 316) fa que en el moment que s’acabi no n’hi hagi prou en anar a la botiga a comprar-ne més. En aquest sentit, el final de la feina d’aquest estiu va venir condicionada per l’exhauriment del material que disposava. De moment, us deixo unes quantes fotos per començar a escalfar motors.

M’ha agradat molt que aquest estiu el meu germà vingués a passar uns dies al càmping desprès de tant de temps sense veure’ns. Però no entenc el que li passa pel cap. Mentre vivia aquí, el paradís de l’escalada en roca, el tiu pensava més en sortir de festa que en enfilar-se i quan porta més de dos anys vivint a Berlín, on no hi ha un turó més alt de dos metres, se li desperta la motivació i es posa com un toro a base de sessions de rocòdrom. Com és lògic, ha vingut a passar aquests dies amb nosaltres més calent que una mona i hem hagut de buscar algun plan per anar a enfilar-nos i calmar-li els nervis. A banda d’alguna visita al sectorillo que estava equipant, la visita més fotogènica ha estat, sens dubte, la jornada que vam passar a la Platja Fonda de Begur. A banda dels atributs pròpiament estètics de l’indret, la qualitat dels seus blocs, tot i que escassa pel que fa a quantitat, és excel•lent. Aquí van les fotos de la jornada.

El pelegrinatge anual: Cham 2013

El destí que he pres aquest any a la ja inqüestionable setmana de vacances que tinc per assumptes propis ha set un pelegrinatge a la meca, altrament Chamonix. Una setmana que destinem a intentar escalar alguna d’aquelles vies que durant molts anys has tingut en cartera, una cartera que pateix l’estrany fenomen d’augmentar més ràpidament que no pas decreix. Tot i així, el balanç final de la setmana ha estat molt positiu: tres vies pa la saca, molt per sobre de la mitjana que dúiem fins ara però per sobre d’això m’emporto un augment més que proporcional en el meu bagatge d’experiència personal i sobretot tècnica. Bé, rectifico. En realitat han set dues vies i mitja però la satisfacció que ens enduem està a l’altura del “trivial” fet d’haver-les acabat o no totes tres.
El primer atxassu el fem a la Frison Roche del Brevant. Una vieta que no està mal per aquelles jornades que, desprès de sortir nedant de la tenda com ens va passar el dia abans, intentes trobar un pany de paret mitjanament sec on poder enfilar-te. Evidentment, com nosaltres van fer la mateixa reflexió un munt de gent més i la paret estava a rebentar de penya en una proporció directament proporcional a la facilitat d’accés.

El segon atxassu el volem fotre a la Contamine de les Petites Jorasses. Vion incontestable. Al final de la Mer de Glace, amb una de les aproximacions més llargues del massís, hi ha aquesta roquera via de 700 metres que resta eclipsada pel seu germà gran, les Grands Jorasses i els seus mítics esperons. Després de fer gran part de la via a una velocitat gens recomanable per a aquests percals, pillem els rapels i avall després d’haver fet les principals dificultats de l’itinerari i davant la més que probable previsió que el negre ens atrapi.
El negre no ens va atrapar a la via sinó que encara vam tenir temps de desfer tot el Mer de Glace pero la trista llum d’un frontal enmig de l’immensitat blanca del glaciar ens va impedir de trobar les escales de Montenvers i acabar la jornada de forma triunfal amb un més que merescut i càlid bivac enmig del bosc. Per contra ens vam haver de picar el bivac asseguts sobre el gel i comptant les hores perquè es fes de dia i per més inri, adonant-nos de matinada que havíem dormit a escassos cinquanta metres del camí ferrat. Gran lliçó que ens enduem a costa d’una mica de fred a l’esquena: no t’aventuris mai de nit per un glaciar si no saps on vas.

I aprofitant el potent anticicló que varem ensopegar fotem el tercer atxassu, traient forces de no ser on per poder superar la matxacada de la jornada a les Petites Jorasses. L’objectiu, la Nabot Leon al Pilier Rouge de Blaitiere, via que coneixem a través del llibre d’en Petit i que ja havia recomanat temps endarrere. La via és molt coneguda dins els cercles francesos i no tant a casa nostra però en qualsevol cas és del tot recomanable. En primer lloc és una via d’en Piola, això ja és garantia. Pero en qualsevol cas la multitud de fissures de qualitat que va enllaçant la converteixen en una opció a tenir en compte i que es va convertir en la cidereta a una setmana d’escalades més que intensa.
Per cert, Kletter i Pere de Reus: us he enviat per mail les fotos d’aquest dia. Les heu rebut?

Selecció Gran Reserva de vies a la Dent d'en Rossell.

Ja fa uns quants anys que anem pujant a escalar a la Dent d’en Rossell, sobre la vall d’accés al santuari de Núria. No pas perquè sigui una paret de gran bellesa sinó perquè la seva proximitat a casa ens assegura unes matinals molt intenses. No cal dir que l’escalada aquí es regula per una ètica marcadament clàssica però en els últims anys m’he anat convencent de quelcom que malgrat l’aplastant evidència em resignava a acceptar. Les línies clàssiques de la paret ja fa molts anys que restaven obertes i mes o menys anàvem identificant les que es podien considerar les més recomanables. Poques vies es podien catalogar amb aquest adjectiu ja que les línies lògiques que segueixen aquests itineraris clàssics sovint quedaven atapeïts per l’herba o el que és pitjor, per la molsa. En aquest grup, el diedre Primavera i sobretot la Tardor d’en Nepgeperuda són les que destaquen sobre les altres. Així, amb els anys, m’he anat convencent d’aquesta evidencia a la que feia referència abans i que no és altra que les vies guapes de la paret son aquelles que van a buscar les plaques més monolítiques, fugint d’aquesta mentalitat clàssica que ha imperat des de sempre en aquest indret i adoptant un marcat caràcter modern. No ha set fins fa pocs anys que s’han anat a buscar els recorreguts que enllacen les plaques més estètiques, a vegades amb travessies per anar enllaçant-les, i el resultat ha estat que segurament les vies més recomanables de la paret siguin les de més recent factura. El preu que s’ha hagut de pagar per obrir aquestes vies ha estat un gran dispendi de ferralla fixa, en ocasions excessiu per haver equipat trams de fissura perfecta (per sort poques vegades) però en qualsevol cas, un peatge assumible per poder gaudir de llargs recorreguts amb molts o bastants llargs recomanables i poquets trams d’herba. En aquest altre grup hi trobem el Somni d’en Rosell i la Nanuuuuuu , un llegat que ens ha deixat l’amic Pau Escalé, i les encara més recents Kuru i la Historia Interminable. Adjunto les ressenyes, manllevades d’en Luichy, en Kim Gil i els aperturistes de les dues ultimes. Sens dubte faig una recomanació enèrgica de tots aquests itineraris però sobretot recomano repetir-los amb la major celeritat possible. Fa un temps, un dels enginyers que va participar en la construcció del nou túnel del cremallera em va explicar una de les raons de la nova construcció. La paret té data de caducitat i sense saber si serà tard o d’hora, el seu futur està al fons de la vall en forma de gran escombrera.

Terrorífica i Meravellosa (TIM de l'Aeri)

Quin dilema de percepcions contraposades. La via que acabem de fer és terrorífica, meravellosa o per contra una barreja d’ambdós? Si ens ho mirem des de la perspectiva de l’historia o la línia perfecta que segueix o inclús des de l’òptica un tan perversa que tenim els escaladors de valorar les ascensions en funció de l’esforç que ens han suposat les dificultats superades hem de dir sens dubte que la via és un deu. Si per contra optem per valorar l’itinerari en funció dels atributs merament estètics i gestuals o qualitat de la pedra o vegetació estarem davant una via terrorífica. I en justícia cal dir que aquesta via conviu amb aquesta dicotomia d’atributs contraposats perque a la vegada de tractar-se d’una via mitica del massis envoltada d’un misticisme especial, les qualitats merament físiques, practiques i terrenals fan d'aquesta una via escassament repetida. La qualitat de la roca no és del tot optima excepte en aquells trams on la xemeneia pren el protagonisme a les fissures. L’equipament tampoc ajuda: pitons de totes les classes i èpoques, burins de solidesa intestada, tots ells amb aquella patina de rovell que dona solera a les escalades pero per sort amb una restauració justa a base de parabolts inox a reunions i alguns als llargs que dona solidesa al conjunt. Pero sobretot l’herba. Ai, l’herba! Quina precarietat que dona a l’escalada... i no només a un tram concret. A pràcticament tota la via haurem de lidiar amb aquesta incomoditat a vegades al mes pur estil tarzanil. Però no tot son pegues a l'asuntu. La gran quantitat de material, testimoni d’anteriors ascensions, ens permetrà una ascensió combinada amb més o menys predomini de l’artificial en funció de les nostres habilitats. En el nostre cas, la fúria de Solsona, Lluis Parcerises, ens va oferir una master class d’escalada precària en lliure i es va fotre tots els llargs en lliure que malgrat una dificultat de la via sobre el paper més que modesta no crec que ningú es pugui atrevir a dir que estem davant una ascensió trivial.

Game Over a la nostra esperança de fer el quilometre vertical

Quina decepció la Game Over de Cavallers, que vam intentar aquest cap de setmana. I no és la primera vegada que ens passa desprès de sotmetre’ns a la voluntat de les recomanacions de les bíblies de torn. Hauríem d’haver aprés que ja tenim un criteri per triar el que ens agrada però una vegada i un altre caiem al mateix parany. Però aquest cop era diferent perquè la màgica xifra dels 1000 metres era un cant de sirena i una carta de presentació que difícilment podíem obviar i davant d’això qualsevol altra consideració passa a un segon terme. Tan li fa si la via és una trunyu, la “grand course” que ens esperava per davant era motiu suficient per dedicar el dia d’escalada a aquesta via.

Finalment, després d’escalar més de la meitat de la via, de perdre’ns varies vegades, de tibar de l’herba i de la pedra en la mateixa proporció i cal dir-ho, d’una bona soleiada que ens va matxacar a fondu, vam decidir abandonar la via i sortir per la Click. Més de 700 metres escalats que van servir pel propòsit pel que estava previst: fer metres i més metres per agafar la tonificació necessària per projectes majors. Sobre la via (o el que varem fer d’ella) no puc dir res massa de positiu. Fins al gran jardí que hi ha passada la meitat de l’agulla Mireia (R9) l’herba guanya protagonisme a la pedra, a partir d’aquí l’herba perd intensitat degut a l’altitud i la paret millora sensiblement. En aquest punt, ens varem perdre i varem recular de nou fins al gran jardí per sortir per la Click que cal dir, té uns llargs superiors que valen molt la pena, sobretot els tres últims amb un ambient yosemitic total. Tot i així, mereixen menció especial els dos llargs de 6a que trobem a mig fer de la Game Over, aquests son guapus de debò, passos d’adherència obligats combinat amb alguna fissura molt bona. En fi, massa peatge per trobar els llargs bons a dalt de tot. En cap cas la recomanaria com a una de les millors i més si tenim en compte que estem a Cavallers i que aquí hi ha vies guapes de debò. Ara bé, la temptadora xifra dels 1000 metres té molt de pes i si busquem una activitat exigent per fer molts metres és la via ideal. Friquis abstenir-se, és una via més indicada per fer una alpinada que no pas per buscar la qualitat de tots i cada un dels llargs però ull, als llargs difícils s’hi ha d’escalar.

Via de les Nenes per a tius amb pèl al pit (i que no se m'enfadin les fèmines)

Gran sentencia la que vaig escoltar aquest dissabte de boca d’un dels grans mestres, i diguem-ho tot, referent que hem tingut la majoria d’escaladors osonencs: “Malament quan no he sentit a parlar gaire d’una via... alguna cosa deu tenir” I efectivament va ser així: el que a priori havia de ser una excursió per una via clàssica amb uns graus més que relaxats es va convertir en una lluita de set hores sense cap moment de treva.

Un altre crac també ens va comentar: "que no us enganyi un nom tan bucòlic, no us penseu que serà com anar al camp a recollir floretes, aquí trempareu...”

Finalment, totes aquestes prediccions es varen materialitzar i és que una via de l’Alsina no s’ha de prendre a la lleugera.

Via de les Nenes, quin nom tan evocador i poc sentit pel nom virtual que actualment et permet anar identificant les vies de moda del moment, moltes vegades directament proporcional al numero de parabolts que contenen. Aquesta no és una d’elles perquè, malgrat algun parabolt ocasional fruit d’una restauració, la via conserva tot el caràcter d’aquella època on encara es graduava amb números romans i amb una escala tancada en cinc dígits. Crec que la informació que circula relacionada amb aquesta via encara es fruit d’aquesta herència que ens han deixat els grans herois d’aquest esport i per això ens hem atrevit a proposar una ressenya amb la dificultat que, al nostre entendre, em trobat i ens ha costat per fer la via. Una gran dosi de guasa devia tenir l’ABC quan va fer la ressenya original desprès de realitzar la primera repetició de la via. La podeu consultar al Cidera, of course. Entre un grau i un grau i mig per sobre del que creiem nosaltres.

Altrament cal dir que la via és del tot recomanable, m’ha recordat la del Quatre però molt més difícil, d’estil clàssic que va buscant intel•ligentment les debilitats de la paret per superar-la. El llarg més difícil amb diferencia el quart: desprès del tram d’Ae sortint de la reunió tens una travessa molt difícil i poc equipada. Parar-te a equipar és difícil però possible. Molta gent s’assegura amb els pocs pitons que hi ha i passa com pot però una altra opció és anar-t’ho mirant i anar posant moltes més coses de les que hi ha: per això recomanem uns quants pitons, només per aquest pas. Si s’opta per fotre-hi un cop de gas, com ens va demostrar el nostre crac particular, es pot passar amb el que hi ha. Tot i així, inclús els segons trempen però no tant com el que va de primer. Per la resta de la via, flotants i avall. Guapa via que et deixa aquella satisfacció de la feina ben feta un cop acabes, sensacions com les que es poden trobar a les vies de Regina o Montrebei.

Escalades hivernals a Rocamaura (Estartit)

Neu o tramuntana. Aquest finde, aquesta era la decisió a pendre.

La decisió estava entre trobar un lloc on no hagués nevat massa, fet poc provable amb el front que ha afectat la major part de Catalunya, o bé temptar al sort amb el vent cap al nord-est del país. La neu la teníem a la porta de casa, per tant, la única oportunitat que teníem d’enfilar-nos passava per jugar-nos-la amb el factor vent, que tampoc deixava de ser una opció massa benevolent.

Poques alternatives arrecerades del vent tenim per triar a l’Empordà però les clàssiques vies friquis de Rocamaura, a l’Estartit, es converteixen en la millor opció per aquests casos.

En primer lloc, abans que les tan anunciades clarianes de mig matí fessin acte de presencia i es comencés a caldejar l’ambient, varem dedicar l’estona a aquella activitat tan nostrada (i que la meva dona entén tan poc) “d’anar a mirar parets”. Doncs si, amb la temperatura tan hivernal que feia a primera hora la millor alternativa passava per anar a explorar aquells panys que tenim clissats de lluny i que mai trobem el moment d’anar a veure si es pot obrir alguna via. Bàsicament perquè dediquem el poc temps lliure que disposem a enfilar-nos...

Saciada la nostra set d’exploració i amb un bon solet al cel, enfilem cap al sector on escalem unes quantes vies noves que han obert recentment al sector dret de Rocamaura, el menys explotat, i que aprofito per actualitzar la ressenya que corre “por ahí” (www.pmuntanya.blogspot.com). Guapes vies de roca excel•lent amb una textura coral•lina difícil de trobar. La via que graduem en “no menys de 6c” desconeixem el grau perquè no la varem encadenar. Tenim poca tendència a treballar les vies i aquelles que no surten a la primera es queden així. Tants anys escalant a vista no es poden canviar d’un dia per l’altre però en tot cas que serveixi d’orientació per saber on et fiques. No cal dir que qualsevol afinament dels graus serà benvinguda.