antiga casa PERVERSIÓ VERTICAL (since 2008)

divendres, 25 de setembre de 2009

Another day in paradise a la cara nord del Piz Badile, de la monotonia a la perfecció.

De PIZ BADILE - Another day in paradise

La cara nord del Piz Badile sempre m’havia atret. Des de el primer dia que vaig veure aquesta imatge, potser tot llegint durant la meva adolescència el llibre d’en Rebuffat Estrelles i Tempestes la perfecció de les seves línies havia quedat gravada al meu interior com si s’hagués fet a foc roent. Una mole de granit d’aquella magnitud amb la vigilància perpetua del glaciar al seus peus era un impacte massa gran per la ment calentorra d'un adolescent i per tant es va convertir en un projecte que sabia algun dia faria. A més, sent aquesta paret una de les sis cares nord clàssiques del Alps tal com va col•leccionar el mateix Rebuffat en aquest llibre que tan em va influenciar, va convertir aquesta escalada de futurible a mite en el meu ideari particular. La via no calia ni perdre temps a triar-la: en Cassin va obrir una atrevida línia quan tan sols tenia vint-i-un anys que de seguida es va convertir en clàssica. Això no m’ho vaig plantejar mai fins que varem ser a peu de paret.
Passats els anys, finalment arriba el moment de provar la escalada i es que ara visc la escalada d’una forma més pausada que anys enrere. El que abans era fanatisme i frisamenta ara es converteix en meditació i raonament i aquests projectes que fa tants anys que es varen crear al meu cap ara es poden anar realitzant amb la garantia que ofereix la experiència acumulada amb els anys i la correcta valoració dels factors aliens al climb fent que no caigui al fosc i profund pou de la frustració. Així, amb en Miquel de seguida ens entenem per anar a provar una paret que tots dos tenim moltes ganes de fer i aprofitar la sortida per fer altres vies però prioritzant aquesta. Amb en Miquel em mola molt fer aquest tipus de sortides. Professor retirat que viu una segona joventut a les muntanyes i pioner de l’escalada a Osona als anys seixanta, els temes de conversa mai giren exclusivament entorn a la vertical i qualsevol conversa durant els llargs trajectes en cotxe o les esperes obligades als refugis, explicada amb aquell aire pedagògic que tan a perfeccionat al llarg dels anys i que tan m’agrada, es converteix en una lliçó magistral de sabiduria en qualsevol camp.
La zona on es troba el Badile em va impressionar enormement. A cavall entre la frontera de Suïssa i Itàlia el lloc no deixa indiferent. Al fons de la vall un circ de muntanyes granítiques, totes elles amb parets de més de cinc-cents metres i formes perfectes (entre elles el Badile com la mes perfecta de totes) neixen de un petit glaciar en clar retrocés i més en sota encara la verdor saturada del país alpí. Al refugi s’arriba després de una hora i mitja de dura caminada per entremig de un bosc impressionant i salvant un desnivell brutal. Aquest es troba al final de la verdor, on comença el paisatge gris i fosc del granit nu, als peus de l’aresta nord de la muntanya però encara en una situació on la cara nord que em vingut a escalar només ens intueix les seves subtils formes com una ballarina amagada darrera de semitransparents vels, fent que encara creixin més les ganes d’anar més enllà i descobrir el tresor que s’amaga darrera aquella esquena dorsal de drac adormit que es l’aresta nord de la muntanya. L’estada al refugi no cal dir que va ser perfecta, això és Suïssa xavals. Tiberis de puta mare i un tracte més que cordial van fer que ens plantegéssim prolongar la nostra estada per tota la setmana en aquest racó tan màgic. Ens queda encara molt camí a casa nostra per igualar aquesta atenció (excepte honroses excepcions). Aquí s’hi ve a escalar (res de caminadors o gent fent travessa) i el servei que es dona es per això, tot dins un ambient dominat pel fanatisme on les converses monotemàtiques relacionades amb la pedra surten per generació espontània a qualsevol racó. Hi ha qui va a l’aresta nord, hi ha qui va a la Cassin, però segur que a l’endemà tothom està enfilat. (Parèntesis: varem conèixer en Josep i la Susana companys de puta mare de Mallorca. Un saludu si llegiu això) Total, que aquella tarda, veient el col•lapse que hi hauria a l’endemà a la Cassin acordem seguir el pla B, recomanat pels cracs de Manlleu, Miquel Cases i cia, garantia assegurada: Another day in Paradise, paral•lela a la Cassin molt més directa però a la vegada més difícil i també més equipada. 600 metres de placa continuada i sostinguda de V/V+ (el primer llarg de IV el trobes al final de tot, a l’aresta quan comences els ràpels) amb dos llargs de 6b (6a obligat) sempre (SEMPRE) en adherència i escalada tècnica. D'aquí el titol del post, estàs a mitja via i no saps ben bé on ets i quants llargs has fet, tots els llargs son iguals i aixó et desconcerta una mica pero aquest sentiment de monotonia es transforma rapidament quan t'adones que estàs escalant una placa perfecta de mes de mig quilometre, d'una roca excel.lent i cap llarg que sigui lleig. Per flipar.
La via comença encara mes avall al glaciar però nosaltres, igual que fa tothom per evitar carregar amb el material de neu, comencem a la vira d’accés des de l’aresta i que ens permet fins i tot deixar les sabates al peu de via i recollir-les en baixant. Cal portar únicament alguns friends per complementar l’equipament, sobretot a la part superior quan enllaça amb l’aresta nord i es que quan es trobes al mig d’aquelles llises plaques, o escales amb el que hi ha posat o no avances. Realment una molt, molt maca escalada que no té res a envejar a la clàssica Cassin del costat . Tothom ve a fer la clàssica de la paret per raons obvies i això fa que els col•lapses siguin habituals però aquesta, traçant una elegant i discreta línia pel costat dret ens reserva un petit tresor a aquells que vulguin acostar-s’hi. A més ens permet evitar les humitats freqüents que es formen a les xemeneies i llastres que ressegueix la Cassin ja que la Another day... sempre s’asseca molt mes ràpid desprès de les freqüents pluges que hi ha per aquí. El descens per l’aresta nord també es molt interessant, jugant sempre a aquell joc de l’alta muntanya de no saber on acaba la desgimpada i on comença la vertical i cal muntar el ràpel tot descobrint el camí a cada pas enmig de la immensitat de la muntanya.
La resta de la setmana volíem canviar de vall i dedicar-la a escalar pel Eldorado però el mal temps va fer que haguéssim d’improvisar cada dia i haver de triar vies menors al Sussen Pass, Handegg i ja tot tornant, al Vercors, una excursioneta impressionat per la normal del Mont Aiguille amb acollonida final al descens entre llamps, trons, pedra i tempesta torrencial. Al final encara varem amortitzar tots els dies.